Catalunya independent: els dos escenaris

La independència de Catalunya és poc probable, però no impossible. Ni la legislació espanyola la contempla (no cal repetir que una autonomia és tan sols una delegació territorial de l'estat, i que Artur Mas -per exemple- només és el representant de l'estat espanyol al territori anomenat Catalunya) ni tampoc les institucions de la Unió Europea la veuen amb bons ulls.

I no obstant això, també cal dir que si un majoria democràtica -una majoria objectiva i racionalitzada- opta per la independència d'Espanya, no trobarem arguments per negar-la. Ni tan sols les lleis divines no van impedir que el Perú s'emancipés de l'imperi espanyol. Ni Bolívia, ni Venezuela, ni Costa Rica. Ni Xile, per cert. (Cal dir que es van independitzar mitjançant les armes, i que la independència fou conseqüència d'una victòria militar: no m'imagino els residus de la classe mitjana catalana agafant un fusell).

Sóc partidari de la col·laboració i per tant del federalisme. No tan sols en les qüestions nacionals -que desconec i avorreixo- sinó també en les que afecten qualsevol aspecte de la vida. Penso -perquè comprovo- que la humanitat ha progressat quan ha col·laborat i ha retrocedit en les eufòries nacionalistes: el nacionalisme va destruir Europa. I de fet, la Unió Europea fou, en el seu inici, una mena de vacuna contra els possibles nacionalismes: la naturalesa de la Unió Europea és precisament la reacció contra el retorn al feudalisme que planteja el lamentable revisionisme 1714/2014: qui podria estar interessat en viatjar ves un passat feudal?

Si mai es dóna el cas del referèndum per l'emancipació catalana, encara no tinc decidit què votaré. En principi votaria que NO i llestos, perquè penso que la humanitat només avança quna col·labora i mai quan mostra conductes tribals. Però també entenc que hi ha dos possibles escenaris post-independència, i aquest dilema em fa dubtar:

ESCENARI 1: Les forces del centre-dreta sociològica mantenen el poder

Aquesta és la possibilitat menys seductora, una possibilitat que ens fa pensar en una Catalunya sociovergent (fastigosa) o bé controlada per la suma de Ciu+Erc (repugnant). En resum, voldria dir un país sotmès als dictats del neoliberalisme internacional, una regió independent i grotesca com Andorra, San Marino, o la Mònaco dels casinos (el model que deuen somiar Homs i Mas, i el PSC de malhaurat Navarro, procliu a la creació de la Barcelona World). Navarro va signar amb Mas la seva darrera decisió? Espero que el PSC tregui zero diputats a les properes eleccions i que desapareguid'una punyetera vegada: no es mereixen res més, perquè la indignitat ha de tenir un preu.

En una Catalunya dominada per les forces del centre-dreta (CiU, PSC, ERC, PP i C's) i fora de la supervisió de la UE, podem preveure un escenari molt perillós on ni tan sols els límits dels parcs naturals estaran garantits: que ningú no s'estranyi si veu una urbanització al Turó de l'Home o al cim de la Mola, on s'hi arribarà per una xarxa de túnels de pagament deguda a Abertis-La Caixa.
En l'escenari 1, un individu perillós i nociu com el Xavier Sala-Martín podria dictar les línies d'un model sòcio-econòmic on la res pública es ven als interessos de les multinacioals i els ciutadans perdem tots els drets.

Un escenari on tiomfa el model de sanitat privatitzada de Boi Ruiz i els seus socis de la internacional neoliberal i feixista, avalada pel Mas i el Mas-Colell (el de Harvard). Un model sanitari de desastre deliberat on tan sols seran atesos els malalts o ferits capaços de pagar-se una mútua. Un model on l'ensenyament públic quedarà restringit als qui no es puguin pagar una escola privada o concertada.

ESCENARI 2: Les forces de l'esquerra alternativa i revolucionària accedeixen al poder

En aquest cas, Catalunya esdevé un territori on s'experimenten politiques socials, fiscals, educatives i sanitàries alternatives, inspirades en els principis de la igualtat, la democràcia i la justícia socials. Ctalunya es fixa en es repúbliques del centre i del sud d'Amèrica que han sabut fer transicions exitoses vers el socialisme. Catalunya és un territori controlat per una majoria d'esquerres, i on els vots d'ICV, CUP i Podem assoleixen el poder democràticament.

Catalunya decreta la suspensió dels càrrecs polítics i anul·la els nomenaments dels funcionaris, tant autonòmics com locals com estatals. Decreta la fi dels privilegis de la casta política i de la casta funconarial (que va jurar la constitució espanyola). Catalunya suspèn i elimina els càrrecs de la televisió i ràdio nacionals i elabora un model democràtic de mitjans públics. Catalunya suspèn de sou i feina tots els qui van col·laborar amb el règim anterior.

Catalunya es gestiona per una constitució redactada i consensuada per un procés participatiu i obert, on el dret a decidir s'usa de forma normalitzada.

Catalunya revisa i jutja la gestió pública, avalua i condemna les males pràctiques dels governs anteriors. Crea una llei electoral i estableix les normes i els paràmetres d'un nou model social, econòmic, educatiu, sanitari, assistencial. Catalunya empresona els governants actuals per la seva submissió deictiva a les doctrines neoliberals: Boi Ruiz. Andreu Mas-Colell, Artur Mas, Irene Rigau ingressen a la Model. Per la seva complicitat necessària també s'engarjolen Alfred Bosch, Jordi Tardà, Oriol Amorós, Anna Simó i els i les qui falten a la llista (no em vull molestar més en resseguir els càrrecs d'uns pirivilegiats socialment inútils).

Catalunya avalua, jutja i castiga la política repressiva dels Mossos d'Esquadra, engarjola Manel Prats.

