Daruma-sama no monogatari

Fudan Daruma, Daruma-sama, fou un senyor de la guerra en temps del període Muromachi. Fidel a l'emperador, Daruma-sama va haver de deixar el país després de la victòria dels partidaris del Shogun Ashikaga en les guerres Nanboku-chō. Perdut el castell familiar, aïllat al nord, morts els seus fills, Daruma-sama s'embarcà rumb a la península de Korea, però una tempesta desvia les seves naus fins al mar d'Okhotsk, on moltes hi naufragaren. No obstant això, es dóna per cert que Daruma-sama arribà sa i estalvi a terres fins aleshores desconegudes, on només senyorejaven les bèsties, i que fou allà on es forjà la seva llegenda, segons recull el poema del Darumonogatari, obra fundacional de l'èpica nipona.

I si bé ara fora llarg, enutjós i absurd enumerar les moltes gestes de Daruma-sama, en ser els seus fets coneguts per tothom i perfectament equiparables als que s'atribueixen a d'altres herois de l'antigor, com ara Guilgameix, Hèracles, Odisseu o Simbad, sempre em plau recordar l'enfrontament de Daruma-sama amb els cinquanta bandits bornis de Kiu-Long, on Daurama-sama fonamentà la seva victòria en el fet d'escometre sempre als seus rivals per la banda dreta, en trobar-se tots cinquanta bandits privats de l'ull dret, avinentesa que sens dubte mostrà la murrieria de Daruma-sama, i que ofereix la bonica moralina d'aquesta història: no dubtin a treure partit de les debilitats dels seus rivals.

Simbad-kun no monogatari

I avui, i per raons que no venen al cas, em plau recordar una de les històries de Les mil i una nits, la corresponent a la nit que fa tres-cent set, on s'explica que en certa ocasió en Simbad es trobà amb un vell que jeia a la riba d'un rierol. I s'explica que en Simbad, persona polida i educada, saludà al vell i s'interessà per les serves circumstàncies amb paraules amables i ben triades. I s'explica també que el vell restà en silenci, i que només amb signes respongué a les paraules d'en Simbad, tot pregant-li que l'ajudés a travessar l'esmentat rierol per així poder collir les saboroses fruites que penjaven del brancam dels arbres de l'altre riba. I dit i fet, s'explica que en Simbad, persona sempre respectuosa amb la gent gran, s'inclinà i es carregà el vell a coll i bé, creuà el rierol, i un cop fet allò que se li havia demanat convidà al vell a baixar. Però, per la seva sorpresa, s'explica que les cames del vell es convertiren en urpes i prengueren amb tanta força el coll d'en Simbad que aquest quasi no pogué ni respirar. I així fou com s'explica que en Simbad restà convertit en el camàlic personal del vell, que com un amo cruel i capriciós disposava del seu bastaix sense cap mirament, fins que gràcies a l'astúcia en Simbad pogué finalment alliberar-se del vell.

I recordo encara com em sorprengué que després d'haver superat tot tipus de perills i haver-se enfrontat a mil adversitats, en Simbad es veiés dominat d'aquella manera per un vell, i recordo també com em vaig jo fer el ferm propòsit de no carregar-me mai cap vell a coll i bé, per si de cas. Però el que aquell infant que gastava el meu nom i cognoms desconeixia, era que rere els fets meravellosos d'una faula restava sempre una ensenyança, i que més enllà de l'anècdota narrada, la faula d'en Simbad i el vell provava de prevenir-me sobre aquelles persones que tenen el lleig costum de viure a les esquenes dels altres.

I avui, i per raons que no venen al cas, m'ha plagut recordar una de les històries de Les mil i una nits, la corresponent a la nit que fa tres-cent set, on s'explica que en certa ocasió en Simbad es trobà amb un vell que jeia a la riba d'un rierol.