Sen kyū-hyaku kyū-jū hachi-nen ichigatsu sannichi

Tal dia com avui, de fa vint-i-set anys, vaig visitar la Fundació Miró amb motiu d'una exposició temporal dedicada a Alexander Calder, gran amic de Miró d'ençà que ambdós es conegueren a París el 1928. De l'exposició recordo els habituals mòbils de Calder, algun motoritzat i una mica ortopèdic, però la major part força suggerents, amb aquella idea tan seva de donar moviment a les escultures, d'habitud embalums rígids i encarcarats. També recordo alguna pintura, però el que més em va impactar, i és el que més recordo, va ser el vídeo on es mostrava una sessió del seu famós circ en miniatura, el circ que traginava amunt i avall de París fent funcions per amics, coneguts i saludats. Anys després, l'agost de 2006, el vaig tornar a ensopegar a Nova York, al Museu Whitney, on es conserva el circ i les maletes originals on el transportava, i on vaig tornar a veure el mateix vídeo que encara avui recordo. I encara abans, el vint-i-dos de febrer del dos mil, vaig veure als extints cinemes Méliès del carrer Villarroel I clowns, la pel·lícula de Fellini, on crec recordar que un dels pallassos que hi actuaven ho feia acompanyat d'un estri fabricat pel mateix Calder, potser un gos mecànic, encara que més que recordar, és possible que només fabuli.

Jinsei de ichiban sutekina koto

Comença el tercer capítol del llibre de l'Eclesiastès (també dit Cohèlet, segons l'hebreu קֹהֶלֶת, congregador, o Llibre del predicador) dient-nos que tot té el seu moment i que sota el cel hi ha un temps per cada cosa. Un temps d'infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un de collir, de matar i de guarir, i etcètera. Fins i tot arriba a dir que hi ha un temps de tirar pedres i un altre d'aplegar-ne, que ja són ganes. En canvi, el que no ens diu és que potser també hi ha un temps de recordar, un temps de la memòria, un temps potser contraposat al temps de viure. I tal com va deixar anotat Josep Pla en uns papers que fa pocs anys es van publicar amb el nom de Fer-se totes les il·lusions possibles: la memòria, amb el pas del temps, si s'arriben a tenir alguns anys, és la cosa més agradable de la vida.

Wotan-sama no musume-tachi

De vegades em demano com és que, al començament del tercer acte de Die Walküre, les germanes de Brunilda no gosen revoltar-se contra l'autoritat paterna. Entenguem-nos-en, les germanes de Brunilda són valquíries, éssers mitològics d'una fortalesa superlativa, i segons diverses fonts són fins a dotze, que no semblen poques. A més, el càstig que Wotan, pare de totes elles, vol imposar a Brunilda no sembla menor: desposseir-la de la immortalitat i deixar-la a mercè del primer poca-pena que l'arreplegui. Però no, quan Brunilda arriba al Walhalla transportant el cos encara viu de la prenyada Sieglinde, les germanes primer se sorprenen, i en sentir les explicacions de Brunilda s'espanten, temoroses de la còlera de Wotan. Així que, cames ajudeu-me, totes fugen deixant sola a Brunilda, que s'enfronta a la còlera paterna amb la serenitat d'esperit i la grollera determinació de qui creu tenir raó.

I si bé potser la gràcia de les peripècies que s'esdevenen en la resta de la tetralogia deriven del càstig de Wotan, i de la folla fermesa de Brunilda, qui sap on ens podria dur la revolta de les filles de Wotan, la revolta d'aquelles que no van gosar.

Kurisumasu desu

Ara que per les dates potser toca, no em sé estar de recordar una obvietat, per si de cas.

I és que potser és important aprendre a desitjar. Saber, ni que sigui de manera intuïtiva i imprecisa, que és allò que volem fer dels dies que ens han estat donats, que és allò que desitgem viure. Perquè si som incapaços de decidir per nosaltres mateixos que volem desitjar, acabarem desitjant els desitjos dels altres, els desitjos comuns, allò que se suposa que hom ha de desitjar. I aleshores, és clar, acabarem vivint una vida imposada, una vida insatisfactòria, una vida que, en el millor dels casos, serà un qui-dia-passa-any-empeny escruixidor. Tot plegat no té gens d'importància, atesa la insignificança de tot plegat i la nostra mateixa insignificança, de manera que visquem com visquem, desitgem el que desitgem, arribarà un dia en què tot s'acabarà i serem feliçment oblidats, que potser és el desig que crec que m'és més propi i que avui em plau recordar, el de ser oblidat.

