Ressenya: "El Euskera Arcaico" (Catalan)

Història de la llengua basca Guillem Belmar Viernes RESSENYA: EL EUSKERA ARCAICO (LUIS NÚÑEZ ASTRAIN) El llibre objecte d'estudi, El euskera arcaico (Luis Núñez Astrain), podríem emmarcar-lo dins del gènere d'assaig científic divulgatiu, pel seu afany de descriure de manera entenedora certs coneixements científics. El tema principal d'aquest assaig és la llengua basca en la seva època arcaica, l'extensió que devia tenir i els parentius que se li han proposat. És, doncs, un recorregut pels nombrosos intents de relacionar el basc amb tot un reguitzell de llengües diverses i, en fer-ho, l'autor no dubta a afegir la informació teòrica que sigui necessària per tal que el lector ho entengui. És a dir, en aquest assaig es barreja una visió crítica dels intents comparativistes que s'han dut a terme amb el basc i, a la vegada, s'introdueixen temes essencials de la lingüística comparada que fan que aquest llibre vagi més enllà del misteri basc. Trobo que un llibre d'aquestes característiques era necessari per poder sintetitzar de manera entenedora les investigacions lingüístiques al voltant de la llengua basca, molt variades i diverses entre si. Tot i no ser l'única llengua aïllada 1 del món, la llengua basca ha estat un misteri per lingüistes d'arreu per la seva posició geogràfica: es troba en la zona d'on se suposa que van sortir els homínids que van repoblar una part d'Europa després de l'última glaciació i, a més a més, és l'única llengua no-Indoeuropea que va sobreviure al domini del llatí. Aquestes dues característiques, entre d'altres, li atorguen un paper privilegiat entre les llengües aïllades d'arreu del món, i és precisament aquesta singularitat el que ha dut que lingüistes del món sencer hagin intentat de trobar parents al basc. Sembla doncs que la frase de Saussure “qu'on ne pouvait rien tirer du basque, parce qu'étant isolé, il ne se prête à aucun comparaison” no fou escoltada i el basc sí que ha estat comparat amb un elevat nombre de llengües 2. Així, doncs, la gran quantitat d'estudis i investigacions que han tingut el basc com a protagonista, fan que un llibre que els sintetitzi i en doni una visió crítica sigui del tot imprescindible. Si tenim en compte aquesta enumeració que fa R.L.Trask al seu llibre The history of Basque, veiem que hi ha una gran quantitat d'estudis que busquen aquesta connexió genètica entre el basc i una gran varietat de llengües: Connections (mostly genetic) have been proposed at least with ancient Iberian, with ancient Aquitanian, with Indo-European (especially Celtic, Latin, Greek, Slavonic and Sanskrit), with Pictish, with the Berber languages of North Africa, with ancient Egyptian, with a wide range of Sudanic and sub-Saharan languages of Africa, with Semitic, with Etruscan, with Minoan, with Sumerian, with Uralic (especially Finnish), with Burushaski, with Dravidian, with the Munda languages of India, with the Yeniseian and Chukchi-Kamchatkan 1 2 En aquest treball anomenarem llengua aïllada les llengües sense cap parentiu reconegut. L'accepció de llengua aïllada com a llengua invariable que no ha mantingut contacte amb d'altres llengües és totalment inacceptable des d'un punt de vista científic. Totes les llengües del món canvien i totes tenen, en algun moment o altre, contacte amb les llengües que l'envolten. L'euskera, doncs, no n'és una excepció i la gran quantitat de manlleus llatins presents al seu lèxic ho demostra. Mitxelena a Lenguas y Protolenguas (1963) critica aquesta opinió de Ferdinand de Saussure i diu que l'euskera no és una llengua illa i sí que se la pot comparar amb el llatí i les llengües romàniques veïnes, però ho fa allunyant-se de parentius genètics. 1 Història de la llengua basca Guillem Belmar Viernes languages of Siberia, with Sino-Tibetan, with Eskimo, with the Na-Dene languages of North America, and above all with the Caucasian languages, North and South, and this list is anything but exhaustive.3 No cal dir que el basc no pot ser a la vegada parent de totes aquestes llengües i, per tant, el fet que aquestes teories siguin tan diverses entre si ja en disminueix l'acceptabilitat. Es fàcil deduir, fins i tot sense saber res d'aquests estudis, que les similitud entre el basc i tota aquesta llarga llista de llengües seran sempre similituds superficials, insuficients per a establir de manera certa una relació genètica entre elles. L'estructura del llibre, dividit en dues parts, està pensada per facilitar la comprensió al lector. És ben sabut que les estructures bimembres ajuden el cervell humà a la classificació de la informació. Ara bé, trobo que aquest llibre erra a l'hora de titular aquestes parts. La primera part duu el títol de “Els fets”, la qual cosa pot dur-nos a malinterpretar-la. El fet és que no només s'hi inclouen fets, sinó també algunes propostes que semblen disfressades de fets sota aquest títol unitari. I el mateix ens trobem a la segona part, que duu el títol de “Les propostes”, però inclou també fets contrastats als quals sembla ser que se'ls resta versemblança sota aquest títol. La veritat és que l'estructura bimembre del llibre és força adequada, però jo en canviaria els títols. La primera part hauria de titular-se “Extensió” i la segona “Parentius”, enllaçant així amb el subtítol del llibre i cohesionant-lo