El prestigi dels gremis a Barcelona: fonament historiogràfic

El prestigi dels gremis a Barcelona: fonament historiogràfic Ramon Grau i Fernández El setembre de 1970, és a dir, fa més de quaranta-cinc anys, Pere Molas ens va obsequiar a la Marina López i a mi amb un exemplar del seu llibre tot just aparegut aleshores, Los gremios barceloneses del siglo XVIII, amb una dedicatòria senzilla que ara ja va assolint la plenitud de la seva significació: «Per a tota la vida». Certament, la tesi doctoral de Pere Molas ha estat un dels llibres que, a casa, han superat una i altra vegada les inevitables campanyes de depuració o d’exili de materials. Sempre l’he tingut a la vista. A través de les seves pàgines vaig entrar en contacte amb les defenses dels gremis degudes a Francesc Romà i Rossell i Antoni de Capmany. Al llarg dels anys, he dedicat uns quants esforços a l’estudi de la segona d’aquestes figures, però no m’ha calgut variar les idees fonamentals expressades per Molas a propòsit de la teoria corporativa de Capmany i de la seva posició capdavantera i dominant dins la historiografia sobre els gremis barcelonins. A partir d’una sòlida recerca sobre fonts primàries del segle XVIII, Pere Molas va constatar que la imatge del món corporatiu setcentista projectada per Capmany és sovint exagerada pel que fa al reeiximent econòmic i edulcorada pel que fa als efectes socials. Aquest optimisme, que aprofita els punts de vista expressats per Feliu de la Penya a final del XVII sobre la indústria tèxtil del seu temps, té una relació directa amb la intenció reivindicativa dels dos autors i feia sospitar que una part de les consideracions de les Memorias históricas relatives als temps medievals podia ser també excessivament falaguera. Molas ho deixava apuntat amb prudència.1 En definitiva, aquell llibre de 1970 va posar les bases per a una apreciació crítica de l’aportació de Capmany sobre els gremis que els estudiosos posteriors hem pogut aprofitar i desenvolupar. A part de les oportunitats que dóna internet per accedir a impresos antics, les meves matisacions han de derivar, bàsicament, de l’estudi comparat de les dues versions del Discurso que Capmany va aixecar contra la campanya anticorporativa de Campomanes, i del reconeixement del lligam d’aquesta polèmica amb l’avalot de les quintes de 1773.2 Les conjuntures barcelonines de 1766 i 1773 i la defensa del sistema corporatiu És molt diferent la conjuntura en què es produïren la Disertación de Francesc Romà i Rossell, el 1766,3 i el Discurso d’Antoni de Capmany, en la primera versió que considero redactada entre 1774 i 1776.4 1. Pedro MOLAS RIBALTA, Los gremios barceloneses del siglo XVIII. La estructura corporativa ante el comienzo de la revolución industrial, Madrid, Confederación Española de Cajas de Ahorros, 1970, pàg. 43, 237, 346, 439-440 i 499, entre d’altres; la ressenya de l’obra de Capmany, a pàg. 181-184. 2. Ramon GRAU i Marina LÓPEZ, «Antoni de Capmany i el primer discurs contra Campomanes», dins Josep Fontana. Història i projecte social, Barcelona, Crítica, 2004, pàg. 539-550. Ramon GRAU, «Indústria urbana o indústria dispersa? El rerefons polític d’una polèmica, 1773-1778», dins Àlex SÁNCHEZ (coord.), La indústria de les indianes a Barcelona, 1730-1850, Barcelona, Ajuntament de Barcelona (Barcelona Quaderns d’Història, 17), 2011, pàg. 147-195. 3. Francisco ROMÀ Y ROSSELL, Disertación histórico-político-legal por los colegios y gremios de la ciudad de Barcelona y sus privativas, Barcelona, Thomás Piferrer, 1766. Editada com a apèndix dins MOLAS, Los gremios…, pàg. 558-577. 4. Discurso político-económico sobre la influencia de los gremios en el Estado, en las costumbres populares, en las artes y en los mismos artesanos. Publicat com a obra d’autor desconegut per 1 A mesura que avançava el segle XVIII, la influència intel·lectual francesa sobre la cort madrilenya i les elits espanyoles s’havia anat intensificant. Al país veí, les doctrines econòmiques liberals s’anaven obrint pas en l’ambient enciclopedista, impulsades per l’escola fisiocràtica, i, en concret, les corporacions foren severament criticades des d’aquest punt de vista per Clicquot de Blervache el 1758.5 Malgrat un ambient cada cop més desfavorable a les privatives, l’opuscle de Romà i Rossell podia aprofitar encara, explícitament, el crèdit obtingut davant del capità general marquès de la Mina per la reunió dels gremis de Barcelona com a força de control social directe capaç d’evitar