Teories sobre la llengua ibèrica

arqueologia d’una civilització MAC L’ENIGMA IBER. Arqueologia d’una civilització MAC - Museu d’Arqueologia de Catalunya 29 d’abril de 2021 a 16 de gener de 2022 www.mac.cat Edita Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Museu d’Arqueologia de Catalunya Correcció de textos Incyta Multilangiuage, SL Traducció Coordinació editorial STAR Servicios Lingüísticos Joan Muñoz (Museu d’Arqueologia de Catalunya) Paul Turner Òscar Ros i Patrícia Bassa (Gabinet Tècnic del Departament de Cultura) Impressió Suport editorial ISBN Sílvia Català 978-84-18601-37-8 Coordinació científica Dipòsit legal David Asensio, Núria Molist, Gabriel de Prado, M. Carme Rovira Textos David Asensio (Universitat de Barcelona / Universitat Autònoma de Barcelona / MónIberRocs SL), Maria Carme Belarte (Professora d’Investigació ICREA / Institut Català d’Arqueologia Clàssica), Joan Ferrer i Jané (Grup LITTERA, Universitat de Barcelona), Ignasi Grau Mira (Catedràtic d’arqueologia, Universitat d’Alacant), Carles Lalueza-Fox (Institut de Biologia Evolutiva, CSIC-Universitat Pompeu Fabra), Manuel Molinos (IAI. Universidad de Jaén), Núria Molist (Responsable de la seu d’Olèrdola i i conservadora del Museu d’Arqueologia de Catalunya), Jaume Noguera Guillén (Professor titular d’Arqueologia Universitat de Barcelona), Oriol Olesti Vila (Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana, Universitat Autònoma de Barcelona), Gabriel de Prado (Responsable de la seu d’Ullastret del Museu d’Arqueologia de Catalunya), Fernando Quesada Sanz (Departamento de Prehistoria y Arqueología, Universidad Autónoma de Madrid), M. Carme Rovira (Coordinadora d’exposicions al Museu d’Arqueologia de Catalunya), Carmen Rueda Galán (Contratada Programa Ramón y Cajal - MICINN, Instituto Universitario de Investigación en Arqueología Ibérica, Universidad de Jaén), Arturo Ruiz (IAI. Universidad de Jaén) i Joan Sanmartí (Acadèmic numerari de l’Institut d’Estudis Catalans / Catedràtic d’arqueologia de la Universitat de Barcelona) Disseny Marta Carreté Fotografies de les peces Quan no s’indica el contrari les imatges són de la institució que ha cedit l’objecte/ Cuando no se indica lo contrario las imágenes son de la institución que cede el objecto/ When the opposite is not indicated, the images are of the institution that transfers the object Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions (EADOP) B-6561-2021 Agraïments Enrique Cabello, Anna Garrido, Jordi Principal i Roger Sala L’obra L’enigma iber. Arqueologia d’una civilització està subjecta a una llicència de Reconeixement - No Comercial 4.0 Internacional de Creative Commons. Se’n permet la còpia, la distribució i la comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi la font. BIBLIOTECA DE CATALUNYA - DADES CIP L’enigma iber. Arqueologia d’una civilització Catàleg de l’exposició celebrada al Museu d’Arqueologia de Catalunya del 29 d’abril de 2021 al 16 de gener de 2022. – Bibliografia. – Text en català, castellà i anglès ISBN 9788418601378 I. Museu d’Arqueologia de Catalunya, institució d’acollida II. Catalunya. Departament de Cultura III. Títol IV. Títol: Enigma iber V. Títol: Enigma iber. Castellà VI. Títol: Enigma iber. Anglès 1. Ibers – Exposicions 2. Arqueologia ibèrica – Exposicions 3. Art ibèric – Exposicions 904(46):7.032(365) 7 Director del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) 13 Joan Ferrer i Jané L'enigma iber. Arqueologia d'una civilització: una nova exposició, una visió renovada Prado El final d’un món: els ibers entre la segona guerra Púnica i la consolidació de la conquesta romana Fernando Quesada-Sanz 49 151 Els ibers del Nord Prado Els territoris ibers del sud Desxifrant enigmes 99 Textos en castellano 183 English texts 271 355 113 Teories sobre la llengua ibèrica 1 Joan Ferrer i Jané Grup LITTERA (Universitat de Barcelona) La llengua ibèrica és una de les llengües que es parlaven a la península Ibèrica abans de la conquesta romana i que la romanització va fer desaparèixer. Les inscripcions ibèriques es documenten al llarg de la costa mediterrània, des de Múrcia fins a Narbona, passant pel País Valencià i Catalunya. Per l’interior penetren per Albacet; per la Vall de l’Ebre, fins a Saragossa, i pel Guadalquivir, fins a Jaén. Les fronteres amb les llengües veïnes no són clares, amb solapaments i zones sense prou dades, però al nord fa frontera amb el gal; a l’Ebre, amb el celtibèric; al Guadalquivir, amb el turdetà i al Pirineu i ponent, amb el vascoaquità (Fig. 1). 