d'una manera més versemblant. Ambdós títols s'escauen al contingut de cada part i tenen més raó de ser que no pas els anteriors. Aquesta primera part comença amb un capítol titulat “L'Euskera, entre les llengües del món” que pretén fer cinc cèntims de la classificació genètica actual de les llengües del món amb una visió ràpida i esquemàtica de l'indoeuropeu i les llengües germàniques sobretot, remarcant-nos la singularitat de les llengües caucàsiques, la llengua finesa i la llengua basca, ja que són les úniques llengües pre-indoeuropees que van sobreviure a la indoeuropeització. També se'ns presenta per sobre la situació de la llengua basca i se'ns delimita l'objecte d'estudi d'aquest llibre, l'euskera arcaic, “el que se habló en los dos o tres primeros siglos de nuestra era”. El segon capítol és una breu història de la llengua basca, en què se'ns dibuixen les diferents etapes del basc que es divideixen en: Euskera arcaic o aquità (s. I-III); període fosc, que inclouria l' euskera comú al s. V-VI (s. III-X), l'euskera medieval (s. XI-154), l'euskera clàssic (1545-1745), l'euskera modern (1745-s. XX) i l'euskera batua (des del 1968). De l'euskera arcaic se'ns en ressalta la influència celta i llatina que rebé, i se'ns presenten reflexions sobre com va sobreviure la llengua basca a la inundació llatina. Fou precisament el caràcter parlat i rural d'aquesta llengua, la seva “inferioritat” cultural en comparació amb el món romanitzat el que en va permetre la supervivència. Era un lloc poc atractiu pels romans, tan per la cultura com per la geografia agresta. I amb la caiguda de l'imperi romà d'occident es féu possible definitivament una revifalla de la llengua basca, 3 Trask, Robert L. The history of Basque. Routledge: London, 1996 2 Història de la llengua basca Guillem Belmar Viernes juntament amb la davallada de les ciutats i la recobrada importància del camp (on la llengua basca era predominant). El fet que els bascos no estiguessin mai sota control dels visigots i els francs (període fosc), fa pensar en una època d'autonomia i unificació dels territoris de parla basca, durant la qual s'hauria establert l'euskera comú del qual partirien tots els dialectes actuals. D'aquest període, però, no hi ha documentació escrita i se'n sap ben poca cosa. Val la pena constatar, també, la cristianització tardana del saltus vasconum, fet que propicià la supervivència de la llengua sense cap mena de dubte (no hem d'oblidar que la força llatinitzadora de l'església era molt forta). Sembla, però, força increïble que una llengua no escrita (no hi ha textos llargs en llengua basca fins al segle XVI), hagi pogut arribar als nostres dies sobrevivint la llatinització i la romanització, i els processos posteriors d'espanyolització i francesització. És ben curiós que les dues úniques llengües europees que han sobreviscut al llatí (el basc i el gal·lès) siguin precisament llengües no escrites. És clar, però, que és possiblement aquest caràcter àgraf el que les va salvar, ja que l'escriptura formava part del modus vivendi romà i, per consegüent, aquell que escrivia ja s'estava romanitzant i tard o d'hora abandonava la seva llengua en favor de la llengua dels colons. L'any 1545, finalment, va aparèixer el primer llibre en llengua basca, titulat Linguae Vasconum Primitiae, de Mossèn Bernat Etxepare. Durant aquest període, en el qual el Regne de Navarra va perdre definitivament la seva sobirania en favor de França (el Sud ja havia estat conquerit pels castellans el 1512), la literatura basca va viure un breu moment de naixença sota les tesis protestants de la reina Juana d'Albret, la qual va encarregar la primer traducció del Nou Testament al basc, traducció feta per Leizarraga. Això, però, va durar poc i l'ambient liberal i reformador de la cort de Navarra s'estroncà quan el rei Enric III de Borbó passà el 1589 a ser nomenat també rei de França, amb el nom d'Enric IV, i es convertí al catolicisme. Finalment, l'any 1745, comença l'euskara modern amb la publicació del Diccionari trilingüe del pare Larramendi. En aquest capítol també se'ns parla de la divisió dialectal de la llengua basca i se'ns en presenten diverses classificacions: – Louis Loucien Bonaparte (que distingeix vuit dialectes i vint-i-cinc subdialectes): biscaí, guipuscoà, alt-navarrès meridional, alt-navarrès septentrional, baix-navarrès oriental, labortà, suletí i roncalès. – Resurrección María de Azkue (que en distingeix set): biscaí, guipuscoà, alt-navarrès, baix-navarrès, labortà, suletí i roncalès. – Koldo Mitxelena (que en distingeix nou): biscaí, guipuscoà, alt-navarrès, aezcoà, salacenc, roncalès, baix-navarrès, labortà i suletí (als quals va afegir un desè dialecte, el meridional, parlat a Àlava, la Rioja i al nord de Burgos, que hauria desaparegut entre els segles XVIII i XIX). – Koldo Zuazo (que en distingeix sis de vius): occidental, central, navarrès, navarrès-labortà, suletí i navarrès oriental (salacenc i roncalès). I si bé hi ha aquesta diversitat dialectal, de dialectes literaris n'hi ha hagut només quatre de principals grosso modo: el labortà, el suletí, el guipuscoà i el biscaí. A aquests dialectes literaris caldria afegir l'euskara batua, que és precisament el tema que tanca el capítol. La situació actual del basc unificat és 3 Història de la llengua basca Guillem