El futur que ens espera no és el futur que ens imaginem

Senat romà. Font: By Cesare Maccari - [1], Public Domain, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=80023891

Benvolgudes lectores,

Aquest post vol ser una continuació de l’anterior. En aquell donava algunes idees sobre quins objectius concrets podríem plantejar per tal de poder fer front al desastre climàtic i de gestió de recursos que estem patint. Ja fa gairebé un any i les coses segueixen les tendències apuntades, és a dir, fer com si no passes res, malgrat les evidencies cada cop més paleses de que sí, que alguna cosa esta passant, i grossa. Només cal repassar les darreres notícies per veure que l’actualitat, tristament, està donant la raó a les previsions titllades de més ‘pessimistes’. Per centrar una mica la discussió faré un breu resum en tres grans àrees: geopolítica, clima-recursos i propaganda.

1) Geopolítica. La guerra d’Ucraïna ha destapat un afer que s’estava covant des de fa temps. Entre d’altres, les causes d’aquest afer són l’emergència de nous blocs d’influència política en el planeta. Davant de l’omnipresència del bloc occidental liderat pels EUA i la seva democràcia a la clàssica¹ es contraposen les dictadures explícites o de facto del bloc oriental (Xina i Rússia) que volen fer valdre el seu poder emergent pel que fa a la dominació dels recursos, en l’escaquer mundial. D’aquesta situació en puc parlar en un post posterior, però potser el lector que pugui llegir anglès pot anar fent un tastet aquí.

2) Clima-recursos. Les onades de calor recurrents i intenses en tot l’hemisferi nord imposen la realitat del canvi climàtic a la quotiniaditat, una realitat que s’esperava que no afectes a aquesta generació del ‘qui dia passa, any empeny’. El fet és que s’estan avançant les previsions dels ‘mals averanys’ científics a uns extrems que no s’esperaven els més conservadors, però que alguns ja advertien fa temps (per mostra els informes de l’IPCC). Per altra banda, la crisi de recursos que estem patint es fa palesa en desajustos econòmics greus, fent aflorar pors de grans recessions, com la del 29 del segle passat. Veurem com es van desenvolupant els esdeveniments, però fins i tot els més ‘optimistes’ preveuen una tardor calenta en tots els sentits (climàtic i econòmic, sobre tot).

3) Propaganda. Vull dir que per a mi encara hi ha periodisme de qualitat, però el periodisme que té més volada i altaveus s’ha transformat en això, propaganda, que utilitza tots els recursos més evidents de desinformació per no alertar a la població del greu problema que tenim. Fins i tot en el cas de que s’alerti, es fa per anar a tocar l’emocionalitat més bàsica i pueril, estimulant debats espuris i inútils sense sentit, convertint l’anècdota en fet trascendent (i. e. no hi ha glaçons o el preu de la benzina quan el del barril de petroli ha baixat). En parlaré també en el futur, però per anar fent boca podeu llegir el magnífic article de’n Josep Cabayol i col·laboradors.

En aquesta situació les posicions de cadascú varien en un ampli espectre, però veient les actituds dels mitjans i les expressades en les xarxes socials podríem, simplificant molt, classificar-les en dues: continuista i col·lapsista. La continuista té un ventall d’opcions que van des de la negació més estricta al paper de la tecnologia com a opció per solucionar el ‘problema’ i seguir fent com sempre, no aprofundiré més de moment en aquesta opció. En la visió col·lapsista, enmarcada en la col·lapsologia (una disciplina amb insignes representants com Tonybee, Tainter o Diamond) hi ha diferents graus també. Per simplificar, tindríem dos extrems amb tot de matisos: el possibilisme adaptatiu i els que creuen en un col·lapse ràpid i, per tant, en la impossibilitat d’adaptació a diferents escales temporals o espacials, només hi ha l'opció de la fugida lluny de la barbàrie que crearà aquest col·lapse ràpid i brutal. D’aquesta darrera visió en parlaré en un altre post perquè veurem que té paranys que ens porten cap opcions no esperades. 

El que vull emfatitzar aquí és que, tot i semblar el col·lapse una visió del món diferent i que potser accepta la realitat més crua, veu també el sistema com a determinista, i això indueix a moltes imprecisions. Per exemple, Tainter apunta que el col·lapse implica una «reducció de la complexitat del sistema», però aquesta afirmació qualitativa no ens es de gran ajut per afrontar-lo i, sobre tot, per gestionar-lo. Això és així per dues raons: la primera, la mateixa definició de complexitat, sobre la qual no hi ha un consens a nivell científic, la segona, tampoc hi ha una metodologia que ens permeti saber com es produirà aquesta reducció de complexitat. Per tant, en lloc de centrar-nos en tractar de ‘predir’ o ‘descriure en detall’ el col·lapse i com es produirà, crec més interessant tenir en compte altres característiques d'un sistema complex, cal veure’l des d’un altre punt de vista. Crec que el que cal emfatitzar és que l’Horitzó de Predicció (HP) o horitzó predictiu del sistema s’anirà reduint. L’horitzó de predicció és aquell interval temporal dins el qual els resultats d’un model predictiu s’ajusten o tenen una alta probabilitat de ser confiables. Dit d’una manera més planera, és el temps en el qual el model farà bones prediccions, més enllà d’aquest temps les prediccions del model ja no seran realistes. Això ho veiem en, per exemple, les prediccions meteorològiques: més enllà d’uns dies els resultats del model són massa incerts i, per tant, no són fiables. Aquesta fiabilitat va sent més petita a mesura que pasen més dies. Doncs bé, l’HP és aquell moment en que les prediccions ja no són fiables o ho són molt poc. 

De la mateixa manera, en el sistema complex en el que vivim, a mesura que el col·lapse avanci, aquest HP s’anirà fent més i més curt, fins que, durant les fases més agudes del col·lapse, sigui pràcticament zero. Aquest escurçament en l’HP es degut a que la incertesa en l’evolució de les variables que caracteritzaven el sistema abans, creix. Per exemple, actualment s’utilitza el PIB com indicador econòmic, doncs bé en un sistema que estigui col·lapsant el PIB pot començar a tenir evolucions erràtiques fins a no poder representar l’economia. Això vol dir que més enllà d’una tendència general al deteriorament, no podrem predir comportaments concrets. 

Aquesta situació s’allunya molt del que estem acostumats, perquè precisament, el comportament determinista que tenia el sistema fins ara, quan tot anava creixent, era fàcilment extrapolable o projectable cap al futur. Això cada cop serà menys evident i hi haurà més incertesa. Com la lectora ja deu suposar, aquesta incertesa és totalment nociva pel sistema actual a tots els nivells: des d’inversions fins a planificació d’infrastructures, des d’impostos fins a previsions d’estalvi. Tot, absolutament tot, el que coneixem actualment com societat del benestar, s'ensorra quan ho toca la temuda mà de la incertesa. 