Sen kyū hyaku kyū jū nana nen ju-ni tsuki

Per irrellevants raons que un cop més no venen al cas, d'uns dies ençà provo d'establir l'exacta cronologia d'uns fets, no exempts d'una certa joia, esdevinguts fa vint-i-set anys. Uns esdeveniments que, igual que les raons que em porten a voler-los recordar, també resulten irrellevants, en ser d'una insignificança i vulgaritat que els fa irrisoris i anodins. Uns esdeveniments que, al cap i a la fi, a tothom, més d'hora que tard, li acostumen a esdevenir.

El cas és que, quan més o menys havia decidit com anava la cronologia dels ja massa esmentats i no esmentats fets, he trobat una dada d'un nou, diguem-ne succés (per, si més no, així diferenciar-lo dels fets), que si bé resulta independent dels fets dels quals vull recordar l'exacta cronologia, va esdevenir-se enmig d'aquests. Això fa que aquest succés endreci els esdeveniments que provo de recordar, només que, un cop coneguda l'exacta cronologia d'aquest succés, la cronologia amb què havia decidit endreçar els fets se'm desfà a les mans, en resultar impossible.

És potser per això que, durant uns quants dies més, i per irrellevants raons que continuen sense venir al cas, encara m'estaré provant d'establir l'exacta cronologia d'uns fets, no exempts d'una certa joia, esdevinguts ara fa vint-i-set anys, l'exacta cronologia dels quals no interessa a ningú, ni tan sols a mi.

Dare ga Pla-sama desu ka

És un cop llegides les més de mil quatre-centes pàgines de la biografia, que trobo que el moll de l'os potser es troba a la pàgina quatre-cents sis, quan l'autor, Xavier Pla, cita un fragment de les memòries del periodista Francisco de Cossío, on es diu que José Pla ha nacido para que todos nos equivoquemos con él. Quizá cultiva el diletantismo de confundir a la gente.

I és precisament el repte de voler no equivocar-se, el repte de destriar el gra de la palla, el repte de voler posar llum on només hi ha ombres, el repte de voler llevar la màscara a qui acabà sent només màscara, on rau el gran encert de la proposta de Pla (Xavier). Una proposta que, amb una meticulositat a voltes aclaparadora, prova de trobar a qui potser no va existir mai, un Pla (Josep) que potser fou la primera víctima d'un altre Pla (també Josep).

Ikiikitoshita kyōkan

De vegades tinc la temptació d'escriure de manera més o menys seriosa sobre els morts. Però no sobre els morts en general, sinó sobre morts concrets, sobre persones concretes que he conegut i tractat i que ja no hi són.

En canvi, els vius em desperten una (mai millor dita) viva indiferència o, més aviat, una superlativa mandra, potser per la sovint enutjosa necessitat de tractar-los, de parlar o relacionar-se amb ells. Els morts, en canvi, resulten molt més discrets, molts més fàcils de portar. Els morts mai no m'atabalen proposant-me de quedar per dinar o de fer això o allò, ni em retreuen que no els truqui o que quan me'ls trobo pel carrer faci com si no els veiés, quan sovint és que no els veig, per aquella curiosa propietat que tenen els vius de fer-se'm transparents. Quina placidesa, en canvi, els morts, que simplement es fan un lloc al pensament i allà es queden, discrets, tímids, pacients, esperant que tingui un moment per ells. Són, sens dubte, la companyia ideal, i si de cas en algun moment sento la necessitat de tractar especialment amb algun viu, només cal esperar que aquest mori o, si hi ha pressa, donar-li un cop de mà.

Supein no ijin

Joaquín Baldomero Fernández-Espartero y Álvarez de Toro, poca broma, soldat a la Guerra del Francès, oficial a la guerra del Perú, i general en cap del dit exèrcit liberal (ironia, suposo) a la primera carlinada.

