Singladures 32, pàg. 65-83. Vilassar de Mar, 2015
Llegendes de Vilassar de Mar
LLEGENDES DE VILASSAR DE MAR
Ramon Coll Monteagudo
historiador i arqueòleg. tècnic de Cultura a l’Ajuntament de Premià de Mar
“Són axò llegendetes del poble que cal arreplegarles totes”
Mn. Jacint Verdaguer, Dues tradicions. Una de mar y altra de montanya (1892)
Resum: Recull de llegendes autòctones de Vilassar de Mar que relecteixen la
personalitat de la vila. La presència sovintejada en gaire bé totes elles de la
mar palesa la vinculació del trinomi gent-entorn-llegenda.
Paraules clau: llegendes, tradicions, rondalles, etnograia, Vilassar de Mar,
penja-ases, el Pigat, gegant.
I n t r odu cció
El consell de Mn. Jacint Verdaguer no sempre s’ha seguit a la nostra comarca.
Malgrat que s’han anat recollint tradicions, llegendes i rondalles, la veritat és
que això s’ha fet d’una forma poc sistemàica, sovint més com a complement
d’algunes monograies històriques locals, com en el cas del mateix Vilassar de
Mar (GUARDIOLA 1955), o com a farciment d’algun programa de Festa Major.
El treball etnogràic de camp amb metodologia cieníica tampoc s’ha
desenvolupat a la nostra comarca com ho ha fet en altres indrets de la geograia
catalana. Deixant de banda els esforços ja llunyans de Sara Llorens amb la
compilació de les llegendes de Pineda a principis del segle xx, malauradament
encara inèdites, tan sols comptem amb algun recull, com el de Daniel Rangil
per a la zona del Montnegre (RANGIL 2008).
Vista aquesta situació tampoc no sorprèn que encara no hi hagi publicada una
sistemaització del llegendari maresmenc. De moment s’ha editat un recull
de llegendes fantàsiques (COLL 2012), i resta pendent de publicació el volum
corresponent a la resta de llegendes, és a dir, aquelles desproveïdes d’elements
meravellosos o fantàsics, que són, podríem dir, més de caràcter “històric”.
65
SINGLADURES 32
Les llegendes de Vilassar de Mar
El poble de Vilassar de Mar es troba també relacionat amb els seus veïns a nivell
llegendari, com també ho està en altres aspectes. Així, hi ha llegendes –algunes
de ben conegudes, altres potser no tant- que es desenvolupen completament
al poble. En altres casos el protagonisme de la història arriba des dels municipis
veïns, i Vilassar de Mar i/o els vilassarencs tenen un paper més modest en
aquella o altra trama.
Les llegendes amb ple protagonisme vilassarenc són aquestes:
Els penja-ases
Aquesta història, una de les més conegudes de Vilassar de Mar, és una
d’aquelles, tan ípiques, que acaba posant un malnom a tota la població. En el
nostre cas s’explica que en certa ocasió el campaner de Sant Joan de Vilassar va
adonar-se que en una esquerda del campanar de l’església hi creixia un lletsó,
planta que trencava l’harmonia d’aquella construcció. Així, en una reunió
d’autoritats acordaren treure el lletsó. El problema era com arribar-hi, ja que el
campanar era prou alt i la planta es trobava a mitja alçada. Finalment s’acceptà
el suggeriment d’hissar un ase ins al nivell del lletsó, amb la idea que l’animal,
sempre golafre, es menjaria l’aniestèica planta. La idea semblà tan bona que
la gent deia:
-Renoi, quina pensada, i quines autoritats que tenim!
Aquí és on hi ha diferents versions d’aquesta història: la tradició més coneguda
airma que això de l’ase ho va proposar un americanu, molt avar i ric, ins
i tot que fou ell qui va deixar el seu propi ase. També hi ha qui airma que
l’oferidor fou un anic capità de vaixell. Una altra variant ens la proporciona
Lluís Guardiola en els seus treballs, en els quals airma que el propietari de
l’ase era un anic pescador que en aquells moments feia de recader de Vilassar
a Mataró, anomenat Nas de Pèsol. Precisament l’ase seria la pobra besiola que
irava del seu desfregat carret (GUARDIOLA 1959: 85-86).
Fos com fos, el dia de l’operació sembla que tothom deixà de treballar per anar
a veure l’espectacle de l’ase penjat menjant-se el lletsó. Per fer-ho es muntà
una corriola que funcionava la mar de bé. El problema era l’ase, que no volia
“col·laborar” en la tasca, la pobra bèsia va haver de ser “convençuda” amb
arguments contundents i eloqüents. El moment de la hissada fou solemne i
emocionant, amb tota la gent en silenci. L’ase, agafat pel coll, obria la boca, i
el silenci existent només es trencava de tant en tant amb algun comentari del
66
Llegendes de Vilassar de Mar
67
SINGLADURES 32
ipus “mira, l’ase riu perquè ja s’acosta al lletsó”. Com també treia la llengua, no
va faltar qui comentés: “mira, mira, vol llepar el lletsó”.
Quan l’animal era al costat mateix de la planta tothom va restar sorprès perquè
no se la menjava, i a més restava estranyament quiet. L’agutzil comentà que
potser l’ase havia ingut un cobriment de cor. El menescal opinà que el pobre
animal havia mort ofegat. I en Nas de Pèsol poniicà:
-Els ases sempre fan rucades.
