en nits de lluna clara.
dilluns, 28 d’agost del 2017
Es tanquen les finestres
en nits de lluna clara.
dimarts, 15 d’agost del 2017
Deixa'm plorar
Deixa'm
plorar
en
ma tenebrosa solitud.
Que
el rostre amarat de salabror
no
oblidi mai el seu record.
Deixa'm
plorar
el
dolor per qui se'n va
i
pel foc roent de qui es queda.
Deixa'm
plorar
pels
mots callats que mai hem dit
i
ara arriben tard,
per
les mans tremoloses
que
ja no clouran més mans.
Deixa'm
plorar
per
les rialles d'infants
que
perden sense saber,
que
ploren sense notar,
el
forat d'una absència
que
es farà gran.
Deixa'm
plorar
en
ma callada solitud
al
teu costat.
dilluns, 14 d’agost del 2017
Mare!
Mare!,
l'esclat
de la Festa Major m'adorm.
Mare!,
cada
cop et sento més a prop.
Mare!,
el
camí que t'allunyà, em porta a tu.
Mare!,
Josep
plora per dins i els xiquets parlen fluix.
Mare!,
tinc
són i vull parlar amb tu.
Mare!,
si
vull plorar, podré, fer-ho al teu costat?
Mare!,
abraça'm
fort tinc fred.
Mare!,
que
faré sense ells, i ells que faran...
Mare!,
tinc
quatre capolls que vull veure florir.
Mare!,
com
és que et repeteixo tant?
Mare!,
te
tinc al cor, i el pare, resta callat?
Mare!,
no
tinc dolor al cor, només tristor.
Mare!,
no
vull venir, tinc són, vull tornar enrere.
Mare!,
dóna'm
un petó, començo a tenir temor.
Mare!,
la
sang se'm fa gel i necessito escalfor.
Mare!,
on
ets mare, que no em respons?
diumenge, 6 d’agost del 2017
Cau de la tenora
Cau
de la tenora
el
darrer so
i
entre la remor
de
les veus
en
un clar comiat,
enceta
com
en una segona part
el
rítmic repicadissa
d'una
pluja d'estiu,
incipient.
Reflecteixen
els
primers tolls
les
llums groguenques
dels
fanals
i
ens deix
la
fina roba
que
durem
com
la pintura
blanca sobre la nua pell.
Ens
deix xops
aquest
nocturn ruixat.
La
sang pujant
i
envermellint galtes
i
mirars.
El
cos despert,,
juntament
amb el terra moll,
una
olor,
el
terra, a pluja jove,
el
cos, a desig ingenu,
a
somriure que s'allargassa,
els
mugrons
ja
no són ensopits.
Els
llavis gairebé es freguen
i
els ulls es van tancant.
Em
dius el nom,
i
em deixes caure...
No
pot ser!
Deixe-
m'ho així.
Quiet.
Callat.
Tot
a l'abast,
tot
escapolit.
No
pot ser!
Ara,
no pot ser!
Repeteixes
tot fluixet.
I
de la total frustració,
guardo
per sempre.
Un
ara...
que
des de la llunyania
d'aquella
nit d'estiu,
se,
que serà només
el
meu testament.
Un
record.
Un
bes desfet,
Un
cos de boira
en
nit d'estiu.
dissabte, 5 d’agost del 2017
Com un rodamón perdut
Com
un rodamón perdut
buscant-te
per la ciutat
mirant
entre la gent passant.
Històries
que es van gastant
silents
entre la resta
de
la gent.
Instants
que s'escapen
fent
del conjunt
un
temps fugisser.
Ulls
que desfilen
fitant
de
tant en tant.
Boques
que juguen
a
deixar petons
a
infants
i
deixen volant
paraules
que van caient.
en
un terra d'asfalt calent.
Tot,
tant sols
esperant
un mot
el
teu mot desitjat.
I
el sol va pujant
i
baixant inquiet,
en
el seu camí.
Com
jo, sol.
Com
tu, lluny.
Com
vosaltres, callats.
Esperant
l'amor
que
potser mai vindrà.
divendres, 4 d’agost del 2017
Escrivia al vent
Escrivia
al vent,
com
eren les pells,
on
et buscava,
en
la teva absència,
com
eren els llavis
que
em deixaven penyores
de
les carícies que volia teves.
Deixava
caure en el full blanc
els
mots
que
volia dir-te quan et veiés,
mentre
buidava els gots
en
el racó perdut
de
qualsevol bar
amb
vistes a la mar,
cercant
el punt
per
on vas marxar
en
mig de la gent,
amb
una rialla,
com
si pugessis
a
un maleït tren
que
no et deixava acomiadar-te.
Desgranant
a poc a poc
el
temps de sorra
que
amagat en el rellotge
vaig
caient en l'oblit
on
sembla que m'has deixat.
Visc
en la tempesta de trobar-te
de
nou en tants cossos
d'anar
fent per si surt
d'aquelles
desconegudes crisàlides
d'instants
perduts
buscant-te
en papallones
cada
cop mes belles,
com
si m'hagués oblidat
del
teu somriure clar,
del
cabell brillant
que
descansarà en un pit,
el
meu,
joiós.
Com
si aquell ahir fos
un
esbós d'un dibuix inacabat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)