I aquest és, benvolgudes lectores, l’aspecte crucial i la clau de volta que no es vol afrontar a nivell de gestió, perquè xoca, no només amb un sistema econòmic que sabem obsolet i assassí sinó amb una visió del món confortable i complaent, poruga i mesquina però sobre tot manipuladora i en contra de la llibertat. Ens hem acostumat a sacrificar en nom del ‘benestar’ la nostra llibertat. 

I aquí és on hem d’entendre que es situa el títol del post: existeix una contradicció entre el que la societat ve experimentant i convencent-se des de fa dècades amb el futur que ens espera. Això aboca a una incapacitat social i política de gestió dels temps que venen, degut a que el marc general era determinista i el que es feia, bàsicament, era gestionar els detalls. Al mateix temps, aquesta visió ens permet entendre algunes de les particularitats dels sistemes polítics (dits democràtics) occidentals on les opcions tenien dues grans tendències, la dreta (conservadors) o l’esquerra (reformistes o transformadors). Els moviments de dretes o conservadors pretenien seguir aplicant el mateix model del passat, és a dir, aplicar velles receptes cap al futur i, en aquest sentit, la capacitat d’acord entre les diferents opcions conservadores és més alta, mentre que les ‘esquerres’ o moviments transformadors proposaven diferents opcions per transformar la societat i la seva estratègia estava més centrada en l’objectiu a assolir. Al ser aquest objectiu més divers, els auto-anomenats moviments ‘d’esquerres’ sempre han tingut més dificultat per entendre’s, ja que els imaginaris futurs poden ser més divergents. Res d’això a dreta o esquerra ara es vàlid perquè, actualment, els moviemnts polítics, com en tot canvi d’era, estan força desorientats. Sobre tot els transformadors o d’esquerres, ja que, en alguns casos, havien assumit i incorporat part del discurs conservador en el seu pla per assolir l’imaginari o objectiu final.

Davant d’aquesta situació cal una nova manera de fer les coses que es basi en un enfocament diferent. Cal adaptar-se a la tendència que segueix el sistema que està col·lapsant per poder navegar aquest col·lapse. Al mateix temps, cal tenir la màxima flexibilitat per poder (a curt termini) gestionar els detalls que cauen dins d’aquesta incertesa que cada cop serà més gran i evident.

Finalment apuntar que, en mig d’aquesta situació que ens desorienta i que ens pot arribar a angoixar, hi rau una qüestió importantíssima: el fet que el sistema es torni menys predictible i més incert ens obre la porta a la possibilitat de recuperar la llibertat perduda. 

Salutacions,

SZD

1 dic clàssic en el sentit de la democràcia com s'entenia en el món clàssic (Grècia i Roma pre-imperial) on la democràcia s’aplica només a una part de la població que inclou classes dirigents i classes mitjanes, deixant a les classes més baixes en una situació d’esclavatge

El sistema de transport Europeu en una economia 100% renovable

Benvolgudes lectores,

Aquest és un post divulgatiu d’una de les darreres publicacions ( que podeu trobar aquí) dels resultats del projecte MEDEAS (www.medeas.eu) sobre el transport a Europa i les seves implicacions i canvis necessaris per fer-lo sostenible. Aquest article és una continuació i millora del que ja vam publicar aquí fa dos anys pel transport global i del que també en vaig fer un post. Ja en aquell treball indicavem com una transformació global del transport necessitava canvis estructurals de la logística del sector i que calia tenir en compte indicadors geofísics, la limitació de minerals i el rediseny de les xarxes de transport, a més d’una reducció dels modes de transport privat per carretera i del transport aeri i marítim. En aquest treball utilitzem un càlcul similar (avaluant costos de substitució del parc existent a l’any 2016 si canviem totes les unitats existents per d’altres amb tecnologia no fóssil). 

La metodologia que utilitzem té dues vessants: l’ús del que es coneix com intensitat energètica i l’avaluació de dos escenaris tipus (el bàsic i el que anomenem tot-vies, all-rails en anglès). 

La intensitat energètica d’un sector econòmic és l’energia emprada per generar una unitat de PIB, per tant, el que ens dóna és energia (Joules) per dóllar (o euro). Amb la intensitat energètica i el cost estimat dels nous vehicles obtenim un cost energètic (en Joules) de transformar tota la flota considerada. Ja veiem que el cost (energètic) avaluat aquí es centra en el reemplaçament de cada mode de transport per alternatives renovables, no té en compte diversos factors que s’haurien d’incloure en una anàlisi més detallada que inclouria el cicle de vida i que tindria en compte la manufactura dels productes per construir els vehicles (materials) i l’energia per manufacturar-los que, al seu torn, depèn del sector economic on s’imputin. Ja veiem doncs que una anàlisi més detallada implica moltíssimes dades. L’avantatge de fer aquest càlcul és que és una estimació a la baixa i dóna idea de la inversió necessària només per canviar la flota de vehicles sense altres consideracions. És doncs un exercici de mínims que, a l’hora de fer volar coloms de la indústria (i l’administració) amb el ‘vehicle elèctric’ posa en evidència que les inversions plantejades actualment són totalment insuficients i vol ser un avís a navegants en el futur si assumim la possibilitat de substitució i en calculem tot el cost. Naturalment a aquest cost caldrà afegir el cost de la transició en generació elèctrica, infrastructura energètica, manteniment... tot això en un present/futur amb menys potència disponible total.

Com a segona peça metodològica utilitzem els escenaris. Els escenaris són conjunts d’hipòtesis que ens ajuden a entendre situacions diferents per fer les anàlisis corresponents. En aquest treball hem considerar dos conjunts d'hipòtesis principals:

1) Base: tots els vehicles es reemplacen per vehicles elèctrics sense fer canvis de modes de transport (cotxes a cotxes, camions a camions, etc.). En aquest escenari s’avaluen dues situacions: post de recàrrega i vehicles amb catenària: TEV de les sigles en anglès (trolebusos a les ciutats i camions elèctrics per carreteres).

2) Tot-rails: es suposa que tot el transport terrestre es fa per tren. Per tant, es considera el cost d’ampliar la infrastructura necessària per establir un sistema de trens elèctric que pugui donar el mateix servei que dóna actualment la flota de vehicles terrestres.

En el següent esquema queden sintetitzats els escenaris considerats (la figura, en anglès, la podeu trobar a l’article aquí).

Els resultats ens dónen una avaluació aproximada de l’energia necessària per fer el canvi en cada escenari:

Els escenaris esmentats ens dónen que caldria una inversió d’entre el 2.3 i el 2.7 % del PIB anual de la UE durant 30 anys per la substitució del parc mòvil. Per altra banda, el nou sistema de transport requeriria un 16% menys energia que el de l’any 2016, amb una reducció del 70% del transport per carretera. Si volguéssim mantenir el volum de transport marítim i aèri, implicaria un increment de consum energètic del 162% i 149% per aquests modes, respectivament. En l’escenari tot-rails (transport terrestre basat en trens elèctrics exclusivament) hi hauria una reducció del 29% de consum energètic. 