Catalunya dedica un monument a Bonaventura Durruti per la seva contribució al pensamnt i la praxi llibertàries. Catalunya dedica un monument a Ferrer i Guàrdia i determina la clausura immediata de les editorials de llibres de text catòlics que tan de mal ens han fet. Els redactors d'Edelvives poden demanar el trasllat a qualsevol autonomia espanyola. Catalunya es defineix com una comunitat nacional lliure de llibres de text redactats i impresos per l'església catòlica: Catalunya es declara aconfessional i prohibeix qualsevol adoctriment. Els qui ho incompeixin van al talego.

Cataunya elimina els carrers i les places dedicades als feixistes i als alcaldes franquistes per més subtils que fossin. S'elimina qualsevol referència a Francesc Cambó, o a qualsevol figurota que fos alhora nacionalista i franquista. I al militar de l'exèrcit espanyol Francesc Macià, i al xenòfob Heribert Barrera, i als nazis germans Badia. Es prohibeix qualsevol referència a un membre de la corrupta família Pujol o als directius i col·laboradors de La Caixa, inclosos els membres dels governs pujolians i els seus parents.

Catalunya es proclama república llibertària. Les quatre-centes famílies que controlen el país ja no el controlen: els Vilanova i Vila-Abadal ja no tenen privilegis ni són impunes, els embarguem la seva puta masia de Vidrà i que els donen pel sac, la Catalunya porcina és posada sota vigilància, revisem l'escola Costa i Llobera per si va evadir impostos, reinstaurem l'afusellament sumarial en casos extrems: l'apliquem al Sandro Rosell, al Millet, al Prenafeta, al Crespo, al Bustos, al Macià Alavedra.

Em penso que ara per ara, Catalunya és l'escenari ideal per a qualsevol autor de novel·les distòpiques.

Avui s'acaba el curs

S'ha acabat el curs

i em sap greu

Que la Yasmin canviés d'escola al gener

perquè la mare i el pare no se'n refiaven prou

-això em dol i no me'n surto-

Que la Mariam i jo no haguem pogut parlar

i que ens haguem trobat limitats -ella i jo-

en un univers de mitjos gestos, de paraules inacabades

Que el Soufian i jo no haguem pogut compartir

més emocions, més descobriments

Que el Joselito no hagi deixat

de jugar amb la baldufa dins de l'aula

[perquè així em deia que no li interessaven prou

les meves propostes]

Que l'Antonio no hagi après

a compartir una mica més, i a resoldre la mala llet

sense haver de recórrer als cops de puny.

Que el Diego hagi après tan poques paraules

en deu mesos

Que la Matilde no hagi pogut gaudir més

d'un espai i d'unes emocions compartides

[perquè les urgències terribles

de les emocions pròpies són l'arbre

que no li deixa veure el bosc]

Que el Josué hagi vingut tan poc a l'escola

Que la Palmira hagi vingut tan sols al final

Que la Cristina

Que la Naela

Que

penso, o vull pensar o m'agradaria poder pensar

-amb una mica de dolor-

que per fortuna tindran molts més mestres

i altres escoles després de l'escola,

i que potser un dia,

            qui ho sap,

potser un dia el món serà millor

i estarà més ben repartit

Quan me'n vaig a dormir, moltes nits somio portes obertes. D'altres nits sento vergonya per haver fet tan poc mentre m'adreço a la nit. D'altres nits em deixo caure dintre de la meva nit i no penso

ni peso

ni peno

20 de juny de 2014

Fi de curs a l'escola catalana

Perquè em preocupa la mala salut de l'escola pública no vaig anar a la manifestació lúdica i festiva del dia 14 de juny. Potser per un prejudici estètic, perquè no em sé imaginar manifestant-me darrere d'en Jordi Pujol i na Irene Rigau. No em va sorprendre veure (mitjançant els informatius de tv3) que en aquella manifestació no hi havia el desplegament habitual dels xicots de la famosa BRIMO, possiblement exhaustos després de l'afer de Can Vies.

He seguit les vagues i he anat a les manifestacions contra les retallades de pressupost a l'escola pública dels darrers anys. Després de quatre anys de retallada, minva, poda, escapçada, congelació i esquilada, de sobte les figurotes es preocupen molt perquè Madrit vol augmentar les hores lectives en castellà. I llavors ens convoquen a una cosa (no és ben bé una manifestació, no és ben bé un aplec) els mateixos que duen quatre anys expoliant l'escola pública -i uso el terme expoli amb tota la bona intenció del món. La cosa (amb aspecte de desfilada rere el cap de colla) reuneix un nombre objectivament petit de persones, tot i que el Gran Líder no diu res de les majories silencioses.

Se'm fa difícil de comprendre la convocatòria: per més que m'hi esforço alguna cosa em grinyola dintre el cap. Entenc que el sector sobiranista necessita continuar construint l'enemic que cohesiona el poble català, i la qüestió de la llengua sempre ha donat bons resultats. Suposo que em volien dir: L'enemic és aquell que ens roba, i aquell que ens roba parla castellà (i no ens deixa parlar en català). No fos cas que em confongui i que, per un instant, senti la temptació de pensar que tal vegada l'enemic que ens roba podria ser (també) tan català com l'Oriol Pujol, en Fèlix Millet, en Lluís Prenafeta, en Xavier Crespo, en Xavier Gavaldà, en Josep Maria Sala, en Macià Alavedra, en Bonaventura Muñoz, en Ferran Falcó, en Miquel Uroz, en Daniel Fernández, en Manuel Bustos, na Montserrat Capdevila...

