dimecres, 23 de desembre del 2009
divendres, 18 de desembre del 2009
dimarts, 8 de desembre del 2009
dimecres, 18 de novembre del 2009
Confirmat: Ja no tinc al.lèrgia al ou
L'analisi de sang ho ha confirmat, al.lergia a la clara d'ou: negatiu. Ara ja puc menjar de tot, sense haver de patir.Prepareu-vos magdalenes, torrons, galetes, donuts, ... que vinc!!!
dimecres, 14 d’octubre del 2009
dimarts, 13 d’octubre del 2009
MUNTANT A CAVALL ! ! !
Bé, ja puc dir que he muntat a cavall!!! (.. de fet era un poni, però per començar no esta malament)
dimecres, 30 de setembre del 2009
dilluns, 14 de setembre del 2009
dissabte, 5 de setembre del 2009
dimarts, 1 de setembre del 2009
divendres, 14 d’agost del 2009
dijous, 13 d’agost del 2009
El Club de les Males Mares
Yo no soy una buena madre. Y probablemente usted, que me lee, tampoco.
Si usted ha decidido quedarse en casa y consagrase al cuidado de sus hijos
es usted una madre hiperprotectora, amén de un parásito, un ser que vive a expensas de otro y a espaldas de las verdaderas preocupaciones y
dificultades de la vida.
Si usted trabaja fuera de casa entonces desatiende usted a sus hijos, y nadie valorará el hecho de que tenga usted que hacer verdaderos malabarismos para conciliar la vida familiar y la laboral.
Lo peor de todo es que unas madres y otras van acusándose mutuamente: la que se queda en casa arremete contra la que trabaja, y viceversa, como si no fuera suficiente con recibir los ataques de los pediatras, los psicólogos, los especialistas en sueño, los periodistas, las madres, las suegras y lascuñadas.
Nosotras, las madres de hoy, aseguran ciertos psicoanalistas, somos la fuente de todos los problemas de nuestros hijos, porque tenemos demasiada fuerza y le hemos robado la autoridad a los padres.
Si su hijo es hiperactivo, si tiene rabietas, si insulta a otros niños en el colegio, la culpa será siempre de usted, porque o bien le consiente demasiado o bien no le atiende lo suficiente. ¿Y dónde están esos padres a los que les hemos robado la autoridad? ¿Cuánto han luchado para
defenderla?
Nadie culpará al padre, nadie cuestionará nunca que el padre trabaje fuera de casa o viaje. Pero ¡ay de usted si lo hace! No solo tendrá que enfrentarse al goteo constante de comentarios más o menos directos o indirectos por parte de su madre, de su suegra, de las madres de los compañeros de cole de su retoño, sino, sobre todo, tendrá usted que lidiar con su propio sentimiento de culpa, que no la dejará vivir.
Yo no soy una buena madre. Trabajo fuera de casa y además viajo. Dejo a mi hija con canguros. Tengo novios y vida social. No le he proporcionado a mi hija ese entorno familiar estable que entronizan los manuales de pediatría y las revistas de papel couché.
No soy una buena madre pero pago las facturas de mi hija (el colegio, la comida, los canguros, la ropa, los juguetes, el pediatra y, muy a mi pesar, las Barbies), apenas duermo para poder llevarla al colegio todos los días, dedico la mayor parte de mi tiempo libre a su cuidado y todo mi espacio mental a pensar en ella.
No soy una buena madre, como no lo somos ninguna. Es lo más parecido a lo que vivíamos en la primera adolescencia. La que intimaba con los chicos era una p**a, la que se resistía era una estrecha: no había término medio.
El caso es que nunca llueve a gusto de todos y una mujer nunca hace las cosas bien.
A la madre nunca se le valora lo que hace y para colmo no tiene derecho a quejarse, so pena que se le diga que… es una mala madre.
Nuestra sociedad es perfeccionista y quiere individuos perfectos.
