Llegendes de Vilassar de Mar

Singladures 32, pàg. 65-83. Vilassar de Mar, 2015 Llegendes de Vilassar de Mar LLEGENDES DE VILASSAR DE MAR Ramon Coll Monteagudo historiador i arqueòleg. tècnic de Cultura a l’Ajuntament de Premià de Mar “Són axò llegendetes del poble que cal arreplegarles totes” Mn. Jacint Verdaguer, Dues tradicions. Una de mar y altra de montanya (1892) Resum: Recull de llegendes autòctones de Vilassar de Mar que relecteixen la personalitat de la vila. La presència sovintejada en gaire bé totes elles de la mar palesa la vinculació del trinomi gent-entorn-llegenda. Paraules clau: llegendes, tradicions, rondalles, etnograia, Vilassar de Mar, penja-ases, el Pigat, gegant. I n t r odu cció El consell de Mn. Jacint Verdaguer no sempre s’ha seguit a la nostra comarca. Malgrat que s’han anat recollint tradicions, llegendes i rondalles, la veritat és que això s’ha fet d’una forma poc sistemàica, sovint més com a complement d’algunes monograies històriques locals, com en el cas del mateix Vilassar de Mar (GUARDIOLA 1955), o com a farciment d’algun programa de Festa Major. El treball etnogràic de camp amb metodologia cieníica tampoc s’ha desenvolupat a la nostra comarca com ho ha fet en altres indrets de la geograia catalana. Deixant de banda els esforços ja llunyans de Sara Llorens amb la compilació de les llegendes de Pineda a principis del segle xx, malauradament encara inèdites, tan sols comptem amb algun recull, com el de Daniel Rangil per a la zona del Montnegre (RANGIL 2008). Vista aquesta situació tampoc no sorprèn que encara no hi hagi publicada una sistemaització del llegendari maresmenc. De moment s’ha editat un recull de llegendes fantàsiques (COLL 2012), i resta pendent de publicació el volum corresponent a la resta de llegendes, és a dir, aquelles desproveïdes d’elements meravellosos o fantàsics, que són, podríem dir, més de caràcter “històric”. 65 SINGLADURES 32 Les llegendes de Vilassar de Mar El poble de Vilassar de Mar es troba també relacionat amb els seus veïns a nivell llegendari, com també ho està en altres aspectes. Així, hi ha llegendes –algunes de ben conegudes, altres potser no tant- que es desenvolupen completament al poble. En altres casos el protagonisme de la història arriba des dels municipis veïns, i Vilassar de Mar i/o els vilassarencs tenen un paper més modest en aquella o altra trama. Les llegendes amb ple protagonisme vilassarenc són aquestes: Els penja-ases Aquesta història, una de les més conegudes de Vilassar de Mar, és una d’aquelles, tan ípiques, que acaba posant un malnom a tota la població. En el nostre cas s’explica que en certa ocasió el campaner de Sant Joan de Vilassar va adonar-se que en una esquerda del campanar de l’església hi creixia un lletsó, planta que trencava l’harmonia d’aquella construcció. Així, en una reunió d’autoritats acordaren treure el lletsó. El problema era com arribar-hi, ja que el campanar era prou alt i la planta es trobava a mitja alçada. Finalment s’acceptà el suggeriment d’hissar un ase ins al nivell del lletsó, amb la idea que l’animal, sempre golafre, es menjaria l’aniestèica planta. La idea semblà tan bona que la gent deia: -Renoi, quina pensada, i quines autoritats que tenim! Aquí és on hi ha diferents versions d’aquesta història: la tradició més coneguda airma que això de l’ase ho va proposar un americanu, molt avar i ric, ins i tot que fou ell qui va deixar el seu propi ase. També hi ha qui airma que l’oferidor fou un anic capità de vaixell. Una altra variant ens la proporciona Lluís Guardiola en els seus treballs, en els quals airma que el propietari de l’ase era un anic pescador que en aquells moments feia de recader de Vilassar a Mataró, anomenat Nas de Pèsol. Precisament l’ase seria la pobra besiola que irava del seu desfregat carret (GUARDIOLA 1959: 85-86). Fos com fos, el dia de l’operació sembla que tothom deixà de treballar per anar a veure l’espectacle de l’ase penjat menjant-se el lletsó. Per fer-ho es muntà una corriola que funcionava la mar de bé. El problema era l’ase, que no volia “col·laborar” en la tasca, la pobra bèsia va haver de ser “convençuda” amb arguments contundents i eloqüents. El moment de la hissada fou solemne i emocionant, amb tota la gent en silenci. L’ase, agafat pel coll, obria la boca, i el silenci existent només es trencava de tant en tant amb algun comentari del 66 Llegendes de Vilassar de Mar 67 SINGLADURES 32 ipus “mira, l’ase riu perquè ja s’acosta al lletsó”. Com també treia la llengua, no va faltar qui comentés: “mira, mira, vol llepar el lletsó”. Quan l’animal era al costat mateix de la planta tothom va restar sorprès perquè no se la menjava, i a més restava estranyament quiet. L’agutzil