PRESENTACIÓ Diguem Visca Sant Antoni de Francesc Vicens

Benvolguts És un plaer, Francesc, que m’hagis convidat a la presentació d’aquet llibre. Bé, nova presentació. I diré que aquesta és una ocasió que poques vegades es presenta, però que crec que en el futur veurem més sovint: la revisió acurada de treballs publicats anteriorment i referits a aspectes musicals i antropològics de les Illes. I no per corregir, sinó per actualitzar i si escau, ampliar. Aquest és el primer aspecte en el qual ens hem de fixar, perquè crec que marca una fita. Probablement és la primera revisió del que era ja un excel·lent treball etnomusicològic i antropològic sobre una festa de les Illes. I anem per parts, marca tot plegat una diferència. Marca, d’entrada, la posició d’un investigador que renova troballes i es decideix a ampliar i refer un treball que ja era molt valuós d’entrada. Perquè ara mateix, aquestes diades esdevenen punts d’encontre i cruïlla d’allò que som, d’allò que volem ser... d’allò que es pot cantar i no es pot dir, precisament. Tot plegat, referit al que és el poble mallorquí i de les Illes ara mateix: probablement una olla on es cou el brou de molts ingredients. Però el nostre foc i la nostra olla, al capdavall de tot. Pot ser l’aportació més important d’aquest estudi és entendre que, malgrat el que sovint entenem per etnomusicologia o musicologia (ciències dedicades a la definició del fet musical), aquest artefacte musical que constitueix la festa de Sant Antoni és un fet MUTABLE. Vol dir això que canvia segons l’empenta social, les aportacions de les diferents entitats (des d’obreries fins a indicacions de seguretat per part dels Ajuntaments). Potser no hi pensam, però aquesta festa és viva perquè permet l’adaptació. Aquí hi apareix, per tant, la definició del què entenem per música de tradició oral avui dia. Francesc Vicens fa un repàs exhaustiu per tonades i músiques que acompanyen la diada de Sant Antoni per diferents indrets. Pot ser pensem que tot plegat és encara reminiscència d’un món que ens ha estat transmès per tradició oral (cosa certa), i que hem de saber “guardar” i “transmetre” la puresa de les tradicions rebudes. També cert, però no es adonem que no podem saber exactament quina és la veritat... quines tonades són les més “autèntiques”, quins són els rituals a seguir més “tradicionals”... entre altres coses, perquè l’única cosa que defineix la tradició oral és, precisament, l’oralitat. La transmissió i constant canvi que això comporta. L’adaptació múltiple i flexible, la capacitat d’assimilat, convertir, vomitar.. el que volguem. I aquesta és l’autèntica definició: música de tradició oral és la que és viva mitjançant la seva manipulació constant de l’entramat social que la usa. Fixeu-vos bé, perquè no ens hem de confondre. Viu significar canviar, mutar, adaptar. Sinó... D’aquí que aquest volum sigui especialment bell, perquè ressegueix aquestes petites mutacions i en fa un estudi impecable. Voldria destacarà el fonament científic de tota l’obra de Francesc, cosa que fa que algunes seccions siguin més apetitoses per especialistes que no pas per lectors estàndard. I voldria fer una inflexió aquí: hem de distingir, avui mateix, entre l’etnografia popular i les ciències socials. Tots els estudis de Francesc (ja al voltant de la Sibil·la, de les tonades de camp de Mallorca o els darreres sobre els Beatles, George Harrison i el treball sobre Joan Mascaró) han estat treballats des de la perspectiva científica. Voldria subratllar aquest valor en moments en què, sovint, no es fa distinció entre els estudis locals de caràcter etnogràfic, molt enriquidors des del punt de vista documental, i allò que consideram estudi amb una ampla base científica. Qualsevol dels aspectes del llibre “Diguem visca Sant Antoni” han estat treballats des d’aquesta vessant, i per tant hi podrem trobar preferències per subratllar un determinat aspecte de la festa, una argumentació més profunda sobre temes determinats, però no una exposició seguida de fets sense documentar, o bé mancats de referències bibliogràfiques sòlides. Freqüentment ens trobam, avui però també en temps passats, amb edicions sucoses des del punt de vista de disseny i de difusió, però que no tenen la serietat necessària com a estudi acadèmic. Aquesta és una de les altres aportacions de Francesc: des de la perspectiva erudita, també ens ofereix punts de discussió frescos, moderns i interessants per tal de replantejar una nova lectura del que va essent la festa de Sant Antoni avui dia a diferents indrets. Per tant, la seva aportació no és solament la de document, sinó també (crec) intenta fonamentar els punts sobre les quals iniciar un debat sa i constructiu del què és la festa avui dia. Què hi podem trobar, al llibre? Doncs d’entrada, una introducció magistral a càrrec de Josep Martí, que no fa més que subratllar els fonaments d’una diada viscuda per una societat: El ritu, la dimensió emocional, la contextualització de la festa i la reubicació dintre d’un procés de secularització, la relació entre festa i comunitat.... 