Superhombres que se afeiten con acabado impecable, que conduzcan coches que apenas hagan ruido, que vayan al gimnasio tres veces por semana.
Supermadres de brillante sonrisa y silueta juncal, triunfadoras en todos los ámbitos, adoradas por sus maridos y respetadas por sus jefes, y criadoras de niños sanos y emocionalmente estables. Nuestra sociedad ha convertido el goce en un modelo, y el goce inmediato en el valor supremo.
Y un niño no es goce ni inmediatez. Un hijo implica renuncia y perspectiva. Y sobre todo, implica aceptar que la perfección no existe.
Usted, que me lee ¿está con los nervios de punta porque no le da tiempo a hacer todo lo que debería?, ¿tiene diez kilos de más?, ¿no tiene tiempo para ir al gimnasio y, si lo tuviera, lo emplearía en dormir?, ¿desearía que a veces fuera él el que se ocupara de la compra, de la colada, de los biberones y de la visita al pediatra?, ¿a veces se enfada, a veces está harta, a veces llora y a veces, mucha veces, no está en condiciones de dar lo mejor de sí misma?
Estupendo. Bienvenida al Club de las Malas Madres. Recuerde: no somos las mejores pero somos la mayoría.
El club de las Malas Madres, de Lucía Etxebarría
dimarts, 11 d’agost del 2009
A totes les mares
L'altre dia em va arribar un mail que em va fer posar un somriure a la cara, i el vull compartir amb vosaltres. ;-)
Jo li ho vaig pendre i vaig advertir-la que no ho tornés a fer.
"Per què?" - em va preguntar
"Perquè era a terra i no saps on ha estat abans. Està brut i probablement deu tenir gèrmens" - vaig contestar.
La meva filla llavors em va mirar amb admiració total i em va preguntar: "Mama, como és que saps totes aquestes coses? Ets TAN intel·ligent..."
Jo ràpidament li vaig contestar: "Totes les mames les saben; surt a l'examen de mames. Les has de saber o no et deixen ser mama"
Vam caminar en silenci un parell de minuts, mentre ella anava valorant la informació...
"Ah, ja ho entenc, així que si suspens, et toca ser el papa?"
"Exacte" - vaig contestar amb un ampli somriure a la cara.
Estava passejant amb la meva filla, quan va recollir alguna cosa de terra i estava a punt de posar-s'ho a la boca...
Jo li ho vaig pendre i vaig advertir-la que no ho tornés a fer.
"Per què?" - em va preguntar
"Perquè era a terra i no saps on ha estat abans. Està brut i probablement deu tenir gèrmens" - vaig contestar.
La meva filla llavors em va mirar amb admiració total i em va preguntar: "Mama, como és que saps totes aquestes coses? Ets TAN intel·ligent..."
Jo ràpidament li vaig contestar: "Totes les mames les saben; surt a l'examen de mames. Les has de saber o no et deixen ser mama"
Vam caminar en silenci un parell de minuts, mentre ella anava valorant la informació...
"Ah, ja ho entenc, així que si suspens, et toca ser el papa?"
"Exacte" - vaig contestar amb un ampli somriure a la cara.
Per a ser bons pares hi ha coses que no poden faltar
"Els pares i mares actuals es troben moltes vegades desbordats. El ritme de vida que els arrossega els deixa poc temps per a la reflexió. Les pautes educatives han canviat tant en tan poc temps que és difícil saber com actuar en les circumstàncies complicades. Als nens els comprem moltes coses i els apuntem a moltes classes, als petits els estimulem però ens costa renunciar al lleure adult per jugar amb ells. Cansats, caiem en els crits, la impaciència i els càstigs, no sabem com manejar les situacions. I és que per ser bons pares hi ha algunes coses que no poden faltar.
El primer és tenir autocontrol. Ens enfadem amb les rebequeries, capricis i regressions dels nens, si ploren o criden o piquen de peus. Els exigim un autocontrol que ells no tenen i que porta temps desenvolupar. Però el vergonyós és que els exigim aquest autocontrol prematur i ho fem cridant, posant-nos furiosos i atacats dels nervis.