a Catalunya la repercussió del motí madrileny contra Squillace el maig de 1766. En canvi, des de la primavera de 1773 fins a la tardor de l’any següent, l’organització gremial barcelonina es mantingué com a nucli ferm d’una reeixida resistència local, amb brots violents, contra les exigències de la Corona per a implantar el servei militar obligatori. Defensar la funció social dels gremis davant l’Estat esdevingué, en conseqüència, una tasca molt més complicada, que és la que va voler afrontar Antoni de Capmany. El ressò de les reaccions exasperades del capità general d’aleshores, O’Connor Phaly, es pot trobar al Discurso sobre el fomento de la industria popular ideat per Pedro Rodríguez Campomanes i difós pel Consell de Castella a la tardor del mateix 1774: un anunci oficiós de la voluntat de suprimir les corporacions o de reformar-les dràsticament i, en qualsevol cas, d’afavorir la dispersió de les activitats productives fora dels grans nuclis urbans.6 El 1775, amb el Discurso sobre la educación popular de los artesanos, Campomanes moderà el seu afany antigremial, possiblement estovat per les previsibles reaccions adverses al seu escrit anterior procedents de diversos agents econòmics i socials amb influència a la Cort.7 El 12 de març de 1776, culminava a França l’embranzida contra els gremis. En efecte, a Versailles, el jove Lluís XVI aprovava aquell dia la supressió dels privilegis corporatius que proposava, entre altres mesures liberalitzadores, el seu ministre Turgot. Els arguments en contra exposats cerimonialment davant del monarca per l’advocat general del Parlament de París, Antoine-Louis Séguier, foren aleshores aparentment inútils.8 Poc després, però, l’oposició conservadora triomfava i Turgot queia en desgràcia, arrossegant en la seva caiguda aquella política innovadora. Començava el compte enrere de la Revolució de 1789. En correspondència amb la momentània involució dels governs del despotisme il·lustrat francès i espanyol en el camí cap al liberalisme econòmic, Capmany va abaixar el to en reelaborar el Discurso político-económico i fer-lo publicar el 1778 com a Discurso económico-político. Tanmateix, la persistència a la cort madrilenya d’un Antonio VALLADARES DE SOTOMAYOR, Semanario erudito, Madrid, Blas Román, 1788, vol. X, pàg 173-224 (la numeració de les pagines 173-176 està duplicada per error). 5. [Simon CLICQUOT DE BLERVACHE], Considérations sur le commerce, et en particulier sur les compagnies, sociétés et maîtrises, Amsterdam, 1758. 6. Resposta del capità general interí, Bernardo O’Connor Phaly, a la consulta del seu superior, el comte de Ricla (AGS (Archivo General de Simancas), Guerra Moderna, lligall 1465; editada sense haver-ne identificat l’autoria dins Ramon GRAU, Antoni de Capmany i la renovació de l’historicisme polític català, Barcelona, Ajuntament de Barcelona (Quaderns del Seminari d’Història de Barcelona, 8), 2006, pàg. 80-84). [Pedro RODRÍGUEZ CAMPOMANES], Discurso sobre el fomento de la industria popular, Madrid, Antonio de Sancha, 1774. 7. [Pedro RODRÍGUEZ CAMPOMANES], Discurso sobre la educación popular de los artesanos y su fomento, Madrid, Antonio de Sancha, 1775. 8. Procès-verbal de ce qui s’est passé au lit de justice tenu par le roi a Versailles, le mardi douze mars 1776, París, Imprimerie Royale, 1776: «Discours de M. Séguier sur la suppression des jurandes, etc.», pàg. 79-89. 2 ressentiment envers l’oposició catalana al servei militar li aconsellà d’emparar-se sota el pseudònim “Ramón Miguel Palacio”.9 El debat sobre l’arrelament dels costums laboriosos La motivació immediata de l’apologia corporativa de Romà i Rossell havia estat el perjudici ocasionat als gremis mercantils de Barcelona per la implantació lliure d’alguns mercaders alemanys i napolitans que, vist l’arrenglerament del capità general i l’Audiència amb els interessos consolidats localment, buscaven a Madrid l’aprovació de la Corona per trencar les privatives.10 Els efectes previsibles de la mobilitat territorial d’empresaris, artesans i treballadors que seria afavorida per l’anunciada liberalització econòmica es mantingué com un dels eixos del debat sobre els gremis a la dècada de 1770 a França i a Espanya. A la cort de Madrid, Campomanes especulava amb que la desaparició dels privilegis corporatius a Espanya atrauria agents productius d’altres països més avançats, i lligava així liberalització i regeneració.11 A la de Versalles, Séguier temia, efectivament, el moviment