2 Tot i que s’havia proposat que en alguns territoris ibèrics, com la Catalunya actual, la llengua vernacle no fos l’ibèric, on actuaria només com a llengua vehicular del comerç, les investigacions més recents confirmen que té un comportament compatible com a llengua vernacle en tots els territoris, ja que impregna totes les àrees d’ús, no només la comercial, sinó també les d’ús personal, incloent-hi les inscripcions religioses i fins i tot l’impacte sobre la toponímia presenta una distribució regular per tot el territori. A més, no es detecta cap altra llengua que no sigui la ibèrica en el seu territori. La principal font de coneixement d’aquesta llengua són les més de 2.200 inscripcions que s’han trobat sobre diferents suports: vaixella domèstica de ceràmica, àmfores, monedes de plata i bronze, esteles de pedra, inscripcions rupestres, làmines de plom, torteres, etc. La immensa majoria de les inscripcions usen l’escriptura nord-oriental, que té tres variants: dual estàndard, característica de les inscripcions més antigues, dels segles v-iii aC; dual ampliada, pròpia de l’entorn de Llíria en cronologia antiga, i no dual, característica de les més modernes, dels Fig. 1. La llengua ibèrica i les llengües veïnes. Fig. 2. Sistemes d’escriptura usats per representar la llengua ibèrica. 114 segles ii-i aC. Les dues primeres s’anomenen duals pel fet que afegeixen una marca a alguns signes per representar dos valors fonètics propers. A més, es coneixen un centenar d’inscripcions en escriptura sud-oriental i grecoibèrica (Fig. 2 i 3). Pel que fa a l’origen de l’escriptura ibèrica, s’accepta unànimement que les escriptures paleohispàniques tenen un ancestre comú, que seria el responsable tant del fet que el conjunt global de signes sigui molt similar, com de la coexistència de signes alfabètics i sil·làbics en totes les escriptures. L’altre punt de consens és que, en darrer terme, aquesta escriptura original paleohispànica provindria de l’escriptura fenícia. Tot i que els models tradicionals fan derivar l’escriptura ibèrica nord-oriental de la sud-oriental, les darreres investigacions situen aquestes escriptures en branques genealògiques amb ancestres diferenciats que són els que finalment deriven de l’escriptura paleohispànica original. L’ancestre comú probablement també explicaria que a les dues famílies, nord-oriental i meridional, existeixin escriptures duals (Fig. 3). Les inscripcions ibèriques es poden transcriure, ja que se’n coneix el valor dels signes, però no es poden traduir, ja que no disposem de cap llegua suficientment propera que ens permeti esbrinar el significat de les seves paraules. Tot i així, amb l’anàlisi intern de les inscripcions, identificant patrons repetitius, i amb el suport dels paral·lels epigràfics coetanis, es pot arribar a entendre el significat de les més curtes. Així, gràcies als paral·lels llatins i a la seva estructura de dos membres, s’hi poden identificar molts antropònims: tigir-sakaŕ, sakaŕ-iskeŕ, iskeŕ-adin, etc. Per les monedes i les fonts antigues es coneixen molts topònims: ildiŕda, baitolo, baŕkeno, taŕako, sigaŕa, ilduro, etc. Acompanyant els antropònims i topònims s’identifiquen morfemes que actuen com a marques de cas: genitiu (ar/en), datiu (e/er) i potser locatiu (ku). Fins i tot es podria haver identificat l’article indefinit (ban), el pronom de la primera persona del singular (ḿi/nai) o la marca d’ergatiu, que indicaria l’agent de l’acció (te). També s’identifiquen alguns substantius que es repeteixen quasi sempre sobre el mateix objecte i el podrien representar: baikar en petits vasos, eŕiar en tenalletes, kaśtaum en torteres, seltar en tombes, śalir en monedes de plata. S’accepta que els elements ildiŕ i ildur, que formen part de topònims i antropònims, tenen a veure amb el concepte de ‘ciutat’. 