Esgarrifem-nos, Senyor!

[La senyora Josefina va sortir de casa per anar a comprar el pa i va traspassar l'avinguda de quatre carrils amb el semàfor en vermell, sense mirar si venia cap cotxe. Quan havia fet quatre passes justes, el camió de la Coca-cola la va esclafar.]

La Conferència Episcopal redacta els continguts de l'assignatura de religió, que ara és avaluable (això vol dir que influeix en els criteris per obtenir beques, per exemple). I els periodistes redacten i redacten, entre exclamacions i flagells. Les organitzacions de mares i pares es lamenten del ministre Wert, els sindicats de mestres posen el crit al cel, la Tv3 ho aprofita per donar una pinzellada sobirano-progressista als telenotícies i les xarxes socials s'esbudellen entre improperis, acudits i bromes faciloides.

El 1909, un revolta barcelonina contra els abusos del poder va derivar en una setmana de cremar esglésies. Els seus artífexs la van anomenar la Setmana Gloriosa en un magnífic exercici d'humor. El diari La Vanguardia, però, va convertir aquella setmana en la Setmana Tràgica. I els llibres d'història, els tertulians, el cinema i la literatura s'hi han referit sempre amb el títol que li va posar La Vanguardia. En qualsevol conversa domèstica, aquella data és anomenada la Setmana tràgica. (Jo l'anomeno la Setmana Que Caldria Repetir Cada Setmana, però això és un comentari apart).

Durant el franquisme, una de les campanyes més agosarades i celebrades del catalanisme nacionalista tenia per eslògan Volem bisbes catalans!

Mossèn Ballarín, feixista i pre-concicliar, és una de les Patums vivents del país.

La Transició espanyola va voler presservar la supremacia catòlica per damunt de la laïcitat i d'altres opcions de la vida espiritual, i tots els partits transicionals ho van trobar bé. Ben llegida, la Constitució Espanyola vigent -aprovada per sufragi universal- és explícitament catòlica. El govern de José Luis R. Zapatero va ampliar els termes del conveni entre l'estat i l'església catòlica, i va augmentar el pressupost que s'hi destina. El Tripartit català no va modificar ni una coma dels articles espanyols i va continuar protegint les escoles religioses.

Durant el Tripartit català (i tal com ara, naturalment) els mestres de religió no passaven per oposicions ni pels filtres de la resta de docents: hi ha una llista oculta de candidats escollits pel senyor Bisbe de cada bisbat, que obtenen un contracte indefinit. La Generalitat els paga la nòmina.

El Parlament català, tan procliu en declaracions i amant dels grans principis, mai no ha debatut l'estrany estatut de les escoles religioses concertades (que vol dir que són escoles privades religioses sostingudes amb diners públics). Mai no els ha exigit gran cosa a canvi. Com a màxim, que acullin un parell de negrets perquè la fotografia de final de curs tranquil·litzi consciències i adopti un meravellós aire retro de Domund.

Llavors, què són aquestes esgarrifances sobrevingudes? De què s'esveren els periodistes i els polítics i sindicalistes?

[La senyora Josefina, malmesa i rompuda per tot arreu, va conservar un fil de vida però la dignitat sencera, i no va lamentar l'accident ni va embolicar-se en pleits i querelles contra el camió que l'havia embestida.
-Vès, això és el que passa -deia amb un filet de veu ja quasi celestial- El que em passa per no estar atenta.
La senyora Josefina fou conseqüent. No com aquests periodistes i els ventrílocs del facebook, que ara de sobte es trenquen les vestidures.]

Els dibuixos són de l'autor del text, i estan fets amb el propòsit tan estúpid com inútil d'ofendre l'església catòlica. No té sentit ni cap ni peus que jo pretengui ofendre'ls, mentre que ells m'han ofès tota la vida i la dels meus avantpassats. La millor obra d'art imaginable per a un català és l'incendi i la destrucció del temple de la Sagrada Família de l'Antoni Gaudí, i en axò em concentraria si fos un home de seny.

Salvador Oliva

Salvador Oliva és professor de literatura, poeta i traductor (no sabria dir si hi ha un ordre rellevant a la llista), i un dels pensadors més lúcids d'avui. En aquesta lucidesa hi té quelcom a veure la seva dignitat personal, avalada per la independència amb què parla i escriu. No el veureu mai a les tertúlies televisades, i és dels qui encara posa per davant dels quartos i la fama aquell factor que abans anomenàvem l'ètica personal. Això explica que algunes editorials rebutgin els seus textos, i honora aquelles que li publiquen, com ara Edicions de 1984.

