Talgo amb Vassilis

Diumenge de tardor, i un sol blanc al cel. Ahir plovia, avui em moro de calor. Les parades de llibres bateguen les veles enmig de la placeta. Besalú és un lloc estrany per mi, mai no he tingut tirada a les ciutats de Girona perquè m'agrada massa el sud. En algun instant em preocupo: com és que, tan entrat el mes d'octubre, encara caminem en samarreta, ulleres de sol?

Mai no saps perquè els ulls cauen damunt d'uns altres ulls, en unes sabates o a la portada d'un llibre. Entre centenes, milers de llibres els ulls s'aturen en una portada de blau de prússia i groc. No hi ha una raó objectiva. Perquè el títol és breu i apenes si diu: Talgo.

Quan el tinc a les mans descobreixo que desconec l'autor. Vassilis Alexakis no em diu res. Dedueixo que és grec i, la veritat: dels grecs en sé ben poc: Kazantzaki, Kavafis... i potser para de comptar. Angelopoulos.

Per a conèixer un llibre no hi ha res com llegir el primer paràgraf i confiar en la intuïció.

El cel és ple de núvols, espessos núvols blancs de cotó fluix. Fa calor, una calor pesada com per asseure's a terra en un racó, recolzar el cap al braç i posar-se a plorar.

Aixeco els ulls i descobreixo que damunt les teulades que donen a llevant hi ha un núvol que alça el cap. A mi, de vegades, la calor també m'ha fet plorar. Fullejo. Descobreixo que la tercera part del llibre es titula Barcelona.

Suposo que l'habitació 17 de l'hotel Rubio, de dues estrelles, que és al número 5 del carrer del Carme, a Barcelona, deu haver vist altres parelles fent l'amor. Però com nosaltres no ho crec. Nosaltres fèiem l'amor com si haguéssim estat privats d'aquesta joia tota una vida. Com si fos la primera vegada i potser també la darrera. Vam ser insaciables com en Karaiozis, ens demanàvem de tot amb bulímia. Encara no havíem acabat de fumar-nos una cigarreta que hi tornàvem a ser. Vam estar a punt de cremar els llençols. De trencar el llit, un bonic llit de fusta amb flors pintades a la capçalera. Anàvem d'una banda a l'altra com si ens mogués el vent,

La finestra mirava a la claraboia. Des del llit no vèiem la lluna.

-Hauríem hagut d'agafar un hotel més bo -vas dir-, Mai no es veu la lluna des d'un hotel de dues estrelles.

Me n'adono que fa massa estona que llegeixo sense haver fet cap senyal de comprar-lo, cosa que segurament li hauria agradat a la noia que m'observa des del darrere del taulell. El torno a deixar al lloc, adreço un somriure tímit i mut a la venedora i segueixo enllà.

Hem dinat per aquí a la vora. A l'hora del cafè els núvols han caragolat bona part del cel, és hora de marxar. De camí cap al cotxe passem altra vegada per davant de la parada i la noia surt des de l'ombra amb un llibre a la mà.

-M'han dit que te'l regali.

Somric de nou, incapaç de cap altre gest. És el Talgo de Vassilis.

_________________________
www.vilaweb.cat/noticia/4152659/20131029/vassilis-alexakis-homes-pensem-dones-constantment.html

Bajarí, Somorrostro

No sabia qui era l'Eva Vila, però l'Eva ha entrat al meu món. Memòria. Des del Somorrostro a una increïble, al·lucinant Karime Amaya. Bajarí. El mot cultura defineix allò de què més podríem enorgullir-nos els éssers humans quan decidim exercir d'humans. Cultura només vol dir allò que una generació sap traspassar-li a la següent. Sense pressupostos ni Departament de Cultura: la cultura és allò que passa malgrat les caríssimes, estúpides autoritats competents i els seus inhòspits buròcrates.

La memòria de Barcelona. Tan complexa, tan rica. Tan plena de misèria i de barraques com de palaus i d'arquitectes inútils. La gana ha edificat la ciutat, però no Gaudí. Contra els alcaldes del franquisme i els seus hereus democràtics, la ciutat és viva. No fou el senyor Cerdà, foren els gitanos de Montjuïc i els xarnegos de les barraques. Les putes i els carteristes del Xino: vet aquí els alcaldes, urbanistes i arquitectes de Barcelona.

