4.

LA LÍRICA TROBADORESCA

Com ja hem vist anteriorment, la noblesa social catalana i l’occitana van establir un forts lligams polítics i socials.
Estem davant d’una societat medieval teocèntrica caracteritzada pel feudalisme.

La poesia trobadoresca va néixer a la primera meitat del segle XII al sud de la Gàl·lia (a la zona coneguda com
Provença, Occitània o Llenguadoc) i s’estengué a d’altres terres, com el nord d’Itàlia i els comtats catalans al llarg
del segle XIII.

Les causes per les quals l’occità va ser adoptat en els territoris catalans com a llengua de la lírica culta són diverses:

a) La proximitat geogràfica va afavorir els forts lligams polítics, culturals i econòmics entre Occitània i els
comtats catalans.
b) Les relacions polítiques entre els comtats catalans i Occitània havien estat sempre molt estrets i es van
consolidar amb el casament de Ramon Berenguer III i Dolça de Provença l’any 1112. El fort lligam entre
Catalunya* i Occitània es van trencar arran de la croada contra els càtars en què França va derrotar l’exèrcit
de Pere I el Catòlic (pare Jaume I) que havia anat a ajudar els senyors occitans en contra del rei de França,
en la batalla de Muret (1213), la qual cosa va significar l’annexió definitiva d’Occitània al regne de França.

*El nom de Catalunya, emprat per a designar els dominis del comte de Barcelona, apareix documentat per
primera vegada durant el regnat de Berenguer III (1097-1131). Si bé cap a finals del s.XI ja trobem documentada
la presència del genitiu “català” en el Liber Maiolichinus i “Catalonia” com a designació de la pàtria geogràfica
dels catalans.

c) La similitud entre les llengües catalana i occitana va afavorir que aquesta última pogués ser usada pels
trobadors catalans i estesa a la Corona d’Aragó.
d) Finalment, el gran prestigi que obtingué la poesia trobadoresca li féu assolir un gran èxit arreu d’Europa
occidental i poetes d’altres terres van copiar no només el model poètic, sinó també la llengua..

Des del punt de vista cronològic, la poesia trobadoresca es desenvolupa al llarg des segles XII i XIII. Aquesta poesia
va constituir l’origen de la poesia catalana culta, que no s’expressarà plenament en llengua catalana fins al s. XV.

4.1. Trobadors i joglars. Les trobairitz

La poesia trobadoresca s’anomena així en referència als trobadors. El seu nom deriva del verb “trobar”, és a dir,
“crear literàriament”. Durant aquests segles la paraula poeta queda relegada per als autors de poesia culta en llatí.

El trobador era l’autor de la lletra de la poesia, però també de la música. El trobador era un home culte ja que a
banda de saber música, havia de dominar les tècniques de versificació (molt rígides en aquella època). La
majoria de trobadors vivien del seu ofici; desenvolupaven la seua activitat a les corts dels grans senyors, dels quals
rebien recompenses i protecció. Per tant, la lírica trobadoresca és cortesana, perquè es desenvolupa en les corts
dels senyors feudals, dels reis i dels prínceps.

L’interés, arreu d’Europa, per l’art de trobar dels trobadors provençals feu que, a finals del segle XII i a petició de la
filla del rei Lluís VII de França, Andreas Capellanus escrigué un manual pràctic sobre l’amor cortés, el De amore (
text fonamental en la codificació de les convencions que regien el fin’amor).

Les composicions del trobadors ens han arribat recollides en Cançoners medievals, que conserven, a part de la
lletra, la notació musical d’alguna d’aquestes composicions.

En algun dels cançoners apareixen també textos en prosa anomenats Vidas (petites biografies de trobadors) i Razós
(que expliquen el motiu pel qual un trobador crea un poema determinat). Constitueixen la més bella mostra de
prosa provençal.

El trobador, quan creava les seues composicions, havia de respectar unes regles molt estrictes de temàtica, de
mètrica i versificació... Existeixen tres estils de “trobar”, és adir, de versificar:

• Trobar leu o pla: és una poesia fàcil, lleugera... Té una versificació senzilla, expressió planera i, per tant,
és de fàcil comprensió i amb absència de recursos estilístics complicats.
• Trobar clus: poesia hermètica, amb significacions amagades i difícil d’entendre pel seu recargolament en
conceptes i expressions.
• Trobar ric: poesia caracteritzada per donar molta importància a la forma i a la musicalitat més que no pas
al contingut; això dona lloc a rimes difícils i complicació de la forma.