Joaquín Baldomero Fernández-Espartero y Álvarez de Toro, més conegut per Baldomero Espartero, o per Duc de la Victòria. Però victòria, quina victòria? La de la batalla de Luchana, quan diuen que alliberà Bilbao del setge de les forces carlines. Sense entrar a la menuda en el detall de la batalla, sembla que la topada definitiva es produí el dia de Nadal de 1836, quan Espartero es trobava malalt al llit, des d'on donava ordres als seus oficials, essent les posicions de l'exèrcit liberal crítiques en extrem. Però aleshores succeí l'imprevist, un corneta, per error, bufà el toc d'atac, i les extenuades forces liberals, fent més del que podien, atacaren en un moviment ràpid i inesperat, per absurd, que provocà el caos en les forces carlines. És aleshores que Espartero, assabentat de la situació, s'aixecà del llit i encapçalà la càrrega a l'alt de Banderas, que acabà provocant la retirada carlina i la victòria liberal. 

Però més enllà de l'atzar de la victòria que li valgué el ducat, Espartero, tal com sembla establir la tradició militar espanyola, en el que excel·lí fou en l'assassinat de civils, com en el cas dels bombardeigs indiscriminats sobre la ciutat de Barcelona de 1842 i 1843. Joaquín Baldomero Fernández-Espartero y Álvarez de Toro, Grande de España per mèrits propis.

Ozunomahōtsukai

Per irrellevants raons que ara no venen al cas, en cercar informació sobre l'adaptació al cinema que el 1932 es va fer de la coneguda novel·la El màgic d'Oz, de L. Frank Baum, m'assabento que la feina de direcció no fou exclusiva de Victor Fleming. Com acostumava i acostuma a passar, és habitual que els rodatges s'allarguin més del que en un principi es preveu, de manera que quan encara no havia terminat el rodatge de El màgic d'Oz, Fleming hagué de començar el rodatge d'Allò que el vent s'endugué. I, en aquestes circumstàncies, és comprensible, fins i tot sensat, que Fleming es dediqués a un sol rodatge, atès que, tal com va dir Stanley Kubrick, dirigir una pel·lícula és com provar d'escriure Guerra i pau mentre es condueix un auto de xoc en una atracció de fira. I conduir-ne dos alhora seria potser excessiu, fins i tot per Fleming, em permeto afegir. Sigui com sigui, en deixar la feina inacabada, va ser King Vidor qui s'encarregà del que faltava, especialment de les escenes inicials en blanc i negre ambientades a Kansas, inclosa la famosa escena on Judy Garland canta Over the Rainbow. Malgrat tot, Vidor mai va voler figurar com a director, i afirmava que el (suposat) mèrit de la pel·lícula era tot de Fleming, que ell va fer ben poca cosa. El cas és que jo desconeixia la intervenció de Vidor, del meu molt admirat Vidor, que va ser dels pocs directors que va saber fer el pas del mut al sonor.

Tot això ve al cas de res, només que, en saber-ho, no puc deixar d'escriure-ho.

Watashi wa ki ga sukidesu (III)

Perquè la natura tota sola, mancada de l'empremta i de la mirada de l'home, em resulta d'una hostilitat espaordidora, d'una hostilitat pragmàtica i immisericorde que elimina de manera sistemàtica tot allò que ja no li fa profit, tot allò que ja no necessita.

Com en el cas dels arbres, dels arbres que tant em plau admirar, que deixats al seu lliure albir esdevenen uns colonitzadors implacables, que no només proven de foragitar a qualsevol altra espècie, sinó que competeixen com psicòpates en cerca d'aliment i de la llum del sol. Un bosc, una obaga o una fondalada, mancats de la presència de l'home, acaben sent no més que un amuntegament sense mesura d'hiperbòlica vida vegetal. I si bé l'activitat humana sovint també resulta excessiva i depredadora, la natura no coneix aturador, aquest aturador que l'home, de vegades, és capaç d'autoimposar-se. Ni que sigui per mandra.

Watashi no kunide wa ame ga orimasen

Tal com es relata al llibre del Gènesi, potser la narració més accelerada que recordo haver llegit mai, els aiguats bíblics són constants i persistents, un anar fent sense treva ni pausa, un ploure quaranta dies i quaranta nits per acabar negant tota la terra. Els aiguats del Gènesi no són, en definitiva, mediterranis. 

