Les noves armes mortals que poden parar un planeta

L’arribada a casa nostra del coronavirus era una cosa que es veia venir i només era qüestió de dies. Avui en dia on tot el món és mou d’un lloc a un altre amb certa facilitat no costa gaire que es compleixin les condicions perquè en el nostre entorn més immediat tinguem una persona infectada per aquest virus.

Nosaltres que ens preparàvem amb armes, míssils i avions de visió nocturna ens estem donant compta que un virus de només 12n nm de diàmetre pot posar en alerta màxima a tota un estat i un continent i quasi un planeta.

Ens pensàvem que la tercera guerra mundial seria com la primera o la segona amb soldats, armes, tancs i avions, doncs sembla que la cosa pot anar per altres camins molt més diferents. No podrem construir ni barricades ni trinxeres perquè en qualsevol l’enemic es pot introduir en les nostres files i pot causar moltes baixes. Els nous soldats no porten casc ni armilla antibales sinó que simplement van vestits de blanc amb guants  a les mans per protegir-se dels contagis. Invertir en noves tecnologies armamentístiques s’ha tornat a demostrar que un cosa totalment obsoleta. Amb un simple esternut prop teu pots quedar aïllat en una habitació d’hospital per un quinzena de dies.

Evidentment entre tantes administracions públiques a vegades costa emprendre una política conjunta per evitar el contagi i reduir els seus efectes, però de mica en mica van avançant poc a poc per no crear pànic general entre la població. De moment, gràcies a les xarxes socials la gent es va assabentant de coses la majoria certes que passen en altres punts. Cadascú fa la lectura que creu convenient i es prepara per a les properes setmanes segons els seus criteris.

De moment en les nostres botigues ja fa dies que s’han exhaurit les mascaretes i els desinfectants perquè hi ha un consum anormal que multiplica el que es pot considerar raonable. El tema dels rotllos de wc entra dins la ciència ficció.

Evidentment quan passa tot això la sanitat privada no pot fer front a aquest allau humà i qui més qui menys acaba anant a la sanitat pública que en el seu funcionament normal ja veus molts moments de saturació.

Aquest tipus de virus acostuma a atacar a les persones més dèbils com poden ser gent gran i pacients d’altres patologies situacions que els fa més sensibles als efectes d’aquest visitant incòmode.

Un cop més aquesta enfermetat demostra avui en dia que encara que els homes ens entossudim a crear fronteres sobre el mapa, cada dia vivim en un món més obert on cada dia costa més d’entendre l’existència d’aquestes separacions entre estats que molts cops són fruit de guerres i pactes mal fets que no pas d’una altra cosa.

El govern pot decidir mil coses, però al final molta gent actuarà segons vegi al seu voltant i segons les seves experiències vitals.

Al final es fa cert aquella dita castellana que quan vegis les barbes del teu veí tallar posar les teves en remull. Ara tenim la gràcia de dues vies informatives paral·leles, per una banda tenim les vies oficials i per altres les populars. Evidentment les vies oficials haurien d’aportar en la majoria de casos informacions verídiques, però també s’ha vist al llarg dels darrers anys que algun cop responen a certs interessos. No tot és aigua clara. Potser d’aquí 50 anys sabrem la realitat de tot plegat.

El coronavirus ja el tenim a casa nostra. El passat novembre va sorgir a la Xina en una ciutat que molts no coneixíem i de mica en mica es va ampliant per tot el món. Aquesta nova arma pot paralitzar totalment una societat, fer caure l’Ibex-35 i moltes més conseqüències desastroses en una societat moderna com l’actual.

 Aquesta és la realitat que tenim aquí i en molts altres punts d’aquest planeta. Anirem seguint l’actualitat a ritme de twitter perquè les informacions es van donant a mesura que es van produint entre l’informatiu televisiu de les 14 i el de les 21 hores hi poden haver moltes variacions sobre la realiat. No és pot tornar a repetir el mateix contingut de la notícia com es fa moltes vegades,  poden aparèixer panorames oposats diferents. Potser haurem de fer servir més que mai la compra per internet per no sortir de casa i evitar qualsevol contagi, però potser aquestes empreses estan també estan col·lapsades. També són persones. A veure que passa tot plegat i esperem que en el fons només sigui tot  un malson i que ben aviat aquest virus formi part de la història i ens disposem tots a gaudir com millor puguem de la primavera que és una de les millors estacions de l’any a casa nostra. Una justificació més en favor de la investigació i salut pública. Nosaltres que tenim moltes armes mortals, no podem parar el més petit dels enemics. En aquesta guerra els herois es queden a casa i es renten les mans i les trinxeres estan formades per metges, sanitaris i policies que vetllen perquè tot sigui una mica més lleu i també tots aquells que ens atenen en els supermercats, farmàcies i similars.

Viure al costat d’un polvorí

Si mirem les programacions festives del Baix Penedès veiem que aquí tenim un gran calendari de propostes lúdico musicals per a tots els gustos. Petits i grans gaudim d’un ampli ventall d’històries d’oci i diversió. Des d’inflables  fins a la havaneres per a les persones amb més experiència vital passant per molts i variats esdeveniments per a totes les edats i intencions. L’accident del passat dimarts a la petroquímica de Tarragona es va ensenyar una cosa que sí que som una comarca privilegiada en molts sentits, però vivim al costat d’un perillós polvorí.

El complex químic que tenim a Tarragona està a dos quilòmetres de la capital de la província i és el més important del sud d’Europa. Aquest important complex ocupa un total de 12.000 hectàrees entre la Canonja i Vila-seca tot i que el seu conjunt s’estén a altres localitats com el Morell, Constantí, Reus, Salou,i la Pobla de Mafumet. Aquest monstre que treu fum pels queixals  representa el 25% de la indústria química espanyola amb unes 30 empreses existents en aquest territori conegut per tots. Algunes organitzacions ecologistes i veïnals consideren les mesures de seguretat i ambiental insuficients. Arran dels fets de la passada setmana les seves queixes surten més reforçades que mai.  Per altra banda, ha agafat empenta en els darrers anys la crítica els abocaments nocius de manera continuada que deixa una herència de difícil solució en el medi ambient. No podem oblidar que  en alguns anàlisis a la zona  s’han trobat que alguns components químics nocius com el benzè han superat els llindars permesos en la normativa actual. Aquesta indústria que ha aportat molts recursos a Tarragona va agafar embranzida fa més de 50 anys i amb el pas del temps la societat ja no gaudeix de la mateixa simpatia per molts dels seus veïns. Tot i que són moltes les famílies que viuen indirectament o directament d’aquest complex químic, això fa que molts es mirin aquest monstre amb respecte.  Només cal anar a alguns dels municipis que formen part d’aquest complex petroquímic i és fàcil veure com els ingressos originats per aquests empreses han donat un nivell de vida superior que a la resta de municipis veïns que no gaudim de les avantatges tot i que correm el risc de gaudir de les desavantatges d’aquest polígon. 

No gaire lluny d’aquí tenim dues centrals nuclears de les més antigues de la península ibèrica que van fent de les seves esperant que algú s'atreveix a tancar els seus reactors, però sempre es va perllongant de mica en mica fins a la propera cita sense fer gaire soroll.

La nostra comarca del Baix Penedès sempre ha mirat més a Barcelona, encara que formem part d’aquesta província meridional sempre hem tirat més cap al nord que cap al sud i quan ho fèiem en aquesta direcció en moltes ocasions era perquè no hi havia alternativa i per simples  qüestions administratives. 

Gràcies a aquesta ubicació totalment irracional de l’estació del Camp de Tarragona ha estat una de les causes que alguns haguem descobert darrerament  una mica més aquest monstre de llum i foc que tenim aquí a la porta del darrere a uns 30 quilòmetres de casa nostra en línia recta. Molta gent del Vendrell, Calafell, la Bisbal del Penedès van notar la vibracions del parell o tres d’explosions que van tenir lloc en aquest incident de la passada setmana. 

A nivell general, fa uns anys les administracions públiques i la majoria d’empreses privades tenien una especial cura en el mateniment de les instal·lacions i material, però el capitalisme ens aboca cada dia a abandonar aquestes tasques que no aporten tan benefici industrial i ho deixen a uns nivells mínims. Només cal veure la política de l’Adif i Renfe que cada dos per tres mostren ensurts, alguns provocats per una manifesta manca de manteniment. Esperem que aquestes 30 empreses i administracions públiques i privades vigilin aquest polvorí que tenim aquí darrera a les portes perquè no passa cap ensurt i si algun fet succeeix que sigui el més lleu possible per tots i des del primer moment tothom ho tingui clar. L’altre dia va ser un infortuni però el monstre ens va avisar un cop més. Sembla ser que en portem 4 en un any. Ell  està allí viu amb les seves coses bones i les dolentes. L’hem de mimar i vetllar. Ens dóna riquesa però esperem que d’aquí uns anys les coses que ara ignorem o no ens volen dir no repercuteixin negativament en la nostra salut i medi ambient i no tornem a viure escenes tràgiques com la passada amb grans ciutats a tocar del seu perímetre. No baixem la guàrdia.

Obrim les portes a un nou any

Hem obert les portes a un nou any que ja hem encetat fins a Reis. En aquest nou cicle ja tenim alguna cosa que ha canviat i que d’una manera o altra ens afecta. Primer de tot hem enterrat la targeta T-10 que era utilitzada per molts baixpendesencs per anar a Barcelona. A partir d’ara la cosa es divideix més que mai entre dos tipus d’usuaris ben clars: Els que fan servir assíduament un títol de transport per anar a la capital catalana i els resultarà rendible la “T-Usual” o aquells que hauran d’acostumar-se a la “T-Casual” que són els que perdran diners en aquests nous canvis. Pel mig tenim un títol “T-familia” que queda a mig camí de les dues i que no portarà a terme l’obra social de la T-10 que ha realitzat fins ara. 

