LES DONES QUE LLEGEIXEN SÓN PERILLOSES

No em considero perillosa per llegir, però sí que sóc una lectora empedreïda. No me'n sé estar. Tinc llibres a tot arreu i llegeixo diverses obres simultàniament, segons el meu estat d'ànim i el lloc on em trobi. Per exemple. Tinc a la tauleta de nit el darrer llibre de Ken Follet "Un mundo sin fin", continuació de "Los pilares de la tierra", que vaig llegir ja fa uns quants anys i que em va encantar. De "Un mundo sin fin" encara no puc opinar, perquè tot just el començo, però de moment, promet. Tinc al despatx "La bodega" de Noah Gordon, que vaig començar més moguda per la curiositat que no pas perquè Gordon sigui un dels meus escriptors preferits. El que passa és que això que la trama estigui ambientada al Penedès, fa que senti el que s'hi explica, els paisatges que s'hi descriuen i les situacions que s'hi esdevenen, molt properes i familiars i m'encanta. Al bany estic acabant "Mil soles espléndidos" de Khaled Husseini, una història absolutament meravellosa que està ambientada a l'Afganistà ocupat primer pels soviètics i posteriorment pels americans, enmig de dues guerres sense quarter. La desgràcia pot unir tan i tan a les persones, especialment a dues dones, Mariam i Laila, condemnades a viure sota el mateix sostre. En fi, una delícia. Al menjador hi tinc a l'Amy Tan amb el seu "Un lugar llamado nada". Trobo l'escriptura de l'Amy Tan absolutament brillant i especialment emocionant. Dins la bossa de passeig del Marcel hi transporto amunt i avall "Rubicon", de Tom Holland. Quan sortim a fer un volt, tan aviat trobo l'oportunitat, el continuo. Per aquells que esteu interessants en l'imperi romà, aquest és un títol altament recomanable. Finalment, a la cuina hi tinc "El talismán" de l'Stephen King, que rellegeixo després d'una colla d'anys. En el seu moment em va encantar, només que ara, quan torno a repassar les seves pàgines, em fa una mica més de mal que anteriorment, perquè l'Stephen King em porta a una època que ja no tornarà i això em resulta dolorós, fins i tot després de tants anys.

En fi, aquest proper Sant Jordi, espero firar-me aquest títol que trobo molt interessant: "Las mujeres que leen són peligrosas" d'Stefan Bollmann. Aquest nadal passat va sortir també al mercat la segona part "Las mujeres que escriben también son peligrosas". Caldrà veure'l. Els vaig fullejar a la llibreria i em van semblar molt macos, molt cuidats i molt encertats. Una combinació sàviament escollida d'obres d'art, moments intensos i dones a les que els pintors van plasmar concentrades en les seves lectures. Transcric la contraportada: "Relegadas tradicionalmente a un papel secundario y a menudo pasivo en la sociedad, las mujeres encontraron muy pronto en la lectura una manera de romper las estrecheces de su mundo. La puerta abierta al conocimiento, la imaginación, el acceso a otro mundo, un mundo de libertad e independencia, les ha permitido desarrollarse y adoptar, poco a poco, nuevos roles en la sociedad. A través de un recorrido por las numerosas obras de arte que reflejan la estrecha relación entre libros y mujeres, Stefan Bollmann rinde un sentido homenaje a las mujeres y confirma el excepcional poder que confiere la lectura".

Un record em ve a la memòria: la lectora per excel.lència de casa, la meva besàvia Roseta, asseguda en una butaca del menjador, devorant un llibre que tenia arrepenjat al damunt d'un vell cosidor amb potes i que li servia de tauleta. Qualsevol moment era bo, per a ella, per obrir el llibre i posar-se a llegir, fins i tot durant hores. Jo crec que perdia la noció del temps i entrava tan profundament al sí de la novel.la, que perdia el món de vista. De les moltes qualitats que ella tenia, crec que aquesta l'he heretat per la via directa i li agraeixo el detall.

Ja us ho explicaré.

