Treball Efecte Placebo-Nocebo

EFECTE PLACEBO Y NOCEBO Índex INTRODUCCIÓ ........................................................................................... p 2 – 3 Què és l’efecte Placebo i l’efecte Nocebo Com funciona l’efecte Placebo? Els beneficis de l’ús de Placebos Usos en l’actualitat de l’efecte placebo L’EFECTE NOCEBO .................................................................................... p 3 – 7 Què és l’efecte Nocebo? Efecte nocebo: expectatives, atribucions i efecte creença La parla i comunicació dels professionals LES PERSONES I LA SALUT ........................................................................ p 7 - 11 Introducció a la salut El model biopsicosocial Psiconeuroinmunologia (PNI) RELACIÓ AMB ELS TRASTORNS .............................................................. p 12 – 14 Relació amb la depressió i l’ansietat Relació amb l’esquizofrènia Relació amb la fibromiàlgia CONCLUSIONS ...................................................................................... p 14 BIBLIOGRAFIA I REFERÈNCIES ................................................................ p 15 – 16 ANNEXOS .............................................................................................. p 16 – End INTRODUCCIÓ Què és l’Efecte Placebo i Nocebo Efecte placebo, del llatí “placere”, que significa complaure, i es denomina al fenomen el qual els símptomes d’una dolència poden millorar amb una “falsa” teràpia. El pacient espera que el mètode curatiu, que aparentment aplica el metge, funcioni. Aquest efecte actua sempre en benefici del pacient sumant els seus efectes positius als de la resta d'elements que configuren l'efecte global produït pel tractament. Els placebos són substàncies sense efectes medicinal, en els casos normals, per a una mateixa malaltia, una part dels tractats reben tractament de veritat i una altre rep un placebo, d’aquesta manera poden esbrinar quin és l’efecte de veritat del medicament. Certament, un placebo no és més que un fals medicament simulat com un de veritat creant una teràpia mèdica, tot i així, pot provocar els efectes secundaris del veritable tractament, quan això succeeix, s’anomena placebo negatiu o Efecte Nocebo. Aquest, és un component no específic de la resposta al tractament però, a diferència de l'efecte placebo, és de característiques adverses o perjudicials. Actua en contra del propi pacient, sumant les seves característiques no desitjades a les de la resta d'adversitats que pugui generar la intervenció terapèutica. Igual que en el cas de l'efecte placebo, és el sistema nerviós central l'encarregat de generar la seva acció, encara que els seus mecanismes són menys coneguts. Per tal de que el seu efecte sigui positiu, cal que el placebo comparteixi característiques idèntiques al medicament de veritat tant en l’aspecte, el color, gust, i que el pacient pensi realment que ho és, ja que si el se n’adona de que el que està prenent no és real aquest efecte beneficiós pot trencar-se i fins i tot pot empitjorar. 1.2 Com funciona l’Efecte Placebo? Quan un pacient confia amb el seu metge, el qual exerceix la seva autoritat sobre el subjecte pacient i actua com una poderosa droga sobre la seva psique. L’efecte placebo funciona a mesura que el pacient creu en el medicament que li està aplicant el metge. 1.3 Els beneficis de l’ús de Placebos 1.4 Usos en l’actualitat de l’efecte placebo: Assajos clínics. desenvolupament de formes de determinar els malestars i carències dels pacients. Investigacions al laboratori. Desenvolupament del tractament en els pacients crònics. Psicologia. Estudi de com reacciona el cervell davant la falta terapèutica d’un medicament. Altres Placebos: Intervencions quirúrgiques Paraules i gestos El contacte físic afectiu El gust, color i preu del medicament objectes El fabricant del medicament (atribució de confiança) L’Efecte Nocebo Què és l’efecte Nocebo? En l’àmbit dels professionals de la salut, per la seva bada també hi ha una reacció nocebo a tenir en compte; els metges i professionals