Coneixieu la cançó d'en Sisa? M'ha vingut a la memòriaaquesta curiosa estrofa que podríem qualificar de metàfora (premonitòria?) del que sembla que s'està empescant l'ajuntament barceloní aquests darrers dies sobre el futur del paradigmàtic passeig. És evident que cal ordenar i regular certs usos en la ciutat. Milers de persones convivint en un mateix espai necessiten de certes "regles de joc" que pemetin la convivència mútua. Per això hi ha semàfors, aparcaments, carrils bicis, horaris comercials, espais públics, àrees comercials, recollida de deixalles,... Una altra cosa és com es fan aquest regles i qui les estableix. Si deixem que vinguin soles, malament. Perquè les regularà el mercat. I el mercat ja sabem que no té gaire sentiments ni cap racó per a nostàlgies.
Ara sembla que li toca a la nostra Rambla una rentada de cara. El carrer més visitat, més transitat, més cosmopolita de la ciutat, sembla que no està a l'alçada. Barcelona amb els Jocs Olímpics ha aconseguit més que "situar-se en el mapa", com volia en Maragall (el Pasquis, no el poeta). Perquè són legió els turistes que hi transiten i diverses les malifetes que entre tots, pobreta!, li hem anat fent. Ara toca fer dissabte.
Però la Rambla és més que un passeig. Un passeig que ha originat un verb propi (ramblejar); que deu ser una situació lingüística única al món. La Rambla d'ara és molt diferent a la que deuria haver estat el segle XIII (precisament perquè era un camí fora muralles), a la del XVIII (solcada de palauets, convents i edificis religiosos, o docents), a la del XIX (amb un pes popular inclinat cap el Pla de les Comèdies, sense el Liceu encara aixecat), a la d'abans de la Guerra civil o a la de fa tan sols quinze anys (sense estàtues humanes, sense dibuixants ni artesans a la part baixa; però amb un quiosc de refrescs a Canaletes, rotllanes de culès fent-la petar, netejabotes, cadires al capdamunt on seure a "badar", o aquell fotògraf que t'immortalitzava "mirant l'ocellet" amb Colom al fons, per dir quatre escenaris desapareguts). I precisament per això, perquè és un espai viu, en evolució i en canvi permanent, amb personatges singulars que han vingut, s'han estat i no tornaran mai més (la Monyos, Ocaña, el poeta de la Rambla, la meretriu de la Pensión Lolita talonejant el terra,...), cal no posar gaire traves ni acceleradors a la seva evolució.
M'agrada la Rambla. M'agraden "les seves rambles". Perquè és un passeig fet de pedaços distints que, tots units, singularitzen aquest espai. No em molesten els ocellaires (potser que venguin certs animalons, sí); no em molesten les estàtues humanes (potser sí la seva proliferació); no em molesta la gent que ven cerveses, ni els guiris que es deixen timar jalant arrossos horrorosos; ni les putes, trileros o camells que surten a cercar clients; ni el terra de lloses ondulades que volen aixecar, ni que em costi de passejar tranquil en certes hores (per no dir el 23 d'abril!) , ni les botiguetets "cutres" de souvenirs, ni que hi hagi monuments horribles com el de Pitarra o arrauxats que celebren els triomfs del Barça. En el fons, sóc un nostàlgic de la Rambla com l'amalgama de les mils cares que ofereix la ciutat. Heu llegit un llibre intitulat "24 hores a la Rambla"? És la compilació de 24 relats de 24 escriptors catalans que descriuen una hora d'un dia al passseig. Us el recomano.
Quan era estudiant, solia anar moltes tardes o vespres, tot sol, a la Rambla pel simple plaer de passejar; de ramblejar, sabedor que sempre hi trobaria algun conegut a qui saludar i fer-la petar o algun esdeveniment que m'omplís el temps. Sempre hi haurà aparadors, quioscos, llibreries, exposicions, cafès, espectacles,... on aturar-se. I al capdavall, el mar.
No m'agrada que trastoquin gaire la Rambla. Si realment s'ha degradat el problema no és el passeig en si. És que l'esperit de la mateixa ciutat s'ha degradat. I la Rambla no és tan sols el passeig, és també tots els carrers limítrofes que hi van a parar. No m'agrada que es deteriori urbanísticament, evident, però no la volguem convertir en una Passeig de Gràcia perquè precisament, la gràcia (:-) està en que no ho pot ser mai. Aquest to polièdric que donen els comerços (els cutres i els senyorívols) i la gent que hi transita (la d'ací i la d'allà) és el que dóna força i trempera al passeig.
Dignificar la Rambla? Potser sí. Però crec més urgent dignificar certs indrets del Casc antic que estan deixats de la mà de Déu (i de l'alcaladia), com serien el Forat de la Vergonya, a Ribera; o la Plaça Orwell en certs pics de l'estiu. Ja sé que la Rambla no es fa sola. És com la natura: és la mà de l'home que la modela i transforma (d'això prometo parlar-vos-en un dia). La qüestió és qui decideix aquesta evolució: els ciutadans que hi passegen, els comerciants seculars, els botiguers nouvinguts, els guiris que l'envaeixen (en un sentit demogràfic, no pejoratiu), els "gurús del disseny comme il faut" (Bohigas et alii), les botiguetes de souvenirs, les floristes, els quioscos d'ocellaires, els mitjans de comunicació ... o tots plegats?
No tancaran la Rambla. Senzillament, no es pot.
Diguem que més que correcte. No apassionant, però. Emili Rosales juga a posar dues històries en paral.lel. A un galerista fill de La Ràpita (història A) li arriba misteriosament a les mans un mecanoscrit autobiogràfic d'Andrea Roselli, arquitecte italià del XVIII, que rep l'encàrrec del rei Carles III de tirar endavant una nova ciutat a prop del Delta de l'Ebre, a l'empara de Sant Petersburg (història B). El coneixement del diari personal i la singladura cap al fracàs conegut del somni il.lustrat, alterna amb la història real del protagonista, Emili Rosell, esquitxada per una relació d'amor i desamor. La trama avança amb la lectura del mecanoscrit i la situació de crisi del galerista i del seu entorn. Com a nexe, entre A i B, està la recerca d'un quadre de Giambattista Tiepolo un dels darrers mestres de l'escola italiana del vuit-cents i que mai s'ha trobat. Un quadre, com no, que plasma la bellesa d'una amant -la de l'arquitecte-, que és a l'hora la recerca del mateix amor de joventut del protagonista. Dues dones que la fan ballar als protagonistes. Dos homes en hores baixes, a la recerca d'un paradís perdut. 
Entrades
