L’èpica i l’evolució dels gèneres narratius.

→ Els géneres literaris:

Consta una divisió tradicional: èpica, lírica i drama.
Aquesta divisió, però, té un problema, i és que no tenia en compte altres gèneres narratius com la novel·la.
Quina va ser la solució per justificar aquest error? Afirmar que la novel·la era una evolució moderna de l’èpica (es
podria entendre d’aquesta manera). Si mirem una mica la tradició de la novel·la en el pas dels anys, ens trobem que
aquesta existeix des de l’antiguitat grega (Longus, Dafnis i Cloe), tot i que no existia una paraula concreta per definir
aquest tipus de narracions. No tenien una etiqueta; eren simplement històries llargues escrites en prosa. D’altra banda,
a la literatura llatina, trobàvem certs escrits que anomenaven faules i que tenien molt poc prestigi (Petroni i Satíricon);
tenien tan poc prestigi i tan poca importància que, en els antics escrits sobre literatura, no els mencionaven perquè les
persones cultes no les consideraven dignes de menció.
A l’Edat Mitjana, en tenim l’aparició del Roman. Som al segle XII cap al 1150 d.C. Ens situem en l’Europa
de les llengües romàniques naixents. Hi havia uns centres de cultura (els monestirs), on predominava el llatí com
llengua principal, la qual era una llengua escolar que no es transmitia de pares a fills; tot i això, també hi existien les
conegudes com llengües vulgars, que es transmitien de pares a fills segons la medievalística (la llengua del Vulgus1) i
fora de l’escola. Es feien servir aquestes llengües; perquè, en aquest espai, les llengües romàniques no tenien un nom
definit. Havien obres escrites en francès, castellà u occità; però com no tenien nom, se’n parlava d’elles com llengües
vulgars. Cap a aquesta data, trobàvem trobadors en el sud de la República Francesa; és per aquesta raó que va começar
a sorgir una poesia molt desenvolupada en llengua occitana (la poesia dels trobadors). Era una poesia d’execució oral,
tot i que aquests si sabien llegir i escriure. En aquest segle, va aparèixer un públic que no era analfabet, tot i que com
no sabien llatí, buscaven literatura en la llengua viva que parlaven.
Això és el que condueix cap al 1150 d.C.2 l’aparició del Roman. Aquest era una narració extensa (recordem
que encara no existia la novel·la), redactada en vers i escrita en francès. El terme Roman ve de Romanus, que volia dir
“aquella llengua que s’havia format a partir del llatí”. Era una forma de literatura llegida de caràcter narratiu. De les
primeres obres que trobem, la més antiga és Roman de Tebes, basada en una obra llatina que és la Tebaida d’Estaci. Si
mirem, avui dia, les traduccions de la paraula “novel·la”; en francés i alemany li diem “roman” i, en italià, “romanzo”.
El Roman és una reposa de l’èpica. D’aquest tipus de Romans se’n van escriure diversos:
- Primerament tenim el Roman d’Eneidas (un repòs d’un altre poema èpic antic). La primera matèria
d’aquests romans era la matèria de la mitologia grega, romana i la temàtica èpica de l’època antiga.
- Molt aviat, trobarem la matèria de Bretanya (històries de cavallers i dames com Lancelot, Perceval,
Ginebra, el Rei Artús, etc.); que va començar a dominar el panorama. Aquests tipus de romans, són
escrits basats en: l’obra del monjo gal·lès Geoffrey de Monmouth. Aquest va escriure el llibre de la
història dels Reis de Bretanya (Historia Regum Britanniae), on es troba el Roman de Brut (Brutus).
Chrétien de Troyes, dins la tradició dels romans, va desenvolupar històries de ficció a partir de la temàtica de Bretanya
i les llegendes cèltiques. En aquestes, es presentava una idealització del món de la cavalleria; un món en el que tots els
cavallers podien fer ús de la violència, però que si s’autoreprimien eren considerats honorables, ja que la cavalleria era
entesa com la limitació de la pròpia violència. Alguns dels més famosos eren: El Conte del Graal o Perceval, Lancelot
o El Cavaller de la Carreta, o El Cavaller del Lleó o Albany, entre d’altres. Aquests, sempre seguien la mateixa forma
de narració extensa en vers; tot i que Chrétien va introduir diversos canvis decisius que diferenciaven els seus romans,
dels romans de Tebes, d’Eneas i de Brut (tres dels romans esmentats anteriorment en els apunts):
- Estructura cada novel·la al voltant d’un únic protagonista, mentre que els altres són successions d’històries.
- Inventa la figura del cavaller errant, que anaven pel món sovint sense cap encàrrec i superaven aventures que
els permetien millorar com a cavallers. La paraula errant ve de iterare, que en llatí volia dir camí / caminant.
Altres característiques:
- La majoria de paraules en els versos eren agudes.
- Eren versos amb rima consonants amb versos apariats.
- Aquests versos són octosíl·labs, al contrari que l’èpica grega.
- Els versos llargs sonen més solemnes mentre que els curts sonen fins.

1
Del llatí vulgus; terme despectiu per referir-se a les classes baixes [vulgar, plebs…].
2
Època de Chrétien de Troyes; l’escriptor de llibres com: El Cavaller del Lleó o El Conte del Graal.
 El perill d’un artista que escriu tants milers de versos que són apariats i tenen una sonoritat tant cantarina
entre ells és la monotonia. La manera d’escriure apariats és extraordinàriament complicada i és una virtut de Chrétien
de Troyes. A més quan passa de vers a prosa té sentit (no queda estrany que és el que succeeix normalment).

→ El gènere de cavalleria i les novel·les cavalleresques.

