MOLTA TARDOR

A la fi ja treu el nas. Ha arribat furient, rabiosa, encara no ben establerta al calendari però sí en la rutina del dia a dia. Beneïda tardor!. Els nens a l'escola, els grans a la feina (i gràcies de tenir-ne), els guiris a casa seva, els turistes i els estiuejants, tots als seus respectius corrals i cadascú a casa seva.

M'encanta aquesta sensació de calma que desplaça a la rauxa esvalotada i aclaparadora de l'estiu. La temperatura s'ha desinflat de cop i han arribat les primeres pluges, acompanyades a estones d'un solet que promet fer néixer bolets. M'encanta la tardor, no sé si us ho havia comentat. M'encanta i m'emociona veure com l'esdevenir cíclic de la natura segueix continuadament, any rera any, el seu ritme inalterable. M'encanta aquest ordre i aquesta serenor. Potser sigui perquè em començo a fer gran, potser sigui perquè tinc el cor una mica cansat de tanta polseguera seca que l'estiu m'ha deixat en l'ànim. Tinc ganes de tancar les portes dels balcons de casa i dormir tapada entre els llençols i una manta, encara que de moment, sigui primeta. Ja aniré afegint capes de ceba una sobre l'altra. Deixar-me caure a dins, enmig de la seva flonjositat, especialment quan s'acaba el dia i estic cansada i adolorida de tant anar amunt i avall, és una sensació que no té preu. Tenir al Salvi al meu costat per abraçar-me i donar-me la mà fins que m'adormo, em salva la vida a diari i fa que les meves nits de tardor i d'hivern siguin, sí o sí, completament estrellades. L'Ariadna i el Marcel ja dormen en aquests moments de la nit i estic tranquil·la sabent que tots som a casa.

Estimo la pausa de les fulles caient dels arbres, el roig guerrer de les plantes quan es transmuten i sobretot, l'aire fred que travessa Tarragona passant ben bé pel mig de la Rambla. L'esgarrifança que em provoca em fa pensar en l'hivern, i l'hivern en el Nadal, l'època de l'any que més estimo. Ja us en parlaré un altre dia, si us abelleix, com avui, llegir-me.

GENS D'ESTOICISME

Ahir una persona es va suïcidar a Tarragona. Era un home jove. Jo no el coneixia. En un moment determinat va decidir posar fi a la seva vida i ho va fer d’una manera radical i extrema: saltant per una finestra i deixant-se caure al buit des del quart pis de casa seva. És trist tot plegat.
Què devia portar-lo a prendre aquesta determinació? Diuen que una situació molt poc galdosa que se li presentava, després d’haver perdut la feina i a més, en un moment de crisi, tot plegat és molt complicat.
Penseu que posar a la pràctica l’opció de tirar pel suïcidi és un acte de valentia o de covardia? Per un cantó és un acte de valentia, donat que cal tenir el cap molt fred, tenir moltes agalles i tenir molt clar que un instant després de balancejar-se a l’ampit de la finestra, es deixarà d’existir per sempre i que tot i tothom continuarà caminant mentre el futur ja no existeix per al suïcida. Per una altra banda, és un acte de covardia decidir enllestir-ho tot i d’un sol cop, sense presentar cap batalla ni cap lluita. Aquest estat de deixadesa és trist i de difícil solució. Està clar que sempre existeix la possibilitat de buscar ajudar terapèutica a aquestes tristeses mentals i del cor que porten a saltar daltabaix d’una finestra si no es compta amb l’assistència adequada.
No sé quina era ben bé la circumstància del suïcida d’ahir a Tarragona. Déu el tingui ben a prop.
Els membres de l’escola estoica ho tenien molt clar i dins la seva doctrina deien, i fins i tot en ocasions practicaven, la premissa que deia que "si la vida ha d’enllestir-se amb la mort, el millor és que la mort arribi el més aviat possible" i per tant, també es suïcidaven. Si em demaneu el meu punt de vista us diré que no sóc gens estoica i que la mort arribi quan ho hagi de fer, quan toqui i prou. Mentre, què més podem desitjar més que la vida estigui plena de felicitats, de joies, de satisfaccions, de motius d’orgull, de triomfs i d’èxits? Al capdavall, què és la vida sinó una infinita successió de plaers i de dolors?