Oliva signa les millors traduccions contemporànies de Shakespeare al català, i és per això que no tan sols el respecto enormement, si no que m'hi sento en deute. La traducció dels Sonets del poeta anglès és brillant, tal com ho explica en Jordi Llovet. Com que la seva obra no la divulguen els mitjans de masses ni els subvencionats pel poder actual, crec que és oportú que el ressenyi en aquest bloc que tampoc no és amic del poder -ni ganes.

Contundent, clar i necessari, Oliva explica quins mals sofrim i no s'encongeix en assenyalar el nacionalisme que ens ha inundat. Era necessari que Oliva ens digués per escrit una de les darreres mirades d'en Jaume Vallcorba sobre la literatura catalana: el nacionalisme li ha fet un mal segurament irreparable a la literatura del país. Diguem-ho clar com ho diu en Salvador Oliva: la literatura feta en clau patriòtica és un desastre: no es pot escriure novel·la pensant en fer país. Cal escriure novel·la pensant en fer novel·la.

Oliva també opina sobre el fracàs de la llengua catalana al carrer i qüestiona que la immersió lingüística hagi estat el model d'èxit que proclamen els poderosos habituals: la llengua catalana no ha sabut ser la llengua vehicular ni l'idioma dels nouvinguts, ni tan sols el del pati de les escoles dels que ja hi érem. Perquè no s'ha pogut desfer d'una imatge antipàtica que caldria que fóssim capaços d'analitzar i de debatre -si això fos un país amb opinions sobiranes i no una província de lacais i d'aspirants a subvencions patriòtiques.

A mi em fa l'efecte (m'ho temia, però S. Oliva m'ho confirma) que vivim en una època hipnotitzada per espectres terribles i vetustos que tal vegada remeten al romanticisme i alhora al noucentisme malgrat que semblin una parella impossible. Potser convençuts d'una superioritat indemostrable, ens mirem un melic mediocre que ens fascina i per això alcem banderes, orgullosos de l'estrany no-res que proclamen.

Mediterranis i exhausts, assistim al declivi entre aplaudiments i proclames tal com feren totes les cultures un instant abans de desaparèixer, extasiades i engolides per la seva meravellosa imatge de pàtria eterna vista en un mirall lisèrgic, de banderes i de mites zombis.

El Biblioburro arriba a Catunya

A la cua d'Europa, Espanya (que també es pot anomenar Estat espanyol) és un dels països amb una comprensió lectora més deficient. Aquest fenòmen (que no es limita als menors en edat escolar) podria explicar que, en aquest país, Convergència i Unió sempre guanyi les eleccions: és probable que els electors no entenguin el programa electoral que reben a casa. Però aquesta és una altra qüestió.

A Dinamarca, l'ensenyament obligatori comença als sis anys, i als nou anyets se'ls passa una prova de comprensió lectora que supera la resta de països europeus inclòs el nostre (anomeni el país com vulgui, però sàpiga que no hi ha diferències quantitatives rellevants entre Plasencia i Vilanova i la Geltrú).

La Consellera d'Ensenyament (catalaníssima i àdhuc sobiranista, disposada a construir estructures de país mal que li costi un disgust judicial -tot per la pàtria!) afirma de vegades que el seu govern (el govern dels millors, recordem-ho) té molt present el dèficit en comprensió lectora. Però ha reduït a zero el pressupost destinat a les biblioteques escolars. En conseqüència, s'han tancat de sobte els cursos i màsters universitaris on es formaven persones especialistes en lectura comprensiva, etc.

La senyora Consellera (que fa dos mil anys fou mestra d'educació infantil) ha signat acords i convenis amb fundacions privades que contracten voluntaris (voluntaris vol dir persones de titulació difusa i que no perceben cap contraprestació econòmica) per promoure la lectura a les escoles. Una genialitat digna del govern dels millors. Les fundacions amb qui ha signat els convenis tenen quelcom a veure amb La Caixa i amb el Banco de Santander. [No entenc com és que Òmnium Cutural o l'ANC no s'han afegit al pojecte, tot un misteri].

És probable que a Catalunya ens arribi aviat el Biblioburro, i és possible que la cria de rucs (catalans, això si, això sempre i per damunt de tots i dels nostres cors) esdevingui ben aviat una prioritat nacional contemplada en el pressupost de les estructures d'estat.