3 Fig. 3. Model de difusió de les escriptures paleohispàniques i model genealògic. 115 4 Fins i tot s’han identificat alguns abecedaris ibèrics i la seva seqüència inicial característica kutukiŕbitatiko, que permet pensar que l’element kutur, molt freqüent a les inscripcions rupestres i a les làmines de plom, pertany al camp semàntic de l’escriptura. (Fig. 4) També es coneixen algunes formes verbals que es caracteritzen per la seva variabilitat (eŕoke) i s’usen molt a les làmines de plom. I probablement sabem l’equivalent del fecit llatí (egiar), característic de les marques de producció.Gràcies a una inscripció bilingüe de Tarragona es considera plausible que aŕe take sigui l’equivalent del llatí hic situs/a est. També es podria haver identificat l’equivalent del llatí filius (eban), tot i que podria ser la del llatí coeravit. Alguns dels textos més llargs, probablement cartes, sovint estan encapçalats per la fórmula de salutació neitin iunstir. El panteó ibèric era fins fa poc quasi buit, ja que les fonts antigues només esmenten Neton, probablement neitin, i les inscripcions votives llatines només ens n’havien transmès tres: Sertundo, Betatun i Salaeco, però la situació ha canviat recentment, ja que a partir de les inscripcions votives rupestres, es poden proposar nombroses noves divinitats. Fig. 4. (1) Tortera de Can Rodon (Cabrera de Mar) i (2) rupestre de l’Esquirol, totes dues amb abecedaris que comencen amb kutukiŕbitatiko. La característica principal que permet identificar les divinitats a les inscripcions rupestres és l’elevada freqüència d’aparició ja que, sent el conjunt dels noms de divinitats molt més reduït que el conjunt dels noms de persona, la propensió a la repetició dels primers hauria de ser proporcionalment superior i, per tant, en un context votiu els elements que més es repeteixen haurien de ser quasi exclusivament les divinitats. Addicionalment, les divinitats i les persones tenen un rol sintàctic diferent i, per tant, haurien d’anar acompanyades de marques de cas diferenciades. Això també es verifica, ja que els elements que més es repeteixen combinen amb els mateixos morfemes, especialment e i er, per als quals ja se sospitava que eren la marca del datiu. També sembla que alguns dels millors candidats a divinitat presenten una certa similitud formal amb un final en al: urdal, tikanal i okal. Tot i així, n’hi ha d’altres que no presenten aquest final, com balkar, garde, artiunan, teleuś, śauś i egeŕśoŕ. En destaquen urdal —que es documenta a Ger (Cerdanya) (Fig. 5) i nou cops a l’abric 116 5 del Tarragón (València), que està plausiblement relacionada amb la divinitat zoomorfa vascona Urde (‘porc fer’)— i balkar, que es documenta a La Tor de Querol i Er (Cerdanya), l’Esquerda i Sant Martí de Centelles (Osona) i el Cogul (Les Garrigues), per al que s’ha proposat que fos, la versió ibèrica del Melqart fenici. Un dels millors avenços en l’estudi de la llengua ibèrica dels darrers anys és la identificació per part d’Eduardo Orduña del sistema de numerals. Els numerals ibèrics tenen correspondències clares amb els numerals bascos, combinen entre si de forma similar a com ho fan els numerals i apareixen en contextos propicis a actuar com a numerals. A més, les marques de valor de les monedes permeten considerar provada la hipòtesi pels valors meitat (erder) i unitat (ban), per aparèixer a les monedes del mateix valor: et(a)-erder a les meitats i eta-ban a les unitats. Aquesta hipòtesi proposa la identificació com a numerals dels elements erder (1/2 - erdi), ban (1 - bat), bi o bin (2 - bi), irur (3 - hirur), laur (4 - lau o laur), bors o borste (5 - bortz o bost), śei (6 - sei), sisbi (7 - zazpi), sorse (8 - zortzi), abaŕ (10 - hamar) i oŕkei (20 - hogei). L’únic numeral atòmic sense equivalent ibèric clar seria el 9, bederatzi. (Fig. 6) 6 Fig. 5. Inscripcions rupestres de la Cerdanya amb divinitats: (1) garde a Ger i artiunan i(2) okal a Oceja. Fig. 6. Sistema de numerals ibèric. 