Veiem doncs que amb aquest treball, utilitzant hipòtesis molt conservadores i sense tenir en compte els canvis necessaris en d’altres sectors socio-econòmics, donem unes quantitats que senyalen per on cal anar la inversió si es pretén fer una transició renovable del transport. Ara, la pregunta és: qui farà aquesta inversió, com la farà i d’on es treurà el capital per fer aquesta transformació?

Salutacions,

SZD

Socio-economia d'emergència: el paper dels estats

Benvolgudes lectores,

Abans de fer un esbós de la futura economia post-carboni caldria, potser, veure què funciona i què no en el nostre model socio-econòmic i delimitar clarament quines contradiccions concretes té l'actual sistema, més enllà de la idea que tots compartim de que el que ens ha portat a l'aztucac actual és el creixement a ultrança. En aquest sentit les contradiccions més generals les vaig tractar el post anterior, fent una classificació grollera: pràctiques i lògiques. Les contradiccions lògiques ens porten a veure quins són els paradigmes culturals que més mal han fet als humans i més destrucció han creat en el planeta.

Com també deia en l'anterior post, la manera de trencar la contradicció lògica és invertint els termes que la componen. En aquest sentit, en la societat actual, el nostre sistema de creences es basa fortament en la identificació amb les estructures (divisories) emergents que els humans hem anat creant. Aquestes estructures es creen per les interaccions individuals, talment com un formiguer emergeix a partir de les interaccions de les formigues però el mapa del formiguer no existeix en cap de les formigues. Per aquest mateix procés de creació col·lectiva, els humans construïm les nostres estructures emergents: grups socials, associacions cíviques, culturals o esportives, empreses, conglomerats d'empreses, administracions locals (ajuntaments), regionals o estatals i, en el cim de la piràmide, entitats supra-estatals (organitzacions internacionals i grans empreses transnacionals). Doncs bé, d'una manera o altra, la inèrcia cultural ens porta a identificar-nos amb algunes d'aquestes estructures emergents (sóc seguidor d'un equip de futbol, m'agrada una opció política, pertanyo a un col·lectiu que s'identifica com a nació o m'identifico com habitant d'un estat determinat). És precisament en aquest joc d'identificacions que el nostre comportament es configura en gran part. Un problema bàsic d'aquestes identificacions és que compartimentaritza i esbiaixa la nostra visió del món, filtra la nostra percepció. I la filtra d'una manera perversa perquè ens fa perdre el sentit d'unitat, de formar part d'un tot amb els altres humans i els altres éssers vius que habitem el planeta. I aquest biaix es fa palès en la manera que tenim de gestionar i organitzar-nos políticament, socialment i econòmica. Ja des de l'antiga grècia la política és aquella disciplina o branca del coneixement que ens ajuda organitzar-nos i per tant, la política és la clau de volta i la corretja de transmissió de les identificacions col·lectives. La política és segons el DIEC: 'Ciència i art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors'. En aquest sentit, l'estructura política que actua de mitjancera entre les estructures de petita escala (de desenes centenars o milers d'individus) a gran escala (desenes de milers o milions) és l'estat. Històricament, la política ha creat estructures (emergents) anomenades estats que, idealment, representen la població d'un territori, mitjançant un sistema administratiu lleugerament diferent en cada àrea geogràfica. Idealment, repeteixo, els estats actuals gestionen els interessos de la majoria de la població i, per tant, li proveeixen els serveis necessaris: sanitat, educació, seguretat en front de la violència i protecció per a les persones més desvalgudes. L'estat s'erigeix en el garant del benestar dels seus habitants, en eina de resolució de conflictes i en aplicador de la voluntat popular (poders executiu, legislatiu i judicial). Així doncs, l'estat és la realitat política última per al ciutadà i la màxima garantia d'equitat. Per extrapolació, s'espera que qualsevol estructura administrativa supra-estatal exerceixi i s'erigeixi com protectora dels ciutadans, els seus drets i les seves llibertats.

Però existeix un altre factor que es contraposa a aquesta realitat política última: l'economia extractiva i el seu paradigma de creixement il·limitat. Així estructures que haurien de complementar-se en benefici dels ciutadans, actuen en sentits oposats en molts casos. Actualment l'economia extractiva es contraposa al principi (teòricament) fundacional de l'estat occidental democràtic: la protecció i representació de les necessitats bàsiques i les llibertats dels ciutadans. Amb el pas del temps però aquesta tensió no resolta ha anat derivant cap al costat de l'economia extractiva (que de fet només 'veu' recursos il·limitats per tot arreu). Tots els estats actuals (i per tant, també les estructures supra-estatals) s'han convertit en agents executors dels interessos, no dels ciutadans, sinó de les grans empreses trans-nacionals que, al seu torn es basen en l'economia extractiva. En principi, els estats democràtics occidentals semblaven tenir uns mecanismes de 'control' de l'administració i de fiscalització del sistema polític, no només a través d'eleccions periòdiques i representants pròxims al ciutadà, sinó a través també del paper de la premsa com agent de denúncia. Com tots sabem, actualment els estats actuen cada com més com representants del poder econòmic globalitzat (grans interessos de corporacions internacionals). Des de corrupció per interessos econòmics ocults fins a les portes giratòries, els estats actuals es veuen deslegitimats, ja que el ciutadà es troba desemparat en front dels abusos de l'economia extractiva. Segons Tainter (a 'El col·lapse de les societats complexes'):

'Tot i tenir una estructura d'autoritat institucionalitzada, una base ideològica i el monopoli de la força, els governants dels estats comparteixen al menys una cosa amb els caps de les tribus de societats caçadores-recol·lectores: la necessitat de reforçar constantment la seva legitimitat.' És a dir, actualment els estats contemporanis estant perdent legitimitat entesa com (segons Tainter):

'la creença del poble i les elits que les normes són correctes i vàlides, que el món polític és tal com ha de ser...' i segueix: 'El suport que els membres (d'un estat) estiguin disposats a donar a un sistema polític és essencial per a la seva supervivència'. Així doncs, la situació actual global és l'inici de l'erosió de la legitimitat dels estats com estructures vàlides per gestionar i defensar els interessos dels seus ciutadans. Sabem com hem arribat aquí: per la creença de que l'economia extractiva actual és la pedra filosofal que, conjugada amb la màgia de la millora tecnològica, és capaç de resoldre tots els problemes.

El punt que cal entendre és que l'economia actual i passada (extractiva) no ha funcionat mai i per tant el seu contra-poder o administrador (l'estat) ha estat una eina pobra i maldestre que de cara als ciutadans s'ha projectat com eficient, però que l'únic que ha fet (i fa) és servir de crossa a un sistema econòmic inútil i cruel. Mentre el planeta presentava una situació que permetia tenir zones llunyanes que funcionessin com abocadors o com a mines de recursos (minerals, vegetals, animals o humans) els habitants dels estats 'desenvolupats' no ens preocupàvem de si el sistema funcionava o no, però quan els límits s'estan fent visibles ens qüestionem els gestors, però curiosament no el sistema socio-econòmic.

