Caldes de Malavella

Resum: Fins ara, s'ha estudiat poc l'origen de les diferents parròquies que sorgiren dins l'àrea d'influència de l'antiga Aquae Calidae i, sovint, les conclusions a què han arribat diversos autors han estat fragmentades i, algunes vegades fins i tot, contradictòries. Aquest petit estudi pretén agrupar les noticies que han anat citat diversos autors, sobretot en estudis comarcals, i que ens permeten acostar-nos una mica més els antics límits de la parròquia i de les que se'n segregaren. Així mateix, l'advocació i ubicació del temple primitiu també ha estat molt discutida; estava dedicada a Santa Maria, a Sant Esteve o tenia una doble advocació? el temple primigeni es trobava a l'interior de la vila o als afores, en el mateix lloc on es troba ara? La relectura de les poques notícies que coneixem ens porta a formular una nova hipòtesi en què trobem alguns paral·lelismes amb els primers temps del cristianisme de la propera Gerunda on, durant un temps, dues esglésies compartiren parroquialitat.

Resum: Sempre s'havia dit que el Comitè, els primers dies de la guerra, va cremar els retaules de les esglésies i va destruir les campanes però, aquests últims anys, a partir de la consulta de diferents documents i la troballa d'algunes postals i fotografies que no coneixíem, hem vist com la destrucció real fou molt més gran i, tant la parròquia de Sant Esteve de Caldes com les altres dues que conformen el municipi, Sant Mateu de Franciac i Santa Seclina, havien acumulat un ric patrimoni artístic i documental. Tot i que l'inventari no pot ser complet ja que la destrucció de part dels arxius parroquials no ens permet conèixer tot el que hi havia abans del juliol del 1936, hem intentat fer un recull de les notícies que en tenim tot il·lustrant-ho amb imatges antigues. Abstract: He had always said that the Committee, the first days of the war, burned the altarpieces of the churches and destroyed the bells but in recent years, consulting documents and discovering some postal photographs did not know, we have seen that the real destruction was much larger and, therefore the parish of St. Stephen and the other two that make up the municipality, San Mateu de Franciac and Santa Seclina, had accumulated a rich artistic and documentary heritage. Although the inventory can not be complete because the destruction of the parish archives we can not know everything that existed before July 1936, we tried to make a compilation of news that we have and illustrated it with old pictures.

La font de la Mina és una de les fonts d'aigua termal més populars de Caldes, tot i així, fins a principis del segle XIX en aquest lloc només existia un petit brollador conegut amb el nom de Raig d'en Mel. El 1829, el propietari dels terreny adjacents, un tal Xiberta, va voler drenar un camp que sempre estava ple d'aigua i per fer-ho va obrir una rasa, es va produir un gran terrabastall i en va sorgir una nova deu termal. Immediatament després, la resta de fonts termals, les del Puig de les Ànimes i les de Sant Grau, van disminuir el seu cabal, la qual cosa demostrava que totes elles provenien d'una única falla. Ja a mitjan segle XIX l'aigua de la font de la Mina fou canalitzada per abastir els banys dels Srs. Dillet (després Soler) i els del Sr. Prats, que també començaren a embotellar-la. No fou fins després de la Guerra que aquests dos establiments s'associaren per crear la societat Malavella. Al costat de la font i ran la riera Lleixiu es construïren uns safarejos públics que aprofitaven l'aigua sobrant i que encara avui són actius.