de la salut amb les seves paraules no son només capaços de curar i alleujar el malestar, sinó que també poden causar l’efecte invers, creant així efectes negatius tant psicològics com físics als pacients. En certs estudis científics, es va investigar que les frases poden provocar inseguretat i poden causar danys als pacients. La cara oposada de l’efecte placebo – l’efecte nocebo – s’ha estat estudiant i investigant recentment en les ciències bàsiques i en la medicina clínica. Fa referència a les molèsties i la recrudescència dels símptomes que sorgeixen en virtut d'un tractament fictici i/o a causa d'una suggestió no deliberada i/o a causa de expectatives negatives del propi pacient o del professional de la salut. En aquest aspecte, els metges, psicòlegs, psiquiatres, etc.., carreguen amb una gran part de la responsabilitat (Prof. Dr. Paul Enck, expert en medicina psicosomàtica); les critiques d’aquest doctor es centren en les sospites que molts metges expressen en veu alta de forma imprudent el diagnòstic, el que pot resultar una “resposta nocebo” als símptomes que es produeixen en conseqüència a les expectatives negatives del pacient I/o a la suggestió negativa causada pel metge. 2.2 Efecte nocebo: Expectatives, Atribucions i Efecte Creença El nocebo, és un adjectiu que qualifica reaccions o respostes negatives, que manifesta el subjecte al administrar-li una substància farmacològica inoqüa o inerta, de tal manera que les respostes orgàniques del pacient no són generades químicament sinó com a conseqüència de les expectatives pessimistes al pensar que el fàrmac li causaria efectes perjudicials, dolorosos o desagradables. Les expectatives dels pacients, desenvolupen un paper fonamental en l’aparició de l’efecte placebo o l’efecte nocebo. Un estudi realitzat per un grup de neuròlegs de la Universitat de Michigan, USA, va revelar que quan una persona creu que la medicina que prendrà li serà eficaç, en el seu cervell s’activa una regió relacionada amb la capacitat d’experimentar un benefici o una recompensa i llavors segrega dopamina, substància que provoca un efecte analgèsic al cos. Aquestes expectatives venen donades per atribucions de les persones, i molts dels efectes nocebo constitueixen quelcom advers produïts per expectatives negatives, representant així el costat negatiu del placebo (informe realitzat pels investigadors Luana Colloca, dels Instituts Nacionals de la Salud (EE.UU.) y Damien Finnis, de la Universidad de Sidney (Australia), publicado en la revista científica ‘JAMA’). Segons Colloca y Finnis: ” Los efectos nocebo y placebo son el resultado directo del contexto psicosocial o del medio ambiente terapéutico en la mente del paciente, el cerebro y el cuerpo, y ambos fenómenos pueden ser producidos por múltiples factores, como las sugerencias verbales y la experiencia pasada.” Aquests experts, van realitzar diversos estudis i investigacions sobre com la informació verbal negativa pot convertir-se en un estímul contraproduent en quelcom que no ho sigui, reaccionant el cos amb dolor i/o malestar real on no existeix: “Aquellos pacientes a quienes se les informa de la interrupción de la morfina en un postoperatorio, aumentan su dolor en comparación con aquellos a quienes se les suprime el fármaco, pero no se les da ese dato y siguen pensando que lo están recibiendo”. L’efecte creença creat a partir dels placebos, diferència dels medicaments de veritat, sense aquesta característica seria impossible concebre el seu funcionament. Per exemple, si prenem una pastilla de sucre, no ens calmarà el dolor si no creiem que és un calmant. Un exemple més complicat, seria el següent: Si tenim mal de cap i el metge ens dona una pastilla de sucre i ens diu el que veritablement és, generalment no ens calmaria res, només en el cas que estiguéssim convençuts que el metge ens ha enganyat i penséssim que és un calmant. El més científic seria recollir una mostra de les creences que donen lloc a una resposta placebo i buscar el factor o el conjunt de factors que tenen en comú. Per