La recepta és simple en aquest punt, cal canviar tant l'economia com el gestor (l'estructura estatal): cal dissoldre els estats actuals. Per això cal anar a l'essència de com estan construïts, un altre cop segons Tainter:

'les societats complexes estan focalitzades en un centre, que no cal que sigui necessàriament geogràfic, però que és la font simbòlica de referència de la societat'. Ja veiem doncs que les estructures de gestió que hagi de tenir la socio-economia d'emergència no poden basar-se en els estats actuals i, per tant, cal que estiguin fortament descentralitzades. Aquesta descentralització cal que sigui a més, acompanyada d'una reducció de la complexitat administrativa i social, per tant, és necessària una administració més local amb vincles més febles i poder més reduït com més gran sigui l'àmbit geogràfic que gestiona l'estructura administrativa. Finalment, les grans estructures supra-estatals actuals em temo que en una economia d'emergència han de perdre gran part de les seves funcions coercitives i legislatives per convertir-se en òrgans assessors d'actuació a mitjà i llarg termini, no d'ingerència en política local i a curt termini. Però aquest esquema de com podria ser una economia post-carboni, ja és cosa del següent post.

Salutacions,

SZD

El projecte Europeu MEDEAS: recerca sobre la necessària transició energètica

Benvolgudes lectores (1),
En aquest post m'agradaria presentar el projecte europeu MEDEAS. Ho vull fer però des d'una perspectiva diferent a la que s'entén per divulgació científica més convencional i, per tant, sortir una mica de l'estil més fred i objectiu que, per deformació professional, tenim tendència a mantenir com a norma la gent del meu ram. Així doncs us en faré cinc cèntims des del punt de vista de qui l'ha escrit i el coordina. Si en voleu trobar una versió més objectiva, amb les línies de recerca principals i els objectius científics podeu consultar tant la web del projecte com l'article que he escrit per la revista 15/15\15.
Les lectores que segueixen els meus posts hauran vist que, com tothom que escriu regularment en un mitjà de comunicació, mantinc unes certes dèries en explicar i intentar divulgar les causes inherents de les crisis que estem patint. El missatge sempre acaba sent que cal actuar, cal implicar-nos, cal funcionar com individus que transformem el BAU. Doncs bé, seguint una mica aquestes dèries, fa cosa de tres anys vaig decidir que, a més de divulgar i conscienciar sobre aquesta temàtica, potser podia contribuir amb el meu granet de sorra en un altre camp, el de la recerca, per implicar-me més en la necessària transformació social i econòmica. I seguint doncs aquesta idea em vaig plantejar preparar un projecte de recerca per poder investigar quins serien els passos necessaris per fer una transformació de la nostra societat de la magnitud que cal fer. Com que els aspectes a estudiar són molts, em vaig centrar en allò que estava més relacionat amb la meva activitat científica d'aquell moment (de fet, encara hi continuo treballant en aquesta activitat, però cada cop menys): els models oceànics de simulació per ordinador i l'anàlisi de patrons i comportaments complexes a partir de mesures. La idea que tenia era construir un model de simulació de l'evolució de la producció d'energia, dels recursos i de variables econòmiques i socials a nivell global, per després poder-lo aplicar a parts específiques del món (Europa o països concrets). Les lectores informades ja intuiran que existeixen molts models que estudien aquestes qüestions. Un model tradicional en aquesta línia a nivell global és el World3. De fet, la idea no era (ni és) fer un altre model semblant al World3 és, més aviat, prendre'l com una inspiració per veure de crear una eina que vagi més enllà d'un model com el World3, incorporant el coneixement actual en els camps energètic, social i econòmic. Caldria que fos una eina prou flexible i entenedora per poder ser utilitzada per persones que no siguin totalment especialistes en el camp de l'energia, per tal de que puguin contribuir-hi des de la seva perspectiva. Doncs bé, en aquest camí (que no ha estat precisament de roses) vam aconseguir (a finals d'aquest any passat) que la Comissió Europea ens financés el projecte MEDEAS, que va ser l'evolució de les idees que es van anar covant durant els dos anys anteriors. La idea del projecte va anar evolucionant i també el consorci inicial, que va passar de 5 institucions (ICM-CSIC , INSTM , CRES , CIRCE  i UVA ) a 12 (ICM, INSTM, CRES, CIRCE, MU, UVA, ARU, BSERC, IIASA, DUHA, AEA i B4Y). I ha passat de ser un projecte que es centrava en l'àmbit Mediterrani (amb dues institucions espanyoles, una catalana, una italiana i una grega) a ser un projecte amb institucions de 8 estats de la UE (Espanya, Itàlia, Grècia, Àustria, Bulgària, Txèquia, Bèlgica i Regne Unit) a tenir tot el domini en tota Europa. S'hi han implicat persones i grups prou importants com alguns dels que formem l'OCO  (l'Antonio Turiel, l'Antonio García-Olivares, el Quim Ballabrera i l'Emili García), n'Ugo Bardi, el grup de dinàmica de sistemes de la Universidad de Valladolid, el grup de l'Alicia Valero (CIRCE) i agencies d'energia i grups de recerca en sostenibilitat de diferents països a més d'una ONG i una empresa. En el procés per anar perfilant el projecte calia veure què podíem oferir a la recerca que actualment es fa en el camp energètic. I en la cerca de quin és l'estat de l'art me'n vaig adonar de dos punts per a mi molt importants i que vull compartir amb vosaltres.
Primer, és evident que existeixen nombroses iniciatives que tenen en compte el 'Peak Everything', que a Europa els plans d'implementació d'energies renovables i de transició energètica ja estan contemplats com estratègies futures. Només cal donar un cop d'ull al SET-Plan o al Energy Roadmap 2050. Aquestes iniciatives plantegen que pel 2050 es redueixin en un 80% les emissions de CO2, la qual cosa vol dir que Europa cal que implementi ambiciosos plans de desenvolupament d'energies renovables.
Segon, que hi ha una evident manca de transparència i de facilitat d'accés als models energètics més enllà de les agències d'energia estatals o àmbits acadèmics. La dificultat d'accés es dóna en dues vessants: el programari necessari per utilitzar aquests models és sota llicència privada-corporativa (fins i tot per utilitzar el model World3 cal comprar un software propietari: el Vensim). Per tant, si algú vol utilitzar el model que fa servir l'Agència Internacional de l'Energia (AIE) per fer les seves previsions o el model que s'utilitza a Europa (els quals es basen en un software conegut com TIMES-MARKAL) cal que pagui i s'endinsi en la complexitat d'uns models que requereixen molt de temps per aprendre'n l'ús. Així doncs, per una banda, un model complex requereix un temps d'aprenentatge llarg i un cert grau de coneixement previ i això fa que no tothom el pugui utilitzar fàcilment. Però per una altra banda, la producció d'energia es considerat un sector estratègic per a qualsevol estat i, al ser-ho, no es facilita l'accés a informació en aquest camp per a qualsevol usuari interessat. Tot això fa que, tot i que la majoria de recerca que es fa en aquest àmbit, està pagada amb els diners de tots, les eines que utilitza aquesta recerca no siguin públiques. Al final això re-alimenta el fet de que per comprovar o utilitzar els resultats de les simulacions de la AIE per a qualsevol estudiós o persona interessada que no pertanyi al col·lectiu 'propietari' d'aquesta eina, ho tingui difícil i li representi una despesa.
Detectades aquestes mancances, el projecte MEDEAS pretén posar a disposició de qualsevol persona interessada un model de simulació que sigui totalment públic, que es pugui utilitzar amb llicència GNU i programat en un llenguatge que sigui d'alt nivell i relativament fàcil d'utilitzar: Python. Aquest llenguatge és d'ús corrent actualment i amb ell es programen moltes aplicacions.
Per altra banda el MEDEAS també pretén incloure aspectes socials i econòmics en el model i crear una comunitat d'usuaris que vagi creixent, mitjançant un fòrum d'usuaris que pugui aportar els seus programes per a que puguin ser utilitzats per altres usuaris. La idea bàsica del projecte és crear una eina pública, pensada per que els propis usuaris la vagin modificant i expandint, seguint la filosofia de tot codi obert. Per aconseguir això, el MEDEAS té previstes activitats de divulgació com, per exemple la creació d'un MOOC o un formar un comitè assessor en la construcció i l'ús del model.
Finalment, en la part més tècnica, el model MEDEAS, parteix del WoLiM i tindrà tres sub-models: el model global, el model Europeu i finalment un model de país que serà una mitjana de tots els països de la Unió Europea.
Per acabar, deixeu-me sintetitzar en quatre punts allò que pretén el projecte MEDEAS:
1) Construir una eina informàtica per ajudar a la planificació de la transició energètica, tenint en compte aspectes socials, ambientals i econòmics.
2) Aquesta eina informàtica estarà a disposició de qualsevol ciutadà i estarà pensada per una audiència no especialitzada. El programari utilitzat serà Open Source (Python).
3) el model MEDEAS tindrà un disseny modular per estudiar diferents sectors economics i escales espacials. Amb aquest disseny es pretén que s'adapti a les diferents necessitats de cada usuari interessat.
4) Amb MEDEAS es pretén aportar una eina per poder dissenyar de manera més eficient polítiques que fomentin la transició cap a un nou model socio-econòmic basat en energies renovables i respectuós amb el medi ambient.