La poesia trobadoresca, destinada a ser escoltada, era difosa per uns músics-cantants: els joglars.
El joglar tenia la missió d’interpretar fidelment les poesies del trobador. El joglar, doncs, recitava en públic els
poemes compostos pels trobadors. Eren d’estament social baix i es dedicava professionalment a aquesta activitat.

La revolució que va representar la irrupció dels trobadors a la cultura europea medieval adquireix encara un caire
més extraordinari amb l’aparició d’un grup minoritari però molt significatiu: les dones trobadores o trobairitz.

L’estudi de les trobairitz ha quedat força relegat en comparació amb l’interès despertat pels seus homòlegs
masculins i, fins i tot, han estat víctimes de visions que han menysvalorat la seua obra a causa de l’autoria femenina.

Tot i l’escassetat de dades i obres que han arribat fins al nostre temps, aquests grup de dones va tenir un impacte
perquè van ser les primeres a l’Europa occidental que van abraçar el món del discurs literari vernacle, on el
llenguatge no es limita als intercanvis de la vida quotidiana, sinó que aspira a ser escoltat i conservat més enllà de
l’àmbit domèstic.

Qui eren, doncs, aquestes dones que en un temps clarament dominat pels homes van aconseguir participar
activament de la cultura literària del moment, adquirint veu i reconeixement propi? Qui eren aquestes pioneres que
van gosar fer seu el llenguatge de l’amor, amb unes imatges carregades d’erotisme i sensualitat, en un món on ja
era qüestionable i provocadora aquesta temàtica i retòrica en boca d’homes?

La majoria eren dames de la cort, algunes de la noblesa, a les quals se’ls demanava que fossen ben instruïdes
(ben ensenhadas), és a dir formades en lectura, escriptura, versificació, música, cant i cortesia. Aquesta
instrucció de la dona cortesana, però, no era exclusiva de l’Occitània medieval i la lírica es va difondre per tot el
continent europeu. Així doncs, per què només a Occitània trobem un grup de dones poetesses, a més de mecenes
i protectores dels trobadors? Possiblement fou perquè a Occitània, les dones cortesanes, sobretot les més nobles,
gaudien de certs privilegis legals i socials respecte de les dones d’altres regions. A aquestes circumstàncies
hi podem afegir l’exquisida educació i la vida a la cort, on eren testimonis directes de la lírica trobadoresca, a
més de receptores privilegiades, com a objectiu principal del cant trobadoresc.

Aquests factors van contribuir a l’aparició de dames que van compondre lírica entre elles. Les trobairitz ens han
legat majoritàriament cansos i tensos, i només excepcionalment tres sirventes, un planh i un salut d’amor.
Participen de la mateixa tradició trobadoresca però fan un ús particular d’alguns elements per adaptar-los als seus
interessos i a la seua veu. Entre aquestes peculiaritats cal destacar-ne el to sincer i passional, una sensualitat
particular expressada en termes clars i directes amb menys artificiositat retòrica, en contraposició amb els
trobadors.

Entre les trobairitz identificades, la més coneguda és la Comtessa de Dia tot i que la seua identitat és prou confusa.
Partint de la breu “Vida” (biografia escrita en prosa i en occità) que ens ha pervingut, es creu que el seu nom era
Beatriu:

“La comtessa de Dia si fo moiller d’En Gilhem de Peiteu, bella domna e bona. Et enamorat d’En Raimbaut
d’Aurenga, e fez de lui mantes bonas cansos”.

És l’autora del corpus conservat més nombrós: quatre cansos, algunes de les quals es conserven en nombrosos
cançoners, cosa que apunta a un èxit notable entre els seus contemporanis.

https://www.youtube.com/watch?v=jiv3_nW-2M8 ( A chantar m’er de so qu’eu non volria, de la comtessa de Dia).