Els adults som nosaltres i si no hem après a hores d'ara a controlar-nos ja és hora de començar a fer-ho. Nosaltres hem d'aprendre a controlar-nos i a organitzar el nostre esdevenir quotidià d'una manera que ens permeti gaudir d'aquesta mínima qualitat de vida, en comptes d'enfurismar-se si un petit es veu desbordat pel cansament o les emocions.
A més fa falta molta coherència. Els nens no aprenen del que els diem que que està bé o està malament. Els nens aprenen del que fem. Siguem coherents i no diguem una cosa que no som capaços de complir.
Res mes ridícul i vergonyós que un pare cridant-li a un nen petit que com torni a picar al seu germanet li partira la cara. O aquest que amenaça amb coses que no complirà, menteix descaradament perquè el nen obeeixi inventant càstigs de Reis Mags que no vindran, però es comporta d'una manera mal educada i poc cívica mentre repeteix idees educatives que fins un nen de dos anys s'adona que el seu pare incompleix descaradament.
Si li dius al teu fill que no cridi, no cridis tu. Si no vols que pegui, no peguis tu. Si vols que respecti als grans, respecta teu als altres, inclosos als nens. Si no vols que digui renecs o insulti, ja saps el que t'has d'abstenir de fer. Si vols que sigui net, renta't les mans i les dents davant d'ell. Si vols que no tiri papers i que cuidi la seva salut, no fumis davant d'ell, no tiris les burilles al terra i menys al seu parc. Si vols que llegeixi, comença a llegir-li i llegir per a tu mateix. Si vols que estudiï, apaga la tele i deixa de veure tant futbol i serials per posar-te a aprendre coses tu. L'exemple és fonamental.
Cal tenir empatia i saber posar-se'ns a la pell dels nostres nens, sentint el que senten, la pena, la por, l'alegria, els nervis. Si som capaços d'empatitzar amb les seves emocions és molt més senzill comunicar-nos i escoltar-los, sobretot quan no són encara capaços d'expressar perfectament els seus sentiments amb paraules.
No burlar-nos, no provocar les seves pors, no atiar-los, no exigir-los que superin emocions que els paralitzen, seran beneficioses conseqüències de l'empatia activa.
Els insults, les mofes, les amenaces i el xantatge emocional són càrregues amb què potser vam créixer però ja és hora de reconèixer que són una mica danyines i vergonyóses encara que sobrevisquéssim a elles. Gens del que ens fa mal o ens molesta no hem de fer-los-ho als nens i sens dubte no serveix més que per realimentar el cercle de la violència.
Els entendrem, però només si ens atrevim a sentir amb ells en comptes de dir-los com han de sentir-se. I d'aquesta manera sembrarem la confiança que es guanya, que no ve de sobte en l'adolescència, que cal fomentar des que són nadons i senten que som en el seu costat per bressar-los quan necessiten amor.
Ni el respecte ni la confiança no es mereixen per haver engendrat un fill. Com tot el que val la pena, cal guanyar-se'l i saber conservar-lo.
Afegim a això la indispensable flexibilitat de la que es cal proveir-se. Solem dir que NO cents de vegades al dia als nens, mentre ells es mouen en espais i temps irrespectuosos amb els seus ritmes i necessitats.
Dir no s'ho ha de dir, sobretot al consumisme o a la violència, però cal mantenir-lo en el seu límit. Moltes vegades, si reflexionem, les coses que no permetem fer en determinat moment podríem haver accedit a elles simplement parant, oblidant aquesta necessitat nostra d'actuar de pressa, deixant que els nens gaudeixin del seu dret a explorar el món i la vida.
És a dir, siguem flexibles i sapiguem distingir el veritablement important del que podem negociar amb ells. I sens dubte, expliquem les nostres negatives i els límits de la millor manera adaptada a les seves edats. Els nens a qui se'ls expliquen les coses acaben entenent-les. Als que se'ls mana "perquè sóc el teu pare" sense arguments ni explicacions, als que es tracta |com a idiotes per domar, als que no se'ls expliquen les coses, no entendran.
