Una nit a Líbia

The Aurora from Terje Sorgjerd on Vimeo.


Era una nit de llamps i trons, i la pluja queia a ràfegues furioses. La ràdio espurnejava, el mòbil perdia ratlletes de cobertura, d'una en una, fins arribar al tràgic buit del zero.

Quan els aparells comencen a fallar, res no distingeix una tempesta de la fi del món. La tecnologia ens ha obsequiat una pila de petits apocalipsis, menuts i quotidians. Al pas zebra de sota de casa, un cotxe gros i gris va atropellar una dona. Entre tant d'enrenou, aquell accident semblava un drama menor.

-Va ser una nit de merda -diu ell, amb la veu engolada. No hi ha ironia.

No hi ha ironia: aquella nit se li va ensorrar el món.

Quan el senyal de la TDT va tornar (apenes cinc minuts i després altra vegada aquella boira puntejada d'argent), a la pantalla hi va aparèixer alguna cosa del desert de Líbia. Després es va apagar de nou i tan sols podia veure Cincoshop.

Què hauria passat si les forces de la democràcia s'haguessin unit contra la massacre de la població civil a Espanya, el 1938?

-Entre altres conseqüències, només se m'acut que jo no hauria nascut: la mare i el pare es varen conèixer perquè formaven part de la resistència contra Franco.

Arriba una ambulància tardanera i recull la senyora del pas zebra.

A poc a poc la puja afluixa, i una hora més tard els núvols es divorcien entre sí, s'allunyen i deixen veure una lluentor morada i fosforescent. Ell pensa que si els núvols marxen potser ha tornat el telèfon.

-Quan tenia dinou anys, vaig tenir una nòvia que es deia Lídia. Només va durar tres o quatre mesos, no ho sé: quant dura un estiu?

El republicà en calçotets

Ara que el senyor Spejbel és una animeta, té la pell més fina i sensible que mai. Mentre tenia un cos com el teu, va gaudir de la pell sense estalvis, i no el preocupaven les erosions, clivelles o esgarrinxades. Si corria per un camp d'herba alta, deixava que les punxes el punxessin, i si el picava un mosquit gaudia de la coïssor i es gratava fins a enrogir.

Ara que és tan lleu, li cal vigilar. Tan prim, quasi transparent i delicat, no pot arriscar-se. És estrany -pensa ell- que quan gairebé no té cos necessiti patir per la seva integritat. Quan era un cos, creia que els esperits no estan sotmesos al dolor i que no s'han de guardar de les coses de la pell. Ara que és un esperit, pateix pel cos.

Ahir mateix va haver de comprar calçotets. La gent de pell delicada no pot comprar calçotets qualssevol: s'ha d'estar atent a la goma elàstica, als plecs i costures, que no irritin. Un calçotet mal fet et pot esguerrar un bon dia, i mitja hora de caminar podria ser una tortura. Com que Spejbel té prejudicis arrossegats de la seva vida anterior, tampoc no es vol comprar Kleins ni Adidas ni Nikes. No és fàcil escollir.

Triant i remenant, el senyor Spejbel va fer cap a un carrer major farcit de botigues. En aquell poble, els habitants estan molt orgullosos de tenir el carrer de les botigues, i sempre hi van a passejar. Potser perquè els vidres dels aparadors els reflexen de cap a peus, van carrer amunt i carrer avall, i de vegades quan es troben un veí el saluden, o bé segueixen contemplant la seva imatge als vidres -i llavors no saluden.

Spejbel va trobar força botigues de roba interior en aquell carrer. Es va adonar que algunes d'elles venien tan sols roba per a home, i eren austeres, amb un lleu perfum de missa. El dependent que el va atendre va interrompre la lectura d'un llibret titulat Camino. En d'altres botigues era natural trobar mesclats calcetes i calçotets, i en alguna fins i tot s'exposaven també petits artilugis eròtics, boletes i dildos.

A Espanya, va pensar Spejbel amb un mig somriure agre, fins i tot per a comprar uns calçotets cal pensar de quina Espanya ets, quina et vol, quina t'insulta o quina t'acull. Clergymans, sobiranistes, fúria torera, fúria futbolera, fúria, fúria...

A entrada de vespre, el senyor Spejbel troba un model de calçotet que no és ni el més barat ni el més car, ni el lleig ni el bonic (tot i que a ell li agrada més). Però s'ajusta suaument al cos, no molesta. No és ni d'aquí ni d'allà. És com jo, pensa.

Quan surt de nou al carrer (se l'endu posat) s'adona que falten tot just quinze dies per al 14 d'abril.

(En Lluís Fernàndez va inventar-se L'anarquista nu el 1990 i jo m'he trobat avui el republicà en calçotets).

Pel fons del carrer, davant d'un palau gris, un senyor calb i amb ulleres, trist i dolgut, s'acomiada a mitja veu:

-Hasta la Tercera República!



Nota: la música que se sent de fons pertany a Diego el Cigala, que canta Suspiros de España. Com que se sent poc i malament, suposo que el vigilant del camp de sègol no m'ho tindrà en compte.

Dos mil quilòmetres en companyia d'un home

Llegia per aquí sobre algú (un home, naturalment) que es demana què vol fer amb la seva vida i no ho sap, i això el preocupa. No ho sé: tu creus que un peix es demana què vol fer amb l'aigua del mar?
-No ho crec, respòn sense mirar-me.

Fa una estona hem passat Calatayud i anem encarats al suau pendent de la Meseta. Fa mitja hora hem vist un rètol blau que anuncia el monestir de Medinacelli. Quin nom tan multicultural i tan bonic, penso sense dir res.

Em va costar convènce'l d'anar tots dos junts a Lisboa a veure un concert del Rodrigo Leao. Però com que travessàvem moments difícils, hi va accedir. De vegades la gent es retroba en aquests moments. No volia que amb ell em passés com amb la resta dels que eren a l'enterrament, i que el comiat fins al proper enterro fos veritat. No fa massa ho vaig aprendre: la gent que calla més és la que sofreix més. Els que parlen molt dels sofriments només en parlen.

Una excursió a Portugal semblava una bona idea: prou distància i prou temps per a poder parlar, fer-se confidències i callar sense por dels silencis. Jo havia arreplegat unes cintes de cassette que duien vint-i-cinc anys al fons d'un calaix, i les posàvem a l'aparell del cotxe. Eren aquelles barreges que gravàvem als vint: rere La Polla Records, Nina Hagen i més endavant Genesis i Peter Gabriel. I naturalment, David Bowie.
-Hòstia, la música ha millorat molt en aquests darrers anys. Quina plaga, aquells teclats Casio!

