Departament de Filologia Grega

La voluntad de la comunicación es presentar las distintas suertes en que encontramos a Homero en la Praeparatio Euangelica de Eusebio de Cesarea y comentar brevemente algunos ejemplos.
Éste construyó dicha obra a partir la selección de una serie de textos de autores, anteriores y contemporáneos, que servían para documentar la argumentación del obispo, ya sea en sentido positivo o negativo. Así pues, esta Προπαρασκευή está compuesta, en sus 15 libros, por un 71% de citas de otros autores y los comentarios que hace Eusebio al respecto.
Al usar de este modo los textos, y habiendo sido educado en la Segunda Sofística, es sorprendente que, de entre todas las citas que encontramos, no hallemos a Homero directamente citado salvo en tres ocasiones. De todas las ocasiones en que es citado el poeta (68 en total), salvando dichas excepciones, está inserto en las citas de otros autores, quienes lo adecuaron al contexto de su obra y así fue preservado, a menudo, en la obra eusebiana.
Es interesante observar, pues, que Homero fue conservado en distintas formas, siendo unas coincidentes con la tradición que nos ha llegado de sus poemas, otras siendo manipuladas para insertarlas en el nuevo contexto, y aun otras siendo deliberadamente modificadas, por el citador primero o por el propio Eusebio para adecuarlas a las exigencias del nuevo contexto.

Resum:
La voluntat de la comunicació és la de presentar les diferents referències que Eusebi de Cesarea fa del poble jueu a la Història Eclesiàstica i amb quin ànim s’hi refereix, atès que, com a fonament de la historiografia cristiana, fou un punt de referència que marcà la concepció i interpretació que hom féu d’aquest col·lectiu al llarg de la història.
El de Cesarea té una actitud receptiva vers la historia dels hebreus, en particular les referències a la història dels patriarques, que en aquesta obra ocupa bona part dels primers capítols del Llibre I, entre d’altres, i de la qual els cristians en són hereus. D’altra banda, també té una visió agressiva vers els jueus, que culpa de la conjura contra  Ell (HE I 3, 6) i dels crims contra Crist (HE II 5, 6-7), i que a causa d’aquesta el seu poble, el poble jueu, és castigat per Déu.
El bisbe palestí fa un centenar de referències al poble, bo i usant els termes jueu, hebreu o referint-s’hi, també, com els de la circumcisió. Aquest terme, que a priori sembla usat de manera despectiva, sorprenentment no és ni la manera habitual de referir-s’hi, atès que només l’usa una dotzena d’ocasions, ni tampoc una marca de menyspreu, sinó que és usada gairebé de manera indiferent.
L’objectiu i voluntat de la comunicació, doncs, és analitzar la relació que estableix amb el poble jueu i analitzar quan i com utilitza cadascun dels termes i amb quina motivació.


Abstract:
The aim of this paper is to show the references that Eusebius of Caesarea made to the Jews in his Ecclesiastical History and how he referred to them, as he became soon a model for Christian historiography and shaped the general conception of Jews that has existed throughout history.
Eusebius has a receptive attitude towards the Hebrew history, particularly the references to the patriarchs, which take up a considerable part of the first chapters from the first book. This story, and many others, have also been handed down to Christians through tradition. On the other hand, he also used to have an aggressive point of view against Jews, who he blamed for conspiracy against Him (HE I 3, 6) and for crimes against Christ (HE II 5, 6-7); for this reason, according to Eusebius, the Jews were punished by God.
The Palestine bishop made a hundred references to this ethnic group using the terms Jewish, Hebrew, or referring to them as circumcised. This word, a priori used scornfully, is not his habitual way of mentioning them, as he only uses it twelve times, and not in order to deride them, but in a neutral way.
So, the main objective of this paper is to analyze the link between Eusebius and the Jews and examine when, why and how he uses each term.

Eusebio de Cesarea es uno de los autores más prolíficos de la Antigüedad tardía. Sus obras contienen una gran cantidad de fragmentos de otros autores, algunos de ellos únicos, ya que solo han sido transmitidos por Eusebio; en otros casos, el texto del obispo de Cesarea sirve como punto de contraste frente a la tradición manuscrita conservada de los autores citados y, sobre todo, permite averiguar qué leía una persona ilustrada en la época, o qué usos se daban a éste o aquél autor. El objetivo de este trabajo es ofrecer un muestreo de distintos pasajes donde aparecen versos homéricos para ver cómo son usados y con qué intención han sido utilizados.

The aim of this paper is to analyse the structure of Aelius Aristides’ Hymn to Serapis and its conformity to rhetorical canons. This hymn has a special feature: the prologue starts with a criticism of poetry and the poets, and with a praise of the prose form, as opposed to the canonical beginnings that anticipated the content of the poem. I will briefly refer to ancient handbooks of rhetoric to give a context for this phenomenon, and then I will analyze the author’s criticism and the conformity of the work to his ideas. A parallelism between the prologue and the narratio (i.e., between the prose form and the god Serapis) will be suggested, based on their antiquity and the importance given to both of them by Aristides.