contrari, és a dir l’emigració dels hàbils artesans de França seduïts per les facilitats donades en països com Espanya, desitjosos d’emular l’economia productiva més refinada, i per això s’oposava al trencament de les estipulacions tradicionals que lligaven els agremiats a les ciutats del territori nacional.12 En relació amb les hipòtesis de Campomanes i de Séguier, totes dues pensades des del punt de vista dels interessos de les hisendes reials o estatals, la teorització de Capmany, tot i que procura no fer gaire esment del cas barceloní, reflecteix el punt de vista local d’una economia urbana que vol mostrar-se prou confiada en el seu desenvolupament autònom. Enfront de les expectatives que Campomanes diposita en la importació d’artesans i industrials hàbils, la seva resposta és que no cal que uns agents externs vinguin a produir el miracle de la regeneració: hi ha prou energies a l’interior de les fronteres peninsulars.13 L’afirmació se situa, en aparença, en el rengle de les tradicionals apologies d’Espanya enfront de les crítiques europees, però l’argumentació que la sosté aplica conceptes centrals d’alguns dels pensadors més originals de la Il·lustració. D’acord amb idees elaborades per l’empirisme britànic, difoses per Montesquieu i que Capmany sembla haver tret del baró d’Holbach, l’autor català afirma que les virtuts humanes, les econòmiques en particular, com ara la laboriositat o l’esperit mercantil, no són qualitats innates dels individus, sinó propietats dels grups socials que els emmarquen. Per això, trasplantar fins i tot l’individu més virtuós, despert i expert en l’acció econòmica a un ambient social poc propici al treball –sigui l’Índia, sigui Extremadura– no pot tenir a la llarga altre efecte que la seva conversió als costums i valors negatius del país d’adopció: un malbaratament de capital humà.14 9. Discurso económico-político en defensa del trabajo mecánico de los menestrales y de la influencia de sus gremios en las costumbres populares, conservación de las artes y honor de los artesanos, Madrid, Antonio de Sancha, 1778. 10. ROMÀ, Disertación..., pàg. 3-6. 11. CAMPOMANES, Discurso sobre el fomento..., pàg. CXVIII-CXIX i CXXIV-CXXXII. 12. Procès-verbal..., pàg. 87-88. 13. CAPMANY, Discurso político..., pàg. 184-200 («Tercera parte»), especialment pàg. 194-195. 14. Antonio DE CAPMANY Y DE MONTPALAU, Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, Madrid, Sancha, 1779-1792, vol. III, pàg. 315. [Paul Henri Thiry, baró D’HOLBACH], Système de la nature, ou des loix du monde physique et du monde moral, Londres, 1770, vol. I, pàg. 144. 3 En un gest que s’ha interpretat ordinàriament com un recurs a la metàfora, però que reflecteix una ferma adhesió als principis del naturalisme científic, Capmany agafa aquí una tesi de Buffon sobre la intel·ligència animal, basada en una controvertida observació empírica del cèlebre científic sobre els castors: intel·ligents artífexs quan estan reunits en comunitat lluny de la pressió humana (per exemple, a la salvatge Amèrica), reduïts al pur instint quan són perseguits i es dispersen (com passa a la civilitzada Europa).15 Entre els humans, l’esperit de les lleis –convé dir-ho així, perquè Capmany no s’allunya mai gaire de Montesquieu– és el que cohesiona i caracteritza les comunitats. Els gremis són institucions humanes que honoren el treball i transmeten, generació rere generació, aquest valor als seus associats. Aquests individus, com els castors, perdrien llurs virtuts aparentment congènites si fossin dispersats, o bé temptats per l’expectativa d’un enriquiment ràpid en altres climes, o bé pressionats localment per un poder temorós de llur força política.16 Mitjançant al·lusions a diferents regions espanyoles, el Discurso dóna una resposta implícita, però clara, a les observacions perplexes de Campomanes a propòsit de l’economia catalana. En efecte, al Discurso sobre el fomento de la industria popular, el fiscal del Consell de Castella havia reconegut que, a diferència del conjunt d’Espanya, al Principat l’economia progressava adequadament, malgrat que –segons ell– els gremis en limitaven l’expansió.17 Aquest fet diferencial de la regió no es produeix –suggereix en canvi Capmany– perquè els catalans, com a individus, tinguin res d’especial, sinó perquè llurs vides es desenvolupen en un ambient social cohesionat i favorable a l’activitat productiva i mercantil. És a dir, no malgrat els gremis, sinó gràcies a ells. De cara a la regeneració