De calents i contents (15): Orgasme compartit, de l'Iruna

L’Iruna té un blog personal que es diu Batecs del temps. Hi escriu pensaments i reflexions de la seva quotidianeïtat. Un dia, inspirada –i reptada- per un post en un bloc amic, el del XeXu, li va venir la inspiració... eròtica. Tan inspirada que a mi em va encantar i li vaig demanr de ser llegit al programa Calent i contents. Un realt encès on ens fa compartir el màxim plaer a l'uníson. "Ell i ella. Escolteu la música i deixeu-vos emportar pels seus acords fins el punt final....

Ah!, I espero més col.laboracions vostres, que se m'acaben!

Els anteriors relats del Calents i contents:

1. "Mitja taronja", de El veí de dalt

2. "Papers cubans", de la Joana Torres

3. "Unes botes fetes a mida", de la Caliope

4. "Debilidad", de Guiller Pirata (no té blog)

5. "Un dissabte qualsevol" de l' Estripanits

6. "Mandra", de Llum de dona

7. "Cita a cegues", de Trina Milan

8. "Ments-turbacions, de El Gatot
9. Entrevista de feina de l' Skorbuto eròtic

10.Rashia , de Rebeca

11. Bassals, de Clint

12. Tan diferent, de Lady Griselda

13. La taquillera. de El veí de dalt

14. Menjarte'm, de l'Arare

Aquí l'audio.

I ara el text.

Orgasme compartit

La llum tènue de les espelmes acariciava els seus rostres amb tendresa, acaronant cada racó; com un vel de seda. De fons començaven a ballar els primers acords d’aquella cançó que els havia fet volar tantes vegades. Les seves mirades es van trobar entre els coixins del sofà. Es van acostar lentament. Aquelles pessigolles de desig feia estona que bategaven dins els seus cossos, entre les converses i els silencis, esperant el moment oportú per aflorar.

Feia massa dies que no es veien i les ànsies d’aquell encontre s’havien embolicat amb la timidesa. Però de mica en mica, aquella música havia anat desgranant els sentiments que els lligaven i ara la comoditat feia pampallugues entre les veles i els seus ulls. Les seves mans es van saludar sota aquell coixí vermell i una espurna va saltar al contacte. Van començar a jugar en silenci. Carícies que recorrien els seus braços, sense deixar-se de mirar. Pell de gallina, malgrat la calor. Els seus llavis es van fondre en un petó suau, delicat, mesurat, sentit. Les llengües humides es van abraçar. Tenien els ulls tancats i es començaven a deixar endur pels sentits. Ella el va agafar per darrera el coll i els seus dits es van perdre pels remolins dels seus cabells. Ell va començar a descordar-li els botons de la camisa; pacientment. Li va acariciar l’espatlla i va recórrer l’esquena. Notava la tremolor de la pell al contacte amb els seus dits.

La va empènyer amb suavitat fins a quedar-se estirat al seu damunt, sense deixar de besar-la. La passió es va desfermar en descordar-li la camisa i els seus ulls, plens d’excitació, es van tornar a trobar. Li va deslligar els sostenidors i va observar els seus pits, que el miraven amb timidesa. S’hi va acostar lentament i els va començar a petonejar delicadament, llepant la pell de gallina que els embolcallava. Les mans resseguien les formes d’un cos que esperava impacient. Li va descordar els pantalons i va acariciar la blonda d’aquelles calces provocatives que havien estat amagades sota el vel de puresa de la seva roba. Els pantalons van baixar amb una certa dificultat cap als seus peus i se la va tornar a mirar. Ara els seus ulls tendres es barrejaven amb la fúria del desig pervers i va córrer a besar-li els pits i a mossegar-li la poca roba que li quedava posada.

Ella es va incorporar i li va estripar la samarreta amb un moviment brusc. Li va descordar els pantalons i els hi va treure sense que ni se n’adonés. Es van estirar l’un a sobre l’altre i es van abraçar per notar el contacte dels seus cossos i l’escalf del seu desig, que començava a aflorar sota les peces de la roba interior que es resistien a perdre’s pel terra de l’habitació. Però els seus dits estaven governats per la passió i van emprendre l’últim esglaó, desembolicant els seus cossos dels llaços que encara els cobrien, fins a quedar completament despullats de proteccions.

Ell va començar a acariciar el seu sexe amb els dits i ella es va estremir. Va abaixar el cap per a llepar-se’l i es van fondre en un joc de dits i llengua. Ella panteixava i s’aferrava al coixí vermell. Deixava volar el seu cos, com una ploma que s’enlaira per un vent càlid. Va gemegar de plaer fins a quedar extasiada. Ell ja no podia aguantar més...; es va incorporar i s’hi va llençar al damunt. La va agafar entre els seus braços i la va penetrar, sentint el contacte intens del seu membre dins seu. Semblava que ella es despertava del somni en què s’havia endinsat i el va girar cap a ella, quedant-se a sobre. Va començar a moure’s rítmicament, marcant el compàs d’una nova dansa que els transportava més lluny del que s’havien pogut imaginar.

Suaven, es miraven, es movien i es desitjaven enmig d’aquells coixins i d’aquella música, fins que van acariciar el cel amb els llavis, llepant cada racó d’aquell orgasme compartit.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De cinema (dotze): La classe

A cavall entre el documental i el cinema d’autor. Una peli molt francesa. Em va recordar plenament un llibre del Toni Sala que vaig ressenyar fa temps. I em va fer pensar en alguna blocaire que llegeixo sovint. Una peli ben versemblant; directa, crua, agredolça. Molt vivencial. Tant, que ja imagines com anirà tot abans de veure-la. Però no per això deixa de ser recomanable. Entre altres virtuds, està que el mestre protagonista, professor de llengua (gran assignatura!), és el mateix autor del llibre homònim sobre el qual es basa la pel·lícula. En François Bégaudeu. La peli va guanyr la Palma d'Or del Festival de Cannes de 2008.