117 7 Pel que fa a les regles combinatòries, el model planteja un sistema amb dues bases: abaŕ, amb valor suposat 10, i oŕkei, amb valor suposat 20, que, per juxtaposició amb la primera i sense partícula connectora, formaria la nova base corresponent a 30 —oŕkeiabaŕ. Per formar els numerals de l’11 al 39 es combinarien les bases amb els àtoms que representarien els valors de l’1 al 9, també per juxtaposició de l’àtom a continuació de la base, amb la particularitat de la presència opcional d’una partícula connectora: ge. Els elements que encaixarien en aquest model serien: oŕkeibaŕban (31), abaŕkebi i barbin (12), oŕkeirur (23), oŕkeikelaur (24), abaŕgeborste (15) i abaŕśei (16). (Fig. 6). Fig. 7. Gerreta de la Joncosa (Anoia). Un dels textos més llargs, amb més de 350 caràcters. Els antropònims aquitans Borsei i Laureia, en forma de numerals ordinals, com el llatí Quintus, permeten pensar que algunes de les formes que en ibèric mostren el cardinal seguit del morfema ei, com biei, baneia o sorsei, podrien estar formant l’ordinal corresponent o potser el partitiu. Seria el cas de sisbibeiabin, que és el primer en el qual dos àtoms, sisbi (7) i bin (2) es combinen entre si i que podria ser una fracció (2/7). A més, els possibles numerals apareixen en contextos on és plausible la seva interpretació com a numerals actuant de quantificadors d’elements que es repeteixen i que tenen relació amb les unitats identificades en expressions metrològiques, com ota (o), kita (ki) i eta (e): així, hi trobem kiterder, kitarban i kiteibors o lakeibors i lakeiśei. Les unitats a, o, ki, e i be apareixen sovint quantificades per numerals simbòlics que representen el valor o el pes i formen un sistema probablement de relació duodecimal. (Fig. 6) Davant l’evidència de la semblança entre els numerals ibèrics i els bascos s’han plantejat dues hipòtesis: la del préstec i la de la relació genètica, que és la que considero correcta. La primera és molt poc probable, ja que els casos coneguts de préstec de tot el sistema de numerals són molt esporàdics i s es donen en casos molt concrets de dominació d’una cultura sobre l’altra durant molt de temps, circumstància que no es produeix entre ibers i vascons. La segona considera que les similituds entre el sistema de numerals ibèric i el sistema de numerals basc estan causades pel fet que ambdues llengües 118 comparteixen un avantpassat comú. Tot i així, els especialistes en protobasc no veuen possible cap de les anteriors i consideren que es tracta d’una semblança casual. En qualsevol cas, encara que la relació genètica sigui certa, podria ser prou llunyana com per no ser útil en la traducció dels textos. Com a reflexió final, cal indicar que tot i la unitat aparent de la llengua ibèrica, probablement es tracés d’un continu dialectal, amb petites variacions en territoris adjacents, que podrien arribar a ser significatives en els dialectes més separats, i que al nord-oest podria arribar a enllaçar amb el continu dialectal de la zona vascoaquitana. --Aquest treball s’inscriu en el projecte EpiMus del Grup LITTERA de la Universitat de Barcelona. 119 BIBLIOGRAFIA FERRER I JANÉ, J. 2009, El sistema de numerales ibérico: avances en su conocimiento, PalHisp 9, 451-479. FERRER I JANÉ, J. 2019, Construint el panteó ibèric amb l’ajut de les inscripcions ibèriques rupestres, Ker, 13, 42-57. FERRER I JANÉ, J., MONCUNILL, N. 2019, Palaeohispanic writing systems: classification, origin and development, a Velaza, J., Sinner, A. G. (eds.), Palaeohispanic Languages and Epigraphies, Oxford, OUP, 78-108. MONCUNILL, N., VELAZA, J. 2016, Ibérico. Lengua, escritura, epigrafia, Saragossa, Prensas de la Universidad de Zaragoza, (AELAW Booklet; 3). ORDUÑA, E. 2005, Sobre algunos posibles numerales en textos ibéricos, PalHisp 5, 491-506.