Darrera la manisfestació -que em sembla una anècdota més dins del món paradoxal de la destrucció de la res publica- penso que hi ha una pila de qüestions sobre la llengua catalana que cal pensar. I després de pensar-ho una mica, i amb la perspectiva de dècades viscudes sota el suposat conflicte lingüístic, he arribat a alguna conclusió (poques) i a moltes preguntes:

• El conflicte entre comunitats lingüístiques a Catalunya sembla que existeix tan sols al pla de la política, perquè havent arribat a la vora dels cinquanta anys de vida, mai no he viscut res que s'assembli a un conflicte lingüistic en la meva pell. D'on surt la tesi del conflicte?
• Em fa l'efecte que a Catalunya no hi ha dues comunitats lingüístiques (la catalanoparlant i la castellanoparlant), i encara menys dues comunitats enfrontades, sinó una comunitat bilingüe que funciona i que s'entén. Les antigues paradoxes de la diglòssia les hem resolt els parlants (les persones que vivim, interactuem i resolem la vida quotidiana) de forma exemplar, sense guerres: hem de viure compartint un espai, i ho hem sabut fer amb fluïdesa, sensibilitat, intel·ligència pràctica. Ajudats per una realitat que ho facilita: castellà i català són llengües molt properes i aquesta proximitat no és una anècdota. Si penséssim en aquests termes (que surten d'observar la realitat sense prejudicis), no s'esvaïria el conflicte tot sol?
• La idea del conflicte lingüístic (ara decididament cronificat i en plena metàstasi nacionalista) afavoreix unes opcions polítiques determinades, que es reparteixen un patològic joc de rols (víctima-opressor) que fins i tot és intercanviable. De vegades l'opressor és Madrit, de vegades és la Generalitat catalana. Hi ha hagut mai entre els polític la voluntat de diàleg i d'acord que hi ha entre els parlants?
• L'estat espanyol no gestiona bé la diversitat i la riquesa cultural i lingüística del seu territori, això és obvi. I alhora la Generalitat no gestiona bé, tampoc, el bilingüisme ni la diversitat de variants catalanes.
• Em preocupa que, després de trenta anys de Llei de Normalització Lingüística, aquesta llei no hagi normalitzat res. Cal ser honestos: a qui se li acut legislar sobre la normalitat quan no podem definir què és normal en cap àmbit de la vida?
• Cal ser objectius i honestos: la llengua catalana no és majoritària als carrers ni als patis de les escoles. De fet, si el ministre Wert conegués bé la realitat lingüística catalana no caldria que legislés res.
• Paradoxalment, la situació a les escoles ha invertit el panorama de l'escola franquista i ara es parla català a l'aula (de vegades) i castellà al pati (sempre). Ha fallat alguna cosa i ningú no la vol analitzar. La llengua vehicular dels alumnes és el castellà. Agradi o no, el castellà ha estat la llengua vehicular entre la població immigrada i l'autòctona, per més que es magnifiquin o es mediatitzin per la tv3 els escassos exemples en contra. Salvador Oliva parla d'una llengua catalana antipàtica, i sobretot d'una llengua que -per deixament de la classe política- no ha aconseguit crear un estàndard. Es pot parlar d'un fracàs? Per què la sòciolingüística catalana adopta l'estratègia de l'estruç? [Em temo que els sòciolingüistes callen perquè els seus treballs no obtindrien subvencions ni patrocinis. M'agradaria saber què passa quan es comparen les dades de coneixement i d'ús de cada llengua: per què un coneixement major del català no ha dut a un ús major, si no a tot el contrari? Aqui cal fer una anàlisi crítica molt profunda].
• la llengua -i la cultura en general- ha interessat molt poc els governants. Durant els anys del pujolisme el poder sentia aversió pel món cultural (teatre, música, cinema, literatura, art) perquè l'intuïa controlat per persones d'ideologia marxista. La mala relació entre els governs de Pujol i el món de la cultura és prou coneguda i té prou exemples. Segurament llavors es va crear una dinàmica que s'ha enquistat i que ha impedit l'aparició de referents culturals populars en català. No cal rebuscar gaire per adonar-se que:

• en el món de la cultura popular no hi ha cap nom destacable capaç d'atreure simpaties i adhesions noves per a la llengua catalana més enllà dels qui senten simpaties prèvies per tot aquell que faci alguna cosa en català. Els referents són, simptomàticament, els mateixos de fa trenta anys: Lluís Llach. No cal ni comentar la vella qüestió de Joan Manuel Serrat.

• els noms rellevants de la cultura popular (nascuts a Catalunya o en l'àmbit lingüístic, o residents aquí) dels darrers anys no han enviat cap senyal, no han connectat -o molt poc-, no hi ha hagut feeling amb la llengua catalana. Faig una llista ràpida i improvisada que no té en compte les meves preferències: Isabel Coixet, Juan Marsé, Manu Chao, Loquillo, Macaco, Manolo García, Albert Pla, Albert Serra, Miquel Barceló, Jordi Mollà, Carlos Ruiz Zafon, Ildefonso Falcones, Jordi Sánchez, Jordi Évole, Susana Griso, José Antonio Bayona, José i David Muñoz (Estopa), Andreu Buenafuente, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Luis i Agustín Goytisolo, Eduardo Mendoza, Jaime Gil de Biedma, Terenci Moix, Francisco Casavella. [Addenda: com és que hi ha tant pocs noms entre aquests -entre els aquests vius- que s'hagin posicionat per l'opció sobiranista o per la independència catalana? Què passaria si ho fessin? Què passa quan no ho fan?]

Totes aquestes preguntes no pretenen demostrar una hipòtesi prèvia, i per això no n'he formulada cap. Salvador Oliva també es pregunta si la llengua catalana conté un ingredient antipàtic sense afirmar-ho. A mi em sembla que són preguntes oportunes, però no busco cap debat: em conformo imaginant que cadascú pugui formular-se-les, meditar-les i arribar a les conclusions que trobi, a poder ser -també- sense prejudicis. Segur que moltes persones trobaran exemples que demostren el contrari, i per això enllaço al capdamunt el video de la senyora Shakira, casada amb un jugador de la selecció nacional espanyola.