Belmar Viernes desigual a tot el territori: s'estima que el 22,5% dels habitants dels territoris bascos coneixen el basc, però aquest coneixement és molt desigual: Àlava 8%, Guipúscoa 45%, Navarra 10%, Biscaia 18%, Lapurdi 26%, Baixa Navarra 64% i Zuberoa 55%. Ara bé, l'escolarització en llengua basca està fent que avui dia el percentatge d'euskalduns creixi sobretot a les províncies d'Àlava, Guipúscoa i Biscaia. El següent capítol, el tercer, se centra en la conquesta romana, el qual fou probablement l'esdeveniment més rellevant en la història de la llengua basca, ja que és el que més conseqüències ha tingut (ben visibles avui en dia per la situació de diglòssia que encara ara es dóna entre la llengua basca i les llengües romàniques que l'envolten). Se'ns hi parla de diverses guerres que els romans van dur a terme a la península ibèrica i a la gàl·lia, i se'ns diu que les tribus probablement eusquèriques se'n van mantenir al marge i van aliar-se als romans. Aquest estatus d'aliats va propiciar probablement el manteniment de la llengua pròpia, sobretot al saltus vasconum o zona més muntanyosa del País Basc. A l'ager vasconum i a Aquitània, els pobles indoeuropeus ja hi eren presents abans de l'arribada del llatí, i els romans s'hi van instal·lar ràpidament. Aquestes tribus eusquèriques de l'antiguitat eren: els autrigons, els caristis, els vàrduls, els vascons i els aquitans. Cal dir, però, que és molt probable que aquestes tribus no fossin monolingües bascòfones, sinó que probablement hi havia zones on el bilingüisme amb el celtiber i l'iber era normal i antic, així com en d'altres tribus suposadament ibèriques el bilingüisme amb el protoeuskera és també força raonable. En el següent capítol, es dibuixa grosso modo la situació de la llengua basca a la península ibèrica preromana. Se'ns parla de les llengües paleohispàniques i la relació que devien tenir entre si. D'aquestes llengües paleohispàniques només n'hi ha cinc de documentades: llengua ibera, llengua celtibera, llengua lusitana, llengua aquitana (o protoeuskera) i llengua tartèsica. D'aquestes, se sap que el celtiber i el lusità eren llengües indoeuropees, mentre que poca cosa se sap avui dia de l'iber i el tartèsic. És clar, però, que a la península ibèrica s'hi parlaven més llengües abans de l'arribada dels romans, però no en tenim cap mena de documentació. Ara bé, mitjançant l'anàlisi de la toponímia, tot sembla indicar que la part occidental de la península ibèrica estava habitada per pobles de parla indoeuropea, mentre que la part mediterrània i pirinenca no. El cinquè capítol, titulat “Descripció de l'euskera arcaic”, ens introdueix definitivament el tema d'estudi del llibre. Se'ns hi explica que l'únic testimoni escrit de l'euskera arcaic és l'onomàstica que s'ha trobat en inscripcions al territori aquità, sobretot, i en algunes zones de la Rioja i Sòria. I mitjançant l'anàlisi d'aquests antropònims i teònims, se'ns descriu la fonètica de l'euskera arcaic, la qual s'explicarà amb molt més detall a la segona part del llibre quan se'ns sintetitzi l'obra de Mitxelena, Fonética histórica vasca. Ja per acabar la primera part, l'autor tracta d'esbrinar l'antiga extensió de la llengua basca. Per ferho, doncs, s'intenta aclarir l'extensió de les llengües paleohispàniques a l'època de la conquesta romana, de manera que per proximitat geogràfica s'estableix que el basc va tenir relació com a mínim amb el celtiber (per l'oest i el sud), amb el gal (al nord de la Garona) i amb l'iber (a l'est). Mitjançant l'anàlisi de la toponímia 4 Història de la llengua basca Guillem Belmar Viernes ibèrica (que és l'única dada de què disposem) s'ha arribat a establir que el basc arcaic s'estenia des de l'est de Cantàbria fins a a les valls del Pirineu del Pallars Sobirà (Lleida) i des dels afores de Sòria al sud fins gairebé Bordeus al nord. L'anàlisi dels topònims duu a la conclusió que la llengua estava molt més viva a les zones més properes als Pirineus, la qual cosa ha dut molts lingüistes a parlar del basc com a una llengua pirinenca. I aquesta és la gran contribució de la primera part del llibre: l'extensió del basc arcaic. Si bé no és una contribució pròpia de l'autor, sinó un recull de diferents propostes variades, no deixa de ser una proposta. I essent, com acabem de dir, una proposta; sobta que l'autor la reculli en un apartat que duu el títol de “Els fets”, deixant-la fora del segon apartat que duu el títol de “Les propostes”. Com ja hem dit anteriorment, aquestes dos apartats són pertinents i escaients, però els títols que duen no ens semblen adequats. D'antuvi, tenint en compte l'extensió del basc antic, a causa de la proximitat geogràfica entre el celtiber i el basc, sembla plausible creure que el basc contindrà ètims celtes d'origen antic que hauria manllevat del celtiber i no és estrany creure que l'iber podria estar relacionat amb el basc. Això no obstant, els manlleus celtes del basc actual són, de fet, manlleus romànics ja que el basc els ha agafat a través de les seves formes en les llengües romàniques que l'envolten. El professor Joaquín Gorrochategui va dir: cada vez me sorprendo más del escaso número de términos de procedencia indoeuropea prelatina que podemos descubrir en el vocabulario vasco. És probable, com va assenyalar Mitxelena, que aquests manlleus existissin