CICLE DE NADAL, NOVAMENT: Nadal amb consciència

En aquest mateix moment sento les passes de la nostra gossa, la Turandot, caminant pel passadís de casa. A aquesta hora cada dia la treiem al carrer i ella, que de tonta no té ni un pèl, ja ho sap i tranquil.lament va cap a la porta a esperar el moment en el que el Salvi li posi el collaret i surtin tots dos a fer un tomet no massa llarg per la Rambla. De vegades sembla que calculi l'hora exacta i, com hi ha món, no s'equivoca. Quan arriba l'hora del passeig, es posa tan contenta que la seva alegria es fa encomanadissa i no sap gens de greu treure-la, malgrat el bé que s'està a casa.

Aquest Nadal passarà el mateix que els nadals d'anys anteriors: la gent comprarà mascotes, gats, gossos, conills, cadells que tard o d'hora creixeran i hauran d'enfrontar-se a la dura realitat del canvi d'estació i a l'estiu, el personal vulgui marxar de vacances i no sàpiguen què han de fer del seu animal de companyia. Aleshores arriba el moment cruel, dolorós, horrorós, en el que el deixaran tirat a qualsevol lloc, a qualsevol carretera, autopista o població, amb l'esperança de treure-se'l del damunt perquè no destorbi les tan esperades vacances. A aquesta gent els fotria dos tiros. I ho dic de debò. Si manés, enduriria les lleis de tal manera, que no hi hauria qui s'atrevís a abandonar ni a maltractar cap animal, sigui de l'espècie que sigui, perquè no tot s'acaba amb l'abandó: també hi ha el maltractament, que és tan o més dolent que l'abandonament en sí. Per exemple: aquests primers dies de desembre que va ploure, en acompanyar a la meva Ariadna al col.legi, totes dues caminant amb pas ràpid sota el paraigua, vam passar per davant d'una casa amb jardí, en el que sempre hi ha un gos, un rodwailer de gran tamany, que acostuma a burdar-nos quan passem per davant de la casa, defensant-la. Com que ja ho sabem, no en fem massa cas i ja no ens espanta. Aquest dia que plovia tant, el gos no va dir res i vaig pensar que seria dins la casa. No era pas així. El gos estava encadenat a un arbre, el mateix de sempre, damunt la terra mullada, moll tot ell de cap a peus, fet un cabdell i amb el morro entre les potes del darrera, tremolant de fred. Em va fer mal la seva mirada d'una increïble conformitat i indefensió. Ell no podia canviar la seva situació i jo tampoc, però no vaig poder-me estar de pensar en ell tot el dia, perquè tota la jornada va ploure i va fer-ho sobre el pobre gos. Aquell dia vaig mimar la Turandot especialment, i durant molta estona, ella va mantenir el seu cap damunt la meva falda, acceptant amb els ulls clucs les meves continuades carícies i ocasionals petons.

Els animals senten, pensen, raonen, arriben a les seves pròpies conclusions i tenen més coneixement que no ens pensem. El seu cor està ple de sentiments i de fidelitats que ens ofereixen gratuïtament, altruïstament. Quina mena de gent és capaç de maltractar així al seu gos o al seu gat? No ho entenc, no ho puc entendre.

Un altre exemple. Fa uns quants dies, potser dos o tres abans de començar les festes, en un racó de l'entrada d'un garatge del carrer Baró de les Quatre Torres, alguna ànima caritativa va col.locar una caixa gran arrambada a una paret. A dins hi havia una gata amb els seus quatre gatets acabats de néixer. Eren tots quatre minúscols. Els vaig veure a la tarda, cap allà a les cinc més o menys i a l'endemà, cap a les nou del matí, jeien tots quatre esclafats enmig de la carretera, la gata havia desaparegut i la caixa on s'allotjaven, també. M'agradaria saber quina opinió us mereix un acte d'un salvatgisme bandàlic d'aquesta magnitud. Jo no tinc paraules per descriure la ràbia, el dolor, el greu que em va saber aquella escena dantesca de gatets morts, com els innocents, si és que val a comparar bèsties amb persones.

Els animals tenen molta memòria i són, en la majoria dels casos, extremadament agraïts. Fixeu-vos en les imatges que us adjunto, perquè no tenen preu. La dona que apareix al video va trobar un cadell de lleó a la sabana i va decidir fer-se'n càrrec. Se'l va endur i li va procurar tota mena de cures i benestars, fins que el lleó va sanar, al mateix temps que creixia. Ja un cop de mida adulta, la dona el va donar al zoològic perquè estigués en un ambient més propici i controlat. Les imatges es corresponen a la reacció del lleó en un moment en el que la dona li fa una visita. És increïble la seva reacció, ja ho veureu.