Després de Madrid i baixant per l'altiplà cap a Navalmoral, li dic que m'han fet unes proves, i que podria tenir un tumor.
-Càncer, vols dir?
-Càncer, sí.
Li explico que si em proposen quimioteràpia i demés diré que no, que ho tinc ben clar. Que després d'haver vist les conseqüències de la medicina contra el càncer, no tinc ganes de passar-hi. Que estic tip de veure esguerros i tortures que permeten viure dos anys més, però dos anys d'hospitals i dolor. Aquest cop ja no diu res, perquè com que sap de què parlo no cal dir res. Obre un xic la finestreta, això sí, i deixa que entri un aire massa fred per ser de primavera. Els tiquets de l'autopista catalana volen per dins del cotxe amb un so de batec d'ales maldestres, com de rat-penat. Ho aprofitem per malparlar del govern i riure una estona a costa dels convergents monosil·làbics: Puig, Mas, Homs.

-No sé si no em van fer prou bé aquests vidres progressius, però cada cop hi veig pitjor. Ara, conduir de nit em costa molt. Veig uns reflexos molt estranys.
Un minut més tard, durant el qual ell m'ha mirat atentament, respòn a poc a poc:
-Has provat de netejar el vidre del cotxe i les lents de les ulleres?

Quan ens apropem a la sortida de Cáceres arrenco a explicar el malestar que em genera escriure en un blog, totes les contradiccions i paradoxes que sento. Tarda en dir res i el que diu és senzill, definitiu.
-Pel que m'expliques, crec que tan sols hi ha la solució de no escriure-hi més. Torna a escriure en llibretes de paper. O deixa de connectar-te a internet, que és molt car i no està ben resolt.

Arribem a Lisboa amb prou temps. Passem la resta de la nit en un hotel discret i bonic com tots els de Portugal. Al matí passegem i després dinem bé, arròs amb bacallà. Durant la tarda ens fotem uns Portos i quan arriba l'hora anem al concert emboirats d'alcohol. Hi ha gent molt diversa a les butaques, però cal reconèixer que la majoria tenen una pinta espantosa, com de funcionaris de justícia, o empleats de banca o gent que treballa en consolats de països avorrits. Això ens fa riure i de sobte, inesperadament, crea un vincle estret entre nosaltres.
-Collons, això sembla l'òpera, quina gaita.
En Leao està inspirat i brillant, i toca el millor del repertori. Repassa les darreres peces, però també es remunta als bons moments de l'Ave mundi luminar. Aquesta música em posa la pell de gallina, i sé que ell està tan sensible com jo, i en quins acords vessa d'emoció.
-T'has fixat en la violinista?
-Cony, tu diràs.

La tornada també és plàcida, sense ensurts. A Valencia de Alcántara ens para la Guàrdia Civil, però la parella està de bon humor i demana apenes un sol paper. Ens somriem quasi còmplices: som dues parelles d'homes dins la nit, en un racó de món que abans era una frontera i ara no és res.

Seguim en direcció est a mig gas. Sense pressa per arribar a la comunitat autònoma dels peatges i els sobiranistes. El concert m'ha agradat molt. Li explico altres neguits: coses de la feina, de la incertesa laboral. Fins i tot em permeto citar la doctrina dels temps líquids. I encara hi afegeixo que em fa gràcia això: que el temps, en català, sigui igual en singular que en plural.
-Fixa-t'hi, fins i tot l'anglès, que sembla tan parc, distingeix time i times.
-I weather -afegeix sense trobar-hi l'interès.

Quan arribem a Fraga ens aturem en un bar de l'Avenida del Ejército i ens partim un Rioja del 2009. És divertit arriscar-se així a la proximitat del territori dels Mossos, burlar-se'n. Parlem de la vida, de les coses que han passat.
-Fa prop de cinc anys que provo d'escriure una novel·la amb fantasmes, nazis i falangistes i republicans comunistes, policies, complex d'Èdip, les dues Espanyes, màgia, limpiabotas de la Rambla...
-Això d'escriure fa temps que et dura, eh? Potser és la cosa que més t'ha durat -fa una pausa i un glop- No ho deuria escriure en Jorge Semprún, això?

A punta de dia arribem a la gran ciutat. Aparco de qualsevol manera a la cantonada i baixo del cotxe per ajudar-lo a treure la maleta. La deixo a terra. La seva mà i la meva coincideixen a l'ansa: jo la deixava i ell la prenia. És un contacte lleu i instantani.
-Fa dos mesos que em vaig divorciar -diu mentre fa la primera passa cap al portal- Cuida't. Ja veuràs que això del tumor no és res.

__________________
Nota: volia (ho volia intensament) no penjar cap il·lustració junt a aquest text, però a la fi m'he traït. Només m'excusa a mitges el fet que no és una il·lustració en el bon sentit del mot.

Aquesta primavera no es morirà ningú

L'hivern acaba de marxar fa uns minuts apenes, i me'l miro de cua d'ull, dissimulant. Tement que no es giri encara un darrer cop, com els monstres del cinema quan ens donen el darrer ensurt, a la darrera seqüència.

M'he passat gran part de la tardor i mesos ivernals jugant un cop i un altre amb la mort. Ara gravant videos en un cementiri abandonat, ara caminant amb fantasmes, ara imaginant morts virtuals, dibuixant enterraments. Què m'hi empenyia? Doncs no res, o un impuls secret fins i tot pel meu enteniment.

Totes les coses s'entenen després. A la tardor no podia preveure que la mort s'apropava per passar ben a frec, i que el primer dia de febrer estaria fent els tràmits per a un enterrament real del tot.

Tampoc no em podia imaginar, quan vaig simular que aquest blog es moria, que pressagiava la mort d'uns quants blogs coneguts. Vaig dir que aquest blog se n'anava a l'altre barri per visitar els blogs morts. Com un degoteig lent i constant, alguns blogs pleguen.

Fa poc, un reportatge de premsa explicava les dificultats dels familiars per a donar de baixa el correu electrònic, facebook o twitter d'un difunt: desaparèixer del món virtual és paradoxalment més complicat que morir-se, que tampoc no és fàcil però és molt segur. Entre respirar i no respirar hi ha un abisme, i ningú no pot dubtar de l'estat del qui no respira.

En els blogs, la diferència és més subtil o fins i tot enganyosa. He buscat i remirat, i he deixat comentaris en blogs que podrien estar morts. A un d'ells li vaig demanar permís per parlar del seu cas, i com en una sessió espiritista, el blog mort em va respondre que sí, que podia parlar d'ell.

En algun moment de tot aquest procés, però, alguna cosa em va passar per dins i de sobte vaig deixar de pensar-hi. O més ben dit, vaig decidir no pensar-hi més, deixar de jugar. Va ser més o menys llavors que va aparèixer el ninot del senyor Spejbel. Enlloc de jugar amb la mort, vaig decidir permetre que Spejbel jugués amb mi i em fes ballar al seu ritme. He de confessar que no sé què pretén de mi, ni tan sols no l'entenc. Però em fa ballar, això sí.