desgràcia, no existeix cap mètode infal·lible per tal d'identificar les creences de les persones, i encara menys, les creences particulars que es tenen abans de la alliberació d'endorfines. Inicialment, seria suficient preguntar a les persones sobre les seves creences, però aquesta idea és molt complexa, ja que les persones poden no dir la veritat, o potser no saben o no son conscients de les seves creences. Les característiques essencials del tipus de creences que donen lloc a respostes placebo, acostumen a ser: Joan F. Mira 2.3 La parla i la comunicació dels professionals Trobar les paraules adequades és quelcom complicat, ja que a vegades no ens fixem en la manera de comunicar-nos, el que pot influir de manera molt contraproduent en l’àmbit clínic i de la salut. La comunicació metge-pacient i les expectatives d’ambdós sobre la teràpia pot produir tant un efecte positiu com un efecte negatiu. Alhora d’anunciar o parlar amb els pacients, la medicina parteix de quan s’anuncia amb antelació una manipulació dolorosa i una posterior compassió. Diferents estudis demostren com la presència de paraules amb trets negatius tals com “punxar”, “doloros”, “dolent”, d’entre altres. Un altre estudi va demostrar com la forma amb la que el metge és comunicava amb el pacient i explicava el procediment a seguir si utilitzava paraules amb connotacions negatives, els pacients experimentaven més dolor en la mateixa prova que el grup de mostra neutre, aquell que se’ls hi va comunicar evitant paraules com les anteriors, tal i com indica Windfred Häuser en els seus estudis. A nivell comunicatiu, els metges es van veure confrontats amb un dilema ètic: per una banda hi ha en l'obligació d'informar els seus pacients sobre el tractament i els possibles efectes secundaris, d'altra banda li correspon al metge la minimització dels riscos per al pacient en el curs de un procediment mèdic, i això inclou els riscos que comporten les indicacions. Els estudis anteriorment esmentats assenyalen que es poden induir respostes nocebo a través de la suggestió negativa resultant de la comunicació metge-pacient. Els pacients són altament sensibles a això, especialment quan es troben en una situació d'amenaça existencial, com una operació, una malaltia aguda greu o un accident. Les estratègies que utilitzen per a solucionar aquest dilema ètic, el metge W. Häuser va recomanar les següents estratègies: Concentrar-se en la compatibilitat durant el procés comunicatiu, tals com expressar de forma positiva la informació sobre els efectes secundaris d’un tractament. Trobem la presència d’un silenci permès, és a dir, els metges poden preguntar al pacient si esta d’acord amb no rebre informació sobre els possibles efectes secundaris lleus o transitoris, però està en la obligació d’informar-lo dels greus e irreversibles. Un altre punt a contemplar resulta ser l’educació del pacient, és a dir, la forma d’informacions generals sobre enfocaments farmacològics i no farmacològics sobre el control del dolor, va reduir els efectes secundaris un 3%. El doctor ha de tenir la capacitat de proporcionar una suggestió positiva i evitar la negativa per tal, això s’ha d’entrenar durant la seva formació realitzant jocs de rol durant la carrera, que proporcionen les eines necessàries per a utilitzar el poder de les paraules de forma precisa i eficaç per el be del pacient. La comunicació per tant, és un punt clau a la hora d’interaccionar amb els pacients, ja que poden influir de manera molt condicionant cap a aquests. En un congrés de metges, el mateix Dr. Häusler va recopilar diversos exemples sobre “El que els metges no haurien de dir mai”, ja que influeixen com a suggestió negativa en la seva pràctica clínica, encara que no sigui intencional. Produir inseguretat, evitar utilitzar frases tals com- “pot ser que aquest medicament ajudi”, “ho intentarem amb aquest fàrmac” etc. Paraules col·loquials (Jerga) – “Ara l’endollarem” (Connexió amb un sistema de monitor) “Estem buscant metàstasis- resultats negatius”. Evitar expressions dubtoses- “ara