Quan
la nit cau,
fresca,
nova,
fosca,
silent
i solitària,
m'embolcallo
en
la vella manta
de
pensar,
de
vegades,
la
vella mandra
de
pensar.
Miro
aquell retrat
ja
rossegat
per
les vegades
que
he acaronat
els
cantons onejants
d'aquell
cartró
que
et guarda
viva
al cor
i
inert a la vista.
I,
mirant-te als ulls,
rellegeixo
de
nou els vells poemes
que
mai vaig escriure
i
que encara guardo
verges
dins meu.
Només
amics,
vam
quedar
en
pujar
al
tren de la llunyania,
al
tren de la soledat.
Però,
jo,
incapaç
d'oblidar,
vaig
cuinar
des
del meu petit racó,
receptes
d'amor,
on
cada nit
m'oferia
un tats,
un
insignificant tast,
per
conservar la vida
que
em fugia,
veloç
rere el tren,
on
jo només...
era
un amic.
http://eclipses-pichy.blogspot.com.es/2016/02/te-quiero-amigo.html#more
