Darrera crida (manifest)

(http://www.ultimallamada.org/el-manifiesto/?lang=es)

Benvolguts/des lectors/es,

Avui mateix ha sortit publicat un manifest signat per un considerable nombre de personalitats alertant sobre la urgència de canviar la tendència actual. El document, que ha sortit referenciat a diaris com La Vanguardia ens parla dels límits del planeta, que ja hem sobrepassat, i també de que no hi ha molt de temps per redirigir el que anomena com a 'genocidi a càmera lenta', el text dóna com a molt un lustre per aprofitar la 'finestra d'oportunitat'. És doncs una crida necessària per alertar dels greus problemes que tenim per resoldre. Si en voleu llegir el text original aquí en teniu l'adreça. Tot seguit us en presento una traducció al català que hem fet els companys de l'OCO. 

Salutacions,

SZD

Última crida

(manifest)

Els ciutadans i ciutadanes europeus, en la seva gran majoria, assumeixen la idea de que la societat de consum actual pot “millorar” en el futur (i que hauria de fer-ho). Entre tant, bona part dels habitants del planeta esperen anar acostant-se als nostres nivells de benestar material. Tot i així, el nostre nivell de producció i consum s'ha aconseguit al preu d'esgotar els recursos naturals i energètics, i trencar els equilibris ecològics de la Terra.

Res d'això és nou. Les investigadores i els científics més lúcids han estat donant-nos fonamentats senyals d'alarma des de començaments dels anys setanta del segle XX: de prosseguir amb les tendències de creixement vigents (econòmic, demogràfic, en l'ús de recursos, generació de contaminants i increment de desigualtats) el resultat més probable per al segle XXI és un col·lapse de la civilització .

Avui s'acumulen les notícies que indiquen que la via del creixement és ja un genocidi a càmera lenta. El declivi en la disponibilitat d'energia barata, els escenaris catastròfics del canvi climàtic i les tensions geopolítiques pels recursos mostren que las tendències de progrés del passat s’estan trencant.

En front d'aquest desafiament no n’hi ha prou amb els mantres cosmètics  del desenvolupament sostenible, ni la mera aposta per tecnologies eco-eficients, ni una suposada “economia verda” que encobreix la mercantilització generalitzada de bens naturals i serveis ecosistèmics. Les solucions tecnològiques, tant a la crisis ambiental com al declivi energètic, són insuficients. A més a més, la crisi ecològica no és un tema parcial sinó que determina tots els aspectes de la societat: alimentació, transport, indústria, urbanització, conflictes bèl·lics… Es tracta, en definitiva, de la base de la nostra economia i de les nostres vides.

Estem atrapats en la dinàmica perversa d'una civilització que si no creix no funciona, i si creix destrueix les bases naturals que la fan possible. La nostra cultura, tecnòlatra i mercàlatra, oblida que som, des de l'arrel, dependents dels ecosistemes i interdependents.

La societat productivista i consumista no pot ser sustentada pel planeta. Necessitem construir una nova civilització capaç d'assegurar una vida digna a una enorme població humana (avui més de 7.200 milions), encara creixent, que habita un món de recursos minvants. Per  això, seran necessaris canvis radicals als nostres modes de vida, les nostres formes de producció, el disseny de les ciutats i l'organització territorial: i sobre tot als valors que guien tot l'anterior. Necessitem una societat que tingui com a objectiu recuperar l'equilibri amb la biosfera, i utilitzi la investigació, la tecnologia, la cultura, l'economia i la política per a avançar cap a aquesta fi. Necessitarem per a això tota la imaginació política, generositat moral i creativitat tècnica que aconseguim desplegar.

Però aquesta Gran Transformació es troba amb dos obstacles titànics: la inèrcia del mode de vida capitalista i els interessos dels grups privilegiats. Per a evitar el caos i la barbàrie cap a on avui estem dirigint-nos, necessitem una ruptura política profunda amb l’hegemonia vigent, i una economia que tingui com a fi la satisfacció de necessitats socials dins dels límits que imposa la biosfera, i no l'increment del benefici privat.

Per sort, cada cop més gent està reaccionant davant dels intents de les elits de fer-los pagar els plats trencats. Avui, a l'Estat espanyol, el despertar de dignitat i democràcia que va suposar el 15M (des de la primavera de 2011) està gestant un procés constituent que obre possibilitats per a d’altres formes d'organització social.

