Embruix en colors [capítol 6]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí ]

En aquest primer viatge no aniran gaire lluny de casa, exploraran aquesta terra de baobabs mil·lenaris i tradicions ancestrals. Intentaran passejar-la d'esquerra a dreta i de nord a sud. Amb el propòsit que el vailet redescobreixi el seu país amb ulls il·lusionats, cervell despert i mans encuriosides.

Així doncs, amb el seu món per maleta, inicien el viatge. Recorren rius d'aigües fosques, espesses i llefiscoses; caminen per terra vermella enfangada; dormen entre parets de sostre de llauna; copsen la pobresa i la malaltia; frueixen amb la natura, la música, el futbol i els futbolins; i finalment, mengen el millor peix del món de la mà d'uns homes que no poden donar a les seves famílies ni les espines que ells llancen. Tot plegat, amanit amb la gràcia i la destresa dels nostres protagonistes, agafa un aire especial, multiplica els colors i amplifica els somriures.

La primera parada és al costat d'un riu; és època de pluges i l'aigua abunda sobradament, inunda ribes, prats, camps i cases amb la supèrbia de qui se sap invencible i no respecta res ni ningú.

Fa calor, molta calor, i el sol, que és ben alt, llu d'una manera tan ufana que no saps si estimar-lo pel bo i l'energia que t'ofereix o odiar-lo per com fa de sufocant i asfixiant l'ambient i per com asseca camps i cultius, aniquilant l'únic mitjà de supervivència d'aquesta gent. El vailet no coneix el lloc; i ho mira tot amb ulls encuriosits. Hi han arribat per una carretera destartalada que algú ha construït fa molts i molts anys i mai ningú s'ha preocupat d’arranjar; per a què la volen ells una carretera, si mai no n'han tingut i menys necessitat; si no hi ha ni un centenar de cotxes en tot el país, i poc es fan servir. De fet, a part dels turistes i ara els nostres protagonistes, poca gent més hi transita per aquestes carreteres, o potser hauríem de dir carretera, prequè només n'hi ha una que travessa el país de punta a punta. La resta de vies, òbviament i com tota la vida ha estat, són camins i caminois traçats pel propi deambular de la gent o per les seves mans destres i avesades a la natura.

Una natura trencada, també, per tot de construccions absurdes aixecades per la mateixa gent que va fer la carretera. Grans casalots que ara cauen a trossos i trenquen l’armonia del paisatge amb imponència i magestuositat o hospitals sense medecines ni metges qualificats –han marxat amb els grans constructors i no han tornat mai. Us imagineu el paisatge?

Els ulls del vailet sí. Només hi veu desolació, en aquest indret, desolació i misèria; nens esparracats i bruts que caminen descalços per carrers de terra vermella enfangada i intransitable; dones que van amunt i avall carregades ves a saber de què, homes llaurant el camp amb un bastó, i vells i velles amb la mirada fugida, observant aquest espectacle dantesc amb ganes de desaparèixer cap al més enllà. Un detall sobta el vailet. No sembla infeliç, aquesta gent, i tothom és molt amable i servicial; sempre somriuen i saluden, els nens t'acompanyen pertot amb una alegria i destresa en la parla que sorprèn els nostres protagonistes. I només a canvi d'un caramel o d'unes poques monedes; per aquest mòdic preu, es converteixen en els guies més experts i atents que mai t'hagis pogut trobar. Són encantadors.

Només arribar, el vailet de primer s'ha quedat encantat mirant aquest indret que, de fet, tampoc és tan diferent dels voltants de casa seva; per què l'ha impactat tant, no ho sabem, perquè no obre la boca ni tan sols per a proferir sons guturals. El cas és que la Bruna, de nou, ha hagut de posar en pràctica les seves arts i la seva màgia, altrament el vailet ja està fitant un baobab sota del qual de ben segur s'asseurà a llegir. Però les dificultats no han fet més que començar per a la pobra dona, que ha de posar en pràctica tots els seus coneixements si vol dur a bon port, i amb èxit, aquesta empresa que li ha encomanat vés a saber qui.

Perquè en aquest indret hi ha aigua, i per tant la Jana ja s'hi vol quedar, buscar una ombra i reposar. Aquesta humitat la regenera mínimament; per bé que sigui una humitat estranya, xafogosa, ja s’hi conforma. Almenys una miqueta d’aigua, tan sols una mica, encara que sigui bruta i llefiscosa.

Evidentment, s'ha produït una nova discussió entre totes dues dones, en aquesta missió hi han estat cridats tots tres, la responsabilitat és compartida a parts iguals. Han de distreure aquest noi melancònic i infeliç, li han de canviar l'humor i la vida. La Bruna ha convençut la Jana just quan el vailet comença a encaminar-se vers el baobab amb ulls de no ser-hi gaire o d'estar posseït per alguna sensació estranya. Amb posat segur, i la roba i les carns ben col·locades al seu lloc perquè facin l'efecte desitjat, es dirigeix a un nen que vagareja per allà per demanar-li tota amorosida i amable si hi ha algun lloc interessant per visitar en aquesta zona (si al vailet li agrada viatjar, doncs poblaran el seu món interior d’històries de fora i el faran reaccionar i tornar a la vida). El nen, admirat i fascinat per les formes d'aquesta dona exhuberant, es mostra prest a acompanyar-los a un mercat fantàstic com no n'han vist mai cap. El nostre vailet, que és imaginatiu de mena i sempre ha somniat a conèixer llocs diferents, en sentir les paraules del nen, aixeca el cap, obre els ulls, es gira cap a la dona, la fita i canvia de rumb.

És així com els quatre protagonistes de la nostra història s'encaminen cap al mercat tan fabulós que el nen els ha mencionat.

 

Continuarà... dilluns vinent...