LA SERENOR I LA CALMA D'UNA POSTA COLOR ROIG ROBÍ

Ahir al vespre, cap a 2/4 de 9 més o menys, estava passejant la meva gosseta, la Turandot, per la Rambla de Tarragona. L'ambient era més fresc del que havia estat al llarg del dia i l'aire era, tot i que humit, agradable. Una mena de sostre de núvols tapava una part del cel tarragoní tenyint la volta celeste d'un gris de ratolí cada cop més fosc. Tanmateix, allà al lluny, damunt de les muntanyes, la posta continuava la seva evolució, tenyint l'horitzó d'un vermell robí exaltat i aclaparador. Vaig caminar amb la gosseta fins que els arbres de la Rambla van deixar de fer-me nosa per veure l'espectacle que gratuïtament i gentilment se m'oferia, com si fos per a mi, només per a mi, que el cel s'encenia. De cop i volta, els fanals van començar a fer una llum blanquinosa, com lletosa i la màgia silenciosa del moment es va trencar amb la irrupció sobtada d'una nova il·luminació que en aquell moment, em va fer més nosa que servei. Em vaig asseure en un banc i vaig esperar que l'espectacle toqués a la seva fi. Va ser al cap d'uns instants. El cel es va enfosquir i va començar la nit.

En aquest estat de serenor i predisposició que sempre m'encomanen els capvespres, em plantejo: com s'ho devien prendre tot això els homes primitius, les antigues civilitzacions, que no tenien a l'abast, encara, els avenços científics dels que disposem avui dia? Entenc en aquest moment la necessitat d'explicació i perquè van néixer les creences en les divinitats que regien, cadascuna d'elles, els distints meteors amb els que ens obsequia la natura: la pluja, la neu, el sol, la collita, el riu, la pesca, l'obtenció d'aliments per al sustent i la supervivència. Així mateix, no devien ser grans misteris els naixements i les morts d'animals, plantes i persones? Els antics veien com els éssers naixien, vivien i a la llarga, emmalaltien i morien per tornar a néixer novament forts, joves i sans. Com no voleu que s'ideés tot un corpus de funcionament per a tots aquests mecanismes naturals, molts dels quals ja tenim desentrallats i controlats a hores d'ara? La ment de l'home primitiu no anava, però, tant enllà i vivia feliç amb les seves creences nascudes de l'observació de les infinites repeticions dels fenòmens, en cicles vitals que es reiniciaven una vegada i una altra, des de l'inici dels temps i fins que s'apaguin les estrelles. Posteriorment, posar noms als déus i a les deeses, inventar explicacions màgiques, fabuloses, mitològiques, de les seves vides i avatars, va ser feina dels poetes: els de Grècia, els de Roma, els més destacats prohoms dels pobles que habitaven les vores del Mediterrani i d'aquí, a tot el món. Els déus sempre són els mateixos, pam amunt o pam avall i al capdavall, el Déu del catolicisme, el Déu Totpoderós, omnipresent, posseidor d'una ment universal i ordenadora, també té les seves arrels en les primeres creences. Ara, del cistell de fès i credos, que cadascú prengui el seu, si vol.

Ahir em vaig mirar la posta del sol, vermella i passional, amb la mateixa mirada observadora i curiosa amb la qual devien fer-ho els primers habitants de Tarragona, ubicats dalt d'un turó que havia de donar peu a la ciutat. Aquells antics ibers vigilaven el sol marxar, la nit arribar i ensumaven, com ho feia jo, l'amenaçador aire d'una tempesta que finalment, va passar de llarg. Ells ho feien, però, sense destorbs, sense pre-judicis, sense esperar res més que l'espectacle increïble que avui passa, per habitual, tan desapercebut. No hi ha prou temps per mirar al cel, aturar el cotxe i gaudir de la posta, irrepetible i única, que es reitera dia a dia.

El meu ànim es va asserenar; la meva ànima va reposar uns breus segons i em vaig sentir bé amb el món i amb mi mateixa. Un moment d'espiritualitat màgica. Uns instants pel pensament i la calma.

HISTÒRIA D'UNA AMPOLLA

La història que avui us explicaré fa referència a una ampolla. És una ampolla verda, d'un litre de capacitat, de ventre allargat i coll estret. El seu contingut, espumejant i una mica àcid, queda retingut dins el recipient per un tap de suro d'autèntica i genuïna alzina surera. Al seu damunt hi va una placa i un morrió relliga tot el conjunt, procurant protegir el contingut i donant a l'ampolla en sí, un aire d'elegància i d'ociosa distracció.