Tal com cantava Raimon, al nostre país la pluja no sap ploure, i tal com també cantava Raimon, es fa mentida del present.

Shihon shugi

Diumenge passat, quan tornava del cinema, em vaig trobar amb el capitalisme. Va ser al carrer Balmes, una mica per sobre de Mitre, i després de saludar-lo li vaig comentar que em sorprenia trobar-lo a aquelles hores voltant pel carrer. Ell, que recordava la meva afició pel cinema, em va preguntar si venia de veure alguna pel·lícula, i li vaig respondre que sí, que m'agradava especialment la darrera sessió dels diumenges, quan sovint m'estava sol a la sala. I que, en reservar-me l'anada al cinema per les darreries del cap de setmana, m'estalviava la mica de tristesa que de vegades acompanya les tardes de diumenge.

Aleshores el capitalisme em digué que aprofités, que els cinemes començaven a ser deficitaris i no trigarien a tancar, que les plataformes televisives eren més eficients i productives. Jo li vaig respondre que potser sí, però que preferia els cinemes, on era més fàcil concentrar-se. Aleshores ell em preguntà si almenys havia comprat crispetes, i en sentir la meva negativa va arrufar el nas i començà amb el seu discurs habitual, dient-me que els diners s'havien de bellugar, que s'havia de gastar, que l'economia havia de bellugar. Però com que ja em conec la seva xerrameca el vaig interrompre i, per canviar de tema, li vaig demanar com portava la inflació subjacent, que sé que és un tema que l'empipa. I certament es va empipar, i per fer mal em va preguntar com anava el fons d'inversió que vaig comprar fa dos anys, aquell que invertia en cèdules hipotecàries noruegues, i jo li vaig respondre que no tan malament com la seva inversió en el mercat immobiliari xinès.

I així anar fent fins que deu minuts després ens acomiadaren, no sense enviar records a les respectives senyores, i concloure que ens havíem de trobar (o no) més sovint.

Kaibun no shōsetsu

De vegades imagino gèneres literaris poc evidents, com ara el format per les novel·les palindròmiques, això és, les novel·les que tan poden llegir-se com s'acostumen a llegir les novel·les als països occidentals (començant per la lletra de més amunt i més a l'esquerra de la primera pàgina i acabant per la lletra de més avall i més a la dreta de la darrera pàgina) com, de manera inversa, començant per la lletra de més avall i més a la dreta de la darrera pàgina i acabant per la lletra de més amunt i més a l'esquerra de la primera pàgina.

Es tracta, sens dubte, d'un gènere d'una importància cabdal, que utilitza de manera literària la teoria plantejada per alguns cosmòlegs sobre el caràcter oscil·latori de l'univers, que es faria i es desfaria de manera repetitiva entre un moment de màxima concentració i un moment de màxima expansió. De manera anàloga, la novel·la palindròmica es començaria a fer o desfer en el seu inici o final (entenent l'arbitrarietat d'ambdós termes), per passar per un punt intermedi de màxima expansió, i tornar-se a desfer o fer en el seu final o inici, de manera que tot acabaria tal com comença, o començaria tal com acaba, essent principis i finals, que esdevindrien infinits, una mateixa i repetitiva cosa.

Evidentment, el poc èxit comercial de les novel·les palindròmiques és degut a l'avarícia d'escriptors, editors, distribuïdors, llibreters i crítics, que temen que el mercat de la novel·la s'acabaria reduint a un sol títol que es llegiria i rellegiria de principi a fi, i/o de fi a principi, de manera repetitiva i infinita o infinita i repetitiva, que ve a ser la mateixa cosa tal com la cosa també és la mateixa i gloc-gloc, en Blai beu un glop.

Kesshō-sen

Ha estat aquest matí, tot just fa una estona, quan encara mandrejava al llit, que per raons de la màxima importància que ara no venen al cas, he recordat el que potser havia oblidat: que els finals de Cold War i de La sirena del Mississipí no són dos, són un, en ser ambdós el mateix final. I si bé és cert que l'un es desenvolupa a Polònia i l'altre a França, l'un dins les estretors d'un malson comunista i l'altre dins l'exuberància capitalista, l'un dins una evident manca de llibertats i l'altre sota l'aparent llibertat de l'hedonisme occidental, ambdós finals ens mostren el mateix: com l'amor, quan és, ho és tot, i com, aquest tot, de tan exigent com és, acaba destruint les vides que l'acullen.