Encara em resisteixo a pensar en una Barcelona oberta com la Roma de Rosellini. No, señorito Trias, Barcelona encara no està rendida. Encara hi ha molts milicians armats de memòria a la trinxera del sud-oest.

I no obstant la guerra sé que vaig néixer al bàndol dels vençuts. Torna'm a tocar la rumba dels perdedors, si us plau.

Quina cultura crearà la Barcelona d'avui? 

En totes les filmacions del camarada Durruti (a qui tant li deu aquesta Catalunya ximple, desmemoriada i fatxa), hi veig la meva imatge. Un cop i un altre. Un milicià que passa, un home en tercer pla. En totes les gravacions dels gitanos hi veig l'home que jo vaig voler ser.

Un vampir camina per Barcelona. "Història de la meva mort", Albert Serra

Quan em vaig apropar als cinquanta anys de vida, em vaig sentir com un vampir.

Va ser una nit de tardor, caminant Rambla del Raval amunt. Vaig tenir la sensació que duia una eternitat caminant per la pell de la terra. He vist un canvi de segle, terribles transformacions de la ciutat. He vist milers de turistes cada cop més ximples asseguts a les terrasses menjant paelles a les onze del matí o a les dotze de la nit. He vist la mort dels parents, la destrucció d'alguns companys, la ruïna dels veïns. He vist milers de tardors càlides com aquesta, tardors fatigades. Milions de fulles grogues a l'asfalt, he vist com es descoloreixen banderes als balcons.

[No dec poder dir que he vist massa coses. Encara se'm desvetlla la curiositat. Però des de fa temps tinc por de les respostes quan pregunto perquè? He vist el meu cos demanant silenci a les tardes, suplicant silenci, parets nues i paisatges deshabitats on només el vent, només el vent. Un dels millors moments de la meva vida es va esdevenir un capvespre assegut a la riba de l'Ebre, a Xerta. Silenci i aigua, els remolins lents, tonelades d'aigua silenciosa davallant vers la mar tan propera.]

He caminat milers de vegades aquesta vorera, a totes les hores del dia i de la nit. Em sento transparent de tantes vegades que l'he caminada. Sé que els meus contorns es desdibuixen, gairebé he perdut la forma i això em fa sentir lleu. Els policies udolen, criden, corren rambla avall. Galop d'antílops pervertits en carnívors. El carterista, gat escaldat, corre més encara, s'afanya fins al bullici del carrer Robadors i desapareix. Sempre corre més el qui es juga la pell que no pas el qui corre per un salari cada dia 30. Des de fa segles.

Un dels policies ha atravessat el meu cos com la pedra del pastor atravessa l'aire. Amb l'edat, hi ha una indiscutible pèrdua de matèria corporal, un procés de dissolució dolça, una benigna indiferència entre el cos i l'aire, la terra i l'aigua. La vida és massa llarga. Si hagués nascut entre els homes i les dones de la cova de Lascaux --fa pocs milers d'anys--, mai no m'hauria convertit en un vampir de Barcelona perquè hauria mort fa deu anys, potser quinze.

Fa massa temps vaig descobrir que la civilització es mou per la usura i la cobdícia. Fa massa temps que fumo però no aconsegueixo que l'ànima s'enlairi amb el fum que expel·leixo. Fa massa temps que sé: que els senyors viuen en palaus perquè roben al poble, i el poble surt al carrer per aplaudir-los quan passen, a veure si cau una engruna de caritat cristiana. Des de fa un segle he començat a mirar-me les donzelles que passen pel carrer però no és el desig, és una imaginació lenta com una serp endormiscada.

Els llibres que em falten per llegir i les pel·lícules per veure em retornen l'instint atemorit dels mamífers. L'estaca de fusta que se'm clavarà al pit és la pota de l'estanteria on guardo els llibres que no he llegit.

_____________________
Aquest text va ser pensat a la sortida del cinema, després de veure Història de la meva mort, Albert Serra, 2013. I fou escrit l'endemà, de manera que les millors frases s'han pedut per sempre.

A la porta del cine només vaig escriure aquests mots, al revers de l'entrada:
Història de la meva mort= Rubens, Tarkovsky, Dreyer, naturalisme, Marquès de Sade, Murnau, Pasolini, Voltaire, Gautier, Calmet, altres que desconec. Giaccomo Casanova va negar el vampir. Aquesta cinta omplirà sales a Paris i les buidarà a Barcelona.

Catalunya decadent?