Per altra banda, tenim la fortuna de poder anar de Vila-seca a Alacant sense haver de pagar peatge. Una gran sort perquè veiem com això dels peatges també es va normalitzant a casa nostra. És una llàstima que aquest privilegi no afectes també la nostra trajectòria quan anem a Barcelona, encara que sigui per Vilafranca del Penedès amb un trajecte més llarg i més econòmic que per la luxosa Pau Casals.

Aquest any el Vendrell serà Capital de la Cultura Catalana. Tindrem el mateix de sempre amb algun petit afegit, però  a tot arreu anirem amb aquest logotip de molts colors que ens indica que enguany ens toca fer aquest paper. Sense més transcendència que aprofitar aquest postureo per fer algun acte una mica fora de la tònica general que ens caracteritza, però tampoc no esperem grans miracles de tot això. 

Trobo molt més encertada la celebració d’un any dedicat a un dels artistes més internacionals i oblidats de la nostra comarca com és Josep Cañas. Esperem que aquesta voluntat política aprovada pel plenari vendrellenc arriba a la societat i sigui una excusa genial per donar a conèixer aquest baixpendesenc arreu. És molt trist que s’hagi d’esperar tant a donar empenta a un artista de primer ordre de la comarca. No sé perquè però sempre ens ha agradat més el qui ha vingut de fora que els nostres indígenes amb denominació d’origen. Potser és que sempre hem tingut una mica baix el nivell d’autoestima. Aquests són uns símptomes prou clars. També serà l’any Joan Perucho, un escriptor molt vinculat al meu poble d’Albinyana.

Seguim avançant aquest any amb unes obres al cor del Vendrell que generen uns quants efectes secundaris entre diferents sectors de la població. Començarem pels seus veïns. Aquest és el cas del mercat del Vendrell que s’ha hagut de desplaçar a la Riera de la Bisbal. Durant uns mesos estàvem en ple debat a veure si posàvem un segon mercat ambulant a la vila amb la Rambla Cañas que presentava molts punts per a ser una destinació. Al final hem d’intentar que aquesta proposta comercial dels divendres es mantingui viva perquè les primeres setmanes no han estat molt afortunades. Dóna la casualitat que durant la gran major part de divendres que s’ha celebrat aquest mercat ha fet mal temps i més d’un dia els paradistes no han muntat per vent o pluja. Evidentment la protecció climàtica  al mal temps que hi havia a la Rambla aquí.  El vent passa amb tota la seva energia per aquesta riera que en el seu temps ja havia acollit el mercat setmanal.

Una dada que és prou interessant i que potser no s’ha donat a conèixer el suficient. En el termini de dos anys les persones que vulguin accedir al tren a l’Estació del Vendrell o de Sant Vicenç de Calders hauran de passar per un torn d’accés. No com ara que no hi ha cap impediment per pujar al tren. El fet de baixar ja depèn de les arts de cadascú i del seu esperit social. 

A nivell comarcal falta que els ajuntaments de l’interior com Llorenç, Sant Jaume dels Domenys, Banyeres del Penedès i altres practiquin una cosa molt difícil a la comarca com és la col·laboració i facin una piscina climatitzada per als seus veïns. No cal que tothom faci la seva i sigui un autèntic fracàs com el pavelló de Bellvei sinó que uneixin esforços i  tots tirin endavant un projecte global per a la comarca. A més mentre si posen i ho fan ja tindrem a tocar les eleccions municipals properes que els anirà molt bé. 

Els efectes secundaris de la política

La política ha de tenir coses bones i també en té moltes de dolentes que a vegades no acaben transcendint, però quan vas escoltant les diverses versions vas veient que hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar en tot plegat. Aquí estan els efectes secundaris de la política.

 Un dels efectes és la situació de moltes plantilles d’ens públic on s’han primat elements subjectius davant d’altres clarament objectius. En cada consistori entraven gent de la corda, alguns dels quals tenien certs privilegis econòmics o de poder sobre la resta sense cap justificació mínimament raonable. Aquest era un esport que practicaven les diverses forces polítiques, llavors en la majoria dels casos es respectaven aquests status quo particular no sigui que d’aquí quatre anys canvis d’amo el galliner i gires la truita. Llavors tots respectaven el que hi havia dins pel que podia passar. Evidentment per donar sentit a tot això es creava una pseudo  relació de llocs de treball que en comptes de respondre a les necessitats de l’administració en qüestió era per justificar tot aquest enrenou que hi havia dins. Aquí no passava res fins que per necessitats dels nous temps, les noves formes de contractació i els nous fixatges no havien de justificar res a ningú i es permetien el luxe de dir el que pensaven sense por a les seves conseqüències. Llavors aquí es va generar el gran problema al qual encara no se li ha trobat una solució dramàtica. Els professionals de la vella escola només tenen un botiquin amb poques eines bàsiques i una lògica que ja han quedat desfasada amb el pas del temps.

Evidentment com se sabia tot això, doncs hi havia un seguit de símptomes que quan la gent ha començat a dir el que cobrava s’han vist amb escreix. Abans el salari era una cosa tan secreta com la codi de l’encadenat de bicicleta, però amb el temps la transparència ha anat obrint-se pas en aquest món tancat, obscur i totalment injust.

Donaves un cop d’ull a la realitat salarial i podies veure que hi havia un munt de categories de tècnics, administratius i tot tipus d’auxiliars per triar i remenar. Cadascú quasi tenia un  salari propi assignat que amb el creixement de l’administració s’intentava a aplicar a altres amb unes característiques similars per donar més veracitat a tota aquesta gran farsa que ha donat suport a algunes relacions de lloc de treball. Tu miraves la llista reservada i pensaves em poso com administratiu i cobro més que algun tècnic de la casa. No cal perdre temps a la universitat pel que fa a la formació relacionada amb la feina. Si et trobes entre els escollits encara acabaràs com a cap d’algun departament, només és qüestió de posar-se en el lloc que toca i fer vida social en els cercles que corresponen  per arribar a sortir més beneficiat que algun llicenciat, enginyer o similar.

Després estan els tipus de via envers el poder. Alguns arriben. Des del primer dia ja estan en la seva torre d’ivori controlant el patí amb una connexió directa amb el poder fàctic que no sempre és el real i que coneix tothom. Encara que no hagin passat cap prova se’ls hi suposa directament per intuïció compartida.

Després estan els qui han fet tota la travessia en el desert i que a cop d’anys, de cursets i mil històries van avançant a un ritme lent, però segur.

Després els invisibles. Persones que poden passar dies, triennis i legislatures i estan com el primer dia que van posar el peu a la feina. Allí vivint atrapats en el temps i l’IPC en el millor dels casos. Treballadors intranscendents que estan perfectament integrats al mobiliari públic sense cap tipus de problema. La seva és una història de rutina, poc soroll, adaptant-se al mutisme del voltant sense cap més aspiració sinó simplement assumint una realitat i adaptant-la a les seves tasques diàries. Abans no constaven oficialment càrrecs de confiança perquè passaven a estar totalment integrats en plantilla i duraven el que volien fins que no trobaven alguna cosa millor o algú els hi feia la vida impossible i havien de buscar algun amic del partit per trobar lloc en un altra administració pública o una empresa amiga. 

Intentarem que per al 2020...

En aquest 2020 que tenim a les portes intentarem triar el gra de la palla. Un exemple ben clar el tenim en el simple exercici de regalar unes sabates.  Fins fa una dècada quan portàvem a terme aquesta acció teníem molt clar que el més important era el contingut de la capsa.  Tot i que la resta també tenia el seu interès.  Avui en dia ens hem oblidat d’aquest objectiu i li donem transcendència a moltes coses abans que el gran protagonista. Els nostres polítics ens estan ensenyant que l’acte més transcendental pot ser perfectament quan anunciem que regalarem unes sabates. Potser després en algun cas no portem a terme el nostre objectiu, però el titular ja ha sortit i això és que destaca del procés. Si després la cosa es compleix ja és tema que queda en un segon nivell. Evidentment al objecte del nostre desig li hem de posar una bossa ben bonica i transcendental i una capsa en total sintonia amb el contingut.

El gran objectiu dels nostres polítics es fer estudis, informes, projectes i mil coses més de moltes coses que a vegades no passaran d’aquesta part del procés, per mil causes diferents. Ens podem trobar que els diners destinats a aquesta partida siguin totalment insuficients o també que la deriva del seu projecte inicial estigui lluny del pla del manaire de torn. Un exercici pràctic és intentar veure que s’amaga darrera dels  grans titulars. Una millora a la via pública és enganxar una llamborda d’una cantonada que es mou per la densitat de circulació que suporta. Una reducció de les taxes d’atur és contractar 50 persones per sis mesos i no buscar cap alternativa a les 49 que sortiran el dia següent  per la porta del darrera que tot just acaben de finalitzar la seva feina temporal.

Per al 2020 no buscarem ser ni els millors, ni els més guapos, ni tenir la fira més concorreguda, sinó simplement buscar una millor coherència entre tots plegats. La gràcia d’una festa major és que la gent del municipi en gaudeixi plenament i com més millor. Porta un grup internacional que et reuneixi en una nit 10.000 persones en una esplanada no et serveix de gaire si la resta de dies no tens pressupost ni per llogar l’equip de so. Hi ha pobles com Calafell que han sabut retrobar l’esperit de festa major tradicional i no que aquells dies siguin uns dies de festa per tocar el dos. La gràcia és que a la Rambla hi hagi caliu durant molts dies a l’any i no només quan fan algun esdeveniment puntual o bé algun personatge de la televisió. Aquesta no és una feina que es faci de cop i volta sinó que aquí cal una feina de formiga que amb el temps dóna els seus resultats, però necessita el seu temps. No ens cal omplir una fira perquè ho mani la tradició amb el que trobis al mercat, sinó que una mostra ha de representar el seu poble i s’ha d’adaptar a les circumstàncies i a la realitat de l’indret. No ens calen parcs temàtics desvinculats del territori amb inauguracions avorrides.

