Arukimasu, yomimasu, kakimasu

Més enllà de casualitats diverses o raons pràctiques que ho justifiquin o possibilitin, bé podria ser que la tria del primer volum a publicar per una nova editorial no fos un tema menor. Que Males Herbes encetés la seva col·lecció Distorsions amb Kurt Vonnegut, LaBreu La intrusa amb Dovlatov o, ja fa un fotimer d'anys, l'editorial Alpha la Bernat Metge amb Lucreci, bé és una manera de declarar unes certes intencions. Intencions que, en el cas de la novíssima Editorial Flâneur, són d'allò més lloables en haver començat com han començat amb un Walser potser breu però no pas menor, com és La passejada.

I en ser com és la intenció, segons recull el diccionari de l'Institut, la determinació de la voluntat amb vista a un fi, no puc més que concloure l'excel·lència de la determinació, la voluntat i el fi de qui sigui que hi hagi rere un nom tan ben triat.

Itadakimasu (III)

El primer i únic text científic on es fa esment dels verducs de cua daurada es troba inclòs al número vint-i-tres de la segona època de la revista de l'Institut d'Estudis Margançolencs. Es tracte d'un curt article on s'enumera tot un seguit d'espècies endògenes de les zones humides de la conca alta del Margançol. N'és l'autor el naturalista aficionat Onofre Montpalau, batxiller natural del veïnat de Matamala, i autor d'innúmers articles que malden per construir un imaginari col·lectiu que doni unitat i especificitat a aquesta contrada de muntanya. Al costat de Montpalau, altres autors locals insisteixen en les pàgines de la revista de l'Institut en el caràcter propi i únic de l'alt curs del Margançol, cadascú des de la vessant que li és pròpia. Així, tenim a Tomàs Dupont, suposat antropòleg, que en una dotzena d'articles estableix un fenotip racial propi dels margançolencs. Encara que el cas més extrem és el dels articles signats sota el pseudònim de Macari Kosmas, on es pretén demostrar que tot un seguit de prohoms de la humanitat, reals o ficticis, són oriünds del Margançol, com ara Lucreci, Gregori de Nissa, Tirant lo Blanc o Mikhaïl Lérmontov. Tot plegat sembla cosa de riure, però tanta fou la força d'aquells grillats, que a finals de la tercera carlinada una milícia armada recorria els camins del Margançol foragitant forasters de grat o per força. I els més vells del lloc encara recorden les històries que sentiren de petits al voltant dels violents assalts al molí de Sobirà o a les Rovires de baix.

És potser per aquesta deriva supremacista de l'Institut d'Estudis Margançolencs, que la comunitat científica mai s'ha pres amb gaire seriositat l'existència dels verducs de cua daurada, fins al punt que ja fa mots anys que es negligeix l'estudi de la conca alta del Margançol, talment aquelles riberes fossin comparables a les de la riera de Merlès, el Bastareny o el Regatell. Però, existeixen els verducs de cua daurada? existeixen les quaranta-nou espècies animals i dues-centres trenta-tres de vegetals que recull Montpalau en els seus articles? Preguntes, totes elles, que ningú no sembla voler respondre.

Sasaina koto

L'epicureisme proposa una alternativa a aquesta proposta inhumana: un pensament pragmàtic que es preocupa del que són els homes i les dones, no del que haurien de ser, escriu també Michel Onfray, encara a Les savieses de l'antiguitat.

I serà que la dicotomia aquesta entre allò que hauria de ser i allò que és la tinc ja molt apamada, que trobo que el senyor Onfay torna potser a trampejar, doncs si alguna crítica trobo possible a Epicur és, precisament, la de tractar a les persones no pel que som, sinó pel que hauríem de ser, altrament, qui fora capaç de complir amb l'estricte ordre monacal de El jardí? o qui fora capaç d'ensinistrar-se prou com per no desitjar res d'indesitjable? Altra cosa, potser, són les versions més humanitzades que postulen els seus epígons, com ara Lucreci o Filodem de Gàdara, i que més aviat conviden a esdevenir (segons Píndar, també citat per Onfray) el que ja som, segons la màxima dèlfica del coneix-te a tu mateix.