Faig aquestes reflexions en llengua catalana per evitar els comentaris coneguts i previsibles que parlen d'autoodi o de complexos. No em caldria afegir que escric i publico en llengua catalana, però ho dic per si de cas. Em sento compromès amb la meva llengua materna, tant com amb la meva classe social (pobra i obrera) materna. Però intento posar per davant de tot la visió analítica del món. Una opció que genera disgustos al qui la pren.

Els catalans som

Des que era petit que he sentit parlar de com som els catalans. En temps de l'Ubú President, els catalans érem gent d'ordre. I sobretot de pacte. Fou l'Ubú qui es va inventar el peix al cove i el pal de paller, estratègies ridícules i que no obstant semblaven íntimament lligades a una idiosincràcia nacional. O que van construir-la. Contra la història catalana (objectiva) d'anarquisme i revoltes i crema d'esglésies, l'Ubú va proclamar una Catalunya basada en l'imaginari d'una minoria burgesa: va decidir que el botiguer que ven sabates al Passeig de Gràcia conté l'essència catalana. L'obrer de la Seat de la Zona Franca és un nouvingut acceptat (mentre que es porti bé).

Recordo com fa molts anys (quan em vaig divorciar) un parent proper em va explicar que divorciar-se és cosa de xarnegos, perquè els catalans ho arreglem amb pactes. L'imaginari del President Ubú havia arribat fins a la medul·la identitària.

Una anècdota apòcrifa relata que el 27 de gener de 1939, l'endemà de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes feixistes, dos burgesos catalans es van trobar i un d'ells li va demanar a l'altre:
-I ara... què hem de fer?
-No res: demà anem a treballar, obrim la botiga com si no hagués passat res.

Durant dècades els catalans hem estat també els més europeus de la península ibèrica, el centre neuràlgic i idiomàtic dels Països Catalans, el motor econòmic d'Espanya, els representants del seny, l'oasi, sis milions, els que fem la feina ben feta, un país d'acollida, els que tenen una tele (TV3). Des de fa poc som un poble que ha decidit i vol decidir. Fins i tot som un poble unit, alegre i combatiu. També sembla que som una unitat gairebé personificable, a la qual un individu anomenat Espanya li roba alguna cosa. (Només hi trobo a faltar que siguem els albacees del Sant Grial).

Potser després de trenta anys de propaganda algú ha tingut la feblesa de creure que hi ha una realitat que s'anomena poble català, i que té unes característiques comunes i definitòries. Sembla impossible al segle vint-i-ú, però deu haver passat: diuen que si penses malament ho encertaràs.

Malgrat la propaganda i la insistència dels mites, a mi encara se'm fa impossible pensar/imaginar que els habitants d'un territori (el 2014) formen un cos amb una voluntat i una intenció. Admetre-ho no seria tan sols un insult a les ciències socials dels darrers dos-cents anys, si no una ofensa a totes les persones que lluiten i han lluitat per la justícia social, contra les desigualtats i en favor d'una concepció universal dels drets que passa per contemplar el concepte de lluita de classes (ara més vigent que mai). Però més enllà dels conceptes abstractes...

Què m'uneix a l'Oriol Pujol, el Sandro Rosell o el Fèlix Millet?
Què em podria dur a pensar que unir-me als anteriors és una bona estratègia per aconseguir millores socials?
Quina dada històrica -més enllà del pensament medieval- em duria a creure que quan la classe treballadora s'uneix a les oligarquies forma un poble amb uns objectius comuns?
Qui és prou ingenu per pensar que les estrucures de l'estat afavoreixen o perjudiquen els ciutadans en funció del territori on viuen i no de la posició sòcio-econòmica que ocupen?. Algú pot explicar que l'estat roba l'Isidre Fainé per afavorir un obrer de Badajoz?

Tinc la impressió que tot plegat és, finalment, una qüestió de paraules i de llenguatges que lluiten per construir i per construir-se dins del pensament de les persones. El llenguatge de la propaganda lluita per penetrar el pensament. Aquest llenguatge propagandístic és miserable i orwellià en tots dos sentits: el poble català vol decidir o bé la constitució és sagrada. Només ens en podem defensar construint un llenguatge propi, i sabent-lo transmetre als fòrums dels ciutadans.

L'esforç per construir un llenguatge de l'individu s'estructura en la tensió entre els missatges de la propaganda institucional i dels media, contraposat a les idees que cadascú elabora des del pensament analític quan mira la realitat. En definitiva tot plegat es resol en una vella qüestió: estem educats en el pensament analític i crític o ens hem preocupat per educar-nos-hi? Som persones democràtiques perquè el nostre pensament és democràtic i sap viure en la contradicció, la incertesa i la tensió dels contraris?

És molt probable que no. Els individus sentim pànic i preferim dissoldre'ns en identitats col·lectives, molt més còmodes. I molt millor encara quan aquesta identitat col·lectiva no ha de fer cap esforç per definir-se, si no que es defineix per oposició a un enemic. I molt més senzill encara quan nosaltres i els altres ens definim per una bandera o un logotip, que és el més simple dels arguments: Barça o Real Madrid, Coca-cola o Pepsi-cola, Catalunya o Espanya. Marques comercials i pàtries han perdut la distinció, la marca és el discurs i l'argument.

Malgrat que tots admetem que la identitat no és una si no que és múltiple i s'assembla a les capes d'una ceba (barceloní-català-espanyol-europeu-occidental i alhora demòcrata/totalitari, liberal/socialista, agnòstic/creient, treballador/autònom, heterosexual/homosexual, consumista/anticonsumista, seguidor de la moda/indiferent a la moda, vegetarià/carnívor, fidel/promiscu, de propietat/de lloguer, transport públic/privat, etc) hi ha qui es permet afirmar que els catalans som d'una manera unívoca, i que volem una cosa (una sola i per damunt de tot).

