Diada 11 de setembre 2016: estic cansada

A veure, porto tants anys anant a les manifestacions i a les Diades de l'11 de setembre que ja he perdut el compte,  i em sento cansada, terriblement cansada. 

Des de la del 76, la primera legal després de  l'ocupació franquista a casa nostra, i sense oblidar la del 77 on els catalans vam perdre per primera vegada el seny que segons alguns ens caracteritzava, al crit reprimit durant tant de temps de “Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia”, passant per la del 78 que va anar paral·lela a la del PCE,  on un fotiment de policies espanyols es van posar les botes disparant pilotes de goma als manifestants, fins les de 2012 sota el lema  “Catalunya, nou estat d'Europa”, i 2013, 2014 i 2015, on pel que es veu,  els catalans que m'acompanyaven i jo mateixa, ja ens havíem fet grandets i farts de tanta negra història ens vam deixar de rosetes i vam canviar la senyera per l'estelada, clamant als cels directament per la independència. I així estem. Com diu el President Puigdemont, anar fent, anar fent.

La Diada vista amb perspectiva

Vist amb la perspectiva que em donen els cinc dies que han passat des de la Diada i esmorteïda la ressaca de la multitudinària festa catalana, on tot s'ha de dir, m'ho vaig passar de conya, és hora de fer un petit balanç  i matisar tal fet amb unes quantes reflexions i pinzellades  

Primer de tot cal dir que em sento terriblement orgullosa i honorada d'aquest, el meu gran petit país i de la petita gran gent que l'habita. Per la seva manera de fer les coses, pel seu tarannà amable i conciliador amb la vida, per les seves rialles, per la seva tolerància i la seva alegria. Per la seva maduresa com a poble i la seva visió optimista de la vida. Per creure en quimeres i caminar milles.

Catalunya: Deixeu marxar el meu poble

María de los Llanos de Luna denuncia Figueres i Girona pels trens de la diada

Apa, ja hi tornem a ser!

Ara resulta que com el Ministre de l’Interior no troba el presumpte esborrany que acusa el President Mas de tots el mals,  i davant la necessitat imperiosa de trobar alguna altra cosa amb la que torpedinar als soferts catalans i de pas ajudar a embrutar una mica més aquesta ja de per si bruta campanya, va i la nostra estimada Delegada del govern del PP a Catalunya, la senyora Llanos de Luna, afegeix més benzina a la foguera, instant l’advocat de l’Estat que porti als tribunals els ajuntaments de Girona i Figueres per la contractació de dos trens a Renfe, l’11 de Setembre, i  que van servir per portar els que volguessin  a la manifestació.

I aquí és on be el més graciós de la historia, i dic graciós per no dir altra paraula més grossa, perquè el que potser no sabia la Delegada del Govern del PP, ja sigui per presumpta desídia o perquè últimament es perden massa presumptes papers, és que aquests dos trens no han costat ni un euro als ciutadans. Ni catalans, ni espanyols, ni marcians.

I per què?

El dia després...de la Diada. Quinze comentaris per a la història

Sempre m’ha agradat molt llegir les opinions de diferents fonts “el dia després” de qualsevol esdeveniment important. I aquest 12 de setembre no ha estat una excepció .

Però abans de testimoniar algunes d’elles en aquesta entrada, m’agradaria constatar un fet sorprenent que passa en totes les manifestacions. La diferencia numèrica de participació segons la font de que raja la informació!

Segons la Guàrdia Urbana i els Mossos, la manifestació de la Diada va reunir a Barcelona,  1,5 milions de catalans i segons els organitzadors uns 2 milions. Però el fet més sorprenent és que tant el govern central com el diari Abc i la Cope han xifrat la participació en uns... 600.000!

Apa i Ole!

No m’estranya que el fracàs escolar a Espanya sigui tan espectacular. Comptant així no hi ha a qui li quadren el números.

I dit això passem als comentaris:

És igual per quin motiu surtis aquest 11 de setembre. La qüestió és que surtis!

La primera llei promulgada pel reconstituït Parlament de Catalunya de l'any 1980 va declarar institucionalment la Diada de l'Onze de Setembre com a festa nacional de Catalunya, tot recordant l’ultima defensa de Barcelona l'11 de setembre de 1714

Pot semblar paradoxal que un poble celebri la diada nacional el mateix dia que es van perdre totes les llibertats del mateix. Però és que els catalans sempre hem estat una mica rarets. Tot i això s’entén més bé si afegim  que la Diada es celebra aquest dia no com una pèrdua sinó com una reivindicació i una resistència davant l’opressió soferta.

Per als catalans, recordar i celebrar aquest dia equival a recordar el que teníem, el que vam perdre i el que no volem perdre mai més.