El "perquè jo el dic" és un argument molt pobre, que revela que tenim escassísims recursos verbals i comunicatius. I que ens deixa en molt mal lloc davant d'uns nens que ens veuen com a dictadors sense capacitat de negociació i que no saben explicar els seus motius o arguments. No fomenta el que els fills ens respectin, perquè el respecte es guanya i no es mereix pel simple fet de ser els pares.
I per acabar deixo l'indispensable: la paciència. La paciència que hem perdut, la que els exigim als nens, la que ells tant ens necessiten. Les ratxes complicades en els processos de creixement dels nens passaran segur. Però els nens viuen l'ara i esperar se'ls fa molt difícil, com mes difícil encara és per a ells l'adaptar-se a les nostres absències. Paciència. Som els adults. No ho oblidem.
No em vull deixar una cosa que crec que és gairebé innecessari esmentar: abraçades, petons i moixaines que mai no s'escatimin. I tot el temps possible en el seu costat, conscients, oberts a les seves necessitats emocionals i de joc. L'amor mai no és en excés.
Per als nostres fills no hi ha al món ningu més important que nosaltres, a ningú estimen més. Parar, asseure'ns en el seu costat, que ells se'ns lliura a la seva necessitat de la nostra presència, donar-los afecta i temps, tot el temps possible, és una experiència que ens enriqueix. I que a ells els fa confiar en la vida i gaudir-ne.
En resum, per ser bons pares hi ha coses que no poden faltar. No ens ha de faltar l'autocontrol, la coherència, la paciència, la flexibilitat i l'empatia. Però amb això no n'hi haurà prou, ja que ser pares és una enorme responsabilitat en la qual a més d'educar un fill i acompanyar-lo en el seu creixement, haurem d'educar-nos a nosaltres mateixos i créixer per ser millors persones."
El primer és tenir autocontrol. Ens enfadem amb les rebequeries, capricis i regressions dels nens, si ploren o criden o piquen de peus. Els exigim un autocontrol que ells no tenen i que porta temps desenvolupar. Però el vergonyós és que els exigim aquest autocontrol prematur i ho fem cridant, posant-nos furiosos i atacats dels nervis.
Els adults som nosaltres i si no hem après a hores d'ara a controlar-nos ja és hora de començar a fer-ho. Nosaltres hem d'aprendre a controlar-nos i a organitzar el nostre esdevenir quotidià d'una manera que ens permeti gaudir d'aquesta mínima qualitat de vida, en comptes d'enfurismar-se si un petit es veu desbordat pel cansament o les emocions.
A més fa falta molta coherència. Els nens no aprenen del que els diem que que està bé o està malament. Els nens aprenen del que fem. Siguem coherents i no diguem una cosa que no som capaços de complir.
Res mes ridícul i vergonyós que un pare cridant-li a un nen petit que com torni a picar al seu germanet li partira la cara. O aquest que amenaça amb coses que no complirà, menteix descaradament perquè el nen obeeixi inventant càstigs de Reis Mags que no vindran, però es comporta d'una manera mal educada i poc cívica mentre repeteix idees educatives que fins un nen de dos anys s'adona que el seu pare incompleix descaradament.
Si li dius al teu fill que no cridi, no cridis tu. Si no vols que pegui, no peguis tu. Si vols que respecti als grans, respecta teu als altres, inclosos als nens. Si no vols que digui renecs o insulti, ja saps el que t'has d'abstenir de fer. Si vols que sigui net, renta't les mans i les dents davant d'ell. Si vols que no tiri papers i que cuidi la seva salut, no fumis davant d'ell, no tiris les burilles al terra i menys al seu parc. Si vols que llegeixi, comença a llegir-li i llegir per a tu mateix. Si vols que estudiï, apaga la tele i deixa de veure tant futbol i serials per posar-te a aprendre coses tu. L'exemple és fonamental.