Ceci n'est pas Tarkovski

L'Andrei Tarkovski va construir el poema visual més extens i més angoixant de la seva obra i li va demanar a l'Edward Artemiev que li posés música. La pel·lícula es va titular Stalker, que després també ha estat coneguda per La zona. Parteix d'un text escrit per dos germans populars de la ciència-ficció soviètica: Arkadi i Borís Strugatski, el títol del qual és Pícnic a la vora del camí.

La pel·lícula és una fita i un referent del cinema. Produccions literàries, del cinema i de la plàstica s'hi refereixen constantment. El film és tan hipnòtic i polissèmic que permet infinites interpretacions: una metàfora de l'estat soviètic o del totalitarisme? Un somni estrictament pur? Una teoria metafísica?

No ho sé. La zona és la no-zona. Un espai prohibit o impossible, dominat per lleis d'una naturalesa alterada o desconeguda. Fora del temps, sotmès a normes incomprensibles. Porta que dóna a l'altra dimensió, lloc i no-lloc alhora, utopia invertida, paradís d'una sintaxi nova. Hospital, purgatori, sala de vetlles.

Artemiev construeix una banda sonora poderosa i lissèrgica que accentua l'onirisme, el vol lliure d'unes imatges que es claven al subconscient.

Fa vint anys que la vaig veure per primer cop, i crec que Stalker indica un creuament, un punt neuràlgic. Hi ha un abans i un després de la visió. Sóc incapaç de pensar en el cinema sense pensar en Stalker.

Avui, tancat al pis que estem buidant, se m'ha acudit fer-ne una rèplica perquè això també és la zona, és un lloc i ja no és un lloc. També hi ha portes obertes a d'altres temps, a d'altres indrets. S'han obert portes incertes al fons d'un calaix que duia anys tancat.

(Molt de fons, se sent Artemiev. A Tarkovski no se'l veu, i per això l'enllaço al capdavall de les lletres).

Lamento haver-ho fet, i demano disculpes a Tarkovski i Artemiev, perquè aquest experiment meu és estèril. Tancat encara unes hores en el pis que cal buidar, totes les metafísiques són escasses. Tots els intents de captar aquest moment de la vida es queden curts, semblen ridículs. Això també és un territori amb la gramàtica alterada que demana silencis.

Pau Riba, una entrevista col·laborativa

Inventar o descobrir ho fan els inventors i els descobridors, i això només és un blog i jo un mestre de primària i de poble (de poble en poble). La fórmula que he aplicat en aquesta entrevista no tan sols deu estar creada sinó explotada, o fins i tot sobreexplotada. Però sigui com sigui ho hem fet entre tots, entre uns quants. No sé si se'n pot dir entrevista col·laborativa, conjunta o participativa.


L'hem feta el qui escriu, al costat de Tirantlobloc, Iruna, Aris, Gemma Sara, Matilde Urbach, Inés i Imma (per ordre d'aparició). I naturalment en Pau Riba, que hi ha posat la part definitiva, i que ha tardat unes escasses quatre hores en retornar el qüestionari. També he de parlar dels qui han col·laborat amb comentaris, sense fer preguntes: Joan, Puigcarbó, Miquel Zueras.


Estic content i agraït amb tots els qui hem col·laborat. De vegades pensem què són els blogs, perquè serveixen o si haurien de servir per a alguna cosa -que tampoc no cal. En tot cas, aquí hi ha les preguntes que un grup de gent li han fet a en Pau Riba, i les seves respostes. No són les millors preguntes ni nosaltres som els millors, no fotem (els millors són al govern). Potser això és el principi d'alguna aventura, potser és el final, potser no és res.


Nota prèvia: les preguntes que han aportat els comentaris no s'han modificat gens, ni s'han re-redactat. Això du a una certa dispersió en el to, però no hi trobo res de dolent. Les ortografies no estan corregides: cadascú ha escrit com millor li ha semblat.

L'entrevista

Com acabaries les frases:
· Si torno a néixer voldré ser... dona.

· Una cosa que no pots deixar de fer abans de morir-te és... viure.

· Si podés parlar amb una persona de la història, parlaria amb... la primera que es posés al meu davant.

· El millor de la democràcia és que... és un xollo pels oligarques.

· Si podés esborrar un moment de la història, esborraria... el més intranscendent.

· Si podés esborrar un moment de la meva vida, esborraria... el segon segon de l’últim minut.

· Si em trobo una persona que es vol suïcidar li diré que... allà ell.


En Pau Riba és testimoni i alhora agent de la història (musical, cultural) del país, dels darrers quaranta anys: etapa final del franquisme, transició, democràcia. Són aquests els noms correctes per a definir els moments històrics? Com es podria definir breument aquest trànsit des de la perspectiva personal?

És un marc referencial correcte però no deixa de ser regional i anecdòtic… si tenim en compte que estem parlant de l’espai de temps en què apareixen i creixen tant la globalització com el mestissatge etnocultural, i la humanitat en pes comença a fer-se conscient que alguna cosa no va bé, que alguna cosa no s’ha fet bé, o no s’ha enfocat bé, que s’està anant massa lluny per camins sense sortida i de difícil retorn, i comencen a obrir-se seriosos interrogants que afecten l’espècie entera i la seva supervivència: la irrupció tridimensional de la màquina, la mutació de l’entorn, la inconsistència del sistema, la corrupció moral, l’imperi de la cobdícia, la implosió del capitalisme, l’obsolescència dels credos imperants, l’inoperància de les filosofies, l’envalentiment de la ciència, la supèrbia i temeritat tecnològica davant la natura, el boom demogràfic, la creixent dependència energètica, la pol·lució ambiental, l’escalfament global, l’amenaça atòmica… en fi; tot això que avui son ja evidències contrastades i impossibles d’eludir. Al costat d’això, la lluita antifranquista era un problema real i present, una situació enutjosa a la qual no tenies més remei que enfrontar-te, però quedava relegat a un discret segon pla. Al menys pel que fa a la meva generació, que va ser la primera que ho va veure —es va posar en estat de gràcia i va esdevenir visionària— i no només va tenir el valor de dir-ho sinó que, a tall d’alternativa, va proposar a les bones uns nous valors i unes noves actituds que ara s’hauran d’adoptar a les males.

El pop actual significa que hem superat i deixat enrere la “nova cançó” i l'època dels “cantautors”? Aquest canvi coincideix amb una recuperació evident de l'obra de Pau Riba, que és versionat, citat i referenciat moltes vegades. Hi ha relació entre els dos fenòmens?