però s'haguessin substituït per d'altres ètims llatins. Pel que fa al basc-iberisme, és tractat àmpliament a la segona part del llibre. Aquesta primera part, doncs, tracta un dels dos eixos principals del llibre: l'extensió del basc arcaic. I per fer-ho se'ns dibuixa grosso modo la situació preromana de la llengua basca, la seva història, els testimonis escrits de què disposem i la seva situació actual. Tot plegat, una sèrie d'informacions que ajuden el lector a prendre coneixement del tema sobre el qual està llegint i posicionar-se de manera més o menys crítica. La segona part, titulada “Les propostes”, el títol de la qual ja hem discutit anteriorment, ens presenta tot un seguit d'intents de buscar parents al basc. Aquesta segon part s'inicia, però, amb un apartat que presenta la diferència entre semblança i parentiu, la qual cosa molts estudiosos han passat per alt a l'hora de comparar el basc amb una altra llengua. En aquest capítol, que no és pas una proposta, se'ns presenten diferents tipus de semblança, com ara la semblança en l'estructura, la semblança en el contingut o la semblança areal (semblança que trobem quan dues o més llengües diferents que comparteixen un àmbit geogràfic concret, presenten similituds entre elles a causa de manlleus lèxics, gramaticals o fonètics que s'acaben generalitzant en aquella zona). També ens parla del parentiu per veïnatge de Tovar, del qual se'ns diu que no és més que un intent de classificar com a parentiu el que en realitat és una semblança areal. Aquest seria el cas, per exemple, del basc i el llatí, dues llengües que tot i no ser familiars comparteixen un gran nombre d'ètims lèxics i, fins i tot, alguna marca gramatical (com per exemple la terminació d'alguns infinitius bascos en -tu, que prové del supí verbal llatí). Aquesta semblança entre el basc i el llatí, i per 5 Història de la llengua basca Guillem Belmar Viernes consegüent amb l'indoeuropeu, no és més que un cas de manlleus massius, el que podríem anomenar semblança areal. Això ens duu, també, a considerar si la tipologia juga algun paper a l'hora d'establir parentiu entre llengües, la qual cosa queda refutada en aquest capítol. Si bé pot ser un bon indicatiu d'un parentiu proper, la tipologia no és mai una prova fefaent de cap mena de parentiu. Així, doncs, la semblança tipològica i un grau elevat de similitud en el lèxic, no són suficients per establir una filiació genètica entre dues llengües. El grau de semblança entre el vocabulari de les llengües que hom compara no és important. És a dir, el fet que dues paraules de dues llengües diferents s'assemblin molt entre elles no és suficient per a determinar cap relació genètica. A part de la necessitat de descartar les nursery words i les onomatopeies (una part del vocabulari que tendeix a ser gairebé universal a causa del fet que es basa principalment en la imitació de sons), cal eliminar també totes aquelles paraules que siguin sospitoses de ser manlleus. De fet, com més s'assemblin dues paraules de dues llengües diferents més podrem sospitar que es tracta d'un manlleu. Aquest fet cal tenir-lo en ment quan comparem llengües entre si amb la finalitat d'establir relacions lingüístiques genètiques. El parentiu, doncs, no implica necessàriament una semblança, sinó més aviat una sèrie de correspondències sistemàtiques que duen a pensar que, en un temps remot, les llengües en qüestió conformaven una sola llengua. Tractant aquest tema, ens prenem la llibertat de citar les paraules d'Hugo Schuchardt en el seu Baskisch und Romanisch en la seva versió castellana, tal com la recull Patricio Urquizu al seu llibre Gramática de la lengua vasca4: A través de los milenios, una lengua que ha quedado aislada, y en un pequeño espacio, se diferencia desproporcionadamente, es emparedada por otra, representada por dos tipos esenciales cuando menos; palabras procedentes de esta lengua la van invadiendo ininterrumpidamente, aunque no a velocidad demasiado grande; formas bearnesas y castellanas se suplantan las unos a las otras o se entremezclan, y las formas cronológicamente diferentes se superfecundan de manera semejante; con esto se produce la amalgama con palabras puramente vascas, o la asimilación, así como la peregrinación de dialecto en dialecto. Esto es lo que hace que tengamos que renunciar en gran parte a determinar bajo la segura dirección de las leyes fonéticas el tiempo y lugar de la entrada de las palabras extranjeras. En vano señalamos como prototipos aquellas lenguas en las que las palabras penetran desde fuera de manera de regimientos, y en las que el dar con algunos merodeadores aislados produce admiración (incluso quebraderos de cabeza). Muchos préstamos están tan desfigurados hasta lo incognoscible, que sólo podemos considerarlos como tales porque la forma, la significación y ciertas circunstancias exteriores nos los muestran como una masa separada del fondo indígena: no podemos determinar, al menos de momento, las palabras románicas que les han servido de base. Así entra en juego otra vez la demostración apagógica, en esta ocasión en hábito muy holgado. Comprendo que los vascos lo rehúsen por el orgullo con que miran a su lengua. Pero también es arrogante el lema del conquistador “je prends mon 4 Urquizu, P. (1996): Gramática de la lengua vasca. Cuadernos de la UNED 155. 