No ens cal ser els reis de la beneficència i mantenir una gran despesa en ajudes socials. Evidentment s’ha de donar un cop de mà a les persones que ho passen malament, però s’ha de dotar la comarca d’unes estructures que permetin a la gent buscar-se una feina amb un salari decent sense necessitat d’agafar el tren o el cotxe i anar a una altra ciutat. S’ha de treballar pel poble i buscar la manera que ens arribin empreses de fora que donin vida al comerç local. Fins ara s’ha practicat una política clarament proteccionista procurant que les grans superfícies i franquícies no vinguessin a casa nostra.  El que s’ha aconseguit es que la gent ha anat a buscar aquestes marques al lloc on estan. Si s’hagués deixat una porta oberta a alguns d’aquests negocis perquè s’establís a la comarca tots en sortiríem guanyant. No hem tingut en compte les avantatges del vehicle privat i la proximitat de Barcelona i Tarragona amb transport públic.

Hem de començar a pensar com a ciutat. Ja no som un poble on manen els quatre de sempre i la resta viu paral·lel a l’oligarquia local i comarcal. Hi ha polítics que fa anys que estan amortitzats i ja es mereixen un recanvi amb noves propostes d’una generació jove que li toca ocupar el seu lloc.  Aquesta comarca encara li toca entrar al segle XXI. En molts casos encara ho tenim pendent. S’ha de reconèixer que l Vendrell que hauria de ser la locomotora en moltes coses va a la cua del tren perquè hi ha pobles més petits amb molt menor pressupost que fa dies que treballen en aquest format nou del qual el Vendrell encara no s’hi vol adaptar encara que hi hagi un canvi d’imatge, les estructures segueixen les mateixes amb un mapping sobre una façana que reclama una renovació.

Només era “Postureig Vendrellenc”

Els dilluns a la tarda des de 13 anys que faig un programa a ràdio el Vendrell anomenat Pas de Vianants. És una mena de calaix de sastre amb tertúlies, entrevistes i similars. En aquesta legislatura els partís polítics del consistori varen consensuar fer el ple mensual el 3r dilluns de cada mes per la tarda, però com acostuma a passar al Vendrell, només un ple dels darrers 5 que han tingut lloc s’ha celebrat en la data senyalada. Evidentment les lleis i els pactes a casa nostra estan per ignorar-los i aquí teniu com a mostra un botó.

Per altres coses de la vida sóc el president de la Junta de personal del Vendrell. Llavors en el ple del passat dilluns que era el quart del mes van coincidir les conjuntures galàctiques.   Aquest fet  va provocar que anés al ple. Allí vaig aguantar quasi tota la sessió menys les darrers intervencions dels clàssics de sempre i les respostes dels nostres polítics que en molts temes interessants acostumen a sortir per la tangent amb arguments més propers a la  ciència ficció. Llavors per literatura jo l’escullo de la bona i un ja té una edat i una experiència perquè li expliquin sopars de duro un dilluns a les onze de la nit.

Nosaltres com a representants dels treballadors històricament ens hem dedicar a negociar amb l’empresa una sèrie de millores, canvis que s’han portat a terme amb més o menys encert, però hi ha un seguit de coses que el verb negociar s’ha substituït estoicament  pel verb imposar.

El 13 de març del 2018 es va publicar un contracte amb d’Aleph Iniciativas y Organización, SA per elaborar una Relació de Llocs de Treball (RLT) de l’Ajuntament del Vendrell i patronats. Sort que s’havia de fer per sis mesos perquè portem dos anys i els treballadors només tenim una presentació concisa, formal i optimista d’aquest treball. Entre tots els vendrellencs han abonat més de 20.000 euros per fer aquest treball i a nosaltres que som els representants legals dels treballadors no se’ns han ensenyat veure res d’aquesta obra mestra. De la cosa, potser  podrem veure algun resultat al 2021, però ara per ara amagada sota custòdia per part del consistori. Tal com va anar l’elaboració de tot plegat i quatre dades que tenim del seu procés no tinc cap confiança cap aquest document que havia de ser el salvador de totes les injustícies socials des de l’efecte 2000 fins ara.

L’Ajuntament del Vendrell és un dels consistoris amb trets similars que dedica un percentatge més baix dels seu pressupost al capítol de personal. Això és el més normal que tenim. A partir d’aquí arrastrem des de les presumptes relacions de lloc de treball del segle passat unes incoherències i injustícies a les qual encara cap equip de govern  no ha volgut donar una solució amb cara i ulls. Va posant una mica d’oli recremat en aquells punts que més grinyolen, però això de fer un estudi global equitatiu i igualitari per a tothom, doncs res perquè abans de participar en aquesta RLT ja ens varen dir que alguns coses no es podien tocar. L’esperit intocable de la Constitució  Espanyola es pot trobar arreu.

Davant d’aquest marge de maniobra i veient que la nova temporada política venia amb cares joves, fresques amb ganes, tot just abans de la festa major vàrem pactar un document molt clar amb l’ajuntament per intentar alleugerar aquestes discriminacions salarials que hi ha quan treballadors fent feina similar amb sous ben  diferents.

Vist que després d’una legislatura més fosca que un túnel de tren en una via morta s’intuïa alguna claror optimista a l’horitzó. El que havia de ser una cosa ràpida i general amb uns trets ben clars per les dues parts s’anava alentint i complicant, fins que un dia ens varen dir que per fer realitat aquest pacte s’havien de complir uns continguts inclosos en el manual de l’empresa que va fer la RLT el 2004. Nosaltres en el seu moment ja vàrem comentar a l’equip de govern del moment que inclogués  aquestes condicions en el conveni, però evidentment no en van fer cas perquè aquest sistema de trams actual s’ha pervertit des del minut zero quan hi ha persones que han fet un ascens per ascensor i altres per viaranys de muntanya amb molts tombs i parades tècniques pel camí. Evidentment la velocitat no l’han triada les persones que s’han mogut sinó els polítics que no volien tenir res massa pautat en aquest sentit per tenir millor marge de maniobra i moure fitxes amb criteris majoritàriament polítics. Ara volen recuperar d’un “power point” i d’un manual de l’empresa aquests condicions per portar a termes millores salarials. Tot molt lamentable, la veritat. Sort un cop més de l’oposició que sempre ens ha donat suport perquè alguns quan han passat al govern han perdut els seus criteris originals. Pur postureig vendrellenc quan només interessa el titular.

50 anys, entre la lluna i el 5 G

Després del pas just d’una dècada ens tornem a trobar aquí per recordar que els baixpenedesencs nascuts el 1969 tenim una cita el proper dia 19 d’octubre al Vendrell. Només s’ha d’enviar un mail a [email protected].

Evidentment aquesta cita al voltant d’una taula està completada per altres activitats i sorpreses que de mica en mica els protagonistes de l’esdeveniment de la proposta aniran esbrinant en una mesura justa. Els fills d’aquesta generació de la comarca ens vàrem conèixer majoritàriament a la zona escolar on la majoria de municipis de la comarca enviaven els seus alumnes en algun dels dos centres públics del Baix Penedès que en aquella època convivien al Vendrell en ensenyament mitjà. 30 anys després les coses han canviat molt i quasi la meitat de municipis de la comarca ja tenen el seu institut propi. En aquells temps no hi faltaven altres companys que venien de Torredembarra i Roda de Barà per diferents motius també compartien aquests centres.

En aquells moments hi havia sentiment de comarca, tots aquells joves que anàvem i veníem amb el bus més tard ens anàvem trobant a les festes majors i a les principals activitats que s’han portat a terme a la comarca i fora d’ella. De la mateixa manera que abans érem promeses que ens formàvem el pas del temps ha portat alguns al món de la política, altres al món del disseny, potser alguns ha preferit crear el seu propi negoci i altres s’han deixat portar per les xarxes de l’administració pública amb les seves coses positives i negatives.

En aquests sopars preparant aquesta cita  hem recordat aquell Vendrell que es movia al voltant dels 10.000 habitants, amb molta immigració d’altres parts de la Península Ibèrica i uns carrers on només s’escoltava català i castellà i molt poca cosa més. Avui en dia estem en una societat multicultural on hi podem trobar gairebé 100 nacionalitats diferents amb representació de tots els continents.

Estem en aquest Vendrell que va viure una gran dècada dels 60, 70 i 80, però quan amb el pas del temps la velocitat del creixement econòmic s’anava reduint fins arribar a la bombolla immobiliària que amb el 2007 va caure en picat fins avui quan encara no ens hem recuperat. Tampoc hem estat capaços de traçar les nostres línies de futur i anem fent pedaços a la nostra realitat diària. Un Vendrell que es conegut pel seu peatge, per les seves cues a la N-340, per tenir durant uns anys una important representació d’un partit que val més no recordar. Un Vendrell que té el luxe de mantenir dos equips de futbol en categories baixes, perquè no ha estat capaç d’unir esforços. Un Vendrell farcit de petites entitats de moltes coses, algunes familiars i poca cosa més. Una vila on la gent que hi participa està en 25 coses i la resta no se la veu en cap entitat. Un Vendrell que és capital de comarca accidentalment, però no pas per voluntat de la vila perquè encara hi ha una gran abisme entre la capital i els seus nuclis amb platja.

La nostra era una generació amb possibilitats, filla d’unes famílies  que més o menys s’havia pogut guanyar la vida. Nosaltres podíem estudiar, treballar i guanyar diners perquè hi havia diners en moviment. Actualment tenen molts aturats entretinguts cap aquí fins allà i només reben fum. En la nostra joventut podíem escollir on anar de festa amb diferents opcions. Avui en dia a vegades hem pregunto on va la gent jove perquè per aquí a la vora la veritat és que no es veu gaire a part de les festes majors i similars.

