Cos de Buenaventura Durruti

On ets, Buenaventura?

On són els teus ossos?

El misteri del teu cos es perllonga enllà dellà dels anys. El cos és la cosa més estranya que la naturalesa va idear per a acollir la cosa de la consciència. La cosificació. Els funcionaris del Memorial Democràtic, ara sense pressupost ni esma, no ens podran respondre. Ni jo amb la meva ouija.

Espiritistes, anarquistes, prostitutes redimides, pàries, pobres (i pobres pàries), rodolins amargats, bohemis maltractats, nostàlgics i quatre gats. Hi ha ombres que busquen l'ombra del teu cos. Després del cos? Que collons hi ha després del cos que no sigui una ombra?

És ben estrany, em diuen, que després de tants anys ningú no tingui cap notícia del lloc on tens els ossos que van suportar els texits que van armar aquella consciència. Jo ho veus, Buenaventura: aquests ciutadans tan catalans i tan valents encara et temen.

Sagrario Cabañero (Albacete)

Fotografia de la família

El brigadista britànic Andrew Flanagan va escriure diverses cartes a la seva esposa Sagrario Cabañero Valverde, a Albacete. Aquesta va ser enviada des de Falset el dia 6 de juliol de 1938:

[Extracte]

"La meva estimada esposa, me n'alegro molt que et trobis bé en companyia de la nostra família. Estic bé, a la present, a l'Escola Salut. Sagrario, això és per dir-te que avui he rebut dues cartes teves amb data del 24 i el 25, les he rebut amn molta alegria també pel que tu deies que havies rebut el gir del mes passat i el llibre [XV International Brigade], estic content, jo pensava que el llibre no arribaria."

Andrew Flanagan va néixer a Birmingham. El desembre de 1936 es va allistar a les Brigades Internacionals i va arribar a Espanya amb 19 anys. A principis del 37 va ser destinat a Madrigueras (Albacete), on va conèixer la Sagrario i s'hi va casar el 22 d'abril. Segons explica ella, el dia del casament els brigadistes els van fer un arc amb els fusells a la sortida de l'església.

El 26 de juliol del 38, Andrew va ser ferit per la metralla prop de Gandesa, durant l'ofensiva republicana. Va assaltar les línies feixistes amb el British Battalion. Al desembre del 38 va ser repatriat.

Sagrario Cabañero no ha sabut mai més res d'Andrew, però tan ells com els seus descendents l'han recordat sempre.

*

Ara és de nit, i si miro el calendari diu que visc al dia 30 de setembre de 2013. He sentit l'impuls de buscar Sagrario i escriure-li. Però me n'adono que no sabria com explicar-li el transcurs dels fets, per què ens hem oblidat d'ella i de l'Andrew tal com ell va oblidar-la un cop, fa tants anys. No podria explicar-li perquè el meu país oblida tan malament.

Com li podria explicar a la Sagrario --que es va enamorar de les llibertats dels ciutadans d'Espanya i del món--, que hem oblidat el deute, la nostra història? Que ens hem oblidat de nosaltres mateixos?

Perdona'ns, Sagrario.

Prelude to the Last Battle, Angela Jackson

La carretera que du fins al petit poble de La Bisbal de Falset s'enfila cada cop més amunt entre les verdes muntanyes catalanes, passant entre oliveres, ametllers florits i enormes i rodones formacions rocoses. Davall d'una d'aquestes formacions de pedra, enganxada a la vessant aprop del poble, hi ha una gran cova, com una boca oberta i esdentegada, ampla però poc fonda. Aquesta cova és coneguda com la cova de Santa Llúcia, famosa per la font d'aigua fresca que brolla dins la volta gris i les parets ocres. A l'estiu de 1938, aquesta cova es va convertir en hospital de guerra per a moltes de les baixes de la batalla de l'Ebre, la darrera gran campanya militar republicana per a fer retrocedir les forces nacionalistes de Franco durant la guerra civil.

Així comença Preludi de la darrera batalla. Com un relat d'aventures o de misteri, una carretera sinuosa ens du per entre les feréstegues muntanyes del Priorat. Però a la vegada, el paràgraf explica una altra història. Una història de descoberta íntima i, invariablement, una història d'amor.