Malgrat tot, és fonamental que els projectes alternatius prenguin consciència de les implicacions que suposen els límits del creixement i dissenyin propostes de canvi molt més audaces. La crisi de règim i la crisi econòmica només es podran superar si al mateix temps se supera la crisis ecològica. En aquest sentit, no basten polítiques que tornin a les receptes del capitalisme keynesià. Aquestes polítiques ens van portar, durant els decennis que van seguir  a la segona guerra mundial, a un cicle d'expansió que ens va col·locar en el llindar dels límits del planeta. Un nou cicle d'expansió és inviable: no hi ha base material, ni espai ecològic,  ni recursos naturals que puguin sustentar-lo.

El segle XXI serà el segle més decisiu de la història de la humanitat. Suposarà una gran prova per a totes les cultures i societats, i per a l'espècie en el seu conjunt. Una prova on es dirimirà la nostra continuïtat a la Terra i la possibilitat d’anomenar “humana” a la vida que siguem capaços d'organitzar després. Tenim davant nostre el repte d'una transformació de calibre anàleg al de grans esdeveniments històrics com la revolució neolítica o la revolució industrial.

Atenció: la finestra d'oportunitat s'està tancant. Es cert que hi ha molts moviments de resistència al voltant del món en pro de la justícia ambiental (la organització Global Witness ha registrat gairebé mil ambientalistes morts només als últims deu anys, en les seves lluites contra projectes miners o petroliers, defensant les seves terres i les seves aigües). Però, com a molt, tenim un lustre per a assentar un debat ample i transversal sobre els límits del creixement, i per a construir democràticament alternatives ecològiques i energètiques que siguin a la vegada rigoroses i viables. Hauríem de ser capaces de guanyar grans majories per a un canvi de model econòmic, energètic, social i cultural. A més a més de combatre les injustícies originades per l'exercici de la dominació i l'acumulació de riquesa, parlem d'un model que assumeixi la realitat, faci les paus amb la naturalesa i possibiliti la vida bona dins dels límits ecològics de la Terra.

Una civilització s'acaba i n’hem de construir una altra de nova. Les conseqüències de no fer res --o fer massa poc-- ens porten directament al col·lapse social, econòmic i ecològic. Però si comencem avui, encara podem ser les i els protagonistes d'una societat solidària, democràtica i en pau amb el planeta.

En diversos llocs de la Península Ibérica, Balears i Canàries, i a l'estiu de 2014

Tecnologia, tecno-optimisme i tecnòcrates

(http://www.sapeople.com/2013/12/05/nelson-mandela-quotes-513/)

Que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde -como todos los jóvenes, yo vine a llevarme la vida por delante. Dejar huella quería y marcharme entre aplausos -envejecer, morir, eran tan sólo las dimensiones del teatro. Pero ha pasado el tiempo y la verdad desagradable asoma: envejecer, morir, es el único argumento de la obra.

