Una altra història de Catalunya

Aquesta és una història petita, la història del ciutadà Miquel A. B. Tot i que en realitat només és la història d'un petit periode de la seva vida que, finalment, és també el definitiu. Rellegeixo sovint les seves memòries, que guardo entre els meus llibres. Es tracta d'un text llarg, escrit quan l'autor sap que s'apropa el final i sent la necessitat d'explicar i d'explicar-se, tant a sí mateix com a les persones properes. Sap que no els tornarà a veure i que la seva veu només els arribarà a través d'aquesta lletra menuda.

Miquel AB es va implicar molt aviat en política: vivia la joventut sota una dictadura militar i allò li resultava intolerable. Tenia diversos ideals pels quals volia lluitar, i buscava la llibertat, la igualtat, la justícia. En aquell temps convuls, un partit nacionalista i independentista de Catalunya va ser capaç d'oferir esperances i il·lusions a la gent jove que, com ell, somiaven en un món millor. En algun instant, Miquel AB va dir que aquest món millor potser no el veuria amb els seus ulls, però que era necessari construir-lo per als fills i per a les generacions que vindran.

El temps que li va tocar de viure fou un temps convuls i violent. Les circumstàncies van fer-se extraordinàries a gran velocitat, els canvis eren radicals i bruscos. Tant fou així que, encara molt jove, Miquel AB va trobar-se amb un càrrec polític a les mans. Entre les línies de les seves memòries llegeixo els dubtes i els temors, i una sospita silenciosa: potser no està preparat per a aquesta feina. Tots són molt joves i la realitat és esfereïdora: la violència augmenta, la tensió social esclata als carrers de Barcelona. Una part dels independentistes s'adonen que cal unir-se amb els col·lectius que lluiten per la llibertat en majúscula, i fer front junts als qui la volen robar. Miquel AB explica en una de les pàgines de les seves memòries que ha decidit contactar amb els sindicats de l'esquerra i amb els socialistes. No és una suggestió: allà on poques pàgines enrere parlava de Catalunya ara parla de democràcia. En algun instant que no explica, deu haver intuït que la llibertat del poble català no pot deslligar-se de la llibertat dels pobles. Lluitar per l'alliberament nacional s'ha transformat en lluitar per salvar la democràcia, la justícia i la igualtat entre les persones que habitem el món. Mentre Miquel AB fa aquest viatge dintre seu, han començat a esclatar les bombes.

Poques pàgines més endavant Miquel AB narra uns fets que l'han trasbalsat: s'adona que a Catalunya i entre gent que havia sentit propera hi ha persones que, malgrat afirmar que estimen Catalunya, s'han passat al bàndol contrari. Mentre Miquel AB decidia anar-se a trobar amb els sindicats i els partits de l'esquerra, d'altres havien començat a pactar amb el feixisme. Això passa molt poc abans del final. Ja és tard. Perquè poques planes més endavant, Miquel AB fuig de Barcelona en una motocicleta robada mentre per la Diagonal entren les divisions de Franco.

[Miquel A.B. és el meu avi matern, que va morir en un camp de refugiats republicans vora Montpélier el gener de 1941. Afiliat a ERC, en començar la guerra va ser nomenat Comissari Polític de la Presó de Montjuïc, càrrec que va tenir fins al darrer dia del govern democràtic, pel gener de 1939. A les pàgines de les seves memòries s'hi llegeix la tristesa i la por, però també el convenciment que la lluita pel progrés sempre és necessària i sempre té sentit. Potser per això va buscar acords i col·laboracions amb tota mena d'organitzacions progressistes, des de la CNT al PSUC. Mai no he sabut per quin motiu el partit on va militar i pel qual finalment va donar la vida no ha fet cap gest envers la seva memòria o la restitució de la seva dignitat, que la seva vídua va necessitar. Em costa comprendre perquè -en canvi- tot sovint ERC homenatja, anomena i reivindica la figura d'alguns dirigents de la seva mateixa època que van establir contactes amb el partit nacionalsocialista de Munich o amb els dirigents feixistes espanyols, per a oferir-los un pacte: aliar-se amb el feixisme a canvi que aquest deixés Catalunya al marge de la guerra i en facilités la independència].

