Kochira wa Síssif-sama desu (VII)

Crec ser de l'opinió que fa temps que Síssif va ser dispensat de la seva penitència. Entenguem-nos-en, que un tipus traginés tot el sant dia, tots els sants dies de l'any, any rere any, una grossa pedra pendent amunt per, un cop li rodolés pendent avall, tornar a començar, seria, en aquest temps que ens ha tocat viure, un espectacle sensacional. Però, han vist cap imatge als telenotícies? Cap vídeo a Youtube? Cap imatge a Twitter o Instagram? Cap fulletó publicitari on per dotze euros se'ls ofereixi un viatge als racons de l'Hades en autocar de luxe en què, després de fer-los una demostració de certs productes utilíssims, es visités l'indret on el tal Síssif arrossega la seva roca? Oi que no?

Síssif, Prometeu, Tàntal… Segur que tots han sigut dispensats de llurs penitències, que tots han vist com llurs captors desistien (potser farts del captiveri que suposava fer de captors), que tots han hagut d'entomar el tràngol de tornar a viure (malgrat ser morts), d'haver-se de reinventar, d'haver de desaprendre la rutina dels darrers tres o quatre mil anys. I de pura desorientació no m'estranyaria que, bruts i llardosos, captessin almoina en qualsevol racó entonant ves a saber quina ridícula cantarella. I que, si més no el tal Síssif, acabés enyorant el temps en què era condemnat a traginar tot el sant dia, tots els sants dies de l'any, any rere any, una grossa pedra pendent amunt per, un cop li rodolés pendent avall, tornar a començar.

Kochira wa Sísif-sama desu (VI)

Una vegada em va venir al cap la idea que, si es volgués esclafar plenament un home, anorrear-lo, castigar-lo amb el més esgarrifós dels càstigs, de manera que el més terrible criminal tremolés i en quedés ben espantat per endavant, només caldria donar al treball un caràcter absolutament inútil i sense sentit. (...) però si se l'obligués, per exemple, a transvasar aigua d'un cubell a un altre, i d'aquest al primer, a esmicolar sorra, a traslladar munts de terra d'un lloc a un altre i a l'inrevés, em penso que el presoner es penjaria al cap d'uns quants dies o cometria milers de crims per tal de morir i escapar-se d'una humiliació, una vergonya i un turment com aquest, escriu Dostoievski, a Memòries de la casa morta.

Dostoievski, és clar, excel·lent coneixedor (i no pas per pròpia experiència, sinó per reflexió sobre la pròpia experiència) dels mitjans amb que els forts es complauen a martiritzar als dèbils, descriu, sense personalitzar, la pena imposada per Zeus a Sísif. I jo, absolut desconeixedor dels mitjans amb que els forts es complauen a martiritzar als dèbils, fa prop de set anys em demanava si era Sísif conscient de la inutilitat de llurs esforços. I és ara que Dostoievski m'ofereix la resposta, inequívoca i indiscutible, doncs i tant, que n'era conscient, en Sísif, de la inutilitat de llurs esforços, en ser, precisament, aquest coneixement el veritable càstig, i no pas el menyspreable esforç d'haver d'empènyer el gros i famós pedrot coster amunt.

Saber-se viu, doncs, és el càstig, no pas viure (i disculpin l'obvietat).

Kochira wa Semprún-san desu ka (II)

A mesura que avanço en la lectura, crec adonar-me que el tema de La escritura o la vida no és pas Buchenwald, com jo pensava, sinó la reflexió sobre com explicar Buchenwald, o Auschwitz, o Mauthausen. Com explicar-ho per ser escoltat i per que aquell qui escolti pugui arribar a entendre el que allò representà pels seus estadants, tasca que no per inassolible cal deixar d'intentar. 

Però un cop finalitzo la lectura, (vergonyosa) traca final inclosa, recordo allò que són unes memòries, no més que el manual d'instruccions de com l'autor de torn vol ser recordat per aquells que ja no tindran el disgust de conèixer-lo en persona. I aquestes memòries en concret, les del senyor Semprún, les que acabo de llegir sota l'enutjós títol de La escritura o la vida, no són cap excepció a tan absurda norma.

