En els temps que jo vaig estudiar l’antic BUP, que estava dividit en tres anys acadèmics, i després de superar COU, un curs més i aprovar la selectivitat, podies accedir directament al món universitari. Llavors parlàvem de trimestres, assignatures, recuperació de setembre, repesca de febrer i altres termes que van protagonitzar els plans d’estudi d’una generació. Tot just vaig finalitzar els meus estudis universitaris, va començar a escoltar-se un terme enigmàtic, “crèdit” que fins llavors havia estat aliè al nostre llenguatge diari a les aules. Més tard les sigles ESO es van anar popularitzant combinades amb les diferents normatives que els diferents governs han anat traient durant els seus mandats. La religió ( o sinònim de torn), tot i que sempre ha tingut la bona o mala fama de ser una “maria” ha estat un dels principals ingredients, almenys en pes mediàtic, en aquesta olla barrejada que és l’ensenyament a casa nostra.
El que m’ha sorprès de la normativa actual és la possibilitat que la llei vigent, la LOE, et dóna de passar de primer de curs batxillerat a segon amb quatre assignatures suspeses. Si ho mires bé, en realitat no és que passis de curs. En realitat, et posen en una mena de llimb que no estàs ni en un lloc ni en un altre. Encara que oficialment creuen que és millor ser cap de gat que cua de rata. Els pares sempre tenen el consol de dir que el seu fill ha passat el curs encara que estigui situat en aquest espai intermig que t’obliga a compartir classes amb companys de dos cursos diferents de l’actual Batxillerat. Si lliguem aquest petit detall, que jo crec que és prou rellevant, a què en determinades circumstàncies es poden superar diferents nivells d’ESO encara que no hagis aprovat la majoria de les seves assignatures, veiem que estem facilitant enormement que els nostres fills obtinguin un títol. Els que han aprofitat les seves classes ho aconseguiran per mèrits propis i en el temps reglat. Els altres, potser trigaran una mica més, però també podran penjar el seu títol que aconseguiran amb més anys i amb menys esforç.
Per la normativa vigent no podem barrejar en una mateixa aula aquells que lluiten diàriament amb esforç per aconseguir una bona qualificació amb aquells que anar a l’escola és un punt de trobada amb els amics sense que prestin massa interès sobre les seves obligacions escolars. Reconec que no sóc políticament correcte en aquest aspecte, però no veig gaire clar el mètode públic actual. Els primers s’avorreixen perquè el ritme va molt lent i els segons perden el temps totalment perquè estan en un lloc per obligació sense el mínim interès en treure partida de les ensenyances impartides. En aquesta cruïlla cadascú és defensa com pot o com ho permet l’economia familiar. Alguns aguanten el cop mentre per la banda van avançant intentant superar-se dia a dia en aquestes situacions desfavorables. Els altres es busquen una escola privada amb un nivell alt on poder fer realitat el seu interès i capacitació. Escola de pagament i qualitat no sempre van unides de la mà. L’ensenyament privat és una història a part en què cada centre és un món.
La fase actual de l’ensenyament va la cerca i captura dels títols. Els nivells de formació baixen en tots els àmbits. Els que no poden fer un doctorat per manca de bones qualificacions tenen l’oportunitat, si la butxaca els ho permet, d’emportar-se un master que també els servirà per col·locar amb lletres ben clares visibles a la targeta de visita.
El que no és pot penjar un títol a casa seva és que realment no ho ha intentat tot. Encara que sigui en una acadèmia homologada per la Generalitat sempre pots fer-te’l teu. El que te actualment la societat és que falta gent formada, especialment en els camps científics i tècnics. Tenim molts i variats títols, però falten bons mecànics, serrallers, fusters, programadors, delineants, enginyers que realment siguin competents en les seves tasques o almenys ho puguin ser en un curt període de temps, després de superar un etapa de pràctica. S’ha de treballar la Formació Professional que és una mancança pendent de l’ensenyament públic, però també hem de potenciar assignatures més properes als estudiants encara que a vegades no ho sembli. Un exemple clar és mecanografia. Assolir un bon nivell en aquesta practica bàsica avui en dia pot sembla un anacronisme. Però quantes persones fan servir l’ordinador per escriure, cartes, apunts, oficis, memòries i tantes altres coses. Perquè no som capaços d’ensenyar higiene i alimentació de ben petit perquè a la fi i al cap som ésser humans. Com ens hem d’alimentar i com ens hem de cuidar. ¿Per què no s’ensenya primers auxilis a l’ensenyament primari? ¿Per què sempre hem defugit de la nostra realitat d’animal racional? Crec que a tots plegats ens sobra aquesta febre de títols i ens falta una bona dosis de coneixements pràctics amb menys títols i més coneixements.