Si aquest nadal penseu regalar algun animal, feu-ho amb consciència, sabent què feu, sabent que l'animal reclamarà aliment, cures, carícies, amoretes i un mínim de benestar. No es pot tractar als animals de qualsevol manera, com tampoc es pot tractar de qualsevol manera a les persones. Si us plau, una mica de consciència, de seny i d'humanitat.

Bona sortida i entrada d'any.

HOMENATGE

Molt petit, molt sentit, molt sincer. Així vull que sigui el meu homenatge a l'amic Miquel Roso. No he buscat a Youtube aquell "Let it be" que va sonar al seu enterrament, per la seva pròpia voluntat, sinó aquest "Strawberry fields forever", que fa que el recordi fent el seu programa i dient allò de "aquest telèfon no sona i no trona".
Resulta ociós dir que et recordaré i absurd pensar que potser a hores d'ara estàs amb el John Lennon, amb el George Harrison o amb l'Elvis Presley. Prefereixo dir-te gràcies pel temps de ràdio que vam compartir. Gràcies per ensenyar-me tantes coses i gràcies per ser el meu amic en moments complicats i difícilment passables de la meva vida. Gràcies per ser-hi quan va caldre.
Per tu, aquest "Camp de maduixes, per sempre".

CICLE DE NADAL INTERROMPUT

Interromput per una mala notícia. Ahir vaig saber que un bon amic meu ha mort aquests dies de Nadal. Aquí a Tarragona no sé si era tan conegut però al Penedès en general i al Baix Penedès (la meva comarca) en particular, era tot un personatge: en Miquel Roso Claver. Escric el seu nom i rescato la seva fotografia de les moltes pàgines d'Internet que a hores d'ara estan parlant de la seva mort i no puc creure'm que estigui parlant de la mateixa persona.

Jo el vaig conèixer com a director de Calafell Ràdio, on vàrem fer programes junts per un espai de més de tres anys. Jo locutava i ell feia de tècnic. Van sortir d'aquesta unió programes que recordo especialment i als que tinc una estima més enllà del que puc expressar, com "El Salt de l'Àngel", que s'emetia cada dimarts entre 4 i 5 de la tarda, la "Nissaga Musical", que es va emetre diàriament l'estiu de 1996 entre 3 i 4 de la tarda i també alguns programes especials, com els del Nadal de 1996 i 1997, en els que donàvem a conèixer com es celebra el Nadal arreu del món, entre d'altres.

Quan en Miquel Roso va aterrar a Calafell Ràdio ja tenia darrera d'ell una trajectòria professional en el món de la ràdio, digna d'enveja per part de qualsevol, que incloïa també un premi Ondas del que ell parlava amb orgull. A la taula del seu despatx hi tenia una fotografia peculiar i única: una foto d'ell amb els Rolling Stones. No tothom pot dir-ho igual.

Recordo d'ell especialment, la seva passió per la música, el seu geni viu i decidit, el seu sentit de l'humor, la seva veu atenorada i clara i especialment, la seva febre pels Beatles i pels Rollings. Un dia em va explicar que per allà on passava sempre feia un programa musical, que portava per nom "Camp de maduixes". Era, d'alguna manera, el seu buc insígnia i així podia usar com a sintonia aquell "Strawberryfields forever", que era, segons comentava, la cançó dels Beatles que més li agradava. Crec que això ja diu molt de la seva manera de ser i de les seves fidelitats musicals.

El darrer cop que el vaig veure va ser aquí a Tarragona, una mica abans de les eleccions municipals del passat mes de maig. Vam quedar per prendre junts un cafè i xerrar una estona. En aquell moment ell era regidor d'Ensenyament i Cultura a l'ajuntament de Calafell i em va comentar, content i il·lusionat, algunes de les coses que s'havien fet i algunes que es tenia previst engegar de cara al proper mandat, si els números els afavorien. A l'hora de la veritat ell va tancar la llista de la seva opció política, independent per Calafell, i va retornar a la ràdio en la seva funció de director. Segons em va comentar, tenia grans projectes de cara als propers anys i un equip humà del que se sentia orgullós i en qui confiava.

Ahir, veure la seva esquela al diari em va sotragar. Ja sabia que s'havia infartat dues vegades i que el cor no avisa, però aquesta mort sobtada, d'una persona amiga i propera, amb la que havia compartit més d'un miler d'anècdotes (perquè uns quants anys de ràdio al seu costat, no només donen per molt sinó que també en vaig aprendre molt d'ell), la veritat és que em va deixar freda i em costa imaginar que mai més tindré un bon dia o un bona nit, quan engegui el correu electrònic o la bústia de veu del mòbil. Com podia imaginar-me que el darrer cop que el vaig veure seria això, precisament, el darrer cop?