WOMAN IN ART (Les dones en l'art)

Aquest muntatge que avui us convido a veure és força conegut i segur que més d'un i d'una ja el tenen vist, però és que el trobo tan absolutament sensacional, que no em puc estar de penjar-lo en el bloc i oferir-lo a aquells que el vulguin veure.
Val la pena dedicar-hi els dos minuts i mig que dura, contemplant les pintures i les cares de les dones i escoltant aquesta música sonata de Bach. Espero que el gaudiu.

SOPA D'ESTELLA

Quan jo era petita, els dies de festa grossa en la que tota la família ens reuníem al voltant de la taula, la meva besàvia, que era l'alquimista de la cuina, preparava una sopa deliciosa, que tenia com a base brou de carn i es componia, entre d'altres ingredients, de pa, pollastre i unes petites mandonguilles que la besàvia Roseta feia fregir en oli bullent fins que eren ben cruixents. Ella l'anomenava "sopa d'estella", perquè estava tota feta a base de petits troços dels seus components, d'esquinços d'altres menges que havien quedat sobrers i minúscols bocins de carns variades. Ella la feia boníssima i resultava agradabilíssim al paladar anar trobant, a cada cullerada, ara una mica de pollastre, ara una mandonguilleta, ara una cullerada pràcticament vídua... Se'n fa la boca aigua només de recordar-ho.

Dilluns passat, que va ser Pàsqua, la família Guinart-Pros al complert, Turandot inclosa (la Turandot, per si encara hi ha algú que no ho sap, és la nostra gossa), van anar a menjar la mona amb la parentel.la a Les Peces, que és una urbanització d'Albinyana, en la que els meus pares tenen una caseta des de fa una pila d'anys. I com diu aquell "si lo sé no vengo", o millor dit, "si lo sé, no voy". Anar fins a Les Peces, que està ana distància d'una trentena escassa de quilòmetres, va resultar tota una odisea, perquè a l'alçada d'Altafulla, els vehicles ja havien col.lapsat l'autopista A-7 i estaven completament aturats a la calçada, sense avançar ni un centímetre, només per comprovar si el cotxe encara funciona. A pas de tortuga coixa vam anar avançant, metre a metre, i en passar per sota un panell lluminós, el rètol ens advertia que la retenció arribava fins al Vendrell. Desesperant. Només us diré que per cobrir el trajecte que ens havíem proposat, vam trigar una hora i tres quarts, uns 105 minuts, si fa no fa. Havíem quedat per veure'ns cap a dos quarts de dotze i arribàvem al nostre destí, una mica amb el posat que devia fer Ulisses quan va retornar a Ítaca després d'haver perdut la nau, la paciència i l'esperança, quan eren prop de les dues, exactament l'hora de dinar.

Pel camí vam tenir molt de temps per poder veure les obres d'ampliació de l'A-7 que s'estan fent i que corren paral.leles a l'autopista. És una autèntica destrossa del territori, un despropòsit per als quatre arbres i els tres ceps que encara tenen l'humor i l'esma de sobreviure en un terreny assedegat i mig desert. Vist en perspectiva, el terreny està travessat en direcció a Barcelona per la via del tren (a la que també convindria una mica d'alegria i uns quants arranjaments), la variant que comença a Altafulla i que s'acaba a Torredembarra, la carretera N-340, l'autopista A-7 i ara aviat, els dos carrils que fan nous. El territori, al meu entendre, és una autèntica sopa d'estella. Partit, repartit, trinxat i esbocinat per totes les comunicacions possibles, que han de facilitar, segons sembla, la vida dels viatgers, procurant-els-hi vies ràpides per als seus desplaçaments, des de Barcelona fins a casa nostra i a l'inrevés, els caps de setmana, les vacances i les festes de guardar. Sempre havia sentit a dir que la meva comarca, el Baix Penedès, és un nus de comunicacions, la ròtula de Catalunya, però més aviat sembla el xoxo de la Bernarda (amb perdó), perquè es deixa donar pel sac tan com la gent de Barcelona, planificadors, visionaris i rucs, es proposen. Beneficis a canvi? Molt em fa l'efecte que de tot plegat només se'n treuen molèsties, emprenyades i molta mala llet quan per fer un trajecte tan fàcil com és Tarragona-Les Peces, t'hi tires mig dia i a sobre, pagant el consabut i imperdonable euro amb trenta del peatge del Vendrell. Voleu dir que val la pena aquesta destrossa perquè els barcelonins, pixapins, camacus i altres herbes, es vinguin a remullar a les nostres platges i facin el "paleto" a casa nostra?