1. Sant Antoni a Mallorca: la dimensió musical de la festa -Els elements de la festa: sociabilitat, participació. Participació activa, mediàtica, participació emergent, participació secundària. Crec que és de les primeres vegades que podem trobar una visió acurada del rol participatiu, que permet definir més acuradament el marc antropològic d’interpretació. No és una qüestió secundària, sinó que marcar aquests camps eixampla les perspectives interpretatives. Es parla que molts dels participants van a la festa a la recerca d’emocions autèntiques. I aquesta és una de les paraules que més usam en aquests contextos d’anàlisi: volem autenticitat. I aquí, podríem encetar la discussió sobre què és l’autenticitat. Richard Handler assenyala que la idea de part, unitat, o la constatació del propi individu contra la resta del món són components de la noció d’autenticitat avui dia. A l’Edat Mitjana, el cosmos feudal definia les classes socials i la pertinença dels individus a cadascuna d’elles; mentre que aquest fet ha quedat dissolt avui dia. Una vegada que culturalment, des del Renaixement, ens focalitzam sobre el nostre rol com a persones úniques, ens demanam també el rol que ocupam, i la nostra posició respecte dels altres però també front a la nostra vertadera essència. Parlam, per tant, de rols: dins la societat, agafam una posició, fa el seu paper. Per exemple, tenim el paper del Rei, però en el passat medieval el Rei era Rei i ja està. Noltros, en el món modern, estam ansiosos per “ser”, per la realitat, o, més particularment, sobre la falta de realitat a les nostres vides que pareixen, sovint, “irreals”. Autenticitat ha esdevingut part del vocabulari moral que apunta a la nostra ansietat per demostrar la credibilitat de l’existència o ésser individual. I en els nacionalismes, l’existència d’una col·lectivitat a la qual pertanyem depèn de la “possessió” d’una cultura autèntica; la que és original dels seus possessors i que solament existeix amb ells: una entitat independent que s’afirma contra les altres cultures. En els Museus, cercam el contacte amb les “autèntiques” obres d’art, respiram aquesta prova de la seva existència dintre de les nostres vides. Però si no podem amb els Museus, llavors el que fèiem és anar a un restaurant vietnamita o mexicà per tal d’ingerir autenticitat.... Precisament ansietat sobre l’existència és el que presideix els nacionalismes, sobretot els que estan en problemes per a ser reconeguts com a tals. -Ritualitat/cerimonial. Un món on la disbauxa es ritualitza - Anul·lació temporal i simbòlica de l’odre o La nit Bruixa. 2. Les expressions musical de la festa. Perquè parlam, com diu Francesc, de ritual. No hi ha festa sense música perquè no hi ha festa sense ritual. M’agradaria subratllar el fet de l’aparent manca de religiositat de la societat actual amb la necessitat, sovint no reconeguda, dels rituals. Anem en compte a l’hora de renegar de determinades coses, perquè el que no podem imaginar és una festa de Sant Antoni sense ritual: un marc sagrat, un marc específic que ens fa trastocar els llindars espai-temporals. Podeu pensar i creure i creure i pensar que pot ser aquest sigui l’apartat més “catalogat”, ja que tots tenim localitzades les tonades de Sant Antoni. Però aquesta actualització de Francesc és necessària absolutament, jo mateixa vaig trobar dues versions cultes o elaborades de la tonada de Sant Antoni a “Música popular dins la música culta: la tonada de Sant Antoni”. La de Ramon Codina, en forma de cànon, i la de Francesc Esteve Blanes, Himne a Mallorca sobre la tonada del Sant Antoni d’Artà. I estic segura que no acabarem. Francesc afegeix, per exemple, les batucades i xarangues de tambors als correfocs i beneïdes. També, en aquest sentit, parla