I dic absurda perquè és cosa sabuda que passats quatre dies del sepeli de l'autor de torn, ja ningú no el recordarà mai més, i aqueferar-se per fixar la pròpia imatge se'm presenta com el més poca-solta dels treballs, talment Síssif empenyés la pedra aquella per gust.

Kochira wa Síssif-sama desu (V)

Abans que malbaratin el seu preciós i escàs temps en la lectura dels mots del paràgraf inferior, em plau advertir-los que en el significat del que llegiran, si decideixen continuar, no trobaran cap informació útil ni cap ensenyança enriquidora, cap facècia agradosa ni cap anècdota que faci de bon explicar en una trobada social. Potser fora sensat que finissin aquí la lectura i malbaratessin el seu temps, preciós i escàs com ja he dit, en alguna altra tasca que els pugui resultar, d'alguna manera, més satisfactòria.

I és que avui només em plau comentar unes poques dades de la biografia de Síssif que he trobat en la lectura de les faules d'Higí, acabades de publicar per la Fundació Bernat Metge, que jo desconeixia. Sembla ser que Síssif servava un fort odi vers el seu germà Salmoneu, talment Caïm vers Abel, per raons que em són desconegudes. I tant fort era l'odi de Síssif, que aquest consultà l'oracle per saber com atuir a l'odiós germà. I l'oracle li transmetré la veu d'Apol·lo, que li digué que havia de violentar a la seva cunyada Tiro, esposa de Salmoneu, doncs els bastards que aquesta infantaria serien els que atuirien a l'odiós germà. Síssif, és clar, violà tot seguit a la dona del seu germà i aquesta, és de creure que nou mesos després, infantà dos fills de noms que també em són desconeguts. Tiro, però, d'alguna manera assabentada de la veu de l'oracle, finà la vida d'ambdós infants per mitjans que de nou em són desconeguts. I aquí la història de Síssif narrada per Higi es trenca, en haver-se perdut la continuació, i no es retroba fins que Síssif és a l'Hades arrossegant un gros roc pendent amunt, excusa que ja m'ha servit manta vegades, una, dues, tres, quatre i cinc, per ajuntar paraules.

Kochira wa Síssif-sama dewa arimasen

Ja prop del cim, enmig de l'inestable tarter, veig com a prop de l'enforcadura un desconegut tragina un gran roc pendent amunt. Encuriosit, m'oblido del cim i m'apresso cap al desconegut, al que atenyo en pocs minuts.

Síssif, suposo, el saludo deixant de banda la meva circumspecció habitual, doncs no cada dia es té l'oportunitat de saludar a un heroi mític. No, us equivoqueu, em respon el desconegut, que ni tan sols es tomba per mirar-me i continua empenyent la grossa pedra cap amunt. Oh, em pensava... miro de disculpar-me, però el desconegut m'interromp amb to enutjat. No veieu que tinc feina... si almenys em donéssiu un cop de mà, afegeix emprenyat. Sí, és clar, li responc, i tot seguit em poso al seu costat i empenyo amb totes les meves forces. Així m'agrada, que sigueu solidari, em regracia el desconegut, i ara, si em permeteu un breu descans, empenyeu una estona tot sol... així, molt bé... molt bé... ho feu tant bé que, si de cas, jo marxo, que veig que no em necessiteu, i, efectivament, el desconegut començar a davallar a grans gambades pel tarter alhora que jo resto primer perplex, tot seguit indignat, i més quan sento que em crida que no pari fins a deixar el roc al cim, i que si de cas rodolés avall, que hi torni, tants cops com faci falta, que potser no seran pocs. I certament no en són pocs, doncs no trigo a perdre el compte de tots els cops que la roca rodola pendent avall, un cop em semblava que descansava ferma sobre el punxegut cim, i haig de començar de bell nou.