(Recapitulació)
S. XIII → Les històries de Chrétien s’escampen per Europa i apareixen noves versions escrites en prosa i en
diverses llengües. Canviem d’escenari i del sud de la República Francesa passem a la Península Ibérica, on a partir del
1508, comença a escampar-se una història anomenada Amadís de Gaula. L’autor n’era Garci Rodríguez de Montalvo.
El seu títol estava format pel nom del cavaller (el protagonista) més el seu país d’origen, que solia ser una estructura i
un ordre que s’utilitzava molt pels llibres de cavallers3. Aquest n’era un llibre amb molts elements fantasiosos, situat
en un lloc llunyà (terres que eren més aviat exòtiques), amb elements màgics i bruixes, entre altres, creant-ne una gran
diferència entre els fets narrats i el món del lector.
Aquest tipus de lectura sovint és anomenat “Llibres de Cavalleries”, tot i que, després, existeix un altre tipus
de novel·la cavalleresca que anomenen “Novel·la Cavalleresca”, creant una diferència (feta per Miquel de Riquer), ja
que aquestes últimes estaven marcades pel realisme de l’ambient (temps i espai), sent el seu més clar exemple l’obra
de Joanot Martorell i Martí Joan de Galba, Tirant lo Blanc, publicat l’any 1940.
Quines diferències trobem? En el cas de Tirant, el rerefons de la novel·la n’és un fet històric, és a dir, la
caiguda de la ciutat de Constantinopla (1453), per tant, Tirant lo Blanc és un heroi que ajudava a defensar la ciutat del
perill de la invasió. Aquest fet és reconeixible perquè era molt recent, un conflicte polític de l’Europa del moment -un
món molt proper als lectors- contrari al d’Amadís de Gaula. Quan parlem del realisme4, però, parlem d’una literatura
que es centrava en els conflictes de clase i en el poder del moment. Els dos grans àmbits eren els fets d’armes i els fets
d’amor.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
- EL QUIXOT, de Miguel de Cervantes -
→ Capítols a llegir: I, II, VI, VIII, IX, XI, XII, XIII, XIV.
El Quixot (en castellà, Don Quijote de la Mancha) és l'obra principal de l'escriptor castellà Miguel de
Cervantes Saavedra i consta de dues parts: El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, publicat el 1605, i El
ingenioso caballero Don Quijote de la Mancha, el 1615. És l'obra més rellevant de la literatura castellana; tant és així
que el castellà també s'anomena la llengua de Cervantes. El 1614 n’aparegué una continuació apòcrifa, signada amb el
nom d'Alonso Fernández de Avellaneda.
El Quixot va marcar el començament del realisme com a estètica literària i va crear el gènere literari de la
novel·la moderna: la novel·la polifònica, d'amplíssima influència posterior. Mitjançant el cultiu d’aquesta escriptura
desencadenada, Cervantes va poder mostrar-se èpic, líric, tràgic i còmic en el gresol genuí de la paròdia de tots els
gèneres. El Quixot va ser la primera obra desmitificadora de la novel·la cavalleresca i de l'amor cortès; parodiant els
llibres de cavalleries, Cervantes va escriure la primera novel·la moderna.
Aquesta obra ha situat Cervantes en un lloc preferent en la història de la literatura universal i el converteix,
juntament amb Dante Alighieri, William Shakespeare, Michel de Montaigne i Goethe en un autor canònic de la
literatura occidental. El Quixot ha estat traduït a 48 idiomes. Ha exercit un notable influx en la literatura universal des
de la seva primera traducció a l'anglès l'any 1616. Tant és així que consta entre les primeres posicions en els rànquings
de les millors novel·les de la literatura universal dels països anglosaxons.

3
Aquests llocs d’on eren els cavallers, al ser llibres de cavalleries, solien ser llocs inventats. La novel·la, en si, era un
exemple de desenvolupament de novel·la de cavallers en prosa (no en vers, com s’havia fet des del naixement dels romans).
Era d’estil elegant i/o formal. Insistia en la idea d’idealitzar-ne la cavalleria. Era un llibre ple de fantasia ambientat en terres
imaginàries i plenes de màgia. La novel·la es presentava, com una porta a un món antic, millor que el del present d’aquell
moment.

