El diumenge, 24 de novembre 2024, a les 6 de la tarda vaig anar al Teatre a veure L' ACTRIU, amb l'obra Bérénice, que hi ha massa estètica, fum i llums i contrallums, foscors i efectes estranys que no deixaven veure gaire bé els moviments de la Isabelle. Tot era borrós. El text era difícil de seguir. Sort que els darrers últims minuts la vam poder veure una mica millor i vam poder apreciar com es una gran actriu, com sedueix el públic només amb el seu cos (que es petit però a l'escenari es fa gran) i la seva mirada. Fabulosa, seductora, atractiva, sensual.
Cap a dos quarts de nou va sortir del teatre i em va dir a on hem d'anar i li vaig senyalar i dir "aquí al davant", va quedar més que contenta i sorpresa. Hi havia una quinzena de persones que la volien veure. Una noia d'uns 18 anys l'esperava amb fotos perquè els hi signes. la Isabelle va passar pel seu davant i la noia va quedar immòbil i muda. Llavors li vaig dir a la Isabelle que aquella noia li volia demanar un autògraf. Em va mirar, es va aturar i em diu: ah, molt bé, que me'l demani. Vaig cridar a la noia que vingués ràpid. . La Isabelle li va signar tot el que duia i li vaig mostrar l'ascensor i em va dir NO, l'ascensor no. Vam pujar escales. Hi està acostumada, quina agilitat. El departament de comunicació del Festival Temporada Alta em van demanar, el dia abans, si podien entrevistar-la un moment per un espot que faran de Temporada Alta. Cap problema, la Isabelle s'hi va prestar molt amablement, i les noies del departament de comunicació, van poder fer la seva feina. Entre la gent que esperava per entrar hi havia aquell fenomen de noia que es passeja estiu i hivern nua, només amb calcetes i sostenidors. Diumenge ni sostenidors portava. Es una assídua espectadora del Truffaut dels darrers temps. L'entrevista li van fer a dalt, i per tant vaig avisar que hi havia una habitual del cinema que anava només en calces, que no es penses que era una provocadora o coses per l'estil. La productora i el seu fill la van veure i res. A l'hora de sopar li vaig preguntar a la Isabelle si l'havia vist i, em diu que no, que havia estat tota l'estona de la presentació buscant-la. Li vaig dir que estava a la quarta fila enmig de dos homes, molt atenta. Una de les moltes coses que li va interessar a la Isabelle... La Isabelle quan no sabia o sap una cosa, ràpidament ho consulta al Google.
La presentació va anar molt bé. L'Àngel i la Imma li van preguntar per en Chabrol, pels seus personatge i altres coses, ella contestava perfectament la pregunta, sense preses i explicant anècdotes... No tenia ganes de marxar, però l'Àngel i la Imma no la volien atabalar i la cosa va acabar més ràpid del que ella, potser, hagués volgut. Quan ja marxàvem el fill va dir que ell també volia parlar, vam tornat tots una altra vegada a la primera fila. Ella s'hi va seure i el seu fill Lorenzo va parlar sobre la importància del cinema i de les sales de projecció i que podíem estar molt contents perquè teníem un gran equipament, molt millor que no pas el seu de Paris. Llavors li vaig preguntar si alguna vegada havia invitat en el seu cinema a l'actriu francesa Isabelle Hupert. Entre bromes ella es va aixecar i va voler tornar a parlar i així vam fer que la gent s'ho passés més que bé.
Va signar per segona vegada en el llibre de signatures després de veure el que va signar la primera vegada. Ens vam fer fotos i tranquil·lament vam anar a sopar. La productora, el seu fill, l'Àngel, la Imma i jo. Un sopar de com si ens coneixéssim tota la vida. Vam parlar de tot (sobretot de tot). El sopar deliciós, ella més que satisfeta i agraïda i el seu fill encantat i dient que ens havíem de agermanar amb el seu cinema.
En un moment, abans del sopar, vam proposar-li que demà el matí, dilluns 25, que encara eren per Girona, anessin a veure el Museu del Cinema, tot i que era tancat que no es preocupes que li obririen. L'Àngel va trucar a en Jordi Pons, el director del Museu, i ell encantat. Llavors la Imma els hi va parlar del Museu dels Jueus (el pare de la Isabelle era Jueu) i també, la Imma va trucar a la que porta el museu, apart de la directora la Silvia, la Neus i també vam quedar.
Per això a l'hora de deixar-los a l'Hotel Carlemany a les 12 de la nit, vam quedar que els aniria a buscar l'endemà a l'hotel a es 11 del matí per anar primer a el Museu dels Jueus i llavors a el del Cinema.