La vida a la classe d’un institut de l’extraradi parisenc. És impossible sintetitzar la pluralitat de matisos d’un curs escolar en dues hores de pel·lícula; però és innegable que l’argument toca totes les tecles: l’autopresentació dels professors nous i veterans al claustre, el primer dia del curs; el desinterès general per aprendre; el fastig d’alguns professors als alumnes; el paper de l’amistat entre companys; la disbauxa de l’adolescència; el paper dels pares en l’educació; el sentiment de pertinença o no a un país d’acollida; la xenofòbia entre negres, àrabs o xinesos; la vestimenta de tribus urbanes, el pèssim nivell de coneixements en algunes matèries; les baralles de pati, l’alumne que tot i ser-hi, mai s’entera de res; els alumnes aplicats; la discussió per mig putn a la nota final; l’expulsió d’un centre; la violència latent; els remordiments davant el fracàs; el corporativisme;...

Realment a ser un bon docent no t’ensenya ningú. Per molts CAP (Cursos d'Adaptació Pedagògica) que facis. La pròpia experiència és la que et forja, dia a dia. I els professors són humans. Per això també s’equivoquen (com fa el protagonista) i perden els estreps. Donar classes a un insitut no hauria de ser una batalla, però és evident que avui dia és enfrontar-te a un grup de petites feres amatents al teu petit error per saltar-te a sobre. Cal estar ben preparat mentalment per enfrontar-t’hi amb ganes. Cal també saber treure’ls el suc als nois i les ganes de pencar. Segurament el sistema ascentral de l’aula, la pissara i el professor com mer transmissor de coneixements no ajuda gens. I també és cert que hi ha professors que més valdria jubilar-los d'entrada.

Els recursos hi són, i cal saber-los explotar. La pel.lícula transcorre majoritàriament dins les quatre parets de l’aula; com un microcosmos del que és la França actual i que pot traslladar-se a qualsevol país europeu occidental. El titol original és inequívoc: "Entre les murs".

M’ha sorprès un parell d’anècdotes del sistema acadèmic francès: allí has de parlar de vostè al professor. No fer-ho, és falta greu (que passaria si aquí féssim el mateix? Faria riure!) I també que en un consell d’avaluació, on es posen notes als alumnes, hi són presents els delegats de l’aula; per transmetre a la resta de companys el que allí es delibera. Una règim assembleari mal entès?

Realment, jo que sóc pare de fills adolescents, fa temps que planyo als mestres dels instituts. (També planyo als alumnes en algun cas; però la vida els ensenya que el món està ple de matisos: del blanc al negre pasant per infin itat de grisos). Sempre he pensat que no deixar els nens fins els 14 anys a l’escola (com passava a l’EGB) i que als dotze ja passin a l’instituí era voler-los fer més grans de cop i volta. Potser m’equivoqui; però, en general, els nois d’ara estan més ben preparats i tenen molts més recursos per enfrontar-se al món. Són més rebels i amb caràcter. Però no sé si hem sabut fer-los més autònoms. Es creuen grans i segueixen sent uns cadells.

Si sou mestres o pares, aneu-la a veure i ja em direu.

A veure si entre tots fem que això progressi adequadament. O que senzillament, progressi.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Qui no es consola, és perquè no vol...

Llegeixo la notícia a Lamalla.net i no puc deixear de fer-ne un post...

Es veu que a Roses (Alt Empordà) s'està duent a terme un taller de fabricació de dildos casolans amb materials reciclats, amb quinze alumnes inscrits (dotze dones i tres homes). La professora del curs, un tal Orit Kruglanski –una gurú de l’art auto-satisfactori i creadora de poemes interactius–fa una crida sobre la nomenclatura de l’objecte: “No m’agrada que els diguin consoladors, no serveixen per consolar ningú, sinó per passar-ho bé”. I té raó, oi, veïnes?

La professora parla del procés de creació del dildo, com si d’una recepta de cuina es tractés. “És com una enginyeria inversa”. Primer es construeix el mecanisme vibrador, es fa un motlle de fang, es decora amb materials reciclats i, per últim, es cobreix amb una capa de plàstic per fer-los higiènics i segurs. El revestiment de làtex no és més que la funda sota la qual recau la creativitat dels alumnes del curs.

L'alcaldessa de la ciutat, Magda Casamitjana, abans que se li tirin al damunt els de l'Opus ja diu que: “Els consoladors serviran de base per abordar el tema de la sexualitat” .

És segur que aquest curs s'exporta aviat als centres cñivics de Barcelona. Si no és que es fan ja...Si no és que ja hi esteu apuntats/des...

Enllaços

• Biografia d'Orit i poemes
• Orit i el bricolatge sexual
• CAR Roses

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Meme del set.., i mig?

El último peatón em va encolomar fa dies un meme. Hosti!, si feia de temps que m’escapava! Però el noi va compartir taula i tertúlia amb mi fa un temps, i jo sóc complidor de mena.

