Aquest darrer cap de setmana l'hem passat al Ripollès, de visita turística interior. Hem pujat caminant a Núria, hem baixat en cremallera i hem visitat uns quants pobles preciosos. Ens hem allotjat a un hotel de Ribes de Freser, tranquil i relaxat, les habitacions del qual tenien una petita sorpresa literària: a la paret de l'habitació hi hem trobat un breu poema. Aquí teniu les imatges del nostre, de Carner (evidentment no podia deixar passar l'oportunitat de fotografiar aquesta curiositat).
Cada vegada és més freqüent, quan viatges per Europa, que els comerciants locals t’identifiquin com a català. De seguida que et senten comentar alguna cosa et demanen si ets del Barça. És la seva manera de fer-te entendre que saben d’on vens. Aquest estiu, a Grècia, ens ho han demanat més d’una vegada. I, fins i tot, passejant per un carrer d’Atenes (anàvem callats i sense cap guia a la mà) se’ns van dirigir en espanyol i “Visca Barça”. Només un parell de cops ens van confondre per italians però curiosament no tingueren la confusió uns grecs, sinó uns espanyols. Sopàvem tranquil·lament un tzatziki, una moussaka i un souvlaki en una terrasseta atenenca emparats per un ventilador que mitigava la calor sufocant, quan vaig sentir la conversa d'una taula veïna. Un dels homes comentava a les seves companyes de viatge que aquella terrassa estava plena de “llatins”. Per exemple, digué, els de la taula del costat són italians, els de més enllà francesos, i al fons hi ha un altre grup d’espanyols. Els suposats italians érem nosaltres, que parlàvem en català.
Fa un parell de setmanes, llegia el suplement de Cultura de l'Avui i em cridà l'atenció la següent ressenya. El llibre al qual feia referència semblava una novel·la interessant amb un personatge d'aquells que són difícils d'oblidar. El protagonista, l'August, porta un nom que "tant valdria per fer d'emperador com per fer de pallasso" citava amb alegria l'articulista. Aquella mateixa nit, estirat al llit, devorava una d'aquelles lectures paral·leles que us vaig comentar, concretament K.L. Reich. Poca cosa, només una mitja horeta abans d'agafar el son. I a la segona pàgina que llegia (la 399) aparegué la següent frase: August! Nom d'Emperador i de clown!. Una sentència llegida en dues obres tan diferents i en un mateix dia... Talment em semblà una promoció de l'atzar, ara que Auster ha tret una nova novel·la...
Entrem al supermercat, posem l'euro a l'escletxa del cadenat i alliberem un dels carros. Amb aquest element indispensable, ens passegem pels carrils amples de l'establiment tot omplint el carro amb aquells productes que constitueixen la nostra compra habitual. Ara unes garrafes d'aigua, més tard uns bricks de llet, encara unes bosses d'escombraries, no ens oblidem del detergent, ni del desodorant, i finalment uns iogurts. Sembla que més o menys ho tenim tot, així que ens dirigim cap a la caixa. La zona de caixes es distingeix clarament per la presència de dos elements imprescindibles: el primer, una sèrie de productes innecessaris i cridaners (xiclets, caramels, etc.); i el segon, les caixeres.
Però, oh sorpresa, just a tocar de les caixes trobem un producte del tot inusual: una pila de llibres de butxaca! Fa temps que el nostre supermercat va incorporar també algunes revistes. Ara, però, sembla que ha posat llibres al costat dels xiclets. D'entrada, pensem que es deuen tractar de llibres de consum ràpid, superficials, banals, estil Dan Brown; és a dir, de supermercat. Per això encara ens xoca més trobar Les veus del Pamano de Jaume Cabré (una obra mestra d'un dels escriptors catalans vius més prestigiosos) i, sobretot, el Fedre de Plató. Plató al carro de la compra, el nou eslògan publicitari!
Fa uns dies vaig llegir en el web Espoiler (un dels blocs clàssics entre els que seguim sèries de televisió) la relació que hi havia entre Lost i la literatura. En algun capítol, ja m'havia fixat que el fet literari tenia una certa importància en la sèrie americana (per exemple, quan John Locke dóna a Ben/Henry Gale (nom, per cert, d'un personatge de The Wonderful Wizard of Oz), mentre aquest darrer està empresonat, un llibre de lectura que no és altre que Els germans Karamazof, de Dostoievski -que també fou empresonat l'any 1849 i condemnat a mort, tot i que just en el moment de l'execució se li commutà la pena per treballs forçats a Sibèria-). Però veure tot el recull agrupat i comprovar totes les referències literàries que té una de les meves sèries preferides, té certa gràcia i em fa valorar-la encara millor.
La imatge de l'apunt ha sortit de Lost Libros, on podreu trobar totes les curiositats literàries de la sèrie.
Com ja comentàrem fa un parell de mesos, hi ha alguns restaurants que amaneixen els seus locals amb un petit rajolí d'originalitat. La setmana passada sopàrem en un d'aquests llocs, el Semproniana (tendra llaminera amarada de whisky, potent curri de llenties amb bacallà, gustós corball amb puré d'albergínia) de la cuinera Ada Parellada. No cal dir que el restaurant ens oferí alguna raresa digna de menció. Un cop passat el llindar de la porta, el comensal es troba en una sala d'espera amb algun llibre antic per si el vol consultar, però de seguida podrà seure i demanar el menjar. Juntament amb la carta, ens entregaren un petit paper (escrit amb una mida de lletra Arial 5, com a molt) i una lupa (per tal de poder llegir què hi deia!). La idea es basa en una interpretació literal dels mots, que no per senzilla deixa de ser encertada: Aquí tenen un gran menú de petit format. A més, quan ens dugueren el compte vam poder esbrinar el nom del menú, format també per un d'aquells jocs de paraules difícils de traduir: Menut. Un parell de curiositats que, acompanyades d'un bon àpat, ens feren sentir simpatia pel local. Llàstima que el compte, a pesar del Menut, no fos en català...
Avui continuaré allargant aquest parèntesi londinenc que s'inicià amb una maleta a mig fer i que prosseguí amb les pràctiques lingüístiques que vaig dur a terme, temps enrere, a la ciutat de Virginia Woolf. 