També destaquen Castelhoza, de qui es conserven tres cansos; Azalais de Porcaraigues, autora d’una canso
conservada; com també Clara d’Anduza. De Tibors de Saremon, possiblement germana del trobador Raimbaut
d’Aurenga, se’n conserva un fragment d’una canso. Azalais d’Altier és l’única que va compondre un salut d’amor i
Gormonda de Monpeslier és autora d’un sirventés. Maria de Ventadorn es convertí en una de les dones més
cantades de la lírica trobadoresca i participà en un diàleg amb un dels seus trobadors preferits, Gui d’Ussel.

El llistat de trobairitz és considerable. I més si tenim en compte una vintena de composicions de trobairitz
anònimes que també incorporaren al corpus els seus poemes trobadorescos de veu femenina.

4.2. La poesia trobadoresca, poesia feudal.

Per entendre la poesia trobadoresca és necessari tenir en compte en quin àmbit social es desenvolupa: la societat
feudal, una societat jerarquitzada, estamental l’esquema de la qual es basava en el vassallatge (relació vassall-
senyor).

Aquesta poesia naixia com una alternativa a la poesia culta feta en llatí, d’origen clàssic i de contingut religiós. Així
doncs, era una poesia que interessava a una societat feudal, perquè tractava els temes i els ideals propis d’aquest
tipus de societat: l’amor i la guerra. I allò que la caracteritzà fou que aquesta poesia traslladà les relacions de
vassallatge pròpies del feudalisme al terreny de les relacions amoroses.
El tema central de la poesia dels trobadors és l’amor cortés.

L’amor cortés era anomenat en occità fin’amors (amor lleial). En la manera d’expressar i sentir l’amor dels
trobadors hi ha un trasllat, com una constant metàfora, de les situacions i ritus entre el senyor i els seus vassalls a
les relacions amoroses entre homes i dona: l’amant es convertia en om (“l’home vassall”) de la dama, anomenada
midons (“el meu senyor”), a qui estimava i a qui anava destinada la poesia.

El trobador és el vassall de la dama, el seu servidor. La denominació om és el nom que rep el vassall en la
cerimònia de jurament i vassallatge. Així doncs, el trobador devia fidelitat, servei amorós i lleialtat a la dama
escollida.

La dama era la senyora feudal (la domina). Rep el nom de midons, en masculí, perquè el trobador-enamorat ha
d’ésser submís a la dama com si es tractés d’un senyor feudal. La dama ha d’ésser casada; per això l’amor cortés
és adúlter.

El marit es converteix en gilós i apareix sempre com un ésser roí, malvat, del qual s’han d’amargar els enamorats.
Com que el marit de la dama és un gran senyor feudal, viu envoltat d’un seguit de cortesans aduladors que, per
aconseguir el favor dels senyors, espien la relació entre el trobador i la dama, sempre atents a qualsevol infidelitat
de la dama. Per tant, juntament amb el senyor, els lauzangiers es converteixen en enemics del trobador.

Al llarg de tot aquest procés d’enamorament, el trobador havia de passar per diferents etapes:

1. FENHEDOR (tímid) el trobador-enamorat no s’atreveix dirigir-se a la dama que estima.

2. PREGADOR ( suplicant): el trobador passa a aquesta etapa si la dama ha mostrat interès per ell i li permet
expressar el seu amor a través de la poesia.
3. ENTENEDOR: s’estableix ja la relació entre el trobador i la dama. Ella accepta els seus poemes de servei
amorós.
4. DRUTZ (amant): el trobador es converteix en drutz si arriba a l’amor físic i total amb la dama.

El nom de la dama, per aquest motiu, s’ha d’amargar sota un senhal (pseudònim) que se situa a l’última estrofa
(tornada) de la composició.

Aquesta situació no s’entén si no es té en compte que, en eixa època, es partia de la base que els matrimonis entre
nobles no eren producte de l’amor, sinó de l’interés polític i econòmic. Per això, l’amor fora del matrimoni era
expressió d’amor sense interessos, més honest i ideal. Però, inevitablement, serà un amor clandestí i la discreció
serà una de les característiques que el trobador haurà de demostrar a la dama si vol ser digne del seu amor.

Ara bé, si el trobador està vinculat a la cort com a vassall o servidor, cantar la bellesa, la bondat i la intel·ligència de
la dama era molt sovint una obligació. Però encara que es tracte d’una poesia sense que al darrere hi haja un amor
real o físic, sí que sorgeix l’amor cortés moltes vegades amb la tolerància dels seus marits.