Una història catalana

Escric aquestes línies un vespre fred de tardor, avui és vint-i-sis de novembre. Per què tant de novembre a la meva vida? Vaig néixer en un dia 30 d'aquest mes, i un dia 20, onze anys més tard, va morir el dictador feixista. A la meva vida afectiva el novembre també hi té dates cabdals, i sempre ha estat un mes de canvis. En un 30 de novembre va néixer Mark Twain, i en un altre va morir Oscar Wilde.

El 16 de novembre s'ha commemorat la data en què es considera que va acabar la batalla de l'Ebre, ara fa setanta-cinc anys. El 16 de novembre de fa setanta-cinc anys les tropes feixistes van vèncer la darrera resistència de l'exèrcit democràtic, van creuar el riu i en pocs mesos aquest dolorós territori va entrar en una de les èpoques més fosques que hem viscut. Tan fosca fou que de vegades encara veig ombres i bubotes d'aquell temps pel carrer, com si fossin d'avui.

En un dels escenaris de la batalla es va posar una placa commemorativa. S'havia anunciat l'assistència del senyor Artur Mas a l'acte. Però el senyor Mas no hi va anar. Segons diu el comunicat oficial, Mas no hi va anar perquè plovia. M'ha vingut a la memòria (històrica però només personal) la imatge de Mas en un partit del Barça en què plovia una pluja gèlida, insistent. L'home, embolicat en un abric impermeable, alça el mentó on llu un somriure generós i satisfet, prova de la seva honorable bona forma, envejablement resistent als elements naturals, quasi mitològica.

Però en realitat no m'interessa gaire narrar les anècdotes que relacionen el senyor Mas amb la pluja freda. Ni tampoc sóc un bon comentador de la política, ni un cronista hàbil dels girs argumentals que practica l'home de la Plaça de sant Jaume. Si en sabés, podria plantejar-me algunes hipòtesis interessants per escriure un bon article:

• Podria ser que Mas no anés a l'Ebre perquè aquella guerra fou una guerra espanyola?
• Podríem pensar que no hi va anar perquè no té ganes d'homenatjar uns pobres perdedors?
• Podríem sospitar que Mas sent alguna simpatia per les idees polítiques, socials, religioses i econòmiques del bàndol vencedor?
• Podria ser que aquest home patís de reuma, senzillament, i que evités la pluja per prescripció mèdica?

Però finalment desisteixo de les hipòtesis i la reflexió política. No sóc un periodista, i ho dic tal com raja: a mi m'agrada que en Mas no hagi anat a commemorar el final de la batalla de l'Ebre, perquè la seva presència allà em semblaria un acte proper al sacrilegi. Tot i que tmpoc no sé parlar de qüestions sagrades, no puc evitar pensar que Mas podria representar, en bona mesura, la classe social i els interessos que van creuar l'Ebre fa setanta-cinc anys i van avançar solemnes vers Barcelona, després d'haver arrasat, cremat i exterminat Espanya i la meva classe social.

Trànsit de Saturn

La casa pairal dels Bosch amenaça ruïna, i vostè ens consta com el darrer descendent, va dir la veu a l'altre cap del fil. Em sorprenia que de tants quilòmetres enllà arribés així de clara. Podia entreveure perfectament la dona d'uns cinquanta anys, rodona de cos i amb els cabells ondulats, tenyits de color violí.

El meu avi va néixer en un poble petit i llunyà, d'on en va emigrar molt jove. Va llençar els records i la clau de la casa per anar-se'n a la ciutat. Això és, gairebé, tot el que jo en sabia. El pare mai no va sentir cap interès en tornar, perquè tampoc no volia saber gran cosa de l'avi i mai no li vaig preguntar les seves raons. Quan jo vaig néixer, el poble de l'avi era tan lluny com si fos en un continent engolit per l'oceà. I ara, de sobte, aquesta veu el fa emergir en una tarda de pluja i ràfegues de vent que esquitxen els vidres de casa, en aquesta ciutat avorrida i sòrdida on he anat a viure.