Em fa l'efecte que en Luis Soriano de Colòmbia serà el nostre inspirador. M'agradaria veure'l com a futur conseller d'educació.

En un país normal

1. Al vespre (a quarts de vuit) surto de casa per anar a comprar fruita i verdura. A la cantonada hi ha dues xicotes vestides amb allò que ma mare en deia traje-jaqueta, que vol dir americana i faldilla de patronatge sobri. Estan plantades davant la porta de l'estanc. Mitges negres, sabatetes de taló, l'una rossa tenyida i l'altra, la morena, molt maquillada. Primer infereixo que promocionen una marca de tabac. Després, que reparteixen vals de descompte per anar a veure les 50 sombras de Grey, la pel·li neofeixista que s'estrena avui. Però vaig errat. Arrosseguen una baluerna estrambòtica i amb rodes on s'hi pot llegir (groc sobre negre): "La Biblia te puede ayudar". Al peu de l'enginy, que és de mida humana, hi ha una dotzena de Bíblies que n'asseguren l'estabilitat fins i tot en dies d'alerta de vencat.cat.

En passar pel seu costat pesco un bocinet de la conversa: això em permet descobrir que la rossa és una instructora i que la morena està de pràctiques. La primera li suggereix fórmules per aturar els vianants amb preguntes inquietants i contundents com ara (sic): Le preocupan los problemas de la humanidad? (Nota al marge: què passarà si la persona seleccionada és membre de l'ANC? Aniran de la discussió metafísica a la sociolingüística? Han contemplat aquesta contingència unes persones que neguen la contingència?).

Em sento temptat d'afluixar el pas i presentar-los un blanc ideal mentre medito quina mena de resposta donaria: els etzibo que sóc admirador de Bakunin a la primera? Em presto a una sessió de dialèctica teològica i els explico allò de la tetera de Bertrand Russell? Mentre dubto miro quina hora és i abandono els meus plans: és una mica tard i tinc por que tanquin la verduleria mentre parlo de ximpleries.

2. Més tard: repasso amb desgana la premsa digital i me n'adono que ni la Carme Forcadell ni l'ANC apareixen als mitjans des de fa una pila de dies. És tot un descans, perquè la imatge o les opinions de persones amb problemes de restrenyiment no tan sols no m'agraden si no que em neguitegen. Penso que potser no llegeixo els mitjans adequats i me n'adono que l'explicació del fenomen deu anar per aquí: llegeixo una premsa gens nostrada i la nostrada no la llegeixo. De la d'aquí tan sols la Directa, que no té per hàbit parlar bé del poder judicial.

Però poc més tard me n'adono que ara apareix sovint el Senyor Jutge Amb Més Temps Lliure del Món, el senyor jutge que redacta constitucions de països inexistents durant el seu temps d'oci. Llegeixo que els primers lectors de la seva obra s'han esgarrifat en llegir quina mena de sanitat pública proposa Lo Sinyor Jutge. Caram amb el voluntariat constituent i la seva tendència a la lírica legal. Recordo Les ciutats invisibles de l'Italo Calvino. Però aquell llibre fa de bon llegir.

3. Abans d'anar a dormir: fotografio dos vegetals trobats a casa (l'un en un test, l'altre a la nevera) que presenten la forma de l'espiral, que és la forma de l'univers.

4. Somio que cau una pluja grandiosa i que els carrers s'inunden. (Quan dic somio em refereixo a aquelles imatges que recordo en desvetllar-me tal com recordo els fets del dia anterior). Els somnis amb grans avingudes d'aigua són freqüents en mi des de ben jovenet, tot i que amb el pas dels anys l'aigua presenta un comportament cada cop més dòcil: de jove somniava tsunamis i ara torrents que mullen fins no més amunt del turmell. (Em pregunto si els mots turmell i turmes tenen cap vincle etimològic). En el somni d'avui, estic en una botiga de fotografia on he anat a recollir uns revelats. Quan pretenc marxar, dos pams d'aigua escumosa entren a l'establiment i jo em preocupo molt seriosament, perquè les sabates que duc són les úniques sabates que tinc.

[5. Mentre redactava aquests apunts pensava que podria quedar bé il·lustrar-los amb el tràiler d'una pel·li que he retingut amb el títol errat de "In this country". Quan he anat a buscar el tràiler he trobat que la pel·li es titula "In this world". De manera que l'il·lustro amb el vegetals fotografiats anit. A mi no m'ha agradat mai el country, però sobre el world encara no en tinc una decisió presa, són coses que ens passen als federalistes i als internacionalistes].