La història d'amor que va dur Angela Jackson a abandonar el seu país i la seva feina de veterinària per a anar-se'n a viure al Priorat. Havia estudiat llengua castellana i història i Essex i a Cambridge, i en algun instant va descobrir la història dels voluntaris anglesos a la guerra d'Espanya. D'aquí en va sortir el seu primer treball historiogràfic, British women and the spanish Civil War. Paradoxes del país: la nostra memòria ens l'explica la senyora Jackson. I aquesta paradoxa a mi també em desvetlla un inesperat amor per ella i per les paradoxes: estimem allò que és imperfecte. En aquest llibre, cada nom de cada soldat i de cada infermera és un acte d'amor.

Imagino la senyora Jackson en l'instat d'escriure La carretera que du... Al defora potser plou (si és a Anglaterra), i fa un sol de foc si és al Priorat. Té esteses davant seu les fotografies i els documents dels milicians, els brigadistes, la gent de La Bisbal retratada en un blanc i negre de contrastos poderosos. Els voluntaris fent maniobres militars amb el tors nu entre les vinyes prenyades de vi, i ells prenyats d'ideals. Els nens amb el puny alçat. Ara ja sap que alguns d'aquests nens van morir poc després sota les bombes del feixisme, subvencionades pels honorables ciutadans catalans, bascos i espanyols que eren partidaris de l'ordre.

Imagina la senyora Jackson dins d'un cotxe, al capvespre, girant per les corbes entre Marçà i La Bisbal de Falset. El sol tenyeix de rosa la ratlla baixa del cel, encén el raïm.

_______________

Jackson, Angela. Preludi de la darrera batalla, les brigades internacionals al Priorat, 1938. Cossetània edicions, Valls 2008.

Santa Llúcia in the Battle of the Ebro

Migdia. Dissabte. Un sol blanc i un cel sense núvols. La pols encara vibra damunt la pista per on ha baixat el cotxe. La imatge de Santa Llúcia penja dins d'una gàbia al bell mig de la gran balma. Du els ulls en un platet. No mira enlloc, mira endins. Com diuen de l'escultura grega d'Apol·ló, la deessa mira la pròpia mirada.

Som a la cova-hospital dels republicans ferits a la batalla de l'Ebre.

A la llista dels quin van morir aquí defensant les trinxeres de l'Ebre llegeixo noms i cognoms de soldats nascuts en qualsevol indret de la geografia espanyola. I anglesos, alemanys, polonesos. Tota aquesta sang és als meus peus.

Avui han vingut els fills dels voluntaris de les Brigades Internacionals que ens van ajudar en la guerra contra els feixistes. Són una seixantena. Arriben des d'Anglaterra, els Estats Units i Puerto Rico. Han instal·lat una nova la placa commemorativa a la roca, en record del personal sanitari que va treballar aquí l'any 1938.

Després, qua ja han marxat, l'aire s'inunda d'un silenci calcari. Torno a percebre l'estranya impressió que la naturalesa emmudeix vora la balma. Les abelles volen però no brunzeixen, les branques s'agiten sense fer remor. Tan sols un degoteig d'aigua, i la meva tos després d'encendre la cigarreta. Trepitjo la terra que m'acull i em va parir amb passes lentes. Diries que en qualsevol moment sentiràs l'eco dels avions i les bombes. Les que el dia 4 d'agost de 1938 van ploure sobre la Bisbal de Falset, van enderrocar cases i van matar, entre altres, l'Agapit Masip Esquerda, de cinc anys. Que no va morir de cap ferida, si no de terror.

Aquell dia tots els ciutadans demòcrates d'Espanya -catalans i aragonesos, valencians, murcians, andalusos, extremenys, castellans, asturians, càntabres, manxecs, canaris, bascos, navarresos, illencs, riojans, gallecs, madrilenys-, vam començar a perdre les llibertats, la vida i la dignitat. Aquell dia sí. És dins d'aquest silenci d'on, de sobte, en brolla l'aigua.