4.3. Gèneres de la poesia trobadoresca.

La cançó és el gènere més important de la poesia amorosa trobadoresca. Serveix per expressar les lloances a la
dama segons les pautes de l’amor cortés.

Al costat de la cançó, hi ha d’altres gèneres com ara la pastorel·la, que crea trobades amoroses al camp, o la dansa
i la balada, pensades per a ser ballades i cantades.

L’alba és un gènere que descriu l’enuig dels enamorats quan s’acomiaden a la matinada, després d’haver passat
una nit d’amor junts.

El salut d’amor -epístola amorosa en vers- és un gènere liriconarratiu, escrit en octosíl·labs apariats, cosa que
exclou que fossen peces amb melodia.

El plany o plany fúnebre és el cant de la tristesa per la desaparició d’una persona (la mort sol aparèixer
personificada).

El sirventés és l’únic gènere trobadoresc en què el tema no és l’amor, sinó l’atac personal o propaganda d’idees
i adquireix diverses modalitats:

a) Sirventés moral: reprèn els mals costums i abusos.

b) Sirventés personal: atac, sàtira i sarcasme dirigit a persones odiades pel trobador.
c) Sirventés polític: el trobador actua com a portaveu d’un país, d’un senyor o d’una postura política i en fa
una defensa.
d) Sirventés literari: el trobador es presenta com un ser capaç de realitzar accions o gestes inversemblants
o impossibles.
I finalment, trobem la tensó que té com a finalitat presentar el diàleg o discussió poètica entre dos trobadors.

4.4. La mètrica dels trobadors.

L’obra del trobador no es pot improvisar perquè són composicions molt estructurades formalment.

La poesia provençal es basa en la mesura del vers (nombre de síl·labes) i la rima. Els trobadors anomenen els
versos bordons i les estrofes cobles.

Cobla, per tant, és el terme antic que designava l’estrofa poètica i, per extensió, la de vuit versos, l’octava clàssica
de la poesia catalana medieval. Així doncs, les composicions trobadoresques constaven d’una sèrie d’estrofes
en nombre variable, però rigorosament pel nombre de versos (vuit versos) i la distribució de les rimes. Finia
sempre en una o dos tornades (estrofa de quatre versos) on el trobador solia fer consideracions generals sobre
el tema del poema (resumir, justificar, demanar...) i és on sol aparèixer el senhal ( pseudònim) de la dama a qui
dedicava la composició. Per exemple, “Castell d’onor” utilitzat per Jordi de Sant Jordi.

La cobla presentava una estructura bimembre, com de dos quartets. Doncs bé, partint del fet que la cobla es
basa en dues estructures de rima de quartet i que la rima encadenada és ABAB, la creuada ABBA i la caudada
CCDD (aquesta darrera sempre segueix una encadenada o creuada, mai inicia una estrofa), l’octava clàssica
catalana –segons la distribució de la rima fonètica, es podia conformar de sis maneres distintes:

1. Cobla creu-creuada (ABBACDDC).

2. Cobla cadeno-encadenada (ABABCDCD).

3. Cobla creu-encadenada (ABBACDCD).

4. Cobla cadeno-creuada (ABABCDDC).

5. Cobla creu-caudada (ABBACCDD).

6. Cobla cadeno-caudada (ABABCCDD).

Si no presentaven rima fonètica (versos no rimats), rebien el nom de cobles estramps. Les estrofes de versos
estramps solien tenir la característica que, mentre el primer hemistiqui era masculí, el vers era sempre femení.