                                                                            Jaime Gil de Biedma

Benvolguts/des lectors/es,

Volia començar aquest post amb un poema que emmarca molt bé el sentiment que el més comú dels humans sent quan se n'adona de que allò que li han explicat fins al moment és, sinó directament un engany, al menys una il·lusió. El que ens transmet la poesia, a part de la bellesa que hàgim pogut copsar en el sentiment melancòlic que ens evoca, és, precisament, el reconeixement de les limitacions i, un cop reconegudes, la reacció que se'n desprèn per a algú que ha viscut amb un peu en un present superficial i, un altre peu, en l'esperança d'un futur cada cop millor. Aquest, bàsicament, és el quadre diagnòstic, molt simplificat, de la nostra societat occidental i globalitzada. Pensem-hi amb deteniment, quina és la idea subjacent a la nostra societat (a part del tant reivindicat mite del progrés)? Doncs que la tecnologia tot ho pot, que aquesta ha portat grans avenços a la societat i que ens resoldrà els problemes que tinguem en el futur, siguin els que siguin. Ho he dit ja en repetits posts i ho constato en les xerrades, però aquesta idea és tant arrelada que és difícil de canviar. Som com el nen (la societat industrial) que pensa que el seu pare (la tecnologia) ho pot tot, però arriba un moment en que el nen es converteix en adolescent i, de manera pràctica, se n'adona de que el seu pare tecnològic no ho pot tot. Què fa l'adolescent? Doncs entra en un període d'actituds contradictòries, canviants, per cercar quin és el seu lloc en la nova realitat i trobar un paper en aquesta que s'adapti a les seves capacitats. La nostra societat industrialitzada ha arribat al final de la infància i comença l'adolescència. El problema d'aquesta adolescència social és que, al revés que l'adolescent tipus, en la societat industrial, l'energia per explorar, per experimentar i, per tant, per prendre decisions que siguin fruit d'un cert balanç, no l'acompanya. El nen producte de la societat industrial dels darrers dos-cents anys no té temps per cercar el seu lloc en el món, precisament, perquè la seva energia va minvant. Així, el repte és més gran encara: sense poder experimentar aquest contacte amb el món adult de les limitacions físiques, aquest nen industrial cal que s'enfronti directament amb la vellesa i la decrepitud. En aquest punt, veiem que la societat, de manera general, s'enfronta a un dilema amb dues opcions, dos camins. El primer és fer veure que no passa res i continuar intentant esprémer la natura amb el seu pare tecnològic pensant que, de fet, no hi ha una altra opció perquè les forces (l'energia) que el mantenen no li donen cap marge. El segon és utilitzar, no la tecnologia, sinó més aviat el coneixement, per mirar d'adaptar-se de la millor manera a la (nova) realitat.

Quina opció està prenent de moment aquest nen malcriat pel seu pare tecnològic? Doncs la primera i més fàcil: fer veure com si no passes res i, quan hi ha algun problema massa evident per mirar de negligir-lo, intentar aplicar més tecnologia: posar un tecnòcrata a manar. Suposo que el lector ja sabrà a què em refereixo. Que hi ha quelcom que no funciona és evident, però es segueix aplicant la mateixa recepta inútil, senzillament, perquè ens neguem a acceptar que el nostre pare no ho pot tot. I d'aquí que comencem a entrar en un cert síndrome de Peter Pan social que, en aquest cas, no ens pot portar res de bo.

Així doncs, en aquesta cursa esbojarrada per mantenir l'actual paradigma, els dirigents polítics, recolzats per la immensa majoria de persones, s'entesten a utilitzar més tecnologia, insistint, els més innovadors, a proposar que caldria, per que tot anés bé, posar en el govern a més tècnics (tècnics, és clar, especialistes en progrés i creixement). Des del meu punt de vista, l'error majúscul que es comet és no només metodològic, ho és també de concepte: potser caldria pensar en exigir als governants, no només un perfil tècnic sinó, més important encara, un perfil filosòfic. Perquè el problema no és tant que hi hagin parts del sistema que no funcionin, el problema més enllà de la metodologia a aplicar (dretes-esquerres) és que cal entendre quines són les idees clau que ens han portat a l'atzucac i com canviar-les per adaptar-nos a la nova realitat. M'explicaré amb un exemple.

Tenim un cotxe que ja té molts anys i que no funciona bé, el cotxe té unes avaries que són greus i cares, però nosaltres ens entestem a mantenir aquest cotxe portant-lo a diferents mecànics. Els mecànics es limiten a canviar les peces que fallen, però un mecànic, com a tècnic que és, no té la formació necessària per entendre perquè el cotxe funciona i tenir una visió de conjunt dels diferents processos físics que el porten als seus límits: rendiment, despesa de combustible, desgast per fatiga de les diferents peces, que no són res més que implicacions diferents del segon principi de la termodinàmica aplicats, no només al motor, sinó al disseny aerodinàmic del cotxe i als seus elements de seguretat. Així doncs, si ens entestem a mantenir el cotxe donant-li un ús intensiu com havíem fet sempre podem trobar-nos que, un bon dia, el cotxe ens deixi en mig de la carretera amb una averia greu i irreparable.