Cal dir que al periòdic vilassarenc L’Ona, corresponent al 18 de setembre de
1926, es publicà com a complement una auca itulada Història dels “penjaases” de Vilassar de Mar que feren córrer, per enveja, els “caps-de-bou” de
Mataró, els “gafarrons” de Premià, els “peluts” de Cabrils, els “repica-truges”
d’Argentona i els “geperuts” del Masnou, entre els “escura-cassoles” de
Barcelona. No calen més comentaris.
Amb tot, aquesta història no només passa a Vilassar de Mar, sinó que és força
popular arreu. Cels Gomis la situa a Sant Pere de Vilamajor, amb una versió
molt semblant a la de Vilassar (GOMIS 1891: 101-102). Joan Amades explica
contalles similars de Solsona, de Castelldans –aquí al peu del campanar hi
havia un gran forat, deixat pel
pobre ruc en caure-. Fins i tot
se situa una versió a Santa
Maria del Mar, a Barcelona.
Al País Valencià donen el
cas com si hagués passat a
Catarroja i a Xàvia, mentre
que els mallorquins airmen
que els fets van succeir a
Andratx (AMADES 1950: 827,
843, 851 i 1.267). Potser és
per tot això que existeix un
lletsó anomenat lletsó d’ase
El gegant de Vilassar de Mar que representa el capità
(Taraxacum
oicinale)1.
Pigat i la seva mítica Lucía.
Potser també a Malgrat podia
haver exisit una tradició similar: Joaquim Ruyra va publicar en el fascicle IV de
1 Hi ha diversos resums de la llegenda dels penj a- ases de Vilassar, com per exemple els
d’AMADES 1950: 843; GINESTA 1968: 251-252; BAS 2003: 177-180, o DD.AA. 2011: s.p., veu
Vilassar de Mar
68
Llegendes de Vilassar de Mar
l’Arxiu de Tradicions Populars, en l’apartat de Geograia Folklòrica, la següent
sentència:
“A Lloret són gitanets i a Malgrat són penjaburros” (SERRA i BOLDÚ 1928: 217).
Malgrat el que acabem d’explicar, coneixem una versió que situa la llegenda
dels penja-ases, no a Vilassar de Mar, sinó a Vilassar de Dalt (BENITO 1985: 2).
Can Cinto de les Claus
Al segle xix exisia a Vilassar de Mar el sobrenom Can Cinto de les Claus, que
corresponia a una casa del carrer Sant Pau núm. 5. En realitat, però, cap clau
no tenia res a veure amb aquesta denominació. Segons sembla, la de debò era
Can Cinto de l’Esclau. El seu origen venia del fet que a un avantpassat de la
casa, segurament a inals del segle xvii, els corsaris argelians el van segrestar
i se l’emportaren a Alger, on va romandre molt de temps com a esclau. Diuen
que fou alliberat després de pagar un rescat, i d’aquesta manera pogué tornar
a casa seva. La semblança fonèica
seria l’explicació del canvi de
denominació de la casa (GUARDIOLA
1955: 60; BAS 2003: 82).
El Pigat
El Pigat és un personatge real.
Capità de la marina de vela mercant
de Vilassar, el seu nom real era
Pere Mas i Roig, i visqué entre els
anys 1810-1866 (GUARDIOLA 1955:
241). És potser el capità més famós
de la tradició velera vilassarenca,
podriem dir-ne el protoip del
mariner maresmenc del segle xix.
D’ell s’expliquen un munt d’històries
i anècdotes molt variades. I és que
la seva vida fou densa, especialment Dibuix de Ramon Alcalà de la pàgina 239 de Guardiola,
Lluís: St joan de vilassar. Història i geograia de la comarca
en contrabans i tràic d’or i altres vilassanesa i del Maresme Vilassar de Mar 1955.
metalls de valor, burlant tota mena
de vigilàncies de tal manera que alguns dels seus viatges gairebé poden
69
SINGLADURES 32
qualiicar-se de llegendaris. Precisament una de les llegendes més “sonades”
del Pigat relata que en el decurs d’un dels seus viatges va recalar en un port de
les Anilles. Els negocis el van dur al palau del governador de l’illa, on s’enamorà
de la illa del representant reial, la Lucía. Al punt de salpar, segrestà la noia i
se l’endugué a bord. En adonar-se de la seva absència, el governador sospità
immediatament del Pigat, de qui coneixia la intrepidesa i la seva fama de
faldiller. Acompanyat de la guàrdia, pujà a bord del seu vaixell, escorcollant-lo a
consciència sense cap resultat. En realitat, la Lucía si que era a bord, embolicada
amb una vela i hissada al capdamunt del pal major pel murri del capità.
Ja hem dit que el Pigat va exisir realment. I a Vilassar es localitza també al segle
xix una Carmen Lucía Expósito, que morí a les acaballes de segle. Potser no era
illa –ni esposa– de cap governador, ni la història va passar a cap port anillà...
Sigui com sigui, quan l’any 1998 els gegants de Vilassar de Mar s’estrenaren
foren batejats amb els noms de Pigat i Lucía (BAS 2003: 187).2
S’explica que ingué una gran amistat amb el general Prim, el qual es refugiava
a Vilassar quan era políicament perseguit. S’explica que algunes empreses del
vencedor de Wad-Ras van ser inançades pel Pigat, que va cremar l’abundant
documentació que posseïa fruit de les seves relacions amb el militar de Reus
(GUARDIOLA 1955: 242; GUARDIOLA 1959: 99).
