El conservadorisme polític mallorquí davant el 1898

MEMORIES DE L'ACADEMIA MALLORQUINA D9ESTUDISGENEALOGICS Núm. 9 PALMA 1999 Núm. 9 Director de Publicacions: Antonio Planas Rosselló Consell de Redacció: P. Antoni Gili Ferrer Pere de Montaner Alonso Antoni Mut Calafell Manuel Oliver Moragues Rafe1 Serra de La Creu O Antonio Planas Rosselló Miguel Ferrer Flórez Román Piña Homs Pere Fullana Puigserver Antoni Marimón Riutord José Orlandis Rovira Antoni Gili Ferrer pels seus articles Reservats tots els drets. Cap part d'aquesta revista pot ésser reproduida, ernmagatzemada en un sistema d'infonnktica o transmesa de qualsevol forma o per qualsevol mitja, electrbnic, mechic, fotocopia, gravació o altres metodes sense previ i exprés permís de l'editor de la revista. ISSN 1137-6406 Dipbsit legal PM 1929-1999 Imprhs a les Illes Balears per: IMPREMTA POLITECNICA Carrer de Can Troncoso, 3 Telkfon 97 1 7 1 26 60 07001 PALMA Antonio Planas Rosselló Derecho, venganza y duelo en la Mallorca medieval y moderna. Miguel Ferrer Flórez Irlandesas a Mallorca (Els O'Ryan i els O'Neill). Román Piña Homs La pérdida de Ultramar desde la perspectiva de la España mediterránea. 39 Pere Fullana Puigserver El consewadorisme politic mallorquí davant el 1898. Antoni Marimón Riutort La contribució humana de les Zlles Balears a les Campanyes d' Ultramar de 1895-9871 José Orlandis Rovira Don Pedro Orlandis y Maroto, un mallorquín abad de la Trapa en Francia. Antoni Gili Ferrer Les cases pairals d'Arth en temps de la visita de I'Arxiduc Lluís Salvador d'Austria. Memoria de l'Acad2mia Mallorquina d'Estudis Genealogis, Herhldics i Histories. 81 DAVANT EL 1898* Pere Fullana Puigsewer Introducció. Vull comencar aquesta conferencia agraint la convidada al Dr. Romh Piña i a 1'Acadkmia Mallorquina d'Estudis Genealogics, i desitjar kxit en les iniciatives cultural~que, com aquesta, tracten d'incidir sobre conjuntures del passat que persisteixen encara vives en la nostra realitat actual. Estic ben convenqut que aquest cicle no us ha decebut i que, en conjunt, acomplirh els objectius marcats per la vostra corporació. Grhcies per haver-me donat l'oportunitat de colaborar-hi. Pel que fa a aquest cicle sobre la "Crisi de 1898" estic ben segur que tots els que m'han precedit ho han fet amb brillantesa i amb uns coneixements i erudició significatius. Fins i tot, segurament el profesor Antoni Marimon ja us va parlar de molts aspectes que per ventura jo avui repetiré, sobretot perque la seva obra és prou global i incideix també en l'actitud que les forces conservadores tengueren en aquella conjuntura historical. El1 és, com sabeu, qui millor i amb més cura ha treballat la tessitura política finisecular, sobretot pel que fa a la relació directa de les Illes Balears amb les darreres colonies ultramarines. Vull destacar que moltes hipotesis i percepcions d'aquella conjuntura són fruit, en bona part també, de les seves investigacions. En qualsevol cas, la meva pretensió avui vespre és centrar-me esclussivament en les forces socials i polítiques conservadores d'aquell final de segle a Mallorca i intentar desvetlar el seu comportament polític a nivel1 local. És obvi que tot plegat s'ha d'entendre en relació a uns esdeveniments generals que marcaren la fesomia propia i donaren un color especial a una problemhtica que anava molt més enllh d'allo que avui considera historia local2. * Conferencia pronunciada dins el cicle Les Balears i la crisi del 1898 organitzat per I'Academia, el dia 3 de desembre de 1998. l La crisi de 1898 a les Illes Balears, El Tal1 Editorial, Mallorca 1997. 2 Una visió general de la situació política a la Mallorca finisecular la podeu tsobar a: FULLANA PUIGSERVER, Antoni, "El canvi de segle a Mallorca (1895-1905)", Afers 27 (1997) 253-266. Pere i MARIMÓN RIUTORT, Des de fa anys, hem centrat la nostra investigació en l'estudi de 1'Església mallorquina, sobretot pel que fa a la seva historia contemporhnia, les seves implicacions polítiques i socials3. Pero, també, hem publicat recentment un estudi sobre Antoni Maura i el Maurisme a Mallorca4. L'estudi global del moviment catblic i la monografia sobre Antoni Maura ens han donat l'oportunitat d'apropar-nos a aquella conjuntura i al comportament de les actituds conservadores5. Tanmateix, també, darrerament hem tengut accés a nova documentació política d'aquell moment, que farem servir i que segurament seran l'aportació més novedosa d'avui vespre, entre d'altres coses perquk aquesta "paperassa" encara roman inkdita6. Allo més important, perb, és aprofundir les actituds polítiques, sense prejudicis, amb la calma de l'investigador, amb rigor científic i amb el compromís de qui intenta explicar la historia. Tanmateix, les interpretacions només poden ser fruit d'un coneixement ampli i exhaustiu, que cada cop és més i millor a casa nostra, pero encara insuficient, com anirem constatant avui vespre. Tant de bo, a poc a poc, tenguem accés a arxius personals i a documentació d'kpoca que ens ajudin a omplir de contingut un període que, almenys fins ara, coneixíem bhsicament a través de la premsa. 