La vida és imprevisible, atzarosa, sorprenent tot sovint, en un o altre sentit i la sorpresa d'ahir, en rebre la notícia de la mort d'un bon amic, em va deixar clavada. És en aquests moments quan desitjo que tant de bo tinguéssim més moments per als amics, tant de bo el ritme accelerat de la nostra vida no ens decidís a posposar per demà una conversa telefònica o unes ratlles al mail, tant de bo les segones oportunitats fossin certes i el temps s'allargassés, encara que fos esfilagarsant-se, fins allà on nosaltres mateixos decidíssim, i no estéssim a la mercè d'algun signe desconegut del destí, que fa i desfà quan menys ho esperem, arrencant-nos de sobtada el mínim alè vital que ens cal per sobreviure cada dia. I tanmateix, ja tenim assumit i acceptat que tard o d'hora tot s'acaba i que no quedarà ningú per llavor. Ara en aquest moment, però, em costa acceptar-ho. De mica en mica m'hi aniré acostumant, suposo.

Miquel, amic meu. Adéu per sempre.

CICLE DE NADAL III - La Nadala

Avui, després de l'àpat de Nadal que ha ajuntat tota la família al voltant de la taula de casa, i érem una dotzena de persones ben avingudes, la meva filla Ariadna ha cantat la seva cançó de Nadal i ha recitat la seva dècima. Tots ens hem sentit una mica més infants quan li hem sentit entonar amb la seva veueta infantil aquells "Pastorets de la muntanya, que viviu amb gran rassel, amb gran rassel, desperteu, veniu depressa, que ja és nat el Rei del Cel; dsperteu, veniu depressa, que ja és nat el Rei del Cel...".
Ella l'ha cantat a poc a poc, gesticulant cada frase i mastegant bé cada paraula, tal i com al col.legi li han ensenyat i tal i com ho hem assajat a casa des de fa una colla de dies.
El seu verset també ha estat un encant: "A Betlem vaig tot fent via, mentre canto la cançó: Què li darem, al fillet de Maria, què li darem que li sàpiga bo? Uns li donen xais i ovelles, altres formatge i mató, però com que jo sóc petiteta, li dono el meu cor. Tot per tu Jesús te'l dono però a canvi et faig prec: que donis als de casa Pau, Amor i un Goig complert. Bones i Santes Festes". I acte seguit ha saludat doblegant el cos, com si fos a dalt d'un escenari, mentre nosaltres l'aplaudíem sorollosament. Estic segura que ella s'ha sentit contenta; la seva carona així ho demostrava. Ai al papa de la nena, com li regalima la baba cara avall...! No n'hi ha per menys. Ha estat la mar de bonic. Després, el tió ha cagat un munt de regals per a tots, però especialment per a ella, que és l'estrella del nostre nadal.
La nadala que avui us convido a veure i escoltar per gentilesa de Youtube, no és ni tan bonica ni tan entranyable com la de l'Ariadna, però també està força bé i a més, està cantada col.lectivament per bons cantants i grups de casa nostra: Jofre Bardagí, Lax'n'Busto, Miqui Puig i d'altres.
"Quan somrius" és el seu títol.
Gaudiu-la mentre païu i prepareu-vos per l'àpat de demà, que això tot just comença i demà és Sant Esteve i toquen canelons amb la carn que ha sobrat avui. Ai com enyoro els canelons de la iaia Roseta i els rostits de la maia. Ara si no m'hi poso jo, em quedo amb les ganes.
No em fa res posar-me davant els fogons i avui he omplert amb una paciència digna d'elogi, gairebé un quilo de galets. No és per dir-ho, però hem gaudit del dinar d'avui. Deu ser perquè encara conservo en mi una mica de l'alquímia de les meves dones.
Tornem-hi, doncs, que no ha estat res.