Si algú em preguntés pel poble català i les seves aspiracions, jo tan sols li sabria respondre que són persones d'una regió del sud d'Europa que tenen (o desitgen tenir) un smartphone. Tota la resta em sembla impossible de definir, a no ser que sigui una mala persona o un tertulià a sou del poder.

Què li deu passar a Catalunya? (Apèndix o epíleg)

La data en què els historiadors del futur podran assenyalar l'arrencada del procés sobiranista català és molt borrosa, vista des del nostre present. En funció de fílies i de fòbies, hi ha qui li posa segles d'història (tres en concret) i hi ha qui tan sols parla de dècades (tres en concret). Tal com jo ho veig, no em sembla que l'impuls independentista tingui més de sis o set anys, coincidint amb les penúries derivades de la crisi, els èxits del Barça de Guardiola i els embolics marxistes (em refereixo a Groucho i companyia) del tripartit maragallià. Fins fa pocs anys, l'opció independentista era molt petita entre els ciutadans catalans, i es limitava a un segment marginal de la llista de partits polítics.

En aquest procés dels darrers anys és innegable que l'independentisme ha assolit amb molt d'èxit el primer objectiu: dur el debat nacionalista fins al primer pla, desplaçar la resta de qüestions i convèncer molts ciutadans racionals de què la realitat només és interpretable en clau del conflicte nacional (Espanya-Catalunya). Aquesta em sembla una de les darreres tragèdies derivades del postmodernisme i de la idea que el conflicte social (esquerra-dreta) no té objecte després de la caiguda del mur de Berlin (una bella imatge).

En aquest sentit, cal dir que -al nostre país- són menys responsables del desastre conceptual els dirigents d'ERC o de CiU que no pas els del PSC i la socialdemocràcia en general, acompanyats de la poderosa maquinària mediàtica global, que insistia en la mateixa direcció. Felipe González, Zapatero, Raimon Obiols, Joan Raventós i els germans Maragall són els principals culpables de la misèria que ens rodeja. Tal com afirma Laurent Binet, la història de la socialdemocràcia europea és la història d'un traïció. Esperem que els partits socialdemòcrates desapareguin aviat del nostre mapa i alliberin els milers de vots que han segrestat a l'esquerra ideològica. (Em faria tanta il·lusió veure que el PSOE treu entre zero i un diputats...!).

Tan gran ha estat l'èxit de la iniciativa nacionalista catalana que ha desvetllat el monstre del seu germà bessó, el nacionalisme espanyolista. La condició indispensable que fa prosperar un nacionalisme és que trobi el seu doble, i el doble espanyol ha caigut de quatre potes al parany: fa tres anys que se serveixen arguments facilets l'un a l'altre. En el debat que hem vist fins ara només hi ha una víctima: la democràcia, entesa com el sistema que considera adults els ciutadans. En contra d'ella podem veure com triomfen (allà) la sacralitat de la Constitució o (aquí) la voluntat del poble: dues idees clàssiques de l'irracionalisme ademocràtic.

No vivim en un país ni en un estat presidits per la intel·ligència, ni per cap de les virtuts que Aristòtil recomanava als qui governen. Mas i Rajoy han trobat l'equilibri perfecte que els manté, com Isabel i Fernando. Forcadell i Marhuenda, Rahola i Jiménez Losantos, Homs i Sáenz de Santamaría, Empar Moliner i Cañita Brava, Bassas i Félix de Azúa, Espadaler i Fernández, Carlos Herrera i Vicent Partal, Terribas i José María Carrascal. I etc.

És tan difícil ser democràta, federalista i humanista a Càceres com a Girona, a Sevilla com a Barcelona, a Oviedo com a Vic. Simplement és difícil ser demòcrata a la península dels braus.

La reacció espanyolista és tan lamentable com el seu reflex català: insults identitaris, mentides amb to historicista, amenaces bel·ligerants. El món (virtual) de l'identitarisme català assoleix els mateixos cims ridículs que el reflex espanyol, i es poden llegir acusacions mútues que tan sols mostren un menyspreu profund per la realitat i que molt sovint són intercanviables si hom canvia el nom de la pàtria preferida. Un espectacle digne del segle XI que es reprodueix al XXI: mil anys perduts? Hem après res de la il·lustració, del renaixement, del pensament científic i de la dialèctica? Hem aprofitat res dels pensadors del segle XX o de Baumann? Quan veig que la ignorància és la clau de volta dels nacionalismes comprenc perquè les oligarquies espanyola i catalana sempre han procurat per la misèria educativa: un poble inculte és un poble que vota la oligarquia. Que la vota i la creu.

No he admirat mai gaire el món anglo-saxó, però de vegades la comparació resulta terrible. Si es compara el debat Escòcia-Regne Unit amb el nostre, hom sent ganes d'exiliar-se i de deixar de mantenir amb els impostos els polítics d'ençà i de dallà de l'Ebre. Els escocesos no han exagerat la nota identitària, i el govern de Cameron ha reaccionat amb una elegància i una habilitat envejables. És clar que allà són anglesos i aqui som mediterranis, però la diferència no s'explica tan sols per raons de latitud. També hi ha un element més impalpable: el respecte per la democràcia com a concepte, com a model de convivència.