de totes les músiques que s’han incorporat “No en volem cap”, els paisatges sonors que inclouen diverses contextualitzacions de les tonades i músiques, entre elles les personalitzades al mòbil. El ball de dimonis, per exemple. La festa en itinerància, acaptes, cavalcades i beneïdes És que per fer bauxa de bon de veres ens hem de desplaçar. M’agradaria subratllar la gran tradició de les músiques itinerants, entre elles les dels Quintos i els Salers, la de les Verges... en aquest sentit, és molt més divertit perquè l’escenari sempre és imprevisible i també molt engrescador. I si voleu aprofundir, ja en parla Crivillé i Bargalló en el seu tom de la Historia de la Música espanyola. Cantar a l’església: completes i ofici Pels professors de música és una gran oportunitat per explicar que, encara avui dia, els alumnes participen d’un dels Oficis de les Hores quan van a Completes. I així dona peu a estudiar una mica. Cantar entorn del foc i cantar al carrer Espectacles i concerts. Sant Antoni, Festa Major, Música ambiental i paisatges sonors L’argument i el Cant de la Codolada Músiques i cançons de Sant Antoni Les tonades de Sant Antoni. L’estat de la qüestió Bono, apunta la teoria que pot ser la tonada de Sant Antoni sigui com la tonada del Jaleo de Menorca, que ha estat identificada com El postillón de la Rioja, de Cristobal Oudrid. Això pot ser important! Tonada de Sant Antoni, Tonada de l’Argument Goigs de Sant Antoni Altres músiques antonianes i de ximobma Les Cançons de Sant Antoni L’argument Mecanismes d’ensenyament-aprenentatge dels glosats 4. La instrumentalització de la festa Sant Antoni com a element identitari Sant Antoni, marc predilecte per a la crítica social La difusió de la festa: Sant Antoni en el museu, La representació de la festa, Sant Antoni a Gràcia Sant Antoni com a producte cultural. Conclusions: el futur és de la festa Són molt interessants per si voleu ampliar el coneixement de la festa els apartats del seu llibre: Glossari Partitures Bibliografia Música impresa Discografia Rcursos Web Hemeroteca. Extrínsecament, l’estudi de la festa permetrà viure-la amb consciència del seu valor. Valor patrimonial, avui, és parlar de quelcom que associam a patrimoni immaterial o material de la Humanitat. Jo dic “un Caramel per a molts de governs”. Molts estudiosos hi estan en contra, però si pensam en la situació actual de la cultura i llengua dels Països Catalans, probablement no queda altra sortida. Hi veig ganes d’acabar amb una de les tribus culturals més antigues d’Europa. Des de la Declaració de la UNESCO sobre els drets culturals dels pobles, sovint se’ns oblida que aquest organisme parla de la necessitat de protegir llengües i maneres de viure de minories culturals. Ja no parlem si es tracta d’una població de més de 10 millons de persones. Ara, la festa a Manacor es dibuixa en dos escenaris. Els cicles són canvis, i ara tornam a les cotxeries, als sopars i dinars amb els amics, a les rondes... La macrofesta que va arribar a ser queda dissolta enmig de l’entramat urbà. Sempre he dit que m’agradava molt veure les taules parades la festivitat de la Beata, a Santa Margalida, esperant després de la processó per sopar tots junts. Em recorden els dinars inefables i infumables de ca la meva padrina Bàrbara, on es generaven clarament les estructures tribals familiars... que encara perduren. Aquests són els dos espais de la festa, avui, que crec troba un cert equilibri: els petits grups socials i les famílies; però també l’espectacle gran de les desfilades dimoniades i les beneïdes. Per un altra banda, no cregueu que aquests estudis són cosa de quatre musicòlegs pirats. Precisament conèixer com es movent aquestes manifestacions permetrà, en la meva opinió, establir llindars entre el que s’ha de museïtzar ( SI ÉS NECESSARI i per tant, pot ser exhibit com a autenticitat de museu) i exportable com a valor sintètic de la nostra cultura i per tant generar valor econòmic en termes de turisme i visitants. i per una altra banda podrà generar la reflexió necessària per mantenir espais més privats de desenvolupament cultural: tot allò que va més aviat dins el sac dels sopars d’amics, de confraries, d’arguments i Oficis cantats amb respecte i dignitat. En tot cas, jo no renec de cap de les manifestacions. És el meu poble, i sigui on sigui, sempre reconeixeré l’olor de llonganissa al foc o uns picarols dansant dins la boira manacorina. 7