CICLE DE NADAL II - L'hora del conte

Temps era temps la gent s'explicava moltes més històries que no pas ara. Després de sopar, quan a l'hivern es feia fosc, és a dir, ben aviat, a la vora del foc, la gent s'explicava moltes històries, algunes de les quals, han passat de pares a fills fins arribar als nostres dies. Ara ens limitem a posar la televisió i xarrupem els programes que hi emeten, siguin bons o dolents, empassant-nos, de vegades, la nostra pròpia frustració i falta de comunicació amb la gent que tenim més a la vora.
S'ha perdut, en moltíssimes ocasions, l'hora del conte, en el que els adults, especialment els avis i les àvies, contaven als més menuts històries fantàstiques i imaginatives que sovint, eren fruit de la seva pròpia fantasia. Jo vaig créixer amb les històries que la besàvia Roseta m'explicava: la Cirereta Cireró, la Cisca de la Bisbal o les aventures del Cavaller del Nas Roig d'en Folch i Torres, la meva preferida, només per esmentar-ne algunes. A la meva filla Ariadna, li encanta que el seu pare o jo li llegim un conte abans de dormir-se, quan ja està ben tapadeta i calentona dins el seu llit, quan les parpelles ja li pesen i s'endinsa en el món dels somnis acaronada per les paraules que sorgeixen dels textos dels contes populars, els mateixos amb els que també nosaltres vàrem créixer: la Blancaneus, la Ventafocs, el Patufet... Contes plens de bons boníssims i de dolents malvats, bruixes i dimonis, envejosos i malcarats que només volen el mal a aquells que protagonitzen les històries. La meva nena sol dir: mama, oi que és molt dolenta aquesta bruixa? I jo li dic que sí, que n'és molt i per exemplificar-li, busco a la meva ment la imatge d'algunes persones que conec i que saluden amb mà tova fent veure que senten una sincera amistat però que a la mínima de canvi t'apunyalen per l'esquena. Sense esforçar-m'hi massa, em venen algunes imatges de persones ben concretes. Encara bo que el temps ho posa tot al seu lloc i el món és rodó, i gira... En fi.
A Tarragona no sol nevar i quan ho fa, el meteor es converteix en tot un esdeveniment. Quatre volves de neu significa que en algun punt o altre de la ciutat, algú farà un ninot de neu, que es fondrà pacientment un cop hagin tornat a pujar les temperatures.
Conec la història d'un home de neu "Snowman" que va fer-se amic d'un noiet, per art de màgia i de l'encanteri que omple les festes nadalenques. A la meva neneta li ha encantat la història. Mireu-vos-la si us abelleix i després, expliqueu-li als vostres fills. No els enxufeu davant el monitor: ompliu amb les vostres pròpies paraules les imatges que veureu. Segur que serà una experiència maca.

CICLE DE NADAL - El Pessebre

Quan vaig escoltar per primer cop l'Oratori del Pessebre, amb música del mestre Pau Casals i el poema de Joan Alavedra, jo devia tenir potser set o vuit anys. L'avi Llorenç el va posar, amb molta cura, en un tocadiscos d'aquells dels anys seixanta, que havia saltat de dècada i estava a punt d'entrar als vuitanta, en el que la tapadora era al mateix temps l'altaveu i, a poc que la cosa marxés bé, semblava com si de fons, fregissin patates en una paella al foc viu.
Ell va treure el disc de la funda amb una cura semblant a la que usaria per manipular qualsevol objecte fràgil de cristall que es pogués esberlar pel mig en qualsevol moment, perdent així el tresor guardat entre els seus surcos. Vaig escoltar "El Pessebre" i, tot i que de moment, no vaig entendre massa cosa degut a la meva curta edat, aquella música, aquelles veus que cantaven, crec que van deixar petjada en mi i sempre, sempre, he guardat aquella imatge de l'avi Pros, coix, gras, una mica tremolós, tractant aquell objecte amb una tan enorme delicadesa.
Anys després he pogut sentir la música en millors condicions, però llastimosament, mai en directe perquè, malgrat tot, aquesta no és una interpretació que s'acostumi a repetir durant el cicle nadalenc. Caldria preguntar als programadors, perquè.
El fragment que avui us convido a veure i escoltar està interpretat per l'orquestra i cor del Palacio de las Bellas Artes de Mèxic, sota la direcció del mestre Enrique Gimeno. Va ser aquest un homenatge pòstum al mestre, ja que es va interpretar tot just un parell de mesos després de la seva mort, és a dir, a cavall de l'any 1973 i 1974.
Es tracta només d'un petit fragment d'uns cinc i escaig minuts, pertanyents a l'obertura, però espero que us serveixi d'estímul per anar a buscar tot el disc sencer i deixar-vos amarar per les seves àries. És Nadal. Deixem que la música i les bones intencions, qui les tingui, flueixin.

HUMANS, MOLT HUMANS

Completament humans, o què us pensàveu?

La meva besàvia, quan jo era petita, de vegades deia: "endevina, endevineta, què té el rei a la bragueta?" amb la mala idea que jo, amb tota la innocència del món, li digués que hi té el pitu o alguna cosa encara més inconvenient, i aleshores ella deia: "nena, hi té el que hi tenen tots els homes: la cremallera (o els botons)". El temps ha ensenyat que tenia tota la raó del món, com sempre. La meva besàvia, no sé si us ho he comentat algun cop, era una dona molt sàbia.