Ell deia:

1. Incloure un vincle a la pàgina de la persona que t’invita a memejar (sona guarro això!) i posar aquestes normes en el blog propi.
2. Compartir 7 fets sobre un mateix en el blog, alguns a l’atzar, altres de curiosos.
3. Invitar a 7 persones al final d’aquesta entrada, deixant el seus noms i els enllaços als seus blogs.
4. Fer-los saber que han estat invitats deixant un comentari en els seus blogs.
5. Si no tens 7 amics (collons, què trist no?), o si algun ja va ser convidat per algú altre, busca a algun estrany a la xarxa (doncs mira, em sembla que ho faré)

Ell va fer una llista amb set pel·lícules que tenien la paraula set en el títol. El Cuchitril literario un altre animador de la lectura, també l’ha fet i va parlar de set llibres. Jo parlaré d’allò que és conegut per tenir la paraula set i que m’afecta, poc o molt.

Quines set coses meves puc explicar que tinguin el número set en comú?

1) La primera és fàcil del cagar. Els set pecats capitals. Els tinc tots i els practico tots. Senyor, no cal que m’absolguis...!

1. La gola. M’agrada jalar. I bé.
2. La peresa. M’agrada dormir. I molt.
3. La cobdícia. Sóc racano de collons.
4. La luxúria. No cal dir-ho: set cop per setmana.
5. La ira. Ja sabeu com em poso quan no m’envieu els relat en la data indicada... (per cert, he de sortir a cridar al replà?)
6. L’enveja. Sempre vull el que no tinc i és vostre.
7. La supèrbia. Val, sóc una mixa xuleta, Què passa?

2) I que em dieu de les set virtuts? Sí ho heu encertat: les tinc totes també.

1. La humilitat. Sóc molt humit, sí. (...)Ah! És humil? Doncs això...
2. La generositat. Però si els veïns no pareu de pujar a fotre’m el pa i la sal de casa!
3. La castedat. Aquesta, forçada els dies de precepte...
4. La paciència. Ho he demostrat, no? Mira que sou tardons en fer un cadàver exquisit!
5. La temprança. Deixeu que conti; un, dos, tres,...deu! Val, m’ha passat el neguit.
6. La caritat. Sí, recordo que un cop vaig deixar una almoina a un taxista.
7. La diligència. Mira, aquesta no la tinc. Jo vaig en vespa...

3) I dates en què recordi pel número set. Deixa que pensi... Ah, sí! L’any 77 tenia quinze anys. Vaig estar a Canet Rock. Em sé de memòria la cançó del Sisa del “El Setè cel.” (en el vídeo sóc el que surt allà al final, estirat a terra).

4) Que què faig els set dies de la setmana?

1. Dilluns: penco i bloguejo
2. Dimarts: penco i bloguejo
3. Dimecres: penco i bloguejo
4. Dijous: penco i bloguejo
5. Divendres: penco bloguejo i peco (de pensament)
6. Dissabte; bloguejo i peco (d’acció)
7. Diumenge: peco (d'omissió)

5) I què em dieu de les set arts?

1. Pintura: sóc un admirador de l’obra dels membres de Dau al Set
2. Escultura: em miro al mirall i
   
3. Arquitectura: el setè pis, és el millor del bloc: alli ningú segueix el setè manament...(quin era?)
   
4. Literatura. Llegiu-vos El Jardí dels Set Crepuscles, de Miquel de Palol. I després me l’expliqueu...
5. Música: La setena de Beethoven no és de les preferides, però no està mal.
   
6. Dansa. No cal dir que espero que alguna veïna em dediqui una dansa dels set vels!
7. Cinema: sempre em va agradar “La última carga”, on els indis es carreguen al Setè de cavalleria del general Custer.

6) He tingut set vides abans de ser el veidedalt...Però millor no us les dic.

7) He visitat les set meravelles del món:

1. L’illa de Menorca
2. La plaça Sant Felip Neri de Barcelona
3. L’Empordanet
4. Paris, la nuit
5. El Carib, a Costa Rica
6. Els blogs dels veïns del replà
7. El teus ulls

I a qui li passo això? Sempre ho faig a gent que no li hagi passat abans. Doncs aquest cop seran set veïnes: la Poetesa barman, la Khalina, l’Albanta, la Lucrècia, l’Assumpta, la Rateta i l'Helena; que evidentmetn, em poden enviar a pastar fang.

Àpali!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De Calents i contents (14): Menjar-te'm, de l'Arare

La Montse, coneguda en el món de la blogosfera com Arare, és una blocaire de llarg recorregut. Jo diria que no conec cap altre que mantingui tants blocs actius... O potser sí; però no amb tanta empenta i intensitat. La trobem arreu. Un dia ens va confessar que és àvia, però em sembla que té l’esperit més jove que molts dels que la llegim. I és que és un cul de mal seure i uns dits de mal seguir. No l’atrapem; i ella està a tot arreu.

Des de Blanes ens ha delectat amb múltiples excursions pel seu (i el nostre) mar a bord del Blauet. I des del seu blog, ens transporta a molts viaranys; sempre amb un esperit crític, solidari, compromès. Us convido a navegar amb ella tot que en el realt, ho faci des d’un espai més limitat com és l’aigua d’una banyera... d’on sortirem ben molls per fora i ben humits per dins.

O si no, deixeu rajar l’aixeta...i escolteu

PS

I espero més col.laboracions vostres, que se m'acaben!

