El pasado 19 de octubre,
tuvo lugar en la librería Skailbur de Rubí la entrega de premios del certamen
de relatos cortos y fantásticos, durante los próximos tres jueves publicaré en “elcuentahistorias”
los tres relatos ganadores.
Qué los disfrutéis.
I
Havien arribat a una costa desconeguda. Perduts, com tants d'altres, al voler tornar a casa. La seva no era l'única nau que s'havia extraviat en el retorn a Grècia. Al poc d'abandonar Troia, Posidó havia batut amb força les naus del rei Menelau. Algunes naus es varen enfonsar, d'altres varen quedar perdudes en la negror.
En una d'elles, viatjaven ells. Una vintena d'hoplites lacedemonis, veterans provats en la guerra contra els fills de Príam. Només el seu rigorós entrenament, i la seva fèrria determinació, els havia salvat de l'enfurismat mar.
La costa de blanca arena rebé al contingent espartà adaptant el seu contorn a les sandàlies dels militars. El capità dictaminà les ordres a seguir. Avançarien terra endins per trobar avituallament per prosseguir el seu viatge de retorn a casa.
S'enfilaren cap al turó per tenir una millor perspectiva de la seva situació. Però, vet aquí, que al arribar al cap damunt, trobaren dos estranys contingents en plena batalla. Eren certament estranys, doncs cap d'ells podia mesurar més d’un colze, potser tres peus com a molt. D'una banda, un centenar de nans pràcticament nuus, pintats de blau i negre, armats amb garrots. De l'altra, una cinquantena coberts per armadures negres, amb cascs i hoplons, a la manera grega.
El capità observà com els nans cuirassats estaven en una situació de seriós desavantatge. Tot i el seu equip, no semblaven pas capaços de defensar-se ordenadament. Les llances els tremolaven a les mans, i els escuts acabaven per caure a terra.
Per un moment va pensar que devien ser nens. Nens defensant la seva polis. Era possible que els seus majors estiguessin fora combatent, igual que ells ho havien estat fent, quedant-se només els infants per a la defensa?
Si allò fos Esparta, de ben segur que la situació seria ben diferent. Les seves criatures havien nascut per a la guerra. No els tremolaria el pols. Ràpidament, el capità decidí intervenir. Prendrien part dels cuirassats. Per l'única raó que feien ostentació de civilització, al contrari que les altres monstruoses criatures.
En perfecta formació, els hoplites envestiren el flanc dels bàrbars. La perícia militar dels espartans és feu patent ràpidament.
II
La batalla havia acabat en carnisseria. Ni un sol dels nans bàrbars havia sobreviscut. Ni un sol dels grecs havia resultat ferit.
Les criatures cuirassades van començar a saltar, a ballar, a celebrar la seva bona sort. Tragueren botes de vi per honrar als seus salvadors. Els agafaren de les mans mostrant el camí a la seva polis.
El capità donà permís als seus homes per dirigir-se a la polis. Però ell i cinc espartans més és dirigiren a la nau amb la voluntat d'assegurar-la.
Es decidí que tres soldats guardarien la nau, i que el capità i un escolta anirien a la polis per demanar la deguda hospitalitat. I el necessari avituallament.
III
El capità i el seu home xerren sobre la seva estranya sort mentre es dirigeixen cap a la polis de les criatures cuirassades. Els seus homes ja fa una hora que hi són dins.
Arriben, finalment, a un barranc. Dos guardians, igual de nans que els seus compatriotes els indiquen el pas a la ciutat. Un estrany mecanisme uneix el barranc amb una entrada a la roca. Un cop a dalt, el mecanisme es veu girat per la força d'una increïble maquinària. Un engranatge, gran com un home, els transporta fins a l'entrada.
Els dos grecs es mostren meravellats. Aquelles gents coneixen els engranatges, i són hàbils en el ús de la física. Naturalment, ells també ho són, bona mostra d'això és el rellotge olímpic. Capaç d'indicar en precisió el moment d'iniciar els jocs cada quatre anys.