Benaurats, doncs, els que no estimen, perquè posseiran la terra. I encara més benaurats els que estimen, perquè no posseiran res.

Nani o hanashimasu ka

De què parlem, quan parlem de Déu?

Parlem d'un creador? O parlem potser d'un legislador o un jutge, d'un advocat o un fiscal, d'un protector o un botxí? O potser parlem d'una barreja de tot plegat? O, qui sap si tan sols parlem d'un desig o una hipòtesi, d'una necessitat o una crossa, d'un record o un somni, d'una pregunta o una resposta. Sigui com sigui, és potser la incapacitat de saber de què parlem, quan parlem de Déu, d'on neix el meu irrellevant ateisme.

Kowareta kagami

Al principi del onzè capítol de la primera part de Mirall trencat, Mercè Rodoreda ens explica com a Salvador Valldaura li agradava que la seva filla Sofia li vingués a donar el bon dia, un cop la nena ja estava neta, vestida i ben pentinada. I en una d'aquestes ocasions, en un d'aquests moments en què Sofia donava el bon dia al seu pare, un dia que aquest estava pioc i la nena havia entrat d'amagatotis a la cambra paterna, aquest li diu que hi ha gent que amb un record en té per tota la vida. Aleshores, la petita Sofia li demana que és un record, i el seu pare li respon que prou que ho sabrà, quan en tingui un, i que, potser (tal com tot seguit sabrem que així serà), això d'ara en serà un, per a ella.

Potser el senyor Valldaura diu el que diu a la seva filla perquè ell mateix viu d'un record, d'un record d'enamorament de joventut, de quan era diplomàtic a Viena i s'enamorà d'una violinista que s'acabà suïcidant. I potser el senyor Valldaura explica això a la seva filla per provar de justificar-se, d'explicar-se, per intentar que la petita Sofia, quan ja no sigui tan petita, arribi a entendre qui fou el seu pare. O també pot ser que com de vegades fem el pares, el senyor Valldaura tan sols provés d'explicar, endebades, en què consisteix això de viure, com si tal cosa fos possible d'explicar.

Ima koko de

No voldríem estar vius d’aquí a cent o mil anys, com tampoc no ens hauria agradat estar vius ara fa cent o mil anys. El cor de la qüestió rau precisament en el fet que voldríem que el moment present durés per sempre. Voldríem continuar sent com som i que el món continués sent com és. La mirada present atrapa l’objecte present per posseir-lo i aferrar-s’hi mentre pugui.

Qui això escriu (segons traducció d'Alexandre Ragàs) és William Hazlitt, autor de finals del divuit i principis del dinou, que trobo d'una actualitat que costa de creure. Si no fos, és clar, que de vegades, més aviat sovint, trobo que en res ens distingim d'aquells que ens han precedit, tal com aquells que ens succeiran en res es diferenciaran de nosaltres, pentinats a banda, de manera que la vigència d'aquells autors dels quals ens separen deu, cent o mil anys, tampoc hauria de resultar sorprenent. Encara menys quan Hazlitt conclou que:

Això demostra que l’aferrament no està lligat al fet de ser o al benestar; més aviat tenim un prejudici molt arrelat a favor de la nostra existència immediata, tal com és. L’alpinista no abandonaria la seva roca, ni el salvatge la seva cabana. Nosaltres tampoc no tenim ganes de renunciar a la manera de viure d’ara, amb tots els seus avantatges i desavantatges, i substituir-la per qualsevol altra que la pogués reemplaçar.