econòmica d’Espanya, el que convindria, doncs, seria estendre l’ètica del treball dominant a Catalunya al conjunt de la nació mitjançant una reforma de les institucions pàtries.18 El discurs històric de Capmany El 1904, al seu gran llibre sobre l’Antic Règim a Espanya, Georges Desdevises du Dézert deia de passada que els arguments de Capmany s’assemblen als de l’advocat general Antoine-Louis Séguier.19 No es tracta, en tot cas, d’una influència directa. No sols la seqüència cronològica dels escrits respectius fa difícil el nexe, sinó que, partint d’unes intencions similars i un destinatari final idèntic (el rei), els dos apologistes dels gremis segueixen camins molt diferents. Defensant tots dos l’ordre estamental i la piràmide del poder tradicional, el recurs a conceptes de la ciència moderna com els que assumeix Capmany és impensable en Séguier. També el seu ús de la matèria històrica és molt divers. L’estratègia de Séguier per a aconseguir la ratificació dels privilegis gremials consisteix a posar davant dels ulls d’un Lluís XVI temptat per la novetat fisiocràtica el 15. Georges-Louis de Leclerc, comte de BUFFON, Histoire naturelle, générale et particulière, París, Imprimerie Royale, 1760, vol. VIII, pàg. 267. 16. CAPMANY, Discurso político..., pàg. 192-193; Discurso económico..., pàg. 44; Memorias..., vol. III, pàg. 315. 17. CAMPOMANES, Discurso sobre el fomento..., pàg. LXVIII, nota 15. 18. CAPMANY, Discurso político..., pàg. 224. 19. Georges DESDEVISES DU DÉZERT, L’Espagne de l’Ancien Régime, París, Société française de l’imprimerie et de librairie, 1904, vol. III, pàg. 51. 4 pes de la tradició de la casa reial; és a dir, l’exemple dels seus predecessors més prestigiosos –Enric IV i Lluís XIV– actuant a favor de les corporacions.20 En els al·legats de l’autor barceloní, els reis hi tenen una funció important, en el passat i en el present, com a facilitadors i protectors; però llur acció és subsidiària dins un progrés que té com a protagonista, braç executor i primera beneficiària la societat. Més ben dit –i seguint les idees que el mateix Capmany inscriu al pòrtic del seu Discurso–: el braç executor del progrés material és el poble, l’únic estament que treballa i sosté amb el seu esforç tot l’edifici social.21 Les precaucions verbals i la finesa dialèctica de Capmany probablement han dificultat que els seus lectors passats i presents hagin esdevingut prou conscients de la modernitat que va representar la seva reconstrucció dels orígens i evolució dels gremis i de la gosadia en proposar-la com a guia política a un monarca absolut com Carles III de Borbó. En l’afany de donar el màxim prestigi als gremis, Romà i Rossell, a la manera tradicional en la historiografia barroca, n’havia situat l’origen al temps més remot possible: el dels romans.22 Capmany, en canvi, concentra l’atenció en la genealogia directa dels oficis moderns, que lliga amb la superació de la segona edat de ferro gràcies a les llibertats concedides als habitants de les ciutats per uns monarques a la recerca de suports en la seva lluita contra els senyors feudals. Als darrers segles de l’Edat Mitjana, el recer de les ciutats va fer possible la vida pacífica dels treballadors manuals. Llur condició d’homes lliures va transmetre la honorabilitat als oficis que exercien. I la participació en el govern dels municipis en va reblar l’enquadrament i el prestigi social. La història dels gremis seria la història de la llibertat civil i de la participació política del poble a l’etapa formativa d’Europa: l’Edat Mitjana. Ells haurien conformat el caràcter nacional dels pobles destinats a triomfar en el món modern. El germen d’aquesta construcció teòrica, inspirada i a estones copiada directament dels capdavanters de la visió progressista de la història, Muratori, Mably i Robertson –tanmateix, molt menys atents que Capmany a les realitats econòmiques–, es pot trobar al Discurso, referida a la cadena de l’avenç europeu que uneix Itàlia, França i Anglaterra a través dels segles. La seva versió expandida i aplicada al passat de Barcelona i Catalunya és l’objecte principal del primer lliurament de les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, publicat per Capmany entre 1779 i 1781.23 Allò que Mably i Robertson atribueixen a Lluís VI –les llibertats ciutadanes de França–, Capmany ho trasllada mimèticament a la Catalunya del comte Ramon Berenguer IV.24 Sobre el pas històric següent –la participació política dels menestrals en els governs municipals–, el pensador català podia triar entre la reconstrucció de Muratori i la de Mably. L’autor italià havia establert l’inicial control patrici de les comunes que s’independitzaren del poder imperial a partir del segle XI; un control 20. Procès-verbal..., pàg. 82-83. 