6 Història de la llengua basca Guillem Belmar Viernes bien où je le trouve”, y los vascos podrían enaltecer su lengua por haberse apropiado, sin perder su primitiva originalidad todo lo extraño que precisaba y apetecía, y porque la mayoría de todo ello sólo es perceptible a la lupa del investigador del lenguaje. Si el vascuence hubiera pretendido permanecer tal como estaba en época prerrománica, ya no existiría. (Hugo Schuchardt) Per fer-nos una idea del caràcter universal de les nursery words, només cal buscar equivalents de la paraula afectiva mama en diverses llengües. El trobem entre les llengües indoeuropees: mama (català), mamá (castellà), maman (francès), mum o mamma (anglès), Mama o Mami (alemany), però també en d'altres de més llunyanes com: 妈妈 māma (xinès), me (vietnamita), mama (swahili), nana (txetxè) o el propi ama (basc), per donar-ne només alguns exemples. Si bé totes aquestes llengües comparteixen la paraula mama, ningú no ha defensat mai el caràcter indoeuropeu del xinès o del vietnamita, ni vol dir que el txetxè i el xinès estiguin emparentats entre si. En aquest primer capítol de la segona part, que com ja hem dit no és una proposta, sinó més aviat un fet constatat, constitueix un marc d'actuació per a la lingüística històrica comparada i dóna al lector els estris necessaris per jutjar de manera crítica el que s'exposa més endavant. És un capítol clau, al meu entendre, per a la comprensió del llibre ja que, en no disposar d'un apartat clar de conclusions, el mateix lector ha d'extreure les conclusions a partir del que l'autor exposa sobre la versemblança dels mètodes i basant-se en aquest marc d'actuació que ens acaba de dibuixar. Aquesta segona part continua amb una descripció del protoeuskara i el pre-protoeuskara, en la qual se'ns presenten els avanços que s'han fet en la reconstrucció del basc arcaic. Se'ns sintetitza el més important de la tesi del professor Mitxelena, Fonética Histórica Vasca (1961), en què Mitxelena proposà una descripció de la fonologia del protoeuskara. Aquesta proposta, acceptada també pel professor Joseba Lakarra, és bàsica a l'hora d'intentar comparar el basc amb qualsevol altra llengua. És un fet constatat que les llengües tendeixen a la fragmentació dialectal i el canvi lingüístic opera separant cada cop més allò que un cop fou una mateixa llengua. És lògic, per tant, que el material de comparació donarà més resultats i serà més efectiu si es parteix d'un estadi antic de les llengües que volem comparar. L'ideal és partir d'estadis antics documentats, com és el cas de la família indoeuropea. La família indoeuropea, família lingüística que ha arribat al major grau de recomposició d'etapes històriques diverses, és també la família lingüística amb un nombre més elevat de textos antics. Tenim textos en sànskrit, llatí, grec, hitita... documents tots molt antics que es remunten fins al segle XVI aC en el cas del grec micènic i de l'hitita. Però amb les llengües que no disposen de textos tan antics, l'única via possible és la reconstrucció interna dels estadis anteriors de la llengua. Aquesta és la feina que féu Mitxelena i que avui dia continua el professor Joseba Lakarra, i és una feina que ha de fonamentar qualsevol intent de comparar la llengua basca amb una altra llengua. Intentar establir relacions genètiques entre llengües a partir de les seves formes actuals no té cap mena de sentit, i menys encara si, com en el cas de les teories que s'han elaborat al voltant del basc, pretenen una 7 Història de la llengua basca Guillem Belmar Viernes separació del tronc comú molt anterior en el temps (alguns fins i tot parlen d'una separació al voltant de l'any 6.000 aC). Un cop establert, doncs, que per determinar una filiació genètica entre dues llengües ens cal trobar una sèrie de correspondències sistemàtiques tant en la fonètica com en les marques gramaticals, i que per fer-ho cal remuntar-nos als estadis més anteriors possibles de la llengua (si són documentats millor, però si no podem recórrer a les especulacions científiques que ens en donen una idea força aproximada), el llibre passa a presentar-nos una sèrie d'intents de comparar el basc amb d'altres llengües. L'autor dedica un capítol al basc-iberisme, un altre al parentiu entre el basc i el berber, un altre al parentiu entre el basc i les llengües del Caucas, un altre a la macrofamília dené-caucàsica (en què s'inclouria el basc), un a la macrofamília uralo-altaico-siberiana i, finalment, un capítol a d'altres parents que s'han proposat per el basc, que l'autor anomena parents menors. A més a més, cadascun d'aquests capítols va acompanyat d'una presentació del mètode que s'ha seguit a l'hora d'establir aquests parentius. El basc-iberisme, si bé sembla ser la teoria més plausible, és però una teoria amb moltes llacunes i errors metodològics. Tot i trobar algunes paraules que podrien ser comuns entre el basc i l'iber, la llengua ibera segueix sent un misteri perquè el basc no ha ajudat a desxifrar-la. En cas que el basc i l'iber haguessin estat una mateixa llengua fa uns dos mil o tres mil anys, un tant per cent prou significatiu de l'iber podria entendre's avui dia gràcies al basc actual, i això no és així. L'iber, doncs, no s'ha pogut traduir encara. Segons Trask, Mitxelena i Tovar apuntaven a l'existència d'un Sprachbund5 