4
Realisme: és un terme posterior que apareix al segle XIX. Què insinuem quan diem que una novel·la és realista? El
que es volia dir era que la línea entre la realitat i la ficció era molt fina. Hi havia una certa voluntat de descriure les coses
objectivament. El realisme és el mirall de la realitat, ja que representa les coses que es veuen, sense distorsionar, de manera
objectiva. Tot i així és influït pel punt de vista. La literatura escrita en tercera persona amb descripcions presenta pretensions
de la realitat. Ens referim a una manera de com representar la realitat. És un terme convencional associat a uns usos literaris.
 - Primera part (1605):
Comença amb un pròleg en el qual es burla de l'erudició pedantesca amb uns poemes còmics, a manera de
preliminars, compostos en llaor de l'obra pel mateix autor, ja que no va trobar ningú que volgués lloar una obra “tan
extravagant” (com sabem per una carta de Lope de Vega). Segons Lope es tractaria d'una escritura desatada lliure de
normatives, que barreja el gènere líric, èpic, tràgic i còmic i on es fiquen entremig del desenrotllament històries de
diversos gèneres, com ara les de Grisóstomo i la pastora Marcela, la novel·la El curioso impertinente, la història del
captiu, el discurs sobre les armes i les lletres, la de l'Edat d'or de l'home, la primera eixida de Don Quixot i la segona
amb el seu inseparable escuder Sancho Panza, etc. Aquesta digressió estilística serà corregida en la Segona Part de la
novel·la, amb Don Quixot i Sancho com a absoluts protagonistes.
Cervantes crea un origen fictici de la història fent veure que es basa en el manuscrit d'un tal Cide Hamete
Benengeli, historiador morisc inventat amb nom de caràcter humorístic (Benengeli faria referència a una albergínia).
El llibre comença amb la frase possiblement més famosa de la literatura castellana:
“En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme, no hace mucho tiempo que vivía un hidalgo de los
de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor.”
El llibre narra les aventures per terres de Castella - la Manxa i la Corona d'Aragó del gentil home Alonso
Quijano, que és descrit en el capítol I com un home de la baixa noblesa castellana (castellano viejo), esprimatxat i
esgrogueït que havia gastat tots els seus recursos i energies en l'adquisició i lectura de llibres de cavalleries. El
protagonista embogeix perquè confon ficció i realitat en les seves lectures i, volent-ne emular els protagonistes, es fa
nomenar cavaller en el capítol III. Per armar-se cavaller, Don Quixot entra en un hostal que confon amb un castell,
pren dues prostitutes com a donzelles, el porquerol pel trompeter que anuncia la seva arribada i l'hostaler sorneguer
com el governador del castell. La cerimònia és una autèntica burla perquè no compleix cap requisit d'una ordenació
cavalleresca, però Alonso Quijano t en marxa satisfet ja convertit en Don Quixot de la Manxa.
El Quixot és acompanyat del seu escuder, Sancho Panza, a qui promet l'illa imaginària de Baratària. El
Quixot cavalca un cavall magre, al qual dóna el nom de Rocinante. Per casc duu —des de gairebé el principi de la
novel·la— un bací de llautó dels que feien servir els barbers. Un personatge de la novel·la, en veure'l diu que té una
trista figura. I el mateix Quixot, sense cap mena de vergonya, es fa anomenar el Caballero de la Triste Figura, perquè
diu que ha llegit que tot cavaller ha de tenir un sobrenom. Així comença a prendre’s més en serio el ser un cavaller.
Aleshores, surt a la recerca d'aventures per oferir-les a la seva princesa Dulcinea, figura que segons ell tot
cavaller aventurer ha de tenir. Contínuament transforma la realitat: el seu encegament li fa veure castells on hi ha
hostals, grans exèrcits on hi ha un ramat de béns i una princesa on hi ha una pagesa. Fins que és vençut a les platges de
Barcelona on un batxiller, fent-se passar per cavaller, preocupat pel seu trist estat, li ordena que se'n torni a casa, on
mor un cop ha recuperat el seny. Per tot el to que té la novel·la, podem dir que és lo més realista de tota la història.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
- Segona part (1615):
La segona part de Don Quixot es caracteritza per trobar-se més propera, estilísticament parlant, a la novel·la
moderna perquè no hi apareixen tants personatges com a la primera (el protagonisme recau exclusivament en Don
Quixot i Sancho) i el punt de vista narratiu és més homogeni. En la segona part se'ns narra la tercera i darrera eixida,
amb l'encontre amb el bandoler Perot Rocaguinarda, l'estada a Barcelona, la recuperació del seny i el final de Don
Quixot.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
→ Cal recalcar que les novel·les de cavalleries (que no pas les novel·les cavalleresques), tenien molt d’èxit, ja que, en
cert punt, estaven desvinculades de la realitat. El pintor francès Eugène Delacroix, juntament amb el seu quadre Don
Quixot a la seva biblioteca, va reivindicar molt el paper social que els cavallers tenien. Amb el pas del temps, però, en
van començar a desaparèixer de les ciutats i, com a conseqüència d’això, el seu paper es va difuminar, creant una nova
clase social: la clase mercantil o burgesia.
→ Parlant de les novel·les cavalleresques i els llibres de cavalleries, aquests últims presentaven una gran contradicció;
i, sobretot en el llibre Don Quixot, i és que aquest forma el seu títol juntant part de la realitat, com és l’origen de Don
Quixot, i el món de cavalleries que després desencadenarà tota la narració. Es més, el llibre sencer és una gran i obvia
contradicció, ja que té, tant característiques de les novel·les cavalleresques, com característiques de les de cavalleria, a
continuació tenim un seguit d’exemples d’aquestes característiques:
- De les novel·les cavalleresques tenim el realisme que la novel·la presenta, és a dir, El Quixot planteja un
context real: el naixement d’aquest “cavaller”. A més, presenta una geografia marcada i real, per no destacar
els seus personatges: reals i humans; no presenta uns personatges de força i velocitat descomunals, sinó que
els introdueix com persones humanes. Per últim, tot i que és una característica externa, també és una de les
més marcades de les novel·les cavalleresques i són les traduccions que aquest llibre té, són traduccions a uns
idiomes més coneguts, no tan exòtics, com l’angès o el francès.
- D’altra banda, tota la història en si es pròpia d’un llibre de cavalleria. I no em refereixo a les característiques
més formals que el llibre presenti, sinó a la història que Miguel de Cervantes escriu. És una història cent per
cent surrealista i que mai ens imaginaríem que pasés a la vida real. Presenta històries desgavellades i que són
molt boges (ex: el moment en el qual Don Quixot pensa que els molins de vent són gegants). La premisa del
llibre, fins i tot, és surrealista: un home que de tan llegir històries de cavallers es torna boig.
En conclusió, Miguel de Cervantes, planteja un xoc entre la realitat i la ficció o bogeria, que també és representat a
través dels dos personatges principals de l’obra: Don Quixot representa tot aquest món de cavallers i de ficció, mentre
que Sancho és el personatge que aconsegueix mantenir el realisme a la novel·la. Tot i això, al llarg de l’obra, podrem
vuerem com aquests dos personatges faran una mena d’intercanvi de mentalitat: Don Quixot que recupera la seva
lucidesa quan és a punt de morir i Sancho, pel seu costat, que cada vegada va fantasejant més amb l’illa de Baratària.
Un dels temes principals del Quixot és com es representa la realitat → reflexiona sobre la literatura; plantejant la vida
com una imitació de la literatura i, per tant, quina literatura s’ha d’imitar? Aquest tema és plantejat a través d’un munt
d’estils que Cervantes utilitza: tenim tant comèdia, com tragèdia o fins i tot alguns moments èpics; i justament és això,
aquesta diversitat de registres, el que aconsegueix que El Quixot sigui com és i enganxi com enganxa. Aquesta varietat
d’estils i històries dins la novel·la fa que el Quixot recorri diferents estils (no utilitza un únic estil). La manera com
canvia l’estil del Quixot i de Sancho es totalment diferent. Contrasten i són reconciliables. La manera predominant per
representar la realitat és el REALISME CÒMIC; un tipus de realitat sense conseqüències greus en les persones.
Trobem, a més, una heterogeneitat estilística que, encara que no es dona sempre, busca una coherència en el tó de la
novel·la barroca (del segle XIX): canviant la veu del narrador i posant en primer pla la relació entre l’aparença i la
realitat5.
→ Manté una estructura senzilla → El Quixot veu “x”, Sancho li avisa que no és el que sembla i el Quixot acaba ferit.
- Els dos personatges s’embarquen en una aventura on, al principi, es marca qui representa la realitat (Sancho)
i qui representa la ficció (El Quixot); però, al cap i a la fi, Sancho també viu d’emocions; és per això que els
dos personatges són deformacions, no és únicament El Quixot fantasia i somnis i Sancho realitat i raó, sinó
que el Sancho, a la seva manera (Illa Bararatària), també representa fantasia, ficció i somnis.
- El Quixot aplica el llibre de cavalleries en la seva vida. Sancho aplica més la novel·la picaresca6.
És per això que trobem un xoc entre els dos personatges, perquè hi ha un xoc entre els seus dos
mons.
RESUM X CAPÍTOLS.
[Capítol 1]
Don Quijote de la Mancha → la Mancha és una regió despoblada i rural, per tant, no és un gran “regne” (comèdia).
- A l’inici el Quixot es veu com un imitador d’Amadís de Gaula.
- Contrast constant d’elements alts i baixos → distanciament entre el narrador i el lector.
- Realisme de El Quixot: REALISME CÒMIC → tendeix a presentar la violència sense gaires conseqüències.
Hi ha un contrast constant entre: el punt de vista irreal (còmic) del llibre de cavalleries i el de la realitat (raó).
En un lloc de la Manxa, hi viu un gentil home que té prop d’uns cinquanta anys. El seu nom és probablement
Quijada, Quesada o Quejana. És de condició humil i viu al costat d'una mestressa de claus de més de quaranta anys,
una neboda de menys de vint i un jove que l'ajuda en les tasques del camp. És un gran aficionat a llegir llibres de
cavalleries. Hi sent predilecció pels que ha compost Feliciano de Silva. Li agrada desentranyar els jocs de paraules i
buscar el sentit de les seves frases enigmàtiques. El gentil home ha començat a perdre el seny a causa d'aquesta tasca.