Només puc venir en cap de setmana, m'excuso. Ella m'informa amb molta correcció: si la casa es desploma i fereix algú, les responsabilitats civils o penals... D'acord, dic. M'espanten les distàncies i no m'agrada conduir de matinada...

Vaig prendre la bifurcació errònia després de la capital de la comarca, i el viatge es va fer encara més llarg. El terreny s'eleva i les parets de roca eriçada d'esbarzers s'apropen massa a la carretera polsegosa. Els arbres dels boscos semblen cada cop més enormes, i els arbustos assoleixen una exhuberància que no he vist mai enlloc. Els camps sembrats es fan escassos i raquítics (distingeixo antigues plantacions de vinya davall la malesa). Les masies, disperses i solitàries, tenen un sorprenent aspecte uniforme de senectud, brutícia i ruïna.

Quan arribo al poble ja és fosc. M'aturo davant de l'adreça. La façana es vincla endavant, com un cos ferit de mort o una fera que s'abat damunt la presa. No he aturat el motor, me la miro a través del vidre. No en vull saber res però finalment no em queda cap més remei que entrar-hi si vull passar la nit a cobert: al poble no hi ha ni una mala fonda, ningú no lloga habitacions als desconeguts. La secretària de l'ajuntament em dóna la clau i m'emplaça a demà, a mig matí. La dona no té cinquanta anys ni el cabell ondulat ni tintat de violí. És eixuta, seca, albina. Ara recordo els cabells massa blancs de l'avi, les pestanyes clares i aquells ulls blau gris.

Em desvetllo a trenc d'alba, amb una llum morada. Jec en una màrfega que fa olor de florit i de pena. Atanso una mà vers la tauleta de nit, corcada i renegrida. Busco el rellotge. I llavors algú o alguna cosa diposita el rellotge a la meva mà. He arribat al lloc que sempre he buscat.

_________
El text inclou un paràgraf adaptat de H.P. Lovecraft, extret de la primera plana de L'horror de Dunwich.

Bilitis, banda sonora

Una barca de pesca damunt la platja de Portlligat du un adhesiu: Bilitis. Podria ser l'anunci d'una antiga discoteca difunta, un logo vagament inspirat en el patètic Bocaccio dels burgesets. Potser és un bar d'aquests on ara viuen a força de mojitos. Potser d'aquí a tres anys descobriran el cubalibre.

El meu germà, que és home de moltes inquietuds culturals, va descobrir la música ambiental i l'electrònica: a ell li dec haver descobert Tangerine Dream, i mai no li estaré prou agraït. Em pregunto si jo, a canvi, li he permès descobrir res que ell no hagués descobert abans. Em temo que la resposta és no.

Bilitis em va fer descobrir que al planeta Terra hi ha un fenòmen anomenat homosexualitat femenina, perquè fins llavors jo només sabia que hi havia els mariques, a qui el meu pare anomenava de forma hiperbòlica i amb temor, perquè tenia dos fills mascles. Un cop em va dir prefereixo tenir un fill fatxa que no pas maricón. Li ho perdono: a l'horitzó d'un pare ibèric de mascles ibèrics sempre se li apareix el maleït vaixell pirata de la nau gai.

Ara recordo els acords simples de la banda sonora i de sobte me n'adono que vaig néixer i créixer en un temps trist. Aquesta vella barca damunt la sorra, coberta de pinassa.

Assaig sobre la fragilitat de les pedres

-Sempre et recordaré... -va pronunciar entre somics, i es va colpir la clepsa pròpia amb el puny, per demostrar que allò que tenia dins del crani era tan sòlid com una pedra. En aquell instant, sobre la platja, se sentia convençut que els records són immutables i duríssims, minerals.

[El sol d'hivern no aconseguia traspassar els núvols de malva i gris damunt l'horitzó de la mar, amb esquitxos rosats i taronges en els ullets que se li obrien, dispersos entre el vapor.]

L'olor d'una cafetera aprop li va girar el cap, guiat pel nas. Un fanalet d'ambre il·luminava els quatre clients fumadors que fumaven pelats de fred al porxo, primera línia de mar en diuen. Un d'ells s'havia dut la tasseta de cafè, pipava i xumava amb un ritme lent, com de rèquiem. Va pensar en aquella peça incòmoda, el Bolero del Maurice: mai no havia pogut decidir si el Bolero era una genialitat o un esguerro sobrevalorat, com l'Adagio del Tomaso.