Així ens trobem amb la política actual on el trist del cas és que, la ja tradicional dicotomia entre 'dretes' i 'esquerres', s'ha transformat en una única tesi en favor de la tècnica i la seva aplicació tecnocràtica, seguint el paradigma Hegelià de tesi-antítesi-síntesi, que té com a resultat portar la civilització industrial a les seves darreres conseqüències: el col·lapse. Veiem que, a l'estat espanyol les noves opcions polítiques que han aparegut recentment (per exemple, Podemos) no són gaire sensibles a difondre que l'única opció plausible és el decreixement. La cosa tampoc és que estigui millor en l'àmbit català, on els partits més a l'esquerra o, fins i tot, els anomenats verds són bastant opacs a fer del decreixement el pal de paller del seu programa. Ho vaig dir ja fa temps i ho repeteixo, qualsevol opció política que no tingui com a idea base el decreixement és o populista interessada, o ancorada en interessos del model disfuncional actual.

Quina és la meva proposta? doncs que cal recolzar-nos en el coneixement, més que en la tècnica. És cert que la tècnica ha fet possibles grans avenços en l'època de creixement, com el cas paradigmàtic de la millora de la màquina de vapor per J. Watt, que va possibilitar la Revolució Industrial. Ara, però, ens caldrà, a més de tècnica, l'afegit de punts de vista integradors que aporta el coneixement fonamental.

Un lector potser no gaire preocupat per aquestes qüestions pot pensar que, al cap i a la fi, acaba sent tot el mateix. Des del meu punt de vista crec que, en època d'abundància, aquestes diferències i detalls possiblement eren irrellevants, ara no. No tenim ni el temps ni els recursos per permetre'ns moltes proves.

I, arribats a aquest punt, cal dir que tampoc pretenc que prenguem la ciència fonamental com a veritat i única guia. Hi ha qui diu que la ciència s'ha convertit en la nova religió de l'agnosticisme materialista actual. Des del meu punt de vista no és així, però potser en part s'han utilitzat conceptes científics per justificar accions polítiques. Més enllà d'aquesta actitud, per mi, ha estat la tecnologia i la fe en el seu imperi desmesurat la que s'ha convertit en base i arquetipus de la nova 'religió'. Sovint es diu que, per exemple, el darwinisme i la seva actualització, el neo-darwinisme, ajuda a justificar el capitalisme actual i que, precisament això, prova que la ciència recolza el sistema. Això és només cert en part, sempre que prenguem una visió instrumental del coneixement científic. Us posaré un exemple: quan intentes explicar com funciona la ciència a un públic generalista o a algú de l'estament administratiu (polític o gestor públic) no s'entén ni s'accepta mai, mai, allò que sovint s'aplica en ciència: el principi de precaució. I aquest principi és bàsic en el funcionament de la ciència: deixar ben clar quan quelcom és un fet o quan és una especulació o matèria de discussió. Només quan prenem aquest principi en contraposició a l'acció i cerca de solucions fàcils i immediates és quan es pot entendre perquè no s'accepta aquest principi. Per això una societat immadura com la nostra no accepta (com un nen) que existeixen problemes de difícil solució o, fins i tot, irresolubles. I és aquí on el punt de vista de la filosofia de la ciència té molt a aportar a la manera, la direcció i l'acció pràctica a seguir com a marc possible en una època de grans canvis conceptuals com la que comencem a viure. En aquest sentit, com a antídot a la superficialitat imperant, l'esperit científic ens ensenya a exercir la crítica (constructiva) i, per tant, ens dóna contraparts a l'establert, bàsicament, per que ens dota d'un cert relativisme. Per altre costat, cal començar a trencar esquemes i canviar l'actitud de ressentiment cap al sistema injust en el qual vivim. Cal començar a treballar (sobre tot a nivell individual) per arribar a una actitud de satisfacció tranquil·la, una equanimitat que ens deixi veure la imatge emergent en mig de la realitat preocupant que ens envolta.

Així doncs, per acabar el post i començar la reflexió crec que, quan parlem de decreixement cal començar a fer-nos preguntes per poder donar, com a mínim, algunes senyals de què cal debatre; partint del fet de que al sistema actual no li queda gaire recorregut. Deixo doncs algunes preguntes per a la reflexió dels lectors/es:

A nivell col·lectiu, cap a on volem anar? Quin és l'estat possible d'arribada? Com definiríem una estructura de govern que, a més de vetllar per mantenir l'equilibri amb el medi, assegurés un repartiment equitatiu dels recursos? Seria possible això a nivell global?

Salutacions,

SZD