Nosaltres érem joves amb una carrera i una formació complementària amb un preu raonable i un futur a les nostres mans tangible. Avui en dia hi ha un ampli camp de formació que no té aturador i en massa ocasions a uns preus desorbitats. Ara estem en una vila pobra on només falta veure les gent que fa cua per rebre algun tipus d’ajut social. Les llistats de beneficència del segle passat amb les famílies de sempre s’ha superat amb desmesura.

Nosaltres som la generació del Vip’s del Long Play, del Hidroshima, del HG, de la Biblioteca a la Rambla i d’una fira amb els “cavallitos” a la Rambla. Fa 50 anys vàrem arribar a la lluna i ara estem entrant en el món del 5G, però per la resta estem pitjor que quan érem joves i miràvem per la tele la mort de Franco, el Mundial 1982 i les Olímpiades de Barcelona ara anem per la via verda per perdre aquests quilos de més. A veure si us animeu i veniu al sopar i parlàrem de tot això i molt més.

 

El retorn d’uns veïns enlairats

Hi havia una vegada un poble que s’havia quedat sense la seva parella de gegants. Un hereu i una pubilla que tenien gairebé 100 anys d’història. Sempre havien estat molt estimats per unes generacions de vilatans que havien compartit amb ells cercaviles, festes majors i altres esdeveniments populars.

Tota la colla de cap-grossos de la localitat estaven molt tristos perquè s’havien quedat sense companyia en les seves sortides festives. Tristos i desconsolats perquè estaven  orfes d’aquesta companyia tan ben plantada. Entres ells es consolaven les penes per aquesta gran pèrdua. Molts dels veïns i entitats del municipi van difondre a traves dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials imatges dels seus veïns enlairats per a veure si els trobaven, però ningú va saber esbrinar on estaven. Els dies passaven, els fulls de l’agenda anaven caient i ningú havia respost a la crida que havia arribat a totes les bandes del país i molt més enllà de les seves fronteres.

Un dia inesperat, tot al sortir el sol una fotografia amb els entranyables personatges va inundar les xarxes socials dels habitants de la ciutat, resulta que un veí que tornava de bon matí a casa se’ls va trobar en un racó de la plaça Vella, contemplant la buidor dels carrers a aquelles hores de la matinada. La gent quan va obrir el mòbil i va veure aquella imatge en alguna xarxa social va anar amb el primer que va trobar per posar-se a donar la benvinguda als seus veïns de tota la vida.

Poc a poc s’hi va afegir gent i més gent vinguda d’arreu per participar en aquesta rebuda anticipada que la seva vila estimada els va donar sense  cap tipus de protocol ni programa previst, totalment improvisat.

La gent s’hi va fer fotos. Tothom preguntava com havia estat la seva recuperació, però ningú sabia dir res. La policia no parava de revisar  els vídeos de les cameres de vigilància escampades per lloc estratègics del municipi i no van trobar cap rastre d’aquests tornada a la seva llar. Tot era un misteri. El descobridor del miracle no parava de respondre a les preguntes al seu voltant amb la mateixa frase que ell se’ls va trobar de sobte quan tornava a casa pel matí i que no havia vist ni escoltat cap cosa estranya per la zona.

Aquell mateix matí els grups de cultura popular es varen posar d’acord per rebre els nobles veïns tal com es mereixien. Llavors van acordar un seguit d’actes per al retrobament oficial dels insignes veïns. La cosa ja seria a la tarda perquè a aquelles hores val més que tothom anés a casa a dinar i es preparés per una gran tarda farcida d’actuacions i mostres d’alegria. Quan tocaren les cinc va començar la desfilada de tots els elements de cultura popular, entitats i veïns del Vendrell per celebrar la recuperació dels estimats gegants. Tots varen desfilar davant seu, ballant, cantant, enviant petons i abraçades simbòliques per mostrar la seva estima per aquesta gran parella que configuraven un dels símbols més estimats del municipi.

La festa es va haver d’ampliar a carrers i places adjacents perquè l’espai no podia absorbir les mostres de suport d’arreu que s’anaven apropant a aquesta cita popular.

Va ser un dia de joia i de festa que ningú preveia i que va sorgir espontàniament de la gent del municipi on tothom tenia molt clar qui eren els autèntics protagonistes de tot plegat.

Quan tothom ja havia tornat a casa i els gegants estaven ben guardats a la casa gran, en un dels arbres d’una cèntrica plaça del municipi hi va aparèixer una nota escrita a mà sense signatura que deia “Us torno aquesta estimada parella de gegants perquè des de que els tenia guardats al magatzem per fer una broma i tornar-los per abans de la Fira no he pogut dormir cap dia per culpa de la meva mala consciència”. Van passar els mesos i els anys i cada 23 d’agost se celebra la festa de la recuperació dels gegants vells del Vendrell  perquè ells també tenen  la seva pròpia jornada com altres entitats de la localitat. Aquest és un conte amb un final feliç tal com ha passat en la realitat per sort de tots  plegats. Benvinguts a la vostra vila Teresa i Salvador. 

Una nova legislatura per a la història

Tenim al calaix una nova legislatura, quatre d’anys d’un equip  de govern format per dos partits clàssics, més un regidor que es va quedar a l’aire després que la seva companya de formació marxés a l’oposició amb les sigles del partit. Tot i aquesta minoria que tenia la tasca encomanada per la població de tirar endavant el municipi, la cosa ha estat bastant tranquil·la perquè altres partits com el PP, PxC i Ciutadans en un moment donat també han donat el seu suport als pressupostos locals que és l’eina bàsica i fonamental per portar a terme l’acció de govern. Tot ha anat com una bassa d’oli. Inclòs dies que en altres llocs van ser moguts com el transcendental 1 d’octubre aquí a la localitat es va viure des d’un aspecte festiu i reivindicatiu sense que sorgís cap problema. Moments històrics que va deixar al General Prim sense el seu carrer al centre de la ciutat, però això són coses que passen.

En aquests anys hem passat jornades presumptament històriques quan tot just després de Sant Joan vàrem tenir l’honor de ser subseu dels Jocs del Mediterrani, però com va passar a la resta de camps, el nou pavelló estava gairebé buit en la majoria de competicions de handbol femení que van tenir lloc al Vendrell.

En aquesta legislatura la gent cansada de veure el pont de les Madrigueres presumptament acabat, un dia va decidir treure la tancar i passar. Al cap de poc temps vàrem tenir una mena d’inauguració oficial amb els discursos i la visita protocol·lària. Aquesta obra tan important d’infrastructura ha anat acompanyada d’una mena de viarany per dins les Madrigueres que en pocs anys ha passat de ser un pàrquing descontrolat de cotxes i caravanes a ser un espai protegit tenint cura de no trepitjar o no tocava. Miracles de la política local.

Després de promeses i primeres pedres hem vist com el CAP del Botafoc començava a aixecar-se en el seu lloc previst. Suposo que en la presenta legislatura el veurem entrar en funcionament. Ara només falta que la plantilla de Santa Tecla a casa nostra s’ampliï i realment es pugui treure el seu màxim rendiment.

En aquesta legislatura s’ha continuat practicant la segregació escolar amb una escola de primària on   el 70% o 80 % d’alumnes són de famílies migrades. Sembla ser que en el proper curs ja no interessa portar aquesta política i la cosa canviarà. Aquesta distribució no es pot equilibrar d’un dia a l’altre i menys quan aquest centre  també oferirà classes d’institut.  A veure com evoluciona aquest episodi que està allí en la ment de molts i que passa de puntetes pels mitjans de comunicació.

En aquest legislatura s’ha obert noves superfícies comercials com el Bon Preu que registra un dels punts més àlgids de venda els diumenges al matí. Aquest és un tema que ens hauria de preocupar perquè ens estem carregant l’esperit festiu. Alguns comerços tradicionals de la vila s’han tancat i a vegades s’han ocupat per grans franquícies i la plaça Nova del Vendrell s’ha convertit en un espai reservat majoritàriament a les òptiques. Per fi hem vist obrir cal Numbrú del Vendrell. Un d’aquests punts emblemàtics del Vendrell que després del Pla de Barris s’hi ha instal·lat com marca l’emplaçament una franquícia visual.

Les nostres tradicions més ancestrals segueixen fixes i no les treu ningú. Un exemple són els trens cada hora a Barcelona en una línia que cada cop costa més arribar a la plaça Catalunya. La problemàtica per la sensibilitat de l’enllumenat públic és ben vigent en algunes zones, en especial els nuclis de les platges.

El Teatre Brisamar encara segueix la seva degradació lenta, però constant i la zona del Tabaris està pendent la realització d’un nou pla amb diners europeus i vendrellencs que li ha de rentar la cara, a veure si té tant d’èxit com el nou pavelló del Club d’Esports Vendrell.

Han passat quatre anys i la via del colesterol és dels espais més utilitzats pel vendrellencs, en canvi a la Rambla li segueix faltant alegria la major part de dies de l’any.

 

Els fabricants de fum dels més desfavorits

Avui en dia hi ha moltes empreses gestores que s’encarreguen de gestionar aturats, persones amb discapacitat, immigrants sense papers i altres perfils que a la nostra societat li costa integrar d’una manera mínimament normalitzada.

