243

Turmentava amor l'amic per lo qual turment plorava e planyia l'amic. Cridava'l son amat que s'acostàs a ell per ço que sanàs. On, pus l'amic a son amat s'acostava, pus fortment amor lo turmentava, cor més d'amor sentia. E cor més de plaers sentia on més amava, pus fortment l'amat de sos llanguiments lo sanava.

242

- Digues, foll: vols ésser franc de totes coses? 
Respòs que hoc, exceptat son amat. 
- Vols ésser catiu? 
Respòs que hoc: 
- De sospirs e pensaments, treballs, e perills, e exils, plors, a servir mon amat, al qual són creat per lloar ses valors.

241

- Digues, foll: d'on has tes necessitats? 

Respòs: - De pensaments, e de desirar, adorar, treballar, perseverança. 
- E d'on has totes aquestes coses? 
Respòs: 
- D'amor. 
- E d'on has amor? 
- De mon amat. 
- E d'on has ton amat? 
- De si mateix tan solament.

240

Deïa l'amic que ciència infusa venia de volentat, devoció, oració, e ciència adquisita venia de estudi, enteniment. E per açò és qüestió qual ciència és pus tost en l'amic, ni qual és pus agradable, ni qual és major en l'amic.

239

Adormí's l'amic e morí amor, car no hac de què visqués. Despertà's l'amic e reviscolà amor en los pensaments que l'amic tramès a son amat.

238

- Digues, foll, ¿qual feix és pus feixuc e pus greu: o treballs per amor, o treballs per desamor? 

Respòs que ho demanàs als hòmens qui fan penitència per amor de son amat o per temor dels turments infernals.

237

Demanaren a l'amat qui era son amic. Respòs que aquell qui per honrar e lloar sos honraments no dubtava nulles coses, e qui a totes coses renunciava per obeir sos manaments e sos consells.

236

Demanaren a l'amic qui era son amat. Respòs que ço qui el faïa amar, desirar, llanguir, sospirar, plorar, escarnir, morir.

235

- Digues, què és amor? 

Respòs: 
- Amor és concordança de tesòrica e de pràtica a una fi, a la qual se mou lo compliment de la volentat de l'amic, per ço que faça a les gents honrar e servir son amat. 
E és qüestió si la fi se cové pus fortment ab la volentat de l'amic qui desija ésser ab son amat.

234

Amor és mar tribulada d'ondes e de vents, qui no ha port ni ribatge. Pereix l'amic en la mar, e en son perill pereixen sos turments e neixen sos compliments.

233

Asoliava's l'amic, e acompanyaven son cor pensaments, e sos ulls llàgremes e plors, e son cos afliccions e dejunis. E con l'amic tornava en la companyia de les gents, desemparaven-lo totes les coses damunt dites, e estava l'amic tot sol enfre les gents.

232

Los senyals de les amors que l'amic ha a son amat són, en lo començament, plors, e en lo mig tribulacions, e en la fi mort. E per aquells senyals l'amic preïca los amadors de son amat.

231

Mesclà amor los treballs e els plaers en los pensaments de l'amic; e clamaren-se los plaers, d'aquell mesclament, e acusaren amor a l'amat; e feniren e deliren los plaers, con l'amat los hac departits dels turments que amor dóna a sos amadors.

230

Venc l'amat albergar a l'hostal de son amic, e féu-li son amic llit de pensaments; e servien-li sospirs e plors. E pagà l'amat son hostal, de remembraments.

229

En lo cor de l'amic s'ajusten los nobles capteniments de l'amat, e muntipliquen los pensaments e els treballs en l'amic, lo qual fóra finit e mort si l'amat muntiplicàs en los pensaments de l'amic pus de sos honraments.

228

Deïa l'amic a son amat: 

- Amable amat! Tu has mos ulls acostumats e nodrits a veer, e mes orelles a oir, tos honraments; e per açò és acostumat mon cor a pensaments, per los quals has acostumat mos ulls a plorar e mon cos a llanguir. Respòs l'amat a l'amic, e dix que sens aitals costumes e nodriments no fóra escrit en lo llibre son nom, en lo qual són escrits tots aquells qui vénen a eternal benedicció, e son delits llurs noms del llibre on són escrits aquells qui van a eternal maledicció.