La darrera expedició negrera de Catalunya
Hom sap que alguns dels capitans maresmencs que es dedicaven a fer la
“Carrera de les Amèriques” van comerciar amb esclaus, la qual cosa ha provocat
no poques polèmiques. Doncs bé, sembla que l’úlima expedició negrera que
va fer un capità català fou protagonitzada pel famós Pigat, de Vilassar de Mar,
pocs anys abans del destronament d’Isabel II, és a dir, del 1868, quan el tràic
d’esclaus era ja perseguit, sobretot pels anglesos.
S’explica que el Pigat va voler anar a carregar negres a l’Àfrica per portar-los a
Cuba en un vaixell de vapor en lloc de fer-ho amb un de vela, com era habitual,
per tal d’anar més ràpid. Quan arribà a les costes africanes ja l’esperava el cacic
local amb la “càrrega” preparada. El Pigat es disposava a llençar les llanxes
a l’aigua quan, de sobte, aparegué un formidable vapor anglès. La presència
d’aquest vaixell fortament armat obligà al Pigat a fugir, havent de renunciar
al negoci. Diuen que aquesta fou la darrera expedició negrera catalana,
2 Segons Lluís Guardiola aquesta història hauria succeït al port de Maó (GUARDIOLA 1955:
242).
70
Llegendes de Vilassar de Mar
protagonitzada per un capità maresmenc (MASRIERA 1926: 160; GUARDIOLA
1955: 241-242).
La cançó del Pigat
La brisa porta la veu
l’onada porta l’esclat
i escampen per tot arreu
la llegenda del Pigat
i escampen per tot arreu
la llegenda del Pigat
Mirant de it l’horitzó
sempre de guaita latent
menysprea qui no es valent
la disculpa i el perdó
mai van sorir de ses llavis
ni mai va recular per por
de bucaners i de corsaris.
En un port d’ultramar
s’enamorà d’una dama
i d’emportar-se-la a Espanya
el permís li van negar
però amb astúcia i cautela
el seu amor s’emportà
Enrotllada en una vela.
Des del Carib traicioner
ins el mar Mediterrà
no trobareu capità
nostramo o imoner
que mai hagin escoltat
en la veu d’un mariner
la llegenda del Pigat.
Plantat com si fos un pal
a popa del seu veler,
el Pigat amb mà d’acer
planta cara al temporal
sense importar-li la sort
desaiant sempre al mal
porta el vaixell a bon port.
La brisa porta la veu
l’onada porta l’esclat
i escampen per tot arreu
la llegenda del Pigat
La brisa porta la veu
l’onada porta l’esclat
Aquesta cançó fou composada i cantada per primer cop el dia de Sant Joan
de l’any 1998 amb l’escaiença de la Presentació dels Gegants de Vilassar i del
centenari de la pèrdua de les darreres possessions de l’imperi colonial espanyol
(Cuba, Filipines, Puerto Rico i l’Illa del Guam). Des d’aleshores aquesta cançó
serveis per mantenir viva la llegenda del Pigat. Originalment, atès que és una
havanera, la Cançó s’acompanyava d’acordió i guitarra per bé que la Colla de
Geganters ha adaptat la música també per gralla i tabal i és més habitual senirla d’aquesta manera més “gegantera”.
71
SINGLADURES 32
Els alcaldes segrestats
Llorenç Carrau i Gelpí, de can Pilot, era alcalde de Vilassar de Mar quan fou
segrestat per un escamot de carlins, els anomenats mainers, l’any 1849. Com
que no aconseguiren la contribució per a la seva causa que reclamaven en
trobar-se buides les arques municipals, els rebels se l’endugueren amb ells. Poc
abans havien segrestat també a l’alcalde de Cabrera de Mar, amb els mateixos
arguments. L’alcalde de Vilassar va morir en una topada que els carlins ingueren
amb les tropes d’Isabel II a Sant Marí de Capolat, en terres del Berguedà,
mentre que el de Cabrera va sorir-ne il·lès i d’aquesta manera tornar al seu
poble (BURRIACH 1933; GUARDIOLA1955: 312-314; COLL i MODOLELL 1999:
226; BAS 2003: 188).
La primera església de Vilassar de Mar
Segons la tradició popular, abans de construir-se l’actual parròquia de Vilassar
de Mar, quan aquest era encara el barri mariner de l’actual Vilassar de Dalt,
va exisir una capella que també estava dedicada a Sant Joan Bapista, on el
rector de Vilassar de Dalt baixava a dir missa els diumenges i dies de guardar.
Es trobava al casal de la família Alsina (a) “Mir” o “Mi”, on actualment hi ha la
Plaça Nova (VINYOLAS 1927: 4-5).
El riu subterrani de Vilassar de Mar
L’oici de minaire, o sia d’excavador de mines d’aigua, havia estat a Vilassar de
Mar certament perillós, ja que arribats a un determinat nivell s’havia d’anar amb
compte, ja que un corrent subterrani que sorgia de sobte fent alorar l’aigua
es podia endur eines i minaires. Per això aquests treballadors acostumaven a
lligar-se per tal de no ser arrossegats. Això originà a Vilassar de Mar la creença
segons la qual hi havia un gran riu subterrani que passava per sota del poble3.