Aquests professionals reben uns diners públics per portar a terme una tasca que li correspondria a les administracions però que ho cedeix a aquesta xarxa d’empreses gestores. Un exemple molt clar està en els Mena ( Menors No Acompanyats). Aquests xicots  menors d’edat varen arribar a les nostres contrades d’una manera paral·lela a la legalitat vigent. El que s’hauria de fer és gestionar la seva situació i decidir el seu futur en un termini racional d’un mes com a molt, però com les coses van com van i sembla que interessa que no canviïn gaire, llavors el que passa és que viuen en una situació tutelada en cases, centres i espais públics o similar durant un temps excessiu que és difícil suportar per una persona jove que està en una fina línia que no acaben mai d’aclarir per quin costat està. Aquestes empreses s’encarreguen de tenir ocupats aquests joves amb activitats, cursos i mil coses més que els permeti passar el temps el més ràpid millor i que durant aquest període adquireixin coneixements utils per al seu futur. A vegades per aquesta situació precària dels joves poden sorgir problemes en un lloc o un altre. Llavors el polític de torn surt dient que són coses puntuals i que no passa res. El que no és normal que aquests nois estiguin un any aquí internats en un centre en unes pèssimes condicions a vegades esperant alguna cosa que s’hauria d’arreglar en un temps més prudencial pel benefici de tots plegats. Algú ha de prendre una decisió a un  costat o un altre, però no serveix de res mantenir una situació provisional que no porta enlloc sense data de caducitat. Darrerament en aquest país no es mulla ningú ni per a ni per b, llavors ho deixem sobre la taula fins que algun dia passi alguna cosa i algun atrevit prengui mesures dràstiques o a un costat o a l’altre de la legalitat.

Un altre punt de trobada a casa nostra d’aquest professionals és el gran nombre d’aturats. Llavors hi ha un ampli ventall d’empreses de diferents àmbits que es dediquen a donar sortida virtual a aquests joves amb formació variada, visita a empreses i etc. Evidentment hi ha uns diners públics assignats per tot això que poden servir per anar pagant les practiques i alguna cosa més i després d’aquest procés doncs un altre cop al carrer i a tornar a començar i anar fent en altres viaranys professionals.

Sort que hi ha joves que veuen que tot això massa cops és un gran mentida temàtica i ja no volen entrar en aquest circuit sinó veuen unes probabilitats clares de trobar una feina amb unes mínimes garanties. ¿Com podem crear una societat segura amb el Garantia Juvenil on sembla que els grans beneficiats reals són les empreses que ho gestionen ? Els joves doncs acaben perdent la il·lusió en aquests projectes de maquillatge social i polític que no soluciona ni de bon tros la problemàtica que tenim a casa nostra.

La solució més fàcil per tot això i segurament es podrien treure uns millors resultats reals seria donar suport al petit, mitjà empresari i autònom perquè s’encarregués de preparar formar a aquests joves i poguessin tenir una porta oberta al mercat laboral amb un futur assegurat, però això sembla que no interessa a totes aquestes empreses que estan allí al mig i viuen de les subvencions que es destinen a aturats. Millor que aquests diners s’utilitzessin per unes altres vies que segurament hi hauria més benefici real i no tant mediàtic.

En aquest món de l’obra social als més desfavorits en algunes fundacions i similars et trobes a persones que fan una jornada de 8 hores al dia i cobren una subvenció de 300 euros al mes i encara gràcies. Això no va ni en rodes.

La culpa principalment és dels polítics que viuen més d’aquest fum mediàtic que no pas de la feina de la formigueta que altres fan sense tan de rebombori mediàtic. Aquests fabricants de fum només fan el que els de dalt els hi diuen i com més vistós sigui l’emissió doncs millor per a tots plegats. 

La vila dels castells de foc de cinc minuts

  

Al Vendrell en aquestes properes eleccions municipals amb tota seguretat se superaran el nombre de llistes que mai s’han presentat a cap cita electoral. La cosa està amb escreix per sobre la desena. Després ja veurem que diuen les urnes i hi posa ordre  a tot plegat. Tenim més llistes que mai, però per altra banda, hi ha unes tendències en què els polítics es busquen les maneres de treure de sobre les seves responsabilitats. No cal anar més lluny que recuperar el punt número 8 del ple ordinari del passat 26 de març al consistori vendrellenc.  “Moció presentada per l'equip de govern, per encomanar als serveis tècnics de gestió tributària de l’ajuntament les tasques adients per tal d’establir quins són els criteris i modificacions que caldria introduir en l’ordenança fiscal per tal que l’ajuntament pogués establir, si així ho acorda, el recàrrec sobre habitatges desocupats…”.

En una situació normal, els tècnics municipals haurien d’haver analitzat la situació prèviament  i presentar unes propostes  al govern perquè aquests decidissin  per quina optar, però sempre cal una decisió política fruit d’un programa i d’una planificació general que inclogui altres elements dins una visió global per al municipi i els seus veïns. Quan no hi ha ni voluntat de mullar-se ni d’actuar i a més curiosament estem en període electoral el millor per als responsables del consistori es presentar aquest tipus de mocions sobre una temàtica que ja va sortir  al 2015 i que ni abans ni era tenen cap garantia d’arribar a bon port.

Els polítics que tenim a casa nostra no estan acostumats a prendre decisions i ens toca   en una mena d’atzucac  on el copiar i enganxar  ja ha arribat a la saturació.

Estem parlant de coses tan senzilles d’organitzar una festa major per a tot el municipi. Perquè el nostre present és que cada nucli faci la seva. En comptes d’agafar un parell d’orquestres potents doncs prefereixen agafar 15 conjunts de dues o tres persones perquè cada barri tingui la seva pròpia festeta major. El mateix passa amb el castell de focs. En municipis del Vendrell es molt difícil veure castell de focs de qualitat que superin els 10 minuts de durada. Els nostres polítics que volen quedar bé amb tothom prefereixen fer 5 castells de foc de cinc minuts de durada per no crear perjudicis socials entre tots els nuclis.

Els futurs polítics del Vendrell estan immersos en programes electorals amb iniciatives tan peculiars com fer un nou gimnàs a Coma-ruga. Potser no tenim gimnasos públics al municipi? Potser que millorem el transport urbà que és patètic i a Coma-ruga hi posem una altra activitat perquè potser els del centre del Vendrell també hi podran anar. No cal que tinguem una mica de tot a tot arreu com estem fent amb els castells de foc de festa major. Un altre element que m’ha fet molta gràcia és convertir en zona de vianants el carrer que uneix el pont de França amb el CAP. Si per fer un tros petit del dr. Robert hem estat tres anys de legislatura, quan podem estar per fer aquesta obra magna de la casa pública?

El nous governants que entrin han de ser valents i prendre decisions que el Vendrell es mereix. Fa quatre dies que es va obrir l’ampliació de l’Skate del Botafoc.  Ves per on a Calafell un partit de govern ja ha presentat un projecte d’una nova pista per patinar  que està a anys llum del que tenim al Vendrell. Aquí tot ho fem tard i malament i els municipis del costat ens passen la mà per la cara a la mínima de canvi.

Si tens ganes de fer dos mercats al Vendrell, doncs es presenta un parell o tres propostes noves i que la gent voti a veure que li sembla. No ens cal aquest procés participació ciutadana sobre l’ordenança perquè es pugui arribar a fer un altre mercat al municipi. S’agafen uns projectes es debaten amb les parts interessades i si la cosa rutlla es prova i ja està. Si seguim aquest camí actual que comença per l’ordenança, quan arribem al nou mercat ja estaran tots els altres parlant de venda electrònica i similars. Ja ens haurem quedat un altre cop enrere com ha passat amb el Botafoc.

Ara els nostres polítics ens volen vendre la moto que ells han eixugat el deute del municipi. Qui ha fet aquesta magna gesta ha estat el poble silenciós que amb un IBI escandalós i sense inversió pública ha anat tornant allò que els nostres polítics es van gastar en altres anys precedents. No han estat altres que els mateixos que tenim que durant 40 anys s’han repartit el maset a la seva manera. Ara sembla que la cosa pot canviar, però ja veurem, perquè al Vendrell massa cops el qui ve fa bo al que ha marxat. Ja ho veurem.

Els partits tradicionals es multipliquen

En municipis com el Vendrell i Calafell a les properes municipals podem trobar un ampli ventall de formacions que poden portar a superar records en tots els àmbits fins el punt que la governabilitat és una cosa més proper a un mag que a un gestor polític.

Aquí sempre hem tingut tres grans forces. Per una banda, el centralisme espanyol de dreta que vesteixen corbata i van ben pinxos. Aquest sempre han estat més connectats amb la Meseta que no pas amb els interessos de Catalunya que han tingut com un a mena d’hort de cap de setmana. Aquests senyors que fan pinta d’anar a missa i de portar un pin de la bandera espanyola en els seus ambients íntims s’han multiplicat en tres noves formacions: Tenim els Vox que van molt forts i amb publicitat gratis a través del Judici del Procés on tot i exercir d’acusació particular amb la despesa que això comporta estan fent la seva campanya electoral, sinó molts segur que no sabien ni que existien.

Després tenim els Ciutadans que estan allí. Alguns dels seus membres cansats del PP han muntat la seva carpa electoral i endavant. Tenen uns líders polítics que pot agradar o no, però per sort o per desgràcia també passen moltes hores davant els mitjans de comunicació i la promoció també la tenen gratuïta pels mitjans públics.

Després està el PP, que són els de tota la vida que al Vendrell sempre treuen dos regidors, però possiblement a les properes la cosa es podria alterar, però ells sempre aguanten la patacada i estan allí donant suport al govern que faci falta en benefici del municipi aquí no passa res.