comentà que potser l’ase havia ingut un cobriment de cor. El menescal opinà que el pobre animal havia mort ofegat. I en Nas de Pèsol poniicà: -Els ases sempre fan rucades. Cal dir que al periòdic vilassarenc L’Ona, corresponent al 18 de setembre de 1926, es publicà com a complement una auca itulada Història dels “penjaases” de Vilassar de Mar que feren córrer, per enveja, els “caps-de-bou” de Mataró, els “gafarrons” de Premià, els “peluts” de Cabrils, els “repica-truges” d’Argentona i els “geperuts” del Masnou, entre els “escura-cassoles” de Barcelona. No calen més comentaris. Amb tot, aquesta història no només passa a Vilassar de Mar, sinó que és força popular arreu. Cels Gomis la situa a Sant Pere de Vilamajor, amb una versió molt semblant a la de Vilassar (GOMIS 1891: 101-102). Joan Amades explica contalles similars de Solsona, de Castelldans –aquí al peu del campanar hi havia un gran forat, deixat pel pobre ruc en caure-. Fins i tot se situa una versió a Santa Maria del Mar, a Barcelona. Al País Valencià donen el cas com si hagués passat a Catarroja i a Xàvia, mentre que els mallorquins airmen que els fets van succeir a Andratx (AMADES 1950: 827, 843, 851 i 1.267). Potser és per tot això que existeix un lletsó anomenat lletsó d’ase El gegant de Vilassar de Mar que representa el capità (Taraxacum oicinale)1. Pigat i la seva mítica Lucía. Potser també a Malgrat podia haver exisit una tradició similar: Joaquim Ruyra va publicar en el fascicle IV de 1 Hi ha diversos resums de la llegenda dels penj a- ases de Vilassar, com per exemple els d’AMADES 1950: 843; GINESTA 1968: 251-252; BAS 2003: 177-180, o DD.AA. 2011: s.p., veu Vilassar de Mar 68 Llegendes de Vilassar de Mar l’Arxiu de Tradicions Populars, en l’apartat de Geograia Folklòrica, la següent sentència: “A Lloret són gitanets i a Malgrat són penjaburros” (SERRA i BOLDÚ 1928: 217). Malgrat el que acabem d’explicar, coneixem una versió que situa la llegenda dels penja-ases, no a Vilassar de Mar, sinó a Vilassar de Dalt (BENITO 1985: 2). Can Cinto de les Claus Al segle xix exisia a Vilassar de Mar el sobrenom Can Cinto de les Claus, que corresponia a una casa del carrer Sant Pau núm. 5. En realitat, però, cap clau no tenia res a veure amb aquesta denominació. Segons sembla, la de debò era Can Cinto de l’Esclau. El seu origen venia del fet que a un avantpassat de la casa, segurament a inals del segle xvii, els corsaris argelians el van segrestar i se l’emportaren a Alger, on va romandre molt de temps com a esclau. Diuen que fou alliberat després de pagar un rescat, i d’aquesta manera pogué tornar a casa seva. La semblança fonèica seria l’explicació del canvi de denominació de la casa (GUARDIOLA 1955: 60; BAS 2003: 82). El Pigat El Pigat és un personatge real. Capità de la marina de vela mercant de Vilassar, el seu nom real era Pere Mas i Roig, i visqué entre els anys 1810-1866 (GUARDIOLA 1955: 241). És potser el capità més famós de la tradició velera vilassarenca, podriem dir-ne el protoip del mariner maresmenc del segle xix. D’ell s’expliquen un munt d’històries i anècdotes molt variades. I és que la seva vida fou densa, especialment Dibuix de Ramon Alcalà de la pàgina 239 de Guardiola, Lluís: St joan de vilassar. Història i geograia de la comarca en contrabans i tràic d’or i altres vilassanesa i del Maresme Vilassar de Mar 1955. metalls de valor, burlant tota mena de vigilàncies de tal manera que alguns dels seus viatges gairebé poden 69 SINGLADURES 32 qualiicar-se de llegendaris. Precisament una de les llegendes més “sonades” del Pigat relata que en el decurs d’un dels seus viatges va recalar en un port de les Anilles. Els negocis el van dur al palau del governador de l’illa, on s’enamorà de la illa del representant reial, la Lucía. Al punt de salpar, segrestà la noia i se l’endugué a bord. En adonar-se de la seva absència, el governador sospità immediatament del Pigat, de qui coneixia la intrepidesa i la seva fama de faldiller. Acompanyat de la guàrdia, pujà a bord del seu vaixell, escorcollant-lo a consciència sense cap resultat. En realitat, la Lucía si que era a bord, embolicada amb una vela i hissada al capdamunt del pal major pel murri del capità. Ja hem dit que el Pigat va exisir realment. I a Vilassar es localitza també al segle xix una Carmen Lucía Expósito, que morí a les acaballes de segle. Potser no era illa –ni esposa– de cap governador, ni la història va passar a cap port anillà... Sigui com sigui, quan l’any 1998 els gegants de Vilassar de Mar s’estrenaren foren batejats amb els noms de Pigat i Lucía (BAS 2003: 187).2 S’explica que ingué una gran amistat amb el general Prim, el qual es refugiava a Vilassar quan era políicament perseguit. S’explica