El 2022 i el 2023 vaig fer una tria dels discs més indispensables que complien mig segle de vida, com podeu repescar aquí. Quins son els clàssics que el 2024 ja tenen 50 anys al damunt i encara val la pena escoltar? Aquí va el meu fil.
Els dos últims anys he fet una mini llista dels discs essencials que complien mig segle. Si no m'espavilo, no arribo a temps per la collita del 1974 (que té algunes perles bàsiques!). Aquí va el meu🧵: 1/9
— Salvador Macip (@macips01) December 31, 2024
Altres vegades he penjat les cançons que més m'han agradat de l'any i els nous descobriments, però el cert és que aquest 2024 he escoltat poques coses noves. Tot i així, tirant de músics consolidats, em sembla que en tinc prou per fer els Minuts musicals de la temporada...
Per començar, m'ha agradat el nou disc dels Sopa de Cabra, Ànima, que té una cançó que se m'ha enganxat molt:
David Gilmour, un valor segur, ha tret un altre disc agradable de sentir, potser menys memorable que els dos darrers, però que té algun tema potent, com aquest:
Més interessant ha sigut un disc inesperat de versions del Slash, molt consistent, per a tots els públics, no només els fans del rock dur, amb convidats de luxe i una bona tria de cançons que cobreixen clàssics de rock, blues i R&B, com aquest:
El retorn de l'any ha sigut el de la Beth Gibbons, amb un disc intimista com Lives outgrown, oficialment el seu primer en solitari, que compto entre les millors novetats del 24, i té perles com aquesta:
Però la sorpresa del 2024 per mi ha estat aquest tema dels Marmozets, que ja té una dècada (és el primer tema del primer disc!) però que fins aquest any no havia sentit mai, per tant puc considerar com un descobriment, i que ha acabat sonant sense parar al meu Spotify:
Ara bé, com que a casa compartim compte de Spotify, a l'hora del wrapped, pràcticament totes les posicions del top 5 les ha ocupat l'altre membre de la família amb inclinacions musicals... (una mica diferents a les meves)
I acabo els dilluns musicals de gener de repàs al que més m'ha agradat del 2023 amb aquest tema del darrer disc del Caïm Riba, El racó dels pensaments, que transmet un bon rotllo fantàstic. Fa just 10 anys que va començar la seva carrera en solitari, després del final de Pastora, i en cada disc pots trobar almenys un parell de cançons que et posen de bon humor. No és poca cosa.
El retorn més sonat del 2023 va ser el de Peter Gabriel, que va publicar i/o, el primer disc de material original en 21 anys. És un CD sonorament impecable, com sempre, amb grans temes, que sona sorprenentment modern malgrat mantenir el so que defineix l'autor. I, més sorprenentment encara, va ser número u a UK, malgrat tots els anys que havien passat des del darrer cop que Gabriel havia sortit a les llistes. Podria posar qualsevol de les cançons, però aquesta és potser la que més m'agrada (i té un vídeo que treu un bon profit de la IA):
El 2023 va ser també l'any del retorn dels Extreme, un grup que va quedar englobat dins del moviment hair metal dels 80 però que tenia molta més qualitat musical que els seus companys de generació. La seva arma secreta era el guitarrista, Nuno Bettencourt, un dels últims guitar heroes del segle XX. Six és un CD molt potent, i té aquesta perla, que inclou un solo de Bettencourt que va omplir rius de pixels a internet i va propulsar el nou disc:
Ara que oficialment s'ha acabat la temporada de festes, començo l'any al blog igual que vaig fer el 2023, repassant la música nova que més em va agradar de l'any anterior. Seran quatre dilluns musicals (de nou en honor a la secció històrica del bloGuejat) que comença amb el retorn d'uns clàssics, els OMD, que el 2010 van començar una segona vida. Fan un so clàssic però, per coses de les modes, sona molt modern. I el nou disc, Bauhaus staircase, que curiosament va arribar a número u a UK, té un munt de moments bons. Per exemple, aquest:
Vaig començar l'any repassant els discs que més m'havien agradat del 2022, i en pensar quins serien els del 23 m'he adonat que aquest any, musicalment no ha sigut de grans descobriments. He escoltat molta música clàssica, a través de l'hereu, que és qui m'està reeducant en el tema (n'estava més al cas quan era adolescent, però vaig caure en el costat fosc...), però això no es pot considerar novetats (la majoria de peces que més m'han agradat han estat escrites fa més d'un segle!).