Trobo sincerament que és un escàndol, i el més indignant és que a sobre, els polítics que tenim als nostres ajuntaments, a les més variades institucions tarragonines, no es vegin amb cor de fer res per evitar aquest escandalós desgavell, perquè aquí i allà, els que manen, són dels seus. Vergonya, indignació, una emprenyada general pel temps trigat, per la caravana feta, pel sol que queia, per la ventada que assotava el cotxe, per la nena marejada i a punt de vomitar, i a sobre, el mòbil sense cobertura. Això és el tercer món, senyors meus, o el quart si molt m'apureu. I això que deien que la feina ben feta no té fronteres.

PECADORA SÓC

"Qui estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra", sembla que va dir un tal Jesús de Natzaret, l'home al voltant del qual, milers i milers hi han deixat la vida i uns altres milers i milers, se les han enginyat per viure amb l'esquena dreta sense "dar palo al agua". Si fa uns quants anys enrera hagués dit això que ara publico al bloc, m'haurien cremat a la foguera per bruixa herètica. Estic convençuda que en una vida anterior, ja ho devien fer, perquè sinó, no s'explica l'aversió que sento per capellans i monges, bisbes i cardenals, que no tenen altra feina a fer que ficar-se en la vida quotidiana de la gent de bé que no aspirem a altre cosa més que a viure tranquils. Aquí he de fer un merescut i just parèntesi per algunes monges i alguns capellans que he conegut (pocs, això sí), que senten la seva vocació en el més profund del seu ésser i són completament respectuosos amb les decisions que prenen les altres persones. Que cadascú esculli la relació que vulgui tenir amb la Divinitat. No trobeu?

Fa uns quants dies l'arquebisbe Girotti, plenopotenciari apostòlic del Vaticà i expert en assumptes de consciència, va presentar al diari de la Santa Seu, L'Osservatore Romano, el llistat dels nous pecats capitals, que han d'afegir-se als set que ja tenien la seu just càstig tant aquí com al Cel, i que ja han esdevingut un clàssic des que al segle VI els va determinar el papa Gregori I, que tampoc tenia res més a fer. Heus-los aquí: la sobèrvia, la peresa, l'enveja, la gula, la luxúria, l'ira i l'avarícia. Set en total. Els nous pecats "socials" també són set i són els següents, per ordre d'aparició: 1. Les violacions bioètiques, com l'anticoncepció. 2. Els experiments moralment dubtosos, com la investigació amb cèlules mare. 3. La drogadicció. 4. Contaminar el medi ambient. 5. Contribuir a ampliar la distància entre els rics i els pobres. 6. La riquesa excesiva.

7. Generar pobresa.

Mireu, contaminar el medi ambient, és l'únic de la llista que rescato de la resta, perquè no és que sigui un pecat, és que és una qüestió en la que han d'intervenir les autoritats civils amb l'aplicació de les lleis dictaminades, endurides si cal per a l'ocasió, i punt. La resta, sincerament us ho dic: que els bombin. Com poden intentar regular l'anticoncepció etiquetant-la de violació bioètica? I la investigació amb cèlules mare? Com poden negar-se a que a través de la ciència es puguin salvar moltes vides humanes? A sí, ja ho sé, és que a ells el que els interessa, no són les vides, sinó les ànimes. No la qualitat de vida de persones que estan malaltes, sinó on aniran a parar les seves ànimes si la ciència no pot ajudar-les perquè els científics no compten amb els coneixements suficients. S'ha de ser obtús per oposar-se a l'avenç de la medicina, de la investigació i del futur.