a la península ibèrica que explicaria les semblances entre el basc i l'iber però els allunyaria d'un parentiu proper que a hores d'ara se sap que no tenen: Nevertheless, in a series of publications, Tovar was able to demonstrate that these resemblances were entirely superficial, that Iberian really did not look much like Basque, and (most importantly) that Basque was of no assistance whatever in reading the Iberian texts. Exactly the same conclusions were reached independently by Mitxelena, though both scholars at least allowed that the phonological resemblances and possible shared morphs might point to an ancient Iberian Sprachbund including Iberian and Basque (...) (R.L. Trask: 1996) Això no obstant, hi hagut un seguit d'intents de traduir l'iber per mitjà del basc, intents que s'han basat en establir de manera aleatòria semblances entre paraules iberes i paraules del basc actual (fins i tot manlleus del llatí o de les llengües romàniques), obviar la gramàtica dels textos i fer-ne una frase. No cal dir, doncs, que són traduccions sense cap ni peus i amb una metodologia encara més qüestionable. És increïble, doncs, que en trobem també amb d'altres llengües (s'ha intentat traduir, per mitjà del basc actual, l'iber, l'etrusc, el semític, el guanxe, el picte... entre d'altres). En aquest sentit, aquesta és l'opinió que 5 Grup de llengües que han adquirit algunes similituds en els seus sistemes gramaticals o fonètics a causa de la seva proximitat geogràfica. És el que dóna lloc a la semblança areal entre dues o més llengües. 8 Història de la llengua basca Guillem Belmar Viernes expressa Trask sobre la feina de Román del Cerro, un dels traductors de l'iber per mitjà del basc: The author's (Román del Cerro's) procedure is to chop up the Iberian texts into pieces which seem good to him, and then to try to find a Basque identification for each of his pieces. He next tries to interpret the resulting sequence of Basque elements in a coherent manner. (...) One might reasonably ask what sort of grammatical structure is exhibited by the “Iberian” that comes out of Román del Cerro's manipulations. The answer is: none at all. In Román del Cerro's “Iberian” there are no parts of speech: any morph can function indifferently as noun, verb or adjective, without affixation or modification, as required by the analyst. There are also no words: words are “undefined” in Iberian, and there is no recognisable structure in terms of roots, stems or affixes. There is no fixed order of elements: morphs can come in any order at all, without restriction, and, as a consequence, the morph sequences must sometimes be read “in the direct sense” (forward) but at other times “in the inverse sense” (backwards) (...) I find it exceedingly difficult to believe that any reader could take this sort of thing seriously, but some linguists have non the less done so. (R.L. Trask: 1996) Pel que fa al parentiu entre el basc i el berber, es basa purament en una comparació de lèxic feta estadísticament. És a dir, s'agafa el vocabulari bàsic (o vocabulari poc propens a ser manllevat), se n'exclouen els possibles manlleus i les paraules de difícil traducció entre les llengües en qüestió, i es comparen els resultats. El problema d'aquesta teoria, però, és que conté manlleus llatins presents tant en el basc com en el berber i, a més a més, depèn del que l'investigador entengui per semblança. Ens topem, doncs, amb un criteri poc definit i, a més a més, amb uns resultats estadísticament molt poc rellevants. A més a més, en cas que sospitéssim que el basc i el berber són parents, caldria comparar el basc amb tota la resta de llengües semítiques, ja que si la primera relació fos certa, necessàriament ho hauria de ser la segona. Per tant, i en paraules de Trask: I see nothing here that any reasonable person could regard as evidence of any kind of link between Basque and Afro-Asiatic. The sole potentially interesting point undercovered is the very rough match between Basque *-ga and -na (or *-naga) and Berber -k and -m, in both cases respectively the male and female suffixes of the secondperson singular in the verb, a comparison taken seriously by Tovar (1966). But this match is supported by nothing else at all, and is best dismissed as an apparent coincidence. (R.L. Trask: 1996) Un dels altres grans pretendents a ser parent del basc és el conjunt de llengües caucàsiques. D'entrada ens suposa un problema el fet que el basc presenti, segons es diu, similituds tant amb les llengües del nord com amb les del sud del Caucas, ja que no està demostrat que hi hagi cap relació genètica entre unes i les altres. De fet, la comparació entre el basc i les llengües del Caucas (sobretot el georgià), rau més en la semblança tipològica que en cap altra cosa. L'estructura sil·làbica no es correspon i 9 Història de la llengua basca Guillem Belmar Viernes hi ha poques semblances lèxiques que, a més a més, no són gens clares. I, tal com ja s'havia dit abans, el parentiu tipològic no existeix. El fet que aquestes llengües no siguin indoeuropees i que, a més a més, tinguin el cas ergatiu, no és cap motiu per sostenir que són parents. Indeed, there are reasons to suspect that the Caucasian languages (especially the northern ones) are a priori most implausible candidates for being relatives of Basque. For