el posarem a dormir, en poc tot haurà acabat” (abans d’aplicar anestèsia). Suggestions negatives- “Vostè és un pacient de risc”, “Això fa molt de mal” “no carregui molt, no fos cas que quedés més paralític” “el seu canal espinal és massa estret” Control del focus d’atenció – “Es sent malament? (unitat de cures post-anestèsiques) Ineficàcia de negacions y expressions redundants – “Ara ja no cal que tingui por.” “Això sangra un poquet”. D’altre banda, a part de la comunicació d’altres investigacions científiques creuen que l’efecte nocebo també pot estar molt relacionat i estès, en especial , en l’ús dels medicaments i els seus efectes secundaris, el que molt pacients després desenvolupen aquests símptomes encara que se’ls hagi administrat un placebo de sucre, sense cap principi actiu. LES PERSONES I LA SALUT Introducció a la salut El camps de les ciències de la salut i la medicina, son unes de les disciplines més evolucionades i investigades, però sempre hi ha quelcom que s’escapa: molts estudis recents com estudis sobre el coneixement de la persona, la salut, la psique, el físic, les relacions afectives, socials i laborals, etc.., s’acaben reduint en un mateix, en l’equilibri per a un benestar global de la persona. Però, si aquest equilibri és inexistent o està molt descompensat, pot crear moltes reaccions al cos, ja siguin reaccions somàtiques, malalties i/o patologies al llarg del temps. Aquestes respostes del cos, son l’intent d’autoequilibrar-se però al introduir medicaments i fàrmacs, aquests poden ser contraproduents pel cos i crear aquest Efecte nocebo. D’altre banda, l'entorn mediambiental i socioambiental, també pot ser el desencadenant de malalties a nivell de la població, per exemple contaminació ambiental, ciutats sense naturalesa, entorns laborals en edificis tancats sense connexió amb aire ambiental o llum natural, males relacions socials, etc... El model biopsicosocial de la salut El model biopsicosocial de la salut i la medicina van ser descrits en l'any 1977 per George L Engel, “The need for a new medical model: a challenge for biomedicine ", i implica un canvi respecte al model biomèdic que encara avui és predominant a efectes pràctics. El nostre cos funciona com un tot interconnectat entre si i amb el medi que l'envolta. Quan una part malalta no és només perquè aquesta part està malalta, sinó que és la manifestació d'un desequilibri en tot el sistema "cos humà" que es manifesta en aquest símptoma o malaltia. << Les malalties són el resultat d'un desequilibri a nivell bio-psico-social-mediambiental i han de veure com un avís del cos que cal canviar alguna cosa en la nostra vida. El cos i el seu entorn formen una unitat que condicionen l'estat de salut i malaltia.>> << Els símptomes ens ajuden a prendre consciència per iniciar un canvi en la nostra vida. Si no els fem cas, seguirem emmalaltint. I el símptoma o malaltia és només un avís que ens diu que alguna cosa falla en algun punt del sistema, al contrari que el model biomèdic que només veu a l'òrgan malalt.>> El desequilibri s'ha de veure en context més ampli, en un sistema que inclou la micro salut (la de l'ésser humà que malalta, la psique i cos) i la macro salut (la de l'entorn que l'envolta, incloses les relacions personals, el entorn social, laboral, el barri, la ciutat, el país, el planeta i el medi ambient on viu la persona). Tots dos es troben influenciats entre si, i quan alguna d'aquestes parts falla, desequilibra la resta produint com a conseqüència i manifestació aquesta malaltia. Podem tenir un conflicte laboral amb el cap o un problema de relació amb la parella, que ens produeix estrès, frustració i ansietat. Això modifica el funcionament del sistema nerviós, altera les secrecions d'hormones, d'adrenalina, disminueix la serotonina, d’entre molts altres. Com a resultat pot produir insomni, mal de cap, mal de panxa, una úlcera o crisi de migranyes. Si em centro només en el mal de cap i dono un analgèsic, o en l'úlcera i li dono un Omeprazol, només va solucionar el símptoma però