-Sempre et recordaré, no ho oblidis mai! -va repetir- Ara torno, no marxis, però és que necessito un cafè amb urgència, m'adormo...

Va caminar cap al local i abans d'entrar-hi es va girar: va veure com seguia buscant petxines arran de l'aigua.

Va entrar al Casino del poble, va demanar un cafè i va fullejar el diari tacat de croissant que dormia damunt del marbre del mostrador. L'Artur diu que tot va bé i per a demostrar-ho fa una metàfora marinera amb timons i vents de garbí, a La Gomera filmen un remake del Moby Dick del Huston, el Pere diu que no vol més enganys, una nena de les Filipines pregunta on és la seva mare. L'huracà tenia tanta força a Tacloban que les conquilles de la platja van volar i, convertides en projectils, van matar la gent. Com bales.

Va engolir el cafè amb dos glops per sortir aviat i ajudar a recollir les caragolines. Però la platja era buida. Es va entretenir en recollir pedres negres, confiant que mentrestant tornaria i es retrobarien. I tres hores més tard resseguia el passeig marítim i les caletes, però no hi era. A migdia va atansar-se a la comissaria de policia per denunciar la desaparició.

Una agent rossa i distreta el va ajudar a omplir un formulari. Era rossa de camamilla i ulls aigualits. L'agent va preguntar-li perquè duia pedres negres a la mà i no va saber què respondre. La policia sempre intimida. Ella va alçar una cella (la dreta). Va pressuposar que calculava si la dimensió d'aquelles pedres seria suficient per fer mal, llançades amb prou força.
-Ara caldria fer la descripció física de la persona desapareguda -va remugar- Estatura i pes aproximats, color dels cabells i de la pell, peces de roba que duia, calçat, característiques especials...
-Característiques especials?
-Pírcings, tatuatges, etzètera.
-Pírcings...? Em penso que... -es va aturar un instant dintre els records.

Es va adonar que no podia dir res. Impossible. Hi havia algú allà, a la platja, ho juro per ma mare, jo li vaig dir vaig a fer un cafè i ara torno però no podia dir com, quan, què. Les pedres que duia a la mà s'havien desfet amb l'escalfor de la pell, i entre els dits degotava un fluïd dens i lleu alhora, com de cera d'espelma votiva.
-Què és...? -va protestar l'agent dels ulls blaus- No es pensi que això es pot quedar així, ho haurà de fregar vostè mateix.

Mail delivery failed

El dia 12, després de quatre hores tancat a la biblioteca pública llegint les memòries d'un exiliat de la guerra, vaig demanar un ordinador per enviar la ressenya a un amic. La connexió era terriblement lenta, s'interrompia, em va obligar a reiniciar l'equip un parell de vegades.

A través de la finestra vaig veure com queia el sol, s'ataronjava la tarda i després malves i violetes. Finalment la nit. Un cop de vent inesperat va fer espetegar una finestra, la bibliotecària es va alçar corrents i de sobte vaig sentir l'impacte d'una enorme bola de llum blanca contra el rostre i el pit.

És molt probable que deixés l'ordinador engegat, amb el servidor del correu obert. Aquesta és l'explicació que he trobat fins ara. Altrament no m'explico perquè l'endemà hi havia aquest missatge al meu correu:

Mail delivery failed

I a continuació, el text rebutjat. Un text que jo no he escrit mai.

Mare, per què em vas parir en aquest país? Tu estimaves el país, em penso, però sabies que era un país mesquí i més encara després de la guerra que van guanyar els botiguers. Vas estimar el país que et va maltractar d'entre els països on vas poder escollir de viure. Però jo no puc estimar el país que et va maltractar, mare, jo no puc. Jo només puc odiar aquest país de gent roïna. Mare: què em vas fer? Quina estranya herència em vas deixar, mare: sóc jo els qui he de dir que és una merda de país, sóc jo el qui ha d'emigrar?

Hauries pogut escollir França o Mèxic, però vas escollir la misèria. Els fills i els néts dels soldats republicans no hi pintem res, al país dels senyoritos, i tu ho sabies. Jo crec que ho devies saber.