En tot cas, el clima català és cada cop més estrany. Cada cop és més difícil mantenir una actitud crítica, de reflexió basada en termes racionals i d'anàlisi sense deixar-se endur per les riuades emocionalistes. Els qui no sabem si som catalans o espanyols (perquè aquesta qüestió no ens ha preocupat mai) tenim mala peça al teler. Fins fa poc jo en tenia prou amb saber que vinc de família obrera, descendent dels vençuts a la guerra d'Espanya, hereu de les lectures de l'internacionalisme marxista i amb moltes simpaties pel pensament llibertari (entre moltes altres qüestions que afecten la identitat múltiple dels ciutadans d'aquest temps).

Fins fa poc encara se'm feia més o menys assequible accedir i participar en fòrums federalistes o simplement en l'esfera del pensament crític, que busca salvar-se de la lògica medieval i obscurantista dels nacionalismes. Però com que les desgràcies no venen mai soles, ara arriba l'abdicació del sàtrapa caçador d'elefants. Si fos més malpensat diria que els assessors de la Casa Reial espanyola han fitxat la Carme Forcadell, i que aquesta els ha instruït en l'art de dur el debat vers una qüestió irracional, emocional i tramposa.

A partir de l'anunci de l'abdicació tot sembla un malsòn. Els òrgans periodístics i els pensadors federalistes es transfiguren en sorprenents monàrquics de pedra picada (hi ha casos molt dolorosos com els d'Anna Grau o Javier Cercas -per citar els dos noms que em venen sense pensar gaire). A les primeres manifestacions pro-referèndum per la monarquia o la república no s'entén si ens manifestem contra la monarquia o bé contra la monarquia perquè és espanyola, o bé contra Espanya en general. Les persones que hi van no saben qui convoca (ERC o ICV?). L'Artur Mas no sap quina cara posar-hi, i el partit que du la R de republicà a les inicials es fa l'orni com si la qüestió no anés per ells o com si -altra vegada- vulgués dir que "ara no toca".

A partir d'ara ja no puc llegir ni tan sols Crónica global. L'adulació de la monarquia que practica des de fa cinc dies em sembla objecte d'una pena profunda. Com que ja no podia llegir La Vanguardia ni El Periódico nEl Punt/Avui ni l'insofrible Ara, em trobo limitat a El Diario.es, que continua sent digne malgrat les dificultats econòmiques que passa. També hi ha Directa.cathttp://directa.cat/, és clar, però amb interrogants. Esperem que per molts anys, però ho dic sense gaire convicció. Alguna cosa que flota a l'aire em diu que no sé on sóc, que potser estic somiant. Que cada cop em sento més lluny, més enllà, menys d'aquí. I alhora pateixo intensament per haver nascut aquí i no haver sabut marxar quan tocava. De vegades penso en emigrar a l'Uruguay. I em pregunto quants anys fa que penso en emigrar, en quants destins he pensat: Chiapas, Bolívia, Equador, Chile, Senegal, Venezuela, Brasil, Costa Rica. Ara l'Uruguay i demà potser Madagascar.

i

Em diuen que sentir-se fora del lloc i del temps és un indici de salut mental, de lucidesa. O un element que només diu que em faig gran: ni lucidesa, ni punyetes. Si fos cosa de l'edat seria força lògic, perquè abans que no s'acabi el 2014 hauré acomplert els cinquanta. En aquestes circumstàncies seria molt més bo per mi que m'inclinés per l'horticultura ecològica o pel col·leccionisme d'estampes eròtiques, i que em despreocupés dels mals de la humanitat (en especial dels que afecten la part catalana de la humanitat).

Però no hi puc fer gran cosa: ja m'ha costat prou acceptar ser com sóc com perquè ara els nacionalistes d'aquí i d'allà em plantegin reptes que no em venen de gust. Continuaré sent un corcó.

De Santiago Vidal a Pablo Ruz

La fotografia fou presa per l'autor del text a Reus, en un festival de teatre. Els actors formen part de Kamchàtka, teatre de carrer. Molt aviat presentaran el nou espectacle Fugit.

Un profà en termes de jurisprudència, jutges i legalitats vigents -com jo- és capaç de percebre que els darrers anys de la nostra història/vida política han girat sobre figures que no són els anomenats polítics (diputats, regidors, senadors, consellers o ministres i la caterva infinita de càrrecs subordinats als anteriors).

Moltes lleis -allò que regula la nostra vida civil i sovint privada- estan en mans dels jutges. Els polítics van decidir no debatre res al Parlament ni al Congrés. Van cedir el debat als jutges: qualsevol iniciativa de canvi legal acaba derivada en un dels infinits Tribunals que tenim. Un espectador pacient i lleugerament atent dels debats al Parlament català (per exemple) es deu haver adonat del to esperpèntic i miserable que s'hi dona. Entre el folclore i la ratafia: la proa, el timó, les veles i el mascaró de proa. Fi del debat i anem a dinar, que es fa tard. Avui hi ha paella marinera al Set Portes, diu el President Mas off the record.

Tan li fa si la llei parla de sexualitat com d'organització territorial, de dret a la vivenda, de casinos i prostíbuls tarragonins o de dignitat universal: totes van a raure als tribunals. Em pregunto perquè paguem sous de diputats, quan els jutges ens surten més econòmics. Segurament per això els partits perden tantes energies en col·locar jutges afins als òrgans judicials pertinents: moltes més energies de les que destinen a convèncer -amb arguments- aquell poble del qual de tant en tant n'esmenten la voluntat.

En vista de la poca fiabilitat de la judicatura autonòmica o nacional, han irromput els tribunals estrangers: fins fa poc els europeus i ara també els argentins. És la continuïtat lògica del relat en què estem immersos. Com que als jutges no se'ls escull per designació directa de la sobirania popular, i com que ningú no es refia dels polítics, un raonament pervertit ens ha dut a pensar que els jutges seran el darrer refugi de la raó. I no obstant la maldat del raonament, jo mateix estic a punt de penjar la fotografia de Pablo Ruz allà on hi tinc l'efígie d'Edgar Allan Poe. Me n'he adonat que, en l'entreson, m'encomano més cops a Ruz que al geni de Boston.