1. Les forces conservadores a Mallorca el 1898. Un rephs al mapa polític de final de segle. En referencia al venta11 polític, entorn al 1898, podríem dir que a Mallorca hi havia, bhsicament, sis formacions polítiques de carhcter conservador, arnb una base social amplia; a banda, de 1'Església i de 1'Exkrcit. Les principals formacions, per entendren's, de dreta a esquema serien: integristes (l), carlistes (2), tres families conservadores (canovistes (3), silvelistes (4) i romeristes (5)), i els gamacistes, que a Mallorca eren coneguts des de 1881 com a mauristes (6). En aquest ample aspectre polític hi englobam aquells partits que es consideren liberals i aquelles formacions que estan fora del joc polític de la Restauració, almenys fins al comenqament del decenni de 1890, perquk el consideren pervers o inacceptable, com és ara el cas d'integristes i carlistes. El Moviment Catdlic a Mallorca 1875-1922, Publicacions de 1'Abadia de Montserrat, 1994. Antoni Maura Montaner i el maurisme a Mallorca 1853-1925,Lleonard Muntaner Editor, Mallorca 1998. 5 Tal com férem servir en el nostre llibre, bona part de la documentació epistolar d ' h t o n i Maura que citarn es troba a I'Archivo Antonio Maura, de Madrid. Donat que aquesta documentació encara es trobava en procés de catalogació optkem per no citar el lligalls antics on es trobaven, ates queja han estat reubicats definitivarnent. Com a conseqüencia d'aix6 en limitarem a citar el nom de 1'Arxiu Antoni Maura sense especificar-ne el lligall d'ubicació actual. 6 Es tracta d'un gruix de correspondencia de Josep Gilabert, un personatge polític de segona fila, resident a Inca. L'hem pogut consultar grhcies a la gentilesa del propietari actual de I'epistolari, que citarem amb el generic d'Epistolari Gilabert. 3 1. L'integrisme. El tradicionalisme espanyol, consolidat entom a la causa carlista, es dividí el 1888. El sector més intransigent i ultracatblic forma el Partit Integrista, liderat a nivel1 d'estat per Cándido i Ramon Nocedal. Després de la ruptura amb el carlisme, els integristes illencs se socialitzaren al voltant del Fomento Católico Balear, creat el 1889, i es feren amb el control de la publicació peribdica El Centinela. Aquesta, creada el 1886, havia estat fins llavors l'brgan del carlisme local i a partir de 1888 esdevingué el portaveu de l'integrisme clerical i polític. Per altra banda, el 1896 havia reaparegut el diari El Ancora7, ara controlat totalment pels integrants del Partit Integrista illenc, enfrontats al carlisme. Aquest diari esdevingué l'element de divisió intema de I'Església i amb poca incidencia social, fins al punt que fou tancat pel bisbe Pere Joan Campins, el 1900. Entre els capdavanters d'aquesta formació s'ha de destacar Mn. Antoni Maria Alcover*. Des de 1888 a 1898, la realitat social i política illenca estigué marcada pel radicalisme que mantengué aquest sector ultraconservador, alimentat per un sector ampli del clergat, que persistí a mantenir actituds recalcitrants en materia política, potencia l'antiliberalisme i projecta sobre la realitat illenca una lectura providencialista de les guerres colonials. La guerra era un castig de Déu, per haver transigit al parlamentarisme, assaonada per l'anticlericalisme i la maqoneria emparada pels grups liberals més radicals. En qualsevol cas, aquest col-lectiu entra en crisi el 1898, amb l'elecció del canonge Pere Joan Campins com a bisbe de Mallorca. Campins, que havia estat nomenat amb el suport de la Regencia i del Partit Liberal Fusionista, emprengué una tasca d'integració d'aquests sectors vers el possibilisme polític de la Restauració. Antoni Maria Alcover, elegit vicari general de la dibcesi el 1898, abandona els postulats radicals i es convertí en un abrandat possibilista. L'integrisme finisecular esdevingué el reducte d'un grup de desarrelats, una minoria bebligerant amb una base social dividida i sense forqa política suficient. Era l'epígon del tradicionalisme més visceral i ultracatblic que acaba actuant al marge de la propia jerarquia eclesiastica. 2. El carlisme. Des de 1875, els carlistes no havien participat en les diferentes eleccions polítiques i mantengueren el seu retraiment fins el 1891. A diferencia de l'integrisme, participaren en les eleccions generals i locals arran de la promulgació del Sufragi Universal. A partir d'aquell moment prengueren part en les eleccions generals de 1891, 1893, 1896 i 1898 i obtengueren un escó a Corts el 1893 amb Faust Gual de Torrella i el 1898 amb Felip Villalonga. A banda, participaren a les eleccions locals i municipals, i tengueren representació a I'ajuntament de Palma, a diversos municipis de Mallorca i a la Diputació Provincial. Tenien com a brgans de premsa La Tradición (189 1-1900) i El Suplemento. No obstant aixb, continuam desconeixent la sociologia electoral del carlisme illenc, tot i que sabem que es mante7 Aquest diari tengué dues fases d'aparició: la primera des de 1881 a 1890 i la segona des de 1896 a 1900. Cfr. BENNASSAR, B~T~o~~u-FULLANA, Pere, Carlisme i integrisme a Mallorca (1887-1889),El Tal1 Editorial, Mallorca 1993. 