Efectivament, ho haureu endevinat a aquestes alçades. L'ampolla de la qual us parlo és una ampolla de cava.

Quan el mestre que la va elaborar la va donar per enllestida i la va posar a la venda sota l'auspici d'una gran marca, que fa publicitat per la televisió, especialment en aquestes dates properes a Nadal, no s'imaginava pas que amb aquest producte enllestit i etiquetat, a punt només de ser paladejat, crearia un lligam d'autèntica complicitat amb els seus compradors i potencials usuaris, perquè aquesta ampolla de cava, sense ella saber-ho, ha nascut per complir una finalitat de celebració i de joia.

Déu sabrà per quantes mans haurà passat aquesta ampolla de cava. Fem una mica de recompte: les del fabricant de vidre, les de l'artesà que la va omplir, la d'un altre artesà que li va anar donant un quart de volta cada x dies, submergida en la foscor d'una cava, les altres mans de la persona que la va donar per bona i la va fer anar a parar dins una caixa juntament amb tot d'ampolles similars o iguals a l'ampolla de la que us parlo, les de la persona que traient-la de la caixa la va dipositar en un estant de cara al públic per a la seva comercialització, les mans de la caixera que en va cobrar l'import i finalment, les nostres mans, quan el Salvi i jo la vam comprar, tot just fa uns quants dies.

És estrany pensar en tots els passos i processos que aquesta ampolla de cava ha hagut de passar, conservant el seu preciós contingut, fins que ha arribat als seus destinataris finals: nosaltres, que l'obrirem quan toqui i amb ella brindarem joiosos, seguint la tradició dels de casa.

Quan serà que l'obrirem? La data exacta està escrita en un calendari a les estrelles i només l'univers ho sap. La única dada que nosaltres tenim és que l'obrirem el dia precís i esperat en el que un dels últims feixistes que encara cuejen, amb la seva maldat, els seus exabruptes, la seva creixent demència i la seva atàvica indolència, abandoni aquesta Terra amb els peus per davant.

Sí amics i amigues. L'ampolla de cava de la que us parlo està esperant amb paciència que el Manuel Fraga Iribarne faci l'últim espatarrec i mori amb ell el verí amb el que ha viscut tota la seva repugnant i estalviable vida. Ja sabeu: morta la cuca, mort el verí. Mort el Fraga, mort el darrer feixista, la signatura del qual, figura encara en unes quantes dotzenes de sentències de mort de la postguerra. El feixista sobre el qual ha de pesar com una llosa, la consciència de tanta sang innocent vessada per defensar unes idees concretes: la República, el país, la llibertat, la democràcia, allí on amb més cor i amb més força van florir i es mantenen encara: Catalunya, el País Basc i Galícia.

Sóm una nació sobirana. Això no cal que ens ho vingui a contradir la vergonyant ignorància del Fraga que es va ajuntar amb altres tan ignorants i desgraciats com ell per fer creure a l'"españolito de a pie" que la "sagrada unidad de la patria" estava amenaçada. Quin cony de pàtria és aquesta que es dedica a matar als seus fills? Quina merda de nacionalistes són aquests que defensant els feixisme i amagant-se rera el seu escut, es van dedicar a odiar sistemàticament a espanyols, catalans, bascos, gallecs de tot pelatge i tota criatura visquent que se'ls posés per davant?

És per això que quan fa uns quants dies vam escoltar el Fraga dient que als nacionalistes se'ls hauria de penjar "de algun sitio" el Salvi i jo vam fer el compte i pensament que tenir una ampolla de cava preparada i en fresc a la nevera, esperant que el Fraga finalment la guinyi (ja sé que a simple vista sembla immortal, però de debò , a l'hora de la veritat, no ho és), l'obrirem i en prendrem el contingut a glopadetes curtes i gratificants. L'avi Roca ja ho va fer amb el Franco, ja us ho vaig explicar fa uns quants dies, i nosaltres també ho hem fet en alguna altra ocasió anterior, com per exemple, quan va morir el Serrano Suñer.