Els 40 anys de franquisme van ser un forat important en el transcurs del qual, entre altres coses, es va perdre la tradició musical. Podríem dir que va morir, que es trencà la corretja de transmissió, i tan sols quedaren algunes melodies tradicionals, de manera que en arrencar la nova cançó, no es tenia idea d’una manera catalana de cantar, de portar el ritme, de tocar l’instrument, i per això els primers, els setze jutges, van optar per imitar la cançó francesa. Però posats a tocar l’instrument, els joves d’aleshores ens enfrontàvem a més amb el desconeixement d’una nova manera de cantar, uns nous ritmes i una nova instrumentació electrònica: naixia el rock’n’roll i nosaltres estàvem en boles i vam haver d’improvisar. I tan si ho vam fer bé com si ho vam fer malament, el que vam fer va ser reiniciar; iniciar una nova tradició que és la del pop-roc català. L’auge del pop actual és una prova que la tradició ha agafat cos i funciona com una seda. I el fet que ens preguin com a referents obeeix al simple fet que darrere nostre no hi ha res.

Curiosament (o no) els artistes catalans (compositors, autors, músics en general) d'avui parlen poc de la realitat social i els missatges no solen buscar l'enfrontament ni la crítica al poder. Per què deu passar això? Ja no hi ha motius per a enfrontar-se al poder?

Bona pregunta! Si tornem al petit rosari d’interrogants del final de la primera resposta, avui no només han esdevingut evidències sinó que apareixen multiplicats de forma alarmant. A mi, aquest… més que no pas conformisme, ignorantisme, aquest flegmàtic mantenir-se al marge, com convençuts que ja ho arreglaran, com quant se’n va la llum, em té perplex i mosquejat al mateix temps. Intueixo que hi ha gat amagat. Jo crec que el mirall de la seva visió més pura, més jove, els indica que això és així i no té volta de full i lluitar o denunciar-ho ja no té cap sentit: intentar arreglar-ho l’únic que pot ser que faci és allargar-ne l’agonia. Després del no hi ha futur del punk, ara ve el no hi ha problema (¿per què menjar-nos el tarro?: ens llancem a la piscina i ens deixem portar per la bogeria col·lectiva, ens porti on ens porti. El que hagi de passar passarà i l’únic problema serà el de reübicar-se i adaptar-s’hi mentalment.

En qui es pensa quan es compòn una cançó? Hi ha un destinatari ideal, o sempre hi ha un destinatari real?

Hi ha cinquanta mil maneres de pensar i hi ha cinquanta mil maneres de compondre una cançó. Tot és possible i tot es fa.

Al disc Dioptria hi ha aquella cançó que parla de la Conxita Casas. Segurament és un personatge fictici. O no. Sempre queda el dubte, i aquest misteri pot haver motivat que hagi estat versionada sovint, i que s'hagi emprat en la banda sonora d'alguna pel·lícula. Estic pensant, concretament, en una escena de Un cos al bosc, del Joaquim Jordà, on un hippy la té posada mentre la Guàrdia Civil l'interroga a casa seva.

Tu ho has dit tot.

Quina consideració tens de la teva obra? Creus que si no fossis nét de qui ets, hauries pogut dedicar-te a això o t'hauries hagut de buscar algun mitjà de supervivència més prosaic?
(la pregunta pot semblar poca-solta, però sempre que veig en Riba m'ho demano... ja consideraràs si li passes o no)

Doncs sí, bastant poca-solta: m’he dedicat a això perquè m’ha agradat i perquè he pogut, i no dubto que sense el meu avi també hauria pogut. Però és que sense el meu avi no hauria existit. Ni jo i ni tan sols el meu pare. Amb un altre avi potser hauria estat fuster, ¿què vols que et digui? Respecte de la meva obra, no emeto valoracions.

Què li preguntaríem natros? què li preguntaria jo, al pau riba? potser "què t'agradaria explicar? o parlar... com me diries en poques paraules quatre coses de les que t'agradaria poder parlar-ne, o escoltar l'altre, i que per pitos o flautes no tens ocasió de parlar amb la calma que voldries, si és que n'hi ha? dónes molt valor a la paraula? i al silenci i a la música? com vius tota esta barreja?...".  a vegades més val no preguntar massa i dixar que vaiguen sortint les paraules. també els silencis són interessants...

D’això se’n diu llençar preguntes al vol…! ¿Què t’agradaria…? Fuà! ¿I el quan? ¿I l’on? ¿I el qui? ¿I el per què…? Valora tu, ¿no?

Preferiries haver nascut en una altra època (pot ser futur) i en un altre pais?

No.

Se m'acut...
-Què en penses de les versions que s'han fet de les teves cançons?
-Qui és la noia de porcellana?

Sempre em costa entendre-la diferent de com l’entenc jo, però em diverteixen. La noia de porcellana és una amiga meva del cole que era filla d’un inventor de joguines.

Si no fos perquè és una pregunta tan estúpida que em fa cosa i tot, jo li demanaria pels fills. No per la seva salut, si es troben bé i tal, no. Com és que n'ha tingut tants. Un pilot. Clar que, ben mirat, potser això ho hauría de demanar a les mares, i no a ell. Hòstia, doncs no tinc cap pregunta per a en Pau. Dispenseu.
(no hi ha resposta)

Diu sempre en Pau que no va educar els fills. Que el van educar a ell. Jo li poso els noms i ell que digui de cada un i a cada un el que mai els ha dit i pensa d'ells. No he sentit a cap entrevista que parlés bé o reconegués els bons fills que són, parlo sobretot dels dos grans.
Pau, ¿què t'ha quedat per dir alguna vegada a?:
en Pauet
en Caím
l'Angel
en Pròsper
en Llull

Fins aquí no m’havia adonat que sou d’una filial del LECTURAS

ESTIMAT PAU RIBA:
Quin es el darrer consell que has donat a cada un dels teus descendents. La darrera confessió que t'han fet ells. de pare a fill De fill a pare.
Tot nois! T’haguera agradat tenir una noia???? O consideres filla teva l’Aïna?

 O del CUORE

________________________
La primera fotografia és de l'autor i la segona està importada des d'aquí:  http://ids-pmpersils.blogspot.com/2008/05/pau-riba-i-el-seu-espectacle-ribaibal.html

Post sense il·lustració

Cada cop que obro un calaix i me'n surten vells papers guardats en petites carpetes i sobres m'assec a llegir amb calma. Poso la butaca vora la vidriera del balcó i encaro els fulls a la llum. De vegades fins i tot poso música dels pocs cedés que queden a casa: els concerts de Brandenburg i el concert d'en Gilmour a Gdansk que vaig dur, i para de comptar. Amb aquest ritme, mai no acabarem de buidar el pis.

Dins d'un llibre sobre Domènec Latorre hi he trobat una col·lecció de fulls menuts, en els quals la mare va anotar l'hora en què sortia el sol cada dia i l'hora en què es ponia. Aquesta crònica solar es va prolongar uns quinze mesos. No ho podem guardar pas tot, de manera que en fotografio un després i els llenço a la pila del paper. He escollit -quasi a l'atzar- el mes de gener de 2009, quan li quedaven encara dos anys de vida.