8 nia amb el suport d'algunes famílies aristbcrates, amb un fort arrelament en alguns municipis de la Part Forma, com ara a Pollenca, Felanitx, Campos i Llucmajor, entre d'altres. A les Balears, el 1892 hi havia només dos centres tradicionalistes, mentre que el 1896 n'hi havia cinc, el més important dels quals era el Cercle Tradicionalista de Palma, creat el 1891. El 1898, arrm de la crisi interna del Partit Conservador a Mallorca reberen el suport del mauristes illencs en les eleccions generals, grhcies al qual obtengueren un escó. No obstant aixb, en aquella conjuntura histbrica de desencís, alimentaren encara més el seu colonialisme, contraris a la concessió d'autonomia a les colbnies, tot i que ells fins llavors havien mantengut una actitud clarament foralista, en relació al model d'estat espanyol. La seva perspectiva foral era fruit d'una mentalitat tradicional, amb escassa capacitat de replantejar una percepció alternativa en relació a les colbnies d9Ultramar.És obvi que volgueren aprofitar la desfeta colonial per intentar assaltar el poder, sense exit. Com ha demostrat Jordi Canal, era un partit molt centralitzat i amb una imprompta espanyolista rellevantg. El conservadorisme: 3. Canovisme. Mentre Antonio Cánovas liderh el Partit Conservador, a penes no es detecten fissures en el conservadorisme illenc. Cánovas i Romero Robledo mantenien relacions estretes amb els afiliats mallorquins, sobretot amb el Comte de Sallent. Romero ho manifestava així al mallorquí Josep Gilabert, el 1896: "contesto su grata carta del pasado mes, para darle gracias por las noticias políticas que en ella me dá, asegurandole que mis deseos consisten en que mis amigos esten de acuerdo en todo, con los conservadores que siguen la política del Sr. Cánovas del Castillo"1o. El novembre de 1897, Romero reiterava la total adhesió del Partit Conservador al general Weyler, després de la seva destitució a Cuba. Antoni Marimon conta, amb tota casta de detall, l'homenatge que un sector de la societat mallorquina tributa al general arran de la seva arribada a Palma el novembre de 189711. Val a dir que Weyler, en tant que heroi destituit i marginat pels liberals, esdevingué l'aglutinador de tots els descontents polítics i socials en aquella conjuntura. Canovistes, romeristes, liberals i republicans s'adheriren a la seva causa i intentaren aprofitar-se del populisme del general destituit. El 1898, a Palma, hi havia un únic centre conservador, el Casino Liberal Conservador, amb comités locals a diferents pobles de Mallorca, tot i que encara no 9 CANAL, Jordi, El carlisme catald dins 1'Espanya de la Restauració. Un assaig de modemitzaciópolítica (1888-1900),Eumo Editorial, Vic 1998. lo Carta de ERomero Robledo a Jose Y. Gilabert, Madrid 13 maig de 1896. Epistolari Gilabert. l1 M A ~ Ó N A.,, La crisi... 19-20. hi ha cap estudi que ens permeti coneixer amb exactitud la sociologia d'aquella formació amb més exhaustivitat. A partir de les escasses notícies de que disposam, sembla que el Partit Conservador tenia una estructura tradicional centralitzada a Palma i comptava amb un organigrama fonamentat en el control caciquil, dirigit per Pere Ripoll, representant a Mallorca del Comte de Sallent. El Heraldo de Baleares (1894-1898) va ser l'brgan del conservadorisme mallorquí fins a l'escisió del partit el 1898. El comte de Sallent i el Marques de la Cenia eren els principals representants polítics o cacics del Partit Conservador des del 1875 en$. Tanrnateix, el 1898, vendria la ruptura del conservadorisme illenc, dividit en tres branques. El sector seguidor de Cánovas, els silvelistes i els romeristes. De fet, I'antic grup canovista liderat a Mallorca pel Comte de Sallent queda descolocat el 1898 en benefici dels silvelistes. Per primera vegada, des de 1876, Sallent es quedava sense el seu escó a Madrid i el silvelista Comte de San Simón va esser elegit diputat el 1898. En les eleccions generals d'aquell any, la desfeta conservadora propicia l'elecció del candidat carlista, Felip Villalonga, com a diputat. No obstant aixb, el 1899, el Comte de Sallent pacta amb Maura i s'integra en el Bloc de Dretes. 4. El Silvelisme. A la mort de Cánovas, un grup de mallorquins adictes a Francisco Silvela crearen, a Mallorca, la denominada dissidencia silvelista, amb Joan Massanet Ochando, el Comte de San Simón i Enric Sureda al capdavant. La Unión Conservadora en va ser el seu brgan de premsa. En contra de la política tradicional conservadora, en prupugnaren una línia de caracter regeneracionista i reformista, i es mostraren partidaris de I'autonomia que els liberals atorgaren a Cuba. El 1899, el silvelistes pactaren amb Maura a nivel1 estatal, no obstant les disputes que hi havia en el si del partit. Davant aquel1 pacte de renovació Romero Robledo afirmava: "No me sorprende lo que dice haber ocurrido entre los silvelistas de esa, porque el disgusto del Pais es tan general que lo comparten los mismos amigos del Gobierno"l2. Ja hem vist que els silvelistes mallorquins obtengueren un escó a les eleccions generals de 1898 i aconseguiren marginar per primer cop des de 1877 els canovistes locals. Antoni Maura i Francisco Silvela eren conscients que la vella política de la Restauració, liderada fins llavors per Cánovas i Sagasta havia arribat al seu final i calia una renovació de caracter regeneracionista. "El disgusto del País", al qual es referia Romero no es basava únicament en la desfeta colonial, sinó, sobretot, en la desfeta dels partits polítics tradicionals que havien acomplert el seu cicle i ja eren incapa~osd'ofertar propostes polítiques adequades a la nova conjuntura de crisi de 1'Estat de la Restauració. 