Shiseikatsu

D'entre tots els possibles tipus de narrador, a Vida privada Sagarra tria el que potser em resulta més aliè. En efecte, el narrador de Sagarra ho sap tot dels seus personatges, i no només ho sap tot, sinó que ho sap de tot d'una manera perfecta i crítica, precisa i completa, íntima i abassegadora, fins al punt que coneix als personatges molt millor del que els mateixos personatges es puguin arribar a conèixer mai. Podríem dir que es tracta d'un narrador que va més enllà de l'habitual narrador omniscient i omnipresent, omnímode i omnipotent, omnívor i omnitot. Un narrador que troba absurda qualsevol separació de poders i decideix tirar pel dret i fer tots els papers de l'auca, per així no només jutjar, sinó defensar i acusar, perdonar o condemnar, premiar o executar als seus personatges segons el seu particular caprici. I és que només faltaria que aquells que tot ho poden, com evidentment és el cas, no se servissin de semblant poder per fer els que hi donés la gana, que sembla que és el que fa Sagarra, el que li dona la gana, que potser és el millor que pot arribar a fer un escriptor.

Jōkyō

Fa uns mesos, certes circumstàncies em van portar a llegir la darrera diguem-ne que novel·la de Martin Amis, traduïda al català amb el títol de Des de dins per Ferran Ràfols. I ara són unes altres certes circumstàncies les que m'han portat a recordar un fragment d'aquella lectura, que per sort vaig anotar, atès que trobar-lo entre les més de set-centes pàgines del llibre resultaria incert. El cas és que Amis diu que ningú hi arriba gaire lluny, amb la «vida». Les limitacions són les limitacions de la vida: pobresa d’incidents, repetició, parquedat imaginativa i absència de forma. I tot seguit em ve el record d'un fragment de Semprún, de La escritura o la vida, lectura feta el juliol de 2011, on es diu ben bé el contrari, que si no hi ha vida, que si no hi ha una certa biografia, un escriptor no hi té res a fer.

I encara que sigui difícil d'entendre, crec discrepar de tots dos. Amb Semprún de manera frontal i absoluta, sempre i per tot, i amb Amis de manera més matisada.  Per què puc entendre i fins i tot compartir el que diu, però hi ha el perill que, en donar forma al que tant ell com Semprún anomenen vida, en endreçar i modelar, en fer-ho encaixar en una sintaxi, en fer-ho transmissible i potser comprensible, sempre és possible, fins i tot probable, que no fem més que simplificar i adulterar el que potser ni tan sols som capaços d'entendre.

Potser per això sovint em resulten més llaminers aquells autors que, sense principi ni final, escriuen d'una manera molt més abassegadora sense arribar mai enlloc, tal com potser fan Platònov o Gao Xingjian.

Ichi no chūshin o aruite imasu

Caminant desvagat per l'extens i sorprenent centre de la ciutat on faig estada, veig una tanca publicitària on s'anuncia una exposició de Frans Hals titulada Meister des Augenblicks, que en català bé es podria traduir com a Mestre del moment, en ser com és potser Hals un dels primers pintors a captar la il·lusió del moment. Encara que potser jo hauria preferit titular l'exposició Profeta de l'espontaneïtat, Prophet der Spontaneität, per la part d'interioritat que té la captura del moment per part de Hals, i per com va ser de profètica la seva pinzellada.

El cas és que la feliç coincidència de ser on toca en el moment que toca, em permet contemplar per primer cop una extensa mostra de l'obra de Hals, que fins ara només havia pogut intuir a la pantalla de l'ordinador. A més, a l'exposició es complementa el fons d'obres de Hals amb obres d'altres pintors que hi tenen una certa relació, des de deixebles i copistes, fins a arribar a autors força posteriors, com ara Ludwig Eibl, que reforcen la indiscutible visió profètica de Hals.

Toaru baka no hito

I és amb incrèdula estupefacció, que veig com el jove captaire encaixa la mà amb un dels passatgers del vagó, i com, sense deixar de rapejar, s'abraça també amb una passatgera i tot seguit torna a encaixar amb un altre passatger. És aleshores que la sorpresa inicial se'm transforma en una incerta però ben viva basarda, quan m'adono que el jove captaire es va desplaçant per tot el vagó saludant amb excessiva efusió a tots els passatgers, un per un, per així, suposo, guanyar-se la seva simpatia i part dels seus diners, en ser com és més probable que hom doni almoina a qui li és simpàtic que no pas indiferent o antipàtic.