Cisterna de wàter de caiguda directa, tal com expressa el rètol adherit. La fotografia està feta al municipi català de Les Fonts, a Sant Quirze del Vallès.

El títol de Gregorio Morán, La decadencia de Catalunya contada por un charnego, Debate 2013, m'ha donat l'ajuda que em faltava per a enllestir aquest text.

Aquest text meu és un text ràpid i tan sols apuntat, on intento ficar les idees que em volten pel cap. De vegades volen com papallones de colors lluminosos, de vegades com mosques d'un estricte gris de mosca. Finalment, he trobat una pregunta que resumeix els meus neguits.

L'eufòria identitària que estem vivint pot ser l'indicador d'un estat de decadència?

Diuen (sobretot els constructivistes) que tan sols hi ha preguntes interessants. Jo trobo que --modestament-- aquesta pregunta és interessant. Les respostes que escric, en canvi, no ho són gens. Però ho deixo tot aquí per si algú sap fer noves preguntes interessants o tal vegada respondre respostes intel·ligents.

La meva hipòtesi (extreta de lectures i converses) es planteja si l'identitarisme independentista d'avui no és una forma d'expressió agònica, l'espasme d'un col·lectiu que no sap d'on ve ni on va.

La llengua i les seves coses

• més enllà de l'avorriment que genera la infinitud i el to del debat sobre bilingüisme, diglòssia, etc, i dels vaticinis apocalíptics, tenim xifres que indiquen tendències. Fa uns anys es lamentava que a les escoles públiques es parlés català a l'aula i castellà al pati. Avui, a la majoria d'escoles de les rodalies de Barcelona, el castellà ja és a l'aula: és la llengua escollida pels alumnes per a comunicar-se entre ells i sovint, també, amb el mestre.
• la xifra de vendes de llibres en llengua catalana baixa respecte del castellà de forma lenta, potser imparable.
• en l'arrauxat discurs independentista s'evita la qüestió lingüística de forma pudorosa o temorenca. Un independentista com Junqueras va plantejar la possible cooficialitat català/castellà. Després va callar i va fer veure que no havia dit res. O com fa amb d'altres qüestions, ja ho parlarem, més endavant. Segurament en els ànims o en l'imaginari de l'independentisme s'admet el retrocés utilitari del català. I en l'afirmació si no tenim estat propi el català desapareixerà hi ha una acceptació implícita del drama: que la llengua catalana només pot ser una llengua subvencionada.

El misteriós cas de la consciència nacional i el futbol...

Caldria la col·laboració de sociòlegs i antropòlegs culturals per a explicar fenòmens que tot just exposo en una llista, però que tal com els percebo em resulten inquietants:

• la correlació evident entre l'auge del barcelonisme futbolístic i l'independentisme: les temporades victorioses del Barça han influït en el creixement de l'independentisme? La darrera dada que tinc al respecte prové d'una font tan interessant com Intereconomia TV, on es va perpetrar un debat sobre la possible inclusió de Josep Guardiola en una llista electoral.
• per què es va interessar tant l'ANC en què la Via Catalana passés per dins del camp de futbol del FC Barcelona? Per què van celebrar allà el Concert per la Llibertat, malgrat la fredor que va despertar en els directius del Club de Futbol?
• per què hi ha persones que es van desplaçar a la Ciutat de la Justícia per aplaudir el futbolista Leonel Messi quan hi va anar a declarar per frau a la hisenda pública?

Samarretes: grogues o verdes (i blanques, i negres)

Tots hem entès que les motivacions principals de l'independentisme són de caràcter essencialment econòmic (que els diners dels catalans es quedin a Catalunya), i que per aquest motiu l'independentisme ha esdevingut transversal. Es podria inferir que allò que volen els independentistes és una millora dels serveis públics (que són bàsicament la sanitat, els serveis socials i l'educació). Però a qualsevol manifestació en defensa de la sanitat, els serveis socials i l'educació hi van menys persones de les que van al Camp del Barça a veure un partit com ara el Barça-Valladolid. Què preocupa els catalans?