12 Carta de Romero Robledo a Josep 1. Gilabert, Madrid 14 julio1 de 1899, Epistolari Gilabert. 5. Els romeristes. Ben aviat, aman de la crisi de 1898, es crea la dissidkncia romerista a Mallorca, amb Enric C. Cuschieri com a a principal representant. El Balear (gener de 1898-julio1 de 1898) i, després, La Correspondencia (juliol de 1898-abril de 1899), dirigit per Ricard Salva, es convertiren en els principals elements de combat ideolbgic i social del nou grup. Ja el 1898, els romeristes illencs pretenien fer-se amb el monopoli i el control sobre el Partit Conservador illenc: "Por aquí las cosas siguen lo mismo, por el Balear te habrás enterado de lo que pasa con los hombres del partido Consewadol; pero pronto las cosas se irán despejando hasta ver que Romero se lleva la ventaja, tengo buenas noticias"l3. La lluita devia esser aferrissada i virulenta, del qual cosa n'era plenament conscient el mateix Romero Robledo: "Ya veo que sigue ahí lafuriosa campaña que se hace en todas partes contra mis amigos. Día llegará en que tomemos el desquite"14. Els romeristes, especialment durs i recalcitrants amb la concessió d'autonomia a les colbnies i amb la política del Partit Liberal, no amagaven el seu descontent: "Comprendo su tristeza... Es inconcebible que sigan en el poder los autores responsables del desastre"l5. Encara al final d'any, Romero insistia: "he recibido su grata, por la que veo que siguen padeciendo de los fusionistas. Espero que ahora se deje sentir menos porque el nuevo Gobernador es, en efecto, amigo mio"l6. Els romeristes quedaren decebuts amb la formació del govern conservador, presidit per Francisco Silvela, el marG de 1899. Romero qualificava, paradoxalment, aquest govern de reaccionari, en carta al seus arnics mallorquins: "Respecto á mi actitud sigue siendo la misma que fijé en mi último discurso y por tanto de resuelta oposición al actual Gobierno reaccionario"l7. 6. Antoni Maura: el trhnsit del liberalisme al conservadorisme: Després de la mort de Cánovas, l'agost de 1897, es forma un govern liberal fusionista. Tanmateix, aquell octubre de 1897, Maura no volgué formar part del govern Sagasta. Igual va ser la resposta el maig de 1898, tot i que en aquell govern, Gamazo accepth la cartera de Foment. Aquel1 govern, presidit per Sagasta, visqué la derrota definitiva a Cuba i una de les conseqükncies més imrnediates en va ser la desvinculació definitiva de Gamazo i Maura del Partit Liberal. El marG de 1898, s'havien duit a terme eleccions generals en un context controlat totalment pel fusionisme. Els gamacistes-mauristes presentaren tres candidats (Antoni Maura, Pasqual Ribot i Miquel Santandreu) i deixaren dos escons a la minoCarta d'Enrique Carlos Cuschieri a Josep 1. Gilabert, Palma 30 gener 1898, Epistolari Gilabert. Carta de F. Romero Robledo a Josep 1. Gilabert, Madrid 8 abril de 1898, Epistolari Gilabert. 15 Carta de F. Romero Robledo a Josep 1. Gilabert, Madrid 14 juliol de 1898, Epsitolari Gilabert. l6 Carta de F. Romero Robledo a Josep 1. Gilabert, Madrid 10 desembre de 1898, Epistolari Gilabert. 17 Carta de F. Romero Robledo a Josep 1. Gilabert, Madrid 25 mar$ de 1899, Epistolari Gilabert. 13 14 ria. Tot indica que pactaren amb el carlisme local (Felip Villalonga) I'obtenció d'un escó, mentre els conservadors només disposaren del cinque. El canovista comte de Sallent renuncia a presentar-se18 i deixa la via oberta al silvelista comte de San Simón. Eren temps de crisi pel conser;adorisme tradicional a Mallorca i s'obrien noves pautes d'entesa entre el maurisme local i el silvelisme. Maura no es fiava ja de Sagasta que havia incomplit bona part de les pretensions i objectius dels gamacistes. L'experiencia durant el període de 1892 a 1895, en el qual Maura havia estat ministre dYUltramari de Gracia i Justícia, l'havia marcat profundament i desconfiava de la paraula i de la capacitat política de Sagasta. El desastre colonial havia acabat per arrodonir una opinió negativa que Maura tenia de Sagasta. El regeneracionisme i el refonnisme que Maura pretenia ja no era possible en el Partit Liberal, i cercava nous camins, ara prop del conservadorisme més regeneracionista i tolerant. Arran d'aquella nova situació creada per Gamazo i l'opció de Maura d7allunyar-se de Sagasta, Pasqual Ribot perdé el seu liderat en el grup maurista mallorquí i el sector liberal amb Miquel Socias Caimari i Alexandre Rosselló, adicte a Sagasta, abandona Maura. L'escriptor i advocat Joan Alcover, sempre al costat de Maura des d'una certa distancia, al final de 1898, proposa a Maura una direcció col.legiada del partit a Mallorca, formada per Miquel Santandreu, Pere Martínez, Pere Antoni Servera, Gabriel Maura, Maria Canals, Josep Socias, Josep Alcover, Manuel Guasp, Pere Ripoll i Mateu Bosch. Així mateix, Joan Alcover s'autoexcloia: "lo cual no impide que intervenga en los asuntos siempre que se me llame y en las horas de peligro aunque no se me llame". El partit superava una crisi profunda, sobretot arran de la separació de Sagasta. "Es también conveniente y hasta necesario que escribas cuatro lineas delegando tu autoridad en los individuos que dejo apuntados para todo lo concerniente á la