Els anteriors relats del Calents i contents:

1. "Mitja taronja", de El veí de dalt

2. "Papers cubans", de la Joana Torres

3. "Unes botes fetes a mida", de la Caliope

4. "Debilidad", de Guiller Pirata (no té blog)

5. "Un dissabte qualsevol" de l' Estripanits

6. "Mandra", de Llum de dona

7. "Cita a cegues", de Trina Milá

8. "Ments-turbacions, de El Gatot
9. Entrevista de feina de l' Skorbuto eròtic

10.Rashia , de Rebeca

11. Bassals, de Clint

12. Tan diferent, de Lady Griselda

13. La taquillera. de El veí de dalt

Aquí, l'audio

I ara el text:

Menjar-te'm!

Va preparar la banyera amb molt de compte. Aigua calenta, escuma, olor de roses i sàndal; una combinació que era tota una invitació per als sentits. Mentre s’acabava d’omplir, es va anar traient la roba. Lentament. Primer les sabatilles d’esport, després, els mitjons; seguidament, la malla de lycra; estreta i suau que li dibuixava el cos.

La seva pell suada per l’esforç lluïa a l’altra banda del mirall i ella no va poder estar-se de contemplar la rodonesa dels seus malucs, esculpits a força d’anys d’entrenament. Definitivament, se sentia satisfeta de la seva figura, tot i que era molt conscient de l’esforç que havia de fer per mantenir-la.

L’aigua continuava brollant i queia sobre la superfície blanca de la banyera, que amb el núvol d’escuma, s’anava convertint en un recipient luxuriós. Es va treure la samarreta i va restar així: vestida només amb les calces, diminutes, i els sostenidors, de tall esportiu; però que li feien uns pits molt atractius.

Es mirà al mirall, aquesta vegada de reüll. Acaricià amb falsa desídia els seus cabells, curts i esvalotats. Es llançà un petó a ella mateixa i es tragué les calces. Contemplà el pubis depilat i s’encengué tota. El reflex de la seva pròpia imatge, només amb els sostenidors posats, la féu posar vermella. Amb una sensualitat que gairebé desconeixia se’ls tragué i quedà nua al seu davant. Tancà l’aixeta i es ficà dins aquella mescla olorosa d’escuma i aigua. El contacte del seu cos castigat amb l’aigua fou una revelació. Ensumà els vapors que en sobreeixien, tancà els ulls i es deixondí tota.

Ell va arribar de seguida, feia olor de mar i d’eucaliptus. Arribava suat, entrà a la cambra de bany i s’esguardaren amb intensitat; no va caldre ni mitja paraula. Es tragué sabatilles, mitjons, samarreta... Mentre ho feia, ella contemplava el seu tors despullat, musculós i masculí, perlat per la suor. Només es va deixar posats els pantalons d’esport i la mirava fixament. Ella endevinà una erecció sota el teixit. Somrigué i allargà les dues mans cap a ell, en una càlida invitació.

Ell entrà dins l’aigua. El primer contacte entre tots dos fou com el primer glop de xampany, com el primer esguard entre dos amants furtius. Ella li tragué els pantalons, impregnats de suor, d’aigua i de desig.

Lentament ell va anar acariciant-li les cames, des dels dits dels peus fins a la cintura. Els seus dits es van entretenir a la rodonesa de les natges. La incomoditat de la postura se suplia amb escreix a través de la mirada anhelant que ella li dedicava, sempre en silenci.

Acostà els dits a la cara d’ell i li acaricià el cos amb ronseria. L’obligà a tancar els ulls i li passejà els dits per les parpelles. Baixà fins a les galtes, el nas, els llavis... Ell no es movia. Li ficà els dits dins la boca. Ell els xuclà amb avidesa mentre ella portava l’altra mà al seu propi sexe.

Ell obrí els ulls i ella també. Les mirades es tornaren a trobar. Sortejaren les dificultats fins que les boques es van trobar, amb avidesa, l’una dins l’altra, devorant-se amb una passió propera a l’embogiment.

L’olor que desprenia l’aigua junt amb l’aroma dels seus desitjos els excitava encara més.

Ell s’aixecà i ella quedà agenollada, amb l’aigua fins a la cintura. Portà el seu cap fins als malucs d’ell, l’envoltà amb els braços i engolí el seu membre amb la boca golafre, delitosa per tastar aquella menja. Ell li agafava el cap amb les dues mans, esbullant els seus cabells i emetent gemecs de plaer.

Ella passejava la seva llengua pel sexe d’ell. De tant en tant només el besava, portava les besades cap a les cuixes, li llepava el cos i tornava a agafar el membre entre els llavis per assaborir la química amorosa que ell li oferia...

De cop va desfer-se de la seva abraçada, però continuà bevent de la font de plaer. Es dugué la mà al seu sexe i el notà càlid i humit. Començà a acariciar-lo a poc a poc, després vigorosament, sense deixar de besar, llepar i engolir el caramel que tenia entre els llavis. Arribà a l’èxtasi i gemegà de plaer...

Llavors obrí els ulls i, lentament i peresosa, sortí de la banyera, es cobrí el tors amb la tovallola. Mig humida encara, s’acaricià la pell amb aquell bàlsam amb olor de roses que ell li havia regalat feia dies. Sonà el mòbil.

—Digui’m

—Hola, amor, ara surto i vinc cap a casa. Què has fet mentre m’esperaves?

—Menjar-te’m... –va respondre, voluptuosament.

© Montse, 1999

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Les Històries veïnals als mitjans de comunicació

Al final havia de passar. Algun periodista espavilat havia de parlar de nosaltres. L'Alber Muñoz, del Diari de Barcelona (sí, l'històric Brusi, que ara es publica només en format digital) va contactar amb mi fa dues setmanes per fer ressò de les Històries veïnals en aquesta mitjà; dins la secció "B de blog". Collons!, no m'ho podia creure!