Llegendes amb algun protagonista de Vilassar de Mar
Hi ha algunes llegendes que potser no succeeixen ísicament en el terme
municipal de Vilassar de Mar, però que tenen com a protagonistes algun dels
seus habitants. Són aquestes:
3 Explicat per l’historiador Alexis Serrano Méndez en data 29 de gener de 2012. Ell ha recollit
oralment aquesta notícia d’alguns pagesos de Vilassar de Mar del sector de les Pinedes.
72
Llegendes de Vilassar de Mar
En Peroi de Vilassar i les bruixes de la Cova de les Encantades de Cabrera
La història d’En Peroi, que ens explica Lluís Guardiola en la seva excel·lent
monograia històrica sobre Vilassar de Mar, és molt similar a la d’En Perot de
Cabrera, que va recollir Francesc Carreras i Candi (CARRERAS CANDI 1908: 269272). Hi coincideixen un munt d’aspectes, ins i tot la semblança fonèica del
nom d’ambdós protagonistes. La qual cosa ens fa pensar que poden ser en
origen el mateix individu. El fet que una tradició prové de Cabrera de Mar (la d’En
Perot) i l’altra de Vilassar de Mar (la d’En Peroi), malgrat la proximitat d’ambdós
municipis, pot haver alterat quelcom la versió original, fenomen freqüent en
els relats transmesos per tradició oral. Però hi ha algunes diferències que cal
maisar, diferències que poden arribar a ser claus a l’hora d’interpretar tots
aquests relats fabulosos. La primera cosa que ens diu l’autor sobre la llegenda
d’En Peroi és que es tracta d’una
...narració vilassanessa, poc coneguda, que per la seva esclatant
fantasia és un ípic model dels contes de bruixes i endimoniats, els quals
eren producte d’un somni o fet insòlit atribuït, sempre, a personatges
fabulosos que habitaven els llocs més feréstecs de les muntanyes. En
la nostra contrada, la residència “oicial” de les bruixes era la cova
neolíica del Montcabrer, ja descrita en el capítol II, i coneguda també,
a més dels altres, amb el nom de Cova de la Mala Dona (GUARDIOLA
1955: 345).
Anem, però, a la història. Segons s’explica, les bruixes del Cau de la Mala Dona
albiraren, mar endins en direcció al Cap Sa Tira, la barca d’En Peroi. Fou en
la posta de sol d’un dia del mes d’abril. En Peroi s’havia fet a la mar sense
remitger, tot sol, i ja havia pescat uns quants calamarsos. Cansat, s’adormí sota
el banc de popa. Despertant de sobte a causa d’una gran fressa, veié set bruixes
a bord, que guarnien una llaina i un loc amb les randes més ines, furtades a
les noies de Cabrera. Quatre de les bruixes es passaren a popa i, bufant molt
fort, llençaren la barca mar endins, com si volés.
Al cap de poc arribaven a Amèrica. En Peroi, completament espaordit,
restava allà sense dir ni un mot. De sobte les bruixes desaparegueren: les
unes s’enlairaren ins als núvols i, apa, vinga a fer ploure i pedregar; les altres
s’endinsaren pels avencs insondables, i vinga a provocar terratrèmols i desviar
els rius. Els seus xiscles es converien en llamps, cada rialla era un tro dels més
sorollosos que mai no havia senit En Peroi, i cada respir era un huracà.
Completada la seva destructora missió, les bruixes emprengueren el viatge
73
SINGLADURES 32
de retorn amb la mateixa barca. I, per tal de reparar les perdudes forces, es
cruspiren els calamarsos que en Peroi havia pescat hores abans. En clarejar
el dia ja eren, novament, a Vilassar. Tot seguit, plegaren les randes que els
serviren de veles i, fent-ne unes ales, volaren de nou al Cau de la Mala Dona.
En Peroi deixà la barca a la platja, caminant com un dropo, meravellat d’aquell
viatge a Amèrica d’anada i tornada fet en una sola nit. I com a tesimoni del que
després explicaria, portà a casa seva un tros de punta de coixí que les bruixes
s’havien descuidat, que restà entortolligat en un escàlem.
Aquest ipus de llegenda la trobem per tota la costa catalana, i ins fora de
Catalunya (p.e., AMADES 1927: 21-22; AMADES 1934: 80-82).
A Cabrils, genovesos i peluts
Amb aquests mots eren coneguts fa anys els habitants de Cabrils. En opinió de
Lluís Guardiola l’epítet “genovesos”, que apareix a la Cançó del Pilot, fa referència
al fet que en aquest poble hi havia molts individus que deixaven diners als
comerciants i als pagesos, o sigui, que feien de banquers (=genovesos).
Quant als “peluts”, sembla que el malnom ve de què en una indeterminada
època, a Cabrils no hi havia barbers. Aleshores, els diumenges els homes
baixaven a Vilassar de Mar a afaitar-se. Naturalment, després d’una setmana
de no fer-ho, les barbes eren frondoses i exuberants. Quan els vilassarencs els
veien pels carrers del poble, no calia preguntar d’on eren: “peluts” de Cabrils
(GUARDIOLA 1955: 340). També recull aquesta tradició Salvador Ginesta
(GINESTA 1968: 149).