I així anar fent fins que un dia veig un desconegut que sens dubte es dirigeix cap el cim, però que en veure'm empènyer la roca es desvia del seu recorregut i ve cap a mi. Síssif, suposo, em saluda en atènyer-me. No, us equivoqueu, li responc sense ni tan sols tombar-me, i si els plau conèixer el final d'aquesta història no tenen més que tornar a llegir el paràgraf anterior, amb el benentès que, com ja deuen saber, no hi trobaran cap final.

Kochira wa Síssif-sama desu (IV)

Desvagat, assegut al sofà, contemplo com la petita A. agafa un drap de cuina i el deixa sobre una de les butaques de la sala, i com tot seguit el pren de nou i el porta al calaix on era fa un moment. Fet això el torna a prendre i el tornar a deixar sobre la butaca, d'on el pren de nou i el porta al calaix. Tot seguit cap a la butaca, després al calaix, butaca, calaix, butaca, calaix... així fins que la interrompo amb alguna niciesa, com ara canviar-li el bolquer o donar-li de menjar.

És aleshores que penso que potser Síssif no complia cap càstig, només que, un cop hostatjat a l'Hades i lliure d'obligacions, feia allò que més li plaïa, això és, arrossegar una enorme pedra d'alt d'un turó per deixar-la caure tot seguit pendent avall, doncs bé hem de fer alguna cosa per passar l'estona, ni que sigui passejar un drap de cuina d'aquí cap allà, arrossegar rocs amunt i avall, o teclejar sense solta ni volta. Tants caps, tants barrets.

Kochira wa Síssif-sama desu (III)

Diuen que Síssif, el més astut dels mortals, fou condemnat a arrossegar un enorme roc fins dalt d'un turó. Tan ingrata penitència, però, mai era satisfeta, doncs el roc sempre rodolava pendent avall i Síssif havia de recomençar, un i altre cop, per tota l'eternitat, la seva impossible missió. Però, quin era exactament el càstig?: la inutilitat de la tasca? la seva impossibilitat? la infinita repetició? o potser la infinita repetició d'una tasca inútil i impossible? però, la infinita repetició de tasques inútils i impossibles és un càstig? estem tots, doncs, castigats? O potser, com afirma l'insensat, Síssif no fou castigat i tot plegat no fou més que una manera de mantenir-lo ocupat per a què el seu enginy no tornés a entabanar als Déus?

Ahir, amb altres coses al cap, vaig tornar a Síssif, i no vaig pensar ni en el roc ni en el turó, ni en inutilitats ni en impossibles, només en Síssif anant costa amunt arrossegant el roc, costa avall corrent rere la pedra, costa amunt de nou, costa avall, costa amunt, costa avall... i per una vegada vaig sentir pietat, commiseració, compassió, llàstima, sentiment de dolor que suscita la desgràcia dels altres, per algú que, potser, no era jo.

Kochira wa Sísif-sama desu (II)

Diuen que en Síssif, el més astut dels mortals, fou castigat a arrossegar un gran roc fins dalt d’un turó. La penitència, però, mai era assolida, doncs la pedra sempre rodolava pendent avall, i Síssif havia de recomençar, una i mil vegades, dia rere dia, per sempre més, la seva impossible missió.

Diu l’insensat, però, que l’impossible treball d'en Síssif no era cap càstig, cap condemna. Només era (només és) la manera que van trobar els Déus de tenir-lo atrafegat, per tal que no tingués temps de rumiar paraules que tot ho giren, aquí el d’allà, allà el d’aquí, i, un cop més, els tornés a entabanar.

I nosaltres, els més soques dels mortals, a qui es deuen pensar que podríem arribar a enredar, els Déus, per donar-nos igual mal, igual treball?