Vas imaginar que jo podia reformar el país? Vas pensar que els teus fills eren super-homes? En què pensaves?

Tu sabies que, finalment, el teu fill faria allò que tu no vas fer: marxar. Marxar molt lluny i no pensar mai més en aquesta merda de terra. Deuries pensar en allò que pensa qualsevol mare des de la mare original africana: que els fills marxin i oblidin. M'ho podies haver explicat en algun moment. No ho sé... tal vegada ho vas voler dir però no vas poder. Tal vegada ho vas dir i jo no et vaig escoltar.

Enyoraré els paisatges, els pins i les roques. L'olor de la terra en acabat de la pluja. Els geranis on dormen els gats. Però no enyoraré la pàtria. Ara dorms entre romanins i alfàbregues i  farigoles. I jo sé que romanins i farigoles neixen en molts llocs del planeta. Les farigoles no tenen en compte les pàtries, ni respecten cap bandera.

T'estimaré on siga que em trobi. No t'oblidaré mai. I sempre odiaré aquest petit país amb totes les meves forces.

Pau Malvido

Tots els néts del gran poeta no es van dedicar a la política. En Pau no. Es va quedar a la poesia. Potser el més lúcid dels germans, possiblement el més proper. El que millor comprenc. El qui duia el nom de Pau se'n va anar tot solet i trescant envers la pau. Al meu país el salven poques persones i en Pau és una d'elles... què seria del meu país si tan sols fos obra de botiguers transfigurats de polítics o de funcionaris transnacionalistes?

Pau Maragall és el millor exemple del poeta maleït a Catalunya, aprop de Pepe Sales. Potser els millors poetes que ha parit el país? Potser el país no és prou madur encara... la caseta i l'hortet encara ens pesen massa,. Malgrat que la caseta sigui del Banco de Santander o de la LKXA, i l'hortet... de qui és l'hortet?

A Catalunya hi ha un silenci molt gran, més quadriculat que el pla Cerdà i més llòbrec que la Sagrada Família.

Ni tan sols a l'era de la informació podem saber gran cosa d'en Pau Maragall, perquè n'hi ha pocs rastres. Massa incòmode encara. Paradoxes, ombres. Visc en un país d'ombres i laberints medievals. M'agradaria preguntar-li a la Lulu per en Pau. O a en Pau Riba per en Pau Malvido. De tots aquests intel·lectuals a sou de la beneficència cultural, qui seria capaç d'escriure dues línies sobre el Pau?

Asteroide 4171.cat

Il·lustració de Ludovic Pădure-Schmincke

Capítol 14

El petit príncep va arribar a un asteroide minúscul, que girava lentament entre les estrelles. Després de caminar uns segons per la superfície feudal del planeta, va topar-se un home amb aspecte de batraci esquenatorçut damunt d'un pupitre, obcecat en escriure alguna cosa molt important.
-Perdoneu, bon home... -va fer ell per advertir que hi havia visita.
-Quatre mil set-cents quinze, quatre mil set-cents catorze... no em distragueu, sisplau!

El petit príncep es va asseure als seus peus, disposat a esperar que l'home enfeinat acabés el compte enrere. Però després de tres hores l'home continuava amb la lletania i els capellans, i tan sols havia retrocedit un parell de desenes.
-No puc més! -va xisclar de sobte- Maleït sia! Algú m'està robant!

El petit príncep va girar les butxaques del revés per demostrar-li que ell continuava pobre i no li havia pres res. Estava molt sorprès que algú li robés al comptable, ja que era l'únic habitant del cos celestial. Podia ser que aquell home es robés a sí mateix i alhora maleís el lladre? El petit príncep va pensar si alguna persona pot robar-se a sí mateixa i alhora pensar que ha estat un altre... Però el petit príncep no sabia res de les patologies nacionalistes, i no va pensar més.

-Ens roba... -el comptable va alçar els ulls del paper per primer cop i va guaitar recelós entre els estels que brillaven- Aquell d'allà! Ciutadans! Aquella estrelleta ens roba, i no serem ni feliços ni plens fins que no ens alliberem...! [salten quatre capellans durant l'exclamació].