Després estan els catalanistes de tota la vida que ara es presenten en diverses formacions. Per una banda, els que porten les sigles del partit de torn i després n’hi ha uns que recuperen vells rostres de la política local i que després de 4 anys de parada tècnica tornen a veure que poden recuperar d’aquell votant del Pujol i el Mas que ja s’ha perdut la pista i ja no sap a qui votar entre canvis i nomenclatures diferents. També hi ha els d’Ara Vendrell, on molts proven d’aquesta pedrera nacionalista, però ells són un grup que han de decidir a veure com encaren el vaixell municipalista  i tot està una mica penjat. Sobre la marxa es va decidint entre tots plegats. No ens mullem gaire no sigui que l’aventura política ens surti malament. Al final s’han apuntat els de l’Anc que han volien unir tots els partits nacionalistes i al final com no els hi han fet gaire cas, han muntat la seva estratègia i a veure per on peta la cosa. També estan allí perquè ningú vol baixar de la cua de sortida a veure que diu la gent.

A la banda  més de l’esquerra estan els fills del Psc autèntic ja caigut en aquesta democràcia fictícia que vivim i aquests també van donar suport al 155  i del Psuc i les seves variants que són la banda més esquerrana de tot el panorama polític.

Aquí tenim des de la nova versió de l’esquerra d’aquest país com pot ser els Si se puede que han vingut a cobrir un lloc que van deixar buit aquestes formacions abans esmentades i que van fent sobre la marxa i adaptant-se a les noves situacions tenint sempre en compte els problemes reals i autèntics de la majoria de la gent en aquesta societat precària que ens toca viure.

Després estan els de la Cup que entre les seves coses bones està que els membres amb càrrecs polítics no repeteixin. Això és una dels models que s’hauria d’anar implantant en totes les formacions en els propers anys, perquè fer de la política una professió és una cosa que només pot beneficiar al protagonista, però a ningú més.

Després hi havia algunes formacions veïnals dels barris marítims que semblava que apareixerien, però ara estan calladetes. A veure que passa si al final donen el salt o es dilueixen en alguna altra formació. Doncs res per triar i remenar. Alguns ja fa dies que fan campanya, altres encara no se sap qui serà el seu cap. Altres només es coneix el seu cap i prou. Doncs seguim endavant en aquests mesos farcits de propaganda electoral camuflada. Aneu pensant qui votareu i sinó ho feu sempre guanya el que tingui més vots perquè la llei que tenim ho diu així i punt.

Enganxats seguint el “Judici del Procés”

En aquesta televisió que cada dia hi ha més canals i amb una àmplia oferta per veure coses de tot tipus i a totes hores a vegades sobten programes o fets que fa que un nombre considerable de persones ho segueixin incondicionalment.

Fins ara teníem el futbol, algunes sèries i concursos televisius que atrapaven als espectadors fidels davant de les pantalles, però ara tenim un nou espectacle mediàtic, una nova farsa que ha portat a 12 persones davant el tribunal a Madrid, alguns d’ells fa més d’un any que estan a la garjola amb unes acusació més properes a la ciència ficció que no pas a la realitat. Encara que sembli una ficció és una realitat amb final suposat.

Són moltes les persones que ho varen seguint en la petita pantalla i en els diferents programes que ho van analitzant al llarg de la jornada. Tampoc no oblidem la importància de les xarxes socials i els comentaris espontanis que s’hi van generant. Aquest és un tema de conversa molt utilitzat a casa nostra que segur que guanya amb distància al temps i al futbol que són els clàssics igual que les properes cites electorals que molta gent crec que veu de lluny perquè ja estan saturats d’aquest tema.

Molts cops la gràcia de tot aquest judici s’amaga en imatges, en petits detalls que amaguen el secret de tot plegat i en comentaris de les diferents parts que formen part d’aquesta obra de teatre institucional en què la majoria ja albirem per on pot caure, però hem de deixar passar el temps i esperar que es confirmin les nostres expectatives.

La nostra societat viu dues realitats la que es veu al carrer majoritàriament per les persones que hi viuen, prova d’això és la gran resposta que tenen les manifestacions i concentracions que es fan a favor del Procés. Per altra banda, hi ha una altra realitat virtual que és la que ens volen vendre alguns partits i una mica els poders fàctics d’aquest Estat que cada dia està tenim més qüestionat.

Aquests visionaris virtuals d’aquest fet viuen inspirats en uns mitjans de comunicació que tots coneixem amb unes muses i polítics dels quals tots sabem el nom i jo crec que hi hauria plena coincidència.

El problema de tot plegat és que uns tenen el poder i als altres només els queda la raó i una Europa que comença a mostrar que ha d’anar al metge de capçalera perquè li donin hora perquè necessita unes bones ulleres i un aparell per millorar l’oïda.

Aquestes dues realitats cada dia estan més lluny en l’espai físic. No es gens estrany que dues persones parlin i sembla que utilitzin idiomes diferents, cosa que fa que la comunicació cada dia sigui més complicada.

Tal com està el sistema actual, això ha de portar al xoc de trens perquè no hi ha mecanismes racionals que ho puguin arreglar, perquè la Carta Magna està pensada per no tocar-la ni en broma, tot i que contempla els mecanismes per fer-ho, però és més fàcil que el Vendrell tingui trens directes a Tarragona que no pas tocar una coma d’aquest text immaculat que fa més de 40 anys que no pateix cap petita variació important tret de les modificacions que ha sofert per obligació de l’interès general.

Cada dia és més senzill escoltar converses sobre els interrogatoris del Procés en un país que sembla que tothom sigui també advocat i mil coses més. Evidentment les lectures poden ser tangencialment oposades però aquí estan. Ara per ara tenim uns quants i força llibres que parlen del tema i unes quantes cançons, si fóssim a Amèrica ja tindríem acabada una pel·lícula i fins i tot una sèrie sobre aquest tema. La programació d’una cadena televisiva catalana gira completament al voltant d’aquest judici amb final esperat.  A veure com van els següents capítols. Alguns advocats de professió al veure com treballen els seus correligionaris de la Meseta, es deuen posar mans al cap de les barbaritats que diuen en aquest tragèdia vinguda a la realitat. A veure com acaba tot plegat. Enguany pot ploure o no, però si volem estarem entretinguts amb aquest judici i tot el seu voltant.  

El 3 per 1 de les pizzes

En alguns establiments ja fa anys i panys que es dediquen a fer ofertes, llavors tu vas allí a buscar una pizza carbonara i per estalviar-te uns diners també has de prendre una tropical i una de boletus, per exemple. A més te’n vas a casa amb un parell o tres de llaunes o una ampolla de gran d’alguna beguda refrescant que t’ajudarà a pair tot plegat. Quan arribes a taula i aquell dia estàs tu sol, en el millor dels casos agafes la teva pizza escollida i la poses en un plat i la resta a la nevera o al congelador depenen de la teva addicció a aquest plat italià.

En properes ocasions quan les ganes siguin poques o les alternatives fracassin sempre tindràs una solució pràctica per donar sortida a algun compromís o una crisi abans de l’àpat.

Doncs en política pot passar el mateix, hi ha molta gent que curiosament sempre ha votat a unes sigles i és fidel a uns principis, ideals i a una evolució que potser ha estat qüestionada, però hem d’actualitzar-nos en el temps sinó malament. Encara que no ho sembli encara hi ha gent que sempre han estat fidels a uns colors. En el moment que tu agafes i fas coalicions entre formacions que tenen molts punts en comú pot passar que la gent ho entengui i voti a aquesta nova combinació filla d’unes nits de reunions eternes i avorrides on sembla que tothom perdi pes dins el nou fill interessat o també es pot donar el cas que hi hagi votants que se sentin sentit traïts en la nova proposta resultant i voti a un altre color totalment diferent al que havia fet fins ara. Potser aquests són els menys, però sempre s’han de sospesar les diferents opcions. Tal com està la política catalana actualment el millor és que totes les formacions vagin per separat apurant al màxim i després ja pactaran. Val més això que no pas com ara tenim dos regidors no adscrits que es mouen segons el vent i que gràcies a ells tenim un pressupost lamentable aprovat en nom del benefici de tots els veïns.

Molts cops les rivalitats són més intenses amb els més propers que amb els llunyans perquè tradicionalment s’han hagut que disputar un perfil de vot que amb un votant a les antípodes això no passava.

De cara a la galeria si que queda bonic fer una gran coalició d’esquerres progrestistes i mil coses més, però realment seran capaços de sumar tots els vots dels partits que la integren de les darreres municipals? Només pregunto. Hi ha partits que estan tot el dia amb les banderes amunt i avall i altres només les tenen al rebedor de casa i poca cosa més. De cara a la galeria és un gran què i una gran fita, però si mirem el votant de cada formació, realment es sumaran els vots de les forces de la coalició? Jo sincerament crec que no, però òbviament accepto les posicions contràries  que apostin irremeiablement  per aquesta gran unitat d’esquerres, que podria arribar a beneficiar al Psoe. Ja ho veurem. Els números ens donaran la raó. Millor fer pactes perquè se n’hauran de fer perquè una de les poques coses clares que tindrem a les properes municipals a la capital del xató és que no hi haurà cap majoria absoluta. Això crec que tothom ho té clar i  a partir d’aquí parlem, però ho hem de sospesar el que pot passar. A les darreres autonòmiques al Vendrell no va guanyar precisament un partit d’esquerra, ni un que fes una gran campanya a nivell local, ni un partit amb un vincle molt clar amb la localitat, doncs aquesta és la política que tenim a la cantonada i ens hem d’actualitzar i les grans idees que potser fa uns anys estarien bé avui en dia potser ja estan obsoletes. La nostra vida va  a ritme de microones i ens hem d’adaptar  a la realitat i deixar les utopies al seu lloc quan no ens han de servir. Per acabar-ho d’explicar us imagineu una selecció catalana amb jugadors del Barça, Espanyol i Girona contra el Real Madrid, vosaltres penseu que tindria la suma de seguidors si cada equip s’enfrontés individualment a l’equip blanc?