no la causa i aquest cos continua en desequilibri i seguirà emmalaltint. D’altre banda, també, quan donem un medicament per tractar una part del cos, aquest pot tenir un efecte perjudicial sobre un altre òrgan (Efecte Nocebo). Per exemple, protectors d'estómac que produeixen a llarg termini osteoporosi o antiinflamatoris que causen úlceres d'estómac o insuficiència renal. Els medicaments poden ser remeis puntuals mentre solucionem la causa real (sempre que tigui efecte), però a la llarga o la solucionem o acaben fent-nos mal per un altre lloc, responent així com a efectes nocebo contraproduents per a la persona. Quan s’intenta solucionar el símptoma i no el problema, moltes vegades sorgeix un efecte nocebo com a resposta a les carències del cos o a la mala gestió d’aquest desequilibri, el qual genera una reacció adversa. Si volem que una persona es curi o que es mantingui sana hem de canviar l'entorn en què es va produir aquesta malaltia (factors socials, psicològics, relacions, dieta, hàbits de vida) o en cas contrari, la malaltia tornarà a aparèixer després del tractament o malgrat aquest. O es treu l'estrès o s’ha de canviar la forma en què la persona viu aquest estrès. 3.3 Psiconeuroinmunologia (PNI) A mitjan segle XIX, Claude Bernard, fisiòleg francès, va emprar per primera vegada el concepte de "medi intern" per referir-se al medi ambient a l'interior del cos humà. Ja entrat el segle XX, Walter Cannon, professor de fisiologia de la Universitat de Harvard, estudia els efectes de les emocions i les percepcions en el sistema nerviós autònom. En el seu treball amb animals, Cannon va trobar que qualsevol canvi d'estat emocional de l'animal, com ara estres, ansietat o fúria, es veia acompanyat per la detenció total de moviments de l'estómac. Aquests treballs van iniciar el reconeixement de la reacció de “lluita o fugida” com a resposta involuntària a estímuls externs. A mitjans de la dècada de 1940, Hans Selye, investigador a la Universitat de Mont-real, va realitzar diversos experiments, sotmetent animals a diverses situacions física i mentalment adverses, descobrint que, sota aquestes circumstàncies, el cos s'adaptava consistentment per curar i recuperar-se de l'amenaça percebuda. Els seus treballs van desembocar en el descobriment de la Síndrome d'adaptació general, caracteritzat per un engrandiment de les glàndules adrenals, atròfia de l'estafa, melsa i altres glàndules limfàtiques i ulceracions gàstriques. La Psiconeuroimmunologia és l'estudi de les interrelacions entre ment-cos i les seves implicacions clíniques intentant descobrir la interacció entre els processos psíquics, el Sistema Nerviós (SN), el Sistema Immune (SI) i el Sistema Endocrí (SE) del cos humà. Utilitza una perspectiva interdisciplinària que aglutina diverses branques i especialitats relacionades amb la salut com la psicologia, psiquiatria, medicina del comportament, neurociència, fisiologia, farmacologia, biologia molecular, malalties infeccioses, endocrinologia, immunologia, i reumatologia. Investiga, sobretot, el funcionament fisiològic i els trastorns del sistema neuroimmune i les característiques físiques, químiques i fisiològiques. A més a més, alhora posa de manifest la influència de factors psicosocials sobre la resposta immunològica (Ader, Felten, i Cohen, 1991) . Per tant, podríem dir que la Psiconeuroimmunologia és l'estudi de la interacció bidireccional que existeix entre la psique (ment i emocions), la estreta relació que guarda tot l’organisme intern i extern, com el sistema nerviós, sistema endocrí i sistema immunològic. “Connexió cos-ment”, “efecte placebo”, “efecte nocebo”, “musicoteràpia”, “risoteràpia”, “tractaments amb realitat virtual”, “curació per la ment”, “curacions espontànies”, “psiconcología”, “medicines holístiques”, o el sovint poc entès per metges i pacients "el que tens és psicològic o del estrès..”; tots aquests exemples tan dispars i populars, tenen un comú denominador, la connexió del cos amb la ment, i que es resumeix en una sola paraula: Psiconeuroimmunologia. Molts