5
Un dels grans problemes filosòfics de l’època.
6
Novel·la picaresca → La novel·la picaresca és un gènere novel·lístic sorgit a redós del segle d'or espanyol (segle XVII), que
narra les aventures del murri, personatge sense recursos que es val del seu enginy per triomfar. Ex → El Lazarillo de Tormes…
També li agrada que aquests llibres sempre acabin amb la promesa d'una propera aventura i més d'una vegada ell
mateix ha volgut posar fi a aquesta història interminable.
El capellà i el barber del poble hi discuteixen sobre qui és el millor dels cavallers d'aquests llibres. D'altra
banda, el gentil home ha començat a creure que les seves històries són reals. Aleshores se li acudeix la idea de fer-se
ell mateix un cavaller errant i sortir a buscar aventures exercitant tot el que va aprendre als llibres i guanyar-se la fama
eterna.
Per dur a terme el seu pla, neteja les armes que havien estat dels seus besavis, i construeix amb escassos
recursos una cel·lada (yelmo) que falta a l'armadura. Després pensa durant quatre dies quin nom li posarà al seu cavall,
al qual considera millor que el Bucéfalo d'Alexandre i el Babieca del Cid, malgrat tota evidència en contra. Decideix
anomenar-lo Rocinante7, per la sonoritat del nom i perquè és significatiu, ja que creu que el seu cavall és el millor de
les rocines del món.
- Etimologia de Rocinante → Rocín en español significa un caballo de trabajo o un caballo de baja
calidad, pero también puede significar un hombre analfabeto o áspero. En español, ante tiene varios
significados y puede funcionar como una palabra independiente y como un sufijo. Un significado
es "antes" o "previamente". Otro es "delante de". Como sufijo, -ante en español es adverbial;
rocinante se refiere a funcionar como, o ser, un rocín. "Rocinante", entonces, sigue el patrón de
Cervantes usando palabras ambiguas y multivalentes, lo cual es común en toda la novela.
- El nombre de Rocinante, entonces, significa su cambio de estado desde el "viejo fastidio" de antes
hasta el corcel "más destacado". Como Cervantes describe la elección del nombre de Don Quijote:
nombre a su parecer alto, sonoro y significativo de lo que había sido cuando era rocín, antes de lo
que era ahora, qué era antes y primero de todos los rocines del mundo - "un nombre, para su
pensamiento, elevado, sonoro y significativo de su condición antes de convertirse en lo que ahora
era, el primero y más importante de todos los caballos del mundo".
Més tard pensa amb quin nom es farà conèixer ell i decideix anomenar-se Don Quixot. Després, per imitar el
cavaller Amadís de Gaula (qui ell més admirava), i per honrar la seva pàtria, afegeix el nom d'aquesta al d'ell, del que
resulta “Don Quixot de la Manxa”.
Finalment, decideix buscar una dama de qui enamorar-se, ja que això és essencial per a un cavaller que
tindrà així a qui afalagar amb les seves victòries. Finalment, recorda una pagesa de qui va estar enamorat, Aldonza
Lorenzo. A ella li dóna el títol de “senyora dels seus pensaments” i la nomena Dulcinea del Toboso, ja que és oriunda8
de Toboso. Aquest nom li resulta significatiu com tots els altres.
➢ Estructura nom + lloc geogràfic → segueix l’estructura d’un llibre de cavalleria; té un efecte còmic
perquè el lloc geogràfic és la Manxa. Aquest és un primer to de com es la novel·la, per lo que hi ha
un desajust de l’ús de les paraules amb la realitat.
➢ 1r paràgraf → (desajustos còmics) home, relativament, empobrit. Noble pobre. Ficció d’historiador
i de lector de novel·les de cavalleries (fet recurrent durant tota la novel·la). No és propi de l’estil alt
i culte, tot i que, Cervantes começa a recuperar els estils de l’antiga Grècia.
➢ 2n paràgraf → no parava de llegir novel·les de cavalleries (remarcable com ho diu). Llegir fa que
descuidi molts aspectes de la seva vida, ven les seves terres per comprar-se més llibres. Es seduït x
la retòrica dels llibres de cavalleries. Usa un llenguatge elevat per referir-se a temes vulgars i arriba
a ser tan elevat que, moltes vegades, resulta còmic. Comencen a sortir tots els tòpics que el llibre en
tractarà: el cavall (Rocinante), les armes i, més endavant, la seva estimada dama (Dulcinea).
Altres característiques:
○ Món del llibre: món de cavalleries.
○ Normes de cavalleria: acceptar la superioritat i se li dona un encàrrec.
○ L’última paraula d’estil alt que hi ha és: Dulcinea del Toboso; darrera d’aquesta paraula
d’estil alt, hi ha un personatge pobre i baix → contradicció típica de El Quixot.