Aneu avaluant el panorama actual, de moment sembla que aquest moviment de les Primàries aportaran una nova llista al municipi. Una proposta aglutinadora possiblement  acabarà sent una més  en l’arena electoral. Per tant, que cadascú aguanti la seva bandera i a veure que diu el poble que és qui presumptament té la sobirania popular. El dilluns ja en parlarem de tot plegat,  però el panorama actual està molt sensible i tots els vots són prou importants.

Tenim la solució definitiva als peus plans

Si busqueu la solució definitiva aquest problema nosaltres la tenim a través de la Relació de Llocs de Treball (RLT) que ho arregla absolutament tot. Primer fem una mica d’història de tot plegat, per això us vinc a dir que va arribar aquell moment quan els polítics no sabien com arreglar la situació insostenible en el camp de la gestió de personal que feia anys que s’arrossegava i que ningú fins el moment havia volgut posar-hi mà d’una manera seriosa i coherent. Llavors només varen tenir la brillant idea de  prometre una Relació de Llocs de Treball (Rlt) als seus treballadors. Evidentment s’havia de fer per una empresa de fora perquè segur que sortiria millor que no pas negociar al voltant d’una taula les dues parts: consistori i treballadors.

Es van fer un concurs i com passa a moltes pel·lícules de l’oest amb final previst només es va presentar una candidatura per a aquesta ingent tasca de posar ordre  i coherència en la feina i les retribucions de més de 500 treballadors. El termini era de mig any per a portar a terme aquesta missió que afecta a moltes famílies i persones. En un parell de mesos farem l’any i encara queda bastant per fer.

Van començar les reunions entre l’empresa adjudicatària per aquesta delicada elaboració, els representants legals dels treballadors  i els representants  escollits pels polítics. Fruit d’aquestes trobades varen ser la relació de llocs de treball puntuats segons uns barems molt estrictes amb un mínim marge de maniobra per part de l’empresa adjudicatària d’aquest treball. Evidentment no es podia moure ni una coma del manual que va ser lliurat el primer dia de les trobades als protagonistes d’aquesta escomesa rellevant.

Es van acabar les reunions. Vas acabar l’estiu. Van caure les fulles dels arbres. Va venir el nou any i a hores d’ara a un no res d’acabar la legislatura ens trobem que la cosa encara s’està coent a foc lent. Ningú sap res. Tothom calla. Hi havia una partida al pressupost de l’any passat dedicat a compensar les modificacions laborals provocades pel resultat d’aquest treball, però a hores d’ara  ves a saber a què s’ha dedicat.

Per evitar que hi hagi penes i tristors entre els treballadors des de bon començament es va garantir que cap professional de l’administració cobraria menys del que actualment percep de salari. A partir d’aquí tot és optimisme i alegria esperant que algun dia s’obri la capsa i tots podem saber a quan equival les puntuacions que vàrem donar el passat més de juliol durant 6 matins maratonians de reunions intenses.

El resultat d’aquest treball és una peça clau en un engranatge perquè tot funcioni, però evidentment s’ha de fer amb el màxim de transparència i igualtat perquè el màxim nombre de persones en puguin sortir satisfetes de tot plegat.

Durant molts anys s’han posant pedaços aquí i allà per anar encarant l’ampliació de personal que el creixement de la vila i les noves tecnologies comportava, però arriba un punt que s’han d’agafar tots els elements que hi prenent i posar-hi ordre i intentar encabir els que vinguin després perquè tothom tingui prou clar el lloc que li toca, amb les seves tasques i el seu salari. Aquest és el principi bàsic on s’ha d’edificar aquesta obra.

El problema de tot plegat és que la legislatura ja ha entrat en la seva recta final i ben aviat hi ha eleccions que ja estan esperant a la cantonada. Els actuals responsables polítics intentaran passar de puntetes fent el mínim soroll possible en els mesos que tenen per davant perquè encara que s’aprovi l’actual Rlt, la gràcia de tot plegat és la seva aplicació. Aquest és  un objectiu que perfectament et pot trigar una altra legislatura.

Tal com està el patí només ens queda esperar després de les eleccions i uns altres sis mesos perquè els nous responsables es posin les piles i controlin una mica la nova situació real i no tot allò que els hi varen dir de fora. També està la possibilitat de tornar a començar un altre cop des de zero malgastant temps i diners públics esmerçats perquè parts d’aquest document estan viciats i no gaudeixen de la confiança d’una de les parts que intervé en el procediment, per això abans que la paret quedi torta val més començar a fer els fonaments rectes. Fins ara els polítics quan entraven en un consistori feien i desfeien a la seva voluntat. Hi havia gent amb grans sous fent de conserge i al revés depèn del color de torn i de les amistats. Això és una cosa que ha quedat obsolet i quan  un nou consistori ocupi el seu lloc hauria de trobar una Rlt coherent que doni resposta a les seves peticions i no pas un joc de fitxes mal guardades que pots manipular al teu gust i arbitri. Si es vol que la cosa funcioni aquest és el camí. No cal estudis que no serveixen per res ni grans promeses. Només cal una taula i parlar i sobretot voluntat de negociar i no pas d’imposar com la majoria de polítics entenen el verb negociar. La rlt al pas que anem també serà la solució definitiva als peus plans. Esteu avisats. Aneu demanant hora que triga més que especialista a l’hospital del Vendrell

Del sentit comú a l’ordenança

  

El pas dels anys ens va aportant normativa al nostre dia a dia com a signe inequívoc que la cosa es complica. Ens deien per on anaven els vianants i els cotxes i motos per la carretera. Després la bicicleta i ara és el torn del patinet que enguany ha arribat a un nivell de vendes molt alt tot i que no tant com s’esperaven.

No podem evitar parlar dels cartells que prohibeix anar en bicicleta en alguns mesos o hores pel passeig marítim dels nostres municipis costaners.

També tenim les comentades ordenances de terrasses per a veure com omplim una plaça de taules i cadires i també hi deixem un petit espai per a les persones que hi creuin a peu.

No fa gaires anys hi havia una mena de sentit comú que compartia la gran majoria dels mortals. Per exemple en un diumenge d’agost a les 19 hores ja no pensaves anar en bicicleta per cap passeig marítim de la platja. Són coses de calaix, el que si que ho pots fer és el mateix dia però a les 9 del matí a una velocitat raonable segons l’ocupació del moment. Tot això ho hem perdut i ara hem de mesurar el dia, la concentració, la velocitat i altres elements que abans ho podies deduir per sentit comú. Evidentment per sancionar abans, no tenies els suficients criteris objectius per tenir una base legal. Ara ho pots aconseguir a base d’ordenances que et marquin totes les variables que hi poden intervenir.

Fa uns anys les persones que tenien alguna mascota eren ben conscients que havien de recollir les seves defecacions. Doncs ara també hem s’ha hagut de posar una ordenança per controlar els incívics amb sancions.

La propera serà sancionar en el transport públic aquestes persones que ocupen un seients especials reservats per embarassades i gent amb poca mobilitat. La nostra manca de sentit comú ha de venir acompanyat per les ordenances que ens ho regulen tot fins i tot aviat en tindrem una per dir-nos qui ha de baixar de la vorera quan es creuin dues persones.

Tot això ens estan posant en qüestió la nostra consciència i els nostres valors humans. Potser cada dia estem més lluny de l’ésser humà i més propers a les màquines, però la veritat és que aquest sentit comú  ens ha fet arribar molt lluny en la història i és molt trist que ara ho estem perdent de mica en mica.

En els propers anys suposo que aniran sorgint més i més normatives per ocupar aquest buit que fins ara ens servia per resoldre aquest tipus de casos on el sentit comú ha deixat de funcionar.

Perquè tot torni al seu lloc hi haurà una sanció que pagarem o la podrem canviar per treballs a la comunitat i anar fent endavant intentant salvar allò que es pugui de la nostra part humana.

Algunes normatives d’aquestes són clares, però en altres casos la cosa és complica molt fins poder trobar articles contradictoris que et facin recórrer a la jurisprudència sobre el tema. Las nostra realitat evoluciona més ràpid que la nostra legalitat. Quan ens decidim treure una norma ja tenim algun element que no està inclòs dins el text i la fa trontollar obligant a una nova reedició. Hi ha molts elements que encara són subjectius i són difícil d’objectivar, però jo crec que amb el temps ho anirem aconseguint de mica en mica. Aviat podrem esbrinar científicament quan un clatellada és un simple avís o violència

I els treballadors públics què?

Estem en campanya electoral no declarada oficialment i fins ara no he sentit a ningú que parli dels treballadors públics. Sembla ser que aquesta comarca només està interessada en obres, peatges, comunicacions i turisme, però hi ha moltes altres coses que són clau perquè l’engranatge funcioni.

Una de les peces claus d’un municipi és el personal que treballa al consistori. Si tots els polítics s’en van un mes de colònies a Honolulu segurament ningú notaria res a part de les persones que estan pendents dels mitjans de comunicació local, però posem per exemple, si tots els treballadors s’en van de colònies a Perpinyà, perquè la cosa no donaria per més hi hauria moltes persones afectades en el seu dia a dia i una part important de l’activitat econòmica del municipi podria quedar ben tocada.

Les noves tendències dels polítics és que davant d’aquests governs on la majoria absoluta en molts pobles és un somni, no es preocupen gaire pel que fa al personal, llavors segueixen fent una estratègia d’anar tapant forats amb més o menys encert i no encaren el problema d’interinatge de molts consistoris amb una part molt important de la plantilla que encara no té plaça fixa. Aquesta és una manera que serveix als nostres  polítics per tenir uns treballadors servicials i que prudentment posaran els entrebancs mínims als projectes dels polítics de torn.

Si la cosa en alguns camps es pot arribar a complicar llavors es tira directament per l’externalització o simplement s’agafa una empresa privada que s’encarregui de vigilar els manters de la platja per tenir-los reclosos oficiosament en una zona molt concreta on puguin causar els menys problemes millors.