Pressa? Cap ni una, però el temps, implacable i eficaç, li va a la contra de l'amic Fraga Iribarne i l'ampolla de cava que celebrarà la seva mort, la tenim ja en fresc i reservada a la nevera. Això rai que no es passa i que mentre no vol pà.

Si es mor aquestes properes festes de Nadal, quina ocasió més bona per celebrar tantes coses alhora!. A veure si per un cop a la seva refutuda vida, el Fraga fa alguna cosa bé. Si és així, només ens caldrà una mica més de paciència. Nadal ja treu el cap aquí, a la volta de la cantonada. Si no és així i aquesta mala bèstia encara té l'oportunitat de veure néixer un altre any, cap problema. L'ampolla continuarà a la nostra nevera, esperant pacient. Si per Nadal no matem el gall, no cal patir, ja arribarà l'hora i com diu aquell, "a cada cerdo le llega su san Martín".

UN DIA ESTRANY

(Imatge de la meva àvia, la M. Dolors Pros Tous, quan tenia uns 20 anys, cap als anys 30. Era, segons deien, una de les nenes més maquetes del Vendrell).

Tot avui ha estat un dia estrany. El cel semblava de plom a punt de desplomar-se, la pluja ha fet acte de presència a estones, mullant-ho tot i tornant-ho més fred i més plorós, el temps s'ha anat esfilagarsant com un drap de cuina vell i en general, les hores han passat lentes.

És el normal a les acaballes de tardor, però el cert és que l'ànim respon als estímuls d'una manera ben diversa perquè, encara que tinguem l'hivern tan a la vora i amb ell les festes nadalenques, si fa un bon sol i el ventijol bufa suau en un d'aquells dies d'assecar les bugades, el cor revifa i somriu al ritme parsimoniós dels núvols que passen i es perden horitzó enllà. La gent sembla sortir de les seves cases més contentes i munions de persones caminen per la Rambla, cadascuna amb la seva història i la seva personal circumstància. En aquest banc hi seuen una colla de iaios que comenten la darrera patinada del Nàstic; una mica més enllà el músic ambulant connecta els altaveus de l'aparell que l'acompanya i toca l'acordió amb parsimònia; en un altre banc una mica més amunt, tot buscant el solet que amb prou feines escalfa, una noia jove amb el seu nadó en braços, sent que el temps no passa i que cap moment serà tan perfecte com aquest que ara mateix transcorre. Els arbres deixen caure lentament les seves darreres fulles i resten nus a la vista de qui vol adonar-se'n. Des del Balcó encara es pot contemplar algun vaixell de vela que passa lleuger i que aprofita aquesta mica de vent que bufa. Les botigues estan plenes de productes agradables ja preparats per les compres nadalenques i la gent s'afanya a decidir els seus regals i presents amb una discreta alegria.

Avui, però, no ha estat un d'aquests dies. He mirat per la finestra del despatx una colla de vegades mirant de buscar concentració en les gotes petites que han anat caient del cel, com goteres d'un sostre baix, perquè davant l'ordinador el cap se me n'anava cap a un altre any i un altre moment.

Sí, un altre any i un altre moment. Fa avui tot just tres anys. Tres anys i ho dic amb malenconia, amb un punt de dolor i amb un gran enyorament. Avui fa tot just tres anys, tal dia com avui, tal tarda com aquesta, moria la meva àvia. S'apagava, se n'anava, s'esfumava el seu darrer alè. La seva mort va ser controlada, serena, absent cap indici de dolor. Heu vist mai com s'apaga una espelma quan ja no resta cap minúscol rastre de cera que faria encara que tornés a revifar-se la flama? Doncs així va marxar ella. Sense dolor, sense soroll, sense adonar-se'n, deixant enrera més de quinze anys d'un alzheimer que l'havien reduïda a una ombra del que ella era: la dona més ocurrent, riallera i enginyosa que he conegut mai.

Avui, tres anys després, els seus records... ja no fan mal sinó que em provoquen un mig somriure quan li explico les facècies de la seva vida a la meva Ariadna. Ella la recorda tot i que només la va conèixer asseguda en una cadira de rodes, completament absent de qualsevol incidi de resposta ni de qualsevol interès per la vida. L'Ariadna se la mirava sense comprendre què li passava a aquella persona gran que jo m'entestava en repetir-li que era la seva besàvia. Jo vaig ser tan feliç amb la meva de besàvia, que hauria volgut per a l'Ariadna tot el tresor de la seva presència a la seva vida i també la seva influència benefactora perquè la meva àvia, la Maia, va ser, per damunt de tot, una bona persona, una persona digna, una persona meravellosa.

