Joan Bosch Ballbona
I am a lecturer in Art History specialising in the Renaissance and Baroque periods and in the Department of History and History of Art in
the Faculty of Arts at the University of Girona. I have been head of the department (2009-2013), vice-dean of the Faculty (2002-2005) and coordinator of the study of Art History (1996-2000).
I am currently coordinator of the Master's Degree in Cultural and Natural Heritage.
I have been a long-term visiting professor at the Italian universities of Sassari and Cagliari. From 2013 to 2022 I was technical director of the Catalan Institute for Research on Cultural Heritage (ICRPC-CERCA Institution).
Since november 2024 I am full member of the Institut d'Estudis Catalans.
The axes of my research are the following:
The art of the 16th and 17th centuries produced in Catalonia, emphasising the critical study and rediscovery of some of the most significant autors and works of that historical panorama, most of them related to the retable art. In this chapter I have published books on Agustí Pujol (2009), the altarpieces of Bages during the 17th century (1990), the main altarpieces of Santa Maria Arenys de Mar (2004) and of the Priory of Sant Pere de Reus (with Joaquim Garriga, 1997), and articles on Pere Nunyes, Joan Baptista Toscano or Bartolomé Ordóñez, the latter recently published in an international edition (Napoli e la Spagna nel Cinquecento, Napoli, 2017).
My second preferential line consists of the reconstruction of the artistic culture of the Principality's artistic workshops, about which I am
preparing a publication and on which I have already offered important results, some in international publications: «La Culture artistique au
service de l'art de dévotion: exemples en Catalogne a l'èpoque modern», Rennes, 2009; «El impacto d'Albrecht Dürer y de la estampa internacional en Cerdeña», Cagliari, 2013).
Finally, since 2008 I have been working on a third exploration, the collecting of the Marquises of Villafranca in the times of Philip II and Philip III, on which I have published articles on the artists and collections of «Paul Bril, Wenzel Cobergher, Jacob Frankaert I, Willem I van Nieulandt y los Ermitaños de Pedro de Toledo, V Marques de Villafranca», «La Fortaleza que quiso ser palacio. Notícia de Camillo Camiliani en España», «Sobre el V Marqués de Villafranca y Camillo y Giulio Cesare Procaccini" (Locus Amoenus, 2009, 2013 and 2016), "retazos del sueño tardo-renacentista de Don Pedro de Toledo" (Anuario del Departmento de Historia y Teoría del Arte, 2009),
«Villafranca, Napoles, Pozzuoli, sin Pedro de Toledo» in Napoli e il viceré Pedro de Toledo (1532-1553) (Napoli, 2016).
I have been awarded the Extraordinary Doctorate Prize by the University of Barcelona (1994) and the Antoni Pedrol Rius Research Prize (1995). I have been a member of the Arts and Humanities Commission of the ANECA. Between 2007 and 2017. Im an evaluator for ANEP and ANECA and I was a member of the Qualification, Evaluation and Export Board for Cultural Heritage goods of the Generalitat de Catalunya. Recently, the exhibition "Falsos Verdaders. L'Art de l'Engany" which I curated with professor Francesc Miralpeix in 2020 at the Museu d'Art de Girona has received the prize for the best temporary exhibition of the year from the Catalan Association of Museologists.
the Faculty of Arts at the University of Girona. I have been head of the department (2009-2013), vice-dean of the Faculty (2002-2005) and coordinator of the study of Art History (1996-2000).
I am currently coordinator of the Master's Degree in Cultural and Natural Heritage.
I have been a long-term visiting professor at the Italian universities of Sassari and Cagliari. From 2013 to 2022 I was technical director of the Catalan Institute for Research on Cultural Heritage (ICRPC-CERCA Institution).
Since november 2024 I am full member of the Institut d'Estudis Catalans.
The axes of my research are the following:
The art of the 16th and 17th centuries produced in Catalonia, emphasising the critical study and rediscovery of some of the most significant autors and works of that historical panorama, most of them related to the retable art. In this chapter I have published books on Agustí Pujol (2009), the altarpieces of Bages during the 17th century (1990), the main altarpieces of Santa Maria Arenys de Mar (2004) and of the Priory of Sant Pere de Reus (with Joaquim Garriga, 1997), and articles on Pere Nunyes, Joan Baptista Toscano or Bartolomé Ordóñez, the latter recently published in an international edition (Napoli e la Spagna nel Cinquecento, Napoli, 2017).