• un dels mitjans de comunicació més decidament sobiranista-nacionalista-independentista deu ser Vilaweb. Aquest mitjà tan sols destaca les notícies relacionades amb el procés i ha decidit presentar amb eufòria qualsevol dada o acte que permetin imaginar que la independència és qüestió de dies (una curiosa aposta per crear angoixa al públic, sens dubte). Aquest mitjà va explicar així la vaga de mestres mallorquins: les samarretes grogues parlen de revolta, les verdes de dignitat. Suposo que el pobre senyor Partal no sabia que des de fa dos anys els mestres catalans es manifesten amb samarretes grogues, i amb samarreta verda els professionals de l'ensenyament de la resta de l'estat. Per què en cas que ho sabés, la seva editorial manifesta una profunda mala fe.
• a Catalunya hi ha cada dos per tres manifestacions de samarretes grogues (vull dir d'ensenyament, --la propera aquest dijous 24), blanques i negres. La premsa en recull el mínim indispensable i sovint hi aplica la famosa doctrina de la majoria silenciosa.
• a la ciutat de Barcelona, els nens i nenes escolaritzats en escoles públiques són el 33% del total. La resta ho fan en escoles concertades o privades. Aquesta dada no la publicita mai el Departament d'Ensenyament. Per què?
• samarretes de colors, via catalana, fires de merchandising independentista per pobles i ciutats, inauguració del museu-espectacle El Born-1714... no hi ha un excés de folclorisme colorista? Com és que ningú no redacta ni un sol article d'una constitució catalana? Identitat i reivindicacions tans sols es tradueixen en una catarsi festiva inspirada en el foc de camp? Quin model de sanitat, de serveis socials i d'educació proposen? En definitiva... perquè ningú no parla de 

quin país vol constituir?

No he pogut evitar deixar per al final...

La crònica d'una anècdota referida al dia 11 de setembre de 2013, en plena Via Catalana.

• Un fragment de la Via Catalana transcorria per la tangent de la Fira del Llibre en Català, a la plaça de la Catedral de Barcelona (no la creuava com el Camp del Barça, no sé perquè: només era una línia tangent). L'animador d'aquell fragment (un voluntariós xicot de l'ANC proveït de megàfon) va demanar als manifestants: -Quan ens sobrevoli l'helicòpter de TV3, aixecarem tots la mà amb un llibre en català! Quan poc més tard l'helicòpter de la TV3 va sobrevolar-los, tothom va aixecar la mà... sense llibre.

El pare quan jeu al darrer llit

La darrera conversa amb el meu pare compleix sis anys. Un dia d'aquests. Anit l'he somiat: em donava un cubell de plàstic de color blau i em demanava que anés a buscar aigua a la font. En el somni li he dit que sí, però en arribar al carrer he llençat el cubell a la cantonada i he anat a fer una canya al bar. Un bar de somni, enorme i amb una barra infinita al final de la qual hi ha un juke-box on ara sona l'Elvis.

El meu pare i jo vam passar tres anys sense veure'ns i sense parlar-nos. Ni tan sols no vam afluixar la nostra actitud xulesca durant els tres nadals, una data que semblava inviolable en el context de la família. Els motius eren diversos, i jo ara penso que tan sols n'hi havia un: la suma dels anys que havíem passat acumulant rencors i discrepàncies.

De jove, el pare va militar en un dels partits de la resistència anti-franquista. Repartia pamflets de nit, cobert amb una llarga gavardina que jo ara guardo al meu Memorial Democràtic particular, aprop dels dibuixos de verges i àngels virginals que dibuixava la mare. Com que ara tots dos són morts des de fa uns anys, la meva mirada ja és tendrament suau. Ja no jutjo res, ningú.

Quan van arribar les primeres eleccions democràtiques després de la mort del dictador, el partit del pare no va aconseguir ni un sol diputat i van decidir fer-se la diàspora: uns quants van anar al partit dels socialistes, uns quants a convergència i algun despistat a esquerra republicana, liderada llavors per un personatge inclassificable: el xenòfob Heribert Barrera. El pare va decidir no anar enlloc.

Un temps després vaig descobrir que havia votat Jordi Pujol, i la tensió paterno-filial va fer un salt cap al no-res. Ja no vam tardar gaire en arribar a aquells tres anys de silenci.

Al llit on va morir, el pare em va dir un dia, un dels darrers:
-En Pujol és la cosa més nefasta que ens ha passat... Quant de mal a Catalunya li ha fet aquest home...