dirección y régimen del partido en esta, porque dado la crisis que hemos atravesado y sus naturales consecuencias, es posible y aun probable que en alguna ocasión haya de hacer uso de tus poderes para que sean reconocidos"'9. Antoni Maura, encara incardinat en la xarxa tradicional del gamacisme, iniciava una etapa d'independencia, d'oposició a Sagasta i al liberalisme de la Restauració. A Mallorca aquest fet suposa la fi del predomini liberal i l'inici de l'hegemonia dels conservadors. El 1899, Maura i Silvela coincidien en el fet que havia arribat el moment de rellevar els dos grans partits de torn. Maura que havia pres el timó de la facció gamacista pensava que el cicle de Sagasta s'havia acabat i Silvela per la seva banda opinava que no es podia continuar amb I'estil de Cánovas. Maura es presentava davant l'opinió pública com un regeneracionista, com un moralitzador 18 '9 La Última Hora 2 de marG de 1898. Carta de Joan Alcover a Antoni Maura, Palma 14 de desembre de 1898, Arxiu Antoni Maura. de la vida política i economica de la Restauració, pero mai no renuncia a la seva propia xarxa caciquista a Mallorca, on el seu cunyat Pasqual Ribot actuava sense escrúpols. Així, mentre Maura propugnava un nou estil de -fer política, el maurisme mallorquí persistia com un partit que no sempre sortia ben parat davant l'opinió pública, sobretot com a conseqükncia de les imprudencies i rebuigs que provocava Pasqual Ribot. Joan Alcover insistia, el gener de 1899, demanava a Maura que nomenas personalment o ratificas els vocals de la Junta Directiva del Partit: Miquel Santandreu, Pere Martínez, Pere A. Servera, Mari&Canals, Gabriel Maura, Josep Socias, Joan Alcover, Manuel Guasp, Pere Ripoll i Mateu Bosch. Hi havia acord en el fet que Joan Alcover no hi figuras pel c k e c que ocupava. Li demanava també que els subscrivís a El Español20. Aquest diari es convertí, des del mes de desembre de 1898, en la senyera del gamacisme, enfrontat a Sagasta, perb especialment en el capdavanter del projecte regeneracionista, de la moralització administrativa, del sanejament pressupostari i de la reforma electoral, sense esbrinar de forma clara quina seria la seva nova opció política en l'hmbit electoral. Entre els mauristes locals es vivia una situació d'ambigüitat i de dubte, en la qual moltes juntes locals no reconeixien la legitirnitat de la junta directiva. Per aixb mateix, Alcover demanava a Maura que havia de fer costat al grup que "de un modo fehaciente lleva tu representación", perque no es renovassin ferides ni es provocassin conflictes innecessaris que agreujassin la imatge del partit a Mallorca. Insistia a legitimar la junta directiva que s'havia format el mes de desembre de 189821. Poc després, sembla que Maura escriví una carta als seus seguidors mallorquins, que Alcover s'encarrega de comunicar als membres de la junta i s'intentava una aproximació a Pasqual Ribot. "De la entrevista con Pascual, que tuvimos ayel; saqué buena impresiónm22. Mentrestant, persistien les crítiques dures al liderat de Pasqual Ribot en el si del maurisme mallorquí. Així, El 21 de febrer, Josep Socias abandona La Peña, el casino que aglutinava el maurisme mallorquí, i es nega a formar part de la nova organització, després que Gamazo i Maura s'apartassin de Sagasta i comencassin el seu camí vers el conservadorisme. Josep Socias declinava el nomenament de Maura, perquk, argumentava, La Peña regna, perb no govema23. Pocs dies després, Josep Socias explicava les causes de la seva dimissió, en no acceptar la situació del partit24. NO obstant aixb, aquestes dissidkncies no eren una deserció del projecte d' Antoni Maura, sinó més aviat un h i t de la lluita pel poder an I ' h b i t local. Josep Socias era especialment crític amb la política que Ribot havia fet a 1'Ajuntarnent de Carta de Joan Alcover a Antoni Maura, Palma 9 de gener de 1899, Arxiu Antoni Maura. Ibid. 22 Carta de Joan Alcover a Antoni Maura, Palma 24 de gener de 1899, Arxiu Antoni Maura. 23 Carta de Josep Socias a Antoni Maura, Palma 21 de febrer de 1899, Arxiu Antoni Maura. 24 Carta de Josep Socias a Antoni Maura, Palma 28 de febrer de 1899, Arxiu Antoni Maura. 20 21 Palma. Les seves manifestacions suposaven un signe clar d'autocrítica en relació al caciquisme maurista mallorquí encapqalat per Ribot: "Al aproximarse á últimos de 1898 la vuelta al poder de los liberales temian que retomaran y acrecieran añejas inmoralidades. Además, durante el último periodo de oposición seguía el Ayuntamiento de Palma siendofoco de una administración poco recomendable y era de esperar que el nuevo color gubernamental, que sustituia al riesgo de la adversa vigilancia prestaría desarrollo á los gérmenes epidémicos. Mis augurios pesimistas se confirmaron, desatandose con creces los males: en 1898, tuvimos abundante cosecha de todo: inspectores con acopios, saqueando el campo y la ciudad; empleados y gentes alcanzando y otorgando justas é injustas pretensiones, de balde, á precios módicos y con exhorbitantes exigencias; prevaricaciones á granel; lluvia de cohechos; el juego organizado y estrujado para el rendimiento el cotidiano fruto á varios indígenas, siendo víctima gratis de tanta procacidad el honrado D. Victoriano Guzmán; las quintas sirviendo de