RESUM Els darrers dos segles, la societat ha anat prenent consciència, lentament, de les desigualtats a les quals ha estat sotmesa la dona de manera sistemàtica i ha intentat posar-hi solució des de tots els àmbits possibles. Una manera d'ajudar a la causa, segons el consens, és la formació de referents femenins que permetin a qualsevol dona d'aspirar a ser el que desitgi. En aquest sentit, creiem que les assignatures de clàssiques poden aportar exemples que facin visible el paper femení, sense maquillar-lo però tampoc sense negar-lo. Així, emmarcant-nos en la legislació actual de l'educació secundària, volem proposar un seguit d'activitats que permetin als alumnes de les assignatures de clàssiques de reconèixer alguns personatges femenins rellevants que van escriure en les llengües grega o llatina, com ara Safo, Sulpícia, Teano, Hipàtia d'Alexandria o Hildegarda de Bingen.
ABSTRACT In the last two centuries, society has slowly become aware of women's inequality and has tried to offer solutions from all perspectives. According to the general consensus, a helpful attempt is to teach female referents who should allow women to be whoever they want to be. In this sense, I think that Classical subjects can give examples to make visible the female role, neither prettying it up nor denying it. Therefore, this paper aims to suggest some activities, following the current Catalan Education Law, which allow students enrolled in Classical subjects to get to know relevant female figures who wrote in the Latin or Greek languages, such as Sappho, Sulpicia, Theano, Hypatia of Alexandria or Hildegard of Bingen.

The Plutarch’s presence in Praeparatio Evangelica, by Euebius of Caesarea, is one of the most notorious in his whole work, which implies how useful his work was for the bishop. This paper aims to show the three ways in which Plutarch’s works are used and quoted and to see in which way some of his quotations are contrasted with other texts, platonic or biblical, and are linked with the apologetical tradition.

En l’Oratio ad coetum sanctorum, atribuïda a Constantí el Gran, trobem dues peces de caire poètic: un Oracle Sibil·lí (8, 217-250) i diferents versos de l’Ègloga 4 de Virgili, textos que, en un primer moment, semblaria que són inconnexos al context del discurs i que tan sols hi són transmesos com a exercici retòric. No obstant això, l’emperador empra aquestes dues composicions per demostrar que l’adveniment de Crist ja havia estat vaticinat anteriorment i les posa a tall d’exemple, l’una de tirada, l’altra intercalant-hi una anàlisi exegètica. En aquest article, mirem de veure quina relació s’estableix amb la resta del discurs i de quina manera l’emperador Constantí mira d’enllaçar les diferents idees inserides en ambdós textos poètics per treure el màxim de profit possible al seu ús.

Els darrers dos segles, la societat ha anat prenent consciència, lentament, de les desigualtats a les quals ha estat sotmesa la dona de manera sistemàtica i ha intentat posar-hi solució des de tots els àmbits possibles. Una manera d’ajudar a la causa, segons el consens, és la formació de referents femenins que permetin a qualsevol dona d’aspirar a ser el que desitgi. En aquest sentit, creiem que les assignatures de clàssiques poden aportar exemples que facin visible el paper femení, sense maquillar-lo però tampoc sense negar-lo. Així, emmarcant-nos en la legislació actual de l’educació secundària, volem proposar un seguit d’activitats que permetin als alumnes de les assignatures de clàssiques de reconèixer alguns personatges femenins rellevants que van escriure en les llengües grega o llatina, com ara Safo, Sulpícia, Teano, Hipàtia d’Alexandria o Hildegarda de Bingen.

Through Plutarch, Strabo and the Suda, it is known that Herodotus of Halicarnassus migrated to Magna Graecia and got involved in the foundation of the Panhellenic colony of Thurii. The account of his stay is generally accepted, but the synchronic relationship of the historian and his work with this city has not been sufficiently explored. In the following essay a hypothesis is proposed which suggests that Herodotus did accomplish a task of capital importance at Thurii, not only for the benefit of the new city but in the shaping and performance of the Histories as well. It is reasonable to think that when Herodotus was there, he may have been in direct contact with a complex cultural conglomerate that could shed light on the possible links between ἱστορίη, legislation and foundation poetry; correlations that, in turn, may be explored through the study of the uses of the word ἀτρέκεια and through its forms of articulation with some other archaic concepts.

This paper will outline several guiding principles concerning a comprehensive interpretation of Parmenides' proem through the analysis of one of its essential elements: the daughters of the Sun. After examining the actions they perform throughout the narrative and in order to defend an allegorical interpretation of them, some features of the archaic allegorical activity will be defined by the analysis of some examples. Finally, we will trace the foundations for a critical reappraisal of Sextus Empiricus' interpretation and we will argue that Plato's allegory of the "winged chariot " as a symbol of the ψυχή in the Phaedrus could well be closely recreating and evoking the Parmenidean myth of the proem. The hermeneutic disjunction (ἀνάβασις-κατάβασις) may be motivated by the intrinsic ambiguity of the narration, an ambiguity intended to show the real unity of apparent opposites by using the symbol of the daughters of the Sun.