Sigui com sigui, per anar tancant l'any us deixo la peça que més he escoltat, un dels concerts més clàssics del repertori de violoncel que, malgrat tot, no coneixia: el concert en mi menor per a violoncel d'Elgar, que ja vaig penjar al blog com a descobriment destacat l'any passat. Com us vaig dir ja llavors, només cal que escolteu els primers cinc minuts per entendre què vull dir. De totes les versions que he sentit, aquesta és la més potent:
Però aquesta, més moderna i la primera que vaig sentir, ocupa un segon lloc molt proper:
Randy Meisner va ser baixista de tots els discs clàssics dels Eagles excepte el darrer, abans de les reunions que van tenir lloc més de vint anys després que ho deixessin. No va participar d'aquesta segona vida del grup, en part pels seus problemes de salut. Membre fundador i part integral del joc de veus del grup, tenia l'honor de ser la veu solista d'un dels temes dels Eagles que més temps va estar a les llistes d'èxit, i que a la recta final aprofita al màxim el rang de la seva veu avellutada:
Bernie Mardsen va ser un dels dos guitarristes originals de Whitesnake i va estar al grup del 1978 al 1982, abans de la seva època més coneguda. Tot i això, va ajudar a definir el so de rock dur de dues guitarres que tants altres van copiar, i va coescriure algun dels grans èxits del grup, per exemple, aquest, que es va convertir en el seu single més popular quan el van refer uns anys després:
I acabo amb Denny Laine, que va tenir la seva primer oportunitat de ser famós amb els Moody Blues, grup que va co-fundar a Birmingham en els anys 60. Els va deixar després del primer disc i abans que el seu substitut, Justin Hayward, els portés a l'èxit amb una de les balades més famoses de la història. Però a diferència de la majoria de gent, Laine va tenir una rara segona oportunitat quan el seu amic Paul McCartney li va demanar que fos el guitarrista del seu nou grup, Wings. Fa formar-ne part de principi a final, com a guitarrista, segona veu i, ocasionalment, cantant principal i, fins i tot, co-compositor, com en aquesta petita joia:
Avui fa exactament 49 anys, podies entrar a una botiga de discs comprar-te un disc que acabava de sortir i trobar-te això:
Millor que no ho comparem amb l'experiència actual (ni botigues de discs, ni King Crimson, ni Starless ni res que se li assembli).
Tanco aquesta petita ressurrecció dels dilluns musicals que he fet durant el mes de gener amb un altre retorn, el del sempre prolífic Brian Eno, un dels músics més innovadors i inclassiflicables de les darreres dècades, que no és que hagi estat callat mai, però sí que es prodiga poc pel que fa a cantar en els seus discs. El que va treure el 2022, FOREVERANDEVERNOMORE, torna a ser una proposta única, i marca el seu retorn al micròfon després de gairebé vint anys. Recomano tot el disc, i aquí us deixo un exemple:
Una de les bones notícies del 22 va ser el retorn, després de gairebé una dècada de silenci, dels Yeah Yeah Yeahs, un grup de Nova York que havia fet coses molt interessants a principis de segle. El nou disc segueix mantenint el nivell de l'anterior, i el primer single n'és un bon exemple:
Un altre dels meus descobriments del 2022. Aquest em va arribar a través d'un comentari del David Byrne, que és un artista del qual me'n refio. Son un grup anglès nou, Wet leg, que fan uns temes originals i divertits, amb uns vídeos molt surrealistes. Tots els singles del primer disc son potents, però aquest, que és el primer que vaig sentir, continua sent el meu preferit:
Jeff Beck era un dels grans, un dels primers guitar heroes, d'aquells que ha fet venir ganes d'agafar una guitarra a tota una generació. Inoblidable la seva intervenció al Blow up (1966) d'Antonioni trencant una guitarra amb poca convicció amb els Yardbirds, el seu primer grup:
Després d'aquesta etapa pop, va revolucionar la tècnica de la guitarra amb temes instrumentals com aquest:
I també va tenir temps de participar en cançons més comercials, com aquesta amb el seu amic Rod Stewart, que va ser un dels primers cops que recordo haver-lo vist tocar, quan començava a interessar-me l'instument que després acabaria sent el "meu":
Un gran artista, sens dubte, pioner i innovador fins al final. Primer músic important que ens deixa aquest 23.
Més música que he descobert el 2022, i ara sí, reprenent la idea dels dilluns musicals, ni que sigui per un mes. Havia sentit alguna cançó seva en una banda sonora, però no l'havia investigat a fons. Val la pena. És en Michael Kiwanuka, un anglès que ja ha tret tres discs, l'ultim fa quatre anys. Té temes molt bons, entre el soul, el folk i... Pink Floyd, a vegades. Us poso el meu tema preferit, Cold little heart, del segon disc, que ja té uns anyets i segur que molts heu sentit algun cop, però que per mi ha sigut una de les troballes de l'any.