Abans de marxar cap a un planeta més raonable, el petit príncep es va mirar detingudament el comptable dissortat. Va adonar-se de les sabates destrossades i polsegoses que mostraven uns mitjons rosegats. Els pantalons arnats permetien veure un calçotet ronyós.
-I permeteu que us destorbi, senyor comptable, però... no seríeu una mica més feliç amb unes sabates i uns mitjons dignes? [-el petit príncep no va gosar esmentar els calçotets per no ofendre el comptable ni augmentar el seu turment.]
-Ah! I tu, marrec, goses molestar-me altre cop? No, fuig fuig... no tinc diners per sabates perquè m'he de comprar una corona...!

post dedicat a la senyora Carme Forcadell, comptable de comptes enrere

_____________________

Notícies relacionades:

Segons l'Observatori de Monte Palomar, l'asteroide 4171.cat s'allunya de la Terra.

_____

Aquest text ha estat escrit tot escoltant Las Migas, amb la nova veu de la gran Alba Carmona:

Acollonit, em rellegeixo

El 1997 em van publicar una obra de teatre, L'amor a la tarda. L'he rellegida encongit. I conscient que aquest text -si cau en mans d'un psiquiatra- em convertirà en el nom d'una síndrome patològica. Un amant incapaç d'estimar, el fantasma dels gelos, el terror al compromís en la parella. Versió post-moderna i molt-catalana del vell Don Juan.

El 93 vaig publicar Els dimonis de Barcelona en una col·lecció de novel·la juvenil (Ala Delta). El text és una improvisada versió per a adolescents de El mestre i Margarida de Mikhaïl Bulgakov -segons jo el més enorme escriptor del segle XX. I un any després El rei del Guinardó, versió del pacte fàustic per a joves lectors. Poc més tard l'editorial em va comunicar que no em podien seguir publicant perquè jo manifestava una reiteració en el diable i els mals exemples. El manuscrit rebutjat es titulava La novel·la que el dimoni no va llegir. Fa uns anys el vaig fotre a les escombraries. Malgrat que era un plec de paper, ho vaig llençar al contenidor del rebuig. Més que diabòlic, he d'admetre que vaig ser burro per haver presentat aquest original a una editorial dels germans Maristes.

El 2006 Pagès editors va publicar Les petges invisibles. La novel·la conté tots els defectes imaginables en una primera novel·la, i d'aquesta manera es podria convertir en un exemple de tot allò que cal evitar en una primera novel·la. Avís per a navegants novells: en aquests termes pot ser que el text passi a una deshonrosa posteritat.

El 2013 (fa apenes un parell de mesos) l'editorial Alrevés ha editat Aire brut, que potser ja s'assembla més a un text madurat i sospesat, elaborat a poc a poc, en un xup-xup de quatre anys. Però tot i així hi veig els meus fantasmes i les obsessions, els temors que sento en anar a dormir o quan m'alço a mitja nit per anar a fer un pipí: pot ser que rere la cortina de la banyera hi hagi un espectre? Per què no hem sortit del conflicte entre les dues espanyes, les dues catalunyes, les dues cares de la moneda? Pot haver-hi lluita de classes i guerra civil després de la mort?
______________
He de fer un aclariment: l'acte de rellegir-se és nefast i onanista. No l'he fet: tot el text ha estat escrit sense cap rellegiment. Mentre l'escrivia escoltava, repetidament, aquesta cançó: 

Vida petita, pensament lateral

De vegades la vida es fa gran, i em sento com el supervivent amnèsic d'un naufragi. Arrapat a la balsa, sense recordar, sense comprendre. Deriva en un oceà sense límits.

Però de vegades la vida es fa petita, privada i minúscula. La vida passa entre el pot del raspall de dents, la llista del súper i la rentadora. Calçotets nets o bruts. La vida petita em fa recordar aquell pobre hàmster que la meva inconsciència dels onze anys va condemnar a un infern de miniatura, limitat per barrots de llautó. El pobre rosegador rosegava els barrots amb tanta fruïció que aconseguia trencar-los i fugir. Però l'atrapàvem i el reconduïem: és pel teu bé, petitó, li deia jo a cau d'una orella peluda que tremolava. És pel teu bé. No he vist mai una cosa més tremoladissa que l'orella del meu petit presoner.