Els seus contes van amanyagar la meva infantesa i la infantesa de la meva mare i ja de grans, amb la seva mort vam sentir que marxava amb ella aquella mica de la nostra infantesa que ella representava. Com en va ser de dolça, aquesta infantesa...

Com vaig dir en certa ocasió, cap carrer no porta ni portarà el seu nom perquè va viure amb senzillesa. Les seves motivacions eren poques però d'una vital importància: veure'ns felices, saber-nos contentes, fer-nos persones de bé. Se'n va sortir amb escreix. Ella va ser l'encarregada de moldejar la nostra manera de ser, tan de la meva mare com de la meva i avui, aquesta influència benefactora és impagable.

Records d'ella? A milers, a milions i la immensa majoria, bons, magnificats pel pas del temps, atresorats per la nostra memòria. Tres anys després de la seva partida puc dir amb la veu ben alta que la meva àvia, la Maia, la Maria Dolors Pros Tous, va ser una de les millors dones que he conegut i m'afalaga pensar que una mica d'ella viu en mi, en la meva mare i en la meva filla. En totes les dones que hi ha en mi ressona aquesta convicció i es fa cada dia més forta. Em sento feliç d'haver-la conegut. Em sento afortunada per atresorar els seus records.

(Imatge de la Maia, feta a Les Peces, a principis dels anys 80. Era, per damunt de tot, una dona ben riallera).

NAUFRAGIS

Avui he llegit al bloc de la Zel (Ara mateix), que el seu pare ha mort d'una manera força inesperada. Ho sento molt. Ja li he deixat una nota de condol en nom meu i en el de la meva família. De debò, Roser, si llegeixes aquest post, creu-me de veritat que lamento molt la teva pèrdua.

Ahir va ser la diada de Tots Sants i avui l'església celebra els Sants Difunts. Aquesta és, de ben segur, una de les jornades més inhòspites i fredes de l'any, quan la gent pren o hauria de prendre consciència, de la debilitat humana, de la nostra fragilitat i al mateix temps, de l'inexorable del nostre destí. Tots farem cap al mateix lloc i desapareixerem de la Terra per sempre més. Totes les religions sense excepció volen confortar els nostres sentiments fent-nos creure en una vida d'ultratomba, més enllà del que la nostra imaginació humana pot somiar, però creure-hi o no creure, aferrar-se a aquesta esperança o renunciar a ella és una qüestió estrictament personal. Jo hi vull creure i m'entesto a pensar que quan s'acabin els meus dies, les circumstàncies em portaran a trobar-me amb les persones estimades que he conegut i que ja han fet el mateix camí abans que jo. Si vaig a mirar, de la meva família primigènia n'hi ha més a l'altre món que a aquest, perquè ja han marxat els avis i les àvies, la besàvia, els tiets... La veritat és que la meva família aviat està enumerada i ara per ara, de la gent que tenia al meu voltant quan vaig néixer, només em queden els pares.

Aquest estiu la meva mare ha fet 60 anys. Una xifra tan rodona havíem de celebrar-la d'alguna manera especial i se'm va ocórrer que podíem passar el seu dia a Madrid amb un cop d'AVE. Així ho vam fer i a dalt del tren li vaig donar el regal que vaig estar elaborant des d'un any i mig enrera: un llibre de fotografies de la seva vida, des dels origens de la nostra família, que arrenca amb les imatges dels seus besavis. Les seves pàgines estan plenes de fotografies, d'anècdotes, de fragments escollits de la seva vida. A l'hora de redactar-lo, sobtadament em vaig trobar amb algun problema, perquè malgrat tinc molt fresca i present la biografia de la meva mare, d'alguna anècdota se me n'escapava el detall i vaig haver d'improvisar. Vaig pensar: "està clar, si tingués la Maia (la meva àvia), ella segur que podria explicar-me això o allò". Però ella ja no hi és, i com ella, l'avi, la iaia, els altres avis... Vaig trobar-me amb un gran buit i un gran silenci i al mateix temps també, una gran solitud, un gran enyor per no saber a qui preguntar ni amb qui aclarir alguns temes. I vaig haver de deixar-ho així. Quan li vaig donar el llibre a la mama (llàgrimes d'emoció, petons, una abraçada que no s'acabava mai...), ella hi va trobar alguna inexactitud. Està clar. No tenia a qui preguntar-li els meus dubtes sobre el text. La memòria dels records i dels episodis passats se'n va anar amb la Maia i l'hem perduda per sempre. I també la de la besàvia, que era un pou de saviesa.