Kyo nani mo iimasen (II)

Avui, un cop més, no tinc res a dir. Cap anècdota curiosa que relatar, ni cap ocurrència ni acudit. Cap pensament manllevat ni cap idea original. Ni tan sols ànims per copiar als que ja ho han escrit tot, doncs, des de sempre, tot és escrit. Avui Aquil·les no empaitarà a cap tortuga, ni Ulisses engaliparà a pobres innocents. Ícar no s’enlairarà pels cels i Asterió no embestirà a cap púber atenenc. Tàntal continuarà afamat, mut Orfeu. Tersites romandrà oblidat, i farem com si l’imaginari Teseu mai hagués existit. Fins i tot Síssif descansarà sota la mirada indiferent d’Antígona, que, lluny de Tebes, no recordarà ni a germans ni a germanes, ni a tiets ni a ningú.

Avui, un cop més, sense res a dir, escriuré per l’únic motiu que es pot escriure, que no sé quin és, però que tant és.

Senshu Lisboa ni imashita

Os homens não choram!. Crida en portuguès, car som a Lisboa, el conductor del tramvia a través de la porta oberta, mentre els passatgers pugen o baixen del vehicle. I l’infant, el mateix infant que fins fa un moment era un mar de llàgrimes, tot i les manyagueries de la seva mare, es mira al conductor i estronca, de totes totes, el plor; potser avergonyit, potser intimidat per l’autoritat que als seus ulls té tot un conductor de tramvia.

Os homens não choram? Que potser no va plorar Orfeu la mort de la seva estimadíssima Eurídice? Que potser el plor d’Orfeu, convertit en cant, no va despertar la pietat dels Déus? No va aturar, ni que fos per un instant, el rodolar de la roca de Síssif? No va apaivagar la fam i la set de Tàntal? No va conhortà el suplici d’Ixiò? Que potser no va entendrir Hades i Persèfone fins a fer-los accedir, inútilment (i què?), al retorn d’Eurídice al món dels vius?

Deixem, doncs, que els homes plorin, i admirem la bellesa de la seva, de la nostra, desgràcia; del seu, del nostre, lament.

San-gatsu juichi-nichi ni eiga o mi ni ikimasho ka

El trenta-un d’octubre i el vint-i-vuit de desembre de 1992 vaig veure, als cinemes Verdi de Barcelona, El sol del membrillo, el tercer llargmetratge de Víctor Erice. En aquella pel·lícula Erice narrava un impossible, talment ens expliqués la història de Síssif arrossegant el roc d’alt del turó. Síssif prenia les maneres del pintor Antonio López en el foll intent de fondre percepció i realitat, talment el coneixement del món ens fos possible. López, amb paciència infinita, cada matí intentava contradir Magritte, i s’esforçava (amb mètodes entendridors) a pintar a l’oli els jocs capriciosos de la llum en les fulles d’un codonyer. Finalment, a diferència de Síssif, López, mortal com és, abandonà.

Uns mesos després, no sé la data exacta, vaig veure la pel·lícula per tercer cop. Quatre anys més tard, el vint-i-nou de desembre de 1996, vaig veure, a la Filmoteca, El espíritu de la colmena, el primer llargmetratge d’Erice que, anys després, reveia de nou a la Filmoteca. Era el vint-i-vuit de gener de 2001.

El proper 11 de març, a can Ramoneda, podré veure, finalment, l’Erice que em falta, El sur, el segon dels seus llargmetratges, després de prop de catorze anys de pacient espera.

Kochira wa Sísif-sama desu

Sísif, el més astut dels mortals, fou condemnat a arrossegar un enorme roc fins al cim d'un turó. Els motius del càstig, irrellevants, resten desconeguts. Tan ingrata penitència, però, mai era assolida, car el roc sempre rodolava pendent avall, i Sísif havia de recomençar, un i altre cop, dia rere dia, per tota l'eternitat, la seva impossible missió.

Era Sísif conscient de la inutilitat de llurs esforços? Acceptava resignat el seu fat, del qual ni tan sols la mort, mort com ja era, el podia alliberar? o tal vegada albergava, potser en el racó més ignot del seu cor, una petita ombra d'esperança?.

I nosaltres, els més soques dels mortals, alberguem encara cap esperança?