Per quin motiu ho anotava? Què volia deixar registrat? Ja no ho sabré mai, i si li ho hagués preguntat estic quasi convençut que ella hauria respost amb un mig somriure d'aquells, una mica tristos, i hauria dit alguna cosa com ara:

-Vès, mira, no ho sé, les hores se'm fan tan llargues... No saps com em costen de passar els dies...

Quan llegeixo papers esgrogueïts hi ha un raconet dintre meu que espera descobrir un secret més lluent que l'or i que projecti una llum inesperada sobre aquestes vides, tan li fa si és de l'autora com d'algú altre. No sabria dir què m'agradaria trobar: un amor clandestí, un desig ocult, una esperança mai dita?

En què pensava la dona vella que anotava les hores d'insolació a les coordenades de Barcelona, els àpats, les despeses, qui ha trucat cada dia? Quins neguits oculta la transcripció minuciosa i lenta del pas del temps sobre un cos que s'ensorra? És una narració dels fets inexorables, és clar: volia dir això i no ho sé comprendre?

No sé perquè sento que hi ha una vida diferida sota aquesta cal·ligrafia tan rodona i tan neta, i em ve a l'orella el vers vivo sin vivir en mi. Possiblement la vida era allò que li arribava des de fora i des de lluny, quan parlava per telèfon amb els fills, al vespre.

Passen el dies i s'escolen els papers. Ja queden pocs dies i pocs objectes per triar en aquesta casa que ja va sent altra vegada un pis en una zona cèntrica de Barcelona. Es van esgotant les possibilitats de fer un descobriment. Tot sembla conegut, quotidià. Tot sembla tan familiar. Quan va quedar embarassada no va haver-hi cap anunci d'un àngel, és ben evident. Al principi de l'embaràs, ella pensa que potser seré una nena, i en aquest cas m'havia d'haver dit Nuri. No deixa de ser curiós que Nuri i Lluís comparteixin les vocals. Pensa el què vulguis, especula i somia, però no hi ha res especialment màgic. En l'entremig de la vida, la carreguem de símbols, signes i senyals. Però en els extrems, la vida té un aspecte estrictament biològic. (Ara, mentre estic escrivint, sento un gos solitari que borda, lluny, i se m'acuden infinites imatges que podrien ser literàries).

Més tard descobrim que el pare, que era un treballador autònom, va fer tres dies de festa quan vaig néixer, i dos quan va néixer l'Oriol. Passen els fulls, les hores s'escolen i baixa el sol. Si vull seguir llegint he d'encendre el llum, i ja puc abaixar la persiana. Però sento els ulls fatigats, engego el televisor i sense mirar-lo deixo que els sons m'adormin. Demà obriré un altre calaix, el penúltim.

Enmig dels pensaments letàrgics imagino que un artista modern i conceptual ha editat els textos de la Roser, i que es venen a les llibreries. Pàgines d'una literatura que qualsevol diria experimental, avantguardista: la vida relatada a través de llistes, memoràndums, notes, preus. Sense cap concessió a les imatges ni les metàfores, ni cap intent de sintaxi brillant. Mots apilats amb una assèpsia quirúrgica. No hi ha cites ni referències, no hi ha filigrana formal. No pretén res ni aspira a res ni tan sols no s'adreça a ningú.

Paraules que són anti-paraules perquè no busquen lectors. Podria ser una literatura en fase terminal, el manifest d'una secta d'escriptors gamberros que volen anul·lar per fi la novel·la i engegar-la a dida per sempre. El terror dels editors, el malsòn d'Editorial Planeta, Edicions 62, RBA editores. El programa d'un anarquista ecologista que vol salvar els arbres de ser talats per fer-ne novel·les. Un ecologista-terrorista que rebenta els premis literaris per salvar-nos. L'acció d'un anarquista definitiu que ens vol alliberar de la lletra escrita a tot arreu, també a les pantalles.

De sobte, m'alço del sofà i em sento la respiració entretallada. Potser em caldrà anar a veure un psicòleg. Era senzill de comprendre. Això és el diari d'un nàufrag. És el diari que escriu un nàufrag quan sap que no vindran a rescatar-lo, però no pot deixar d'escriure.

Per acabar penso en Neil Armstrong i m'imagino que la missió Apol·lo fracassa de tal manera que en Neil es queda tot sol sobre l'escorça lunar. Estic convençut que hauria escrit paraules sobre la sorra argentada i erma allà tot sol, avorrit com una ostra.

Nota 1:

Amb més o menys malícia, les paraules sempre duen jocs i enganys ficats a dins. El títol era Apunt sense il·lustració, però finalment hi ha una imatge. Clic al damunt, i apareix una il·lustració animada.

Nota 2:
La música que sona pel davall del clip té copyright del senyor Roger Mas, i pertany al seu CD Les cançons tel·lúriques, que vaig adquirir de forma lícita a la botiga barcelonina Castelló del carrer dels Tallers, tot pagant l'IVA i totes aquelles taxes que es deriven d'una transacció legal. Ho explico per si els inspectors de la xarxa hi troben inconvenients, tot i que havent-hi cantussejat jo al damunt no es pugui dir que el so sigui estrictament el del copyright original. Sense perjudici que jo pugui adquirir un nou copyright per la versió remasteritzada, amén.

Entrevistem en Pau Riba (1)

Aquest verb en plural no és un artilugi literari, no és una llicència ni el plural majestàtic.

La seqüència de fets que em du a escriure el verb en plural és la següent:

Una tarda de fa un parell de mesos, vaig gosar escriure a en Pau Riba per a proposar-li de fer una entrevista. No sabia quina mena de resposta obtindria. Però vet aquí que, poc després, la rebo: en Pau accedeix a l'entrevista i planteja algunes condicions mínimes. Emocionat, em disposo a escriure les preguntes. Però en aquest moment sona el telèfon i tot d'una he de prendre el cotxe per marxar. L'endemà em tocava omplir paperassa funerària, i començar a pensar què fem amb el pis que la mare ha deixat buit.

De manera que aquella entrevista va quedar sobtadament interrompuda, fins i tot dins del meu cap. Però a poc a poc, les aigües de totes les ones i de tots els tsunamis retornen a lloc, i hom redescobreix la vella platja de sempre, amb les petxines, les pedretes, alguna llauna de cervesa. I l'entrevista que no es va fer. Retrobo les primeres notes que vaig deixar, quatre idees, un apunt. No sé què ho deu fer (no és pas la falta d'interès per l'assumpte), però ara sento que al meu cervell li costa concentrar-se de nou i escriure les preguntes.