21. CAPMANY, Discurso político..., pàg. 173a-174a. 22. ROMÀ, Disertación..., pàg. 9-14. 23. Una anàlisi més àmplia d’aquestes influències a Ramon GRAU, «Antonio de Capmany y la ciudad de Barcelona: el valor de lo empírico en la senda del progreso», Cuadernos dieciochistas, 17 (2016), pàg. 73-113; i a «El círculo virtuoso de Capmany: las relaciones entre la sociedad barcelonesa y la Corona en la Baja Edad Media», 2017 (en premsa). 24. Gabriel Bonnot, abbé de MABLY, Observations sur l’histoire de France (1765), edició dins Oeuvres complètes, Londres, 1789, vol. II, pàg. 56. William ROBERTSON, The History of the reign of the Emperor Charles V (1769), edició: Londres, Strahan, 1802, vol. I, pàg. 39. CAPMANY, Memorias..., vol. I-Artes, pàg. 3. 5 indiscutit en totes elles almenys fins a l’entrada del poble al govern de Gènova el 1339.25 L’aproximació molt més sintètica –o macrohistòrica– de Mably, en canvi, destaca el caràcter essencialment antifeudal i popular dels municipis francesos i la fructífera aliança estratègica entre els reis i les ciutats.26 Capmany seguí aquesta versió de la història de França divulgada per Mably; qui, pocs anys després, havia de ser un autor de referència entre els beneficiaris de la cèlebre Revolució. En efecte, de la configuració inicial del municipi de Barcelona sota Jaume I, en concret en l’estadi de 1257, l’historiador català no en subratlla el domini aclaparador del patriciat a les primeres magistratures, sinó la presència de menestrals en el consistori ampli, i en treu dues conclusions inèdites en la bibliografia catalana. D’una banda, que la participació dels menestrals en el Consell de Cent és una demostració del persistent caràcter democràtic de la institució municipal barcelonina, des del naixement a mitjan segle XIII fins a la seva supressió violenta a començament del XVIII.27 De l’altra, que, si al Consell hi havia una representació dels oficis, aquests bé havien de posseir ja una regulació prèvia i una cohesió corporativa. No obstant, Capmany, com a historiador pulcre, havia de reconèixer el caràcter merament hipotètic d’aquesta interessant conclusió: Como la industria de los texidos de lana fue […] el ramo más extendido y beneficioso de la aplicación de los barceloneses, y la base fundamental de su antigua prosperidad, es muy verosímil que los oficios de pelayres, texedores y tintoreros fuesen también unos de los primeros que se reduxeron a comunidad económica. En el catálogo de los primeros menestrales que compusieron la clase artesana del Concejo Municipal en el año 1257, se encuentran inscritos nueve pelayres, cuyo número, comparado con el de los demás artífices, prueba quán poderoso era el gremio y quán floreciente estaba el arte de la lana. Sobre la época de las primitivas ordenanzas con que se erigió este importante arte, nada podemos asegurar. Los primeros estatutos que vemos confirmados con autoridad Real son los insertos en un privilegio de don Juan el Primero en 1387.28 Recapitulem: de les Memorias históricas se n’ha lloat sempre la recerca duta amb fonts fidedignes i la publicació d’un corpus documental: la seva gran qualitat com a obra d’erudició històrica, en definitiva. Però, fins ben entrat el segle XX, la influència del Capmany historiador no ha estat funció d’aquesta qualitat erudita, sinó de la força de la seva construcció apologètica, que està ja prefigurada en el Discurso i que és enriquida a les Memorias amb una allau d’investigacions sectorials –entre les quals, la recopilació de privilegis i normatives gremials–, però no modificada per la recerca. Capmany combina en les obres dels anys 1774-1781 les exigències immediates de la defensa dels gremis i de l’economia urbana de la Barcelona contemporània contra els sovint irreflexius i fràgils projectes del despotisme il·lustrat amb un argumentari que mobilitza alguns dels conceptes antropològics més innovadors dins la cultura de la 25. Ludovico Antonio MURATORI, Dissertazioni sopra le antichità italiane, Roma, 1755 (publicació pòstuma), vol. I, XVIII, pàg. 203, i vol. III-1, XLV, pàg. 14, on assenyala la diferència de l’evolució comunal entre els territoris imperials d’Itàlia i Germània i els del reialme de França. 