Us aniré posant al dia a través d'aquest bloc del avenços que anem fent en aquest projecte.
Salutacions,
SZD


(1) Seguint les recomanacions de la lingüista Carme Junyent, deixaré de desdoblar el gènere en els meus escrits.  

Reducció i optimització (II): on volem arribar?

(http://www.oficinajove.cat/ca/noticies/10-hashtags-imprescindibles-per-a-la-cerca-activa-de-feina)

Benvolguts/des lectors/es,

En aquest post vull posar sobre la taula una qüestió complexa però necessària. Això és, com gestionar òptimament i col·lectiva un futur amb recursos materials decreixents en un context de triple crisi? (ambiental, econòmica i energètica-material). Quan, els que portem anys donant voltes al problema dels recursos i el medi ambient, ens plantegem estratègies de gestió, sempre arribem al mateix punt: el problema és social, de model, no és un problema de recursos materials estrictament. Caldria doncs avançar en ampliar el coneixement sobre com gestionar socialment el col·lapse. La gestió social del canvi de paradigma, cal que tingui en compte l'aspecte psicològic a més del social. És en aquest sentit que, si visiteu d'altres posts, quan parlo del problema social, sempre poso de manifest les mancances dels moviments socials de canvi perquè hi trobo a faltar aquesta integració psicològica individual tant necessària. Una part de l'angoixa que produeix la possibilitat de canvi sobtat o col·lapse ve de la incertesa cap al futur. Així, una de les qüestions que poden aportar un cert alleujament a la tensió provocada per la incertesa del col·lapse és tenir un objectiu on arribar, una fita post-col·lapse. Com hauria de ser o com voldríem que fos aquesta societat post-carboni, post-fòssil? Potser si tenim una mica més clar l'objectiu serà més fàcil d'enfilar el camí cap a una transició. 

En aquest post doncs em centraré en configurar un possible escenari final: com hauria de ser una societat futura resilient i sostenible? Les idees que apuntaré aquí estan basades en pensadors i economistes que, de ben segur, molts lectors/es ja deuen conèixer, algun d'ells referències del que actualment es coneix com economia ecològica: E.F. Schumacher, J.A. Schumpeter, N. Georgescu-Roegen, H. Daly o R. Solow, entre d'altres. 

(http://www.ocio.net/estilo-de-vida/ecologismo/economia-ecologica-sus-objetivos/)

L'humà és un ésser social, per tant, la individualitat humana es veu configurada juntament amb la societat en la qual l'individu es desenvolupa. Aquesta societat, al mateix temps, es veu condicionada/determinada per l'entorn mediambiental. Per tant, en primer lloc caldria plantejar-nos quina activitat humana podem prendre com eix vertebrador i coordinador de la interacció individu-societat? Des del meu punt de vista, aquella o aquelles accions individuals que portin a un benefici col·lectiu dins d'un equilibri amb l'entorn. En aquest punt el lector pot pensar: clar, això és el que actualment s'entén per treballar. Doncs no, en el model social actual, treballem per obtenir diners i si, a més, ens agrada el que fem per guanyar-los, molt millor, i aquí es on sol acabar el concepte 'treball'. En una societat ideal post-combustibles fòssils, el treball caldria que fos un servei cap a la societat, no un mitjà per instrumentalitzar als altres i l'entorn, és a dir, el treball caldria que deixés de ser només un mitjà per obtenir recursos. El treball, entès com un servei, cal que tingui una doble funció: exterior (individu-societat) i interior (individu-individu, és a dir, permetre desenvolupar les potencialitats individuals per una major plenitud personal). 