My second preferential line consists of the reconstruction of the artistic culture of the Principality's artistic workshops, about which I am
preparing a publication and on which I have already offered important results, some in international publications: «La Culture artistique au
service de l'art de dévotion: exemples en Catalogne a l'èpoque modern», Rennes, 2009; «El impacto d'Albrecht Dürer y de la estampa internacional en Cerdeña», Cagliari, 2013).
Finally, since 2008 I have been working on a third exploration, the collecting of the Marquises of Villafranca in the times of Philip II and Philip III, on which I have published articles on the artists and collections of «Paul Bril, Wenzel Cobergher, Jacob Frankaert I, Willem I van Nieulandt y los Ermitaños de Pedro de Toledo, V Marques de Villafranca», «La Fortaleza que quiso ser palacio. Notícia de Camillo Camiliani en España», «Sobre el V Marqués de Villafranca y Camillo y Giulio Cesare Procaccini" (Locus Amoenus, 2009, 2013 and 2016), "retazos del sueño tardo-renacentista de Don Pedro de Toledo" (Anuario del Departmento de Historia y Teoría del Arte, 2009),
«Villafranca, Napoles, Pozzuoli, sin Pedro de Toledo» in Napoli e il viceré Pedro de Toledo (1532-1553) (Napoli, 2016).
I have been awarded the Extraordinary Doctorate Prize by the University of Barcelona (1994) and the Antoni Pedrol Rius Research Prize (1995). I have been a member of the Arts and Humanities Commission of the ANECA. Between 2007 and 2017. Im an evaluator for ANEP and ANECA and I was a member of the Qualification, Evaluation and Export Board for Cultural Heritage goods of the Generalitat de Catalunya. Recently, the exhibition "Falsos Verdaders. L'Art de l'Engany" which I curated with professor Francesc Miralpeix in 2020 at the Museu d'Art de Girona has received the prize for the best temporary exhibition of the year from the Catalan Association of Museologists.
less
InterestsView All (23)
Uploads
Books by Joan Bosch Ballbona
The exhibition illustrates the nature, mechanics and effects of the global phenomenon of neoclassical criticism on Baroque aesthetics and art in the context of the Solsonian bishopric. In Catalonia, the bishopric of Solsona is one of the best places to study this subject, because it preserves decisive documentation on the actions of the bishop Rafael Lasala, one of the most combative and determined figures in this aesthetic and spiritual struggle; and because even today it still offers emblematic sets and pieces of art from the late 18th and early 19th centuries that make it possible to prove the effectiveness of that demolition action and, in parallel, the strong resistance raised by the active retable masters in the territory who, before its extinction, had sown it with fabulous spiritual machines made of fanciful and gleaming wood.
The complexity and variety of the European map in terms of systems of
systems, religious doctrines, social situations and cultural proposals would give rise to a great diversity of artístic diversity of artístic languages, sometimes with a naturalístic accent, others marked by the search for an idealistic search for an ideal beauty inspired by antiquity, or else focused on creating concentrated on creating luxurious artifacts of great effect.
The history of art has brought all these expressions together under the genèric qualifiers of baroque and, well into the s. XVIII century, rococo .
The Catalonia of the 17th and 18th centuries had a political sovereignty that was very conditioned within the Spanish Monarchy. It did not have the resources that royalty and court aristocracy devoted to artistic activity in other European territories. In fact, our country had something resembling a court during the resemblance to a court during the fleeting episodi of the stay of the Archduke Charles between 1708 and 1711, and it did not have any great aristocràtic resident families. However, it was capable
to generate a great deal of artistic activity. Thanks to a modest but sustained economic growth, this period was a determining factor in the
in the creation of our heritage, even though it
there were periods of stagnation or depression provoked by
by the wars of the Reapers and the War of Succession, and by the demographic crises caused by the contagion of of diseases or by the hard famine of the years of bad weather.
Ministeri de Cultura, Joventut i Esports Govern d’Andorra, 2017
408 p.
Dipòsit legal: AND.1-2017
ISBN: 978-99920-0-813-3 (suport imprès)
L’Art de l’època moderna a Andorra és una mirada del segle XXI sobre la producció artística dels segles XVI al XVIII que s’ha conservat al Principat i que aspira a situar-la en la cartografia complexa i variada de l’art europeu. I vol ser una demostració de què episodis artístics aparentment modestos i perifèrics respecte dels centres de l’avantguarda del moment també poden contenir relats ben rics i molt interessants, i que la tasca de l’historiador és revelar-los.
