Kochira wa Filoctetes-san desu (II)

I si Filoctetes hagués dit no? I si Filoctetes hagués estossinat el cap d’Ulisses i s'hagués posat al servei del bon rei Príam, senyor de Troia?

Aleshores, Ulisses mai hagués tornat al seu palau alt de sostre; ni Eneas hagués fugit d’Illion travessant la mar; ni Agamèmnon hagués mort a mans d'Egist en tornar a Micenes, doncs mai no hi hagués tornat; ni Orestes hagués venjat la mort del seu pare amb l’assassinat de la seva mare; ni el fill d’Hèctor, tan sols un infant, hagués estat precipitat muralla avall amb el lleig propòsit de llevar-li la vida... doncs els troians, un cop morts tots els aqueus, haurien guanyat la guerra.

Aleshores, ni Homer ni ningú no hauria recitat mai els bells hexàmetres de l’Odissea, ni Virgili hauria escrit l’Eneida, ni Eurípides les Troianes, ni Esquil l’Orestiada... si Filoctetes (trist figurant d'una ficció) hagués dit no, la literatura, tal com la coneixem avui dia, no existiria. O, si més no, vostès s'haguessin estalviat les sobreres cent setanta-una paraules anteriors, títol inclòs.

Kochira wa Filoctetes-san desu

El perquè ara no ve al cas, però Filoctetes fou castigat pels Déus a patir un terrible mal al peu (dret?) que mai no guaria. El dolor feia gemegar Filoctetes dia i nit, privant de descans als seus companys, quan tots plegats, inundant la mar, es dirigien bel·licosos cap a Troia. És per això que Filoctetes, a proposta d’Ulisses, fou abandonat a l’illa de Lemnos, doncs la seva presència s’havia fet odiosa a tots els aqueus.

Deu anys desprès, però, l’oracle revelà que només qui tingués l’arc del diví Hèracles aconseguiria la victòria en aquella guerra sense fi. No cal dir que era Filoctetes, antic company d’Hèracles, qui posseïa l’arc. És per això que Ulisses, qui si no, tornà a Lemnos per entabanar Filoctetes i fer-lo tornar amb aquells que l’havien abandonat, que ara el necessitaven.

I Filoctetes tornà, les seves fletxes donaren mort a molts troians, i els aqueus, com tothom sap, guanyaren la guerra.

Dare ga Ulisses desu ka

Tots coneixem la figura d'Ulisses, el mític Odisseu, l'enginyòs fill de Laertes que a Ítaca té les estades. L'amorós espòs de Penèlope i pare de Telèmac; el formós nàufrag que captiva a la jove Nausica; l'enginyós vencedor del ciclop; el seductor de Circe i Calipso; el prudent cap de colla, . . . un noble príncep lloat per poetes, des d'Homer fins a Kavafis.

Però Ulisses també és el malparit que no dubta a abandonar al malaurat Filoctetes; el monstre que decideix, per raons d'estat, l'assassinat del fill d'Hèctor, tot just un nadó; el traïdor assassí de Filomèlides, rei de Lesbos; el desagraït lapidador d'Hècuba, a qui devia la vida; l'intrigant que porta Àiax a la follia. El més noble dels prìnceps és, doncs, un polític sense escrúpols que no coneix la pietat a l'hora de defensar els seus egoistes interessos.

Per mi, però, Ulisses és el vanitós vencedor de Polifem que treu pit quan es veu victoriós:

- Cíclop, si cap dels homes sotmesos a mort et pregunta
d'on és que et ve la lletja ceguesa de l'ull que tenies,
digues-li que és Ulisses, que Troia ha esvaït, qui va fer-t'ho,
sí, aquell fill de Laertes que a Ítaca té les estades.

Si fins i tot s'atribueix, a ell tot sol, la caiguda de Troia. Però en el pecat porta la penitència, i tanta supèrbia, en revelar el seu autèntic nom, es veurà severament castigada: deu terribles anys empès per les venjatives onades de Posidó, car la maledicció de Polifem fou terrible:

- Ou-me, Posidó, que la terra tens, cabellblau!
Si verament et sóc fill i et vanes d'ésse' el meu pare,
dóna'm que Ulisses, que Troia ha esvaït, a casa no torni,
si, aquest fill de Laertes que a Ítaca té les estades!
O si el destí és que els seus que estima revegi i atenyi
el seu palau alt de sostre i la seva terra paterna,
tard retorni i amb mal, perduda tota la colla,
en un vaixell manllevat, i trobi penes a casa.

Ulisses. El mític Ulisses, el noble Ulisses, el seductor Ulisses, l'enginyós Ulisses, el maquiavèl·lic Ulisses, el traïdor Ulisses, el vanitós Ulisses, l'avariciós Ulisses, l'egoista Ulisses, el cruel Ulisses. Un home, al cap i a la fi.