Aquest escenari de judicialització de la vida política en un crescendo operístic i imparable va promoure fa uns anys la transfiguració mediàtica del jutge Baltasar Garzón (1) i alhora li va provocar la caiguda, el càstig i l'exili. La gota garçoniana que va fer vessar el got de la paciència oligàrquica fou que gosés investigar el franquisme, perquè investigar la dictadura de Franco vol dir entendre que fou un règim criminal. Fins i tot mitjans catalans i alternatius(?) com Vilaweb van celebrar l'expulsió de Garzón. Van retreure-li velles rancúnies dels temps de l'olimpíada barcelonina, però segurament se sentien irritats perquè emmanillés el corrupte ex-conseller Alavedra i altres gàngsters amics del Pujol, tots ells soldats de Catalunya en la nomenclatura del llavors encara patriota Salvador Sostres.

Aquest crescendo judicial facilita la presència d'altres jutges en la vida del consumidor de mitjans de comunicació. Avui mateix a la premsa (qui diu avui diu fa tres dies, perquè avui en sentit estricte només parla d'un tal Felipe que no es ni el Hermoso ni Marlowe ni Puig ni Seymour Hoffman) hi apareixen dos noms de jutges. Per causes i raons molt diverses.

L'un d'ells és un nou jutge mediàtic (o mediatitzat) a escala catalana: Santiago Vidal. Fa anys que se'l veu passejar pels platós televisius, especialment pels de TV3. Sembla un home íntegre, amb idees clares i verb fàcil. Però de sobte en descobrim una intimitat incòmode: pel què diuen -i ell corrobora- sol passar algunes hores lliures en companyia d'uns col·legues indeterminats, tancat en un indret desconegut (la cripta de Sant Joan de les Abadesses?) redactant una futura Constitució catalana.

Vet aquí un nou ridícul del procés sobiranista català: la Constitució catalana es redacta en secret. On és la idea de la participació ciutadana, de la democràcia i de la transparència? És aquest el model d'estat nou i virginal que ens volen vendre els independentistes? Algú li ha dit a l'Artur o al Junqueras que vam arribar al segle XXI fa catorze anyets? Redactar constitucions en secret és un passatemps tradicional en la judicatura senecta? Santiago Vidal i els seus amics s'han emborratxat en la lectura de El Senyor dels Anells? Donaria el meu cavall per conèixer com ho veu en David Fernàndez de la Cup.

L'altre jutge és Pablo Ruz. Un home al qual no se li coneixen especials fílies ni fòbies de partit, ni se li intueix una preferència nacional en concret. Però de moment, a ell li dec les millors alegries que m'arriben des de la llunyana dimensió legal. Només cal llegir la llista de casos que investiga o instrueix per comprendre que no li queda tant de temps lliure com al senyor Vidal (la corrupció del PP: trama Gürtel, els crims de Pinochet, les tortures a Guantánamo, els delictes fiscals del Barça-més-que-un-club).

Sense entendre massa de judicatures, es podria afirmar que de jutges com Santiago Vidal n'hi pot haver cinquanta a Espanya, però com Pablo Ruz en tenim un de sol. I de moment, ençà o d'allà de l'Ebre, sort en tenim d'ell. Tant és així que potser ens caldria buscar un bon jurista que sabés traslladar el cas Millet-Palau a la sala del Pablo Ruz.

Aquest és un petit argument per al pensament federalista ibèric, sí, però és el meu. Jo li demano empara al jutge Pablo Ruz en aquests moments tan dificils per als ciutadans que som només treballadors, que som només persones perplexes i atemorides per tanta reacció de les oligarquies. Ja siguin nacionals d'aquí o d'allà, econòmiques o futbolístiques.

En l'entresòn, penso o somio que Pablo Ruz i jo ens assemblem en una cosa: a tots dos ens interessa un bledo el concepte de Catalunya, exactament com ens interessa un bledo el concepte d'Espanya. Penso que tots dos pensem i sentim que la dignitat de les persones i la imatge d'una justícia -platònica- estan per damunt de les mesquineses tribals.

Decidit: despenjo l'Edgar Allan i penjo en Ruz. O els poso de costat.

__________
(1) El documental Escuchando al juez Garzón i realitzat per Isabel Coixet permet comprendre força qüestions i és de visió recomanada.

Abdicació reial: quatre impressions apressades

Primera:

A mig matí, l'anunci de l'abdicació reial ha arribat a la feina, i els qui ho hem sabut ho hem anat a explicar a la resta. Potser ho havia d'haver previst, però m'ha glaçat el cor la primera reacció:
-Què vol dir abdicar?
No gaire menys que la segona:
-Això vol dir... que la Letízia serà reina?
Que no vivim al país més culte ni més republicà del món no és pas una cosa nova, però cada constatació de la realitat és un cop al mig de l'ànima. Tan sols he pogut celebrar que, el conserje del centre hagi aprofitat un moment discret per preguntar, sorneguer:
-Què et sembla si anem a assaltar la caserna dels Mossos, els prenem les armes i comencem?

A continuació arriben (via facebook, whatsapp i tuiter) desenes de fotografies amb imatges de l'abdicació, de to humorístic. Malgrat el to sorneguer, el metadiscurs de les imatges i els comentaris mostra una inquietant empatia amb el rei, el seu fill, etc. Un to que remet a la vella idea que el rei és un home campetxano.