O, talment reescrigué el mestre Garriga, què més pots desitjar sinó saber-te?

Hon o kaimashita

Fa ja quatre anys, tal com aquí vaig donar notícia, a la Fira del llibre d'ocasió, antic i modern, que amb periodicitat anual es celebra al Passeig de Gràcia del Cap i Casal, vaig poder adquirir un exemplar acceptablement conservat del primer volum de la col·lecció Bernat Metge, primera part de De rerum natura, de Lucreci, pel ridícul preu de vuit euros. Una primera edició del 1923, bilingüe llatí-català, enquadernada en tela, d'una tirada especial numerada de dos-cents cinquanta exemplars, essent l'exemplar que jo vaig tenir la sort d'adquirir el 43è.

I més enllà de l'alegria per la compra feta, enlluernadora, sí, però breu i fugissera com correspon a tota alegria com cal, vaig ser tot seguit pres d'una certa malenconia, una tristesa vaga, ombrívola i duradora, tal com la defineix el diccionari en la seva segona accepció. Malenconia que se m'ha fet de nou present en llegir l'amable comentari que un lector ha tingut la gentilesa de fer a l'escrit immediatament anterior a aquest: cinc euros per primeres edicions de l'obra completa de Pla.

Si aquest és el preu que acaben tenint alguns dels més sòlids referents d'allò que hom acostuma a anomenar cultura catalana, cinc i vuit euros, no és d'estranyar que siguem un país de fireta, ja saben, conjunt d’estris de cuina petits per a jugar a cuinar, tal com també defineix amb gros encert el diccionari l'IEC.

Epicur-san desu ka, Punset-san desu ka

La felicidad es la ausencia de miedo, llegeixo que diu l'Eduard Punset. I és clar, no puc més que recordar Epicur, que si fa no fa ja digué la mateixa cosa fa més de dos mil dos-cents anys, quan sembla que afirmà que la filosofia era el camí per arribar a la felicitat, en ser el remei per guarir-se de la por: de la por als Déus, de la por al destí, de la por a la mort i de la por al dolor. I en no haver llegit mai res del senyor Punset, excepció feta d'aquest titular, no sé si aquest cita a Epicur, el plagia, o simplement arriba a la mateixa conclusió pels seus propis mitjans.

Però tot això, és clar, tant és, doncs podent llegir Epicur potser fora insensat llegir a qualsevol dels seus epígons, excepció feta, només faltaria, del noble Lucreci.

Lucreci-sama no hon o yomimasu

Després de molt esperar-lo enceto la lectura de Lucreci, doncs fins fa pocs dies no he aconseguit un exemplar de la primera part de De la natura editat per la Fundació Bernat Metge, d'ara en endavant FBM, la institució que més ha fet per aquest atrotinat país. Una primera edició del 1923 bilingüe i enquadernada en tela, numerada, el 43è de 250 exemplars, traduïda pel doctor Joaquim Balcells i revisada pels senyors Pompeu Fabra i Gabriel Alomar, en un estat de conservació sinó òptim nogensmenys acceptable, que restava amagat sota una pila d'atrotinats exemplars d'altres autors també publicats per la FBM, en una caseta de la cinquanta-novena Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern de Passeig de Gràcia. El primer i sorprenent títol publicat per la FBM.

I dic sorprenent perquè amb l'àmplia nòmina d'autors clàssics existent és certament sorprenent que una institució com la FBM, una institució de dretes i capellanesca, si em permeten la falsedat del tòpic, triés a un dels autors més emblemàtics de l'epicureisme, paraula llargament anatemitzada per tota autoritat eclesiàstica, per encetar aital col·lecció. Salvant les distàncies, és com si algun grupúscul maoista ciclostilés pamflets lloant les teories econòmiques d'Adam Smith. Però vés, per circumstàncies que desconec i que tanmateix agraeixo, enceto la lectura de Lucreci, De la natura, amb el desig de no trigar deu anys més a trobar un exemplar de la segona part.