Penso que això és el que representa la diada de Tots Sants: aquest gran buit que de cop i volta es fa present i dens; la visita al nínxol familiar i la certesa absoluta que la iaia, el tiet, l'avi "són aquí"i no se'n mouran mai més, dins una tomba tancada i segellada fredament; el silenci per resposta a algunes preguntes senzilles, a algunes anècdotes familiars.

L'esperança ara està posada en la meva nova família, la que amb esforç i deixant-hi un tros de salut, hem construït el Salvi i jo, però la meva família, la primigènia, la família de la qual provinc, s'ha anat extingint amb el pas dels anys i ara ja no més me'n queden dos membres.

Potser la vida deu ser això: camins i camins per descobrir que, malgrat tot, ja sabem que ens condueixen a un miler de naufragis.

(PD.- Estic sucant un grill de mandarina dins una fondee de xocolats per treure'm aquest regust estrany i dolorós que sempre em queda quan penso en la mort. Avui els cementiris, malgrat la grisor del dia, deuen estar plens de flors).

APUNT PERSONAL, TOT RECORDANT AVUI FA 7 ANYS

Tot just avui fa 7 anys que el Salvi i jo ens vàrem casar. Ahir recordàvem aquella jornada i avui la tindrem present, tot fent-ne el recorregut mentalment, tal i com la vam viure aleshores. Ai l'octubre, que n'arriba a ser d'especial...

Tal i com manen els cànons, fa 7 anys enrera tal dia com avui, el Salvi es despertava aquí a Tarragona, a casa dels seus pares i jo al Vendrell, a casa dels meus. Recordo els nervis pel pas veloç dels minuts, la perruqueria, el maquillatge, l'arribada del fotògraf a casa meva i quan a la fi vaig anar vestida de núvia, pentinada i mudada, la meva mare, feta un farcell de nervis em va cridar: I ara fes el favor de baixar al menjador i no et moguis, em sents?, no et moguis ni un centímetre fins que arribi el fotògraf! (això a grans crits). "Vale, vale, dona, no t'ho prenguis així...". Vaig baixar la dotzena de graons que condueixen d'un pis a l'altre de casa dels meus pares i em vaig plantar dreta i sola enmig del menjador familiar, a l'espera de notícies. Va sonar el timbre i el Joan Güixens, el fotògraf, va entrar com un llamp a casa. "Posa't així, posa't aixà" i clic, clic, clic... el seu flaix il.luminava el menjador i les imatges (uns quants centenars), van anar quedant plasmades als negatius. Una mica més tard, novament "ding dong" el timbre de la porta de casa i en aquesta ocasió, el padrí (el germà petit del Salvi), va fer la seva aparició triomfal, amb el ram en una mà i el verset en l'altra.

Cap a les 10 del matí ja tothom estava en dansa perquè la cerimònia, a Tarragona, havia de començar a les 11.30 en punt, a l'Ajuntament d'aquest sant poble. L'amic Ramon Sicart (al cel sigui), ens va prestar molt amablement un dels seus taxis i el padrí, el pare de la núvia i la núvia, tots cap a Tarragona, amb força temps de coll per arribar amb calma. Recordo les mans tremoloses del meu pare pel fet d'entrar amb la seva filla a l'Ajuntament, més concretament al Pati Jaume I, davant la concurrència de tots els nostres convidats. No sonava la marxa nupcial quan vam entrar al Pati Jaume I, trepitjant l'estora vermella, sinó que la marxa escollida va ser "Macabeus", de Haendel, interpretada pel quartet de corda que vam contractar.