Si el treball és un servei a la comunitat i un mitjà de desenvolupament personal, passa de ser només un mitjà per aconseguir recursos a convertir-se en el nexe que aglutina tot un entorn social i ajuda, al mateix temps, a desenvolupar les potencialitats individuals. Perquè la feina és una funcionalitat inherent de la societat, en la qual, la persona que la realitza expressa la seva individualitat i la retroba reflectida en el conjunt de la societat a la qual serveix. Aquesta aproximació al treball no és nova, la podem trobar moltes vegades expressada en certa manera en campanyes de motivació als treballadors d'algunes empreses. El problema és que aquesta visió del treball com un servei no funciona i és totalment incompatible en un entorn social que creu cegament en el valor de la competència per depredar a la major velocitat possible els recursos (suposats infinits) entesos aquests com objectes, animals o persones. El sistema actual, com ja sabem, repeteix com un mantra l'eficàcia de la competència i la competitivitat per obtenir el benestar, per a que tot funcioni. Ja veiem on ens ha portat aquest mantra inqüestionable. Així doncs, el treball-servei social/mediambiental cal que quedi definit en una mentalitat de no-competència i d'equilibri en les col·laboracions. Aquests equilibris delicats es mantindran si el desenvolupament personal (psicològic) és també equilibrat i, en aquest sentit, l'empatia juga un paper important.

Però el treball cal que fomenti la creativitat individual en dos sentits també, cap a la societat i el medi i cap a la superació de barreres psicològiques internes, per tal d'entendre les limitacions que ens imposen tant l'entorn com la llibertat de les persones que ens envolten. És a dir, una empatia que no tingui en compte les limitacions a tres nivells: personal, social i mediambiental, no deixarà de ser una caritat disfressada, abocada a un bonisme que no ajudarà a cohesionar la societat diversa i a contribuir al desenvolupament personal. Per tant caldria que en la societat futura canviés el concepte de treball entès ara com una activitat conscient de l’home orientada a obtenir els béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats transformant la natura que l’envolta (DIEC); a que fós, més aviat, una activitat conscient de l’home orientada a obtenir els béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats, sempre en equilibri amb la natura que l'envolta i sense depassar els seus límits ecològics. 

El pas d'una societat competitiva, basada en la insatisfacció personal a una societat col·laborativa, basada en el manteniment i l'eficiència incloent-hi el medi ambient, cal que tingui unes motivacions clares basades sòlidament en la consciència de que els humans només som una part al mateix nivell que les altres d'un tot que no necessita per res la nostra presència preeminent i dominadora.

Cal, en definitiva, actuar amb la motivació de que la satisfacció individual és impossible sense un entorn social també satisfet (amb les necessitats bàsiques, materials i immaterials, cobertes), i aquest no es pot aconseguir imposant limitacions o separacions de qui és més digne o mereixedor de benestar. Com tampoc, des d'un punt de vista supremacista de l'home vers l'entorn. Precisament, la consciència de la limitació de recursos ens ha de portar a la motivació del repartiment equitatiu no només entre els humans sinó també amb la natura que ens envolta.

Salutacions,

SZD

Verkami pel llibre: Per què la crisi no acabarà mai

Benvolguts/des lectors/es,

Aquest post el dedico a fer difusió d'un projecte que acabem d'encetar a Verkami: la recollida de fons per editar i distribuir un llibre de divulgació sobre el Peak Oil. Aquest és un projecte en el que fa temps que treballem i que recull materials i idees que molts/es de vosaltres ja coneixereu sobre la crisi energètica, ambiental i econòmica que estem patint. El llibre pretén, a més d'exposar les causes de la crisi actual, emfatitzar que la transformació futura del sistema socioeconòmic cal que vagi en una direcció que apunti cap a quelcom que estigui en equilibri amb les noves condicions i limitacions físiques actuals. 

Tot seguit us en faig una breu descripció, que també podreu trobar a l'enllaç de Verkami.

Descripció del projecte

Un llibre d'aquestes característiques (divulgatiu i amb una visió resumida) no es troba en cap de les dues llengües en les quals està escrit (català i castellà) per tant, pensem que és una eina necessària per divulgar el problema de la crisi energètica i que pot tenir una gran difusió.

Els autors, el Jordi Solé i el Francesc Sardà, som científics a l'Institut de Ciències del Mar de Barcelona que, a part de la nostra tasca d'investigació, ens dediquem a difondre i explicar temes, relacionats amb la nostra recerca, d'interès per a la societat.

Vivim temps de canvis profunds sota l'actual crisi econòmica, i creiem que des de la nostra perspectiva hem d'ajudar a donar una visió diferent sobre el plantejament dels actuals reptes de futur al gran públic. És doncs des d'aquest punt de vista que hem escrit aquest treball de divulgació Per què la crisi no acabarà mai, un llibret de 50 pàgines il·lustrat, llest per publicació, per posar en evidència la forta relació entre els problemes econòmics i financers actuals amb la seva base física i ecològica.

El llibre posa de manifest com la societat actual globalitzada ha arribat als límits del creixement econòmic degut, essencialment, a que aquest es manté per l'increment en l'explotació dels recursos naturals i els energètics (combustibles fòssils) en particular. Si el creixement econòmic no és doncs ja possible, caldrà repensar aquest model actual per adaptar-lo a la nova realitat. El nostre llibre pretén ser una petita contribució al necessari debat social sobre aquest canvi ineludible.

Calendari previst

En principi dependrà de Laertes, però segons ells, en un termini de mes o mes i mig tindrien enllestides les còpies i podríem començar la tramesa i distribució de llibres.

Moltes gràcies pel vostre interès i, si podeu, us agraïria la difusió.

Salutacions,

SZD

O reduir i optimitzar o col·lapsar, aquesta és la qüestió

Benvolguts/des lectors/es,

Actualment està de moda l'eficiència. No només des d'un punt de vista energètic, també des d'un punt de vista econòmic i comercial: cal aprofitar al màxim l'energia, el temps i els diners. I, com no podia ser d'altra manera, la maquinària propagandística del sistema actual ens convenç de que l'economia afavoreix aquelles persones, entitats o empreses més eficients. Però això és realment així? Veiem primer què vol dir eficiència.

Eficiència és el concepte que ens dona informació sobre com és de ben utilitzat el temps, l'esforç o un recurs material en un determinat procés. El rendiment (el concepte d'eficiència aplicat a les màquines tèrmiques), en termodinàmica, ens dona idea de la proporció entre l'efecte buscat (en general, el treball produït) i l'energia invertida. Tant l'eficiència com el rendiment ens mesuren com de 'bo' és el procés que hem utilitzat per produir un efecte, és a dir, de la quantitat de recurs que desaprofitarem. La física ens dóna un límit a l'eficiència i al rendiment, i ens n'indica una tendència. El límit l'imposa la conservació de la energia i ens diu que res no podrà ser mai més eficient que un 100%, la qual cosa voldria dir que quelcom es produeix sense fer res, per exemple: tinc molts diners al banc i, sense fer res, se'm multipliquen... hem fet il·lusionisme, del no-res en traiem quelcom! (la diferència entre els diners que tenia i els que tindré en el futur és positiva, quan seguint la física hauria de ser negativa). De fet, la cosa no és exactament així, aquest truc es basa en obtenir alguna cosa 'sense fer res', restant-ho del treball, diners o patrimoni d'algú altre. És un joc de suma total zero en un món, com el nostre, finit. L'altra qüestió que la física ens indica és la tendència dels processos: l'eficiència anirà disminuint amb el pas temps i/o amb la velocitat del procés que utilitzem. És a dir, per un mateix resultat, com més de pressa el volem tenir, menys eficient serà el procés. El cas clàssic, ja explicat en d'altres posts és el del cotxe, per un mateix cotxe i un mateix recorregut, si volem arribar més ràpid, gastarem més energia (benzina). Però seguint amb el mateix exemple, l'eficiència del motor anirà baixant a mesura que passi el temps, senzillament pel desgast de la pròpia mecànica interna. Doncs bé, veiem que els conceptes d'eficiència i rendiment ens relacionen causa-efecte amb el camí que porta de la causa a l'efecte i, ho fan, matemàticament, fent el quocient entre el que hem invertit i allò que n'hem obtingut.