És un llibre ple de bones històries, explicades de manera ben accessible, que tant serviran al lector novell que per primera vegada s’acosti a comprendre aquests temes com al lector més expert que hi busqui el rigor d’un gran treball de recerca. Hi destaca molt la història de Miquel Ramells i Guiu Borgonyó, el moment més rutilant de l’art a Andorra que comença en descobrir-se que eren ells els pintors que durant dècades tota la historiografia havia anomenat el Mestre de Canillo i culmina quan se’n pot explicar un llenguatge pictòric que ha de considerar-se entre els més atractius del segon terç del segle XVI. I també resulta fascinant la narració que acredita que l’art de les parròquies andorranes es beneficiava de la circulació de la cultura gràfica renaixentista i barroca europea. O la que proposa ordenar en una seqüencia estilística el vast conjunt andorrà d’obres d’art, acompanyat d’estudis individuals de les obres i de biografies dels autors més rellevants que s’hi han identificat. També són molt intenses les narracions que il·luminen les personalitats i les trajectòries d’Antoni Tremulles, Isidre Clusa, Joan Casanoves o la que explica l’arribada a Sant Julià de Lòria de dues pintures de l’entorn d’Antoni Viladomat, el gran pintor barceloní de la primera meitat del segle XVIII. I no només això: hi ha també un profund esforç de raonament dedicat a entendre les maneres plàstiques tan elementals d’alguns artesans que semblen treballar fora de qualsevol codi estilístic o a l’anàlisi de la densa trajectòria de l’enigmàtic “Mestre d’Ansaloga”, que malgrat tot no s’ha aconseguit deslliurar-lo de l’anonimat.
L’Art de l’època moderna a Andorra és un gran llibre de més de quatre-centes pàgines ricament il·lustrat amb magnífiques fotografies de les obres on els investigadors de la Universitat de Girona Joan Bosch i Francesc Miralpeix, s’han conjurat per entendre la realitat històrica d’aquella producció d’abast parroquial plena d’encant. És el feliç resultat de deu anys d’investigació i, alhora, de complicitats dels seus autors amb l’equip de conservadors i restauradors del Departament de Patrimoni Cultural que simultàniament havien engegat una operació patrimonial de gran valor, restaurant una part substancial de les obres que ells estudiaven, confiant que podrien contribuir a la reconciliació del públic actual amb el tresor patrimonial de l’època renaixentista i barroca fins fa ben poc tan desconegut.
És un llibre ple de bones històries, explicades de manera ben accessible, que tant serviran al lector novell que per primera vegada s’acosti a comprendre aquests temes com al lector més expert que hi busqui el rigor d’un gran treball de recerca. Hi destaca molt la història de Miquel Ramells i Guiu Borgonyó, el moment més rutilant de l’art a Andorra que comença en descobrir-se que eren ells els pintors que durant dècades tota la historiografia havia anomenat el Mestre de Canillo i culmina quan se’n pot explicar un llenguatge pictòric que ha de considerar-se entre els més atractius del segon terç del segle XVI. I també resulta fascinant la narració que acredita que l’art de les parròquies andorranes es beneficiava de la circulació de la cultura gràfica renaixentista i barroca europea. O la que proposa ordenar en una seqüencia estilística el vast conjunt andorrà d’obres d’art, acompanyat d’estudis individuals de les obres i de biografies dels autors més rellevants que s’hi han identificat. També són molt intenses les narracions que il·luminen les personalitats i les trajectòries d’Antoni Tremulles, Isidre Clusa, Joan Casanoves o la que explica l’arribada a Sant Julià de Lòria de dues pintures de l’entorn d’Antoni Viladomat, el gran pintor barceloní de la primera meitat del segle XVIII. I no només això: hi ha també un profund esforç de raonament dedicat a entendre les maneres plàstiques tan elementals d’alguns artesans que semblen treballar fora de qualsevol codi estilístic o a l’anàlisi de la densa trajectòria de l’enigmàtic “Mestre d’Ansaloga”, que malgrat tot no s’ha aconseguit deslliurar-lo de l’anonimat.