És per això que de manera dissimulada començo a caminar cap al final del vagó, per així allunyar-me de l'efusió del captaire. Però el captaire continua amb el seu fer, de manera que per molt que jo em desplaci ell també es desplaça, i l'amenaça de ser saludat es manté, especialment quan arribo al final del vagó i la porta tancada de la cabina del conductor em barra el pas. Per provar de mantenir la calma em dic que no passa res, que de seguida arribarem a una nova parada i podré baixar abans no em toqui el torn de ser saludat pel captaire, que just en aquell moment assaja un pas de ball amb una venerable vellarda de cabells cendrosos i espatlles geperudes, que tot seguit li fa a mans un bitllet de vint euros, alhora que amb la mà esquerra prova d'engrapar el cul del captaire, que sobtat es fa enrere i, adreçant una enjogassada mirada a la vellarda, li diu que no el tempti, que està promès, i que a la seva xicota no li agradaria saber que dones tan atractives com ella li grapegen el cul. Aleshores tot el vagó riu i els diners li cauen a raig, en haver agradat als passatgers la facècia del captaire, que riuen i aplaudeixen de bon grat.

Malauradament, en trobar-se en obres la següent parada, el tren no s'atura i de cop em trobo amb el captaire al davant, que encara rapejant em somriu i prova d'encaixar-me la mà. Per sort soc ràpid, i alhora que enretiro la mà li faig que no amb el cap. Però el captaire insisteix, i aprofitant que no tinc escapatòria em torna a oferir la mà, de manera que no tinc altre remei que prendre l'esmolat glavi i escorxar-lo de viu en viu. Aleshores, quan el captaire cau sense vida als meus peus, els passatgers comencen a xisclar i els més porucs es desplacen amb pressa cap a la part posterior del vagó per així allunyar-se de mi, potser temorosos que no en tingui prou amb la sang del captaire. Però aquells poca-soltes no m'han fet res, no han provat pas d'encaixar les seves mans amb la meva, de manera que deso el glavi i prenc el llibre que duc al sarró i continuo amb la lectura que ha interromput l'actuació de l'insensat rapejador, un curt i molt instructiu assaig de William Hazlitt, El plaer d'odiar.

Tenno heika banzai

Mengem apressats, en ser com és evident que més aviat que tard plourà. No és només la successió d'imatges del radar meteorològic que consultem, sinó, sobretot, les fosques nuvolades que cada cop més tapen el cel. De manera que cuitem a posar-nos els impermeables i carregar-nos les motxilles, i comencem la davallada a pas viu, molt viu.

I, efectivament, quan no portem ni cinc minuts més corrent que caminant, ens cauen les primeres gotes, que de seguida es transformen en una densa cortina de pluja que de tant en tant s'acompanya d'una calamarsa menuda. També comencem a sentir trons, algun de ben fort i proper, que sona potser ampliat per l'eco de les tarteres que ens envolten, de les crestes que tanquen el paisatge. I és aleshores que imaginem que la muntanya celebra la nostra marxa, celebra la fugida d'uns visitants no desitjats, celebra la victòria del món mineral per sobre qualsevol forma de vida.

Però a nosaltres tant se'ns en dona, dels crits de la muntanya, i en menys d'una hora arribem xops al bosc, on els arbres semblen acollir-nos i agombolar-nos. I encara corrent ens deixem endur per la joia del moment, cofois per la velocitat a què baixem, pel goig de saltar per sobre les pedres del camí, per l'aigua que ens regalima per tot arreu, pel so de la tronada que encara ens acompanya. Cofois, en definitiva, per l'engany de creure'ns forts, de creure'ns vius, de creure'ns, fins i tot, vencedors de ves a saber què, de ves a saber qui.

Akiraka to akiraka

Té sentit, em vaig demanar abans de començar, fer la lectura d'una biografia de mil cinc-centes pàgines, quan encara no he llegit l'obra sencera de l'escriptor biografiat? Quan tan sols he llegit set dels quaranta-sis volums en què s'aplega la seva obra completa? No tindria més sentit continuar llegint a l'escriptor biografiat i esperar a una altra vida per entomar l'esmentada biografia?