VIA DURRUTI

Aquest és el nom de la via catalana que avui es diu Via Laietana, on hi ha un edifici de La Caixa i un monument al feixista Francesc Cambó. Coses que passen en un país normal.

Més val tard que mai: Virus editorial ha publicat la traducció catalana de El curt estiu de l'anarquia. La vida i a la mort de Buenaventura Durruti.

Aquest text gairebé inclassificable en què Hans Magnus Enzensberger reinventa el narrador amb una fórmula innovadora (potser l'única possible per a narrar la vida del dirigent anarquista) fou escrit el 1972, i va aparèixer en castellà a Anagrama el 1998. Aquestes enormes llacunes de temps expliquen, en part, que encara no hem digerit la figura d'en Durruti, ni s'ha trobat el lloc ni el moment per a fer-ne el reconeixement que caldria.

M'anava a embolicar amb les coses que haurien de passar en un país normal o en un país que vol ser-ho per explicar què ens passa amb l'heroi proletari més rellevant d'Europa (i potser del món), però no ho faré. Em limitaré a dir una obvietat: Durruti hauria de ser conegut per tots, i es mereix novel·les i pel·lícules que serien molt més interessants i necessàries que les d'altres figures. Això sí, si mai se li fa una pel·lícula espero que tingui una mica més de qualitat que aquella espantosa Coronel Macià.

Si ara glosso la figura de Buenaventura Durruti i dic què en penso sé que perdré tres o quatre amics i em guanyaré una legió d'enemics, i per això mateix (avui em sento pacífic) no ho faré. En tot cas, allò més rellevant és la cortina de silenci i l'oblit institucional -que també és l'oblit dels ciutadans- sobre un dels personatges que més influència ha tingut en la història de Catalunya i per tant en el nostre present.

I d'això tracta, precisament, El curt estiu de l'anarquia. És un text exemplar i que alhora té una força extraordinària, perquè el judici ètic de Durruti queda en mans del lector. La fórmula d'Enzensberger permet llegir una novel·la apassionant (perquè la passió és una qüestió central -i fins i tot la Passió) i ensems un text que pregunta, que demana i que enfronta els ulls del lector.

Tant o més rellevant que el Che Guevara (i amb tantes llums i tantes ombres com l'argentí), Buenaventura Durruti encara reposa sota el vel del pudor, la vergonya i l'oblit. Ni tan sols no se sap on és la seva tomba, tal com passa amb el Che o amb Jesucrist.

L'enterrament de B. Durruti es va convertir en la manifestació més nombrosa mai vista a Catalunya, amb una xifra de participants que supera els de la V.

Peter Buch a La Pobla de Benissafà

[Així com d'altres vegades el video il·lustra el text, aquí el video és allò que vull explicar i el text una bagatel·la].

Un xic més avall de La Pobla tot venint des de La Sènia, en un revolt de la serp endimoniada, hi ha el rètol que assenyala l'inici del camí.

He provat d'imaginar-me el primer cop que en Peter Buch el va recórrer, molt a principis dels anys 90. Intento pensar què devia pensar quan va veure els marges assolellats i erms on va somiar que hi naixeria un jardí. M'he imaginat que hi bufava aquest vent net i salvatge que avui ens ha enairat.

Avui en Peter encara tresca lleuger pels pendents i amb les mans ossudes assisteix al part de les escultures i dels colors (aquest blau d'atzulita!), però en el gest se li endevina com els anys se li arrepengen damunt, per fer-li companyia.

Mentre camino pel jardí d'en Peter recordo en Josep Pujiula a Argelaguer. En Peter té un llibre enorme on s'expliquen tots aquests espais sigulars que esquitxen la geografia privada del planeta secret. (No goso dir res més, que no fos que una agència de viatges desvetllada i progressista organitzés una ruta amb autocars i avions).

L'home-quetzal que es gronxa d'un fil gira en el sentit contrari a les agulles del rellotge, sublim i groc i blau. Sé que hi tornaré, i que quan hi torni m'agradarà sentir que als meus genolls els hi ve una fatiga de molts anys i alguna xacra que em pesa a les espatlles. D'haver-me fet vell potser sense fer-me gran, d'haver-me fet vell i menut alhora, gran i petit ensems.

El nom correcte del poble és La Pobla de Benifassà, però per algun motiu estrany el vaig retenir durant unes hores en la forma que he escrit al títol. Com que l'he vist entre el somni i la vigília, el canvi em sembla oportú.