7
"[...] Cuatro días se le pasaron en imaginar qué nombre le pondría... y así después de muchos nombres que formó borró y
quitó, añadió, deshizo y tornó a hacer en su memoria e imaginación, al fin le vino a llamar Rocinante, nombre a su parecer alto,
sonoro y significativo de lo que había sido cuando fue rocín, antes de lo que ahora era, que era antes y primero de todos los
rocines del mundo".
8
Que és originari del lloc que sespecifica.
[Capítol 2]
Sense avisar ningú i sense que ningú ho vegi, Don Quixot fa la seva primera sortida armat, amb el seu cavall,
un matí calorós del mes de juliol. Després recorda que, com que encara la seva condició no és la de cavaller, no hi pot
combatre contra cap cavaller. Aleshores va voler fer-se armar un cavaller. Avançant sense cap altra direcció que la que
escull el seu cavall, imagina les paraules amb què en el futur algun escriptor descriurà la seva primera partida. També
es dirigeix al cronista futur per pregar-li que no s’oblidi d'esmentar el seu cavall.

Durant el primer dia no passa res significatiu i el narrador desmenteix el que diuen altres autors sobre les
aventures que van tenir lloc en aquella ocasió. El narrador diu que es basa en el que està escrit als anals de la Manxa.
A la nit, El Quixot n’arriba a una posada i la confon amb un castell. A les dones que hi són les anomena
donzelles, cosa que a elles els fa riure. Després parla, però elles no entenen el seu llenguatge. El venter del lloc, veient
l'aspecte de l'home i les seves armes “desiguals” li parla amb calma i li diu que hi trobarà tot menys un llit. Don
Quixot confon l'home amb algú que està a càrrec del castell, i li diu que en té prou amb el que ell tingui per oferir-li.
Després les dones l'ajuden a treure's les peces de l'armadura, però no li poden treure la cel·la que estava
subjecta amb cintes. Ell es nega a tallar-les, de manera que menja amb la cel·la posada. Com és divendres, només hi
ha unes racions d'un peix que anomenen “trutxuela”. Don Quixot les confon amb truites petites, per la qual cosa creu
que són encara millors. El plat que li serveixen és paupèrrim. Les dones ajuden el Quixot a portar el menjar a la boca,
ja que aquesta tasca li resulta difícil amb la cel·la posada. Ell pensa en la necessitat de rebre l'ordre de cavalleria, ja
que és l'única cosa que li falta per començar l'aventura, per lo que fa que el nombrin cavaller a allà mateix (còmic).
[Capítol 6]
El capellà i el barber van a la casa del Quixot i li demanen a la neboda les claus de l'estança on ell guarda els
seus llibres. Entren a la cambra tots junts amb la mestressa de claus i veuen que hi ha més de cent llibres. El capellà
demana al barber que li aconsegueixi els llibres de un per veure si mereixen ser cremats. El primer que rep és: Els
quatre llibres del virtuós cavaller Amadís de Gaula, a qui decideix preservar per ser el millor llibre de cavalleries.
També és el primer que es va imprimir a Espanya i que van imitar tots els altres. Després el barber li dóna Les sergas
de Esplandián i Amadís de Grècia, i el capellà decideix cremar aquests i altres més del mateix estil. Tots manifesten el
seu acord.
Després el capellà explica que mostraria respecte pel llibre de Ludovico Ariosto si fos en llengua original,
però no en qualsevol altra llengua, i afegeix que cap poema traduït tindrà el mateix valor que l'original. D'altra banda,
indica que Mirall de cavalleries i tots els d'aquest cicle de llibres de cavalleries es dipositen en un pou, fins a resoldre
què fer-ne.
Després, el barber li fa arribar Palmerí d'Anglaterra, i el capellà sosté que aquest s'ha de conservar perquè és
un bon llibre. Després ell li dóna al barber Don Belianís, perquè el conservi fins que es decideixi què fer. Finalment,
cansat de revisar llibres, li diu a la criada que llenci la resta al corral per calar-los foc, cosa que ella fa amb gust.
Només queden llibres petits a la biblioteca del Quixot i el capellà creu que són de poesia, i que no necessiten ser
cremats, doncs, a diferència dels llibres de cavalleries, no fan mal a ningú. No obstant això, la neboda de don Quixot
tem que llegint aquests llibres el seu oncle vulgui fer-se pastor, o fer-se poeta, cosa que considera una malaltia. El
capellà hi està d'acord, però tot i així, decideix conservar alguns dels llibres per reconèixer-los els seus mèrits. Entre
ells, decideix conservar-ne un de Cervantes, La Galatea, al qual li atribueix certa originalitat i, a més, diu que és un
gran amic del seu autor. Després d'elogiar alguns dels títols, finalment, decideix cremar-ne la resta sense revisar-los. El
barber sosté a les mans un i el capellà, en sentir el seu nom, el salva de la foguera perquè el seu autor havia fet molt
bones traduccions de les faules d'Ovidi.
➢ Fan una foguera per cremar els llibres → s’aprofita per fer crítica literària a la Inquisició9.