Cal tenir empatia i saber posar-se'ns a la pell dels nostres nens, sentint el que senten, la pena, la por, l'alegria, els nervis. Si som capaços d'empatitzar amb les seves emocions és molt més senzill comunicar-nos i escoltar-los, sobretot quan no són encara capaços d'expressar perfectament els seus sentiments amb paraules.
No burlar-nos, no provocar les seves pors, no atiar-los, no exigir-los que superin emocions que els paralitzen, seran beneficioses conseqüències de l'empatia activa.
Els insults, les mofes, les amenaces i el xantatge emocional són càrregues amb què potser vam créixer però ja és hora de reconèixer que són una mica danyines i vergonyóses encara que sobrevisquéssim a elles. Gens del que ens fa mal o ens molesta no hem de fer-los-ho als nens i sens dubte no serveix més que per realimentar el cercle de la violència.
Els entendrem, però només si ens atrevim a sentir amb ells en comptes de dir-los com han de sentir-se. I d'aquesta manera sembrarem la confiança que es guanya, que no ve de sobte en l'adolescència, que cal fomentar des que són nadons i senten que som en el seu costat per bressar-los quan necessiten amor.
Ni el respecte ni la confiança no es mereixen per haver engendrat un fill. Com tot el que val la pena, cal guanyar-se'l i saber conservar-lo.
Afegim a això la indispensable flexibilitat de la que es cal proveir-se. Solem dir que NO cents de vegades al dia als nens, mentre ells es mouen en espais i temps irrespectuosos amb els seus ritmes i necessitats.
Dir no s'ho ha de dir, sobretot al consumisme o a la violència, però cal mantenir-lo en el seu límit. Moltes vegades, si reflexionem, les coses que no permetem fer en determinat moment podríem haver accedit a elles simplement parant, oblidant aquesta necessitat nostra d'actuar de pressa, deixant que els nens gaudeixin del seu dret a explorar el món i la vida.
És a dir, siguem flexibles i sapiguem distingir el veritablement important del que podem negociar amb ells. I sens dubte, expliquem les nostres negatives i els límits de la millor manera adaptada a les seves edats. Els nens a qui se'ls expliquen les coses acaben entenent-les. Als que se'ls mana "perquè sóc el teu pare" sense arguments ni explicacions, als que es tracta |com a idiotes per domar, als que no se'ls expliquen les coses, no entendran.
El "perquè jo el dic" és un argument molt pobre, que revela que tenim escassísims recursos verbals i comunicatius. I que ens deixa en molt mal lloc davant d'uns nens que ens veuen com a dictadors sense capacitat de negociació i que no saben explicar els seus motius o arguments. No fomenta el que els fills ens respectin, perquè el respecte es guanya i no es mereix pel simple fet de ser els pares.
I per acabar deixo l'indispensable: la paciència. La paciència que hem perdut, la que els exigim als nens, la que ells tant ens necessiten. Les ratxes complicades en els processos de creixement dels nens passaran segur. Però els nens viuen l'ara i esperar se'ls fa molt difícil, com mes difícil encara és per a ells l'adaptar-se a les nostres absències. Paciència. Som els adults. No ho oblidem.
No em vull deixar una cosa que crec que és gairebé innecessari esmentar: abraçades, petons i moixaines que mai no s'escatimin. I tot el temps possible en el seu costat, conscients, oberts a les seves necessitats emocionals i de joc. L'amor mai no és en excés.
Per als nostres fills no hi ha al món ningu més important que nosaltres, a ningú estimen més. Parar, asseure'ns en el seu costat, que ells se'ns lliura a la seva necessitat de la nostra presència, donar-los afecta i temps, tot el temps possible, és una experiència que ens enriqueix. I que a ells els fa confiar en la vida i gaudir-ne.