26. MABLY, Observations..., vol. II, pàg. 53-56. 27. CAPMANY, Memorias..., vol. II, Apèndix XXIV, «Idea histórica del origen y naturaleza del antiguo gobierno municipal de la ciudad de Barcelona», pàg. 67-68; a pàg. 71, tanmateix, seguint Muratori, l’autor recorda l’entrada dels artesans al govern de Gènova el 1339 i la relaciona amb el canvi anàleg a la Barcelona de la dècada de 1450. 28. CAPMANY, Memorias..., vol. I-Artes, pàg. 93. Vegeu els comentaris de MOLAS, Los gremios..., pàg. 371-372. 6 Il·lustració i una filosofia de la història aleshores emergent a Europa i destinada a una llarga vida: la visió de la història com a progrés, pròpia de la burgesia emergent. En reconstruir el passat barceloní guiat per aquesta teoria, Capmany supleix amb hipòtesis exposades amb gran habilitat lògica i retòrica aquells punts on l’aplec de documentació no arriba. L’ombra allargada de Capmany als segles XIX i XX Com va mostrar Pere Molas en el seu llibre citat al començament, la doctrina creada per Capmany fou apropiada amb naturalitat pels defensors de les corporacions durant el llarg combat a l’entorn de la liberalització de les relacions econòmiques, agafant-ne sovint els arguments i, fins i tot, les paraules literals sense citar-ne la procedència.29 Un senyal inequívoc de l’alçària de la construcció intel·lectual de Capmany és que la naturalitat amb què el van fer seu els antiliberals del XIX o els neocorporativistes del XX també la trobem entre els polítics i historiadors liberals vuitcentistes i noucentistes, que en van explotar còmodament l’ingredient municipalista i democràtic. Ni el seu empelt amb el bo i millor de la cultura europea del seu temps ni la probitat investigadora que eren propis de l’autor de les Memorias históricas no els trobem a Catalunya entre els historiadors romàntics ni entre els positivistes, amb una puntual, imperfecta i, en qualsevol cas, lamentablement oblidada excepció, que comentarem al final. Entre els epígons liberals de Capmany, per parlar sols dels historiadors de l’etapa revolucionària amb una pràctica relativament pulcra, Andreu Avel·lí Pi i Arimon, en depèn i el cita expressament de manera repetida, mentre que Josep-Anton Llobet i Vall-llosera el plagia de manera sistemàtica sense citar-lo mai.30 A les dècades de 1860 i 1870, Víctor Balaguer i Antoni de Bofarull, declarats admiradors de Capmany i advocats de la seva candidatura com el català il·lustre més important dels temps moderns, s’estimaren més, en els seus escrits, de recollir-ne les aportacions doctrinals a través d’aquells i d’altres epígons –diguem– “de primera generació” que no pas acudir directament a la font.31 I pel que fa a l’empirisme documental, ja camí del positivisme, quan els membres de la dinastia dels Bofarull decidiren de publicar a la Colección de Documentos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón un parell de volums dedicats als gremis, apareguts el 1875 i el 1910, ho van fer d’esquena a l’esforç previ de Capmany.32 En la mateixa línia de positivisme pràctic i oblidat ja enterament de l’historiador setcentista, l’amateur però esforçat tipògraf i exalcalde de Barcelona durant 29. MOLAS, Los gremios barceloneses..., pàg. 187. 30. Andrés Avelino PI Y ARIMON, Barcelona antigua y moderna, Barcelona, Tomás Gorchs, 1854, 2 vol. José Antonio LLOBET Y VALL-LLOSERA, Cataluña antigua y Cataluña moderna, Barcelona, Jaime Jepús Roviralta, 1866. 31. Víctor BALAGUER, Las calles de Barcelona, Barcelona, Salvador Manero, 1865-1866, 2 vol. Antonio de BOFARULL Y BROCÁ, Pasado, presente y porvenir de Barcelona. Memoria histórica, filosófica y social, Barcelona, Suc. N. Ramírez y Cia, 1881. Sobre l’ús preferent de Barcelona antigua y moderna de Pi i Arimon i la Guía-cicerone d’Antoni de Bofarull al llibre de Víctor Balaguer: Ramon GRAU, A propòsit dels carrers de Barcelona. Víctor Balaguer, les llibertats ancestrals i les llibertats modernes, Barcelona, Ajuntament de Barcelona (Quaderns del Seminari d’Història de Barcelona, 28), 2016. Sobre la dependència de l’opuscle d’Antoni de Bofarull respecte a Llobet i Vall-llosera: Ramon GRAU, «Els historiadors vuitcentistes de Barcelona i el 1714. Un plat difícil de pair», Anuari Verdaguer, 23 (2015), pàg. 237-267. 32. Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, XL (1870) i XLI (1910): «Gremios y cofradías de la antigua Corona de Aragón» (vol. I i II). 