Jaume Tolrà, de Cabrils, ens ofereix una altra explicació del perquè a Cabrils
són “peluts”. Aquest autor va recollir de viva veu d’en Jaume Fontanills, a qui li
havia senit explicar al seu oncle Camil Campins i al seu propi pare, la història
que resumin tot seguit (TOLRÀ 1983: 178; DD.AA. 2011: veu Cabrils):
Cap a la dècada de 1770 hi havia una forta pugna entre la gent de Vilassar de
Dalt i la del barri de la Santa Creu (el futur Cabrils), que aleshores tan sols era
un veïnat del primer. Els cabrilencs no paraven de demanar l’emancipació de
terme i parròquia per tal de crear municipi propi. Això feia que els de Vilassar
armessin colles i vinguessin a provocar-los, i ensems apedregar-los, amb el crit
de “Guerra als de Cabrils!”.
74
Llegendes de Vilassar de Mar
Un dia en què havia esclatat una d’aquestes baralles, sembla que una persona
des d’una de les inestres de can Francesc Fèlix (avui ca la Rosa) va descarregar
una trabucada que va ferir de mort un dels atacants.
Aproitant aquesta desgràcia, els de Vilassar redactaren un comunicat
noiicant al governador el lamentable fet, i enviaren un missatger a cavall
per tal que la nova arribés a mans de l’autoritat superior. Però els cabrilencs
tenien un cavall que corria més, i quan va arribar el missatger de Vilassar, el
governador ja n’estava al cas. L’autoritat volgué acabar d’una vegada amb tantes
provocacions, i va fer avinent que així que els de Cabrils inguessin l’església
acabada els concediria la segregació. Aleshores els vilassarencs van fer mans i
mànigues per fer creure al bisbe que a Cabrils, per fer via, estaven construïnt
l’església sense fonaments.4 El bisbe envià un delegat, al que explicaren que,
efecivament, l’església s’aixecava sense fonaments. Però això era així perquè la
construcció era assentada damunt la roca, i per tant no calia cap fonamentació.
En no poder treure res de clar, els de Vilassar acabaren per acceptar la realitat
dels fets, però d’ençà d’aleshores van motejar els de Cabrils com a “peluts”,
volent signiicar que eren diícils de dominar.
Els “peluts” de Cabrils tenen també el seu conte, adreçat als més menuts
(MERCADER i MASSÓ 2006).
L’Espardenyer de Cabrils
Un dels bandolers del Maresme del segle xix fou en Pere Carbó, anomenat
l’Espardenyer de Cabrils, que ha agafat una certa aureola llegendària. Sembla
que es tractava d’un home organitzat, professional, que ins i tot en alguna ocasió
havia arribat a disposar d’un escamot, doncs està documentat que de vegades
l’acompanyaven dos individus, com per exemple la tarda del 26 i el maí del 27
de juny de 1851, quan es dedicaren a robar tothom que passava pel Camí Ral del
Mig a l’alçada del Sant Crist Mujal de Cabrera de Mar. L’Espardenyer anava armat i
amenaçava les seves vícimes amb un punyal de mida respectable.
Endut per la seva fal·lera –i potser també per èxits fàcils–, cada vegada
s’envalentonava més. I un dia en va fer una de massa grossa: va robar vint duros
(vint duros d’aleshores!) al rector de Vilassar de Mar, que baixava a peu des de
Vilassar de Dalt. Evidentment que el fet consituïa una temeritat per part de
4 De manera semblant al que s’explica que va passar amb l’església de Tordera (cf. PARADEDA
1915: 54).
75
SINGLADURES 32
l’eclesiàsic, més tenint en compte qui “treballava” per la zona.
Fos com fos, el bandoler fou inalment capturat. La Comandància Militar de Mataró
instruí el corresponent sumari. Allà constava que l’Espardenyer, d’espardenyer
res, doncs era teixidor. Ignorem com s’acabà l’assumpte, tot i que no resulta diícil
pensar, però, que la condemna seria de presó, sempre que no hi hagueren delictes
de sang pel mig (COLL i MODOLELL 1999: 212-213).
L’esclau desconegut
Diuen que cap a la segona meitat del segle xvii, un avantpassat de la família
Sabater, de Vilassar de Dalt, tenia gran aició a la mar, per la qual cosa baixava
sovint a les platges del terme. El vailet, que aleshores indria entre 8 i 10 anys,
fou un dia sorprès pels pirates magrebins, que el segrestaren i se l’emportaren
a l’Àfrica.
Va conviure amb els seus captors ins a l’edat de 20 anys, essent desinat al
servei d’un acabalat musulmà. Quan es veié amb prou energies, va fugir i
retornar a Vilassar de Dalt, després d’una sèrie d’inversemblants episodis.
En arribar al seu poble ningú no el va reconéixer, perquè havien passat molts
anys. Qui pogué aclarir la seva personalitat fou el rector de Vilassar de Dalt,
el qual el va informar que els seus pares eren morts i tan sols li restava una
germana. Aquesta tampoc el va saber reconèixer.
Davant
d’aquesta
situació,
l’excapiu se n’anà a viure i
treballar a Cabrera de Mar, on es
va casar. I posteriorment, anà a
viure a Vilassar de Mar, on hi va
construir la primera casa “fora
de les muralles” (sic), que és la
corresponent al carrer de Sant
Pau núm. 19 (GUARDIOLA 1955:
60-61).
La llegenda del vaixell fantasma és una de les més
universals.
Vilassar de Mar i els Sants Màrirs de Vilassar de Dalt
Com hom sap, aquestes relíquies havien estat trobades a Càller (Sardenya), i
foren portades a Catalunya per Salvador Riera, nascut al mas Riera (avui Can
76
Llegendes de Vilassar de Mar
Rafart) de Vilassar de Dalt, que es trobava al servei del virrei espanyol, comte
Alfons d’Erill. Les relíquies, pertanyents a 67 màrirs, foren posades en dos grans
baguls, i en un altre de més peit, anomenat el bagulet dels Sants Màrirs, tot
plegat refrendat pel notari eclesiàsic i també per un notari civil.