que algunes empreses del vencedor de Wad-Ras van ser inançades pel Pigat, que va cremar l’abundant documentació que posseïa fruit de les seves relacions amb el militar de Reus (GUARDIOLA 1955: 242; GUARDIOLA 1959: 99). La darrera expedició negrera de Catalunya Hom sap que alguns dels capitans maresmencs que es dedicaven a fer la “Carrera de les Amèriques” van comerciar amb esclaus, la qual cosa ha provocat no poques polèmiques. Doncs bé, sembla que l’úlima expedició negrera que va fer un capità català fou protagonitzada pel famós Pigat, de Vilassar de Mar, pocs anys abans del destronament d’Isabel II, és a dir, del 1868, quan el tràic d’esclaus era ja perseguit, sobretot pels anglesos. S’explica que el Pigat va voler anar a carregar negres a l’Àfrica per portar-los a Cuba en un vaixell de vapor en lloc de fer-ho amb un de vela, com era habitual, per tal d’anar més ràpid. Quan arribà a les costes africanes ja l’esperava el cacic local amb la “càrrega” preparada. El Pigat es disposava a llençar les llanxes a l’aigua quan, de sobte, aparegué un formidable vapor anglès. La presència d’aquest vaixell fortament armat obligà al Pigat a fugir, havent de renunciar al negoci. Diuen que aquesta fou la darrera expedició negrera catalana, 2 Segons Lluís Guardiola aquesta història hauria succeït al port de Maó (GUARDIOLA 1955: 242). 70 Llegendes de Vilassar de Mar protagonitzada per un capità maresmenc (MASRIERA 1926: 160; GUARDIOLA 1955: 241-242). La cançó del Pigat La brisa porta la veu l’onada porta l’esclat i escampen per tot arreu la llegenda del Pigat i escampen per tot arreu la llegenda del Pigat Mirant de it l’horitzó sempre de guaita latent menysprea qui no es valent la disculpa i el perdó mai van sorir de ses llavis ni mai va recular per por de bucaners i de corsaris. En un port d’ultramar s’enamorà d’una dama i d’emportar-se-la a Espanya el permís li van negar però amb astúcia i cautela el seu amor s’emportà Enrotllada en una vela. Des del Carib traicioner ins el mar Mediterrà no trobareu capità nostramo o imoner que mai hagin escoltat en la veu d’un mariner la llegenda del Pigat. Plantat com si fos un pal a popa del seu veler, el Pigat amb mà d’acer planta cara al temporal sense importar-li la sort desaiant sempre al mal porta el vaixell a bon port. La brisa porta la veu l’onada porta l’esclat i escampen per tot arreu la llegenda del Pigat La brisa porta la veu l’onada porta l’esclat Aquesta cançó fou composada i cantada per primer cop el dia de Sant Joan de l’any 1998 amb l’escaiença de la Presentació dels Gegants de Vilassar i del centenari de la pèrdua de les darreres possessions de l’imperi colonial espanyol (Cuba, Filipines, Puerto Rico i l’Illa del Guam). Des d’aleshores aquesta cançó serveis per mantenir viva la llegenda del Pigat. Originalment, atès que és una havanera, la Cançó s’acompanyava d’acordió i guitarra per bé que la Colla de Geganters ha adaptat la música també per gralla i tabal i és més habitual senirla d’aquesta manera més “gegantera”. 71 SINGLADURES 32 Els alcaldes segrestats Llorenç Carrau i Gelpí, de can Pilot, era alcalde de Vilassar de Mar quan fou segrestat per un escamot de carlins, els anomenats mainers, l’any 1849. Com que no aconseguiren la contribució per a la seva causa que reclamaven en trobar-se buides les arques municipals, els rebels se l’endugueren amb ells. Poc abans havien segrestat també a l’alcalde de Cabrera de Mar, amb els mateixos arguments. L’alcalde de Vilassar va morir en una topada que els carlins ingueren amb les tropes d’Isabel II a Sant Marí de Capolat, en terres del Berguedà, mentre que el de Cabrera va sorir-ne il·lès i d’aquesta manera tornar al seu poble (BURRIACH 1933; GUARDIOLA1955: 312-314; COLL i MODOLELL 1999: 226; BAS 2003: 188). La primera església de Vilassar de Mar Segons la tradició popular, abans de construir-se l’actual parròquia de Vilassar de Mar, quan aquest era encara el barri mariner de l’actual Vilassar de Dalt, va exisir una capella que també estava dedicada a Sant Joan Bapista, on el rector de Vilassar de Dalt baixava a dir missa els diumenges i dies de guardar. Es trobava al casal de la família Alsina (a) “Mir” o “Mi”, on actualment hi ha la Plaça Nova (VINYOLAS 1927: 4-5). El riu subterrani de Vilassar de Mar L’oici de minaire, o sia d’excavador de mines d’aigua, havia estat a Vilassar de Mar certament perillós, ja que arribats a un determinat nivell s’havia d’anar amb compte, ja que un corrent subterrani que sorgia de sobte fent alorar l’aigua es podia endur eines i minaires. Per això aquests treballadors acostumaven a lligar-se per tal de no ser arrossegats. Això originà a Vilassar de Mar la creença segons la qual hi havia un gran riu subterrani que passava per sota del poble3. Llegendes amb algun protagonista de Vilassar de Mar Hi ha algunes llegendes que potser no succeeixen ísicament en el terme municipal de Vilassar de Mar, però que tenen com a protagonistes algun dels seus habitants. Són aquestes: 3 Explicat per l’historiador Alexis Serrano Méndez en data 29 de gener de 2012. Ell ha recollit oralment aquesta notícia d’alguns pagesos de Vilassar de Mar del sector de les Pinedes. 