Vulguem la pau amb tot el cor
però per això mateix no hem de voler l'oblit. 

                                               Màrius Torres

For us it was Heaven

La senyora, de nena va viure en una casa bona.

El 1911, el món on vaig néixer era ric i satisfet de sí mateix.

Una casa a Orpington. Amb jardí, mainadera i criades. El món li oferia privilegis i comoditats. I una bona escola, una d'aquelles escoles cares i prestigiades que hi ha per Anglaterra.

Hem de creure que va intuir alguna cosa lletja que sobrevola el món quan, a l'escola, la mestra va dir a les alumnes:
A veure noies, els vostres pares us han comprat llibres de text, els vostres propis llibres. Però mireu aquestes noies d'aquí, són també els vostres pares els qui els han pagat els seus llibres, i l'escola els en deixa alguns de segona mà, que elles hauran de mantenir en bon estat...

La senyora de la foto diu: a mi em semblava que aquelles noies eren a l'escola per la seva intel·ligència. No com nosaltres, que hi érem perquè els nostres pares tenien molts diners i ens havien pagat la matrícula. I em semblava molt poc cristià.

La senyora de la foto va voler buscar un cristianisme més de veritat, i finalment va voltar el món per a trobar la justícia i l'amor entre les persones. I si no hi era, per a construir-ho.

La senyora de la foto va ser una de les infermeres voluntàries que van venir a l'Espanya en guerra contra el feixisme. La noia de les trenes va ser infermera de guerra en una cova que feia d'hospital als ferits de les Brigades Internacionals que van venir a Espanya a combatre el feixisme.

A Espanya ens hi jugàvem el futur d'Europa, el futur del món.

La noia de la fotografia es va enamorar del soldat Robert, un voluntari alemany de disset anys. El soldat va morir als seus braços i llavors la noia va saber que la seva vida no seria mai més una vida corrent.

Les cendres de la noia de les trenes van ser escampades fa poc en aquella cova.

Ara, quan trepitgis la terra vermellosa de la cova sabràs quina terra trepitges, quina història és la nostra història, de què està feta. Robert ha retrobat els braços de Patience i s'hi caragola per a tornar-s'hi a adormir.

___________________

Els fragments estan extrets de:

Jackson, Angela, Para nosotros era el cielo, Ediciones San Juan de Dios, Esplugues de Llobregat (Barcelona) 2012

Al balneari dels ferits

Tots els qui hem arribat fins aquí duem ferides. Alguns arriben embenats i d'altres mostren la nafra. He vist terribles mutilacions i lleus esgarrapades. Hi ha qui ha quedat orb o mut, sord, coix, buit per dins. Hi ha qui només se sent trasbalsat, però n'hi ha que mai més no sabran desembarcar de la nau dels folls.

No sabem perquè, però els doctors i les infermeres van abandonar el balneari fa temps: les seves dependències només contenen silenci i pols. Calaixos buits, estanteries desertes. L'apoteca saquejada. De vegades s'intueix, al fons dels llargs corredors en penombra, la silueta fantasmal d'un metge. De res no val perseguir-los ni invocar-los: no tornaran.

Els ferits ens hem de curar els uns als altres. El qui està en bon estat ha de desinfectar el més greu, i de vegades tan sols li queda parlar-li a cau d'orella, veu baixa. A fora, una mica més enllà del jardí, se sent l'eco de les bombes, el brunzir dels avions, l'espetec dels canons que esquitxen de metralla el cim verd dels xops, els cedres i el vell roure.

Ahir deuria caure un obús enorme a les trinxeres vora el riu. Avui hem sentit com feien un assalt en va contra les ametralladores Deutsche Waffen und Munitionsfabriken: demà arribaran molt més ferits. I mentre tot això passava, vora meu, una veu llegia versos de Georg Trakl amb els llavis fregant l'orella d'un supervivent.

Hem après a cuinar, a plantar i collir de l'hort. Els qui poden caminar reparteixen el menjar als qui no es poden alçar. En somnis, algú celebra la república dels ferits, dels vençuts. No, no, això és un deliri. Tan sols estem aprenent, barroerament, a estimar-nos una mica els vius mentre no