Ara que ja tenim el nadal al damunt, la tradició marca que a les cases hi hagi el pessebre i als pessebres catalans, no hi pot faltar la figura emblemàtica, tradicional i tan nostrada del caganer, aquell pastor que mentre els altres anaven a adorar al nen Jesús, ell solucionava un fortuït mal de ventre amagat rera qualsevol arbre o qualsevol pedra, amb el cul a l'aire i un bon cagalló a terra. La resta de pastors i de figures del pessebre (la dona que renta, el moliner, el caçador, el ferrer, el pagès, la dona dels pollastres, la pastoreta dels xaiets, etc.) tots s'han perdut en l'anonimat per formar part de la tradició, però el caganer, el caganer és únic i qualsevol pessebre que es preui, l'ha de mostrar ajupit i fumant una pipa, amb la barretina calada i el pantalons al garró.

Des de fa uns quants anys cap aquí, el caganer té noms, cognoms i un aspecte ben concret, que serveix al mateix temps de mofa i d'homenatge, perquè ara es representa en fang, amb figures de bon tamany, als personatges de la vida pública del moment: polítics, artistes, esportistes, tots ajupits, amb els pantalons arran de turmell i cagant humanament. Aquest any hi ha multitud de Montillas, Turas, Sauras, Carods, Zapateros, Ronaldinhos, E'toos, Ratzingers i també, com no, el rei, la reina, el príncep i la Letízia. Ni tant sols tan altes dignitats s'han lliurat de veure's exhibint el cul i realitzant una acció que en principi, hauria d'estar reservada a la plebs més baixa. Però com ja sabem, això no és així: fins i tot el rei, caga. De fet, cagar ho deu fer cada dia (suposo) i cagar-la, només tot sovint. Veure les figuretes del príncep Felip i la Letízia cagant, plasmats i reproduïts en fang, em va fer pensar en tota la història aquella del Jueves. Si va alçar-se tota aquella polseguera perquè se'ls va dibuixant fornicant (o follant, si ho preferiu), ara que se'ls representa cagant, pot passar qualsevol cosa, no? O és que la primera acció és més íntima que la segona? A mi em fa l'efecte que no, però també podria ben bé passar que els membres de l'Audiència Nacional, o bé no s'hagin enterat de la facècia catalana, o bé hagin descartat, per inútil i escandalós, qualsevol possible moviment encaminat a evitar que les reials personalitats es veiessin, es guardessin i sortissin cada any, enmig de la pràctica d'una funció orgànica tan elemental com és cagar, arrupits tots ells, com qualsevol fill de veí. Això demostra també, que ni la reina ni la princesa caguen dretes, com es solia dir antigament, que les dames no s'ajupien a causa de la seva dignitat i cagaven dretes per, malgrat tot, mantenir ben alt el pavelló de la seva noblesa, embrutida per un acte tan mundà com és el cagar. Però veuràs, no caguis, no...

Les paraules se les endú el vent; el paper queda als arxius; la pedra és el material més perdurable, però el fang tampoc és valadí, de manera que podem veure el rei, la reina i els prínceps, en posició de cagona, durant molts i molts anys.

Si és que en el fons som tots plegats humans, molt humans: els uns per admetre sense embuts que cal cagar cada dia i els altres, que ens ho mirem des de fora, per saber-nos enfotre del mort i de qui el vetlla. I que regni la pau, que al capdavall, ja toquem a les festes.

NO ME'N SÉ ESTAR

Fa una bona estona que navego per Youtube. Sovint m'entreté fer-ho, perquè a mesura que vaig obrint fitxers i visionant vídeos me n'adono de les bestieses que fa la gent. Ho trobo divertit i de vegades hi perdo una mica de temps. Però sol passar-me que, no sé ben bé per quins viaranys, acabo finalment als videos de les distintes òperes i cantants que hi ha penjats en aquesta pàgina. Què voleu que us digui. Aquells que em coneixeu ja sabeu que m'encanta l'òpera, que m'apassiona i que admiro tantíssim a la gent que s'hi dedica perquè poden fer-ho, perquè reuneixen les qualitats necessàries per entrar en aquest món tan complex i al mateix temps tan eteri. En toquen els sentiments i la sensibilitat, què voleu que us digui.
El video que avui us adjunto és de l'any 1974, quan la Montserrat Caballé estava en ple apogeu. Aquesta interpretació es correspon a l'ària "Casta Diva", de l'òpera Norma, de Bellini i en el seu moment, va ser interpretada a l'aire lliure al Festival d'Oranje. Mireu com el vent fa voleiar els vels dels intèrprets, mentre la Caballé sobresurt per damunt de tots ells com una estàtua, inamovible, immutable, presa d'una concentració que res ni ningú pot trencar. La imatge dels vels, de la música, la meravellosa interpretació de la Caballé, transporta a un altre món, possiblement més cristal.lí i més pur.
Deixeu-vos transportar, deixeu-vos captivar per aquestes imatges i si us vaga, tanqueu els ulls, com faig jo, i escolteu només la música i la veu, confoses en una harmonia difícilment superables. És l'elegància, la sublimitat, el sentiment, la Caballé i els seus fils de veu. Deixeu-vos emocionar i seduir perquè, quan torneu després a la crua realitat, passats aquests cinc minuts que dura l'ària, ja res tornarà a ser igual i us sentireu més lliures i més capaços, més emotius i més humans.
Gaudiu-la en tota la seva plenitud. No me'n sé estar. Deu ser perquè us desitjo el millor.