El darrer dia vaig arribar al centre de cures paliatives per a malalts terminals amb el llibre de Günter Grass Com els crancs. El duia sota el braç, perquè anava a Barcelona en tren i aprofitava el viatge per llegir. Per aquells dies, Grass havia confessat que de molt jovenet s'havia allistat a les joventuts hitlerianes. La novel·la té més sentit si se sap aquesta dada, perquè Grass reflexiona sobre les simpaties pel nazisme dels adolescents alemanys d'avui. Europa sempre és un plànol estrany, lleugerament esgarrifós. Així s'entén, també -sigui dit de passada- una de les pel·lis més terribles de Lars von Trier: Europa. Que és el precedent més clar de Melancholia, on ja no es limita a planetajr el col·lapse del continent sinó de tot el planeta.

Vam parlar de Von Paulus. Em va explicar que l'havia admirat, i que més tard va comprendre. La vida és lenta i de vegades els tumors corren més. La vida és llarga i l'art és curt. Aquest és l'únic error que he detectat fins avui en el pensament d'Hipòcrates.

Titelles en la boira

Amb els nens petits sempre penso en quin registre cal parlar-los: és importat que em comprenguin, i alhora cal tractar-los com a persones capaces de comprendre, de pensar. Cal parlar des de la veritat (no de La Veritat, que no té ningú) sinó dir les coses que penso o que sento de veritat.

Per això mateix espero que els adults em parlin si fa no fa de la mateixa manera. Que no em parlin amb frases fetes, eslògans o conceptes de la propaganda. La tendència dels mitjans de comunicació a tractar-nos de sub-individus sense criteri és cada cop més esfereïdora (només cal posar qualsevol noticiari, des de TV3 a Intereconomia, cada cop són tots més similars encara que no ens ho sembli). Les converses plenes de tòpics creixen al meu voltant. Són els polítics i els periodistes, però també som nosaltres.

Espanya ens roba m'ho diuen uns senyors que duen tota la vida robant-me. Un personatge tan sinistre com Andreu Mas-Colell em vol fer creure que el desmantellament de la sanitat, l'educació i els serveis socials ho imposa Madrit. Quan Francesc Homs apareix a la tribuna, apago el televisor i contemplo la blancor del sostre. O em submergeixo en un relat de terror de la mà de Thomas Ligotti, el geni de Detroit.

Ligotti imagina l'espècie humana com una gran capsa de titelles sense esma i sense ànima. Joguines maldestres, trencades, abocades, escampades per terra. Ninots ximples que habiten ciutats estúpides, decorats urbans, façanes de disseny decadent que oculten un enorme buit infinit. Se'm fa un nus a l'estómac. Vaig començar a llegir aquest llibre a l'estiu. Té tot just dues-centes planes però confesso que no l'he acabat: cal un estat d'ànim especialment alegre i optimista per a afrontar-lo, i cal estar disposat a sacrificar l'alegria entre les seves línies.

La lectura de Ligotti, per la qual he hagut de pagar més de vint euros, em desconsola i em neguiteja. Però no m'enganya.

Som a mitjans d'octubre i encara fa calor, obro els finestrons. Al carrer se senten uns crits aguts, corredisses. Un home fuig enllà, acaba d'arrencar-li la bossa de mà a una dona. Corre veloç carrer amunt, gira la cantonada. La dona intenta perseguir-lo en va, és massa gran, les cames ja no li permetran la carrera. Vora el contenidor groc s'atura, s'hi arrepenja i panteixa un minut. Després gira cua i torna enrere. Aquesta escena és la veritat del meu carrer. Tal vegada els paràgrafs anteriors no diuen res.

Mamadou Dioum, sense google

Passada la mitjanit em desvetllo, obro els ulls i contemplo el rectangle del sostre. Una lluïssor groguenca penetra les cortines d'Ikea. No recordo quin somni punxegut m'ha retornat al bocinet de món geomètric. Una motocicleta llunyana accelera amb pressa per encalçar l'infern. Després es perd, com si hagués caigut dins la mar. No em moc del llit.

Em palpo el ventre i el pit: respiro. Em retornen paraules del somni que enllaço en un fil i així es forma una referència: Joseph Conrad, El cor de les tenebres. Per què dec somiar la fitxa bibliogràfica de Conrad? Conrad era un escriptor irlandès maltractat per un sector de la seva societat (en català, li haurien dit botifler) perquè escrivia en anglès.

Escric tot això en una llibreta i a llapis (un Ivory Black 67, de Rexel Cumberland).

Per allà als quinze anys, els relats de mariners amb elements terrorífics --tant humans com sobrehumans-- eren les meves lectures. Segueixo immòbil al llit i recordo títols i més títols. En la tenebra mig groga. Perquè el fanal del carrer és groc i visc en un segon pis a tocar d'un fanal.