Pel que fa a la riquesa excesiva, això sí que fa petar de riure. Heu visitat el Vaticà o n'heu vist alguna fotografia? Heu vist els tresors de les catedrals, de les esglésies, el seu immens patrimoni en terrenys, en construccions, en metalls i pedres preciosos? Sobren les paraules.

L'Església i els seus ministres són una colla d'alzeimics carques i casposos. Ara que la Conferencia Episcopal Española han escollit al Rouco Varela, segur que si en algun moment havien encaminat les seves passes envers una moderada modernor, ara tornaran enrera, cap al postregament, la genuflexió i els desdejunis del pensament. I encara es creuen líders de la societat, capdavanters en l'aplicació de la moral. No hi ha cap passatge de la Bíblia que digui que la drogadicció és un pecat. Més aviat s'inclina cap al lliure albir i el respecte envers les decisions personals. Qui vulgui drogar-se, que ho faci. Prou pena té.

No crec en l'església, ni en el que prediquen les monges ni en el que diuen els capellans en les seves misses dites a corre-cuita. Ja ho sé que sóc una pecadora impenitent, fins i tot una heretge, i com que ho sóc sense possibilitat de remissió, prefereixo gaudir de la meva condició, abans d'agenollar-me davant una vida sense possibilitat de ser viscuda, seguint les premises d'una església cada cop està més allunyada dels seus ancians feligresos que viuen de la tradició i del temor de veure's més a l'altre barri que a aquest.

Per cert, en el meu part, vaig fer donació del cordó umbilical del Marcel, a fi i efecte que s'estudiïn les cèlules sanguínies que contenia, perquè jo, modestament, sí que estic a favor de la ciència que salva vides i procura fer la vida més fàcil a aquelles persones que per la seva dissort ho necessiten.

El meu avi Joan sempre deia que el terra de l'infern està enrajolat de coronetes de capellà (es referia a la torsura que portaven anys enrera i que els distingia de la resta de la gent). Ja devia tenir raó, segur.

M'ho dic a mi mateixa sense picar-me el pit, ni abufetejar-me les galtes ni fer cap acte de penedida contricció: pecadora, més que pecadora.

UN FILL DE PUTA ANOMENAT GUILLERMO HABACUC VARGAS

Es diu artista, però el seu goig consisteix en maltractar animals. En una exposició col.loca en una paret una frase: "Eres lo que lees". La composició és feta amb pinso per a gossos. Al davant de la frase hi col.loca, lligat ben curt en una paret, un gos que recull del carrer, i el deixa morir, enmig de la sala d'exposicions, de fam i de sed, davant la frase feta amb menjar per a gossos. La gent que va a veure l'exposició d'aquest anormal, anomenat Guillermo Habacuc Vargas, contemplen impassibles com el pobre gos, va morint, lentament, de fam i de sed, lligat a la paret. I ningú hi fa res. És increïble, inhumà, salvatge... se m'acaben les paraules i començo amb els insults a aquest fill de puta que vol repetir l'experiència en una altra sala d'exposicions.
Cal fer-li boicot. Per això es recullen signatures en la següent pàgina web: http://www.petitiononline.com/13031953/.
Ja hi ha més de 800.000 signatures recollides i la meva és la que fa 876.997.
No es pot permetre que torni a assassinar a un pobre gos en nom d'un pressumpte art, incomprensible als meus ulls.
Sempre he entès l'art com aquella activitat el resultat de la qual aporta plaer i goig a qui el contempla. D'això jo en dic salvatjada i deshumanització.
Si sou sensibles i teniu l'estómac delicat, no us mireu el vídeo, però si us plau, signeu, signeu, signeu.
Tornem, tots plegats, a fer-nos humans.

CREADORS DE CRISIS

Qui son els principals creadors de crisis en situacions ben concretes? La resposta és ben clar: els mitjans de comunicació, en general. Els encanta furgar en la ferida, obrir-la fins a fer-li supurar serumen i pus infectat, veure si l'arrel del trep arriba ben endins o si queda només en la superfície d'una pell ben fina i si la ferida en qüestió és ben profunda, hi picotegen a dins com a bèsties carnívores i sanguinolentes.