El municipi de Caldes de Malavella té molta història, del Camp dels Ninots a les termes romanes o de la Creu de la Mà al turó de Sant Maurici, els contorns de la nostra vila estan plens de llocs misteriosos que segur que al llarg dels anys han generat curiositat i dubtes als nostres avantpassats. És així com s’han creat multitud de llegendes i tradicions que han pretès explicar aquests elements de la nostra terra. La llegenda de la Mala vella o la de l’Hereu Riera són ben conegudes per tots nosaltres, però n’existeixen moltes més que hem volgut mostrar en cada mes d’aquest calendari. 
Com que les llegendes són una cosa que s’explicava a la vora del foc i que moltes vegades ningú recollia per escrit, de ben segur que cada una d’elles té múltiples variants. Tot i que les més comunes fa molts anys que foren recollides en algun lloc, d’altres no han sigut tan difoses. És per això que, sota cada una d’elles, hem volgut fer referència dels documents on les hem trobat escrites per primera vegada. Tot i així, n’hi ha moltes d’altres que es deuen haver perdut en el temps, que no hem sabut trobar o que només podem intuir com la que hi devia haver entorn de l’enigmàtica pedra anomenada Pica de les Bruixes o la del Puig de les Ànimes...

el pas del Pelegrí de Tossa per santa seclina P erò, quina vinculació té aquesta tradició amb Caldes? Doncs molta, ja que creua pel sud tot el nostre terme municipal. Pensem que dels seus quasi 37 Km i 5 termes municipals de recorregut, aproximadament un 35% transcorre pel terme de Caldes, tot i que una part, una mica més de tres quilòmetres, ho fa just pel límit entre el nostre municipi i el de Vidreres.

En aquest article es documenta com Franciac va ser un municipi independent entre el 1812 i el 1857 i els intents posteriors per tornar-ho a ser. També testimonia com la seva parròquia, tot i restar durant molts anys com a sufragània de la de Caldes, durant algunes èpoques va funcionar també de manera del tot independent.

L’any 1947 s’esdevingué el centenari de la Comisión Provincial de Monumentos de Gerona i per tal de celebrar-ho es decidí publicar una memòria de les principals actuacions que havia realitzat durant aquests 100 anys . L’anàlisi d’aquesta memòria ens permet veure la tasca de conservació que realitzà la comissió a Caldes i, sobretot, les principals descobertes que es portaren a terme durant aquests primers temps de conscienciació i valorització del patrimoni.

Una de les característiques principals de la vila de Caldes és i ha sigut sempre les seves aigües termals. Fa un parell d’anys ja en vam parlar en el calendari dedicat a les fonts. L’any passat volíem tractar els balnearis enmig de les fondes i hostals però, a mig fer, vam veure que podíem perfectament separar els dos temes ja que tenien prou entitat.
Aquest any volem parlar dels establiments de banys d’aigua termal, però no només dels dos grans balnearis actuals sinó també dels desapareguts i per tant també de les termes romanes i els banys medievals que han funcionat i han portat turisme a Caldes des de fa almenys 2.000 anys. Bé, segurament ens quedem molt curts i les restes prehistòriques trobades al puig de les Ànimes i en altres indrets del municipi, mostren com aquests avantpassats tan llunyans ja passaven per Caldes per aprofitar les nostres aigües.
En els diferents mesos d’aquest calendari hem volgut mostrar els elements més importants que es conserven o que coneixem d’aquests establiments però, segurament els treballs històrics futurs permetran conèixer altres punts interessants d’aquesta història, establiments oblidats i projectes que no es van portar a terme, com el balneari que es volia fer a Sant Grau a principis de segle XX i que disputes entre el senyor Furest i el senyor Estapé van estroncar.