L’Art de l’època moderna a Andorra és un gran llibre de més de quatre-centes pàgines ricament il·lustrat amb magnífiques fotografies de les obres on els investigadors de la Universitat de Girona Joan Bosch i Francesc Miralpeix, s’han conjurat per entendre la realitat històrica d’aquella producció d’abast parroquial plena d’encant. És el feliç resultat de deu anys d’investigació i, alhora, de complicitats dels seus autors amb l’equip de conservadors i restauradors del Departament de Patrimoni Cultural que simultàniament havien engegat una operació patrimonial de gran valor, restaurant una part substancial de les obres que ells estudiaven, confiant que podrien contribuir a la reconciliació del públic actual amb el tresor patrimonial de l’època renaixentista i barroca fins fa ben poc tan desconegut.
Papers by Joan Bosch Ballbona
que se atribuye a Camillo Procaccini, una “Resurrección de Cristo” firmada
por Francisco Pedraza que es copia de un original de Camillo Procaccini,
un “San Sebastián curado por Santa Irene” que se vincula a Ludovico Lana y una “Cacería con perros un venado y un corzo” que podría ser obra de Paul de Vos. Y se formulan hipótesis sobre sus colecciones de origen, una muy consistente conecta tres de ellas con la del I marqués de Leganés y otra más incierta que propone que la escena bíblica podría provenir de la pinacoteca del V marqués de Villafranca.
The use of this figurative strategy shows Perris de la Rocha engaged in one of the characteristic resources of the artisan conception of painting during the modern period, perfectly assimilated by the art promoter and consumer market in areas distant from the centres of advancement - physically or mentally. It should be remembered that in the artisan medium of image production and narratives for devotion, imported prints were the main source of visual culture, alongside direct observation of the work of contemporaries, and a very effective mechanism for disseminating the inventions of the artists of the centres of avant-garde and those promoted by the print manufacturers of the great Flemish or Italian publishing houses.
of the Litany of Loreto, the Salve Regina and the Magnificat; and also the relationship between the sculptor’s altarpiece in the church of Sant Pere de Matamargó and the series of the apostles in the basilica of San Giovanni in Laterano by the team of Francesco Faraone Aquila, Vincenzo Franceschini and Giovanni Girolamo Frezza (or with the later version by Pietro Leone Bombelli). The article also notes how the international distribution of engravings is important to our understanding of the work of the painter Francesc Pla, el Vigatà, and sheds light on a singular rococo episode of the early 19th century: the pictorial decoration of the delightful church of Sant Pere de Madrona.
Camillo and Giulio Cesare Procaccini’s pictorial series of the Life of the Virgin and the Passion of Christ, respectively, this article proposes incorporating the hitherto unknown Way to Calvary to the second series and begins to delineate the first series beginning with The Visitation of the Virgin at the Blanton Museum of Art in Austin, Texas, The Presentation of the Virgin Mary at the Prado Museum of Madrid and The Adoration of the Shepherds and Marriage of the Virgin currently in the art market. Moreover, for the first time, the Procaccini collection belonging to Don Pedro de Toledo is linked to The Ecstasy of the Magdalen by Giulio Cesare exhibited at the National Gallery of Art in Washington.
`(I must point out that unfortunately the text contains a serious misprint on p. 97. Where the dimensions (247.2 x 147.5) are stated, they should read 217.2 x 147.5 cm.)
News of Camillo Camiliani in Spain (1604)
After leaving Sicily in 1603, Camillo Camiliani traveled to Spain to work as an architect and projector for Don Pedro de Toledo Osorio, Fifth Marquis of Villafranca.
His main project was the transformation of the fortress of Villafranca del Bierzo in
the renovated core of a large palace surrounded by beautiful gardens decorated with fountains and sculptures. Despite its brevity, the relationship between the aristocratic
patron and the architect has given us a couple of interesting manuscripts of Camiliani and a contemporary copy of his drawing for this ambitious project.
been rehabilitating the memory of the Baroque period and discovering a more faithful image of it. Nonetheless, it has also had to accept that much of the art from this period has been seriously compromised by the destruction wrought by the Eclesiastical Confiscations of the 19th century and the Civil War of the 20th century. It is the memory of a fundamental, decisive era in the shaping of Catalonia’s historical and artistic heritage, one that is brimming with authors and episodes capable of fostering stories as interesting, intense and suggestive as those from any other period in Catalan art history."