En tot cas, això és tot el que tinc. Poc i dispers, i per això em sento empès a demanar que si entres en aquest blog i llegeixes, afegeixis, corregeixis, suprimeixis o manipulis.

Deixaré aquest apunt un parell de dies o tres, esperant veure com l'entrevista es mou. Després, tal com hem acordat amb en Pau, li enviaré.

Propostes inicials per a l'entrevista a en Pau Riba

a) Qüestionari ràpid:

Acabar les frases:

• Si torno a néixer voldré ser...
• Una cosa que no pots deixar de fer abans de morir-te és...
• Si pugués parlar amb una persona de la història, parlaria amb...
• El millor de la democràcia és que...
• Si pugués esborrar un moment de la història, esborraria...
• Si pugués esborrar un moment de la meva vida, esborraria...
• Si em trobo una persona que es vol suïcidar li diré que...

b) Preguntes

1. En Pau Riba és testimoni i alhora agent de la història (musical, cultural) del país, dels darrers quaranta anys: etapa final del franquisme, transició, democràcia. Són aquests els noms correctes per a definir els moments històrics? Com es podria definir breument aquest trànsit des de la perspectiva personal?
2. El pop actual significa que hem superat i deixat enrere la “nova cançó” i l'època dels “cantautors”? Aquest canvi coincideix amb una recuperació evident de l'obra de Pau Riba, que és versionat, citat i referenciat moltes vegades. Hi ha relació entre els dos fenòmens?
3. Curiosament (o no) els artistes catalans (compositors, autors, músics en general) d'avui parlen poc de la realitat social i els missatges no solen buscar l'enfrontament ni la crítica al poder. Per què deu passar això? Ja no hi ha motius per a enfrontar-se al poder?
4. En qui es pensa quan es compòn una cançó? Hi ha un destinatari ideal, o sempre hi ha un destinatari real?
5. Al disc Dioptria hi ha aquella cançó que parla de la Conxita Casas. Segurament és un personatge fictici. O no. Sempre queda el dubte, i aquest misteri pot haver motivat que hagi estat versionada sovint, i que s'hagi emprat en la banda sonora d'alguna pel·lícula. Estic pensant, concretament, en una escena de Un cos al bosc, del Joaquim Jordà, on un hippy la té posada mentre la Guàrdia Civil l'interroga a casa seva.

___________________________
NOTA 1: Avui, 18 de Març, recullo totes les preguntes que s'han afegit a través dels comentaris, més alguna que m'ha arribat al correu i les transmeto a en Pau Riba. Quan tingui les seves respostes apareixerà el segon post.
A partir del vespre, per tant, qui deixi comentaris és benvingut igualment però ja no formaran part del qüestionari.
Si l'experiment funciona, pensarem altres candidats a entrevistar. Ara mateix estava pensant en l'Albert Pla.

NOTA 2: Avui (ara, a les 21:24 hores del dia 18 de març, he recollit totes les preguntes i les he enviades al destinatari. Anirem informant, com se sol dir. Salut a tothom i gràcies pescialment als qui heu col·laborat en aquesta entrevista participativa.

NOTA 3: El dia 19, de matinada, en Pau Riba envia les respostes. Ho començo a preparar per a penjar l'entrevista definitiva, pel dilluns 21 de març. Gràcies a tots els qui heu col·laborat: ens n'hem sortit.

Al Balneari

He passat els darrers set anys pendent de la vida, les malalties i les morts del pare i la mare. És el temps que empres en treure't una carrera universitària, amb Grau i Màster. No sé dir encara que he après en aquests set anys.

Ara de sobte el paisatge canvia, però no el sé explicar. Em miro d'una forma diferent els plànols i les carreteres, com si de sobte s'obrissin davant meu. Marxar, ara que res no em reté aquí? El cos, però, ja no és el mateix i es fatiga abans, i ha perdut el gust impulsiu per les aventures. Ara que podria marxar, les cames s'hi repensen. Reposa, diuen. Jeu, banya't al balneari. N'hi ha molts, i alguns molt aprop.

Em sento desorientat i alhora no en tinc motiu: que no hi ha passat tothom, per aquest instant? Avui plou seguit, les gotes repiquen a les baranes del balcó i ressonen diferent d'abans, perquè el balcó i la resta del pis són buits. Hi queden les quatre coses imprescindibles per a poder-hi venir a seguir buidant-lo. Són ben poques coses: el llit, una taula i alguna cadira, la cuina, quatre trastos per fer-se el menjar.

No hi ha cap paraigua. D'això se'n diu un error: no vam calcular bé aquestes coses imprescindibles. No queda cap més remei que baixar al Basar Gran Mundo de la cantonada, i comprar-ne un de barat, ni que només duri un parell de pluges. Cinc euros amb cinquanta, quadrícula escocesa amb tacte de plàstic.

Em quedaré una estona al Purgatori provant de saber quines coses he après durant aquests set anys, i potser ho aprofitaré per sotmetre'm a una cura d'aigües, que en deien abans. Pluja i piscines, basses, banyeres. Vet aquí les imatges que veig quan tanco els ulls. Aigua.

Em sorprenc i estic content de descobrir que allò que he après i no sé dir té alguna cosa de pau, de calma. No hi ha neguit ni dolor, no hi ha pressa ni rencor. El món de sobte és més buit i diferent, em cal tornar a mirar-lo i aprendre les distàncies, els topants.

Una nit, mentre passejava pel turó del Carmel i la Font d'en Fargas, vaig pensar que era l'hora en què trucava la mare, i vaig tardar uns quants segons en comprendre que era un pensament equivocat. El món que ara he d'aprendre té un narrador menys.

Caure amunt, ascendir avall (Tsunami Spejbel, capítol 3)

L'única forma que conec de prendre decisions quan no sé què fer és precisament fer coses. Els actes tenen un discurs propi que et du. I així com després d'un nom ve un verb i després un adverbi, complements de lloc i de manera, quan avances un peu l'altre li va al darrera. I malgrat no sabies on volies anar, te'n vas a alguna banda. I allà passen coses, i les coses que em passen són la vida meva, al capdavall. I el senyor Spejbel ja forma part d'aquesta vida meva, tan itinerant.

Simular que no sé per on dur el senyor Spejbel no deixa de ser una trampa, un truc escènic. Dalt de l'escenari, l'actor simula que ha perdut el text, o bé que s'entrebanca. Crea una certa espectació, recupera l'alè. I després diu. I l'obra prossegueix. Aquest és el relat fins que no cau el teló.

Spejbel cau amunt i després ascendeix avall. Caure amunt és un altre truc, una altra trampa: vet aquí un títol d'en Francesc Serés per a escriure sobre mística medieval. Ascendir avall és com allò de l'altre peu, que segueix el primer: les dues paraules que apareixen a la ment, de forma quasi automàtica. L'escriptura automàtica també és relativa i tramposa, però a mi m'agrada. Tot i que sempre és molt falsa: sé força bé quines connexions m'apareixeran i això també ho sabien Tristan Tzara, Salvador Dalí, Luis Buñuel.