El vaixell des de Sardenya es dirigia a Barcelona, però es donà el cas que les
relíquies foren desembarcades a la platja de l’actual Vilassar de Mar, que
aleshores era el veïnat mariner de Sant Genís de Vilassar, a la primavera de
l’any 1623. Explica una pietosa tradició que el dimoni va temptar el capità del
vaixell que portava les relíquies, fent-li concebre la disbauxada idea de canviar
la derrota del vaixell, i que en lloc d’ancorar a Vilassar ho fes cap a la platja del
seu poble –que no s’especiica– on les relíquies haurien estat també molt ben
rebudes. Però en passar el vaixell per davant de Vilassar es congrià una gran
tempesta que obligà la nau a acostar-se a la platja, i per tant a desembarcar les
relíquies (MAS 1908: 16; MIRALLES 1953: 8), cosa que relecteixen els primers
goigs dedicats als Sants Màrirs, a parir de l’any 1713 (BENITO 1990: 29; BENITO
1991: 73-74).
És també tradició que, un cop desembarcades, les relíquies foren portades a
la casa que avui és l’Ajuntament de Vilassar de Mar, aleshores can Jeroni Mir,
propietat de la família Alsina. La mestressa de la casa volgué tenir un record de
l’estada dels Sants Màrirs, i es quedà unes poques relíquies. L’endemà, en voler
traslladar a la parròquia els Sants Màrirs, no pogueren treure el bagul de cap
de les maneres. Meravellada, la dona en veure’s descoberta, confessà el pietós
furt que havia comès. Retornades les relíquies al seu lloc, es pogué tancar el
bagul i conduir-lo amb tota facilitat al seu desí (MAS 1908: 16; FÀBREGA 1990:
11; FÀBREGA 1991: 29; BENITO 1990: 30; BENITO 1991: 74-75; TOLRÀ 1998:
169)5.
El vaixell fantasma
La llegenda del vaixell fantasma que navega sempre sense parar ni mai tocar
la costa com a producte d’una maledicció és una creença comuna a tota la
nostra costa. Es tracta d’un vaixell de casc negre i veles també negres, sempre
inlades pel vent encara que no en faci gota. Es veu a l’horitzó, sempre lluny de
terra. Porta per disiniu una senyera negra amb una calavera al mig. Dels pals
5 Aquesta tradició en recorda una altra de similar, succeïda a Barcelona amb les despulles de
Santa Eulàlia, quan un canonge massa pietós va voler furtar un dit de les relíquies de la santa,
i a la processó que portava les seves restes cap a la catedral li va ser impossible passar de la
plaça del Blat pel gran pès que havia agafat l’urna ins que un àngel va assenyalar el culpable,
que va tornar penedit la relíquia. Des d’aleshores el lloc s’anomena plaça de l’Àngel (DD.
AA.1874: 53; VALLDAURA 1948: 63-64; AMADES 1950: 1.148).
77
SINGLADURES 32
enlloc de gallardets pengen ossamentes humanes, descarnades i menjades
pels corbs. La tripulació està formada per esquelets, i el vaixell és visible de
nit, enllumenat per una claror sinistra, com de cemeniri. Topar-se amb aquest
vaixell és signe de molt mal averany, de mort segura abans de vuit dies. Per
això no queda ningú viu dels que l’han vist, perquè han mort ofegats (AMADES
1950: 1.139-1.140)
La tradició explica l’origen d’aquest vaixell de diverses maneres. Una d’elles diu
que en certa ocasió un patró molt descregut posava molts impediments perquè
la seva tripulació celebrés les diades assenyalades, i feia burla de les seves
creences religioses. Un any, pel dia de Nadal, el vaixell es trobava a Vilassar de
Mar, i un dels mariners manifestà el seu ferm desig de baixar a terra per assisir
a la missa del gall. El patró i alguns mariners volgueren acompanyar-lo, amb el
propòsit de burlar-se d’ell i de l’acte al qual volia assisir. Tot i que van voler fer
befa de la missa, no van poder perquè una força desconeguda els ho va privar.
Acabada la cerimònia van tornar tots a bord llevat del mariner creient, que
sení escrúpols de seguir en companyia d’una gent tan descreguda, i preferí
quedar-se a terra. Així que el patró i els qui l’havien acompanyat foren a bord,
la nau per ella mateixa llevà àncores i començà a navegar, i mai més no ha
deixat de fer-ho. Els tripulants perderen les carns i esdevingueren esquelets,
que treballen frenèicament fent la maniobra de nit i de dia, sense mai parar
(AMADES 1936: 22-23; la mateixa història es repeteix a AMADES 1950: 1.139,
sense especiicar que el succés ingué lloc a Vilassar de Mar).
Creences sobre l’arc de sant Marí
Segons ens explica en Joan Amades, els pescadors i mariners del Maresme –de
Vilassar, Mataró i d’altres pobles– anomenaven a l’arc de sant Marí “corona
de santa Eulàlia” i “bandera lamenca”. Hom el creia l’estendard d’un vaixell
imaginari que es perdé i se n’anà al món de les boires. Deien que, segons
on li toca el sol, encara pot veure’s el gallardet de l’arbre mestre. A Sant Pol
l’anomenaven “arc del suís”, i creien que era fet de seda. Els pescadors de
Vilassar de Mar l’anomenaven també “pont”, i creien que era el camí seguit per
les ànimes dels ofegats en la mar per pujar al cel (AMADES 1982, vol. IV: 358 i
360).