El Salvi, radiant, feliç, nerviós, encantador, m'esperava davant el monument de marbre en forma de barca que homenatja i recorda al rei conqueridor i el Xavier Almagro, el regidor d'ERC d'aleshores (2001), estava a punt per oficiar la cerimònia en la que intervindrien amb els seus parlaments, en primer lloc dues bones amistats: el Joan Basseda i l'Anna Planas i en segon lloc, la germana del Salvi, la Montse i l'aleshores Secretari General d'ERC i ara Vice-president de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, qui ens va dirigir un parlament no només genial sinó simplement encertadíssim, perquè és molta l'amistat que ens uneix a ell i a la seva família, més enllà de l'àmbit polític.

La música barroca sonava de fons interpretada pel quartet de corda, la cerimònia transcorria tranquil.la, llàgrimes d'emoció corrien per les galtes de la parentel.la més propera... en fi, senzill, emotiu i tal i com nosaltres, el Salvi i jo, havíem previst, perquè la cerimònia i tot el transcurs del dia, es van portar a terme, feliçment, tal i com nosaltres havíem decidit i planejat, ni més, ni menys i ara no és per dir-ho, però tot plegat va ser un èxit.

Després de la cerimònia va tocar la sessió de fotografies i a les 14h en punt, entràvem al restaurant Piscolabis, on ja ens esperaven tots els nostres convidats i les nostres famílies. Després ballaruga amb la Cooperativa Folk i cap a les 8 o 9 del vespre, els convidats es van començar a retirar, contents i divertits i nosaltres, feliços i agraïts per haver-nos acompanyat en aquest dia tan especial.

De tot això avui fa, precisament, set anys, que han volat sobre les nostres vides deixant-nos moments agradosos i instants de brillant bellesa, com el naixement dels nostres dos fills, l'Ariadna, que ja té cinc anys, i el Marcel, que va néixer fa nou mesos.

I ara us preguntareu: tot són flors i violes i la història funciona com en els contes "fueron felises y comieron perdises"? No, és clar que no, perquè la vida no sempre és fàcil i en algunes ocasions costa mantenir el tipus, però de la mateixa manera com la vida sovint es complica, és el temps qui resol els embolics, fins i tot els més feixucs, i posa cada cosa al seu lloc, en una mena d'ordre preestablert que no sempre som capaços de comprendre.

En fi, em feia il.lusió recordar aquell dia, perquè d'alguna estranya manera, es va repetint cada any amb la mateixa força i si el temps tornés enrera, tornaria a repetir-ho tot exactament igual com vaig fer-ho en aquell moment. Crec no equivocar-me si dic que el Salvi és del mateix parer.

Us deixo unes quantes fotografies perquè gaudiu, com nosaltres, del moment.

Felicitats Salvi, que ho puguem celebrar, junts, molts anys!.

SANT JOAN personal

Avui, que estem a 18 de juny, m'he descobert a mi mateixa comptant enrera els dies que falten per Sant Joan i recordant temps passats però no per això millors, ni de bon tros. A mesura que m'han anat passant pel cap imatges i records de fa una mica més de 10 anys enrera, m'ha anat neixent a dins una sensació estranya, aiguabarreig d'indignació i pena. Us explico.

Per aquells que no ho sapigueu, jo vaig perdre 14 anys de la meva vida dedicada a la ràdio i la televisió al Vendrell. De fet, vaig començar l'any 1985 fent col.laboracions diàries en un programa que es deia "La tartana de les 4" (jo tenia aleshores 14 anys) i el darrer cop que dolorosament em vaig posar davant el micròfon, va ser el 1998, 14 anys després, quan jo en tenia 28. Voleu que us digui la veritat? M'encantava fer ràdio, era la meva passió i pretenia també que fos la meva vida, la meva manera de guanyar-me-la i, il.lusa de mi, va ser més aviat, la manera més propícia per perdre-la. Al llarg d'aquests anys a la ràdio he fet pràcticament de tot, des de transmissions esportives (jo que les pilotes en ocasions les veig quadrades), fins informatius i la temàtica que més m'ha apassionat ja estat, sens dubte, la vessant cultural en totes les seves formes i dimensions. Vaig tenir el privilegi d'entrevistar per un programa que feia els dimecres de 6 a 8 i que es deia "Catalunya, Comtat Gran", a personatges tan il.lustres i il.lustrats com l'Avel.lí Artís Gener "Tísner", la Mary Sampere, el Josep Guardiola, el Pere Calders, el Terenci Moix, el dibuixant Ibáñez, el Raimon, el Lluís Llach, el Tortell Poltrona, la Marta Montáñez vídua de Casals i encara molts més, a banda de tots els polítics locals i comarcals, perquè 14 anys de ràdio, donen per molt i jo hi deixava l'ànima si convenia, sense comptar hores i sense escatimar esforços.