De manera que engego la càmera i em deixo anar. Una imatge em du a l'altra. Així és com el senyor Spejbel paga cara la seva resistència a deixar-se relatar. No obstant, al darrer capítol, Spejbel trobarà la felicitat. Què coi, que no hi té dret? Que no és la felicitat allò que busquem desesperats i desorientats? Tota la resta és el soroll de les paraules, dels motors, dels telèfons.

Tots tenim un tsunami que avança per a endur-nos avall, amunt. Només en desconeixem la data, el nom, el lloc. Mentre no arriba, posem un peu i després un altre, i d'això en diem vida. De vegades calculem les passes futures, i d'això en diem projectes o plans de pensions. De vegades ensopeguem amb un altre peu, i ens n'alegrem, i en diem amor o fills. També en podem dir Spejbel.



Nota: "D'aquí a mil anys em trobaré molt millor que ara" és una paràfrasi (plagi) d'un vers de l'Enric Casasses: D'aquí a cent o dos-cents anys et trobaràs molt millor.

Pix: No passaran!

La carn és més dolça que els píxels

De la vida virtual sempre he dubtat que se'n pugui dir vida. La comunicació digital no és digital, perquè els dits són tan sols una eina relativament prescindible. Bastaria un aparell senzill per a suplir-los. La pell és accessòria en aquest món de bits i de PIX. Una Mega d'informació no és una meiga. Una Giga no és un ball.

Avui no se m'acut res més que un ritual senzill: invadir de carn la pantalla i els bits, inundar-los de sang. Mai no podran pixelar el gust dolç i salat de la sang, el regust de la pell entressuada, quan l'alquímia del dolor i el plaer li transformen la textura. Com es podria pixelar el dolor de les pessigades a la pell?

Executo el ritual i em deixo la pell adolorida fins al punt que una miríada de puntets rojos s'endevinen a les extremitats. Encenc una flama, l'atanso fins a sentir la poderosa mossegada del foc. Després ho miro i ho remiro, i descobreixo que no he estat pixelat. Això és l'inici de la resistència, el retorn a la cova.

Aquí sota hi ha el video amb el ritual que ens permet resistir en el món de la vida real, si entenem que la vida està feta de sang, vísceres, cremades, petits dolors, petits plaers o grans plaers. Abans de clicar al damunt, he de dir que no és gaire apte per a la gent molt sensible. No conté imatges pornogràfiques en sentit estricte, però tampoc és del tot innocent. La pell mai no és innocent, o bé ho és completament, radicalment.

El títol està tret d'un poeta surrealista que va escriure la sang és més dolça que la mel, o bé que la mel és més dolça que la sang. No se sap si es referia a l'incest, a la masturbació o la negació del sexe. Avui l'agafo per dir que aquest blog no ha estat invadit pel PIX.




De manera que resistir el pixelat de la vida és ben senzill: despulla't, embruta't, esgarrapa't.

El senyor Spejbel i jo (making off)

Tota la culpa és del mètode. Això és el que diria un metòdic si li dic que em sento encallat amb les aventures de la mort i la ressurrecció del senyor Spejbel. Em vaig proposar fer una sèrie de quatre capítols sobre aquesta història, però sense tenir cap mena de guió previ. Intuïció i rauxes, rampells. I prou.

La situació actual és que m'he fet un embolic.

Parlar de crisi amb el senyor Spejbel és molt delicat: algú podria pensar que em ric de les crisis econòmiques i no és el cas, perquè també en sóc una víctima: només un ximple es riuria d'una cosa així. Quan les coses van malament per a la bona gent, sortir amb la meva crisi personal i íntima amb un homenet imaginari és digne d'un personatge patètic d'un conte de Txèkhov. Però de vegades em venen ganes de penjar-lo.

L'altre dia em van venir ganes de penjar el senyor Ramon X, l'empleat d'una oficina de la Caixa amb qui em toca debatre ara sobre assumptes familiars, relacionats amb una llibreta d'estalvi familiar. La primera gestió que ha fet el senyor Ramon m'ha costat vuitanta euros. La solidaritat de la bona gents envers la Caixa no té fronteres ni límits, em cal ser comprensiu: suposo que deu ser en benefici de Catalunya (i les seves essències estalviadores). Però no vull escriure res més sobre això, ni un sol mot.

El senyor Spejbel es va transformar en un esperit erràtic després de morir, i com fan els esperits navega amunt i avall a la recerca de no sé què. La felicitat, el retorn a la carn, la desaparició definitiva i balsàmica, el no-res. Potser el senyor Spejbel està atrapat al món perquè està enamorat o té gana, o havia de treure la gosseta a passejar i no va ser-hi a temps. Cal fer tot allò que puguis, en vida.

Hi ha moments en què em sento com Cronos: si Spejbel l'he creat jo, també dec tenir dret a menjar-me'l d'una sola mossada.

Però després, més tard i havent dinat, recapacito. No. No el puc devorar perquè és una part de mi. Me l'estimo com qualsevol altra part del meu cos, que sóc jo.

Aquesta conclusió no resol res. És una tornada al punt de partida: aquí estem Spejbel i jo, i no sabem què fer, cap on anar. Aquesta és l'eterna història del blog. És clar que Spejbel i jo trobarem la sortida, i que tard o d'hora fondejarem al capítol tercer, i per fi al quart, on la història es tancarà.

Totes les històries es tanquen, amb la mateixa facilitat amb que se n'obren de noves. Ara mateix he trobat una vella fotografia on hi apareixen tres pomes, grogues i daurades sota un sol meridional. Aquí comença una altra història.

_________________
Nota: el títol de l'apunt Spejbel i jo està relativament manllevat d'una pel·li (Withnail and I) que em va impressionar molt, fa uns anys: Withnail and I explica la difícil relació que es pot donar entre dos amics.

La vida de la mà esquerra

La mà esquerra no em serveix per a dibuixar, ni tampoc si escric a mà. Al teclat, tan sols n'uso dos dits. No podria comptar monedes ni bitllets amb l'esquerra, apenes col·labora quan em cordo les sabates. Em molesta el braç esquerre quan dormo.

Si em burxo el nas amb els dits de l'esquerra és probable que em faci mal. No em puc tallar bé les ungles de la mà dreta per la torpesa de l'altra. Envejo els ambidextres. Ha de ser fabulós tenir dues mans hàbils: tens dues vegades la certesa que tocaràs bé, que pessigaràs el lloc adequat.

Sóc profundament assimètric. L'esquerra s'encalla, ensopega, s'enganxa, s'embruta. Per això en diuen siniestra en castellà, i sinistra en italià. Tot això ho pensava jo fins fa ben poc. Però tot d'una ha canviat la meva mirada sobre la mà esquerra. Ara me l'estimo més.

Ha calgut que passin més de quaranta anys de la meva vida per a trobar-li una inesperada virtud a la mà esquerra, i ha estat gràcies al blog. Hom pot resseguir els apunts i les entrades per a descobrir el protagonisme absolut de l'esquerra, la seva hegemonia. La dreta és invisible: la seva eficàcia ha estat la seva desgràcia.

La dreta ha de prendre la càmera, i no li queda cap més remei que filmar la seva germana maldestra, toixa, disminuïda. No li queda cap més sortida que cedir la seva habilitat, fiabilitat, i intel·ligència motriu per a oferir-la a la mà tonta. La mà dreta és la mà-majordom de l'esquerra.

Incapaç de manejar l'aparell i de prémer els botonets, l'esquerra deficient és qui apareix a la pantalla, qui mostra totes les seves mancances sense temor de res, i alhora la que viu. Li ha tocat palpar, moure's, acaronar, bellugar ninots, fer-se mal i sentir plaer. És la mà que actua i transmet, la mà que pren i dóna. Descobreix textures, frega objectes, ressegueix línies imaginàries, es mulla, s'eixuga, es posa damunt les velles fotografies i dóna generosament la seva escalforeta. No demana res a canvi.

Ara la mà maldestra és més mà que la mà destra.



Ui! M'oblidava de dir que la mà esquerra és també la mà que fuma.

La invenció de l'amor el 1958

(La música de fons és de Jabier Muguruza, i la imatge de fons un exercici de còpia amb ceres fet als meus disset anys: Paul Gauguin, Le chéval blanc).

Un home jove telefona a casa d'un amic, però el telèfon el despenja la germana de l'amic. No sabia que tingués una germana, diu. És el primer cop que parlen, a la tardor de 1958.

Després, el jove telefona altres cops i parla amb la germana de l'amic, fins que ella s'adona que passa alguna cosa. Quan en Ferran truca l'Albert, sap perfectament que l'Albert no és a casa. Ho ha de saber per força. Deu ser que vol parlar amb la Roser? Això es pregunta ella, i ho anota al diari. A mida que passen els dies la resposta és més evident. Fins que un dia, ell li diu que té unes entrades per a un concert. Que si vol anar-hi. Llavors la Roser escriu: fa dies que esperava que passés alguna cosa com aquesta.

Va anar així, però també podria haver començat en una trobada casual, al carrer, un diumenge. Aquesta hipòtesi sorgeix d'una carta a la Nora, una amiga seva amb qui sempre s'han fet confidències. Perquè hi ha dues versions del primer dia? I perquè la carta a la Nora no es va arribar a enviar mai, i s'ha guardat durant cinquanta anys?

Un dia -una tarda-, la Roser s'inventa una excusa per anar fins a Sant Gervasi, i passa depressa per davant del lloc on treballa en Ferran. De cua d'ull, mira cap dins de la vidriera i el veu. Llavors s'apressa, avergonyida, fins a ficar-se al metro de Fontana. Quan arriba a casa descriu la sensació de la vermellor a les galtes, el batec del pols accelerat.

La Roser també escrivia molt el 1958. Anotava detalls, noms, casualitats, trobades. La història del prometatge està registrada en un dietari minuciós que comença el 1958. Però els fulls estan desordenats, i molts d'ells no duen dates. Expliquen una història d'amor universal: els moments previs de l'enamorament, els primers dubtes i les primeres vacil·lacions. Il·lusions, temors.

Em sorprèn i em commou que el relat de l'amor sigui tan precís i idèntic en les persones i les èpoques. Sembla que respongui a un patró previ, a una narració que ens narrem, a ulls clucs. Enmig del franquisme o als inicis del segle XXI: les aproximacions i les vergonyes, les primeres decisions, les mateixes emocions descrites amb les mateixes paraules. La metàfora del cor, la pèrdua de la gana, el neguit. Una part de l'explicació deu ser en la resposta hormonal. Però l'altra no: els somnis i les fantasies que es projecten, el recurs dels versos. No crec que les hormones de l'enamorament escriguin poesia.

En aquesta història tan sols hi ha una escletxa per on s'ha escolat la intriga i després un possible caos, la confusió final on tot va a parar, un enorme forat negre: la Roser no escrivia la data en els seus textos. L'omissió de les dates em permet ordenar les escenes com millor em vagi. Podem crear un idil·li fulgurant i apassionat, o bé imaginar un festeig lent, dubitatiu, ple de titubejos. O bé imaginar les diverses possibiliats simultànies i paral·leles, o successivament. Al cap i a la fi, van tardar set anys en arribar al matrimoni.

El misteri pren una forma més concreta en una sèrie de cartes de lletra més grossa, més inclinada, més furiosa. No sé com cal ordenar una sèrie de missives creuades on es parla d'un malentès, d'un conflicte. Ha sorgit una crisi el motiu de la qual sempre cal sobreentendre, és implícit: no es diu mai el nom de res concret, de ningú.

Molts anys més tard la Roser va recollir el diari i la col·lecció cartes que s'havien enviar al llarg dels anys, i ho va guardar tot junt dins d'una carpeta de color crema.
El darrer document és una breu tarja que deuria acompanyar un regal d'aniversari de promesos, del 1992. Després, no sabem perquè, no hi ha més missatges.

Amb els anys, revolucions i alliberaments no ens hem allunyat gaire del passat. En una etapa del festeig del pare i la mare, es proposen ser amics íntims, però amics abans de res. S'escriuen poemes i notes al revers dels programes de mà dels espectacles que han anat a veure junts. Teatre i molt de ballet. Em faig un tip de riure imaginant el pare, assegut mirant el ballet: a ell no li deia res, el ballet. Però aquí el tens, dient que li agrada molt.

Aquesta darrera frase ja pertany a la ficció. A la meva ficció. Hi ha una ficció anomenada amor, i també hi ha l'amor per la ficció. Ficcions amoroses, amors ficticis. Encara més: aqust text està escrit a partir dels textos de  la Roser, però hi he introduït un element de ficció que no dic. M'anava bé per a seguir escrivint.

A mitja tarda del vint-i-vuit de febrer del dos mil onze penso si l'amor entre dues persones pot durar cinquanta anys, encenc una espelma i surto al balcó. Mentre intento inventar un ritual em venen a la ment altres noms, altres llocs. La ficció m'ha dut per camins allunyats que deuen ser dins meu. Les meves ficcions? Brindo la flama al vent de mar i de pluja que fa a Barcelona, l'ofereixo als núvols tupits, blau i gris de Payne. Inexplicablement, la flameta no s'apaga.

(Aquest video mínim és un regal per als qui, havent entrat en aquest apunt, han arribat a la darrera línia).