merienda, etc. Todo esto sucedía á ciencia de nuestro gefe insular que nada quiso saber cuando en mayo de 1898 le interpelé; que nada quiso reparar hasta después de ser irreparables ya ciertos escándalos, a pesar del apremio que hasta Cadiz hicieron llegar los más caracterizdos y humillados amigos"25. Josep Socias pretenia que Pasqual Ribot reconegués els seus errors davant el partit i rectificas, com ho desitjaven Canals, Martínez, Guasp i Josep Alcover, tanmateix sense cap casta de signe de canvi, conscient que "la nave derivaría otra vez hacia el antiguo derrotero, por ceguedad de unos, egoismo de otros y habilidad de los Ja el 1899, els mauristes mallorquins comptaren amb el seu propi brgan de premsa, El Dia, dirigit per Llorenq Barceló (abril-juny de 1899). Aquesta publicació era acusada per la Unión Republicana, a qui anomenava "La Gaceta de Sarasa", de ser un diari creat per al combat electoral. El 4 de marq de 1899, Francisco Silvela forma govern i va ser llavors quan Maura i Gamazo s'adheriren a la nova política moralitzadora del nou líder conservador. A Mallorca, davant la imminkncia de les eleccions generals, ben aviat es constata una nova bipolaritat política. D'una banda es forma una coalició electoral integrada per sagastins, conservadors dissidents o romeristes, weyleristes i republicans que presentaren una candidatura formada pel sagastí Miquel Socias27 i pel republica Epifani Fabregues. De l'altra, el denorninat pacte, integrat pels conservadors i pels gamacistes-mauristes, amb el comte de Sallent, Lluís de San Simón, Enric Sureda, Ibid. Ibid. 27 La Unión Republicana acusava els gamacistes-mauristes d'afirmar que Miquel Socias Caimari proposava a diversos pobles que es votas Maura, Sallent i el1 mateix, contra el candidat republica. cfr. MARIMÓN, A., «El republicanisme a Mallorca a l'epoca de la Restauració. La seva participació electoral (1895-1905)», a DIVERSOS AUTORS, Verguisme, anarquisme i espanyolisme, Fundació Emili Darder, Palma 1997, pag. 160. 25 26 Antoni Maura i Pasqual Ribot. Els carlistes no es presentaren perqu? no comptaven amb el suport dels mauristes locals, a diferencia del que havia succeit en les eleccions anteriors. Mentre els socialistes presentaren dos candidats cuneros, Antonio García Quejido i Toribio Reoyo. En aquelles eleccions generals, l'abril de 1899, es posa de manifest que silvelistes, antics canovistes i mauristes foren causa comú i copsaren tota la representació política a Madrid. Només la dissidencia romerista resta al marge d'aquella operació de caracter conservador. Maura i el comte de Sallent, acompanyats de Pasqual Ribot i el comte de San Simón, havien signat a Madrid un pacte electoral. Aquesta candidatura aconseguí els cinc escons de diputats i rebé crítiques duríssimes de la premsa republicana: "Jamás país alguno ha sido víctima de mayor sarcasmo del que han propinado a Mallorca, con su contubernio nefasto, los dos condes y ambos cuñados. Los cotoneristas y los mauristas dividieron la isla en dos bandos irreconciliables y sembrados de odios africanos. Mandaban los de Cotonel; y ya sabían los de Maura lo que les esperaba. Mandaban los rnauritanos y á los de Cotoner no les reconocían el aire para respira< y así la vida se ha hecho imposible en todos los pueblos, mayormente teniendo el bando dominante esa arma terrible de los consumos en forma de reparto (...). Pero de la noche a la mañana, los condes se entienden con los cuñados y forman una candidatura de San Simón, Cotoneq Ribot, Maura y Sureda y quieren que los electores los voten como borregos"28. Les crítiques a Pasqual Ribot i a Maura, des de les pagines de la Unión Republicana29 sovintejaven. Maura es lamentava amargament de les crítiques que rebia a Mallorca, pel tractament de cunero en la seva propia terra. "El nombre de Maura indigna al pueblo palmesano porque ven en este no sólo á un cunero que, aunque nacido en Mallorca, solo se acuerda de ésta cuando para obtener la investidura de diputado viene a mendigar los votos de los mallorquines, sino que él, es el responsable de los atropellos é injusticias cometidos por el que en Mallorca se ha creido dueño de las vidas y haciendas de los naturales de la Balear Mayor"30. Com passa, sovint, arnb Maura, es dolia de l'actitud que mantenia una part rellevant de l'opinió pública de Mallorca31. En una carta a Joan Alcover, reflectia tota la seva amargura davant l'actitud hipercrítica de l'opinió pública illenca contra ~ i b o i t ~ ~ contra el1 mateix, com a conseqükncia de les lluites locals. Aixo no obstant, Maura reconeixia haver triomfat en aquelles eleccions sense cometre cap casta d'irregulaLa Unión Republicana 12 abril de 1899, citat per MARIM~N, A., «La participació»... Lluc ... phg. 30. MARIMÓN,A., «La participació...», Lluc, phg. 39. 30 La Unión Republicana 1 abril de 1899, citat per MARIM~N, A., «El republicanisme...» 161-162. 31 Carta d'Antoni Maura a Joan Alcover, Madrid 30 maig de 1899, Arxiu Antoni Maura. 32 "El desagrado que el pueblo palmesano demostró ayer a los fusionistas -manifestava La Unión Republicana un dia després de les eleccions generals- nos indica que Ribot, con su política nefasta de ambiciones, odios y rivalidades ha fracasado por completo en Mallorca, lo que mucho celebramos y hacemos «El republicanisme...» 