Vegem-ne un exemple:

Colguen les gents ab alegria festes, A

lloant a Déu, entremesclant deports; B

places, carrers e delitables horts B

sien cercats ab recont de grans gestes; A

e vaja io les sepulcres cercant, C

interrogant ànimes infernades, D

e respondran, car no són acompanyades D

d’altre que mi en son continu plant. C

(Ausiàs March)

Segons les relacions de rima que s’estableixen entre les diferents estrofes al llarg del poema, les cobles poden ser:

a) Cobles unisonants: quan totes les estrofes presenten la mateixa combinació de rima (ABBACDDC,
ABBACDDC...).
b) Cobles monorimes: presenten una única rima (AAAAAAAA ...).
c) Cobles singulars: cada estrofa té una rima diferent, encara que l’estructura és la mateixa (ABBACCDD,
EFFEGGFF...).
d) Cobles dobles: es repeteix la mateixa rima cada dues estrofes successivament (ABABCDCD, ABABCDCD,
EFEFGHGH, EFEFGHGH...).
e) Cobles dissolutes: són una mena d’estrofes unisonants, però en les quals dintre la mateixa estrofa no rima
cap vers (ABCDEFGH, ABCDEFGH...).
 f) Cobles capcaudades: quan l’última rima de cada estrofa es repeteix al començament de la següent
(ABABCDCD, CDCDEFE...).

El decasíl·lab –vers de deu síl·labes- ha estat el vers per excel·lència en la tradició poètica dels trobadors
catalans. Ara bé, el decasíl·lab clàssic català presenta la característica estructural d’estar cesurat, bàsicament, a la
quarta síl·laba d’una paraula aguda. Tot i que, també podrem trobar-lo en la seua forma més evolucionada cesurat
a la sisena síl·laba. Així doncs:

a) Si està cesurat a la quarta síl·laba, pròpia del decasíl·lab català, parlem de cesura a minore (4+6).
b) Si cesura a la sisena síl·laba, parlem de cesura a maiore (6+4).

Sempre cesura en paraula aguda; per tant, la rima interna sempre esdevé masculina.

La rima és, per tant, d’art major i, generalment, és consonant i perfecta; tot i que poden alternar-se versos de
rima consonant amb d’altres d’assonant. La rima també pot ser masculina (quan la paraula és aguda) o femenina
(paraula plana o esdrúixola). La rima masculina és més contundent; mentre que la femenina presenta més sonoritat.
L’alternança de rimes femenines, d’especial sonoritat, amb rimes masculines compensa la duresa de la terminació
masculina, i dota a la composició de ritme i musicalitat.

4.5. Els trobadors catalans.

Els trobadors catalans de qui es conserva alguna obra són vint-i-quatre, alguns dels quals (Berenguer de Palol,
Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany i Cerverí de Girona) són considerats entre els principals autors de lírica
trobadoresca. La majoria van optar pel trobar leu, és a dir, per la manera senzilla de versificar.

Els tres trobadors catalans més importants s'anomenen, genèricament, "els tres Guillems":

• Guillem de Berguedà
• Guillem de Cabestany
• Guillem de Cervera, conegut popularment com "Cerverí de Girona"

Guillem de Berguedà és un dels grans trobadors catalans. Va escriure 28 poemes, molts dels quals són
sirventesos, en els quals fa referència als nombrosos conflictes que va protagonitzar com a senyor feudal del
Berguedà i el Vallès. La seua vida agitada, aventurera, envoltada d’amors il·lícits i d’una bel·licositat extrema, li
reportà una fama immensa. Va morir de forma violenta l’any 1192.

La seua producció més extensa està formada per sirventesos, dedicats principalment al Bisbe d’Urgell i a Ponç de
Mataplana. El seu estil és vigorós, apassionat, amb molta varietat de recursos, original. L’habilitat de Berguedà
consisteix a usar un llenguatge planer, àgil i molt expressiu. Es considera un trobador d'estrofisme força original,
imitat pels trobadors posteriors, i d'un domini important del vers.

Guillem de Cabestany fou més famós per les llegendes al voltant de la seua vida que pels seus poemes. És la
figura de l’amant desafortunat que mor assassinat pel marit “gilós” a causa de l’èxit galant del trobador. D’ell ens
han pervingut set cançons de tema amorós dins dels cànons de l’amor cortés. La cançó més famosa, Lo dous
cossire (La dolça aflicció) descriu el neguit i l’alienació en què es troba l’enamorat.

Cerverí de Girona (Guillem de Cervera) representa la darrera gran aportació a la literatura trobadoresca. Va estar
al servei del vescomte de Cardona com a trobador professional. Es conserven unes 120 composicions de temàtica
i estil diversos. Gràcies a les seues poesies coneixem moltes dades sobre la política del moment. L’originalitat de
la seua poesia rau en la seua intenció moralitzadora.

