Tradicionalment, un investigador és finançat per una institució, normalment pública, i les conclusions de la seva tasca es publiquen en forma d'articles científics en les grans capçaleres del sector. L'investigador hi envia la seva proposta d'article (preprint), que és avaluada en un procés de revisió per part de persones expertes en la matèria de què tracta l'article (peer-review). Aquestes persones solen fer propostes de millora de l'article. Un cop l'investigador revisa l'article i el millora d'acord amb les indicacions rebudes, ja està enllestit per a ser publicat (versió postprint).
Aquestes grans capçaleres, però, poden tenir el contingut publicat només accessible previ pagament d'una subscripció. Per tant, la recerca feta per l'investigador només podrà ser consultada per aquells que paguen la subscripció a la publicació. Així, ens trobem que la recerca pagada per tots només és consultable per uns quants. A banda que, tenint en compte que el coneixement científic es produeix avançant sobre coneixement ja establert, en aquest sentit també es dificulta l'avenç.
Amb l'arribada d'internet i les grans infraestructures al núvol, sorgeix un nou model de publicació que vol afavorir l'accés de qualsevol persona en qualsevol lloc del món a la producció científica revisada.
L'accés obert durant els anys 2000
A principis dels 2000 es van impulsar diverses declaracions i iniciatives per incentivar l'accés obert a la publicació científica. El 2002 té lloc la Budapest Open Access Initiative. El juny de 2003, el Bethesda Statement on Open Access Publishing i l'octubre del mateix any, la Berlin Declaration on Open Access to Knowledge in the Sciences and Humanities.
El model open access té algunes modalitats:
- gratis open access: accés lliure en línia
- libre open access: accés lliure en línia amb alguns drets d'ús addicionals, normalment garantits per les llicències Creative Commons
El libre open access és el que correspon a la definició establerta d'open access en les declaracions esmentades més amunt.
Els investigadors tenen dues maneres de proveir l'accés obert als seus articles:
- autoarxivant-los en repositoris oberts. L'investigador publica en qualsevol revista i després arxiva l'article en repositoris oberts de la pròpia institució, un repositori central (PubMed, per exemple), o en algun web obert. S'anomena via verda
- publicant directament en publicacions natives obertes, amb accés obert immediat als articles. S'anomena via daurada
També existeixen les publicacions híbrides, que són publicacions de subscripció que garanteixen un accés de via daurada als articles pels quals els seus autors (o la institució que el finança) paguen una tarifa per publicar en accés obert.
Les conseqüències d'aquest nou model també es fan notar en els índexs d'impacte de la recerca. Un cop un article és publicat en una revista científica, la voluntat del seu autor o autors, és que sigui molt citat per la comunitat. Existeixen diversos índexs de valoració d'aquest impacte, tant de la revista com de l'article. Alguns estudis indiquen que els articles publicats directament en accés obert tenen un impacte major que no pas els que es publiquen en capçaleres de subscripció.
La publicació en accés obert a casa nostra
Llegint sobre tot aquest canvi de model, em preguntava què passava a casa nostra. Vaig contactar amb l'Ignasi Labastida (Oficina de Difusió del Coneixement de la Universitat de Barcelona) i vam parlar parlar per telèfon un divendres de fa poc. Segons em comentava, en la darrera època, s'ha consolidat el coneixement de què és l'accés obert i de com implementar-lo. Però potser “es parla més d'estratègies que de l'objectiu”.
Com a la resta d'universitats catalanes, la UB disposa d'un dipòsit institucional que conté en format digital les publicacions en accés obert derivades de l'activitat docent, investigadora i institucional del professorat i d'altres membres de la comunitat universitària (treballs de fi d'estudis, màsters i postgraus, publicacions en accés obert derivades de l'activitat investigadora, documents docents, documents audiovisuals, etc). Aquests repositoris institucionals vetllen per donar la màxima visibilitat als documents que contenen mitjançant protocols d'interoperabilitat que permeten oferir-se conjuntament amb d'altres repositoris internacionals i solen utilitzar estàndards de codi obert. A Catalunya, el Recercat, Dipòsit de la Recerca a Catalunya, indexa més de 70.000 documents de les universitats i centres d'investigació del país.
Segons comenta Labastida, dels registres d'articles que consten a la base de dades de la UB, el percentatge en el repositori és, l'any 2014, el 7,7%. El 2013 va ser del 8,15% i el 2012, el 7,53%.
Afegia que en una enquesta recent feta entre investigadors de les universitats públiques catalanes (Comportament informatiu del professorat de les universitats catalanes, a càrrec d'Ángel Borrego), una queixa constatada era la dificultat per accedir als últims resultats d'investigació mundial per les retallades en les subscripcions a les revistes científiques.