Però aquella maquinària és descomunal. Es pregunten com pot ser que amb semblant habilitat tecnològica, siguin incapaços de defensar-se. Sembla impossible que no hagin desenvolupat una aplicació militar a tota aquella coneixença.
La roda s'atura davant l'obertura. Una porta s'obre. Els dos soldats penetren la muntanya.
IV
Capità i soldat entren dins l'estança. El vi corre per tot un seguit de canals. I el raïm penja del sostre. Al fons, troben el grotesc espectacle de dues greixoses figures masturbant-se. Una d'elles dempeus. Cega i amb les mans plenes de sang. L'altre, a quatre potes, oferint-se a la sodomia. Encara més grassa que l'altre figura, encara més luxuriosa en els seus gemecs. Però quelcom no és normal. El capità troba familiars les figures.
Les cares! Són dos dels seus homes! Que ha succeït? Com ha estat possible semblant degradació física i moral en només una hora?
El capità creua l'estança perplex, sense saber ben bé que fer. De cop s'adona que el seu camarada ja no el segueix. Es gira i veu com tracta d'apropar-se li. Però a cada pas que fa se li escurça la cama dreta. Fins que al final cau desequilibrat. El coll se li comença a encongir fins que cap i tronc són una sola peça. I el cos se li infla fins al punt que la cuirassa rebenta. Per primer cop a la seva vida, un espartà coneix el terror. La por a quelcom que no pot combatre amb les seves mans.
Surt de l'estança com pot, just per trobar un passadís que sembla no tenir final. A banda i banda centenars de portes. Empès pel pànic, obre la primera que troba.
Troba el que sembla ser una sala per als banquets. Una gran taula parada. Diverses figures, vagament femenines, ballen i es contornegen al voltant dels comensals. Aquests, són masses de carn que llunyanament recorden figures humanes. Però les capes vermelles els delaten, són les restes del seu contingent. S'apropa a un d'ells. Els ulls no li menteixen, és un dels seus homes! Té la boca plena a besar. I tracta de xuclar amb ànsia les formes cuejants que li surten d'entre els llavis. Mentre, amb les mans inflades protegeix un bol, ple de cuques, del nouvingut. Temorós de què pugui prendre-li l'àpat.
La bilis s'acumula a la boca del capità, recorda l'agogé com un joc per a nens. No el van preparar per a això.
El vòmit li cau com un torrent de la boca. Alguns dels seus soldat s'atansen cap al bassal i comencen a barallar-se per poder xuclar el detritus.
En aquell moment, tot un prohom d'Esparta perd el coneixement i cau a terra.
V
En obrir els ulls té el convenciment d'haver patit un malson. Però un cop el tel abandona la vista, la idea passa de llarg. Està rodejat de les criatures cuirassades. Ara no porten el casc, i els pot veure la cara.
El terror que la inconsciència havia foragitat, torna a ell com una càrrega d'elefants. Els rostres no tenen facció alguna. Simplement carn llisa. Ni ulls, ni nas, ni boca…
Un dels nans —ara ja sap que allò no poden ser infants de cap tipus— pren un carbó roent de la llar de foc. Se li cremen els dits però sembla no adonar-se'n. Fent servir la brasa com a pintura, dibuixa el rostre d'un dels nans.
Aquest es gira, i el capità si veu reflectit com en un mirall. El nan li somriu amb les seves faccions.
Tot d'una, una figura de foscor, doncs no hi han paraules per definir-la, s'atansa cap al capità.
Un déu, fins a les hores desconegut pels grecs, entra en escena.
El capità pensa, en la seva ment fragmentada, que allò ha de ser el Tàrtar. Però fins i tot l'infern té regles. I allò, per a ell, no és res més que el món al revés.
El déu, la figura de negra foscor se li planta al davant.
Llavors, una paraula ressona en el seu cap:
—Dionís.
I l'ha triat com a profeta.