72 Llegendes de Vilassar de Mar En Peroi de Vilassar i les bruixes de la Cova de les Encantades de Cabrera La història d’En Peroi, que ens explica Lluís Guardiola en la seva excel·lent monograia històrica sobre Vilassar de Mar, és molt similar a la d’En Perot de Cabrera, que va recollir Francesc Carreras i Candi (CARRERAS CANDI 1908: 269272). Hi coincideixen un munt d’aspectes, ins i tot la semblança fonèica del nom d’ambdós protagonistes. La qual cosa ens fa pensar que poden ser en origen el mateix individu. El fet que una tradició prové de Cabrera de Mar (la d’En Perot) i l’altra de Vilassar de Mar (la d’En Peroi), malgrat la proximitat d’ambdós municipis, pot haver alterat quelcom la versió original, fenomen freqüent en els relats transmesos per tradició oral. Però hi ha algunes diferències que cal maisar, diferències que poden arribar a ser claus a l’hora d’interpretar tots aquests relats fabulosos. La primera cosa que ens diu l’autor sobre la llegenda d’En Peroi és que es tracta d’una ...narració vilassanessa, poc coneguda, que per la seva esclatant fantasia és un ípic model dels contes de bruixes i endimoniats, els quals eren producte d’un somni o fet insòlit atribuït, sempre, a personatges fabulosos que habitaven els llocs més feréstecs de les muntanyes. En la nostra contrada, la residència “oicial” de les bruixes era la cova neolíica del Montcabrer, ja descrita en el capítol II, i coneguda també, a més dels altres, amb el nom de Cova de la Mala Dona (GUARDIOLA 1955: 345). Anem, però, a la història. Segons s’explica, les bruixes del Cau de la Mala Dona albiraren, mar endins en direcció al Cap Sa Tira, la barca d’En Peroi. Fou en la posta de sol d’un dia del mes d’abril. En Peroi s’havia fet a la mar sense remitger, tot sol, i ja havia pescat uns quants calamarsos. Cansat, s’adormí sota el banc de popa. Despertant de sobte a causa d’una gran fressa, veié set bruixes a bord, que guarnien una llaina i un loc amb les randes més ines, furtades a les noies de Cabrera. Quatre de les bruixes es passaren a popa i, bufant molt fort, llençaren la barca mar endins, com si volés. Al cap de poc arribaven a Amèrica. En Peroi, completament espaordit, restava allà sense dir ni un mot. De sobte les bruixes desaparegueren: les unes s’enlairaren ins als núvols i, apa, vinga a fer ploure i pedregar; les altres s’endinsaren pels avencs insondables, i vinga a provocar terratrèmols i desviar els rius. Els seus xiscles es converien en llamps, cada rialla era un tro dels més sorollosos que mai no havia senit En Peroi, i cada respir era un huracà. Completada la seva destructora missió, les bruixes emprengueren el viatge 73 SINGLADURES 32 de retorn amb la mateixa barca. I, per tal de reparar les perdudes forces, es cruspiren els calamarsos que en Peroi havia pescat hores abans. En clarejar el dia ja eren, novament, a Vilassar. Tot seguit, plegaren les randes que els serviren de veles i, fent-ne unes ales, volaren de nou al Cau de la Mala Dona. En Peroi deixà la barca a la platja, caminant com un dropo, meravellat d’aquell viatge a Amèrica d’anada i tornada fet en una sola nit. I com a tesimoni del que després explicaria, portà a casa seva un tros de punta de coixí que les bruixes s’havien descuidat, que restà entortolligat en un escàlem. Aquest ipus de llegenda la trobem per tota la costa catalana, i ins fora de Catalunya (p.e., AMADES 1927: 21-22; AMADES 1934: 80-82). A Cabrils, genovesos i peluts Amb aquests mots eren coneguts fa anys els habitants de Cabrils. En opinió de Lluís Guardiola l’epítet “genovesos”, que apareix a la Cançó del Pilot, fa referència al fet que en aquest poble hi havia molts individus que deixaven diners als comerciants i als pagesos, o sigui, que feien de banquers (=genovesos). Quant als “peluts”, sembla que el malnom ve de què en una indeterminada època, a Cabrils no hi havia barbers. Aleshores, els diumenges els homes baixaven a Vilassar de Mar a afaitar-se. Naturalment, després d’una setmana de no fer-ho, les barbes eren frondoses i exuberants. Quan els vilassarencs els veien pels carrers del poble, no calia preguntar d’on eren: “peluts” de Cabrils (GUARDIOLA 1955: 340). També recull aquesta tradició Salvador Ginesta (GINESTA 1968: 149). Jaume Tolrà, de