GRANS OBRES, OBRES GEGANTINES

Ron Mueck és un escultor sensacional que porta a la realitat unes obres, la majoria d'elles gegantines, d'un realisme impressionant en tots els seus detalls.
L'origen professional d'aquest artista va ser al món dels efectes especials per al cinema, encara que va donar un pas al món de l'art aprofitant el seu talent sorprenent per desenvolupar creacions plàstiques amb un realisme sorprenent, amb tot luxe de detalls, des dels cabells, fins a l'expressió, passant per l'anatomia i, com no, arrugues, pigues, taques, tares de la pell, que resultarien completament naturals en models humans sense idealitzar.

PENSAR EN GRAN

De vegades et diuen: digues un número. I la gent acostuma a dir: el 3, el 4, el 5... però mai el 4.597.123.666.440.000.000.000.000.000.000 , si és que aquest número pot dir-se d'alguna manera. Ningú no ha acotat el límit entre, per exemple, l'1 i el 10, sinó que simplement s'ha demanat que et diguin un número. Posats a dir, perquè no el cinquanta-tres mil milions de bilions? D'això se'n diu pensar en gran. Ja hi som a temps de rebaixar aspiracions, perquè quedi una cosa apanyadeta, no?

Suposo que això és el que va pensar l'escultor australià Ron Mueck quan va posar fil a l'agulla i va començar a treballar en les seves escultures. La immensa majoria d'elles són gegantines, de més de cinc metres d'alçada, i estan fetes amb un realisme tan aclaparador que, sincerament, no deixen pas indiferent, més aviat al contrari, penso que poden arribar a provocar una mica d'angoixa. Imagino que plantar-se davant de qualsevol d'elles deu provocar la sensació de ser Gulliver al país dels gegants.

Estan fetes amb fibra de vidre i tenen un realisme tan perfeccionat que ratlla l'estremiment: cabells, arrugues, expressió, pèls, no hi ha cap detall anatòmic que s'escapi a l'ull àvid i al mateix temps formosament artístic de Ron Mueck.

Aquí teniu una mostra de la seva obra. Fixeu-vos-hi bé i després, ja em direu què us sembla.

FOLLETS DE TARDOR

M'encanta aquesta època de l'any, a mig camí entre una tardor ja pràcticament gastada i un hivern que al matí, deixa sentir-se amb tota la seva força. Cada dia quan acompanyo a la meva Ariadna al col.legi, la temperatura no puja dels quatre graus i aquests darrers dies que ha fet tant de vent, l'he ben tapat amb anorak, guants, bufanda i gorra de llana i quan hem arribat al col.legi, ben ràpid el nostre pas, la pitufeta ha tingut les mans fredes. M'agrada encalfar-li les seves manetes infantils fregant-els-hi amb les meves en un atzar de carícies ràpides i decidides. Ella somriu i sé segur que es sent protegida i estimada.

Ara que l'Ariadna té quatre anys i mig entén molt millor tots els canvis que es van produint en el temps, tant el meteorològic com l'interior, a mesura que van passant les estacions. La primavera és la seva estació, perquè va néixer un venturós mes de maig de 2003 i per tant, és, com diu aquella òpera, una "flor que floreix al maig", però a l'estiu la torna boja anar a la platja i enfarinar-se tota ella de cap a peus amb la sorra fina que rau a ran de mar. Aleshores es converteix en "Ariadna, la increïble croqueta humana". Però la tardor té un aire especial, un deix de melanconia encomanadissa, quan tota la natura canvia de color, els dies s'escurcen i de mica en mica, tot sembla endormiscar-se i aturar el seu alè. A l'Ariadna li agrada trepitjar les fulles seques dels arbres quan caminem pel carrer. Li agrada sentir sota la seva petjada el cruixir característic de les fulles arrugades i resseques que cauen dels arbres i recollir de terra els pàmpols amples i vermellosos dels plataners. Me'ls ofereix com un tresor i em diu: "Té mama, que a tu el vermell t'agrada". No és que m'agradi el vermell: és que em torna boja. M'encén la sang i fa que em circuli més depressa. Ella ho sap i sap també que oferint-me fulles vermelles, que recull amb moltíssima cura perquè no es desintegrin al seu tacte, em fa un regal que jo aprecio d'allò més. Fins al punt que les guardo dins les pàgines tortuoses dels llibres antics que dormen als estants superiors del despatx de casa.