Benito Cereno, Arthur Gordon Pym, A les muntanyes de la follia, La crida de Cthulhu, El diable de l'ampolla, El misteri del Mary Celeste. Després se m'acut Els papers d'Aspern, i no aconsegueixo recordar si el narrador és un mariner (un capità de la marina mercant?). No vull sortir del llit ni engegar cap aparell. Ho hauré de resoldre sense google i amb les meves llacunes i oblits, els meus dèficits, les meves absències. Quina influència deuria tenir --en la ment retorçada de Jacint Verdaguer-- haver treballat a la marina mercant? Com pot ser que hi hagi tanta aigua de mar als relats de HP Lovecraft, si mai no va posar els peus a la coberta d'un vaixell?

Què va impulsar Carsten Jensen a escriure Nosaltres, els ofegats, si mai no ha estat mariner? Hi ha algun element a la seva biografia que ho expliqui? El relat d'un mariner aparentment estrany i forçat que inclou John Ajvide Lindqvist a Port humà (sobre l'aparició d'un illa fantasmal enmig del mar), s'explica millor si sé que va néixer arran de mar? A la solapa del llibe diu tan sols que, abans de posar-se a fer novel·les, es dedicava als espectacles de màgia.

Em poso a escriure a la llibreta que després transcriuré a la pantalla, potser demà. Me n'adono que sense google corro el risc de ser un ignorant. M'hi arrisco. Actuo com els homes i les dones d'abans de google, simplement. Sense memòries perifèriques ni altres fantasies.

*

Un dels ofegats davant la costa de Lampedusa escrivia poemes. Amb un llapis, en una llibreta. M'ho he inventat. Però si li poso un nom (Mamadou Dioum) i una data de naixement (7 de març de 1984), potser començarà a prendre cos i tal vegada aviat serà present al google, i hi apareixerà una fotografia. El seu recull de poemes, traduït al francès el 2001, es titula Sous les avalanches, Georges Pompidou éditions, Paris 2002.

El petó de la mort

Segles de poesia i de música. Desenes, centenes de títols de cinema, algun d'ells inoblidable. Milers, potser centenes de milers de relats. Milions de vides viscudes, somiades, escrites, al·lucinades. Tot això, de sobte, explicat en un minut i vuit segons de màgia, teatre d'objectes on els objectes actuen sols, sense fils, sense guionista.

Qui podria dubtar que els objectes senten, viuen i ens parlen? El món és tan enorme, i tan immens el misteri, que dos simples bocinets de paper amb un cap de fòsfor ens poden dir que no sabem res, que encara no sabem res.

Especulem amb dimensions paral·leles i múltiples, universos infinits i realitats desdoblades. Però al calaix de la cuina de casa hi podria haver l'evidència que no estem sols. Que hi ha déus petits i meravelles menudes. Aquí i amb nosaltres, mentre dormim.

El guia (stalker)

Camino per un camí amb els ulls closos. Duc una bena nuada al clatell. Pujo dalt d'un tren, sempre amb els ulls tancats. El ritme de les rodes de ferro quan passa de riell en riell m'explica una lleu noció del temps que duc avançant i de la distància transcorreguda. De vegades l'aire fa olor d'humit i de fusta podrida. De vegades és de greixos industrials, lubrificants per a motors de combustió lenta. De vegades pólvora cremada.

Trac-a-trac, tric-a-trac.

Recordo el somriure de la mare una tarda, quan li vaig dur una bossa de te de gingebre que havia comprat en una botiga d'un poble, molt lluny d'aquí.
-No m'agrada gaire, quin gust tan estrany, diu ella, ho va dir però ho segueix dient de nits, quan dormo i no la sento. Llavors s'alça de la taula lentament, pren la crossa i la sento com avança pel corredor a les fosques. Em preocupa perquè no deu veure per on camina però sento el tac-a-tac de la crossa i el xic-xac de les sabatilles corredor avall, vers la gola del llop.

A la ràdio criden, xerren, criden. Gol d'Alexis, gol de Messi. Avui, definitivament, l'aire ha decidit ser un aire de tardor i traïdor. Al bloc de pisos del davant les banderes es dilueixen sota una lluna de sofre. Les píndoles de liti s'escampen per les rajoles puntejades, a veure qui és el guapo que sap distingir pindoletes grises sobre rajoles de taquetes grises, blanques i negres. Estaven de moda als anys vuitanta. Crec que Lithium era una cançó de Nirvana, aquell grup del paio ros que durant un temps es va omplir el cap de cavall i al final de plom.