9
La inquisició va ser un seguit d'institucions judicials, majoritàriament a l'Església Catòlica Romana, d'origen medieval i que
tenien com a missió vetllar per la integritat dels costums i per la puresa de la fe cristiana i de combatre i castigar les heretgies
(les idees que l'Església considerava falses).
 ➢ Durant tota la novel·la surten molts tipus de llibres i, entre tots, decideixen salvar a alguns →
○ Critiquen només els llibres i novel·les de cavalleries.
○ Surten també novel·les pastorals i se’n parla d’ells bé, no les critiquen.
○ La poesia épica la salvan tota, ja que consideran que no té cap tipus de perill pel Quixot.
El problema el té el primer grup de llibres Tot i això, van comentant i salvant alguns llibres com:
- Amadís de Gaula: diuen que és el millor llibre del seu génere i el fundador dels pecats.
- Palmerí d’Anglaterra: valoració positiva pel text que és (diuen que és un dels millors).
- Congelians de Grècia: valoració equiparant amb Amadís de Gaula. Salvació a mitges. En
critiquen la còlera de del protagonista. No el cremen, però veuen defectes i l’amaguen.
- Tirant lo Blanc: el millor llibre del món pel seu estil “realista”. Hi ha una legitimació del
Quixot amb l’estil de Tirant lo Blanc. Es fa una referència al realisme que es presenta →
→ Vol ser noble, no destrueix la noblesa, no es ridiculitza en escena comiques. En canvi,
el Quixot si que es ridiculitza i sovint s’humilia. Tirant en té humor (escena del Turc),
simpatitza; la comicitat sovint humilia. El Quixot, que no té humor, si que en té molta
comicitat; en rep moltes pallisses pero no ens preocupa, no te conseqüències. En el capítol
compara Tirant amb el Quixot: el Quixot te realisme comic.
[Capítols 8 i 9]
Al cap de poc temps de la seva partida, don Quixot i Sancho Panza troben més de trenta molins de vent al
camp, i el gentil home els confon amb gegants. Es disposa a donar-los batalla i li diu, al seu escuder, que se’n portaran
com a legítim botí les seves despulles, ja que es tracta d'una “bona guerra”.
Sancho li adverteix que són molins de vent, però el seu company no l’escolta i escomet contra les màquines
pronunciant paraules heroiques i encomanant-se a la seva estimada Dulcinea. Així, envestix amb la seva llança contra
l'aspa del molí, i la força d'aquesta els expulsa a ell i al seu cavall, i destrossa la llança. Sancho s'afanya a socórrer-lo i
el gentil home li diu que el mateix savi Frestón que abans li va robar l'estança amb els seus llibres, ara va convertir els
gegants en molins, per treure-li la glòria de la seva victòria. Després segueixen el camí de Puerto Lápice. Don Quixot
recorda un cavaller que va fabricar una llança amb un tronc d'alzina i pretén imitar-lo per reemplaçar la seva. El seu
company li adverteix que està cavalcant amb el cos inclinat i el gentil home diu que encara que estigui patint pel dolor
no és lícit a un cavaller queixar-se.
Sancho menja i beu mentre acompanya el Quixot. A la nit tots dos descansaran entre uns arbres del camp, i
el gentil home construeix una nova llança afegint una branca seca a la part de la llança que li havia quedat. Després
passa la nit sense dormir pensant en Dulcinea, per imitar els cavallers dels llibres que ha llegit. Mentrestant, Sancho
dorm profundament.

L'endemà emprenen la marxa i el Quixot adverteix al seu amic que no pot enfrontar-se a altres cavallers per
ajudar-lo i que només pot treure la seva espasa davant homes de baixa condició, segons les regles de la cavalleria.
Pel camí s'acosten dos frares de l'Ordre de Sant Benet cavalcant sobre dues mules enormes. Darrere seu
viatja en un cotxe una senyora biscaïna acompanyada per alguns genets i dos mossos de mules. Don Quixot els confon
amb encantadors que porten segrestada una princesa. Sancho torna a advertir-lo sobre la seva confusió, però el gentil
home insisteix dient-li al seu amic que coneix poc dels llibres d'aventures.
Després don Quixot s'avança, amenaça els frares i carrega contra un d'ells amb tanta fúria que l'home es
deixa caure de la mula per no sortir ferit. L'altre, veient el que li va passar al seu company, fuig de pressa. Sancho
Panza s'acosta a treure la roba al frare que jeu a terra, creient que el botí li correspon legítimament perquè el seu amo
l'ha vençut. Arriben llavors dos mossos de mula dels frares i en veure Sancho traient-li la roba al seu amo, el colpegen
i li arrenquen la barba. Don Quixot, mentrestant, s'ha acostat a la dona del cotxe per dir-li que l'ha alliberat i li demana
a canvi que es dirigeixi a Toboso per informar Dulcinea sobre el que ell ha fet. Un escuder que acompanya el cotxe,
veient que el gentil home els impedeix avançar, ho amenaça. Don Quixot carrega contra el biscaí i aquest li dóna una
ganivetada a l'espatlla. El gentil home llavors torna a llançar-se contra ell. En aquest punt s'atura la narració. El
narrador diu que l'autor es disculpa per aquesta interrupció i que aquesta és perquè no va trobar més escrits sobre les
gestes del Quixot. El narrador diu que va descreure de la idea que no s'hagi guardat als arxius de la Manxa la història
completa i que a continuació explicarà com la va trobar.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
 El narrador no pot creure que s'hagi extraviat la continuació de la història del famós gentil home, i que cap
savi no l'hagi escrit, com ho han fet amb altres cavallers errants. Pensa que el pas del temps és el que va fer que es
perdés la seva història i està ansiós per saber més sobre la vida del gentil hombre manxec, el primer en la seva era que
va reprendre l'exercici de la cavalleria errant.
Afortunadament, un dia a l'Alcaná de Toledo, un noi li ofereix uns documents. Ell reconeix caràcters aràbics
en un d'ells i demana a un morisc que li digui de què es tracta. El morisc llegeix i comença a riure's i li tradueix un
fragment que parla de Dulcinea del Toboso. Ell li demana que li llegeixi el títol i el morisc tradueix: “Història del
Quixot de la Manxa, escrita per Cide Hamete Benengeli, historiador aràbic”. Aleshores, dissimulant la seva
satisfacció, compra al noi tots els documents. Després demana al morisc que tradueixi tota l'obra i aquest ho fa en un
mes i mig.
Al primer document hi ha un pintura que retrata el moment en què el Quixot i el biscaí, amb les espases
alçades, estan a punt d'atacar. Als peus del biscaí es llegeix “Don Sancho de Azpeitia”, la qual cosa se suposa que és el
seu nom, i als peus de Rocinante es llegeix “Don Quixot”. També està retratat Sancho Panza, gros, no gaire alt i de
cames llargues, amb un rètol que diu “Sancho Zancas”. “Zancas” és un altre sobrenom amb què se'l coneix, atesa la
longitud de les seves cames. Després el narrador posa en dubte la veracitat del text aràbic, i a continuació presenta el
text segons ho ha traduït el jove morisc.
Allí s'explica que el biscaí va destruir part de la cel·la de don Quixot i li va tallar mitja orella. Després aquest
va carregar amb fúria i el va colpejar al cap, deixant-ho sagnant. El biscaí llavors cau de la seva mula i el manxec
s'acosta a demanar-li la rendició. L'home no pot respondre, però les dones que viatgen al cotxe a qui acompanyava
l'escuder li demanen al Quixot que li perdoni la seva vida. El gentil home accepta a condició que l'escuder es presenti
davant Dulcinea i faci tot el que vulgui. Les dames, temoroses, accepten el tracte.
➢ Capitols del biscaí: parla d’una manera que crida l’atencio. Mala sintaxi. Pensa en vasc. Propi de la literatura
cómica: imitar accents i dialectes. En la comedia es usual la imitació d’estils. En registre alt no. La novela es
com es representa la realitat.