Avui, veient El Club de TV3, ho he vist ben clar. Què en penseu de la crisi que hi ha a Esquerra?, preguntava l'Albert Om, amb aquell mig somriure a la cara, darrera del qual ensenya els ullals amb els que s'agafa a qualsevol mínim símptoma de merder i l'engrandeix fins que l'opinió pública ja no veu ni sent cap altra cosa i deixa de pensar per ella mateixa. Això mateix li he vist fer una colla de vegades, sovint amb entrevistes absurdes, fora de to i desencertades, com la que, sense anar més lluny, l'Om dels pebrots li va fer al José M. Íñigo fa tot just unes jornades, només per posar un exemple.

Ara el tema ja no és ni la campanya electoral, ni el paper que a partir d'ara faran els vencedors i els vençuts. Ara el tema és la pressumpta crisi oberta al sí d'ERC, que enfronta als dos caps visibles més importants de la formació: en Josep-Lluís Carod-Rovira i en Joan Puigcercós. El desencadenant, diuen, els mals resultats obtinguts en aquestes darreres eleccions. Tot plegat fa pena, és ben cert, però també és ben cert que l'opinió pública, seguint el seu propi senderi i bon criteri, no hauria de donar crèdit ni reconèixer com a pròpies les opinions d'alguns periodistes, filòfofs i escriptors del tres al quatre, que vomiten contra ERC la seva bilis, tal i com ho faria una mofeta bigotuda qualsevol.

Si és cert que dins d'ERC hi ha mala maror, possiblement no serà pitjor que en altres ocasions en les que ja hi ha hagut enfrontaments interns, picabaralles i radicals i oposats punts de vista al voltant de temes diversos. I la vida ha continuat i el partit ha seguit endavant la seva tasca, amb més o menys encert, segons les ocasions. El que trobo del tot intolerable és que a partir d'aquest moment, es comenci a parlar al carrer de crisi, només perquè els mitjans de comunicació en parlen, sense haver estat presents en cap de les reunions que la cúpula del partit ha tingut, té i tindrà, i en les que, segur, s'adoptaran les mesures que es creguin oportunes per al bé del propi partit, per les persones que l'integren i per als ciutadans als quals serveixen des del govern de la Generalitat i des de qualsevol altre institució. Al capdavall, en quin partit no hi ha hagut baralles ferotges que, en la majoria dels casos, no reboten a la premsa ni a la ciutadania.

Penso seriosament que programes com El Club i alguns altres, són l'equivalent al Diario de Patricia, tan criticat, o al desaparegut Tomate, només que en comptes de parlar de famosos roses, ho fan de polítics i de política. El trasfons, però, és el mateix: buscar l'escàndol, confondre els espectadors, crear unes opinions interessades que segueixen camins per a mi indesxifrables i inútils. I a més, si no coneixen al 100% una informació, igual com fan els altres, se la inventen i la tergiversen per fer-la més greu i escandalosa.

D'acord que en aquest moment, ERC no està passant el seu millor moment, però tampoc no està visquent en un llit de roses, per exemple IC, que també ha perdut vots i diputats. O és que aquesta baixada no és també important? Però està clar, com que no hi ha punt de vista enfrontats entre els líders del partit, la cosa no trascendeix i no se li dona la importància que realment té, més encara perquè el diputat, en aquest cas diputada, que va perdre IC, la va guanyar el PP, i amb això ja està tot dit.

Només espero i confio en que la ciutadania, passi olímpicament dels escàndols que alguns mitjans de comunicació creen i de les crisis que atien, amb dit acusador i boca plena d'improperis. No en creieu ni una paraula, més aviat feu-vos vosaltres mateixos la vostra pròpia composició de lloc. Que no vam néixer ahir, coi, i ja sabem que d'alguna cosa han de viure aquests periodistillus de pacotilla!... Que en fa d'anys que estic dient que TV3 és com TV Vendrell, només que amb més recursos. Igual de cutres, maldestres i desastrosos. I encara bo que és "la nostra".