La idea era entrevistar a quatre participants per fer un breu reportage sobre l'origen, la metodologia i els objectius d'aquesta anada d'olla. Com treballem les HV i com es veuen des de quatre angles particulars. Com a "pare putatiu" de la criatura em vaig prendre la prerrogativa de convidar a tres membres més de l'escala. Per ser paritàriament i polítcament correctes vaig pensar en dues noietes i un xicotet. Calia que fossin de Barcelona ciutat (o voltants), tinguessin predisposició immediata a ser entrevistats i no els fes res sortir amb el seu somriure en pantalla. I que fossin fidels a les HV des del principi. I els escollits foren l'Anna Ramírez de Biblosfera, la Carme Rosanas, de Nova col.lecció de moments i el Jordi Pujadas, alias Puji, de La Cullerada. Quatre genets de l'Apocalipsi veïnal. Uns cracs; com tots vosaltres. Un plaer compartir pantalla, ja ho sabeu!

Val a dir que tot i les meves reticències incials (absurdes, realment), l'experiència ha estat divertidíssima i excitant. Vaja, almenys a mi m'ho ha semblat. Ara ja podem dir que els de les Històries veïnals som una micatona mediàtics...

Mireu, escolteu i llegiu. Crec que l'Albert ha fet una bona feina periodística (jo, que ja creia que no en quedaven gaires, de bons periodistes!). Fins i tot ens ha fet fer un microrelat veïnal improvisat per demostar quins és el modus operandi. I és que fem por de veritat! (i no ho dic pel teu careto, Puji! ;-)

www.diaridebarcelona.cat

Si voleu veure el vídeo des del diari, cliqueu AQUÍ.

Ah!, i us recomano que segui aquest mitjà. Altres bloggers han sortit a la seccio i sempre s'aprenen coses noves.


PS Per cert, que passa amb les HV de l'escala A (La castedat) i D (L'adulació) que no arriben; eihn? M'hauré de posar seriós? ;-(

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De lectura (56): I…, de Carles Castell

«Així dons, escriuré sobre la vida i la mort, l’amor i el sexe, la literatura i la política, l’amistat i la mesquinesa, caricaturitzant les situacions més quotidianes ironitzant sobre els vicis i virtuts als éssers humans. Res de mons paral·lels i realitats virtuals. L’existència diària dóna per això i mol més...» (de la Introducció)

<

Sagaç.

La frase que encapçala el post és tota una declaració d’intencions que s’acompleixen amb escreix. Sobre aquest principi està escrit el llibre que mai haureu llegit amb el títol més curt de la història: “I...” I perquè aquest títol? Doncs perquè totes els relats que conté –peces més o menys breus, que versen sobre els principis de la quotidianeïtat més descarnada-, comencen per aquesta lletra. Fins i tots les tres cites que encapçalen cada bloc són d’autors que s’escriuen amb “i” amb obres que comencen per aquesta vocal (Ildefons Iborra; Inèrcia; Isabel Illesques, Idiotes; i Imma Ivars, Il.lusions. Collons! Això deu ser motiu de psicoanàlisi literària?

Quaranta-quatre peces que tenen com a principi argumental una visió personal, fresca, desvergonyida, desimbolta, però no per això menys compromesa i àcida, sobre la vida mateixa: les relacions humanes, els somnis personals, la feina, els desigs quotidians,... Així d’ample, així senzill.

Cal dir que alguns contes tenen un aire calderesià innegable (de Pere Calders, s’entén, no de calderes de butà); que versen sobre l’absurditat que hi ha en accions i fets surrealistes que esdevenen simplement quotidians, assumits pels seus protagonistes. Segurament, són els millors del llibre. L’home que conviu amb una dona que sap del cert que no és la seva dona de veritat però que actua com si ho fos; i acaba per rendir-se als fets (Intercanvi); el netejavidres que cau de la bastida i acaba flotant en l’aire (Ingravidesa) o el discurs inaugural de l’alcalde del nou Liceu que confon aquest local amb un himeneu (Inauguració), en són un bon exemple

Però n’hi ha d’altres que el superen en hilaritat. Ni el mateix Quim Monzó els hagués superat.. Molts són de relacions personals, a les quals ens hi trobem tots un cop i un altre: els correus electrònics de dos nuvis que es van entrecreuant cada cop més molest l’un amb l’altre per acabar en foc d’encenalls (Interacció); els quatre personatges que parlen del pas inexorable del temps (Instants); l’home que vol deixar la dona però que no acabarà de fer-ho mai tot i que s’ho proposi cada dia (Impuls); l’home que viu obsessionat per rebre missatges per tots els mitjans possibles (telèfon, fax, email, facebook,..) però que segueix estan sol com un mussol (Incomunicació),...

Molts són peces brevíssimes; com les que ens tenen acostumats els periodistes de columnes de premsa diària. En aquests casos, una cínica crítica social aflora en les mans de l’autor: L’absurditat del reciclatge mal entès amb els arbres de Nadal (Insostenibilitat); l’empresa que omple de fragàncies originals la ciutat i acaba sent víctima del seu propi èxit (Innovació), uns sensors que permeten visualitzar allò que pensem (Invenció); les trampes a que ens sotmeten els operadors dels mòbils (Incoherència) o la inutilitat dels processo participatius als que ens sotmet alegrement l’Administració (Implicació).