La publicació en accés obert, en aquesta conjuntura, sembla que podria guanyar suport i augmentar en la producció científica catalana. Segons l'enquesta,no obstant, a l'hora de triar la revista on publicar un article, l'element al qual s'atorga major importància és el factor d'impacte (el 78% el valoren amb una puntuació de 5 ó 6 en una escala d’1 a 6, on 1 és “sense importància” i 6 “molt important”), seguit de la cobertura temàtica (73%), el rigor en l’avaluació dels manuscrits (67%), o la difusió de la revista (63%). A l’extrem oposat, només una quarta part dels professors (25%) atorguen aquest mateix nivell d'importància al fet que la revista es publiqui en accés obert.
En qualsevol cas, Labastida afirma que han estat les decisions polítiques que han fet canviar el panorama. Sense anar més lluny, la Ley de la Ciencia, la Tecnología y la Innovación de juny de 2011 estableix que l'activitat investigadora del personal de recerca finançada majoritàriament amb fons dels pressupostos generals de l'Estat s'ha de publicar en accés obert i es recomana que es faci en repositoris. La Comissió Europea també ha impulsat la iniciativa OpenAIRE per tal que els beneficiaris de les subvencions del programa marc FP 7 dipositin en repositoris d'accés obert els articles de recerca revisats. A la UB, per exemple, del 2010 al 2013 han destinat 72.902 euros en ajudes a la publicació en accés obert.
El nou programa marc Horitzó 2020 obliga que es posi com a mínim una còpia de l'article en obert. En els propers anys, doncs, sembla que els índexs d'aquest tipus de publicació haurien d'augmentar.
En aquest sentit, la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC – Barcelona Tech) va aprovar el 2 d'octubre passat l'assignació de punts PAR (Punts d'Activitat de Recerca) únicament per publicacions en accés obert, per avançar en la política institucional d'accés obert de la UPC.
Capdavanters en l'accés obert
El país més avançat d'Europa, en aquest tipus de publicació, és Holanda. El govern treballa perquè el 2018 el 60% de les publicacions es facin en règim d'accés obert i dos anys més tard, el 2020, en siguin el 100%. Es treballa en clau de país per arribar a acords amb els principals grups editorials, tot negociant les subscripcions a les revistes en bloc condicionant els editors a prendre mesures serioses que s'encaminin cap a l'accés obert.
Així, el 20 de novembre passat el grup Springer i el conjunt d'universitats holandeses feien públic un acord que ajudarà cap a la transició a la publicació en obert. Segons el president de la Universitat de Tilburg i negociador en cap de l'Associació d'Universitats d'Holanda (VSNU, en les sigles en holandès), “significa que els científics a Holanda podran publicar en format d'accés obert en les revistes d'Springer tot mantenint els privilegis de lectura d'aquestes revistes”.
Per contra, pocs dies abans, el dia 4 de novembre, es feia pública la fallida de les negociacions amb el grup editorial Elsevier. Recomano llegir el post Let Elsevier Go: The potential savings from cancelling journal subscriptions would cover the Open Access transition, de Cameron Neylon. S'hi fa un interessant estudi econòmic de la situació.
El Regne Unit també treballa per augmentar els repositoris d'accés obert i la seva qualitat. Així, aquest mes de març passat el Higher Education Funding Council for England, l'Scottish Funding Council, el Higher Education Funding Council for Wales i el Department for Employment and Learning van anunciar que a partir de l'any 2016 seria obligatori publicar tots els articles de la recerca que aquests organismes financessin al Research Excellence Framework (REF), un sistema per assegurar la qualitat de la recerca, disponible en accés obert.
D'altra banda, el 2 de desembre el grup Nature feia públic que tots els articles publicats des del 1869 s'alliberarien per a ser llegits online però no impresos ni descarregats.
L'accés obert, també en les dades
El programa Horitzó 2020, però, no només crea mesures concretes i fixa l'obligatorietat de l'accés obert en la publicació sinó també en les dades de recerca generades com a resultat de treballs finançats amb fons públics europeus.
Precisament, l'octubre passat Nature publicava una nova política per la qual, quan el codi és bàsic per arribar a les conclusions de l'article científic, és obligatori presentar un document descriptiu de la seva disponibilitat i les restriccions d'accés. Els editors avaluaran aspectes pràctics que puguin sorgir en la compartició del codi i es reserven el dret de declinar un article científic si codi important no està disponible. També es reservarà un espai als articles on informar sobre el codi. El comunicat també indica que Nature treballarà amb comunitats individuals per establir pautes de pràctica i possiblement normes més detallades.
El CERN, per altra banda, fa pocs dies que ha obert totes les dades dels experiments que es porten a terme a l'LHC (gran col·lisionador d'hadrons). Les dades es distribueixen sota llicència CC0 i es poden visualitzar i analitzar amb les pròpies eines especialitzades del mateix CERN.
Justament, indica Labastida, “les dades són el gran repte: entendre'n la importància i la seva preservació”. En l'enquesta esmentada més amunt es va constatar que la majoria dels enquestats, el 82%, guarda les dades generades en el curs de la recerca al seu ordinador. No arriba a un 10% els professors que afirmen que les dades són preservades per la revista on publiquen els resultats o en un repositori institucional.