En resum, per ser bons pares hi ha coses que no poden faltar. No ens ha de faltar l'autocontrol, la coherència, la paciència, la flexibilitat i l'empatia. Però amb això no n'hi haurà prou, ja que ser pares és una enorme responsabilitat en la qual a més d'educar un fill i acompanyar-lo en el seu creixement, haurem d'educar-nos a nosaltres mateixos i créixer per ser millors persones."
Mireia Long
divendres, 7 d’agost del 2009
Tardes d'Agost
"Neixen les albes quan obres la llum
amb els teus ulls.
Neixen les roses perquè els teus dits
empaiten colors. "
dimarts, 28 de juliol del 2009
El que és acceptable per als nens també ho és per als adults?
Els nens són persones, petites però persones, i es mereixen que els tractem amb tota la comprensió i el respecte del món, com faríem si fossin adults.
De fet, la seva sensibilitat, vulnerabilitat i dependència els fa fins i tot més mereixedors del nostre amor incondicional i lliura.
Lamentablement, socialment triomfen les teories de criança que defensen mà dura ensinistrament des del bressol, acostumar els bebès a una solitud i independència precoç incoherent amb les seves necessitats mamífers i plors.
És veritat que solen ser eficaços, però és l'eficàcia el valor màxim que ha de buscar una societat per sobre de la naturalesa i moltes vegades de l'Ètica?
Mónica Álvarez és psicòloga holística i coautora de "El bressol buit" al costat de l'experta ensomni infantil Rosa Jové els llibres del qual "Criança feliç" i "Dormir sense llàgrimes" són obres de referència per als pares que desitgen una mica més que eficàcia.
El que és acceptable per als nens també ho és per als adults?
MÈTODE ESTIVILL
"ABANS:
Ja no puc més. Torna a despertar-se i aquesta vegada demana aigua... Y sé que si m'aixeco tractarà d'enganxar-me que em quedi i no la deixi sola.
I jo tinc que matinar, em queden menys de 4 hores de son|somni perquè toqui el despertador. Ja és grandeta, ja li he explicat que no puc dormir amb ella, que així no descansem cap i jo demà he de treballar.
No hi ha forma que entengui que jo necessito ajeure'm aviat; ella s'entossudeix a quedar-se al saló "a veure la tele". Així no hi ha manera. La seva mare sí que sabia tenir mà dura amb ella. Jo no puc, sóc un tou. Acabo cedint als seus xantatges, vaig a l'habitació, em demana petons i abraçades, i acabo dormint amb ella. Després al matí no rendeixo a la feina i en aquests temps no puc permetre'm el que em facin fora.
La seva mare va morir l'any passat i ara em veig jo sol per contenir-la i aguantar l'estrebada dels seus capricis. Però és impossible. Em coneix massa bé i sap què fer exactament per aconseguir tot el que vol.
DESPRÉS:
He aplicat el mètode aquest d'un tal Estivill. Em va parlar d'ell un amic i, encara que funciona, és molt dur sentir-la plorar i cridar durant una bona estona. Com que camina, he de tancar-la a l'habitació.
Quan entro me la trobo adormida al terra. L'agafo amb molt afecte i la torno al llit. Ni s'immuta, si és que ha d'estar rendida... Aquest mètode és boníssim, així descansem els dos. Pel dia és una altra cosa.
Torno de treballar i tracto de ser amb ella tot el temps possible, abraçar-la, besar-la, fer coses junts... Es el millor, amb molt, que ens podia haver passat.
La nostra vida de parella perillava seriosament. No sé què hagués estat de nosaltres si no hagués conegut a aquest doctor i el seu mètode. La nostra vida de parella era un infern i gràcies a ell, dormim tranquils i la meva dona ja no em reclama cada nit."