Hi ha també lloc per a l’erotisme més desenfrenat, singular; com el conte del mèdium que ens transforma en el marit mort per satisfer vídues insaciables sexualment (Immortalitat) o la noia que empra els cargols com objecte masturbatori –ja us dic jo que aquest home no gira rodó! (Intimitat).

I és que en les relacions del dia a dia és on Castell troba el material per la seva reflexió. Per mi que aquest home va pel carrer o mira per la finestra, observant a tort i a dret la gent que passa pel seu voltant i empescant-se una història cada cop que veu un personatge que li fa el pes. Agafa l’ordinador i li surten així, a raig fet.

Segurament no és literatura de gran calatge. És literatura directa, senzilla, que entra fàcil. No hi ha floritures, ni circumloquis, ni divagacions. Literatura directa a la vena. I això que sembla fàcil; companys, no ho és gens. I per això és una llibre del tot recomanable. Especialment pel veïnat que ens trobem al replà, que ja sabeu que l’humor és un arma poderosa que mou muntanyes i que ens fa ser millor persones. Vaselina de la fina.

Dona la casualitat que vaig conèixer l’autor dels relats en una nit de borratxeres compartides. Davant altres amics, de cop i volta es va treure un paper i el va llegir en veu alta. Caram! Això prometia. «Podries fer alguna cosa amb ells», li vam espetegar. I ens va fer cas. El fet és que estem davant una obra que ha guanyat el darrer Premi Literari Jaume Maspons, de sàtira i humor, que atorga El Nou 9 de Granollers. Tenim una altra borratxera pendent. Crec que els proper conjunt de relat començaran per ç. O era l’hac aspirada? Bé, no sé..., ja s’ho farà....

Si voleu veure les 55 ressenyes anteriors, cliqueu aquí:

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De memededicatòries blocaires(11): Una cervesa més?

Quan he vit l'anunci, tot i que no he entès res, he pensat de seguida amb ell.



Fem una Guiness, Clint?

(O dues...)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Els veïns de l'escala (2): Vincent Machin, chafarrinador

Seguim amb els perfils biogràfics dels meus veïns i veïnes de bloc. Ara li toca a Vincent, xilè, pintor; el veí de l'entresol primera. A veure què ens diu d'ell mateix...

Foto: M. González

"Ya desde mi más tierna y sudorosa infancia, comprendí que no pintaba nada en ningún sitio ni lugar. Y menos con las mujeres, a las que embrutecia con solo mirarlas. Dotado de un carácter que podríamos definir como "pocero, poluto y merdellón", muy pronto, cuando ya tenia 32 años, decidí emigrar de mi país y extraer partido a mis cualidades innatas mugriendo paredes de forma descontrolada allí donde me requerían.
Las paredes que pinto están adornadas con numerosas huellas digitales, esputos (y no estupros) y chorretones de las más insólitas secreciones (de mi cuerpo y de fuera de él). Los resultados de mi obra han hecho la delícia y han inspirado a poetas, bailaoras, cantantes y personalidades de la prensa rosa, con lo cual me he labrado mi tan merecido como inesperado éxito. A punto estuve de ser el encargado de pintar el techo la sala de citas de un meublé europeo que me arrebató en el último momento un mallorquín de dudosa reputación. Y lo mejor és que, como yo digo, "Solo hago lo único que sé hacer: dar color a mi vida."

No cal dir qui ell és el responsable de pintar-nos el replà de l'escala cada any.

Els altres veïns de l'escala;

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter.
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresol primera

Si vols enviar-me el teu perfil, ja saps...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

C@ts a la càrrega!

La gent de C@ts no paren! Després de l'èxit de la convocatòria del 2008 en que van (vam, en primera persona del plural) atogar tretze premis a tretze blogs que se'l mereixien sobradament; enguany s'han empescat una nova modalitat: la millor iniciativa blogaire del 2008

Volen que els blocaires premiin propostes l'objectiu de les quals era fer participar un bon nombre de blogaires, així com les iniciatives unilaterals de blogaires que volien tenir un detall envers altres blogaires, sense esperar resposta. Aquell homenatge tan sentit, aquella festa en què vau participar, aquell regal que vau rebre per part d'algun altre company blogaire...

La mecànica de la convocatòria és la que ja coneixeu tots. Hi haurà un temps de proposta d'iniciatives que fixarem entre el 15 de gener i el 15 de febrer, i posteriorment un període de votació dels nominats via formulari. Està previst que les votacions s'estenguin fins al dia 10 de març, moment en què quedarà decidit quina va ser la millor iniciativa blogaire de l'any que acabem de deixar enrere. El resultat final es farà públic el dia 15 de març.

Les normes les trobareu aquí

Animeu-vos a participar-hi i a fer-ne difusió. El dia 15, els amics de C@ts publicaran el post per començar a proposar.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Del Museu del Disseny Friki (25): El mòbil nicotinat

En MacAbeu, l'àlias de Xarel_10, me'l fa arribar, tot estossegant des del seu blog.

Que sou uns viciosos del tabac i dels SMS? A banda dels altres vicis que ja us conec... Doncs ja teniu la solució! Mentre enceneu la cigarreta, podeu anar enviant-vos missatges o omplir-vos els pulmons de més nicotina (us he dit que jo no fumo? Bé, no fumo cigarrets...).

L'invent és real: un telèfon mòbil dins un capseta en forma de paquet de tabac. Que no us l'agafi la mama i us el llenci a les escombraries! Es diu Cicarette box 668 i és un cel.lular GSM, amb una pantalla a color d'1,8 polzades, reprodueix mp3, Midi, mp4, 3GP i arxius d'imatges JPG i GIF, i pot navegar amb WAP.Val 89 euros. Collons! Per fer propaganda, se les inventen totes!