7 la República de 1873, Miquel González Sugrañes, va publicar el 1915 i el 1918 dos volums d’una ambiciosa i estroncada summa sobre les corporacions.33 Ni els darrers Bofarull ni González Sugrañes no van construir, a partir de la pura recol·lecció documental, una visió alternativa dels gremis barcelonins. Per a obtenir-la hauria calgut que s’amidessin explícitament amb l’antecedent potentíssim que era Capmany. En virtut d’aquesta mancança en el registre més tècnic d’una historiografia poc professionalitzada, les idees del pensador il·lustrat sobre els gremis i l’ètica del treball a Catalunya han continuat planant fins ben entrat el segle XX sobre les incursions –sovint molt lleugeres– de polítics, juristes, historiadors i assagistes. El debat angoixat sobre l’essència d’Espanya, a partir de la crisi de 1898, l’èxit d’assagistes castellans brillantíssims, com José Ortega y Gasset, a les dècades següents, i el capvespre del liberalisme a partir de 1923, entre altres factors, estimularen l’aparició d’escrits de reafirmació –no de revelació– del caràcter nacional català. Entre aquests productes, destaquen L’aptitud econòmica de Catalunya, de Carles Pi i Sunyer, el 19271929, Les formes de la vida catalana, de Josep Ferrater Mora, el 1944, i Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives, el 1954. Dels tres, l’únic que utilitza explícitament Capmany és el primer, però tots ells subratllen la influència bàsica de l’esperit menestral en la manera de ser dels catalans, en el temps històric i en l’actualitat. No ens hi podem entretenir gaire. A l’assaig del futur alcalde la Segona República, Carles Pi i Sunyer, l’autor més citat és, de molt, Antoni de Capmany; reduït –això sí– a la condició d’emissor de simples opinions, en peu d’igualtat amb uns quants escriptors més. De fet, i encara que l’autor de L’aptitud econòmica ho ignori, aquests altres escriptors no són veus independents, sinó epígons més o menys camuflats del pensador setcentista. La coincidència d’opinions, que Pi i Sunyer amuntega a la manera barroca, és a dir, creient que la repetició impresa abona les tesis que li són agradoses, no té, doncs, la força demostrativa que ell li atribueix.34 En qualsevol cas, a Capmany li retreu, únicament, que no va donar prou importància al factor ètnic a l’hora d’explicar la diferenciació catalana: Quan el nostre Capmany vol explicar, en diversos passatges de les seves memòries, les antigues aptituds barcelonines mitjançant la tradició, el costum i l’exemple, l’organització dels oficis i altres causes que podríem dir-ne de medi social, afirma també implícitament la importància de l’element ètnic, la teoria de la influència del qual encara no havia estat formulada. Cal, doncs, anar molt en compte en oposar el medi a la raça, perquè ben sovint les afirmacions que intenten combatre la importància ètnica, no fan més que confirmar-la […]. És, certament, una pretensió vana i fútil voler negar la forta influència de la raça. Acceptada científicament l’herència, hom no pot deixar d’admetre una fixació, en una determinada col·lectivitat, de caràcters i aptituds propis.35 Aquesta insistència és un matís que delata ben bé el camí recorregut des de l’apogeu del racionalisme empíric propi de la Il·lustració fins a les noves concessions a la metafísica que trobem en els nacionalismes del Noucents. 33. Miquel GONZÁLEZ Y SUGRAÑES, Contribució a la història dels antichs gremis dels arts y oficis de la ciutat de Barcelona, Barcelona, Salvador Babra, 1915 i 1918. L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona en conserva un petit llegat documental interessant i revelador (AHCB, 5D-38). 34. Carles PI SUNYER, L’aptitud econòmica de Catalunya, Barcelona, Barcino, 1927-1929, vol. I, pàg. 1920. 35. PI SUNYER, L’aptitud econòmica..., vol. I, pàg. 163-164. 8 Indicis de desmitificació dels gremis Així, doncs: hem de concloure que fins al darrer terç del segle XX no hi ha hagut mai crítiques significatives a les falagueres tesis de Capmany sobre els gremis barcelonins, expressades primer al Discurso i després als dos primers volums de les Memorias históricas? És irònic de trobar-ne, precisament, al tercer volum de les Memorias, aparegut el 1792, i a les Qüestiones críticas que el mateix Capmany va publicar el 1807. En aquestes publicacions madures, hi reafirma amb eloqüència acrescuda la continuïtat de la dedicació dels barcelonins i catalans al comerç i a la indústria al llarg dels segles, des de la Baixa Edat Mitjana, així com la nova eclosió al segle XVIII, amb independència