The exhibition illustrates the nature, mechanics and effects of the global phenomenon of neoclassical criticism on Baroque aesthetics and art in the context of the Solsonian bishopric. In Catalonia, the bishopric of Solsona is one of the best places to study this subject, because it preserves decisive documentation on the actions of the bishop Rafael Lasala, one of the most combative and determined figures in this aesthetic and spiritual struggle; and because even today it still offers emblematic sets and pieces of art from the late 18th and early 19th centuries that make it possible to prove the effectiveness of that demolition action and, in parallel, the strong resistance raised by the active retable masters in the territory who, before its extinction, had sown it with fabulous spiritual machines made of fanciful and gleaming wood.
The complexity and variety of the European map in terms of systems of
systems, religious doctrines, social situations and cultural proposals would give rise to a great diversity of artístic diversity of artístic languages, sometimes with a naturalístic accent, others marked by the search for an idealistic search for an ideal beauty inspired by antiquity, or else focused on creating concentrated on creating luxurious artifacts of great effect.
The history of art has brought all these expressions together under the genèric qualifiers of baroque and, well into the s. XVIII century, rococo .
The Catalonia of the 17th and 18th centuries had a political sovereignty that was very conditioned within the Spanish Monarchy. It did not have the resources that royalty and court aristocracy devoted to artistic activity in other European territories. In fact, our country had something resembling a court during the resemblance to a court during the fleeting episodi of the stay of the Archduke Charles between 1708 and 1711, and it did not have any great aristocràtic resident families. However, it was capable
to generate a great deal of artistic activity. Thanks to a modest but sustained economic growth, this period was a determining factor in the
in the creation of our heritage, even though it
there were periods of stagnation or depression provoked by
by the wars of the Reapers and the War of Succession, and by the demographic crises caused by the contagion of of diseases or by the hard famine of the years of bad weather.
Ministeri de Cultura, Joventut i Esports Govern d’Andorra, 2017
408 p.
Dipòsit legal: AND.1-2017
ISBN: 978-99920-0-813-3 (suport imprès)
L’Art de l’època moderna a Andorra és una mirada del segle XXI sobre la producció artística dels segles XVI al XVIII que s’ha conservat al Principat i que aspira a situar-la en la cartografia complexa i variada de l’art europeu. I vol ser una demostració de què episodis artístics aparentment modestos i perifèrics respecte dels centres de l’avantguarda del moment també poden contenir relats ben rics i molt interessants, i que la tasca de l’historiador és revelar-los.
És un llibre ple de bones històries, explicades de manera ben accessible, que tant serviran al lector novell que per primera vegada s’acosti a comprendre aquests temes com al lector més expert que hi busqui el rigor d’un gran treball de recerca. Hi destaca molt la història de Miquel Ramells i Guiu Borgonyó, el moment més rutilant de l’art a Andorra que comença en descobrir-se que eren ells els pintors que durant dècades tota la historiografia havia anomenat el Mestre de Canillo i culmina quan se’n pot explicar un llenguatge pictòric que ha de considerar-se entre els més atractius del segon terç del segle XVI. I també resulta fascinant la narració que acredita que l’art de les parròquies andorranes es beneficiava de la circulació de la cultura gràfica renaixentista i barroca europea. O la que proposa ordenar en una seqüencia estilística el vast conjunt andorrà d’obres d’art, acompanyat d’estudis individuals de les obres i de biografies dels autors més rellevants que s’hi han identificat. També són molt intenses les narracions que il·luminen les personalitats i les trajectòries d’Antoni Tremulles, Isidre Clusa, Joan Casanoves o la que explica l’arribada a Sant Julià de Lòria de dues pintures de l’entorn d’Antoni Viladomat, el gran pintor barceloní de la primera meitat del segle XVIII. I no només això: hi ha també un profund esforç de raonament dedicat a entendre les maneres plàstiques tan elementals d’alguns artesans que semblen treballar fora de qualsevol codi estilístic o a l’anàlisi de la densa trajectòria de l’enigmàtic “Mestre d’Ansaloga”, que malgrat tot no s’ha aconseguit deslliurar-lo de l’anonimat.
L’Art de l’època moderna a Andorra és un gran llibre de més de quatre-centes pàgines ricament il·lustrat amb magnífiques fotografies de les obres on els investigadors de la Universitat de Girona Joan Bosch i Francesc Miralpeix, s’han conjurat per entendre la realitat històrica d’aquella producció d’abast parroquial plena d’encant. És el feliç resultat de deu anys d’investigació i, alhora, de complicitats dels seus autors amb l’equip de conservadors i restauradors del Departament de Patrimoni Cultural que simultàniament havien engegat una operació patrimonial de gran valor, restaurant una part substancial de les obres que ells estudiaven, confiant que podrien contribuir a la reconciliació del públic actual amb el tresor patrimonial de l’època renaixentista i barroca fins fa ben poc tan desconegut.