De pet a la galeria del Museu friki!

El que no sé és si us el vénen si sou fumadors de Ducados!

Altres objectes del Museu del Disseny Friki els trobareu a:

1. El gosset plomall (del Veí de Dalt)

2. La maleta sonora (de Té la Mà Maria)

3. La discoteca amb rodes (de Roy Marphille)

4. La bici "empalada" (o que "em pedala?") (de Roy Marphille)

5. El rentamans enculat (de Zel)

6. El senglar sintètic (pel Veí de Dalt)

7. La tomata ensucrada (del Gatot)
8.Les mans dorades (de l'Arare)
9.Les teles-filmines (de Viatger)

10. El teclat Chiquiliquatre (de la Kpi)

11. La tele-aixella (de Roy Marphille)

12. La bicicleta florida (del Veí de Dalt)

13. El casori de cucudrulus (de la Llum de dona)
14. El pallasso piltrafa (de Jesús M. Tibau)
15. La Sagrada Família levitant (per Pere)
16. Urinaris evangèlics (de Núria Aupi)
17. El pessebre emmarcat (de Té la Mà Maria)
18. La pistola alcohòlica (del Chamb)
19 El ratolí brillant (d'Eva)
20. La parelleta porcelanosa (d'Abogada en Barcelona)
21. L'USB follador, del Bixo
22. La samarreta felina, de Kapitana64
23. El cagalló retratat, de Lucrècia de Borja
24. L'astronauta muntanyenc, del Viatger
25. El mòbil nicotinat, de Xarel_10

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Israel-Palestina, el conflicte insalvable?

El meu no és un blog polític. Sempre he pensat que no paga la pena dedicar un blog que parli d'allò que cada dia els mitjans en van plens... Però crec en la política com a mecanisme d'ordenar una societat. Per això encara voto. La meva etapa anarco fa temps la vaig deixar enrera. Però cada dia, quan veig el talant de la classe política que direigeix el nostre país i la que mena els designis mundials, torna amb més força la meva incredulitat adolescent, ho reconec...

Sempre he pensat que l'humor és una manera vàlida, seriosa i compromesa d'apropar-se a la realitat. No sé si transformar-la; però almenys d'enfrontar-s'hi. Si sou veïns del replà això ja ho sabreu des de fa temps. Pero hi ha coses sobre les que no es poden fer bromes. I no sé com apropar-m'hi des de l'humor. Ja imagineu de què parlaré avui. Fa dies que hi dono voltes.

Com tots, procuro estar informat de la realitat i contrastar al màxim (fins allà on el temps i els meus coneixements em permeten) les opinions radicalments oposades que ens arriben. Llegir, entrendre i valorar unes i altres postures i plantejaments, per després pendre partit. Perquè a la vida sempre has de prendre partit per una o altra opció. Per la parella que esculls, l'equip de futbol al que ets fidel 0 els pantalons que et compres a les rebaixes. Això no treu que puguis dialogar, riure i compartir amb aquells persones que no aguantes o pensen radicalment diferent que tu. A la feina tinc autèntics cretins amb qui he de (i puc) mantenir unes mínimes relacions de cortesia. Entre persones això és possible. Potser entre pobles, no.

Els conflicte àrab-isrelià, més concretament, palestí-israelià, sempre m'ha tret de polleguera. Entenc que el poble jueu va patir un autèntic genocidi durant la Segona Guerra Mundial. Que històricament han estat bandejats de molts llocs. Des de casa nostra fa alguns segles, sense anar més lluny. Que les teories sionistes Teodhor Helz tinguessin acollida en el context històric post-bèl.lic del 1945 i que es donés una terra promesa a un poble que no tenia estat. Que d'un desert han fet un vergel. Que Israel és un país democràtic, avançat; on les dones tenen un paper rellevant. Amb un exèrcit de primera fila i un servei d'espionatge (segur que ja m'han clissat!) de primer ordre. Que pot ser model per a nosaltres, els catalans, en certes coses.

Però no se'm pot negar que és indignant, reprovable i fastigós la mesura de força que han imprès a la seva política defensiva. No ara, des de sempre. Davant el terrorisme de Hamàs apliquen pura i simplement el terrorisme d'estat. No em vingueu amb collonades. És així. Les accions que l'exèrcit israelià i els dirigents polítics dels país (no dic els jueus ni els israelians), ha estat pura i simplement, d'extermini i genocidi. No hi ha un exèrcit davant un altre exèrcit. Els soldats israelians juguen a exterminar ratoneres. Les pedres de la intifada són les ames de la desesperació.

És ben cert que l'OLP va pecar de corrupció en el seu estrenat govern palestí (I que recordeu que no és ni de bon tros la porció de terrenys que els pertocaria segosn els acords de Pau d'Oslo). Que no va saber acceptar el triomf democràtic (he dit democràtic) de Hamàs a la franja de Gaza. Que la població civil és també hostatge del fanatisme islamista. Pero també és cert que l'estat d'Israel ha incomplert sistemàticament totes i cada una de les resolucions de les Nacions Unides que fan referència als territoris ocupats i a l'aixecament del mur de separació (algú es creu seriosament avui en dia que aquest organisme serveix per a res en el món??? Tretze dies han tardat aemetre un comunicta demanant l'alto el foc!). Que els EUA estan darrera tots els vetos polítics i que han alimentat, any rera any, l'armament del país, en una geopolítica que els conveia a ambdues parts. Què diu Obama al respecte? No el sento parlar amb tanta convicció que quan deia "yes, we can". Seran ells els únics que podran posar una mica de seny a aquest desgavell? No hi confio gens.