JOAN

Vull sumar-me al post que el Salvi (Les meves veritats), fa respecte a un amic nostre que ha mort recentment. Bé, de fet, el Joan era més que un amic, perquè també era el padrí del nostre nen, el Marcel. El Joan Mínguez tenia 59 anys i va morir sobtadament fa quinze dies. He deixat passar uns quants dies abans d'escriure res d'ell perquè, a cop calent, resulta dolorós i les paraules s'amunteguen en un discurs disbauxat que no acaba d'arribar ben bé a cap lloc. En canvi, amb el pas dels dies, les idees s'assenten i és molt més fàcil recordar i ordenar unes vivences compartides amb el Joan que a hores d'ara, més que recordar-les, cal atresorar.

El Joan era molt amic del Salvi i quan ell i jo ens vam casar, va passar a formar part també del meu nou elenc d'amistats. Em va encantar quan, el dia del nostre casament, se'ns acosta i ens diu a tots dos: "m'encantaria ser el padrí del vostre primer fill". El Salvi i jo ens vam mirar i vam dir alhora: encara queda molt per tenir fills. De fet, no quedava pas tant, perquè al cap d'un any i mig neixia l'Ariadna. En aquella ocasió, el padrinatge no va poder ser, però li vam prometre que si teníem un segon fill, ja hi podia comptar. Recordo que em va dir: "D'acord, però afanyeu-vos que tinc pressa". Ara aquestes paraules se'm fan estranyament misterioses i premonitòries.

El mes de maig passat, potser a primers de juny, un dia, mentre l'Ariadna i jo feiem temps per arribar a casa, el vam trobar passejant els seus gossos. Tot va ser veure'm i exclamar mentre m'assenyalava la panxa que tot just començava a notar-se: "estàs?" i naturalment, jo li vaig dir que sí. Em va abraçar d'una revolada i tan fort, que la seva alegria es va fer completament encomanadissa amb la que jo ja sentia. "M'has fet molt feliç", anava repetint mentre els ulls se li omplien d'aigua. "Tindrà la mona des del primer dia, no li faltarà cap any".

La realitat de vegades sotraga amb la força de cent martells i, de fet, el Joan només ha pogut lluir el títol de padrí del Marcel per espai d'uns pocs dies, perquè la seva mort sobtada ha esmicolat totes les seves esperances i la nostra il.lusió per aquest padrinatge.

Creieu-me que se n'ha anat una persona tan bona com el pa amb el que treballava i que era, de fet, el seu ofici. Quan el Salvi va anunciar-me la seva mort sobtada, em vaig quedar un moment en blanc, em va rodar el cap i vaig exclamar: "Òstia, segur que és el nostre Joan?". I tant si ho era.

D'això ja fa quinze dies. Ara ja sé què passara: el temps anirà enriquint les vivences que vam compartir amb ell: una coca de Sant Joan dolça i ensucrada menjada a Sant Fructuós, trobades casuals en alguns actes puntuals, com ara l'Onze de Setembre, rialles i acudits, petons i abraçades cada cop que ens vèiem... Tot això ha passat, però queda i mentre ho tinguem, nosaltres, la seva família, la resta de gent que el coneixia, ell seguirà aquí i seguirà sent tan entranyable i tendre com quan era entre nosaltres. Em fa sentir contenta saber que, en un moment molt determinat de la seva vida, el Salvi i jo, amb l'embaràs del Marcel, amb el seu naixement, vam fer realitat una de les seves il.lusions i això el va fer molt feliç.

Des d'aquest pobre bloc vull fer arribar les meves més sentides condolences a la seva família, a l'Araceli, la seva dona, als seus fills. Una abraçada i la meva plena disposició si en alguna cosa puc servir d'utilitat, encara que sé perfectament que a hores d'ara, només el pas del temps pot començar a mitigar el dolor i l'enyor.

Adéu, benvolgut Joan. Fins que ens tornem a veure.