metges ho intueixen, però en canvi, en la gran majoritària part de les pràctiques de la salut ha caigut en l'oblit davant la promesa del reduccionisme, de la recerca d'una única causa-efecte externa i la curació pel medicament. La nostra ment i les nostres emocions influeixen irremeiablement a la salut del nostre cos i en la seva capacitat per emmalaltir i recuperar-se. Ment i emocions influeixen en el cos a través del sistema nerviós vegetatiu i de les secrecions hormonals, i aquests sobre el sistema immunitari modulant la seva resposta. Les emocions són processos psicològics que davant d'una amenaça al nostre equilibri, ja sigui físic o psicològic actuen per restablir-lo exercint així un paper adaptatiu. No obstant això, en alguns casos les emocions influeixen en la contracció de malalties. La funció adaptativa de les emocions dependrà de l'avaluació que faci la persona de l'estímul que posa en perill el seu equilibri, i de la resposta que generi per afrontar aquest estímul. Tant les emocions positives (alegria, bon humor, optimisme) com les negatives (ira, ansietat) i l'estrès influeixen en la salut. Les emocions pertorbadores influeixen negativament en la salut afavorint la contracció de certes malalties, ja que fan més vulnerable el sistema immunològic. Les emocions positives són un benefici parell nostra salut, ja que ajuden a suportar les dificultats d'una malaltia i faciliten la seva recuperació. Gràcies a les emocions és produeix una activació que ens proporciona l'energia necessària per a respondre ràpidament a un estímul que atempti al nostre benestar físic o psicològic, permetent així la nostra supervivència. Les emocions negatives poden desencadenar aquest malestar intern i aquestes relacions ment-cos de manera contraproduent cap a un mateix. Tots aquests descobriments sobre emocions i salut, tenen la seva aplicació en el tractament de les malalties, ja que aquest haurà de ser un tractament integral, que consideri la recuperació tant dels factors físics com dels factors psicològics del pacient. Els factors psicològics, son susceptibles a l’efecte nocebo, el que els professionals hauran d’utilitzar bones estratègies d’aproximació a la salut per tal que no sigui un factor contraproduent per a la salut del pacient: RELACIÓ AMB ELS TRASTORNS Què és pitjor la malaltia o la por? Què és pitjor el càncer o la por al càncer? ₂ El Dr Hammer diu: "La realitat és que, avui dia, la majoria de les persones afectades de càncer moren de pànic. Ara bé, aquest pànic totalment superflu és d'origen iatrogènic, és a dir, està provocat pels metges que amb els seus pronòstics pessimistes, desencadenen nous xocs i nous càncers, batejats com a metàstasi per la medicina clàssica. Qualsevol metge hauria d'haver sospitat, en un moment o altre, que no hi ha una altra explicació per a un fet que tots coneixen tan bé, ja que és extremadament rar trobar un càncer secundari en un animal. " A què anomenem efecte nocebo? Als pobles aborígens de Nova Zelanda i Austràlia, quan es té un enemic la gent va directament a un “curandero” (el doctor). Aquest va vestit amb una pell de lleopard i unes plomes al cap. Dansa al voltant d'un gran foc i porta a la mà un os de cangur. En acabar el ritual que significa "estàs acabat", assenyala amb l'os a la persona i als quatre dies comença a tenir febre. Als set no se sent gens bé, i als deu per fi mor. D'això en diem en ciència efecte nocebo. Relació amb l’ansietat i la depressió No hi ha proves suficients per delimitar la millora entre les persones que pateixen trastorns mentals i prenen placebo. D’altre banda, hi ha proves sobre la possibilitat de que els placebos poden reduir l’ansietat exemple de gent que pateix ansietat i durant 3 setmanes es dona una pastilla de diferent color (vermell, verd i groc) es reduïa el nivell d’ansietat  amb major mesura quan era verda, per altre banda no eren concloents però si es tracta de fòbia hi havia un canvi d’eficàcia el doble de significativa. segons els autors del llibre  extrauen que es pot tractar els