Cabrils, ens ofereix una altra explicació del perquè a Cabrils són “peluts”. Aquest autor va recollir de viva veu d’en Jaume Fontanills, a qui li havia senit explicar al seu oncle Camil Campins i al seu propi pare, la història que resumin tot seguit (TOLRÀ 1983: 178; DD.AA. 2011: veu Cabrils): Cap a la dècada de 1770 hi havia una forta pugna entre la gent de Vilassar de Dalt i la del barri de la Santa Creu (el futur Cabrils), que aleshores tan sols era un veïnat del primer. Els cabrilencs no paraven de demanar l’emancipació de terme i parròquia per tal de crear municipi propi. Això feia que els de Vilassar armessin colles i vinguessin a provocar-los, i ensems apedregar-los, amb el crit de “Guerra als de Cabrils!”. 74 Llegendes de Vilassar de Mar Un dia en què havia esclatat una d’aquestes baralles, sembla que una persona des d’una de les inestres de can Francesc Fèlix (avui ca la Rosa) va descarregar una trabucada que va ferir de mort un dels atacants. Aproitant aquesta desgràcia, els de Vilassar redactaren un comunicat noiicant al governador el lamentable fet, i enviaren un missatger a cavall per tal que la nova arribés a mans de l’autoritat superior. Però els cabrilencs tenien un cavall que corria més, i quan va arribar el missatger de Vilassar, el governador ja n’estava al cas. L’autoritat volgué acabar d’una vegada amb tantes provocacions, i va fer avinent que així que els de Cabrils inguessin l’església acabada els concediria la segregació. Aleshores els vilassarencs van fer mans i mànigues per fer creure al bisbe que a Cabrils, per fer via, estaven construïnt l’església sense fonaments.4 El bisbe envià un delegat, al que explicaren que, efecivament, l’església s’aixecava sense fonaments. Però això era així perquè la construcció era assentada damunt la roca, i per tant no calia cap fonamentació. En no poder treure res de clar, els de Vilassar acabaren per acceptar la realitat dels fets, però d’ençà d’aleshores van motejar els de Cabrils com a “peluts”, volent signiicar que eren diícils de dominar. Els “peluts” de Cabrils tenen també el seu conte, adreçat als més menuts (MERCADER i MASSÓ 2006). L’Espardenyer de Cabrils Un dels bandolers del Maresme del segle xix fou en Pere Carbó, anomenat l’Espardenyer de Cabrils, que ha agafat una certa aureola llegendària. Sembla que es tractava d’un home organitzat, professional, que ins i tot en alguna ocasió havia arribat a disposar d’un escamot, doncs està documentat que de vegades l’acompanyaven dos individus, com per exemple la tarda del 26 i el maí del 27 de juny de 1851, quan es dedicaren a robar tothom que passava pel Camí Ral del Mig a l’alçada del Sant Crist Mujal de Cabrera de Mar. L’Espardenyer anava armat i amenaçava les seves vícimes amb un punyal de mida respectable. Endut per la seva fal·lera –i potser també per èxits fàcils–, cada vegada s’envalentonava més. I un dia en va fer una de massa grossa: va robar vint duros (vint duros d’aleshores!) al rector de Vilassar de Mar, que baixava a peu des de Vilassar de Dalt. Evidentment que el fet consituïa una temeritat per part de 4 De manera semblant al que s’explica que va passar amb l’església de Tordera (cf. PARADEDA 1915: 54). 75 SINGLADURES 32 l’eclesiàsic, més tenint en compte qui “treballava” per la zona. Fos com fos, el bandoler fou inalment capturat. La Comandància Militar de Mataró instruí el corresponent sumari. Allà constava que l’Espardenyer, d’espardenyer res, doncs era teixidor. Ignorem com s’acabà l’assumpte, tot i que no resulta diícil pensar, però, que la condemna seria de presó, sempre que no hi hagueren delictes de sang pel mig (COLL i MODOLELL 1999: 212-213). L’esclau desconegut Diuen que cap a la segona meitat del segle xvii, un avantpassat de la família Sabater, de Vilassar de Dalt, tenia gran aició a la mar, per la qual cosa baixava sovint a les platges del terme. El vailet, que aleshores indria entre 8 i 10 anys, fou un dia sorprès pels pirates magrebins, que el segrestaren i se l’emportaren a l’Àfrica. Va conviure amb els seus captors ins a l’edat de 20 anys, essent desinat al servei d’un acabalat musulmà. Quan es veié amb prou energies, va fugir i retornar a Vilassar de Dalt, després d’una sèrie d’inversemblants episodis. En arribar al seu poble ningú no el va reconéixer, perquè havien passat molts anys. Qui pogué aclarir la seva personalitat fou el rector de Vilassar de Dalt, el qual el va informar que els seus pares eren morts i tan sols li restava una germana. Aquesta tampoc el va saber reconèixer. Davant d’aquesta situació, l’excapiu se n’anà a viure i treballar a Cabrera de Mar, on es va casar. I posteriorment, anà a viure a Vilassar de Mar, on hi va construir la primera casa “fora de les muralles” (sic), que és la corresponent al carrer de Sant Pau núm. 19 (GUARDIOLA 1955: 60-61). La llegenda del vaixell fantasma és una de les més universals. Vilassar de Mar i els Sants Màrirs de Vilassar de Dalt Com hom sap, aquestes relíquies havien estat trobades a Càller (Sardenya), i foren portades a Catalunya per Salvador Riera, nascut al mas Riera (avui Can 76 Llegendes de Vilassar de Mar Rafart) de Vilassar de Dalt, que es trobava al servei del virrei espanyol, comte Alfons d’Erill. Les relíquies, pertanyents a 67 màrirs, foren posades en dos grans baguls, i en un altre de més peit, anomenat el bagulet dels Sants Màrirs, tot plegat refrendat pel notari eclesiàsic i també per un notari civil. El vaixell des de Sardenya es dirigia a Barcelona, però es donà el cas que les relíquies foren desembarcades a la platja de l’actual Vilassar de Mar, que aleshores era el veïnat mariner de Sant Genís de Vilassar, a la primavera de l’any 1623. Explica una pietosa tradició que el dimoni va temptar el capità del vaixell que portava les relíquies, fent-li concebre la disbauxada idea de canviar la derrota del vaixell, i que en lloc d’ancorar a Vilassar ho fes cap a la platja del seu poble –que no s’especiica– on les relíquies haurien estat també molt ben rebudes. Però en passar el vaixell per davant de Vilassar es congrià una gran tempesta que obligà la nau a acostar-se a la platja, i per tant a desembarcar les relíquies (MAS 1908: 16; MIRALLES 1953: 8), cosa que relecteixen els primers goigs dedicats als Sants Màrirs, a parir de l’any 1713 (BENITO 1990: 29; BENITO 1991: 73-74). És també tradició que, un cop desembarcades, les relíquies foren portades a la casa que avui és l’Ajuntament de Vilassar de Mar, aleshores can Jeroni Mir, propietat de la família Alsina. La mestressa de la casa volgué tenir un record de l’estada dels Sants Màrirs, i es quedà unes poques relíquies. L’endemà, en voler traslladar a la parròquia els Sants Màrirs, no pogueren treure el bagul de cap de les maneres. Meravellada, la dona en veure’s descoberta, confessà el pietós furt que havia comès. Retornades les relíquies al seu lloc, es pogué tancar el bagul i conduir-lo amb tota facilitat al seu desí (MAS 1908: 16; FÀBREGA 1990: 11; FÀBREGA 1991: 29; BENITO 1990: 30; BENITO 1991: 74-75; TOLRÀ 1998: 169)5. El vaixell fantasma La llegenda del vaixell fantasma que navega sempre sense parar ni mai tocar la costa com a producte d’una maledicció és una creença comuna a tota la nostra costa. Es tracta d’un vaixell de casc negre i veles també negres, sempre inlades pel vent encara que no en faci gota. Es veu a l’horitzó, sempre lluny de terra. Porta per disiniu una senyera negra amb una calavera al mig. Dels pals 5 Aquesta tradició en recorda una altra de similar, succeïda a Barcelona amb les despulles de Santa Eulàlia, quan un canonge massa pietós va voler furtar un dit de les relíquies de la santa, i a la processó que portava les seves restes cap a la catedral li va ser impossible passar de la plaça del Blat pel gran pès que havia agafat l’urna ins que un àngel va assenyalar el culpable, que va tornar penedit la relíquia. Des d’aleshores el lloc s’anomena plaça de l’Àngel (DD. AA.1874: 53; VALLDAURA 1948: 63-64; AMADES 1950: 1.148). 77 SINGLADURES 32 enlloc de gallardets pengen ossamentes humanes, descarnades i menjades pels corbs. La tripulació està formada per esquelets, i el vaixell és visible de nit, enllumenat per una claror sinistra, com de cemeniri. Topar-se amb aquest vaixell és signe de molt mal averany, de mort segura abans de vuit dies. Per això no queda ningú viu dels que l’han vist, perquè han mort ofegats (AMADES 1950: 1.139-1.140) La tradició explica l’origen d’aquest vaixell de diverses maneres. Una d’elles diu que en certa ocasió un patró molt descregut posava molts impediments perquè la seva tripulació celebrés les diades assenyalades, i feia burla de les seves creences religioses. Un any, pel dia de Nadal, el vaixell es trobava a Vilassar de Mar, i un dels mariners manifestà el seu ferm desig de baixar a terra per assisir a la missa del gall. El patró i alguns mariners volgueren acompanyar-lo, amb el propòsit de burlar-se d’ell i de l’acte al qual volia assisir. Tot i que van voler fer befa de la missa, no van poder perquè una força desconeguda els ho va privar. Acabada la cerimònia van tornar tots a bord llevat del mariner creient, que sení escrúpols de seguir en companyia d’una gent tan descreguda, i preferí quedar-se a terra. Així que el patró i els qui l’havien acompanyat foren a bord, la nau per ella mateixa llevà àncores i començà a navegar, i mai més no ha deixat de fer-ho. Els tripulants perderen les carns i esdevingueren