Marcabrú fou joglar abans d’esdevenir trobador de renom. Interessat en la lluita contra l’Islam feu poesies
bèl·liques. La seua poesia és la de més difícil interpretació, treballà molt l’estil i el concepte. Era un sever moralista,
ferotge enemic de l’amor cortés perquè el considerava una desviació pecaminosa.

Bernat de Ventadorm ha estat el trobador més valorat pel sentimentalisme apassionat i dolençós de la seua poesia.
Important per les seues poesies amoroses.

http://www.xtec.cat/~malons22/trobadors/textostrobadors.htm (ací teniu exemples de composicions dels principals

trobadors).

4.6. La lírica entre els trobadors i Ausiàs March.

Ja ha quedat clar que la poesia trobadoresca va ser la base de la poesia culta catalana fins al segle XV, des dels
primers trobadors (s.XII) fins a Ausiàs March (s.XV), tres segles en els quals la teoria poètica, els models i la llengua
van ser provençals.
Però poc a poc, els nostres autors començaren un procés, lent i gradual, de desprovençalització: de les obres dels
segles XII al XIII, escrites estrictament en provençal es passà progressivament a un provençal ple de catalanisme
(s.XIV) fins que s’arribà a Ausiàs March i a l’ús del català lliure de formes occitanes.

A la segona meitat del segle XIV hi ha una lleugera evolució d’aquesta lírica. Del conjunt de poetes cortesans
d’aquests període s’ha de fer esment dels següents.

Jaume March, poeta i preceptista. Té poemes al·legòrics i un diccionari de rimes força interessant.

Pere March. Germà de l’anterior i pare d’Ausiàs March. Es conserven dotze poemes, amb una poesia reflexiva,
sentenciosa i moralitzadora, amb obres com L’arnes del cavaller (descripció minuciosa de les armes del cavaller).
També té poemes amb temes com la mort, el menyspreu del món, els vicis dels homes...i dos composicions de
temàtica amorosa.

Gilabert de Próixita. D’ell es conserven vint-i-una poesies totes de tema amorós dins dels cànons més estrictes de
l’amor cortés. Estilísticament, la seua poesia és de les més riques del moment.

Andreu Febrer va ser escrivà de la Cancelleria i és autor d’una traducció en vers de la Divina Comèdia de Dante.
De la seua obra ens han pervingut quinze poesies que segueixen la tradició trobadoresca i d’un gran refinament
formal. La seua obra s’insereix dins del trobar ric; tot i que utilitza un llenguatge aprovençalat, la sintaxi és plenament
catalana.

Jordi de Sant Jordi és un dels poetes cabdals de la lírica catalana medieval i, sens dubte, el més important anteriors
a Ausiàs March. La seua importància no rau en la modernitat temàtica de l’obra, amarada encara en la tradició
provençal, sinó en la nova actitud, més humanitzada i anticonvencional, que encetà dins la poesia catalana. La
suau tristor és una característica de la seva lírica, plena de comiats angoixosos i tendres, de sospirs i
d’evocacions en somni, amb enyorament i melangia. Aquesta tònica amorosa, essencialment trobadoresca, de
tant en tant adquireix uns lleugers matisos de novetat, quan el poeta recorre a expressions i recursos retòrics presos
de la lírica italiana de Petrarca, que aleshores començava a difondre’s entre els poetes catalans. Tanmateix, apareix
vinculat a la vella tradició dels trobadors.

D’ell conservem divuit poesies de filiació clarament trobadoresca. El més interessant, però, és la sinceritat de la
seua lírica, que l’allunya de la despersonalització dels poetes anteriors i coetanis. La seua poesia, d’una gran
qualitat, destaca per la puresa i la musicalitat i, sobretot, per la humanitat i l’originalitat del seu lirisme. De les seues
obres cal destacar El presoner, Lo setge d’amor i els Estramps.

https://www.youtube.com/watch?v=UNsgBZ-k29g (Desert d’amichs, de bens e de senyor)

Jordi de Sant Jordi és el gran precedent d’Ausiàs March, el poeta clau que fa oblidar l’època medieval i prepara el
terreny definitiu a la gran poesia d’Ausiàs March.