one thing, Basque has a very modest consonant system and (...) the consonant system of Pre-Basque was even more impoverished, consisting of no more than sixteen consonants and possibly of as few as eight. Some North Caucasian languages, in complete contrast, have the largest inventories of consonants on the planet. The recently extinct Ubykh had no fewer than eighty consonants, while many others exhibit between fifty and seventy. Nor is work in reconstruction obviously simplifying this picture: according to Carford (1991: 265), a recent reconstruction of the Proto-Lezgian subgroup of Northeast Caucasian posits the startling total of 101 consonants, while the first attempt at reconstructing Proto-North-Caucasian has provisionally set up the astounding total of 180 consonants. Hence it would appear that any attempt to relate Basque to North Caucasian would have to assume either that Caucasian languages have undergone a comparatively recent explosion of their consonant system or that Basque has undergone a catastrophic meltdown of its system on a scale not parallelled elsewhere. Even the dramatic reduction of the Proto-Indo-European obstruent system exhibited by Tocharian, often singled out as the most profound system collapse ever discovered, was not of this magnitude, and was moreover accompanied by the introduction of some new consonants. (R.L. Trask: 1996) O com digué Mitxelena, segons es recull a P. Urquizu: 1996: ...incluso admitiendo que el vasco y las lenguas caucásicas tuvieran un origen común, el número de eslabones desaparecidos debe ser tan grande que es de temer que, a falta de conocerlos, no se puede llegar a restablecer los antiguos lazos de parentesco. La difusión de algunos términos (así el hecho posible de que el nombre del “perro” parezca extenderse del Cáucaso Sur hasta el vasco, pasando por Grecia, Córcega y Cerdeña) no es suficiente. (Koldo Mitxelena) Però si ja ens era estrany que es comparés el basc amb totes les llengües caucàsiques quan no estava demostrat que estiguessin emparentades entre si, més estrany ens pot semblar el cas de les macrofamílies. L'establiment de macro-famílies és encara avui dia un terreny poc explorat perquè no disposem de cap mena de documentació i no tenim cap mètode que ens permeti retrocedir tant en el temps per poder dur a terme una comparació seriosa. No obstant això, hi ha qui ho ha intentat. Tenim, per exemple, el cas del nostràtic, una macro-família que englobaria l'indoeuropeu, l'uràlic, l'altaic, l'afroasiàtic i les llengües caucàsiques del sud o kartvèliques. I com podem veure, aquest intent de macro-família no incloïa el basc. N'hi ha hagut d'altres, però, que s'hi que l'han inclòs, com per exemple la macro-família dené-caucàsica, que pressuposa un mateix avantpassat comú per les llengües na-dené de nord-amèrica, les llengües 10 Història de la llengua basca Guillem Belmar Viernes caucàsiques i el basc. Aquesta teoria, però, fou criticada per Trask: To begin with, (...) this work is based on no methodology more sophisticated than trawling through modern bilingual dictionaries in search of entries that appear to match something in one or more of the other languages involved, with no attention to the status or provenance of the items extracted and no attention to what is known of their histories. Further, it is characterized by a very large number of errors in citing the Basque data. (...) In short, then, the attempt to link Basque to the putative Dene-Caucasian family is a conspicuous failure. If any evidence of such a connection existed, these authors would surely have found it, but they have come up with nothing but a long catalogue of errors and misunderstandings and a few vague and arbitrary resemblances. (R.L. Trask: 1996) Hem d'entendre, a més a més, que el fet d'emparentar una llengua amb una altra no només té conseqüències en l'àmbit lingüístic, sinó que també en té, pel cap baix, en l'antropologia i la història. El fet que dues llengües estiguin emparentades (és a dir, que vinguin d'un mateix avantpassat comú), pressuposa per se que les dues comunitats lingüístiques de què estem parlant foren en algun temps remot una mateixa comunitat amb una mateixa llengua. Per tant, emparentar el basc amb les llengües na-dené de Nord Amèrica pressuposa que els bascos i els indis apatxe van ser en algun moment una mateixa comunitat que es va separar en un temps molt remot i es va establir en llocs tant distants com el País Basc i el sud dels Estats Units. No cal dir, però, que és cert que existeixen llengües llunyanes emparentades entre si (l'irlandès i l'hindi, per exemple, o el malgaix i el rapanui), però són explicables a partir de migracions conegudes ja sigui perquè estan documentades o perquè en tenim restes arqueològiques o indicis genètics. En el cas del parentiu dené-caucàsic, cap indici ens duu a pensar en una migració que del Caucas hagués anat al País Basc i a Nord Amèrica. Per altra banda, la teoria de Michael Morvan, que intenta establir un parentiu entre les llengües uràliques, les llengües altàiques, les llengües siberianes i el basc, ha estat també criticat pels professors Joaquín Gorrochategui i Joseba Lakarra, que li han retret que segmenti les paraules basques perquè encaixin amb la seva comparació però deixant de banda la seva història. Aquest és