78
Llegendes de Vilassar de Mar
La cançó del Pilot (segons versió publicada al Butlleí del Centre Excursionista
de Gràcia (1935)
El pare va als sardinals
que és un oici de mandra;
bufa vent de garbí,
vent en popa i mar bonança.
a malgrat són carboners,
venen el carbó a la platja.
A Blanes, són lassaders,
paguen el dot amb lassades;
a Lloret, són gitanets
i a Tossa, la bona mossa.
Anirem ca a llevant,
tot a voreta de l’aigua,
tot a voreta del mar
ins a la ratlla de França.
A Sant Feliu, són ganxons,
palamós i la Val d’Aro;
palafrugell, peix fregit,
julioles a la brasa.
A vilanova són boters;
els de Sitges, són gitanos;
a Castelldefels són grocs
i a Barcelona les dames.
A Bagur, són bacarnats
que coralen a la brama;
els de Pals, són arrossers,
mengen l’arròs a lloçades.
Al Besòs, són passa-colls;
a Badalona, pany de tàpia;
a Montgat, són calciners,
venen la calç a fornades.
A l’Estarit, fangadors
que fanguen tota la plana,
a L’escala és un mal port
pel vent de la Tramontana.
A Alella, són cargolers;
a Tiana, saltamarges;
al masnou, son palangrers
que no paren mai calada.
A Sant Pere Pescador,
tot són jutges o notaris,
a Roses, són gent de Rei
que iren bombes i bales.
A Premià són gafarrons;
a Vilassar, penja-ases;
genovesos a Cabrils,
a Cabrera, vin-i-un lladres.
A Cadaqués, tabaquers,
contrabandistes de fama;
port de la Selva i Llançà
són a la ratlla de França.
A Argentona, traginers,
que el traballar no els agrada;
a mataró Caps-de-bou
les senyores “bizarras”
.......
A Caldetes, són nansers;
a Arenys, s’emporten la palma;
a Canet, són igaters
i a Sant Pol, són gent de manta
Cançoneta, qui t’ha fet?
qui t’ha fet, qui t’ha dictada?
un pilot de Mataró
que té la cara ratada,
un dia de vent del Sud,
allà, al Canal de les Dames.
A Calella, són cadells;
a Pineda, males cares;
79
SINGLADURES 32
A manera de valoració
Jaume Vidal Alcover va escriure que
La llegenda és una menida a mitges: és la interpretació d’un fet
històric, o bé el seu acompliment, segons el gust i la fantasia del poble
anònim. Hi ha , però, als fonaments de tota llegenda, un fet històric,
concret i ideniicat, contràriament a la rondalla, on, si es dóna que
pugui referir-se a algun esdeveniment real, és per via de metàfora
o d’al·legoria, sense que el fet sia esmentat en la contarella (VIDAL
1978: 7).
Gran part del valor que atorguem a les llegendes que hem relatat el dóna el
fet que allò que s’explica passa a casa nostra, en llocs que coneixem molt bé
perquè es tracta dels indrets que freqüentem, que ens són molt familiars. Amb
sobrada raó Anatole Le Braz airmava l’any 1923 que
La llegenda és un producte local […]. Tothom coneix o ha conegut els actors
que posa en escena. Es tracta de gent del lloc, de la parròquia, son els vostres
semblants, sou vosaltres mateixos [...] El marc també és real: el teniu davant
dels vostres ulls, davant la vostra porta... (citat per BONNEFOY 1998: 632).
Les llegendes també relecteixen la personalitat del lloc, a voltes amb un
determinisme geogràic gairebé absolut. En el nostre cas el protagonisme de
la mar i dels mariners en moltes d’aquestes històries en seria prova suicient.
Cal ser conscients de què coneixem molt malament la mitologia popular de la
nostra comarca. Una població massiicada entorn del gran nucli que és Barcelona,
heterogènia i poc arrelada, no afavoreix precisament aquest coneixement, ni
evidentment tampoc la recerca o la síntesi. Ja hem dit més amunt que els pocs
intents que s’han fet al respecte resulten ins ara clarament insuicients. I si
s’ha de fer alguna cosa, cal que ens afanyem, perquè el món tradicional, aquell
que encara pot explicar-nos coses si l’escoltem, està desapareixent molt de
pressa. El Maresme és una comarca de pas, amb tot el que això té de posiiu i
de negaiu per a la transmissió/conservació d’idees i conceptes. Això cal tenirho també present.
Amb tot també s’ha de dir que encara poden treure’s a la llum nous elements
del llegendari popular que es coneixien poc, o que simplement es desconeixien.
Això signiica que si podem fer recerca algun resultat obindrem. Segurament
no seran grans troballes, sinó molt modestes, però que d’alguna manera ens
80
Llegendes de Vilassar de Mar
poden ajudar a entendre’ns una mica millor, alhora que poden refermar la
nostra idenitat col·leciva.
Bibliograia
Amades i Gelats, Joan: Éssers fantàsics. Butlleí de Dialectologia Catalana, xv,
pàg. 1-80. Barcelona (1927).