[Capítols 11-14]
Els cabrers en conviden el Quixot i el Sancho Panza a dinar. El gentil home diu al pagès que es segués al seu
costat, ja que la cavalleria igualava a totes les persones. Sancho li agraeix, però diu que prefereix altres favors més
convenients que aquest, perquè que a ell li agrada menjar només per no haver de respectar les maneres de la taula. Els
cabrers no entenen l'argot de la cavalleria quan el Quixot parla i fan silenci.
Després de menjar, don Quixot pronuncia un discurs sobre l'Edat d'Or. Diu que llavors les coses eren
comunes i les persones prenien el seu sustento de la naturalesa. També compara aquells temps amb els segles presents,
en què la inseguretat i la malícia han obligat a instituir l'ordre de la cavalleria errant, a la qual pertany. Després agraeix
als cabrers que els hagin acollit. Ells segueixen sense entendre res del que don Quixot deia.

Per remenar els convidats, un company dels cabrers, l'Antonio, toca el seu rabel i canta, a comanda d'ells, un
romanç de tema amorós. En acabar, don Quixot li prega que canti novament, però Sancho s'oposa, argumentant que
els cabrers han de dormir. El gentil homme li diu que ell pot dormir si vol, i que per la seva banda, convé més a la seva
professió quedar-se vetllant. Demana, a més, Sancho que guareixi la ferida de la seva orella. Un cabrer, en veure la
ferida del Quixot, prepara un remei efectiu barrejant fulles de romaní mastegades i sal. Són bones persones.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
(Capítol 12)
Arriba un home anomenat Pere, que porta provisions del llogaret (aldea), al lloc on estan reunits el Quixot i
els cabrers, i explica que ha mort aquell matí el famós estudiant Grisòstom, a causa del seu amor per la pastora
Marcela. El pastor ha demanat que l'enterrin al peu de la cinglera on havia vist la pastora per primera vegada. Diu que
l'enterrament serà digne de veure'l. Els cabrers decideixen anar a l'enterrament l'endemà, excepte un, que es quedarà a
cuidar les cabres. Don Quixot li pregunta a Pere sobre Grisòstom, i aquest li diu que era un gentil home ric que havia
estudiat molts anys a Salamanca, que sabia molt sobre la ciència de les estrelles i que els deia el cris del sol i de la
lluna. Don Quixot ho corregeix, dient-li que aquest fenomen s'anomena eclipsi. Després Pedro explica que Grisòstom
predia si l'any de collita seria d'abundància o estil, i el Quixot li diu que la paraula és estèril. A Pere no li importa la
diferència entre un terme i un altre, i desconeix que la ciència que estudia Grisòstom és l’Astronomia, com ho acaba
assenyalant el Quixot.
 Pere també explica que Grisòstom sabia compondre poemes, que havia heretat una gran fortuna i que havia
canviat sobtadament el seu paper d'estudiant per el d’un de pastor, com així també ho havia fet el seu amic, Ambrosio.
El canvi de vestimenta en el cas de Grisòstom es devia al fet que estava enamorat de la pastora Marcela. Pedro li diu a
don Quixot que no escoltarà una història semblant encara que visqui més anys que sarna i el gentil home ho corregeix
dient-li Sarra. El pastor li acaba dient que no el corregeixi més, i el Quixot es disculpa amigablement i li diu que té
raó, “perquè viu més sarna que Sarra”. Després, Pedro explica la història de Marcela: filla d'un pagès ric i famosa per
la seva bellesa. Ella va ser criada per un oncle sacerdot, atès que havia mort la seva mare. Molts homes li havien
demanat la mà a l'oncle, però ell va voler que sigui ella qui decidís. A cada oferiment ella es negava, excusant-se i
dient que se sentia jove i que amb el temps sabria triar una companyia del seu gust. Un dia va decidir fer-se pastora i
va sortir a treballar als camps, malgrat que la gent del poble l’hi havia desaconsellat. Aleshores molts joves rics, gentil
homes i pagesos, fent-se passar per pastors, van intentar conquistar-la sense èxit. Entre ells, Grisòstom. Els homes
desenganyats i desesperats comencen a anomenar-la cruel i desagraïda. Hi ha un bosc de faigs on molts homes n'han
escrit el seu nom. Finalment Pedro aconsella a don Quixot que vagi a l'enterrament de Grisòstom l'endemà. Don
Quixot li agraeix la narració dels successos i es fica al llit pensant en Dulcinea.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
(Capítol 13)
A l'alba, cinc dels sis cabrers s'aixequen i desperten el Quixot convidant-lo a anar amb ells a l'enterrament de
Grisòstom. Don Quixot així ho fa, juntament amb el seu amic Sancho. Al cap de poc temps, troben al camí sis pastors
que porten sobre els seus caps corones de xiprer i baladre. Amb ells cavalquen dos gentil homes. En saber que ells
també es dirigeixen a l'enterrament, decideixen viatjar junts. Vivaldo, un dels homes que cavalquen, pregunta al
senyor Quixot perquè està armat, a la qual cosa aquest respon que és un cavaller errant. Tots adverteixen la bogeria del
gentil home i Vivaldo pregunta a don Quixot per la cavalleria errant. Don Quixot explica els orígens de la cavalleria
remuntant-se als temps del rei Artús, on neix l'ordre dels cavallers de la Taula Rodona. També esmenta els amors de
Lanzarote del Llac amb la reina Ginebra. Des de llavors, l'ordre s'ha estès per diverses parts del món, i s'hi van fer
famosos Amadís de Gaula i Belianís de Grècia, entre d'altres. Don Quixot conclou dient que exerceix aquesta
professió amb el propòsit d'oferir la seva ajuda als febles i menesterosos.
Vivaldo, malgrat que s'adona del grau de la bogeria del gentil home, continua donant-li temes de conversa.
Don Quixot compara l'exercici dels soldats amb el dels religiosos, dient que els primers executen la pau a la Terra que
els altres demanen al cel. Vivaldo coincideix amb la seva opinió. Després li pregunta perquè en cada ocasió en què els
cavallers posen en perill les seves vides s'encomanen a la seva dama, en lloc de a Déu, com fan tots els cristians. Don