Mónica Álvarez
Via: www.elblogalternativo.com
dimecres, 15 de juliol del 2009
Recomanacions, un curt
Chestnut Tree, L'arbre de castanyer, on una nena reviu els seus records com si fora Alicia en el País de les Meravelles al costat de la música de Chopin i l'animació feta a mà de Hyun-min Llig.
dilluns, 13 de juliol del 2009
Les meves senyoretes
Això s'acaba, el curs vinent l'Afra començarà l'escola, fent P3
I direm adeu a Cuques (el cole, com diu ella) despres de dos anys molt intensos.
diumenge, 12 de juliol del 2009
dilluns, 6 de juliol del 2009
dilluns, 29 de juny del 2009
divendres, 19 de juny del 2009
Jo faré que en els teus somnis hi surtin mil colors
"Espera només a que sigui de nit
obre la finestra i mira el cel
i tria l’estrella que t’agradi més
que jo hi seré a dins
cuidant de que tu tinguis
els somnis més guapíssims que es poguessin tenir
jo em cuidaré que els teus somnis
siguin tan fantàstics superguapos tan tan màgics
i que vagis allà on vagis
i que et passi lo que et passi
i que somiïs lo que somiïs
mai no vulguis que s’acabi
tu tria l’estrella que t’agradi més
que jo hi seré a dins
cuidant de que tu tinguis
els somnis més guapíssims que es poguessin tenir
i que somiïs amb qui estimis
i que volis i que flotis
i que corris i que riguis
jo faré que en els teus somnis
hi surtin mil colors
vermells i blaus
i verds i grocs
colors brillants però relaxants
i que tinguis mil sensacions
fúcsia carabassa lila
color transparent rosa
color infinit taronja roig de llavis violeta micaco
i color de gos quan fuig"
dijous, 18 de juny del 2009
Caminant sota la pluja...
"Tots caminant sota la pluja, el llarg viatge ens crida,
anem travessant, entre les flors, els anys.
Sense dir res, sense respostes ni equipatge, et guies,
sense saber el motiu d'anar endavant.
Una ciutat, un dia, sempre un altre
sents les mirades buides, el sol ja cau.
Buscant endins, sota la pell, aquella flama viva,
tallant arrels que mai no vam triar.
La lluna enfila plena, pàl.lida i salvatge, antiga;
la nit, avui, res no et podrà aturar.
SENTS COM VAN PASSANT ELS DIES,
SENTS COM VAN PASSANT A CADA INSTANT.
SEMPRE, ARA I AQUÍ, ESTIMO,
AIXÍ EL CAMÍ SERÀ MÉS GRAN.
VEUS COM VA PASSANT LA VIDA,
PREN ALLÒ QUE ET DONI A CADA PAS,
NI L'AHIR NI EL DEMÀ NO T'HAN D'ATURAR."
El llarg viatge (Sopa de Cabra)
diumenge, 14 de juny del 2009
dimecres, 3 de juny del 2009
La frase del dia
"Un comportamiento tiránico para con los niños crea tiranos. La indiferencia hacia el llanto del niño creará adultos indiferentes no sólo al dolor, sino a la simple existencia del otro."
(Ferrán Grau Codina)
(Ferrán Grau Codina)
dimecres, 27 de maig del 2009
dimarts, 26 de maig del 2009
dilluns, 25 de maig del 2009
dimarts, 12 de maig del 2009
dimarts, 31 de març del 2009
L'escola que vull.....
Hi ha un escola perduda al mig del Montseny
On només hi estudien els nens que somien en truites
És l’escola dels somiatruites
On només hi estudien els nens que somien en truites.
I el Joan que somiava que el seu llit tenia ales
I a mitjanit despegava i volava, volava i volava.
I la Lídia que somiava que el seu nóvio era un llop
I es passaven les nits senceres udolant sota la lluna plena
Au, au, au i auuuuuuuuuuuuuuuuuu
I la Fina que somiava que respirava sota de l’aigua
I mai s’ofegava i es feia unes arracades amb perles marines
Ah ¡ i a més i a més era íntima dels dofins i els taurons i
les gambes.
I la Marta que somiava que la terra era quadrada
I se n’anava a passar les vacances a una altra galàxia.