Cada cop que s'acostava una diada important tot seguint el curs de l'any, el director de l'època, un carellot de poques llums excesivament aficionat als fermentats i als destil.lats al que anomenaré "Fuguet", em demanava que preparés un programa especial, el que volia dir que, a més de la feina habitual que representava preparar nou programes distints al llarg de la setmana, havia d'invertir una pila d'hores més en un programa especial dedicat a Nadal, Reis, Carnaval, Setmana Santa, Sant Jordi, l'1 de Maig, Sant Joan, la Festa Major, la Mare de Déu d'Agost, l'11 de Setembre, la Fira de Santa Teresa (que és a l'octubre), Tots Sants i novament, Nadal, etc. No us ho creureu, però per treballar durant tota la setmana en l'elaboració i locució dels meus nou programes, jo cobrava la friolera de 34.000 pessetes (en negre) cada mes i els programes especials simplement no es cobraven. Us estic remetent a l'any 1991 fins a 1995 que em van fer fora per mala persona, marrullera i busca-raons.

Ara que s'acosta Sant Joan, aquest matí recordava amb una barreja singular de fàstic, dolor i rancúnia, el tracte que se'm donava a l'hora de fer els programes especials: "si t'agrada bé i si no el vols fer, la porta és ben gran. De la mateixa manera que has entrat ja pots marxar i no cal que tornis", em deia el Fuguet. I jo li deia que sí i amén i em disposava a preparar un nou programa especial, buscant informació i elaborant un guió com ell no ha fet en tota la seva punyetera vida de "locutor", encara ara en actiu, que ja té trons la cosa. Us preguntareu: i perquè ho aguantaves això? Doncs perquè tenia la vana esperança que el contracte que em tenien compromès des de feia no sé quan temps, arribaria tard o d'hora i jo podria dedicar-me professionalment a allò que més m'agradava, que em feia sentir vida, que avivava la meva passió, i em creia a aquest director quan m'assegurava que en els següents pressupostos que el plenari de l'Ajuntament del Vendrell aprovaria, hi hauria possibilitats de contracte per a mi. Per això esperava i aguantava, per això tenia paciència i seguia endavant. Al final, ni contracte, ni bon tracte que era, com a mínim, el que crec que em mereixia. Simplement un canvi de govern a l'Ajuntament del Vendrell va fer que els nous apoltronats de CiU, em fessin fora de la programació de la ràdio, argumentant que per a ells, la feina feta durant tots aquests anys, no tenia cap mena de valor. En el meu lloc hi van posar una convergent de carnet relluent acabat de plastificar. Potser sí que era dolenta com una mala cosa cada cop que em posava davant el micro, però l'audiència no m'ho demostrava així.

No sé ben bé perquè ara recordo tot això. Simplement perquè de vegades trobo a faltar aquella emoció que provoca esgarrifances, mans i peus freds, quan el pilot vermell s'encén i la veu dels locutors corre a través dels cables fins arribar a la gent i de cop i volta, tens la responsabilitat d'entretenir l'audiència, d'acompanyar-la, d'informar-la, fins i tot d'instruir-la i de proporcionar-li informació a la que no tingui accés fàcilment per així, intentar sorprendre-la. Ara bé, el cas complicat és que tu tampoc hi tens accés fàcil i és per això que quan la feina arriba a bon port, la sensació de satisfacció és plena i molt propera a la felicitat.

En un altre moment més càndid i innocent de la meva vida ara estaria preparant un programa especial per Sant Joan. En comptes d'això, compto els dies enrera que em falten per acabar la meva baixa de maternitat i tornar a la feina administrativa, completament anònima i sense trascendència a la que ara em dedico, amagada entre piles i piles de papers pendents de gestionar.

Sigui com sigui, però, la nit de Sant Joan tornarà aquest any, i tots els altres. He de reconèixer que m'encanta la barreja de paganisme i tradició que té aquesta nit i totes les tradicions i creences que hi ha al seu voltant.

L'any 1981 els Dagoll Dagom van veure Sant Joan d'aquesta manera.