Segona:

La reacció dels polítics i de la premsa també és l'esperable. Però se'm fa insuportablement excessiu el to laudatori de El País, de Rubalcaba i dels dirigents socialdemòcrates en general (no els puc anomenar socialistes). Hi ha una tendència a la lloança fora de tota racionalitat, que revela un pànic atroç als canvis que es puguin produir, i sobretot a l'escenari que se'ls obre: el PSOE haurà de proclamar si està a favor de la continuïtat monàrquica, del referèndum o de la república. I això li passa en el pitjor moment de tots els possibles.
El to de TV3 també tendeix als elogis, una postura que era previsible en un canal autonòmic que pretén amagar totes les qüestions socials sota el mantell sobiranista, i que evita qualsevol debat que es resolgui en un altre eix que el nacionalista.
El diari Ara (el més subvencionat per CiU) admet la successió de forma tàcita.
A El diario.es llegeixo la que em sembla una reflexió oportuna: entre els motius de l'abdicació hi ha el nou escenari posterior a les eleccions del 25 de Maig, en què la suma dels dos partits hegemònics (i mantenidors de la monarquia) no han obtingut  el 50% dels vots emesos. Aquesta circumstància deu haver accelerat la decisió del rei, que es vol avançar així a un escenari on la successió seria terriblement més complicada.
En el capítol de les reaccions, la de l'Artur Mas (que també passa pel seu pitjor moment) resulta gairebé còmica, en la línia de la sarsuela catalana on s'ha emmerdat els darrers dos anys. Mas recorda que Catalunya només pensa en el seu procés, i que això és més important que la successió de la corona: una forma molt pròpia dels convergents de donar suport a la monarquia, i que ens remet al canònic "ara no toca". La burgesia catalana té pànic (un pànic ancestral) a l'eclosió del moviment republicà. ERC també cau en l'evasiva, perquè tem que el debat republicanista espanyol aigualeixi la seva estratègia (una actitud grotesca en un partit que du el mot republicà a les sigles, i que ja no sabia com explicar el mot esquerra des de fa tres anys). Jordi Pujol afirma a TV3 que ara no és el moment de qüestionar la monarquia, igual que Narcís Serra.

Tercera:

Si fos un bon intèrpret dels signes esotèrics, diria que aquesta primavera va plena de senyals. L'abdicació reial és un indici més que podem estar en l'esperat moment del canvi. Molts d'aquests senyals indiquen canvis i transformacions que semblen importants:

• Les conseqüències de la mala decisió de l'alcalde de Barcelona quan va ordenar l'enderrocament de Can Vies encara són imprevisibles en la seva extensió i complexitat, però han destarotat completament el full de ruta sobiranista, que es basava en la unitat indissoluble del poble català. Allò del poble unit, alegre i combatiu ha desaparegut i ara el paisatge mostra un conflicte en l'eix esquerra-dreta que es volia ocultar.
• Les conseqüències terribles i criminals de les retallades en polítiques de sanitat, benestar i educació comencen a aflorar (per fi), i un sector molt ampli de la població descobreix que el problema no es diu Espanya, sinó que té a veure amb l'expoli d'unes oligarquies tan espanyoles com catalanes com transnacionals. Una àmplia majoria comprèn que Boi Ruiz i Irene Rigau són culpables.
• La putrefacció del PSC i del PSOE a velocitat de vertígen allibera per fi una població amb pensament progressista i d'esquerres segrestada per les males arts de la socialdemocràcia durant dècades. Allò que havia de ser un pacte discret, amb sordina i secretisme (al vell estil), i que va permetre pervertir la legalitat per acollir el complex de casinos i prostíbuls anomenat Barcelona World s'ha divulgat i la ciutadania no ho admet. L'acord, perpetrat per CiU amb el PSC, i amb una discreta aprovació tàcita d'ERC i PP, mostra el fracàs definitiu dels vells partits i explica que ERC no conté cap element d'alternativa real sinó que mostra una conducta idèntica a la de la casta.
• Els resultats de les eleccions europees a Catalunya dibuixen un escenari completament renovat: CiU perd per primer cop una votació, i la suma de ICV+Podemos situen l'esquerra alternativa en tercer lloc, per davant del PSC. Si algú vol traslladar aquesta relació a un futur parlament català, descobrirà una realitat terriblement complexa. Una realitat que per fi mostra aquella Catalunya real que ha estat oculta durant quaranta anys.
• A les onze de la nit del dia 2 de juny no queda cap rastre de les concentracions republicanes a Catalunya, però a Madrid les persones hi segueixen arribant. Madrid és la ciutat on s'ha derrotat el procés de privatització de la sanitat pública (i Catalunya és la regió on menys resistència ha trobat).

Quarta:

M'inquieta el moviment republicà que ara es veu a les anomenades xarxes socials. Deu ser cosa de la meva tendència al pessimisme històric, però tendeixo a pensar que aquestes xarxes són un element desactivador de les respostes reals. A la nostra història recent hi ha desenes d'exemples d'aquest fenomen.

El territori on vivim (es vulgui dir Espanya, Catalunya o Estat espanyol, tant li fa) sol viure -d'ençà del franquisme- breus etapes d'eufòries revolucionàries que es dissolen després de fer reflexions de signe conservador, potser condicionades per un llarg ensinistrament en la por. (Fins i tot el procés independentista català ha iniciat la part descendent de la corva, a la vista dels resultats de les eleccions europees).

L'abdicació i la resposta popular (inclosa la virtual) té una interpretació lampedusiana (canviem-ho tot perquè res no canviï). Quin interès real tindrien per un canvi radical els funcionaris, els càrrecs polítics (congressistes espanyols o parlamentaris de la regió autònoma catalana) i tots aquells que veurien anul·lats els seus privilegis? Cal tenir present que tots ells obtenen un sou a canvi d'haver signat el seu compromís amb la constitució monàrquica: des de Mariano Rajoy a Artur Mas, des d'un mestre a una conductora d'autobús (o un redactor de TV3) tots són conscients que un canvi de règim els deixa als llimbs.