afectes d’ansietat degut al seu component cognitiu. Per altre banda al realitzar el mateix experiment en pacients d’ansietat s’obtenien resultats significatius però amb diferencies respecta la variant color ja que en aquest cas les que eren mes eficaces eren les grogues, aquest experiment es va realitzar en pacients depressius per la alta relació que s’estableix amb els components afectats per ambdues malalties. En el cas de la depressió, els autors citen la relació existent entre diversos experiments entre ells el realitzat per Irving Kirsch i Guy Sapirstein que van donar placebo com a tractament per pacients amb ansietat i altres amb tractament i els van comparar amb aquells que estaven en llista d’espera i que no tenien ni tractament ni placebo, els resultats que s’hi van extreure van ser bastant significatius ja que les millores del grup amb placebo respecte els que no tenien tractament eren d’un 200% i respecte els que si en tenien un 33% menys(però tenint en compte que es pot atribuir en aquest el seu efecte intrínsec.) Finalment després de contrastar les bases d’aquest experiments en els quals es pot qüestionar les escales de resultats i altres variables funcionals els autors conclouen que si la depressió no fos una malaltia sensible  als placebos tots els efectes serien en base a propietats farmacològiques i no hi hauria diferencia entre els que en prenen com els que no però el mes important d’aquests experiments es que una vegada els pacients saben quin grup experimental és troben les diferencies entre el grup placebo i l’experimental augmenta, això dona peu a pensar que el que el pacient creu te incideix en l’eficàcia dels antidepressius. Relacio amb l’esquizofrenia En relació a trastorns psicòtics, els autors esmenten que no hi ha experiments relacionats excepte un cas de tractament als anys 50 sobre tres esquizofrènics que es van obrir al rebre la informació   de que començarien un tractament amb una hormona nova, que era un desinfectant amb tinti quatre injeccions en dos setmanes. 2 dels pacients es a les tres setmanes havien trencat el seu silenci i parlaven amb bastant seny. Però s’ha d’esmentar que en els anys 50 el diagnòstic no estava ven definit i s’englobava tota persona amb deficiència o altres disfuncions, aquest experiment va ser realitzat per HeinzLehmann. Relació amb la Fibromialgia L’efecte  placebo apareix quan una persona “té por a una malaltia” i/o a les teràpies que haurà de sotmetre’s. En aquests casos, l’autor Magnus Heider apunta que “els efectes secundaris seran així més greus o més potenciats”.  Segons aquesta neuròleg, la por suposa un estrès per l’organisme, el que pot debilitar el sistema immune, exposant així a la persona a bactèries, virus, i d’altres patògens, o dolors que sorgeixen on no haurien. Una d’aquestes dolències on s’ha constatat l’efecte nocebo és la Fibromàlgia, caracteritzada per dolor crònic, que el pacient localitza en l’aparell locomotor, i acompanyat per fatiga intensa, rigidesa articular, alteracions del son, depressió, cefalees, entre d’altres manifestacions de simptomatologia clínica. Els pacients amb Fibromiàlgia, presenten molts més efectes adversos a diversos fàrmacs que en altres malalties, encara que es desconeix per si és per un símptoma de la malaltia, alguna causa psicològica o per una sensibilització central (la seva xarxa neuronal processa estímuls quotidians banals com si fossin dolorosos), segons la revista mèdica ‘Médicos y pacientes’. A més, hi ha una gran freqüència en l’abandonament del tractament en grups de placebo deguts als efectes adversos que són molt superior en Fibromiàlgia que en altres patologies. D’acord amb el reumatòleg Dr. Alegre “possiblement la presencia d’aquests efectes secundaris podria anar lligat a algun trastorn del humor que presenten aquests pacients, a la depressió o ansietat”, el qual fa sospitar una sensibilitat especial, possiblement lligat a la sensibilització central que presenten. Investigacions i estudis han vist aquesta prevalença de la Fibromiàlgia per l’efecte