esquelets, que treballen frenèicament fent la maniobra de nit i de dia, sense mai parar (AMADES 1936: 22-23; la mateixa història es repeteix a AMADES 1950: 1.139, sense especiicar que el succés ingué lloc a Vilassar de Mar). Creences sobre l’arc de sant Marí Segons ens explica en Joan Amades, els pescadors i mariners del Maresme –de Vilassar, Mataró i d’altres pobles– anomenaven a l’arc de sant Marí “corona de santa Eulàlia” i “bandera lamenca”. Hom el creia l’estendard d’un vaixell imaginari que es perdé i se n’anà al món de les boires. Deien que, segons on li toca el sol, encara pot veure’s el gallardet de l’arbre mestre. A Sant Pol l’anomenaven “arc del suís”, i creien que era fet de seda. Els pescadors de Vilassar de Mar l’anomenaven també “pont”, i creien que era el camí seguit per les ànimes dels ofegats en la mar per pujar al cel (AMADES 1982, vol. IV: 358 i 360). 78 Llegendes de Vilassar de Mar La cançó del Pilot (segons versió publicada al Butlleí del Centre Excursionista de Gràcia (1935) El pare va als sardinals que és un oici de mandra; bufa vent de garbí, vent en popa i mar bonança. a malgrat són carboners, venen el carbó a la platja. A Blanes, són lassaders, paguen el dot amb lassades; a Lloret, són gitanets i a Tossa, la bona mossa. Anirem ca a llevant, tot a voreta de l’aigua, tot a voreta del mar ins a la ratlla de França. A Sant Feliu, són ganxons, palamós i la Val d’Aro; palafrugell, peix fregit, julioles a la brasa. A vilanova són boters; els de Sitges, són gitanos; a Castelldefels són grocs i a Barcelona les dames. A Bagur, són bacarnats que coralen a la brama; els de Pals, són arrossers, mengen l’arròs a lloçades. Al Besòs, són passa-colls; a Badalona, pany de tàpia; a Montgat, són calciners, venen la calç a fornades. A l’Estarit, fangadors que fanguen tota la plana, a L’escala és un mal port pel vent de la Tramontana. A Alella, són cargolers; a Tiana, saltamarges; al masnou, son palangrers que no paren mai calada. A Sant Pere Pescador, tot són jutges o notaris, a Roses, són gent de Rei que iren bombes i bales. A Premià són gafarrons; a Vilassar, penja-ases; genovesos a Cabrils, a Cabrera, vin-i-un lladres. A Cadaqués, tabaquers, contrabandistes de fama; port de la Selva i Llançà són a la ratlla de França. A Argentona, traginers, que el traballar no els agrada; a mataró Caps-de-bou les senyores “bizarras” ....... A Caldetes, són nansers; a Arenys, s’emporten la palma; a Canet, són igaters i a Sant Pol, són gent de manta Cançoneta, qui t’ha fet? qui t’ha fet, qui t’ha dictada? un pilot de Mataró que té la cara ratada, un dia de vent del Sud, allà, al Canal de les Dames. A Calella, són cadells; a Pineda, males cares; 79 SINGLADURES 32 A manera de valoració Jaume Vidal Alcover va escriure que La llegenda és una menida a mitges: és la interpretació d’un fet històric, o bé el seu acompliment, segons el gust i la fantasia del poble anònim. Hi ha , però, als fonaments de tota llegenda, un fet històric, concret i ideniicat, contràriament a la rondalla, on, si es dóna que pugui referir-se a algun esdeveniment real, és per via de metàfora o d’al·legoria, sense que el fet sia esmentat en la contarella (VIDAL 1978: 7). Gran part del valor que atorguem a les llegendes que hem relatat el dóna el fet que allò que s’explica passa a casa nostra, en llocs que coneixem molt bé perquè es tracta dels indrets que freqüentem, que ens són molt familiars. Amb sobrada raó Anatole Le Braz airmava l’any 1923 que La llegenda és un producte local […]. Tothom coneix o ha conegut els actors que posa en escena. Es tracta de gent del lloc, de la parròquia, son els vostres semblants, sou vosaltres mateixos [...] El marc també és real: el teniu davant dels vostres ulls, davant la vostra porta... (citat per BONNEFOY 1998: 632). Les llegendes també relecteixen la personalitat del lloc, a voltes amb un determinisme geogràic gairebé absolut. En el nostre cas el protagonisme de la mar i dels mariners en moltes d’aquestes històries en seria prova suicient. Cal ser conscients de què coneixem molt malament la mitologia popular de la nostra comarca. Una població massiicada entorn del gran nucli que és Barcelona, heterogènia i poc arrelada, no afavoreix precisament aquest coneixement, ni evidentment tampoc la recerca o la síntesi. Ja hem dit més amunt que els pocs intents que s’han fet al respecte resulten ins ara clarament insuicients. I si s’ha de fer alguna cosa, cal que ens afanyem, perquè el món tradicional, aquell que encara pot explicar-nos coses si l’escoltem, està desapareixent molt de pressa. El Maresme és una comarca de pas, amb tot el que això té de posiiu i de negaiu per a la transmissió/conservació d’idees i conceptes. Això