Les rodes xerriquen i s'aturen. És hora de baixar del tren. Tothom es mira i busca els ulls del guia. Potser és l'home que xarrupa l'ampolla d'aiguardent.

Aire brut (Lectura 2)

Fotografia d'Ana Portnoy, vora la llibreria Negra y Criminal, Barceloneta de Barcelona

Lectura de les 3 primeres pàgines d'Aire brut.

Jo llegiré i vostè m'escoltarà; i d'aquesta manera passarem junts la terrible nit.

E.A. Poe

La caiguda de la casa Usher

Prefaci

Ben mirat, potser no costa gaire de comprendre que aquell policia, mentre investigava l'assassinat del ciutadà alemany Franz Hellermann, acceptés la hipòtesi que a Hellermann l'havia mort Fructuós Canonge. Ho va defensar a l'informe i davant dels superiors de la Prefectura, malgrat que en Fructuós duia cinquanta anys mort. Al policia Luis Perezagua, la possibilitat que un difunt pogués tornar i actuar entre els vius li semblava una bona notícia...  

Cos de Buenaventura Durruti

On ets, Buenaventura?

On són els teus ossos?

El misteri del teu cos es perllonga enllà dellà dels anys. El cos és la cosa més estranya que la naturalesa va idear per a acollir la cosa de la consciència. La cosificació. Els funcionaris del Memorial Democràtic, ara sense pressupost ni esma, no ens podran respondre. Ni jo amb la meva ouija.

Espiritistes, anarquistes, prostitutes redimides, pàries, pobres (i pobres pàries), rodolins amargats, bohemis maltractats, nostàlgics i quatre gats. Hi ha ombres que busquen l'ombra del teu cos. Després del cos? Que collons hi ha després del cos que no sigui una ombra?

És ben estrany, em diuen, que després de tants anys ningú no tingui cap notícia del lloc on tens els ossos que van suportar els texits que van armar aquella consciència. Jo ho veus, Buenaventura: aquests ciutadans tan catalans i tan valents encara et temen.

Ego: el nou joc de Lego

Hi haurà musclos al vapor i vi negre. Tot negre, diguéssim.

Sagrario Cabañero (Albacete)

Fotografia de la família

El brigadista britànic Andrew Flanagan va escriure diverses cartes a la seva esposa Sagrario Cabañero Valverde, a Albacete. Aquesta va ser enviada des de Falset el dia 6 de juliol de 1938:

[Extracte]

"La meva estimada esposa, me n'alegro molt que et trobis bé en companyia de la nostra família. Estic bé, a la present, a l'Escola Salut. Sagrario, això és per dir-te que avui he rebut dues cartes teves amb data del 24 i el 25, les he rebut amn molta alegria també pel que tu deies que havies rebut el gir del mes passat i el llibre [XV International Brigade], estic content, jo pensava que el llibre no arribaria."

Andrew Flanagan va néixer a Birmingham. El desembre de 1936 es va allistar a les Brigades Internacionals i va arribar a Espanya amb 19 anys. A principis del 37 va ser destinat a Madrigueras (Albacete), on va conèixer la Sagrario i s'hi va casar el 22 d'abril. Segons explica ella, el dia del casament els brigadistes els van fer un arc amb els fusells a la sortida de l'església.

El 26 de juliol del 38, Andrew va ser ferit per la metralla prop de Gandesa, durant l'ofensiva republicana. Va assaltar les línies feixistes amb el British Battalion. Al desembre del 38 va ser repatriat.

Sagrario Cabañero no ha sabut mai més res d'Andrew, però tan ells com els seus descendents l'han recordat sempre.

*

Ara és de nit, i si miro el calendari diu que visc al dia 30 de setembre de 2013. He sentit l'impuls de buscar Sagrario i escriure-li. Però me n'adono que no sabria com explicar-li el transcurs dels fets, per què ens hem oblidat d'ella i de l'Andrew tal com ell va oblidar-la un cop, fa tants anys. No podria explicar-li perquè el meu país oblida tan malament.

Com li podria explicar a la Sagrario --que es va enamorar de les llibertats dels ciutadans d'Espanya i del món--, que hem oblidat el deute, la nostra història? Que ens hem oblidat de nosaltres mateixos?

Perdona'ns, Sagrario.