164. constar en honor y gloria de Mallorca honrada" Citat per MARIMÓN,A., 28 29 ritat i manifestava la seva actitud personal envers la seva política i envers Mallorca: "Yo estoy dispuesto, sin cansancio ni vacilación, para servir á Mallorca con el desinterés de siempre, y lo reputo el mayor honor de mi vida pública. No estoy dispuesto á retener la representación de Mallorca desde que sepa o conozca que no preponderan ahí las voluntades que me la vienen otorgando. Ygnoro si me entraría la vocación de "cunero ", pero nunca querría ser cunero en mi Roqueta. En medio de la pasividad general y en frente de los adversarios coaligados, no puede tener derecha y honradamente la representación de Mallorca, ni el número la calidad y, sobre todo, el calor de mis amigos no bastan para contrarestar á los que, directamente ó por tabla, apetecen eliminarme. Sin cordial unión entre mis amigos, sean cuantosjhesen, valgan lo que valen y afánense cuanto se han afanado, todos seríamos arrollados vilipendiosamente. De esa unión brotaría el calor que es la vida. El hecho de tener un periódico cuando con letra de molde se ha hecho la campaña inicua en contra de todos, es signo de tibieza moral. Yo no he tenido nunca caprichos, ni privanzas, ni asomos de imposición, no necesito innovar cosa para diferir ahora en todo á los deseos colectivos de los lealmente adictos. Pero es naturalmente imposible que yo supla la falta de unión, la falta de voluntad, y de calor vital: en cuanto estas jherzas queden restauradas estará resuelto y así suprimido el problema. Cuando?'33. Les crítiques del republicanisme a Maura eren especialment punyents, la qual cosa molestava profundament el calatreví, llavors ja afincat definitivament a Madrid. No obstant, Maura que comptava amb les simpaties de Miquel dels Sants Oliver i de La Almudaina, hagué de constatar també la duresa de les crítiques que el sector regionalista i regeneracionista adre~avaa Pasqual Ribot i a l'entramat caciquil del seu partit a Mallorca34. A les eleccions municipals de maig de 1899, es forma una coalició integrada per republicans, sagastins, weyleristes i romeristes, davant el pacte de conservadors, gamacistes-mauristes i carlistes. "Els republicans acusaven de cacics sobretot els mauristes-gamacistes i afirmaven que Mallorca es víctima del más desenfrenado caciquismo, del cual el jefe supremo en Madrid, Antonio Maura, y sus ejecutores en Mallorca los señores Ribot, Sampol y SuredaW35. En aquel1 final de segle, Maura mantenia una relació molt cordial amb el nou bisbe de Mallorca, Pere Joan Campins. Aquest, el mes de juny de 1899, es dirigia a Antoni Maura anunciat-li una visita a Madrid per intentar resoldre alguns assumptes de la d i b ~ e s iLa ~ ~correspondencia . entre ambdós sovinteja, en un to cordial i prbxim. Ibid. PONS,Darnii, El diari "La Almudaina" en 1'2poca de Miquel S. Oliver, Mallorca 1998, 73. 35 MARIMON, A,, "El republicanisme.. .", p. 145. 36 Carta de Pere Joan Carnpins a Antoni Maura, Palma 13 de juny de 1899, Arxiu Antoni Maura. 33 34 Les crítiques al maurisme també procedien dels sectors més nacionalistes i regionalistes, com ha assenyalat Isabel Peñanubia: "El centralisme i antinacionalisme de Maura es va fer extensiu al partit; aixb va ser criticat pels republicans i pels regionalistes de La Veu de Mallorca, que reproduiren crítiques en aquest sentit fetes des de Barcelona per La Veu de Catalunya. El diari maurista, El Día, l'any 1899, arran de la vinguda a Ciutat de 1'Orfeó Catala ja va deixar clara l'aversió que sentia per les coses catalanes amb I'aparició d'un article a les seva planes titulat «Patria, Fe y Amor~"37.El 18 d'abril de 1900, Silvela dugué a t e m e una remodelació del seu govern (18 d'abril al 23 d'octubre de 1900). En aquella conjuntura, conservad o r ~i mauristes illencs, tot i que havien participat junts a les eleccions generals, tenien plantejaments ideolbgics prou diferents. Els seus propis brgans de premsa així ho reflectien. El 4 d'abril de 1900, Ricard Salva Ilancava El Heraldo de Baleares, un diari que havia tengut diverses intempcions, mentre que el 12 del mateix mes, el maurista Miquel Santandreu engegava el projecte d'El Mallorquín (abril-julio1 de 1900), de tendencia maurista, dirigit pel jove Felix Escalas Chamení38. No obstant la divisió a les bases dels dos partits, sembla que el govemador civil Alvarez Sereix va ser un element cabdal, com a factor d'integració entre les dues facci0ns.3~ 2. L'Església davant la desfeta colonial El desenlla~definitiu de la Guerra Colonial i la perdua definitiva de les possessions espanyoles d7Ultramarcoincidí, a Mallorca, amb I'elecció i la consagració de Pere-Joan Carnpins i Barceló com a bisbe de la Diocesi40. Aquest canonge mallorquí succeia a Jacint Maria Cervera i Cervera, mort a Palma el novembre de 1897. L'episcopat de Cervera (1886-1897) havia coincidit amb el període de major implicació de la jerarquia eclesiiistica en afers polítics, pero, sobretot, no aconseguí harmonitzar els diferents posicionaments polítics del catblics. L'actitud del bisbe, de simpatia amb el carlisme, augmenta la desunió i el malestar en el clergat i els religiosos, i en el catolicisme mallorquí en general. L'accés a l'episcopat de Pere-Joan Campins significa un canvi en l'estil de la política eclesiastica i una aproximació a actituds clarament moderades i harmonitzadores. Campins atempera la bel.ligerincia del clergat i acredita grans dots diplomatiques. No obstant aixb, les publicacions peribdiques de caracter confessional, almenys entre 1896 i 1900,persistiren com un reflexe de la pluralitat ideolbgica i del radicalisme que sostingué el sector més integrista, atrinxerat i combatent a través de PENARRUBIA, B., Mallorca davant el centralisme (1868-1910),Barcelona 1980, 127-128. Cfr. COMPANY, A.; CAMPWS, B., «Mallorquín, El», a GEM 10, 88-89. 