Viniste a buscarme
Hace días, no sé cuántos;
cada vez que salgo de casa,
te veo.
Intento disimular,
hacer que no estás.
Pero siento la frialdad
de tus ojos clavados en mis huesos.
-una mirada que no es de este mundo-
Hace días,
que sé de tu presencia;
y no quiero admitir que tal vez
viniste a buscarme,
a llevarme allí de donde no se regresa.
Rehuyo el contacto, evito
cruzar nuestros pasos;
aunque a diario cambias
de rostro, yo te reconozco.
-una mirada que no es de este mundo-
Entre las sombras
esa mujer,
que con sus brazos abiertos
reclama mis abrazos.
Exigiendo un beso,
de labios gélidos y morados,
hasta exhalar mi último aliento.
No te daré esa oportunidad,
ataré mis brazos, sellaré mis labios,
y dejaré que pasen los días
esperando que tu celo persistente
se desvanezca en el pájaro
que todos llevamos en los ojos.
©Toni Aznar
Derechos Reservados
Marzo del 2015
Vas venir a buscar-me
Fa dies, no sé quants;
cada vegada que surto de casa,
et veig.
Intento dissimular,
fer que no estàs.
Però sento la fredor
dels teus ulls clavats en els meus ossos.
-una mirada que no és d'aquest món-
Fa dies,
que sé de la teva presència;
i no vull admetre que tal vegada
vas venir a buscar-me,
a portar-me allá on no es torna.
Defujo el contacte, evito
creuar els nostres passos;
encara que diàriament canvies
de rostre, jo et reconec.
-una mirada que no és d'aquest món-
Entre les ombres
aquesta dona,
que amb els seus braços oberts
reclama les meves abraçades.
Exigint un petó,
de llavis gèlids i morats,
fins a exhalar el meu últim alè.
No et donaré aquesta oportunitat,
lligaré els meus braços, segellaré els meus llavis,
i deixaré que passin els dies
esperant que el teu zel persistent
s'esvaeixi en l'ocell
que tots portem en els ulls.
Fa dies, no sé quants;
cada vegada que surto de casa,
et veig.
Intento dissimular,
fer que no estàs.
Però sento la fredor
dels teus ulls clavats en els meus ossos.
-una mirada que no és d'aquest món-
Fa dies,
que sé de la teva presència;
i no vull admetre que tal vegada
vas venir a buscar-me,
a portar-me allá on no es torna.
Defujo el contacte, evito
creuar els nostres passos;
encara que diàriament canvies
de rostre, jo et reconec.
-una mirada que no és d'aquest món-
Entre les ombres
aquesta dona,
que amb els seus braços oberts
reclama les meves abraçades.
Exigint un petó,
de llavis gèlids i morats,
fins a exhalar el meu últim alè.
No et donaré aquesta oportunitat,
lligaré els meus braços, segellaré els meus llavis,
i deixaré que passin els dies
esperant que el teu zel persistent
s'esvaeixi en l'ocell
que tots portem en els ulls.