nocebo, aquesta conseqüència adversa i nociva que té el placebo en qualsevol assaig clínic. CONCLUSIONS Com podem observar, al llarg del treball s’ha anat fen referència a molts diversos conceptes i situacions, on fins i tot les variables més inesperades poden tenir influència en la persona. Com molts autors al llarg de la història han citat, no literalment sinó com a concepte general, i el que la psicologia en gran part estudia: «Lo que hoy somos depende de lo que ayer pensamos, y de lo que hoy pensamos depende nuestro mañana: nuestra vida es una creación de la mente.». La ment, és un espai incert per a nosaltres, una dimensió on la informació viatja més ràpid que la velocitat de la llum transformant-se en pensaments, emocions, reflexions, accions, símptomes, reflexes, traumes, i un munt més de etc. El pensaments són energia que potencia el significat de la idea; quan una persona s’estableix un objectiu, dirigeix la seva atenció a pensaments que l’aproximin a accions per a assolir aquella meta, el que ens fa pensar que en malalties i trastorns, el factor psicològic nocebo podria ser un dels causants, un detonant, una influència, un condicionant, o quelcom que l’hom respon de manera orgànica i psicològica a causa d’aquest mals pensaments. En el cas de les investigacions, els experimentadors han de tenir en compte les variable psicològiques de la persona, ja que sinó pot influir en el resultat. Extrapolat aquest concepte a l’efecte placebo, les persones es poden auto-induir trastorns i malalties amb només pensar que ho tenen. El cos respon amb el que la ment li diu. S’ha de tenir en compte que pensar en algun moment quelcom o alguns dies, no repercutirà contra el cos ni sintetitzarà res patogen, sinó que és el grau de predisposició global de la pròpia persona: les persones tenim un patró de conducta, particular i únic però ens desenvolupem d’acord amb com som, el que “aquell malson” o “específica por” a algun element, fet, o qualsevol concepte, no és que justament per coincidència aparegui a la nostre vida, sinó que la pròpia persona li fa por, i ella mateixa s’hi aproxima, molts cops inconscientment, pels seus actes i pensaments. Allò que penses ho atraus, o més ben dit, hi dirigeixes la atenció (ment) i el teu cos respon, no perquè sigui màgia sinó perquè la persona s’hi predisposa i s’hi dirigeix amb les paraules, amb els pensaments, les accions, amb tot, mentre hi pensi. BIBLIOGRAFIA I REFERÈNCIES LLIBRES: Efecte Placebo y Nocebo . Editorial ? (adri el llibre de la biblio) Placebo. Un medicamento que busca la verdad; Ed. Interamericana; McGraw-Hill. Psicologia de les ciències de la salut. Editorial UB.;UB;29. Wilma Penzo. pg 228. ARTICLES WEBGRAFIA: http://genteconconciencia.es/blog/?p=9697 ¹ http://planosinfin.com/tag/nueva-medicina/page/3/ ₂ Nocebo: el hermano malo del placebo http://news.doccheck.com/es/34/nocebo-el-hermano-malo-del-placebo/ Psiconeuroinmunología: Claves de la conexión cuerpo-mente que cambiarán la forma en que haremos medicina en el futuro: http://www.drlopezheras.com/2014/04/psiconeuroinmunologia-claves-conexion-cuerpo-mente.html Efecto placebo y efecto nocebo http://soberanamente.com/category/emociones/ El Homo sapiens, la fe y el efecto placebo http://bvs.sld.cu/revistas/spu/vol38_5_12/sup02512.htm El placebo: Luces y sombras http://scielo.sld.cu/scielo.php?script=sci_arttext&pid=s1729-519x2008000400011&lng=es Medicina Clínica: Efecto nocebo: la otra cara del placebo (1) http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S002577530474289X The Nocebo Effect: How We Worry Ourselves Sick http://www.newyorker.com/tech/elements/the-nocebo-effect-how-we-worry-ourselves-sick ARTICLES Efecto nocebo: la otra cara del placebo (2) El poder de la ment sobre el cos Biorretroalimentación y efecto placebo. Efecto placebo pesao La bioética y el uso de placebo en ensayos clínicos controlados La medicina hoy. El Efecto Placebo ANNEXOS ARTICLES fecte Placebo i Nocebo Júlia de Frenne, Miquel Cahis PSICOPATOLOGIA D’ADULTS Adrià Lopez i Helena Funosas 17