precisament el problema que ens trobem en la majoria de les comparacions que s'han fet entre el basc i d'altres llengües. En l'últim capítol es parla d'altres parents, parents menors, del basc i es reflecteix aquella llarga enumeració de Trask que, per si sola, ja mostrava la superficialitat de les similituds que es volien esgrimir com a proves d'un parentiu. Entre aquests parentius trobem: – Parentiu entre el basc i el minoic: basat en la traducció de textos minoics mitjançant el basc actual, sobre la qual cosa el professor Trask digué: I do not think that Gordon's interpretation of Minoan as Basque is one of the monuments upon which the reputation of the Oxford University Press has been built. (R.L. Trask: 1996) 11 Història de la llengua basca Guillem Belmar Viernes – Parentiu entre el basc i el picte d'Escòcia: basat en la traducció de textos pictes mitjançant el basc actual. Sobre un d'aquests textos el professor Trask digué: This is not at all the sort of thing that we find in Dark Age inscriptions that we can read with confidence, but it is very much the sort of thing we find in other instances of “decipherments” of indecipherable texts by scholars who decide in advance what they intend to find and then proceed to find it. (R.L. Trask: 1996) – Parentiu entre el basc i l'armeni: basat en una sèrie de coincidències trobades pel professor Vahan Sarkisian. És, però, impossible que l'armeni i el basc siguin parents, ja que avui en dia se sap amb tota certesa que l'armeni és una llengua indoeuropea i, per tant, aquest parentiu implicaria un parentiu amb tota la família indoeuropea. – Parentiu entre el basc i l'etrusc: basat en una sèrie de traduccions de textos etruscos mitjançant el basc actual. – Parentiu entre el basc i el sumeri: basat en una sèrie de semblances sobretot gramaticals i tipològiques, la qual cosa no permet plantejar cap mena de parentiu. – Parentiu entre el basc i l'antic europeu: D'entrada és força increïble la idea d'un europeu antic anterior a l'indoeuropeu, ja que tot sembla indicar que a Europa hi havia un gran nombre de llengües diferents disperses al llarg del territori. Ens limitarem a citar les paraules del professor Trask sobre el tema: There seems very little reason, a priori, to expect Basque to be a representative example of what was once a more or less monolithic linguistic unity stretching across Europe. The idea that the invading Indo-Europeans would have encountered a linguistically homogeneous Europe seems implausible in the extreme. Far more probably, what the Indo-Europeans found was a patchwork of languages, large and small, some related, some not, resulting from previous millenia of settlement, displacement and language shift, just like anywhere else. (R.L. Trask: 1996) Si bé és cert que és impossible demostrar que dues llengües no estan relacionades genèticament entre si ni ho han estat mai, el que sí que podem fer és determinar que les proves no són prou fefaents per establir una relació genètica propera o mitjana. I el que s'intenta defugir en aquest llibre és aquesta febre comparativista en què, precisament, es basa. És cert que la filiació genètica del basc és un misteri i els misteris atrauen psicològicament, són objecte d'atenció i d'estudi. És perfectament comprensible l'ambició que s'amaga rere cada intent d'establir un parentiu amb el basc, feina molt més àrdua i difícil que no pas en la família indoeuropea. Això no obstant, cal treure'ns aquesta dèria de sobre. No cal relacionar totes les llengües del món entre si. Aquesta visió monolítica del llenguatge, segons la qual totes les llengües provindrien d'un mateix llenguatge primigeni i, per tant, en un nivell teòric totes estarien emparentades entre si, no és més que una teoria indemostrable. Bé podria ser que el llenguatge hagués aparegut en diferents llocs del món a la vegada, la qual cosa trencaria aquesta concepció unifamiliar de les llengües del món. 12 Història de la llengua basca Guillem Belmar Viernes Així, doncs, deixem els bascos i els seus orígens en pau. Si tots els esforços que es dediquen i s'han dedicat al llarg de la història a buscar parents a la llengua basca s'haguessin dedicat a revifar-la i normalitzar-la, la llengua no estaria avui dia en la situació en què es troba i aquests esforços no haurien resultat en va. Per què no pot acontentar-nos l'explicació més senzilla? Què ens sembla donar per bo que el basc és l'evolució directa, amb totes les interferències indoeuropees que ha rebut al llarg de la història, del llenguatge dels primers homínids que s'establiren a l'àrea del refugi cantàbric? Però, és clar, aquesta explicació és simple i gens glamurosa per als estudiosos. Ja per acabar, m'agradaria citar Mitxelena, segons recull Trask: The old aphorism qui nimis probat, nihil probat has been too often forgotten: need we recall the names, so different from each other in other respects, of Trombetti and Swadesh? A method with, in comparative linguistics, is powerful enough to demonstrate anything at all only succeeds, in the end, in demonstrating nothing of value. (traducció de R.L. Trask) BIBLIOGRAFIA: Núñez Astrain, L. (2003): El euskera arcaico. Tafalla: Txalaparta. Trask, R. L. (1996): The history of Basque. London: Routledge. Urquizu, P. (1996): Gramática de la lengua vasca. Cuadernos de la UNED 155. 13