[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l'àlbum aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]
Ofuscada pel que pugui haver-hi després del revolt, la Bruna comença a córrer per tal d'atrapar el noi. Però no hi ha res, el camí segueix impassible i inalterable endavant, pla i franquejat per aquests grans prats d'herba verda, fresca i alta que hi ha pertot. Allà al fons, no gaire lluny, però, s’entreveu una zona boscosa en un petit turó. S'hi encaminen sense dir res, callats per primer cop en aquest viatge iniciàtic. I quina no és la seva sorpresa en arribar-hi. Davant seu s'obre una zona verda, frondosa i boscosa, feta d'arbres i plantes verdes com l'herba que els ha acompanyat fins ara, i sembla que a l'ampara d'aquesta meravella hi ha una humitat agradable que incita a passejar-hi. Escolten fascinats els sons de la natura, aquesta magnífica simfonia que els alimenta gratament tots els sentits. S'endinsen pel bosc, meravellats per aquest paisatge, encara muts, però ara somrients. Potser aquest indret ple de màgia hagi aconseguit el que semblava impossible, que deixin de discutir i barallar-se. Però l'actitud dels nostres personatges és tan imprevisible com el seu destí... i per això la tranquil•litat dura poc; en Biel s’avorreix entre tanta pau, i per això el seu cap no para de bullir i idear noves malifetes per animar aquesta comitiva tan ensopida. Corre per avançar-los, una tasca no gens fàcil donades les seves proporcions diminutes, però és espavilat i troba la manera d’allunyar-se del grup, no sense els crits de reprovació de la Bruna, evidentment, que ja es veu buscant aquest ésser diminut i entremaliat per entre les mates i la boscositat. En Biel, però, absent als crits de la dona, continua endavant amb la seva idea; es proveeix de petites boles fangoses barrejades d'herbes i vés a saber si no d'algun animaló que en aquell moment passava per allà, se n’omple les butxaques i s’enfila dalt d'un arbre prou frondós com per a passar desapercebut; s’asseu còmodament entre dues branques, i es disposa a esperar el pas de la comitiva amb un somriure burleta als llavis i un riure que talment sembla una hiena. Mentrestant, ja teniu les dues dones preocupades perquè no veuen aquest endimoniat, cridant-lo i buscant-lo pertot, regirant entre els matolls; la Bruna enfurismada, pensant en l'animalada que deu estar fent, i la Jana preopcupadíssima per si li ha passat res... com que és tan petitó... i si ha caigut en algun forat? O algun animal ha volgut caçar-lo? tan vistós com és, no pot passar desapercebut... va buscant i manifestant les seves pors en veu alta fins que a la Bruna se li acaba la paciència, de nou. Us imagineu el que segueix, oi? Els crits de la dona enfurismada amb la tòtila de la princeseta preocupada. I la noia, que encara no s’hi ha acostumat, a aquests modals escandalosos, es queda astorada, palplantada sense saber què fer ni dir, cap on anar ni què respondre, fins que l'altra l’empenta perquè espavili i l'ajudi a buscar el ganàpia aquest que han perdut.
Ofuscada pel que pugui haver-hi després del revolt, la Bruna comença a córrer per tal d'atrapar el noi. Però no hi ha res, el camí segueix impassible i inalterable endavant, pla i franquejat per aquests grans prats d'herba verda, fresca i alta que hi ha pertot. Allà al fons, no gaire lluny, però, s’entreveu una zona boscosa en un petit turó. S'hi encaminen sense dir res, callats per primer cop en aquest viatge iniciàtic. I quina no és la seva sorpresa en arribar-hi. Davant seu s'obre una zona verda, frondosa i boscosa, feta d'arbres i plantes verdes com l'herba que els ha acompanyat fins ara, i sembla que a l'ampara d'aquesta meravella hi ha una humitat agradable que incita a passejar-hi. Escolten fascinats els sons de la natura, aquesta magnífica simfonia que els alimenta gratament tots els sentits. S'endinsen pel bosc, meravellats per aquest paisatge, encara muts, però ara somrients. Potser aquest indret ple de màgia hagi aconseguit el que semblava impossible, que deixin de discutir i barallar-se. Però l'actitud dels nostres personatges és tan imprevisible com el seu destí... i per això la tranquil•litat dura poc; en Biel s’avorreix entre tanta pau, i per això el seu cap no para de bullir i idear noves malifetes per animar aquesta comitiva tan ensopida. Corre per avançar-los, una tasca no gens fàcil donades les seves proporcions diminutes, però és espavilat i troba la manera d’allunyar-se del grup, no sense els crits de reprovació de la Bruna, evidentment, que ja es veu buscant aquest ésser diminut i entremaliat per entre les mates i la boscositat. En Biel, però, absent als crits de la dona, continua endavant amb la seva idea; es proveeix de petites boles fangoses barrejades d'herbes i vés a saber si no d'algun animaló que en aquell moment passava per allà, se n’omple les butxaques i s’enfila dalt d'un arbre prou frondós com per a passar desapercebut; s’asseu còmodament entre dues branques, i es disposa a esperar el pas de la comitiva amb un somriure burleta als llavis i un riure que talment sembla una hiena. Mentrestant, ja teniu les dues dones preocupades perquè no veuen aquest endimoniat, cridant-lo i buscant-lo pertot, regirant entre els matolls; la Bruna enfurismada, pensant en l'animalada que deu estar fent, i la Jana preopcupadíssima per si li ha passat res... com que és tan petitó... i si ha caigut en algun forat? O algun animal ha volgut caçar-lo? tan vistós com és, no pot passar desapercebut... va buscant i manifestant les seves pors en veu alta fins que a la Bruna se li acaba la paciència, de nou. Us imagineu el que segueix, oi? Els crits de la dona enfurismada amb la tòtila de la princeseta preocupada. I la noia, que encara no s’hi ha acostumat, a aquests modals escandalosos, es queda astorada, palplantada sense saber què fer ni dir, cap on anar ni què respondre, fins que l'altra l’empenta perquè espavili i l'ajudi a buscar el ganàpia aquest que han perdut.
Entrades