cal tenirho també present. Amb tot també s’ha de dir que encara poden treure’s a la llum nous elements del llegendari popular que es coneixien poc, o que simplement es desconeixien. Això signiica que si podem fer recerca algun resultat obindrem. Segurament no seran grans troballes, sinó molt modestes, però que d’alguna manera ens 80 Llegendes de Vilassar de Mar poden ajudar a entendre’ns una mica millor, alhora que poden refermar la nostra idenitat col·leciva. Bibliograia Amades i Gelats, Joan: Éssers fantàsics. Butlleí de Dialectologia Catalana, xv, pàg. 1-80. Barcelona (1927). Amades i Gelats, Joan: Bruixes i bruixots. Barcelona (edició facsímil: Tarragona, 2002). Amades i Gelats, Joan: Mitologia de la mar. Barcelona (edició facsímil: Tarragona, 2000). Amades i Gelats, Joan: Folklore de Catalunya. Rondallísica. RondallesTradicions-Llegendes. Barcelona (1950). Amades i Gelats, Joan: Costumari català. El curs de l’any. 5 vols. Barcelona (1982). Damià, Bas: Galeria de penja-ases. Moius dels vilassarencs de mar. Vilassar de Mar (2003). Benito, Pere: Els penjases. L’Ase Penjat, núm. 0, pàg. 2. Vilassar de Dalt (1985). Benito, Pere: Sequeres, tempestes i maleicis: el poder intercessor dels Sants Màrirs, a Els Sants Màrirs de Vilassar de Dalt, pàg. 29-32. Vilassar de Dalt (1990). Benito, Pere: Sequeres, tempestes i maleicis: el poder intercessor dels Sants Màrirs, a Vilassar oi els Sants Màrirs, pàg. 73-82. Vilassar de Dalt (1991). Bonnefoy, Yves: Diccionario de las mitologías y de las religiones de las sociedades tradicionales y del mundo aniguo. Vol. IV. Las mitologías de Europa: los indoeuropeos y los “otros”. El chamanismo asiáico. Barcelona (1998). Burriach ,C. de (pseudònim de P. Julià Sust): La tràgica i de l’alcalde de Vilassar de Mar, en Llorenç Carrau i Gelpí. El Maí, 28-X-1933. Reeditat a la revista Singladures núm. 8, pàg. 24 (Vilassar de Mar, 1989). Carreras Candi, Frances: Lo castell de Burriach o de Sant Vicents. Mataró (hi ha 81 SINGLADURES 32 edició facsímil: Argentona, 1980). Coll, Ramon: El Maresme fantàsic. Llegendes. Sant Vicenç de Castellet (2012). Coll, Ramon i COLL i Modolell, Josep Miquel: Llegendes, fets i tradicions de la Serralada de Marina. Apunts per a una etnograia del Maresme. Vilassar de Mar (1999). DD.AA.: Diversos autors: La vuelta por España. Viaje histórico, geográico, cieníico, recreaivo y pintoresco. Historia popular de España en su parte geográica, civil y políica, puesta al alcance de todas las fortunas y de todas las inteligencias. Vol. III. Barcelona (1874). DD.AA.: Diversos autors: Com ens diem al Maresme?. Barcelona (2011) Fàbrega, Mn. Àngel: Els “Sants Màrirs” de Vilassar de Dalt, a Els Sants Màrirs de Vilassar de Dalt, pàg. 3-15. Vilassar de Dalt (1990). Fàbrega, Mn. Àngel:: Els Sants Màrirs de Vilassar de Dalt, a Vilassar i els Sants Màrirs, pàg. 19-36. Vilassar de Dalt (1991). Ginesta, Salvador: El Maresme. Comarca privilegiada. Barcelona (1968). Gomis i Mestre, Cels: Botánica popular. Ab gran nombre de confrontacions. Barcelona (1981). Guardiola Prim , Lluís : Sant Joan de Vilassar (història i geograia de la comarca vilassanesa i del Maresme). Vilassar de Mar (1955). Guardiola Prim , Lluís: Anecdotari vilassarenc. Vilassar de Mar (1959). Mas, Mn. Josep: Nota històrica de les relíquies dels Sants Màrirs de Vilassar de Dalt. Barcelona (1908). Masriera i Colomer, Artur: Oliendo a brea. Hombres, naves, hechos y cosas de mar de la Cataluña ochocenista. Barcelona (1926). Mercader, Assumpta i Massó, Lídia: Els peluts de Cabrils. Cabrils (2006) . J.F. Miralles i Brillas, J.F.: Per la història de la creu de Montcabrer I. Estrella de 82 Llegendes de Vilassar de Mar Burriac, núm. 124, pàg. 7-8. Cabrera de Mar (1953). Paradeda Robert, Mn. Felix: La vila de Malgrat i sos contorns. Apuntaments històrics. Blanes (1915). Rangil, Daniel: Històries i llegendes de l’any vuit. Recull de cultura oral del Montnegre (I). Capellades (2008). Serra i Boldú, Valeri (dir.): Arxiu de tradicions populars recollides a Catalunya, València, Mallorca, Rosselló, Sardenya, Andorra i terres aragoneses de parla catalana. Barcelona (1928,hi ha edició facsímil: Barcelona, 1980). Tolrà i Ferrer, Jaume: Cabrils. El poble i els homes. Vilassar de Mar (1983). Tolrà i Ferrer, Jaume: Cabrils. 175 anys d’història. Argentona (1998). Valldaura, Agna de [Joaquima Santamaria]: Tradicions religioses de Catalunya. Barcelona (1948, primera edició: 1877). Vidal Alcover, Jaume: Recull de llegendes. Barcelona (1978). Vinyolas Torras, Pau: Les relíquies dels Sants Màrirs de Vilassar de Mar. L’Ona, núm. 21, pàg. 4-5. Vilassar de Mar (1927). Reeditat a la revista Singladures núm. 16, pàg. 25-27 (Vilassar de Mar, 1993). 83