Però, com el lector ja deu intuir, aquesta idea de buscar l'eficiència en tot el que fem, inserida en el nostre inconscient consumista és, no només una quimera d'un sistema absurd i injust, sinó que resta totalment allunyada de la realitat físico-ecològica del món del qual formem part. En aquests temps de canvi, un sistema hiper-eficient no és molt aconsellable. M'explicaré amb una analogia. Prenem l'exemple d'un bosc mediterrani ben conservat, un ecosistema madur presenta una varietat gran d'espècies i nínxols ecològics, amb processos i xarxes tròfiques que es caracteritzen per una especialització gran i una gran capacitat en l'explotació de cada recurs necessari per a la seva supervivència. És a dir, qualsevol especie en un bosc madur està adaptada per ser molt eficient en l'aprofitament dels recursos necessaris. Això és el que pretén el nostre sistema econòmic: que, talment com en un bosc madur, creem processos que estiguin al màxim adaptats a l'activitat i objectiu productiu fixat, seguint això sí, la lògica financera imperant en el moment.

Però què passa quan el bosc mediterrani és afectat per agents externs que n'alteren l'equilibri? Per exemple, es sobre-explota amb tales intensives o es crema freqüentment o, senzillament, degut a canvis en la pluviometria, s'allarguen molt els períodes de sequera? Doncs que la diversitat d'espècies i la seva proporció en el cens total i en els patrons dominants, els nínxols ecològics i els recorreguts i cicles de nutrients, canvien. De sobte, es passa d'un sistema d'espècies hiper-especialitzades en processos concrets (per tant molt eficients) a especies amb menys eficiència en l'ús dels recursos però molt més versàtils i amb més plasticitat per adaptar-se als canvis (més resilients, al cap i a la fi).

I aquí és on l'analogia ens pot ser útil, ja que comparant la nostra societat amb un ecosistema, veiem què, precisament, la maquinària econòmico-financera està dissenyada per, en una situació d'excés d'energia disponible, diversificar, fomentar la hiper-especialització i derivar els recursos cap aquests nous processos diferents, creant al final, com en el bosc, una diversitat de sectors econòmics i industrials creixent. Fent al mateix temps, que el procés nou sigui més intensiu en la producció d'allò pel que ha estat creat (en llenguatge econòmic: produeixi més). Però tot això només val per a un sistema que té la capacitat d'obtenir recursos de forma abundant i a baix cost.

Quan les condicions ambientals del bosc canvien, el seu equilibri biològic també ho ha de fer, donant lloc a un ecosistema que serà molt diferent si els canvis són grans. De la mateixa manera, els canvis en l'accés als recursos del nostre sistema productiu i econòmic són (i seran) molt grans, això ens aboca a grans canvis socio-polítics i en la mateixa economia. Seguint l'analogia ecològica, s'ha acabat l'època de les espècies hiper-especialitzades, molt adaptades a sectors econòmics molt definits o d'activitats molt específiques i ha començat l'era de les especies molt flexibles i no tant eficients en un procés determinat, però sí amb una capacitat gran d'adaptació a situacions noves i imprevistes.

Ha començat l'era del decreixement, i aquest no és una opció, és el que ens espera ens agradi o no. L'elecció que tenim és si escollim fer-ho optimitzant els recursos o decidim malbaratar-los amb l'obsessió per mantenir un sistema que va contra natura, més enllà de tota lògica o, fent com les especies en un sistema canviant, comencem a assumir-ho com un fet ineludible. Si de veritat ho acceptem, apostarem per la reducció en les nostres necessitats (tant individuals com col·lectives) i treballarem per optimitzar aquesta reducció de la manera menys traumàtica possible. Com? Doncs això, benvolguts/des lectors/es, és ja matèria per un altre post.

Salutacions,

SZD

La hipertròfia del model econòmic actual ('Eppur si muove').

Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post vol ser un apunt a un fet que, segurament, molts dels lectors d'aquest bloc ja coneixen o, si no és el cas, intueixen d'una manera o una altra: la ciència econòmica no està preparada per fer front als problemes que ja han començat a castigar la nostra societat. Quan parlo d'economia estic pensant en l'economia convencional, la que apliquen els governs per prendre les seves decisions i que té la seva base en bona mesura en els postulats d'A.Smith i J.M. Keynes. Pretenc doncs donar una visió molt divulgativa (i per tant, ni profunda ni rigorosa) per entendre com hem arribat a aquesta situació d'incapacitació d'una de les eines més potents que ha tingut la societat industrial per al seu desenvolupament.

Aquest és un bloc divulgatiu, per tant, no m'estendré en conceptes tècnics i subtilitats que, espero, els lectors més documentats en la matèria sabran perdonar-me. Comencem doncs per la definició de la ciència econòmica, segons el DIEC, economia és:

1 1 f. [LC] [ECT] Administració ordenada dels béns d’una comunitat, d’un estat, d’un establiment. Economia domèstica.
1 2 f. [ECT] Estudi de l’administració correcta dels recursos escassos en els seus diversos usos possibles, per satisfer les necessitats humanes.
1 3 f. [ECT] Configuració esquemàtica d’un sistema, d’una estructura o d’una realitat econòmica. El model d’una economia oberta. Economia capitalista. Una economia rural. Una economia planificada, desenvolupada.