Fa 20 anys que porto a l’administració i amb el pas del temps vas veient com els treballadors municipals cada dia estan més exposats a les corrents circulatòries. Primer de tot, és molt important que la gran majoria de secretaris i interventors que tomben per la comarca són interins, per tant ja saben el que hi ha. Alguns consistori amb els canvis polítics han seguit la renovació d’aquests càrrecs tan important. En algun cas algun d’aquest personatge ha saltat la barrera i ha passat de la part tècnica a política. Altres prefereixen mantenir-se al seu costat per no aixecar sospités excessives. Després hi afegim que els interins no tenen plaça fixa llavors tens el camp perfecte per fer i desfer amb la mínima oposició o crítica perquè en aquest país tothom es coneix.

El problema de tot això és que hi ha treballadors interins que amb nòmines baixes quan veuen una mínima oportunitat toquen el dos cap a un altre consistori, perquè el mercat és el que en el fons marca el ritma. Aquests consistoris han de començar a buscar una nova persona per ocupar aquella plaça i així anar fent. Com passa a tot arreu hi ha perfils que ocupen llocs amb un volum una especialització notable i fins que un professional no pot estar a un nivell alt de productivitat pot passar perfectament mig any, en altres casos el termini és inferior.

Perquè funcioni un consistori és molt important que hi hagi una molt bona feina en els seus professionals. Això és com un menú de carta. Els polítics et poden dir que de primer hi haurà entrecot amb fines herbes del Pirineu, però si els professionals no fan la feina et pots trobar un tros de carn mal cuit.

Evidentment amb el pas dels anys cada cop els preocupa menys els professionals que tenen al seu servei, mentre hi hagi uns pocs que vagin tapant forats i que els són fidels per un motiu o un altre perquè això que tothom cobra segons uns barems coherents i equilibrats és una de tantes mentides que ens volen vendre i que ningú dels qui coneixen la realitat s’ho creu. Jo recomano que en aquests properes municipals cada partit digui que vol fer amb els treballadors: Passar d’ells olímpicament i només potenciar als quatres més “amics” o fer un treball consensuat amb ells per intentar treure el màxim partit a les seves potencialitats en un marc realitzable i consensuat.

Els seus avis eren franquistes i...

Els seus avis eren franquistes perquè llavors estava de moda i tots ho tenien molt clar. No s’amagaven de ser-ho i no tenien cap tipus de complex per haver optat per aquesta posició social i política. Aprofitaven els petits avantatges de la posició privilegiada en el municipi. Ells manaven i la resta del poble obeïa i omplia les festes i esdeveniments que ells organitzaven per lloar qui fos, però sempre seguint l’escala social no sigui que algú entri on no toqui.

Les coses van anar canviant i després d’uns mesos de crispació, incertesa, van tenir molt clar que ara tocava apostar pel socialisme que eren els que remenaven les cireres al seu voltant. Sense complexes van amagar les històries del seu passat sense cap tipus de vergonya i es van incorporar a les noves tendències polítiques del moment. Van actualitzar la seva roba, la seva ideologia i els seus costums. Van canviar els diaris de capçalera i els programes de la televisió i en un plis plas es van ubicar en la nova ideologia com si tota l’arbre genealògic ho hagués fet sense cap tipus de mirament a ningú.

Evidentment als anys passaven i la gent anava evolucionant. Alguns es mantenien ferms als seus principis i altres qüestionaven una sèrie de decisions i posicionaments. Llavors alguns d’aquests van seguir els seus cabdills i altres varen donar fer un pas endavant en la seva evolució natural en vers un món millor.

La propera parada era fer-se d’esquerres de veritat, llavors tocava fer-se de la CUP. Un cop més es van preparar per entrar en el nou format assembleari on les coses més importants ho decidien tots junts en un casal alternatiu o en un espai ocupat o el que fes falta. Fruit d’aquesta recerca i captura de la llibertat, la igualtat i els moviments obrers la nostra família va seguir evolucionant cap a aquests principis universals. Evidentment tampoc no s’amagava ni dels seus pares ni dels seus avis que havien estat una baula més d’aquest camí cap a la utopia que ell protagonitzava en la seva darrera etapa.

Encara no tenim estudis sobre la seva posterior evolució a partir d’aquesta formació, però segurament hi haurà un nou pas on la nostra família també hi prendrà part.

Evidentment quan parles amb el protagonista de la tercera etapa d’aquesta evolució tens molt clar, al cap de cinc minuts, que davant tens una persona que tot i que ara representa un cúmul de llibertats i valors universals, darrera té un passat que no pot amagar, però per això s’ha inventat la filologia per treure el màxim rendiment al llenguatge.

Ara que ja pentino cabells blancs vaig veient aquesta evolució que ha passat a diferents a tot arreu. En cada poble et pots trobar fàcilment les tres generacions ocupant cadascuna la part que li pertoca d’aquesta adaptació al medi.

En honor  a la veritat, també hi ha gent que sempre ha estat franquista i no s’ha mogut d’aquesta etiqueta encara que sigui amb nom diferent i persones que han estat i són socialistes i els qui comparteixen els principis de la CUP abans que aquesta aparegués al mapa polític.

A vegades potser els autèntics de cada etapa no han sortit gaire a la llum pública i aquestes famílies que es va actualitzant amb el pas del temps van mostrant la seva trajectòria política, però com he dit això és una cosa que es porta dins i a tot arreu hi ha membres amb diferent tarannà.

Ara estem vivint una mena de radicalitzacions de les postures polítiques que no sabem on podem acabar, però aquesta mena d’entesa que hi ha hagut a casa nostra té les dies comptats. La causa és possible que sigui perquè alguns ja s’han cansat de fer el paper de tontos de l’auca. Ho anirem veient en els propers capítols, la cosa ha arribat fins aquí, de moment

2018, un any de traspàs

Aquest 2018 ha estat un any de traspàs pel Vendrell i comarca, evidentment no estic parlant que el febrer hagi tingut 29 dies ni molt menys. En el 2019 com a mínim viurem unes eleccions municipals on pot passar de tot. Si la present legislatura a Calafell i al Vendrell ja dóna molt de si, es possible que la propera cita encara sigui una nova etapa d’aquesta política local complicada que tenim a casa nostra on els partits tradicionals van perdent pes específic a canvi de noves formacions que van entrant amb peu ferm  en l’arc polític local.

El Vendrell i Calafell han viscut amb intensitat molt baixa els Jocs del Mediterrani seguint una mica el tarannà d’aquesta competició que ja anava malament abans de començar i evidentment no ha defraudat a ningú tal com ha quedat la cosa. Jo crec que ara per ara són poques les persones que es recorden d’aquest esdeveniment internacional. No crec que serveixi de gaire ni per les properes municipals a casa nostra que encara segueixen amb el tema del Logis Penedès, una de les propostes polítiques més rendibles que tenim a casa nostra per arreglar aquest mal endèmic com és l’atur i la baixa renda per capità però la cosa no passa de les promeses i paraules. El municipi més espavilat de la comarca jo crec que és la Bisbal del Penedès que en silenci i amb molta feina va veient com va omplint els seus polígons amb noves empreses. La resta del Baix Penedès està fent estudis sobre el nostre futur amb propostes molt boniques que es queden en algun disc dur per analitzar en el futur.

Aquest any el Vendrell ha vist com després d’un parell de legislatura s’ha posat la segona, la tercera pedra del CAP del Botafoc. Se suposa que a la propera la cosa ja anirà i funcionarà. Ara només ens falta reclamar personal. De moment segons les veus populars tindrem els mateixos professionals que fins ara però repartits diferent. A veure si hi ha sort i també contractem més gent.

El pàrquing de l’hospital del Vendrell continua sent petit i els trens per la R-4 segueixen passant cada hora tot i que nosaltres no ens cansem ni ens cansarem de fer mocions i propostes al plenari per arreglar el Vendrell i que d’una vegada per totes els Diables de l’Arboç deixin entrar pubilles en el seus membres. A veure si alguna moció serveix per alguna cosa, però ja estem una mica acostumats a què siguin una mena de cartes als reis que permet als nostres polítics lluir-se en la dialèctica d’anar per casa. Mira que enguany vàrem estar a punt de fer un debat sobre l’estat de la vila al Vendrell en un format molt suau i tranquil, però un parell de dies abans la cosa es va demuntar i tot el nostre goig en un pou fondo. A veure si el fem abans de les properes municipals, però jo crec que és massa arriscat perquè pot ser tot massa optimista o pessimista segons qui ho exposi.

El Vendrell ja té protocol de Festa major i això ho ha notat considerablement la vila en una festa major molt marcada entre la carretera de Valls i la Riera de la Bisbal. Encara queda pendent de fer unes festes populars que realment representin el Vendrell del segle XXI, però hi ha coses com la legalitat vigent que no es poden moure mai de lloc, no sigui que provoquem un trasbals galàctic.

Ja es comencen a conèixer alguna de les cares que concorreran a les properes eleccions municipals. Fins ara tenim representants dels partits de tota la vida. Ara falta que les noves formacions diguin la seva, però molts d’aquests ho fan de forma assambleària  i mai saps com pot sortir la cosa. També hi ha un moviment que demana llistes úniques en el món independentista, però la cosa encara està una mica verda. Segurament al Vendrell en aquest camp groguet tindrem tres o quatre formacions, som així de guapos i formals i ens costa posar-nos d’acord, però tot això ho anirem lligant en aquest nou any que comença amb uns llums nadalencs pagats íntegrament pel consistori vendrellenc, però només cal veure el resultat lumínic  a la via pública per veure la seva realitat. Doncs vinga endavant que encetem un nou any i aquest vindrà carregat de promeses com a mínim. Al Vendrell tenim mossèn nou i això marca molt els fidels que cada dia en són menys i menys joves s’acosten per la casa del Senyor.