I el Fidel que somiava que li fotia una pedrada al rei
d’Espanya
I el Gerard que somiava que era un gat
Que somiava que era en Gerard que somiava
I la Joana somiava que el seu pare mai la pegava
I la Roser que somiava que la mare mai la renyava
I la Cristina que se n’anava xino-xano a la Xina
I parlava xinès de la Xina :
Xino xao, xao xao ping, xano xino, xino xano
I l’Albert que somiava, somiava, somiava i somiava
I de tant que somiava mai no es despertava
I a l’escola és clar mai s’hi presentava
Però la senyoreta mai li posava una falta i sempre
l’aprovava
I és que l’Albert estudiar no estudiava
Però somniar carai si somiava
Carai quina senyoreta que simpàtica que era
I somiava que era una marreca que somiava
que cantava com una gitaneta a les nits de lluna :
ole, ole, ole....
Hi ha una escola perduda al mig del Montseny
On només hi estudien els nens que somien en truites
És l’escola dels somiatruites .
I el Ramon que somiava coses tan estranyes
Que és impossible explicar-les
I en fi sobre les coses que somiava la Laura
És millor no saber-les.
I és que hasta el conserge pintava escoles sense muralles,
ni classes,
Ni reixes, ni mestres, ni tonteries d’aquestes,
Amb finestres obertes per on feien carreres
els somnis dels nens i les nenes
I mentrestant la Fina nedava amb sirenes
Gluglgugluuuuu........
On només hi estudien els nens que somien en truites
És l’escola dels somiatruites
On només hi estudien els nens que somien en truites.
I el Joan que somiava que el seu llit tenia ales
I a mitjanit despegava i volava, volava i volava.
I la Lídia que somiava que el seu nóvio era un llop
I es passaven les nits senceres udolant sota la lluna plena
Au, au, au i auuuuuuuuuuuuuuuuuu
I la Fina que somiava que respirava sota de l’aigua
I mai s’ofegava i es feia unes arracades amb perles marines
Ah ¡ i a més i a més era íntima dels dofins i els taurons i
les gambes.
I la Marta que somiava que la terra era quadrada
I se n’anava a passar les vacances a una altra galàxia.
I el Fidel que somiava que li fotia una pedrada al rei
d’Espanya
I el Gerard que somiava que era un gat
Que somiava que era en Gerard que somiava
I la Joana somiava que el seu pare mai la pegava
I la Roser que somiava que la mare mai la renyava
I la Cristina que se n’anava xino-xano a la Xina
I parlava xinès de la Xina :
Xino xao, xao xao ping, xano xino, xino xano
I l’Albert que somiava, somiava, somiava i somiava
I de tant que somiava mai no es despertava
I a l’escola és clar mai s’hi presentava
Però la senyoreta mai li posava una falta i sempre
l’aprovava
I és que l’Albert estudiar no estudiava
Però somniar carai si somiava
Carai quina senyoreta que simpàtica que era
I somiava que era una marreca que somiava
que cantava com una gitaneta a les nits de lluna :
ole, ole, ole....
Hi ha una escola perduda al mig del Montseny
On només hi estudien els nens que somien en truites
És l’escola dels somiatruites .
I el Ramon que somiava coses tan estranyes
Que és impossible explicar-les
I en fi sobre les coses que somiava la Laura
És millor no saber-les.
I és que hasta el conserge pintava escoles sense muralles,
ni classes,
Ni reixes, ni mestres, ni tonteries d’aquestes,
Amb finestres obertes per on feien carreres
els somnis dels nens i les nenes
I mentrestant la Fina nedava amb sirenes
Gluglgugluuuuu........
diumenge, 22 de febrer del 2009
divendres, 16 de gener del 2009
jo faig, el que tu fas
"La majoria dels nens senten el que dius, alguns nens fins i tot fan el que dius, però tots els nens fan el que tu fas”
Kathleen Casey Theisen, socióloga norteamericana
Kathleen Casey Theisen, socióloga norteamericana
dimarts, 6 de gener del 2009
dilluns, 5 de gener del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