I sabeu que penso? Que la religió està en les besceroles de tot el conflicte. D'uns i altres. Que un poble es consideri l'escollit per uns textos bíblics tan aleatoris com l'existència del mateix Déu, i que basteixi tota las seva idiosincràcia sobre l'establiment d'un Gran Israel en la terra promesa és la mare de tots els ous. I contra les religions només hi ha un atac i una defensa: el convenciment de la seva inutilitat des del raciocini i el diàleg respectuós i seré... Ja sé que és il.lús dir-ho. Però així ho penso. Que el veidedalt sigui ateu tampoc us ha d'estranyar a aquestes alçades, oi?

I d'aquí no ens en sortirem.

He seguit aquest dies la controvèrsia que els conflicte bèl.lic genera en al xarxa de blogs. N'hi ha, com és lògic, per tots els gustos. Amb tos els matisos possibles. Us n'ofereixo alguns. Voldria que aquest replà també fos un lloc d'encontre, de debat, de diàleg. D'allò que ja s'ha perdut ja, definitivament, al Pròxim Orient; immers en una espiral d'odi enquistat. I sincerament veig que uns i altres no pensen en la pau sinó en un impossible per les dues bandes: l'extermini, ras i curt, d'un poble. I aquí, Israel té les de guanyar. Em consta l'existència de grups i postures que des de dins Israel i Palestina reclamen un status quo pactat, una solució dialogada, d'igual a igual. És cert que un poble té dret a defensar-se d'una agressió. Però a aquest preu? I quina sortida s'ha deixat a l'oprimit; a qui si li derreuix la casa sistemàticament, se l'impedeix treballar, se li ocupa el territori per dret de conquesta, se li impedeix reclamar justícia i se l'ailla de la seva gent i del món; sinó l'ús de la violència i els atacs suicides ? No els justifico; però els entenc perfectament. Hi ha una estratègia clara d'ofec sistemàic del poble palestí que ve de lluny. No em vingueu amb collonades.

Els néts d'aquells que van sortir de Palestina el 1948 i van omplir els camps de refugiats, i que ja mai més tornaran a casa seva, són ara els dirigents de Hamàs. Els podem demanar respecte i consideració vers l'estat que els ha menystingut i oprimit tots aquests anys? Que han patit fins a l'extenuació el bloqueigs econòmics i sanitaris, amb murs de ciment infranquejables? Recordo la masacre de centenars de civils als camps de refugiats de Sabra i Chatila al Líban ocupat amb la condescendència de l'exèrcit israelià. Recordo l'inici de la segona intifada el 2000 arran el pas arrogant d'Ariel Sharon pel pla de mesquites àrabs de Jerusalem. No van ser els palestins qui van matar a Isaac Rabin per l'esquena el 1995. El mur de l'aparheid és l'aquiescència de la humiliació.

Que un organisme tan neutral com la Creu Roja hagi posat el crit al cel aquests dies, essent atacada quan volia recollir ferits i morts, és ben simptomàtic que no estem davant un graó més de l'etern conflicte. S'ha alçat una bota que vol aixafar terroristes, sí; i, de pas, sembla que tot un poble.

El conflicte acabarà algun dia, cert. Acabarà com sempre: amb Israel com a clara triomfadora, amb els postures encara molt més enfrontades, amb l'odi radicaltizat, amb milers de colons implantant-se en terrenys que no els corresponen, amb el fanatisme religiós d'uns i altres com a pal de bandera.

Però el veidedalt no pot deixar d'estar aprop del dolor del poble palestí. Un mort israelià per 100 mort palestins són magnituds esfereïdores. L'una i les cent. Això no és una guerra. Ni una acció quirúrgica. És un despropòsit de totes totes. És clarament una actitud on la vida humana (d'infants, nens, dones, homes) no té cap valor. I què podem fer des de fora? Què fa, què hi pot fer la comunitat internacional?

Jo no sé fer res més que parlar-ne. I fer saber la meva solidaritat amb el patiement angoixant del poble palestí. I la voluntat i el desig que uns i altres visquin en pau algun dia. Sense més ofecs ni opressions. No acabarem amb les religions. Ni amb els ultraortodoxos d'un i altre bàndol. Però almenys que algú faci que aquestes es respectin. La solució no els vindrà de fora.

Per tot aicò, i mésm avui el meu cor és a la manifestació de Barcelona.

_____________________

Veus que sento al replà...

Efrem, Benvinguts, Màrtirs
Elies, Dies de fúria, Amb Israel, ara i sempre
Gos Gànguil, Som i serem, La lluita continua
Dessmond, Itching like grass, Un país de merda ; on recorda aquest joc
Ferran Caballero, Ferrancab, Solidaritat amb palestina
Facebook, Grup de suport al poble israelià
Grup Catalunya-Israel
Zel, Ara Mateix, Einstein ja ho va dir...
Merche Pallarés , Del sol y de sus lunas ; Recordádnos
Joana Torres, Joana Torres, Aqui falta gent
Toni Ibañez, Entrellum, The blod libelist
El Gatot, El Gatot, Què és fonamental?
Yere, Mundo maltratado
Oscar Ramírez, Tot és possible, Carta d'un ciutadà italià
Palestina Tkin Tank, Palestina Tkin Tank
Aljazeera, Aljazeera

I moltes més que sou en altres escales...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: