5 de agosto de 2012

CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS - ANNA ROSSELL

*
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (05-08-2012)
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (05-08-2012)
*
Al original catalán sigue su traducción al español
*
Catalán
*
El Masnou, 05-08-2012
*
Trobada de Poetes a Sitges, 16-03-2012 / Encuentro de Poetas en Sitges, 16-06-2012

No saps fins a quin punt comparteixo totes les reflexions que fas en la teva última carta del 17 de juliol…
*
Voldria seguir treballant sobre dos dels eixos que proposes:
L’un és aquest gran interrogant entorn de les teories del creixement il•limitat: desenvolupar a l’infinit l’economia de mercat per generar més recursos.
*
D’una banda sembla lògic que per generar més recursos s’hagi de desenvolupar gradualment a més l’economia de mercat. La qüestió que es planteja, però -fonamental i radical, en tant que faria canviar absolutament la perspectiva-, és si això, que a primera vista sembla lògic, és el que cal i necessari. Perquè: de què serveixen més i més recursos si segueixen estant mal repartits? Serveix d’alguna cosa promoure encara més riquesa per als més rics? Sense haver llegit (encara) cap llibre seu, aquest és, crec, el plantejament que fa Teresa Forcades –metge i teòloga- des d’una perspectiva cristiana. He seguit alguna entrevista, algun programa, alguna conferència que sobre diversos temes ha protagonitzat Forcades i tinc ganes de llegir algun dels seus llibres. No és que ella sigui l’única que posa en dubte el sentit de la filosofia del creixement continuat; ja fa anys que ho fan economistes de prestigi internacional contraris al neoliberalisme econòmic. Malgrat que cadascun ho fa des d’una perspectiva pròpia, crec que tot@s –o al menys la majoria- tenen en comú que no només no es plantegen el creixement en termes estadístics, sinó que també hi introdueixen el factor del repartiment. He sentit parlar Teresa Forcades sobre temes ben diferents, però tots de l’actualitat més ferotge i en tots el factor del guany econòmic d’un sector determinat de la societat, que vol imposar el seu guany per sobre del que sigui i de qui sigui, hi és ben present. Ella analitza la realitat del nostre món en termes de l’especulació econòmica vigent sobre la base de lectures ben documentades i –amb les qualitats de bona pedagoga que la caracteritzen- en sap extreure els trets més emblemàtics i fonamentals per fer sortir a la llum d’una manera simple, però gens simplista, les contradiccions i la injustícia de l’actuació de les forces econòmiques-especulatives que mouen el nostre món, tot desemmascarant-ne les vertaderes raons i la falsedat del seu discurs. Ella ho fa des de la seva convicció i la seva coherència cristianes, però el que més convenç és la claredat de les idees i d’exposició. Té la virtut d’arribar a tothom –no cal ésser cristià per compartir el que diu- i d’explicar les coses sense complicacions. I ella aniria a les barricades sense violència; és una revolucionària de pro, que ha arribat a fer apologia de la vaga general continuada a Internet i a dir, així de clar: “Si les dones de l’Església ho volguéssim, això canviaria en vint-i-quatre hores”. Per a ella l’ètica en el capitalisme no existeix. Aquest plantejament, aquest gran interrogant que penja sobre la filosofia del creixement vigent, està doncs en línia i sintonia amb la teva reflexió quan dius: “tolvegada, d’alguna manera, l’escàndol no és la pobresa sinó la riquesa i aquesta manera d’entendre’s a si mateix i els altres en termes de més riquesa i de més benestar”.
*
Però incorporar el factor de repartiment equitatiu en l’economia i en les politiques dels governs del món pressuposa una revolució com encara no n’hi ha hagut mai cap en el pensament dels/de les polítics/ques i dels/de les ciutadan@s del món i, a més, una voluntat fèrria de no voler-se deixar influir per cap objectiu que no sigui primordialment aquest. I això és una utopia que, per definició, no s’acomplirà mai. Malgrat tot, les utopies són útils per saber cap a on és que hem de caminar i per saber mesurar el grau de desviació del que hauria de ser i és el correcte. També és cert que hi ha hagut moments en la història d’Europa en què la sensibilitat de les polítiques era prou més social que no pas ara, en què impera sense cap pudor la política mafiosa esdevinguda llei. Els fets, els esdeveniments històrics –sigui quin sigui el seu signe, positiu o negatiu, heroic o terrible- tenen la prerrogativa de deixar constància de la seva possibilitat; allò que ha estat o existit pot tornar a ser i fins empitjorar-se o millorar-se.
*
També dius, tot fent referència als/ a les pobres: “el que ens ensenyen és que el món funciona malament perquè són milions aquells per als quals el viure no és una evidència i, al mateix temps, aquest fet evidencia que es pot viure sense ser ric o buscant ser-ho”. Quan parlava del canvi radical de mentalitat que hi hauria d’haver entre la gent sobre tot del que anomenem “primer món” pensava precisament en això: ens cal un capteniment humil que condicioni i transformi la nostra manera de viure i de planificar el nostre futur, la idea de què no cal ser ric ni millorar la nostra economia per a viure i fins i tot per viure bé, la idea de que progrés no és sinònim de guany econòmic (sinó que sovint pot ser el contrari). No sé si serem capaços algun dia de convèncer-nos d’això i portar-ho a la pràctica. Però, si el sentit de la política retrobés el seu significat primigeni, el de mirar per l’interès comú, i no el d’un grup de poder, llavors no es compliria allò que dius que “el problema fonamental és que som en un món on s’ha de ser ric per poder tenir un colca poder de decisió”. I tampoc tindria raó de ser aquella teva pregunta: “Com es pot ser pobre i tenir poder en el aquest món?”

Anna
*
*
CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (05-08-2012)
-Traducción al español de Anna Rossell-
*
No sabes hasta qué punto comparto todas las reflexiones que haces en tu última carta del 17 de julio...
*
Quisiera seguir trabajando sobre dos de los ejes que propones:
Uno es este gran interrogante en torno a las teorías del crecimiento ilimitado: desarrollara al infinito la economía de mercado para generar más recursos.
*
Por un lado parece lógico que para generar más recursos haya que desarrollar gradualmente a más la economía de mercado. Pero la cuestión que se plantea -fundamental y radical, en tanto que haría cambiar absolutamente la perspectiva-, es si esto, que a primera vista parece lógico, es lo que hace falta y es necesario. Porque ¿de qué sirven más recursos si siguen estando mal repartidos? ¿Sirve de algo promover aún más riqueza para los más ricos? Sin haber leído (aún) ningún libro suyo, éste es, creo, el planteamiento que hace Teresa Forcades -médica y teóloga- desde una perspectiva cristiana. He seguido alguna entrevista, algún programa, alguna conferencia que sobre diversos temas ha protagonizado Forcades y tengo ganas de leer alguno de sus libros. No es que ella sea la única que pone en duda el sentido de la filosofía del crecimiento continuado; ya hace años que lo cuestionan economistas de prestigio internacional contrarios al neoliberalismo económico. Si bien cada un@ lo hace desde una óptica propia, creo que tod@s -o al menos la mayoría- tienen en común que no sólo no se plantean el crecimiento en términos estadísticos, sino que también introducen el factor del reparto. He oído hablar a Teresa Forcades sobre temas bien distintos, pero todos de feroz actualidad y en todos el factor del beneficio económico de un sector determinado de la sociedad, que quiere imponer su beneficio por encima de todo y de quien sea está muy presente. Ella analiza la realidad de nuestro mundo en términos de la especulación económica vigente sobre la base de lecturas bien documentadas y -con las cualidades de buena pedagoga que la caracterizan- sabe extraer los rasgos más emblemáticos y fundamentales para sacar a la luz de una manera simple, pero nada simplista, las contradicciones y la injusticia de la actuación de las fuerzas económicas-especulativas que mueven nuestro mundo, desenmascarando las verdaderas razones y la falsedad de su discurso. Ella lo hace desde su conviccción y su coherencia cristianas, pero lo que más convence es la claridad de las ideas y de la exposición. Tiene la virtud de llegar a todo el mundo -no se necesita ser cristian@ para compartir lo que dice- y de explicar las cosas sin complicaciones. Y ella iría a las barricadas sin violencia; es una revolucionaria de pro, que ha llegado a hacer apología de la huelga general continuada en Internet y a decir así de claro: "Si las mujeres de la Iglesia lo quisiéramos, esto cambiaría en veinticuatro horas". Para ella la ética en el capitalismo no existe. Este planteamiento, este gran interrogante puesto sobre la filosofía vigente del crecimiento, está pues en la línea y en sintonía con tu reflexión cuando dices: "quizás, de algún modo, el escándalo no es la pobreza sino la riqueza y esta manera de entenderse a si mismo y a los demás en términos de más riqueza y de más bienestar".
*
Pero incorporar el factor de reparto equitativo en la economía y en las políticas de los gobiernos del mundo presupone una revolución como nunca antes la hubo en el pensamiento de l@s polític@s y de l@s ciudadan@s del múndo y, además, una voluntad férrea de no quererse dejar influir por ningún otro objetivo que no sea primordialmente éste. Y esto es una utopía que, por definición, no se cumplirá nunca. A pesar de ello, las utopías son útiles para saber hacia dónde hay que caminar y para saber medir el grado de desviación de lo que debería ser y es lo correcto. También es cierto que ha habido momentos en la historia de Europa en que la sensibilidad de las políticas era bastante más social que ahora, cuando impera sin ningún pudor la política mafiosa encumbrada a ley. Los hechos, los acontecimientos históricos -sea cual sea su signo, positivo o negativo, heroico o terrible- tienen la prerrogativa de dejar constancia de su posibilidad; lo que ha sido o ha existido puede volver a ser y hasta empeorar o mejorarse.
*
También dices, haciendo referencia a l@s pobres: "lo que nos enseñan es que el mundo funciona mal porque son millones aquell@s para quienes vivir no es una evidencia y, al propio tiempo, este hecho hace patente que se puede vivir sin ser rico o sin intentar serlo". Cuando hablaba del cambio radical de mentalidad que debería producirse entre la gente sobre todo del llamado "primer mundo" pensaba precisamente en esto: se impone un comportamiento humilde que condicione y transforme nuestra manera de vivir y de planificar nuestro futuro, la idea de que no es necesario ser ric@ ni mejorar nuestra economía para vivir y hasta para vivifr bien, la idea de que progreso no es sinónimo de beneficio económico (sino que a menudo puede significar lo contrario). No sé si seremos capaces algún día de convencernos de esto y de llevarlo a la práctica. Pero se el sentido de la política reencontrara su significado primigenio, el de mirar por el interés común, y no el de un grupo de poder, entonces no se cumpliría aquello que dices de que "el problema fundamental es que estamos en un mundo donde hay que ser ric@ para poder tenir algún poder de decisión". Y tampoco tendría razón de ser aquella pregunta que lanzas: "¿Cómo se puede ser pobre y tener poder en este mundo?"

Anna