Però, em podria haver demanat igualment, tenen sentit altres coses que faig al llarg del dia? Té sentit que continuï escrivint el que aquí escric? Té sentit que provi d'escriure altres coses? Té sentit que dia rere dia m'escarrassi arrossegant un cos mortal? Té sentit res?

I com la resposta és massa òbvia i evident (té sentit, que escrigui obvia i evident, quan ambdós adjectius signifiquen exactament el mateix?), puc començar la lectura amb la tranquil·litat de qui fa temps que no necessita l'aprovació d'allò que anomenem raó per fer el que sigui que acostuma a fer, com ara canviar de cop a la tercera persona del singular per referir-se a si mateix.

Watashi wa ryokō ga sukide wa arimasen (II)

I és de tornada a casa, encara trasbalsat per la trasbalsadora idea de viatjar en el temps, que de cop començo a imaginar grups de turistes vinguts del futur visitant els moments més memorables del passat. I és que talment els imbècils que actualment van d'aquí cap allà visitant el que sigui que visiten, sens dubte que en el futur encara hi haurà més imbècils que aniran no només d'aquí cap allà, sinó també de després cap a abans. Imbècils futurs que sens dubte multiplicaran als imbècils actuals, atès que avui dia només hem de suportar a aquells que en són contemporanis. A no ser, és clar, que molts dels que ens visiten no siguin més que imbècils del futur camuflats. Però ho dubto, podent visitar altres temps, qui voldria visitar l'ara i aquí que vivim?, aquest desmenjament de pa sucat amb oli?, aquest galdós present de rendistes i subvencionats?

O sigui que no, que sens dubte que totes les hordes d'imbècils futurs ara són a 15 de març del 1311 a Cefís, gaudint de la gloriosa victòria almogàver; o amagats entre els bastidors del Teatre de Pompeu, esperant l'assassinat de Cèsar; o a 14 d'agost de 1918 al far de Sant Sebastià, contemplant com Pla es mira el mar alhora que prova de trobar l'adjectiu exacte; o camuflats enmig de la boira del Londres victorià mentre un tal Jack esbudella meretrius.

I així anar fent fins que un dia peti tot, tal vegada quan tres-cents trenta-tres mil trilions i escaig de turistes futurs, amagats sota els plecs de la seva túnica, pretenguin contemplar com Déu nostre Senyor diuen que va crear el món.

Watashi wa ryokō ga sukide wa arimasen (I)

I és sota Plaça Catalunya, caminant apressat pel passadís que comunica les andanes de les línies verda i vermella, que de cop quedo sorprès pel que llegeixo en un rètol publicitari, on se'm pregunta (a mi, i a la resta d'hipotètics transeünts) si m'agradaria viatjar en el temps.

Però com viatjar m'agrada més aviat poc, per no dir gens, de seguida em responc que no, que de cap de les maneres m'agradaria viatjar en el temps. Que viatjar se'm fa desagradable i cansí, i segur que fer-ho en el temps encara se'm farà més desagradable i més cansí, molt més. Malgrat això, de cop el pensament se'm torça, i em dic que viatjar en el temps potser no serà tan desagradable i cansí com viatjar en l'espai, i és aleshores que m'imagino còmodament escarxofat al sofà de casa, viatjant ara endavant ara endarrere, contemplant a aquell que potser vaig ser fa cinc o deu anys, contemplant als que hi van viure abans que no pas jo, als paletes que construïren l'edifici, a l'arquitecte que el projectà, a l'indiano que el pagà. I contemplant, també, a aquell que potser seré d'aquí cinc o deu anys més, a aquells que viuran al pis un cop jo falti, potser algun dels meus fills, potser algun hipotètic net, o tal vegada una família de xinesos o bolivians, pakistanesos o senegalesos, que segons sembla són el futur del país.

Sigui com sigui, tot seguit també recordo allò que diuen els nigromàntics, que tant l'espai com el temps són el mateix, una mena de teixit flexible i elàstic (com ara el niló o la lycra), en aparença pla, però que es deforma en contacte amb allò que aquests mateixos nigromàntics anomenen massa i energia. I aleshores em dic que no, que si viatjar en el temps ha de ser el mateix que viatjar en l'espai, que de cap de les maneres, que em quedo on soc, és a dir, em quedo a l'ara i aquí on ara mateix crec ser.