Trobo que la tardor converteix el infants en follets que corren enjogasats empaitant i perseguint qualsevol fulla que voleia empesa pel vent i que s'arremolina en qualsevol racó en el que encara hi toqui un sol que ja no escalfa. La seva vestimenta també els converteix en follets divertits: guants i bufandes a joc, gorres de llana virolades i amb grans borles que tapen boca i orelles i que només deixen entreveure uns ullets entremaliats. Quan plou, els paraigües s'obren per tot arreu formant autèntics boscos de bolets multicolors a les entrades i les sortides de les escoles i l'espectacle, per a qui el contempla d'un tros lluny, és entretingut i entranyable. Pares i mares sovint no presten atenció a aquest fet, però sempre hi ha qui s'hi fixa i li dóna molta, molta importància.

D'aquí a poques jornades celebrarem Nadal, l'època de l'any dedicada a la canalla. La meva Ariadna ja fa uns quants dies que li pregunta al seu pare si vindrà el tió i ell li diu que segurament sí, si ha fet prou bondat. Ella em mira buscant la meva complicitat i assentiment, que sempre troba. Segur que arribarà tió de l'Ariadna i l'alimentarem amb taronges i mandarines, amb espurnes de pernil dolç i trocets de formatge, perquè el dia de Nadal, al so del Parenostre del Tió, cagui força coses que ella ja espera. Estic convençuda, a més, que aquestes vacances de Nadal seran molt especials, perquè pel voltant d'aquestes jornades vindrà al món el nostre Marcel i així, l'Ariadna ja no estarà mai més sola. Em tranquil.litza saber que es tindran l'un a l'altre i el meu desig és que siguin dos germans que s'estimin i s'avinguin.

Ja fa dies que anem assajant el famós Parenostre del Tió, que ella repeteix amb una canarella ben concreta, aquell que diu: Parenostre del tió,/ tió gloriós. Ara venen festes, / festes glorioses, / gallineta a l'olla, / carn a la cassola, / cueta de mixó, / caga tió. Tu que va per les teulades, / caga neules ensucrades. Tu que vas pels corralons, / caga torrons. Tu que m'ets padrí, / caga torrons per a mi". Em sento impacient quan penso en aquestes dates. Fa tot just tres dies enrera, aquesta cançó la cantava jo envoltada de la meva família (sento goig i dolor en recordar-ho), i ara és la meva filla de quatre anys qui en té el relleu, i d'aquí a dos dies, també el meu fill. Que sigui per molt anys. Ja us ho explicaré.

AVENÇOS IMPORTANTS

Fa uns quants dies que no escric res al blog perquè a casa hem tingut moguda. Aquesta ha estat una setmana atípica (afortunadament), en la que tots plegats ens hem mogut entre casa i la clínica MATT d'aquí Tarragona. Ha passat que dimarts van operar al meu marit, al Salvi. Va ser una operació senzilla per extirpar-li la vesícula biliar i la pedra que contenia i que Déu sabrà com se li ha anat fent al llarg del temps. És una pedra d'estil heavy, amb la qual es podrien acabar els pinacles de la catedral de Tarragona, sense anar més lluny, talqueasí, mismamente. L'operació va anar molt bé i sembla que la recuperació ofereix garanties de ser ràpida, almenys pel que fa al dolor que ell pugui sentir. Després, el cirurgià ja li ha dit que s'ha d'estar quiet, no fer esforços, no aixecar pesos i fer una vida tranquil.la, almenys durant el mes posterior a l'operació. D'això, m'encarregaré personalment que sigui així.

El van operar, com us comentava, dimarts a la tarda i per tant, va estat a la clínica, mort de gana, tot dimecres i dijous fins gairebé a l'hora de dinar. Ha tornat a casa només amb quatre esparadraps que li tapen les petites incisions a través de les quals s'ha realitzat l'operació i que representen, en total, només sis punts. La veritat és que és força increïble que una cosa tan complicada i compromesa com és entrar dins el cos humà, pugui solventar-se amb tant poca cosa i d'aquesta manera, es puguin curar mals que, a la curta o a la llarga, haurien provocat altres mals de major abast.

Fa una trentena d'anys, aquesta mateixa operació la van realitzar a la meva àvia i, malgrat que el seu cas era força més complicat que el del Salvi, quan va posar-se bé després de l'operació, es va trobar amb una cicatriu a la panxa que li anava des de sota mateix de l'esternó fins arran de pubis, és a dir, pràcticament oberta en canal, amb més de trenta punts de sutura. Això sí que va ser tota una senyora operació. Avui dia, els avenços mèdics, tecnològics i mecànics han avançat fins a tal punt, que intervenir en el cos humà resulta molt menys complicat i molt menys perillós que fa només trenta anys enrera. I com que la ciència avança que és una barbaritat, caldrà veure fins a on arriba. De fet, aquesta mateixa operació del Salvi, a nivell experimental, s'ha practicat recentment a Barcelona, retirant la vesícula per la boca del pacient, sense provocar-li cap altre ferida i aprofitant els forats que de forma natural, ja té el cos.

Personalment, si em demanen el parer, demanaria una subscripció popular per aixecar un monument a l'inventor de l'anestèsia i als valents pioners que van experimentar amb ella i el seu ús en els seus pacients. Així per exemple, el Dr. Crawford Williamson Long, que va donar a olorar éter a un dels seus malalts, abans d'extirpar-li un quiste del coll o el metge dentista Horace Wells que va començar a usar òxid nitrós com a anestesiant, després d'haver-li vist usar professor i químic Gardner Q. Colon. Estem parlant de les basseroles de l'anestèsia i de l'estudi del mètode per calmar el dolor. Penseu que a l'antiguitat més remota, quan a la gent li convenia que li arrenquessin un queixal o li obrissin la panxa, ho feien "a lo viu", usant mètodes i eines que avui dia, ens posen els pèls de punta. Aleshores, el millor cirurgià era el més ràpid, per motius obvis.

D'aquí a poquetes jornades tindré al nostre fill, el Marcel, i com ja va passar anteriorment amb l'Ariadna, l'anestèsia epidural ajudarà a fer tot aquest tràngol més senzill. De fet, molt més suportable. Per cert, a l'inventor de l'epidural, el doctor Fidel Pagés Miravé (Osca, 26 de gener de 1886, Osca - Madrid, 21 de setembre de 1923), sí que caldria aixecar-li un monument. I dels que fan història. Jo hi poso el primer euro.

CANÇÓ DE LA LLUNA

Coneixeu el conte de La Sireneta de Hans Christian Andersen? És aquell conte en el que una sirena s'enamora perdudament d'un príncep i, sense tenir en compte que no té cames i que no pot viure una vida plena amb ell, demana a la Bruixa del Mar que converteixi les seves escates i la seva cua de peix en dues cames humanes. La bruixa ho fa a canvi de la seva veu de sirena, que enamora els humans. Només hi ha un petit entrebanc, a banda de no poder parlar amb el príncep: que aquest haurà d'enamorar-se d'ella, dels seus encants i la seva muda bellesa, abans que el sol es pongui al cap de tres dies; si no ho aconsegueix, es convertirà en escuma del mar i desapareixerà per sempre. No us explico com acaba la història perquè sinó la cosa perd tota la seva gràcia. Quan era petita aquest era un dels meus contes preferits i la meva besàvia me'l llegia una i una altra vegada a petició meva.
Amb un argument molt semblant al d'aquest conte, l'òpera Rusalka explica també la història d'una nimfa de l'aigua, que vol convertir-se en humana per amor. El compositor de la música, és Antonin Dvorak i llibret és de Jaroslav Kvapil. El nom de la nimfa que protagonitza l'òpera prové de la mitologia eslava, on Rusalka és un esperit de l'aigua. L'ària més coneguda de l'òpera és aquesta Cançó de la Lluna, que canta Rusalka per demanar-li que la convertixi en un ésser humà que pugui ser estimada pel seu adorat príncep.
La interpretació d'aquest vídeo és d'Ana Netrebko, que ajunta una veu esplèndida amb una bellesa espatarrant. La trobo una cantant fabulosa i molt bella. Tanmateix, el vídeo trobo que no està a l'alçada, perquè el plàstic sobre el que sura Rusalka-Anna Netrebko, sembla comprat a l'Schellecker i, sincerament, trobo que per a una ocasió tan especial, els productors s'hi podien haver mirat més. Tant se val. Gaudiu de la música i de la imatge d'Ana Netrebko. Val la pena que esteu ben atents i atentes, perquè l'ària és sublim.
Agafeu-vos aquests cinc minuts i escaig que dura l'ària, com un instant de relax.