Quan la vida se'm fa petita m'assec a llegir llibres petits, compro poc menjar, bec molta aigua però sense excessos. I escolto la ràdio o miro algun diari, però això ho faig encongit i amb pànic. Si per la finestra veig núvols al cel ja em sembla una cosa prou gran, prou important.

Cada cop que la vida se'm fa petita penso en marxar lluny.

He pensat desenes de vegades en deixar aquest país. Sempre penso que la pàtria és roïna. Els seus dirigents i els botiguers, els petits cacics de poble, els alcaldes. Els dirigents de la Caixa i fins i tot els seus petits empleats: tots em semblen roïns. El meu petit país és molt mesquí. I potser he construït la meva vida a imatge del meu país. Visc en un pis petit i trist, i segurament jo mateix...

Si marxo enyoraré els paisatges, els pins i les roques. L'olor de la terra en acabat de la pluja. Els geranis on dormen els gats. Olor de gat i gerani. Però no enyoraré la pàtria ni la casa ni aquest carrer. Penso de sobte en els romanins i alfàbregues i  farigoles. Prò jo sé que romanins i farigoles neixen en molts llocs del planeta. Les farigoles no tenen en compte les pàtries, ni respecten cap bandera. Potser ara -ara mateix- està plovent una pluja dolça en un lloc del món que no sé i que m'espera.

[Des de fa uns anys visc obsessionat per un fenomen que les persones de la ciència anomenen pensament lateral.]

Decididament, trobo tristos els blocs on la gent escriu coses com les que jo acabo d'escriure. I aquestes sèries de fotografies íntimes d'una intimitat trista, menuda, covarda... De vegades -i ajudat pel record de la mare- busco què enyoraria del meu país roí si marxés, i finalment se m'acut: el so de la tenora. Vès per on... ara penso: què em faria sentir el so de la tenora escoltat en una vall verda, fèrtil i enorme a Oaxaca?

Santa Perpètua de Gaià

Fotografia de Chema Madoz

Fa poques setmanes em vaig quedar sense càmera fotogràfica. Una peça de l'aparell es va trencar en silenci. El desgast natural, em van dir, no hi ha res a fer.

No hi ha res que duri per sempre. No hi ha res perpetu.

És una càmera Kodak molt senzilla que vaig trobar casualment en una botiga enorme, un model a punt de ser retirat del mercat. Me'n vaig enamorar, tenia un sorprenent aspecte retro que després s'ha posat de moda.

Ara reposa en un calaix, és un objecte més que guardaré. Ara que és un objecte inútil sento com me l'estimo. Li he demanat perdó pels cops que m'hi vaig enrabiar, com quan es va quedar sense bateries al moment més inoportú. Li he donat les gràcies per totes les vegades que m'ha acompanyat, fins i tot mentre la tractava com un objecte. Obro sovint el calaix per comprovar que segueix allà, i de tant en tant torno a provar si funciona. Però no, mai. Allò que es va trencar seguirà trencat. Me la miro sovint perquè no sempre estic segur que, si tanco els ulls, el món segueixi aquí quan els obri. I perquè sé que els objectes tancats en calaixos de vegades transiten fins a una dimensió inabastable.

He descobert coses molt estranyes dels objectes. Indiquen que els objectes es comuniquen amb nosaltres però nosaltres no els comprenem mai bé. No estic dient cap bestiesa: al capdavall, la matèria dels objectes i la nostra són la mateixa matèria.

Amb la càmera nova he anat a fotografiar paisatges. També he retratat la seva germana gran, la que dorm al calaix. En algun instant m'he preguntat quantes càmeres més veuré morir. Qui ho sap...? Ha estat un acte improvisat: he anat fins a Santa Perpètua de Gaià, un lloc estrany i màgic, perdut i retrobat. Fa poc més de quinze anys vivia a la vora de Santa Perpètua, i en aquest lloc hi havia anat a passar hores perdudes, estranyes i màgiques. Mans desconegudes han reconstruït part de les ruïnes. Fa un sol net i el cel és més blanc que blau.