El que m’ha sorprès de la normativa actual és la possibilitat que la llei vigent, la LOE, et dóna de passar de primer de curs batxillerat a segon amb quatre assignatures suspeses. Si ho mires bé, en realitat no és que passis de curs. En realitat, et posen en una mena de llimb que no estàs ni en un lloc ni en un altre. Encara que oficialment creuen que és millor ser cap de gat que cua de rata. Els pares sempre tenen el consol de dir que el seu fill ha passat el curs encara que estigui situat en aquest espai intermig que t’obliga a compartir classes amb companys de dos cursos diferents de l’actual Batxillerat. Si lliguem aquest petit detall, que jo crec que és prou rellevant, a què en determinades circumstàncies es poden superar diferents nivells d’ESO encara que no hagis aprovat la majoria de les seves assignatures, veiem que estem facilitant enormement que els nostres fills obtinguin un títol. Els que han aprofitat les seves classes ho aconseguiran per mèrits propis i en el temps reglat. Els altres, potser trigaran una mica més, però també podran penjar el seu títol que aconseguiran amb més anys i amb menys esforç.
Per la normativa vigent no podem barrejar en una mateixa aula aquells que lluiten diàriament amb esforç per aconseguir una bona qualificació amb aquells que anar a l’escola és un punt de trobada amb els amics sense que prestin massa interès sobre les seves obligacions escolars. Reconec que no sóc políticament correcte en aquest aspecte, però no veig gaire clar el mètode públic actual. Els primers s’avorreixen perquè el ritme va molt lent i els segons perden el temps totalment perquè estan en un lloc per obligació sense el mínim interès en treure partida de les ensenyances impartides. En aquesta cruïlla cadascú és defensa com pot o com ho permet l’economia familiar. Alguns aguanten el cop mentre per la banda van avançant intentant superar-se dia a dia en aquestes situacions desfavorables. Els altres es busquen una escola privada amb un nivell alt on poder fer realitat el seu interès i capacitació. Escola de pagament i qualitat no sempre van unides de la mà. L’ensenyament privat és una història a part en què cada centre és un món.
La fase actual de l’ensenyament va la cerca i captura dels títols. Els nivells de formació baixen en tots els àmbits. Els que no poden fer un doctorat per manca de bones qualificacions tenen l’oportunitat, si la butxaca els ho permet, d’emportar-se un master que també els servirà per col·locar amb lletres ben clares visibles a la targeta de visita.
El que no és pot penjar un títol a casa seva és que realment no ho ha intentat tot. Encara que sigui en una acadèmia homologada per la Generalitat sempre pots fer-te’l teu. El que te actualment la societat és que falta gent formada, especialment en els camps científics i tècnics. Tenim molts i variats títols, però falten bons mecànics, serrallers, fusters, programadors, delineants, enginyers que realment siguin competents en les seves tasques o almenys ho puguin ser en un curt període de temps, després de superar un etapa de pràctica. S’ha de treballar la Formació Professional que és una mancança pendent de l’ensenyament públic, però també hem de potenciar assignatures més properes als estudiants encara que a vegades no ho sembli. Un exemple clar és mecanografia. Assolir un bon nivell en aquesta practica bàsica avui en dia pot sembla un anacronisme. Però quantes persones fan servir l’ordinador per escriure, cartes, apunts, oficis, memòries i tantes altres coses. Perquè no som capaços d’ensenyar higiene i alimentació de ben petit perquè a la fi i al cap som ésser humans. Com ens hem d’alimentar i com ens hem de cuidar. ¿Per què no s’ensenya primers auxilis a l’ensenyament primari? ¿Per què sempre hem defugit de la nostra realitat d’animal racional? Crec que a tots plegats ens sobra aquesta febre de títols i ens falta una bona dosis de coneixements pràctics amb menys títols i més coneixements.
Publicat el 26 d'octubre del 2007 al Diari del Baix Penedès