La lluna dins del llit

Hola, et trobo a faltar. No cal que contestis aquest missatge, sabré quan l’hagis vist, i saber que l’has rebut serà suficient. És de nit, un dilluns qualsevol. Però ha començat a sonar aquella cançó, sí, aquella, la del concert, quan em vas agafar de la mà i jo em sentia incapaç de desfer-me d’ella, fent-me sentir una titella al teu tacte,  com si em sostinguessis amb un fort fil que mantenia els meus peus enganxats a terra, formant part d’aquest món, i és clar, la memoria és traicionera i els records fan mal, sobretot quan miro el telèfon i veig que ja no hi ets, en cap trucada, en cap missatge, que has marxat, que m’has oblidat.

Sento haver-te molestat. Ha estat culpa de la cançó. Si la tornes a escoltar, potser ho entendràs. Tan de bo ho facis. Perquè sí, et trobo a faltar. Saps que no et dic mentides. A tu, mai. Bona nit, vell amic.

Bon dia, malenconia

Un petó matiner entra per la finestra i em desperta amb els seus càlids raigs de sol. Giro el cap sabent que no hi trobaré res més que aquells llençols color festuc que tant t'agradaven perquè et recordaven les caloroses nits d'estiu. I què freds són ara.

L'aire és fresc però encara no he volgut treure les mantes de l'armari. Potser si descobreixes que passo fred a les nits tornis per fer-me la cullera abans de dormir i desar les teves robustes mans sobre el meu ventre, abans de summegir-nos en cap somni.

Te'n recordes, d'aquella nit que et vas despertar cridant perquè somiaves que el coixí t'atacava? Tenies tanta por... I de sobte, tot va convertir-se en una gran barreja de rialles i bromes que, sonores, feien bordar els gossos del barri que havíem despertat de matinada. Recordo, fins i tot, aquella dolça cançó que em cantaves aquella nit, com tantes altres nits, abans de dormir.

He de confessar, que la teva olor segueix present a la meva habitació. L'he volgut desfer entre l'aire sobrecarregant el pis amb l'ambientador barat que et feia esternudar per veure si així marxaves amb la teva olor. Però, en estendre la roba al petit balcó, ha aparegut la teva camisa blau cel, aquella que et vaig regalar per Nadal, fent-me recordar que encara que estic massa aferrada a tu com per voler realment deixar anarquelcom tan senzill com la teva aroma, que em fa volar entre records dolorosos i tastar encara els teus petons.

Estiro els braços en aquest llit, ara tan gran com l'oceà, mentre observo la veïna regar les seves boniques flors. A mi sempre se'm moren. Potser no sé cuidar bé allò que m'estimo, i és clar, després passa el que passa. Que només en queda la olor i un espai buit capaç d'ofegar-me.

M'aixeco mandrosa. Vull desfer-me d'aquests llençols que criden que no tornaràs. Potser el nou suavitzant que li he comprat al noi somrient del súper d'abaix disimuli el perfum del teu cos que les impregna. Cada cop fa més fred, em poso la bata que em recorda a la meva iaia. És un record càlid i ple de tendresa.

Miro quieta l'armari pensant en el que hi ha a dins i segueixo el meu camí, queixant-me en veu baixa d'aquesta freda tardor, que sembla la més freda de totes.