M'interessa especialment la segona definició perquè, aquesta precisament, és la que ha perdut actualment el seu sentit. De fet, degut a la influència del pare de l'economia moderna, Adam Smith, l'economia actual encara es basa en les aproximacions que es deriven de considerar que cal administrar els recursos com si aquests fossin il·limitats per un costat i, si no és el cas, infinitament substituïbles. Això és així en el que s'ha pres i continua prenent-se com un axioma: la llei de l'oferta i la demanda.
Què són la llei de l'oferta i la demanda i el criteri de ceteris paribus? L'oferta i demanda (en lliure mercat) diu que si un recurs es fa més escadusser llavors el preu en reflecteix aquest fet, pujant. D'altra banda, si un producte és car, es pot optar per substituir-lo per un altre més abundant i, per tant, més barat. I de fet, això explica certs comportaments econòmics, però no d'altres. A més es suposa que el preu es regula mantenint la resta de factors o condicionants econòmics constants (ceteris paribus). Tot i que la teoria econòmica clàssica ha evolucionat molt des de Keynes, cal dir que no ha estat capaç de predir l'actual crisi ni, com sabem, de gestionar-ne les seves conseqüències a nivell global, en gran part degut a l'acceptació de dogma dels preceptes del 'lliure mercat' i de la llei de l'oferta i la demanda. També cal dir que, entre els economistes hi ha diferents veus que no combreguen amb els postulats actuals que apliquen a ulls clucs els polítics. Hi ha hagut, i hi ha, veus que s'han oposat (per exemple E.F. Schumacher) i que s'oposen als plantejaments heretats des de fa dos segles. Però tot i així (i que em corregeixin els lectors més doctes en la matèria) no hi ha cap corrent actual dels que dominen l'agenda política que es plantegi realment retornar a l'esperit original de l'economia: la gestió dels recursos escassos i l'estudi d'una economia en col·lapse per l'efecte de la limitació d'un recurs insubstituïble: l'energia. I això és així perquè llavors ens enfrontem a un problema extremadament complicat, veiem perquè.

Tant la llei de l'oferta i la demanda que hem comentat com la del lliure mercat (o de la mà invisible dels mercats que tot ho regulen) fallen quan el sistema arriba als seus límits, com ho està fent actualment. En matemàtiques diríem que aquests dos preceptes anteriors són aproximacions que venen de modelitzar (és a dir, idealitzar) l'economia real. En aquesta modelització de processos s'assumeixen dues hipòtesis: linealització (llei de l'oferta i la demanda) i dependència univariant (ceteris paribus). Quan la base de tota economia, és a dir, l'energia, arriba al límit de producció i no pot créixer més, llavors les coses comencen a no funcionar en un sistema pensat per créixer i fer servir aproximacions lineals (és a dir, proporcionalitats entre variables). Així doncs, quan el sistema és no-lineal, la causa i l'efecte no són proporcionals. Però és que, a més, quan el sistema arriba als seus límits, les variables que es relacionaven per parelles per exemple, ja no ho fan, i els efectes passen a dependre de més d'una causa. 

Quan el sistema no es pot predir utilitzant coeficients de proporcionalitat entre variables que, fins a la data, eren fiables per fer certes estimacions o prediccions, per exemple el PIB, la taxa d'atur o la inflació (per donar alguns indicadors macroeconòmics habituals) llavors cal que es comenci a pensar en utilitzar altres eines. És més, com que les relacions entre aquests i d'altres indicadors macroeconòmics són diferents (ja actualment) de les que havien estat en l'època de creixement exponencial de l'economia, no es poden prendre com variables independents, cosa que en pot invalidar alguna d'elles (com és el cas del PIB per relacionar-lo amb indicador de riquesa o de prosperitat).


Ja veiem doncs que, en temps d'escassetat no tenim, precisament, l'eina que ens hauria de servir per gestionar millor els recursos, preparada per fer-ho. Ben al contrari, el que sembla que comença a ser la tendència actual és utilitzar aquesta eina (l'economia) per portar el sistema encara més als seus límits, ignorant-los o empenyent-los cap al futur. És a dir, prenem el model, la idealització o les aproximacions del món, com la veritat, entestant-nos a que el món platònic d'economia neoliberal sigui igual que el món real, físic. En aquest punt, només cal recordar el que la llegenda diu que va dir Galileo quan va abjurar de la visió heliocèntrica.

Com ja he comentat diverses vegades, aquesta actitud porta, no només a incrementar el risc de col·lapse, sinó que n'incrementa, en cas que es doni, la seva rapidesa i profunditat.

Quina direcció cal emprendre doncs? D'una banda la que ja comença a posar en pràctica l'economia ecològica. Per l'altra banda, cal començar a adonar-nos que, segurament, s'invertirà el patró de relació entre la microeconomia i la macroeconomia. Fins ara, hi ha hagut una preeminència del factor macro sobre el micro degut, bàsicament, a que com que l'energia era pràcticament gratis tot era escalable a nivell planetari: el cost del transport de bens i de fabricació a gran escala ha estat negligible en front del cost de fabricació a petita escala, afavorint la fabricació massiva i el transport global. Aquesta tendència ha supeditat totalment l'economia de petita escala (micro) a l'economia i les tendències de gran escala (macro). Això, amb la creixent escassetat de combustible fòssil, canviarà i s'invertirà un altre cop, tornant a pesar més el factor micro que el macro. Aquest fet no vol dir que en el futur l'orientació o estudi macroeconòmic no tingui cap sentit, sinó més aviat que aquest macro serà menys global (o poc global) com ho era abans de l'era dels combustibles fòssils i haurà de ser entès més aviat com una disciplina d'àmbit regional, amb receptes diferents per a cada zona. Però repeteixo, el col·lapse de l'actual model econòmic evidenciarà l'obsolescència d'una de les disciplines econòmiques que més èxits havia donat fins a la data: la macroeconomia.


Així doncs és clar que, quan arribem als límits d'explotació i producció d'un bé que no és una mercaderia més i que no és substituïble, cau pel seu propi pes qui mana: l'economia depèn sempre de la física, i no a l'inrevés. En una època on la troballa dels combustibles fòssils havia portat els límits físics molt lluny de la immediatesa de l'escala humana, l'economia s'havia adaptat a aquest paradigma, perdent el sentit de ciència que gestiona els recursos limitats per passar a ser la ciència que gestiona el creixement i els bens que aquest genera (és a dir eludint l'accepció 2 del DIEC i centrant-se en les dues restants). Això ha estat possible perquè les límits físics i materials s'han expandit moltíssim amb un aport virtualment infinit d'energia (a principis del segle XX). La qual cosa ha generat l'economia globalitzada i la importància cabdal de la macroeconomia. Però la física sempre mana sobre l'economia, sempre, i ara, arribats als límits haurem de retornar a una ciència econòmica que no només gestioni els recursos escassos i tingui en compte els límits físics i ecològics del planeta sinó que, a més, pugui oferir estratègies per gestionar un sistema econòmic i social en col·lapse. I és precisament aquest punt de vista que ens costa assumir quan, tot sovint, després de prendre consciència en les xerrades divulgatives es demana una 'solució', la cara dels oients quan la resposta és: no hi ha solució! ho diu tot. No hi ha solució tal com hem entès fins ara les solucions (de dalt a baix: de macro a micro). La gestió de les crisis que estem vivint serà micro (de baix a dalt) o no serà. Per això és tant important endegar iniciatives locals, de proximitat. Quan ens preguntem: i jo, què hi puc fer? la resposta és clara: comença a pensar en local, és el futur. A partir d'aquí un món nou comença a obrir-se... Se'ns ha girat feina, molta feina, a tots plegats.
Salutacions,
SZD