39 Obras de Miguel Maura Montaner. 1. Episfolario, Madrid 1990, p. 65. 40 FULLANA, Pere, "Pere-Joan Campins, bisbe de Mallorca (1898). El nomenament a través de la documentació", Comunicació 92(1998) 21-40. 37 38 les pagines de El Ancora (1896-1900). Per altra banda, el setmanari Mallorca Dominical (1897-1901)41 sostingué postures més moderades i de conciliació. Tanmateix, aquell final de segle estava amarat de virulencia i de confrontació intereclesihstica que es manifestava en debats personalitzats (Miquel Costa i Miquel Maura, per exemple), perb, també, amb actituds d'intolerhncia en relació als clergues que col-laboravenassíduament a la premsa "liberal" com La Ultima Hora o La Almudaina42. El Ancora, per la seva banda, s'erigí en aquella conjuntura en el sentinelala apassionat de l'ortodbxia i en el jutge implacable d'allb que es consideraven desviacions liberals. Amb el teló de fons de les guerres colonials i amb el problema humh que sofrien els soldats mallorquins, la dibcesi se suma a la petició generalitzada de l'episcopat espanyol que demanava el triomf de la causa de 1'Estat espanyol, pregava per la pau i anatemitzava l'independentisme cuba i filipí. Les circulars de Pere-Joan Campins i les proclames clericals reproduien l'esquema maniqueu tradicional, tot relacionant el moviment independentista com a derivació del liberalisme, el lliurepensament, la maconeria i l'anticlericalisme. Enrnig d'aquella constel.lació de condemnes es promogueren accions benefiques diverses, en alguna de les quals com la Junta de Protecció del Soldat, hi hagué una participació significativa de la jerarquia. Tot fa pensar que 1'Església mantingué una actitud uniforme davant la crisi de 1898, no obstant aixb valdria la pena aprofundir aquesta hipbtesi a partir d'alguns testimonis avui encara aillats, com ara el de mossen Salom, capellh de Sant Antoniet, del qual ens parla Miquel Forteza a les seves membries. Diu: "Regentava l'església dom Salom, que era un capellh molt bon home i lletraferit a la seva manera, corn ho demostrava la seva famosa novena que havia fet imprimir a fora Mallorca, per demanar a la Mare de Déu que alliberhs els joves de sortir soldats, l'any que entraven en quintes"43. És clar que Forteza no especifica si es tractava de la conjuntura de les guerres colonials, pero hom sospita que aquell espanyolisme oficialesc no devia ser tan generalitzat fins i tot entre el clergat mateix. Perb tampoc no tenim massa proves per a demostrar-ho. A manera de conclusió El Conde de Lascoiti, un prohom del sistema de restauració, de filiació romerista, escrivia al mallorquí Josep Gilabert, el 1898: "Desgraciadamente la politica en todos los partidos políticos españoles, atraviesa un periodo difcil, en el que solo 41 MARIMÓN, A.-VIDAL,J., "Mallorca Dominical. Un setrnanari catblic i regionalista de finals del segle XIX", El Mira11 46 (1991) 54-57. 42 FULLANA, Pere, Introducción general, a Obras de Miguel Maura Montaner. 2. Artículos periodísticos, Madrid 1994, pp. 643-649. 43 FORTEZA, Miquel, Del meu temps, Volum 1, UIB-Publicacions de 1'Abadia de Montserrat 1998, pp.7778. el patriotismo y la abnegacion pueden dar las deseadas soluciones para salir de él, aun dado caso que en Cuba tengamos la fortuna que en Filipinas ha habido. Dios iluminará á todos y abrirá horizontes mas bonancibles, para que el pais pueda unica y exclusivamente dedicarse á la mejora y prosperidad de sus intereses materiales, que son los que en el ultimo termino le convienen, cesando las luchas encarnizadas delos partido^"^^. Tanrnateix, el patriotisme i l'abnegació, entesos en clau involucionista, tenien un lírnit insalvable. Silvelistes, mauristes i liberals, juntament amb els partits regionalistes i nacionalistes propugnaren una alternativa al ve11 funcionament dels partit de torn. Entenien que s'havia de potenciar una forma renovada de concebre la política, per tal d'acabar arnb les velles oligarquies locals, perb, sobretot, era necessari regenerar un sistema essencialment corrupte. L'Estat espanyol havia perdut els principis democrktics i la tradició histbrica, i era indispensable redescobrir camins de renovació, en alguns casos, a partir del sistema mateix, com va ser el cas concret dels pensadors regeneracionistes mallorquins Llorenc Barceló, Andreu Barceló, Damik Isern i Joan Alcover, o oferint perspectives i bptiques noves com ara Miquel dels Sants Oliver. La crisi ideolbgica de 1898 tengué diferents matisos i respostes múltiples, la majoria de les quals ultrapassen el contingut i l'objectiu d'aquesta conferencia. Carta del Conde Lascoiti a Josep 1. Gilabert, Madrid 17 gener 1898. 70