227

Deïa l'amic:
- No es cuit mon amat que jo sia departit a amar altre amat; cor amor m'ha tot ajustat a amar un amat tan solament.
Respòs l'amat, e dix:
- No es cuit mon amic que jo sia amat e servit per ell tan solament, ans he molts amadors per qui són amat pus fortament e pus llongament que per sa amor.

226

Partí's volentat de l'amic e donà's a l'amat; e l'amat mès en presó la volentat en l'amic, per ço que fos per ell amat e servit.

225

Volc pujar molt altament la volentat de l'amic per ço que molt amàs son amat, e manà a l'enteniment que pujàs a tot son poder; e l'enteniment ho manà al remembrament. E tots tres pujaren contemplar l'amat en sos honraments.

224

Veïns de l'amic són los bells capteniments de l'amat, e los veïns de l'amat son los capteniments de son amic, e los treballs e els plors que sosté per amor.

223

Qüestió fo si amor era pus prop a pensament o a paciència. Solvé l'amic la qüestió, e dix que amor és engenrada en los pensaments, e és sostentada en la paciència.

222

Gran contrast e gran discòrdia fo enfre l'amic e amor, per ço cor l'amic s'ujava dels treballs que sostenia per amor; e era qüestió si era per defalliment d'amor o de l'amic. E vengren a jutjament de l'amat, lo qual puní l'amic ab llanguiment, e guaardonà-lo ab muntiplicament d'amor.

221

Amor se donava a qui es volia, e car a molts hòmens no es donava e los amadors fortment no enamorava, pus n'havia llibertat; per açò l'amic, d'amor se clamava e amor acusava a son amat. Mas amor s'escurava dient que ella no era contra franca volentat, per ço cor gran mèrit e gran glòria desirava a sos amadors.

220

Demanà l'amat a son amic si havia paciència. Respòs que totes coses li plaïen, e per açò no havia ab què hagués paciència; car qui no havia senyoria en sa volentat, no podia ésser impacient.

219

Comprà l'amat ab sos honraments un home esclau e sotsmès a pensaments, llanguiments, sospirs e plors, e demanà-li què menjava ni bevia. Respòs que ço que ell volia. Demanà-li què vestia. Respòs que ço que ell volia. Dix l'amat: 

- Has gens de volentat? 

Respòs que serf e sotsmès no ha altre voler mas obeir a son senyor e son amat.

218

Lloava l'amic son amat, e deïa que ell havia traspassat on, cor ell és lla on no pot atènyer on. E per açò con denamaren a l'amic on era son amat, respoòs: 

- És, mas no es sabia on; emperò sabia que son amat és en son remembrament.

217

Encontrà l'amic son amat, e viu-lo molt noble e poderós, e digne de tot honrament; e dix-li que fortment se meravellava de les gents, qui tan poc l'amaven, e el coneixien e l'honraven, con ell ne fos tan digne. E l'amat li respòs dient que ell havia pres molt gran engan en ço que havia creat home per ço que en fos amat, conegut, honrat, e de mil hòmens, los cent lo temien e l'amaven tan solament, e de los cent, los noranta lo temien per ço que no els donàs pena, e los deu l'amaven per ço que els donàs glòria; e no era quaix qui l'amàs per sa bonea e sa nobilitat. Con l'amic oí aquestes paraules, plorà fortment en la deshonor de son amat, e dix: 

- Amat, qui tant has donat a home e tant l'has honrat, per què home ha tant tu en oblit?

216

Feria l'amat lo cor de son amic ab vergues d'amor per ço que li faés amar l'arbre d'on l'amat collí les vergues ab què fer sos amadors, en lo qual arbre soferí mort, e llangors e deshonors per restaurar a amor los amadors que perduts havia.

215

Demanaren a l'amic si son amat havia defalliment de nulles coses, e respòs que hoc, de amadors, lloadors, a honrar ses valors.

214

- Digues, foll: per qual cosa pots ésser pus semblant a ton amat? 

Respòs: 

- Per entendre a amar de tot poder les faiçons de mon amat.

213

Si no abasta l'amor de l'amic a moure son amat a pietat e a perdó, abasta l'amor de l'amat a donar a ses creatures gràcia e benedicció.