Al llarg dels segles, la vila de Caldes i el seu entorn ha estat lloc de parada i fonda ja sigui per tractar-se d’una terra de pas, ja sigui per un primitiu turisme terapèutic lligat a les seves aigües termals. Potser els elements més destacats que podem veure són els dos magnífics balnearis que encara es conserven, però aquest any no volem parlar d’això sinó de les fondes i hostals que han acollit els turistes i viatjants d’una manera més senzilla. La referència més antiga d’un hostal dins la vila és del 1342 quan una monja de Narbona pateix un robatori a l’hostal d’en Bonaire Sabater. Anys més tard, el 1630, trobem que la Universitat de la vila (el que ara seria l’Ajuntament) adquireix una casa a l’actual carrer Llibertat que dedica a hostal/casa del comú, és a dir, un espai que alhora fa funcions de taverna-hostal i d’ajuntament, una espècie de local social d’aquells moments.
En els diferents mesos d’aquest calendari hem volgut mostrar els hostals més típics, alguns ben vius, d’altres abandonats o perduts, i que al nostre entendre són uns elements ben especials i representatius de les nostres contrades. Per acabar, no volem perdre l’oportunitat d’agrair a en Sebastià Cornellà les magnífiques fotografies que podreu trobar en aquest calendari i a l’Antoni Vilà i a les diferents persones que ens han facilitat informació sobre cada establiment. Moltes vegades les històries que ens han explicat de cada casa donarien per escriure un treball molt més extens, però l’espai és el que és i ho hem hagut de resumir tan bé com hem sabut.

Escollir aquest període no és pas per casualitat. El 1898 la línia passà a ser propietat de la companyia MZA i no en perdé el control fins a l'any 1941 amb la nacionalització i creació de RENFE, tot i que a partir de l'esclat de la Guerra Civil l'administració fou portada per un comitè revolucionari amb seu a Barcelona. Al llarg de tot aquest període la seu de la Brigada de Via i Obres restà en una casilla annexa a la zona de càrrega i descàrrega de l'estació de Caldes on s'anà acumulant un petit arxiu. Sembla que en fina-litzar la guerra el servei de Via i Obres, i amb ell la Brigada de Caldes, es va reorganitzar i aquesta casilla es tancà i no es tornà a utilitzar mai més. Fa uns 25 anys l'autor trobà que la casilla era oberta i, a les nits, s'hi aixopluga-va un rodamón que anava cremant el petit arxiu per escalfar-se. En aquells moments ja s'havien destruït gran part dels documents però els que es van poder recollir són la base d'aquest treball.

Un dels elements més característics de la vila de Caldes, conseqüència directa del creixement urbanístic que experimentà la població a finals del segle XIX i primer quart del segle XX, és l’arquitectura de qualitat que trobem escampada per tot el nucli urbà i que es mostra en grans casals d’estiueig però també en petits habitatges més humils on trobem detalls com baranes, ceràmiques o motllures que segueixen l’estil de moda que predominava a cada moment entre la burgesia barcelonina. Potser els edificis més destacats són els grans balnearis, però d’aquests establiments ja en vam parlar en el calendari del 2018.
Us proposem un itinerari per la vila amb parades a 12 cases, les que ens han semblat més representatives, però no podem deixar de mencionar que si us passegeu pel nucli urbà tradicional de Caldes i, sobretot, per la zona de la primera eixampla desenvolupada a finals del segle XIX al voltant de l’església parroquial, podreu veure moltes altres construccions d’interès.
Cal anar molt en compte però, sovint s’ha parlat d’arquitectura modernista i això en molts casos és un error. A Caldes, com en molts altres llocs, hi ha molts elements arquitectònics d’influència modernista, però de construccions modernistes pures en trobem ben poques. Hi ha cases noucentistes, eclèctiques, historicistes... i d’altres que barregen elements de diversos estils. Potser aquest fet és el més interessant i el que dona personalitat a un conjunt que cal potenciar i protegir.

RESUMEN: Este trabajo se enmarca en un proyecto de tesis dedicado al estudio de los asentamientos termales romanos en el Occidente del Imperio, es decir, aquellos cuyo origen se puede vincular a la presencia de fuentes de agua termal, por encontrarse en relación directa con ellas. Como una primera aproximación, presentaremos la evolución histórica y las características de los dos ejemplos del nordeste peninsular, Caldes de Montbui y Caldes de Malavella.

Entre els pocs documents que es conserven del fons patrimonial Solterra, descendents de la família Cruïlles-Sitjar, membres de la petita noblesa gironina amb origen a la Casa Parella de Caldes, ara Cal Ferrer de la Plaça, n’hi ha dos que fan referència a la “Pica de les Bruixes”.