Amades i Gelats, Joan: Bruixes i bruixots. Barcelona (edició facsímil: Tarragona,
2002).
Amades i Gelats, Joan: Mitologia de la mar. Barcelona (edició facsímil:
Tarragona, 2000).
Amades i Gelats, Joan: Folklore de Catalunya. Rondallísica. RondallesTradicions-Llegendes. Barcelona (1950).
Amades i Gelats, Joan: Costumari català. El curs de l’any. 5 vols. Barcelona
(1982).
Damià, Bas: Galeria de penja-ases. Moius dels vilassarencs de mar. Vilassar de
Mar (2003).
Benito, Pere: Els penjases. L’Ase Penjat, núm. 0, pàg. 2. Vilassar de Dalt (1985).
Benito, Pere: Sequeres, tempestes i maleicis: el poder intercessor dels Sants
Màrirs, a Els Sants Màrirs de Vilassar de Dalt, pàg. 29-32. Vilassar de Dalt
(1990).
Benito, Pere: Sequeres, tempestes i maleicis: el poder intercessor dels Sants
Màrirs, a Vilassar oi els Sants Màrirs, pàg. 73-82. Vilassar de Dalt (1991).
Bonnefoy, Yves: Diccionario de las mitologías y de las religiones de las
sociedades tradicionales y del mundo aniguo. Vol. IV. Las mitologías de Europa:
los indoeuropeos y los “otros”. El chamanismo asiáico. Barcelona (1998).
Burriach ,C. de (pseudònim de P. Julià Sust): La tràgica i de l’alcalde de Vilassar
de Mar, en Llorenç Carrau i Gelpí. El Maí, 28-X-1933. Reeditat a la revista
Singladures núm. 8, pàg. 24 (Vilassar de Mar, 1989).
Carreras Candi, Frances: Lo castell de Burriach o de Sant Vicents. Mataró (hi ha
81
SINGLADURES 32
edició facsímil: Argentona, 1980).
Coll, Ramon: El Maresme fantàsic. Llegendes. Sant Vicenç de Castellet (2012).
Coll, Ramon i COLL i Modolell, Josep Miquel: Llegendes, fets i tradicions de
la Serralada de Marina. Apunts per a una etnograia del Maresme. Vilassar de
Mar (1999).
DD.AA.: Diversos autors: La vuelta por España. Viaje histórico, geográico,
cieníico, recreaivo y pintoresco. Historia popular de España en su parte
geográica, civil y políica, puesta al alcance de todas las fortunas y de todas las
inteligencias. Vol. III. Barcelona (1874).
DD.AA.: Diversos autors: Com ens diem al Maresme?. Barcelona (2011)
Fàbrega, Mn. Àngel: Els “Sants Màrirs” de Vilassar de Dalt, a Els Sants Màrirs
de Vilassar de Dalt, pàg. 3-15. Vilassar de Dalt (1990).
Fàbrega, Mn. Àngel:: Els Sants Màrirs de Vilassar de Dalt, a Vilassar i els Sants
Màrirs, pàg. 19-36. Vilassar de Dalt (1991).
Ginesta, Salvador: El Maresme. Comarca privilegiada. Barcelona (1968).
Gomis i Mestre, Cels: Botánica popular. Ab gran nombre de confrontacions.
Barcelona (1981).
Guardiola Prim , Lluís : Sant Joan de Vilassar (història i geograia de la comarca
vilassanesa i del Maresme). Vilassar de Mar (1955).
Guardiola Prim , Lluís: Anecdotari vilassarenc. Vilassar de Mar (1959).
Mas, Mn. Josep: Nota històrica de les relíquies dels Sants Màrirs de Vilassar de
Dalt. Barcelona (1908).
Masriera i Colomer, Artur: Oliendo a brea. Hombres, naves, hechos y cosas de
mar de la Cataluña ochocenista. Barcelona (1926).
Mercader, Assumpta i Massó, Lídia: Els peluts de Cabrils. Cabrils (2006) .
J.F. Miralles i Brillas, J.F.: Per la història de la creu de Montcabrer I. Estrella de
82
Llegendes de Vilassar de Mar
Burriac, núm. 124, pàg. 7-8. Cabrera de Mar (1953).
Paradeda Robert, Mn. Felix: La vila de Malgrat i sos contorns. Apuntaments
històrics. Blanes (1915).
Rangil, Daniel: Històries i llegendes de l’any vuit. Recull de cultura oral del
Montnegre (I). Capellades (2008).
Serra i Boldú, Valeri (dir.): Arxiu de tradicions populars recollides a Catalunya,
València, Mallorca, Rosselló, Sardenya, Andorra i terres aragoneses de parla
catalana. Barcelona (1928,hi ha edició facsímil: Barcelona, 1980).
Tolrà i Ferrer, Jaume: Cabrils. El poble i els homes. Vilassar de Mar (1983).
Tolrà i Ferrer, Jaume: Cabrils. 175 anys d’història. Argentona (1998).
Valldaura, Agna de [Joaquima Santamaria]: Tradicions religioses de Catalunya.
Barcelona (1948, primera edició: 1877).
Vidal Alcover, Jaume: Recull de llegendes. Barcelona (1978).
Vinyolas Torras, Pau: Les relíquies dels Sants Màrirs de Vilassar de Mar. L’Ona,
núm. 21, pàg. 4-5. Vilassar de Mar (1927). Reeditat a la revista Singladures
núm. 16, pàg. 25-27 (Vilassar de Mar, 1993).
83