dels estímuls estatals i responent a aquell caràcter nascut de l’emulació social a l’empara d’unes lleis favorables.36 Però, al mateix temps, l’aprofundiment bibliogràfic en la història econòmica europea li ha fet veure que les produccions catalanes no van poder rivalitzar mai amb les dels principals centres industrials de l’Europa medieval, a Itàlia especialment.37 És un fet constatable que aquesta dràstica relativització de l’antic esplendor econòmic català no ha interessat gens els seus epígons vuitcentistes i noucentistes, especialment els de tarannà romàntic, tendents sempre a la hipèrbole. Dins d’aquella corrua d’apologistes del caràcter català i de la seva expressió suprema a la Baixa Edat Mitjana barcelonina, seguidors acrítics del primer Capmany, l’excepció oblidada, i al·ludida fa una estona, és Salvador Sanpere i Miquel. En una interessantíssima obra primerenca d’aquest republicà federal, editada el 1878, s’hi pot trobar un intens treball d’estudi de la legislació sobre oficis a la Barcelona dels darrers segles de l’Edat Mitjana fet per demostrar que els gremis foren precedits per les confraries, amb finalitats purament assistencials, i que els menestrals, certament, es van fer presents al Consell de Cent des de 1257, potser ja constituïts en confraries, però suggerint que hi van ser a títol personal, cooptats pels poders superiors: …en temps de Jaume I los oficis que entraren a formar part del Concell de Cent, si eran oficis incorporats, eran confrarias y no gremis. Empero, els dits oficis, entraren a formar part del cos municipal en quan eran oficis incorporats? Perquè, si els gremis enviavan o tenian sos representants en lo Consell dels Doscents des de 1257 com a tals oficis incorporats, tenian en realitat importància política social, però, si no era aixís, si formavan part del Concell per gràcia y no per dret, nominalim y no en quant ofici incorporat, clar és que és gran temeritat senyalar als gremis barcelonins la influència política que per la mateixa època tenian en algunas ciutats de Itàlia los gremis d’artesans.38 Disposat, doncs, a discutir les tesis més agosarades de Capmany, Sanpere mostra que les confraries i els gremis prengueren consistència institucional a partir del segle XIV i, majoritàriament, al XV; i que fou a mitjan d’aquest darrer segle, en efecte, quan es produí a Barcelona una “revolució democràtica” anàloga a la soferta per Gènova cent 36. CAPMANY, Memorias..., vol. III, pàg. 313-315. 37. CAPMANY, Memorias..., vol. III, pàg. IX-X i 331-332; Qüestiones críticas sobre varios puntos de historia, económica, política y militar, Madrid, Imprenta Real, 1807, pàg. 1-73 («Si la industria, la agricultura y la población de España de los siglos pasados han llevado ventaja a las del tiempo presente»). 38. Salvador SANPERE Y MIQUEL, Barcelona, son passat, present y porvenir. Memòria històrica, filosòfica y social, Barcelona, La Renaixença, 1878, pàg. 128-156; la citació, a pàg. 134-135. 9 anys abans. D’altra banda, els reis mantingueren sempre, amb Jaume I i Pere el Cerimoniós no menys que amb Alfons el Magnànim i Ferran el Catòlic, la capacitat d’intervenir i reformar els governs municipals sempre que van voler i en el sentit que els va semblar oportú d’acord amb els interessos fluctuants de la Corona. El federalista Sanpere volia mostrar, amb aquest exercici de deconstrucció, que la constitució històrica catalana, tan lloada pels nostàlgics, no va ser un marc que garantís la irreversibilitat de les llibertats aconseguides.39 De la mateixa manera que l’economia barcelonina i els seus gremis mercantils i industrials –com va reconèixer Capmany el 1792– mai no van acostar-se als nivells de desenvolupament de Florència, Venècia o Gènova en aquells segles, tampoc la seva autonomia política no va assolir mai l’estatus aconseguit per aquelles repúbliques patrícies. Com a seguidor veritable de la filosofia i metodologia positivistes –més que no pas del pur empirisme documental, que no n’és sinó una derivació menor–, Salvador Sanpere i Miquel mantingué una actitud crítica, de la mateixa manera que l’havia mantinguda, un segle abans, Antoni de Capmany, per la seva condició d’il·lustrat autèntic, justament. Els dos van voler sacsejar les veritats oficials desmobilitzadores i construir una visió històrica alliberadora de les energies socials. En això s’assemblen personalment, malgrat que els fruits de llurs esforços siguin dissemblants. 39. SANPERE, Barcelona..., pàg. 123-124. 10