És un llibre ple de bones històries, explicades de manera ben accessible, que tant serviran al lector novell que per primera vegada s’acosti a comprendre aquests temes com al lector més expert que hi busqui el rigor d’un gran treball de recerca. Hi destaca molt la història de Miquel Ramells i Guiu Borgonyó, el moment més rutilant de l’art a Andorra que comença en descobrir-se que eren ells els pintors que durant dècades tota la historiografia havia anomenat el Mestre de Canillo i culmina quan se’n pot explicar un llenguatge pictòric que ha de considerar-se entre els més atractius del segon terç del segle XVI. I també resulta fascinant la narració que acredita que l’art de les parròquies andorranes es beneficiava de la circulació de la cultura gràfica renaixentista i barroca europea. O la que proposa ordenar en una seqüencia estilística el vast conjunt andorrà d’obres d’art, acompanyat d’estudis individuals de les obres i de biografies dels autors més rellevants que s’hi han identificat. També són molt intenses les narracions que il·luminen les personalitats i les trajectòries d’Antoni Tremulles, Isidre Clusa, Joan Casanoves o la que explica l’arribada a Sant Julià de Lòria de dues pintures de l’entorn d’Antoni Viladomat, el gran pintor barceloní de la primera meitat del segle XVIII. I no només això: hi ha també un profund esforç de raonament dedicat a entendre les maneres plàstiques tan elementals d’alguns artesans que semblen treballar fora de qualsevol codi estilístic o a l’anàlisi de la densa trajectòria de l’enigmàtic “Mestre d’Ansaloga”, que malgrat tot no s’ha aconseguit deslliurar-lo de l’anonimat.
L’Art de l’època moderna a Andorra és un gran llibre de més de quatre-centes pàgines ricament il·lustrat amb magnífiques fotografies de les obres on els investigadors de la Universitat de Girona Joan Bosch i Francesc Miralpeix, s’han conjurat per entendre la realitat històrica d’aquella producció d’abast parroquial plena d’encant. És el feliç resultat de deu anys d’investigació i, alhora, de complicitats dels seus autors amb l’equip de conservadors i restauradors del Departament de Patrimoni Cultural que simultàniament havien engegat una operació patrimonial de gran valor, restaurant una part substancial de les obres que ells estudiaven, confiant que podrien contribuir a la reconciliació del públic actual amb el tresor patrimonial de l’època renaixentista i barroca fins fa ben poc tan desconegut.
que se atribuye a Camillo Procaccini, una “Resurrección de Cristo” firmada
por Francisco Pedraza que es copia de un original de Camillo Procaccini,
un “San Sebastián curado por Santa Irene” que se vincula a Ludovico Lana y una “Cacería con perros un venado y un corzo” que podría ser obra de Paul de Vos. Y se formulan hipótesis sobre sus colecciones de origen, una muy consistente conecta tres de ellas con la del I marqués de Leganés y otra más incierta que propone que la escena bíblica podría provenir de la pinacoteca del V marqués de Villafranca.
The use of this figurative strategy shows Perris de la Rocha engaged in one of the characteristic resources of the artisan conception of painting during the modern period, perfectly assimilated by the art promoter and consumer market in areas distant from the centres of advancement - physically or mentally. It should be remembered that in the artisan medium of image production and narratives for devotion, imported prints were the main source of visual culture, alongside direct observation of the work of contemporaries, and a very effective mechanism for disseminating the inventions of the artists of the centres of avant-garde and those promoted by the print manufacturers of the great Flemish or Italian publishing houses.
of the Litany of Loreto, the Salve Regina and the Magnificat; and also the relationship between the sculptor’s altarpiece in the church of Sant Pere de Matamargó and the series of the apostles in the basilica of San Giovanni in Laterano by the team of Francesco Faraone Aquila, Vincenzo Franceschini and Giovanni Girolamo Frezza (or with the later version by Pietro Leone Bombelli). The article also notes how the international distribution of engravings is important to our understanding of the work of the painter Francesc Pla, el Vigatà, and sheds light on a singular rococo episode of the early 19th century: the pictorial decoration of the delightful church of Sant Pere de Madrona.
Camillo and Giulio Cesare Procaccini’s pictorial series of the Life of the Virgin and the Passion of Christ, respectively, this article proposes incorporating the hitherto unknown Way to Calvary to the second series and begins to delineate the first series beginning with The Visitation of the Virgin at the Blanton Museum of Art in Austin, Texas, The Presentation of the Virgin Mary at the Prado Museum of Madrid and The Adoration of the Shepherds and Marriage of the Virgin currently in the art market. Moreover, for the first time, the Procaccini collection belonging to Don Pedro de Toledo is linked to The Ecstasy of the Magdalen by Giulio Cesare exhibited at the National Gallery of Art in Washington.
`(I must point out that unfortunately the text contains a serious misprint on p. 97. Where the dimensions (247.2 x 147.5) are stated, they should read 217.2 x 147.5 cm.)
News of Camillo Camiliani in Spain (1604)
After leaving Sicily in 1603, Camillo Camiliani traveled to Spain to work as an architect and projector for Don Pedro de Toledo Osorio, Fifth Marquis of Villafranca.
His main project was the transformation of the fortress of Villafranca del Bierzo in
the renovated core of a large palace surrounded by beautiful gardens decorated with fountains and sculptures. Despite its brevity, the relationship between the aristocratic
patron and the architect has given us a couple of interesting manuscripts of Camiliani and a contemporary copy of his drawing for this ambitious project.
been rehabilitating the memory of the Baroque period and discovering a more faithful image of it. Nonetheless, it has also had to accept that much of the art from this period has been seriously compromised by the destruction wrought by the Eclesiastical Confiscations of the 19th century and the Civil War of the 20th century. It is the memory of a fundamental, decisive era in the shaping of Catalonia’s historical and artistic heritage, one that is brimming with authors and episodes capable of fostering stories as interesting, intense and suggestive as those from any other period in Catalan art history."
de Lleida Diocesà i Comarcal. A Mataró: Museu de Mataró; Museu Arxiu de Santa Maria. A Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya.
10 de maig –2 de novembre de 2014
Comissari: Francesc Miralpeix i Vilamala
many commissions, among which it is worth highlighting, because they are all that have been preserved, the paintings of the altarpieces of Tots Sants of the cathedral of Girona and those of the Roser and the major of Llavaneres, in addition to the ones you are now contemplating.
Continguts: Joan Bosch, Francesc Miralpeix, Irene Abril
DESENVOLUPAMENT DE
L'APLICACIÓ MÒBIL: Centre Tecnològic Forestal de Catalunya
Disseny Audiovisual: E2S
Promotor: Consell Comarcal del Solsonès
Patrocinadors: Generalitat de Catalunya i Bisbat de Solsona
Entre el segle XVI i el XVIII, gairebé cada capella i altar de cada església de Catalunya va acabar presentant als fidels un nou retaule, fet normalment de fusta d'àlber blanc que era daurada i policromada posteriorment. En molts casos substituïen els antics retaules baixmedievals, la majoria en mal estat de conservació. L'estudi dels retaules concebuts en l'època moderna reflecteix les creences, les expectatives, les pors i les ànsies dels catalans d'aquell moment. Són centenars de retaules, entre els quals en destaquen alguns d'impressionants, ja sigui per l'aspecte sumptuós i monumental, per la finor dels treballs o pel fet de tenir un disseny ben original. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Joan Bosch, doctor en Història de l'Art per la Universitat de Girona, professor de la Universitat de Girona i director tècnic de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, el CERCA.
Entre le XVIe et le XVIIIe siècle, presque toutes les chapelles et tous les autels de toutes les églises de Catalogne ont fini par offrir aux fidèles un nouveau retable, généralement en bois blanc, endommagé et polychromé par la suite. Dans de nombreux cas, ils remplacent les anciens retables de la fin du Moyen Âge, dont la plupart étaient en mauvais état de conservation. L'étude des retables conçus à l'époque moderne reflète les croyances, les attentes, les espoirs et les inquiétudes des Catalans de l'époque. Il existe des centaines de retables, parmi lesquels certains des plus impressionnants se distinguent par leur aspect somptueux et monumental, par la finesse de leur travail ou par l'originalité de leur conception. Nous nous entretenons avec Josep M. Solé i Sabaté et Joan Bosch, docteur en histoire de l'art de l'université de Gérone, professeur à l'université de Gérone et directeur technique de l'Institut catalan de recherche sur le patrimoine culturel, le CERCA.