Quixot li explica que així ho indiquen les regles de la cavalleria. També diu que no hi ha cavaller errant que no estimi
una dama, ja que això ho converteix en un cavaller legítim. Vivaldo objecta que el cavaller Don Galaor no tenia una
dama de qui encomanar-se, a allò que don Quixot replica que una excepció no ho canvia tot, i que, a més, dit cavaller
tenia un amor secret. Finalment Vivaldo li pregunta per la dama a qui estima Don Quixot, i ell respon exaltant la
bellesa de Dulcinea, a qui li atribueix el títol de princesa. Sancho és l'únic que creu en les paraules del gentil home, per
conèixer-lo des de la seva infància, i només desconfia de l'existència de Dulcinea el nom del qual mai no va sentir.
Després, tothom veu vint pastors vestits de dol que arriben al lloc de l'enterrament i comencen a cavar la
fossa. Don Quixot i els que van amb ell arriben allà i tots se saluden cortesament. Ambrosio, un amic de Grisòstom,
confirma que aquest era el lloc on el seu amic volia ser enterrat, ja que allí havia declarat el seu amor a Marcela i allí
havia estat rebutjat. Després pronuncia un elogi fúnebre i diu que cremarà els escrits que el seu amic li havia dedicat a
la Marcela, tal com ell l’hi va demanar. Vivaldo s'oposa dient que amb ells quedarà eternitzada la crueltat de Marcela,
perquè altres evitin caure en desenganys semblants, i li demana quedar-se'n alguns. Ambrosio ho consent i Vivaldo
llegeix el títol d'un dels escrits: “Cançó desesperada”. Aleshores Ambrosio diu que és l'últim escrit de Grisòstom i li
demana que el llegeixi en veu alta per a tots els presents.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
(Capítol 14)
El capítol comença amb la cançó de Grisòstom, que expressa el dolor pel desengany amorós, i diu que
prefereix la mort abans que el desdeny de la dona que estima o la gelosia. En acabar de llegir-la, Vivaldo diu que el
contingut de la mateixa no concorda amb la bona fama de Marcela. Ambrosio diu que els temors en què havia caigut
el seu amic no desacreditaven la fama de Marcela. Vivaldo es disposa a llegir un altre dels escrits quan apareix
Marcela i tots es meravellen davant de la seva presència. Ambròs li pregunta per què és allà, tractant-la de despietada i
cruel i anomenant-la “basilisc”. Marcela fa un discurs llavors per mostrar als que són presents per què s'equivoquen
quan la culpen per les penes i la mort del pastor Grisòstom. Ella sap que és bella i sosté que tot allò bonic tendeix a ser
estimat, però, sosté que l'ésser estimat no està obligat a estimar a qui l'estima, ni tan sols encara que aquest també sigui
bonic. Ella diu que va néixer lliure i que per viure lliure tria la solitud dels camps. D'altra banda, sosté que si el desig
s'alimenta d'esperances, atès que ella no va donar cap esperança a Grisòstom, ell va morir per la seva porfia, i no pas
per la crueltat d'ella. Després repeteix que la seva voluntat és viure en solitud, i qui vulgui anomenar-la “basilisc” o
“cruel”, no la segueixi, no la busqui i no la serveixi, doncs ella tampoc ho farà. També diu que si a Grisòstom el va
matar la seva impaciència, no haurien de culpar-la a ella per la seva honestedat. Finalment afirma que va néixer rica i
lliure i no desitja quedar subjecta a ningú, i que s'entreté amb les converses honestes amb altres pastores i amb la cura
de les cabres.
Un cop acabat el seu discurs, la Marcela es retira sense esperar cap resposta, i es dirigeix ​a un bosc. Tots es
queden admirant la seva bellesa i discreció, i alguns volen seguir-la, però el Quixot s'hi oposa. Els diu que ella ha
demostrat de manera satisfactòria la seva innocència respecte de la mort de Grisòstom i que va fer evident el desig de
viure en solitud. Els pastors cremen els papers de Grisòstom, acaben la sepultura, i hi posen el cos. Ambrosio diu que
posarà un epitafi. A la inscripció que hi posarà s'insisteix en la idea que el seu amic va morir en mans d'una “ingrata”.
Tots donen el condol a Ambrosio i s'acomiaden. Alguns caminants conviden el Quixot a anar a Sevilla amb ells, dient
que hi trobarà moltes aventures, però el gentil home es nega, manifestant que encara té molt a fer en aquestes terres
plenes de “lladres malandrins”. Després de separar-se dels pastors, el Quixot decideix anar a buscar la Marcela per
oferir-li la seva ajuda.
➢ Cap. 11 → Comença una petita novel·la dins l’obra del Quixot. Pedro, el pastor, decideix explicar
la història. Aquest fa servir un llenguatge ple d’errors. Apareixen moltes paraules deformades, per
lo que el Quixot el va corregint, fent que al final el seu llenguatge contingui arcaismes i sigui el de
la novel·la pastoril. Aquest és un capítol que al principi sembla realista, però que al final acaba sent
un exemple d’aquesta literatura.

➢ Capítol del discurs de Marcela →Rodejada de cabreros (novela pastoral).

○ Quixot: discurs de cavalleria: l’humanitat s’ha anat degradant. Ell associa el desplaçament
de l’espai rodejat de pastors amb un desplaçament en el temps. No fa referencia en aquest
cas al món cristià. perque es típic de la novela pastoral l’ambient pagà. Els cavallers del s.
XVII son ridículs perque ja hi ha una figura de justicia. Pedro, es un home que no havia
anat a l’escola i deforma les paraules. El pastor comença sent algu inculte pero al final, a
mesura que va parlant, va elevant el seu to.
○ Grisóstomo: ha llegit molt i adopta una personalitat d’un personatge de novela pastoral, es
una transposició pastoral del Quixot. S’acaba suicidant davant la desesperació amorosa.
La versemblança passa a un segon terme. El centre (¿?) són les diferents maneres de
representar la realitat. Pedro quan relata la novela pastoral adopta un llenguatge elevat.
[Aquest és l’últim capítol, però hi ha un resum complet aquí: https://www.gradesaver.com/don-quijote-de-la-mancha ].
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------