Què estimem quan estimem les coses perdudes?

M'han enviat la fotografia d'un arbre-núvol i en somni m'he enfilat a les branques. Llavors m'he sentit a mi mateix guardat en un calaix, en una calaixereta a casa d'algú que no sé, en companyia de fotografies antigues. Suposo que algú que em va estimar em guarda aquí, i de tant en tant m'observa. Pot ser que jo sigui un objecte vell i trencat a la vida d'un altre.

Projecte d'escriptura basat en la inducció d'estats alterats de consciència a través de la música

Unes setmanes enrere vaig començar un projecte d'escriptura una mica estrany. Les religions antigues sempre m'han interessat, i fa uns mesos em vaig posar a investigar sobre l'ús de la música en els cultes ancestrals. Tot va començar amb un programa de ràdio (La noche en blanco, a Ràdio Nacional), on es parlava de la música als sacrificis humans de l'Amèrica pre-hispànica. Alguns descobriments arqueològics poden demostrar que durant la celebració d'aquells ritus es feien servir determinats sons per generar estats alterats de consciència. No és exclusiu de les cultures pre-colombines, però en aquest cas hi ha prou dades arqueològiques com per a reconstruir els instruments que produeixen aquests sons. Un d'aquests instruments és el xiulet de la mort, que servia per cridar els morts i convidar-los al ritual.

Quan vaig escoltar el so del xiulet vaig estar segur que és possible alterar la consciència amb la música, de manera que em vaig posar a investigar sobre la possibilitat d'aplicar-ho a l'escriptura. La idea era escriure mentre romania immers en un estat alterat, induït per la música i sense la participació de cap substància. El més difícil fou trobar els sons que puguessin alterar-me, perquè tan sols em podia guiar per la intuïció. Vaig començar a experimentar amb el grup Dead can dance, que havien tractat aquesta qüestió.

Els primers intents van acabar en un fracàs. Dead can dance són capaços de posar-me la pell de gallina, però no em generaven res d'especial. No quedava cap més remei que continuar provant-ho. Fou llavor quan, per una d'aquelles sincronicitats que s'esdevenen amb determinades persones, un amic em va enllaçar la música d'un grup anomenat Zero Kama. Quan vaig buscar informació sobre el disc em vaig adonar que la música s'havia fet amb ossos humans. Els membres de Zero Kama es van inspirar en una flauta tibetana que es construïa amb el fèmur de persones mortes violentament, i que servia per invocar els morts en determinats rituals. Després de gravar el disc mai més no van tocar els instruments.

La pista d'aquest grup musical va ser decisiva per començar a trobar el què perseguia. A partir d'aquí vaig començar a cercar músiques de rituals funeraris i vaig acumular una llista de reproducció amb la qual sentia molta connexió. Els primers intents per generar alguna cosa especial van ser infructuosos. Però fa uns dies va passar una cosa estranya. Estava badant per internet amb la llista de reproducció sonant pels altaveus, i vaig obrir un document de word. Quan me'n vaig voler adonar havien passat dues hores i havia escrit deu folis. Generalment escric de manera lenta i tortuosa, o sigui que encara no sé quina porta del cervell se'm va obrir. Potser no és sinó una fotesa, però em penso que ho seguiré provant.


_______________
El text pertany a Layla Martínez, una escriptora de Madrid (o dels voltants de Madrid) que admiro des que vaig conèixer la seva obra El libro de la crueldad, text únic i inclassificable d'una bellesa terrible i colpidora. La traducció és meva. L'acte de traduir conté algun element estrany que, tot i caure molt lluny de l'escriptura automàtica, també remet a una alteració (de alter) mental que no sabria explicar. La traducció és una forma de dir l'admiració i de reivindicar els llaços que uneixen les persones més enllà de les pàtries, llengües i cultures. En un temps tan difícil, sento que és bo dir allò que ens fa persones sense necessitat de banderes patriòtiques.

He traduït el text mentre a la ciutat de Layla ressonen tambors de la venjança, i a la meva els de la ignorància. Tambors i banderes em semblen indicis d'estupidesa. Demano perdó als qui s'ofenguin.