Dilluns a les 11 era a l'Hotel Carlemany. El director em va saludar i li vaig comentar que havia quedat amb la Isabelle. Molt amablement em va dir que jo mateix que era a casa meva. A dos quarts de dotze al veure que no baixaven li vaig dir, al director, si la podien trucar. Em sembla que encara dormia. Em va dir que baixaria en una estona.
A les 12 baixaven per les escales corrents ella i el seu fill, demanant perdó i amb preses. Els hi vaig preguntar si havien esmorzat. No. Els hi vaig suggerir que anéssim a prendre com a mínim cafè. No, no ja ho farem després anem. I aquí vaig comprovar que a la Isabelle li agrada caminar. Anava vestida amb texans negres, un jersei negra, una bufanda blava i americana texana. Cabell recollit amb una cua i ulleres de sol. Sense maquillar, només els llavis pintats, suaument de vermell i una mica de rímel en els ulls. Portava unes bambes grosses i horroroses. Ell, samarreta màniga curta negra, anorac, texans i bambes blanques normals.
La passejada va ser ràpida agradable i comentant alguns detalls i dels llocs que anàvem veien. Ella es molt curiosa i interessada amb tot el que li dius. |
Neus, Isabelle, Lorenzo, Silvia, Guillem,
en el Museu dels Jueus |
La Neus ens va ensenyar el Museu dels Jueus d'una manera magnifica, tot i que jo li recordava que teníem pressa, però tant ella com jo veiem que ells no en tenien i s'ho miraven i escoltaven molt atentament. La Isabelle de tant en tant mirava el mòbil (tenien problemes amb l'avió que havien d'agafar a les 6 de la tarda) i al mateix temps alguna foto anava fent. Vam anar al pati, allà on hi fan les actuacions i jo estava sobre el petit escenari i ella em va fer una broma com si fos un actor. Llavors me la vaig mirar i vaig començar a dir-li "No me regarde pas!, no me regarde pas ... que es el que ella diu el final de l'obra. la Silvia, la directora estava molt contenta, a la Isabelle li vaig que estava casada amb un Ucraïnès i llavors la Silvia li va explicar la situació en que viuen i ella, la Isabelle, la mirava amb tota l'atenció. Ens vam fer una foto de grup, va signar en el llibre d'honor i tant ella com jo vam anar al lavabo.
 |
| Jordi, Lorenzo Isabelle, Guillem, Montse en el Museu del Cinema. |
Eren les dues de la tarda. Mentre anàvem cap el Museu (una estona abans havia trucat amb en Jordi que aniríem en retard i que fes una visita ràpida) els hi vaig tornar a recordar que no havien menjat res, però ells que no passa res, anem cap el Museu, caminat sense presa i mirant atentament el recorregut que era per la rambla. En el Pont de l'Effiel em va demanar que els hi fes una foto. Al passar per davant de la Llibreria 22 els hi vaig explicar una mica la història, ella sempre atenta i escoltant i llavors a la Plaça va veure els cinemes ABC i li vaig dir eren tancats. Oh! eren teus?, no no, li vaig dir. I llavors cap al Museu. Nosaltres amb preses i ells no. Vam quedar més que admirats de la passejada i fent moltes fotos i després de signar en el llibre van voler fer-se una foto de grup. Faltaven cinc minuts per les tres. Un cotxe els esperava a l'hotel i encara no havien fet les maletes. Vaig tornar a parlar de menjar i em van dir que ja ho farien a l'aeroport, que ja havien menjat molt bé a la nit. I aquí vaig veure i comprovar que la Isabelle és una caminadora de fons... No la podia seguir. Em va dir que anava molt sovint a passejar per Paris. A l'hotel ja l'esperava el xofer. Em va abraçar i fer els petons de rigor i que ho sentia molt que ens haguéssim d'acomiadar d'aquella manera tant ràpida, que tornaria a Girona, que comptéssim amb ella per l'aniversari, que moltes gràcies i de cop s'atura agafa el mòbil i li demana al xofer que ens faci una darrera foto a tots tres, agafats, ella al mig. I moltes gràcies.
Vaig arribar a casa dos quarts de quatre esgotat i amb gana... i content.
The End.
Guillem Terribas Roca
Crònica d'una retrobada, segona versió. Acabo de veure Un affaire des femmes de Claude Chabrol i commogut davant la Huppert en camí de la guillotina, he llegit l'excel·lent crònica d'en Guillem sobre la jornada, de la que puc donar fe de tot el que ell diu. Perquè tingueu un millor calidoscopi, us explicaré el primer dia -dissabte- i la crònica del primer sopar. La Imma pot fer també la seva crònica i tindrem un Rashomon perfecte.
A diferència d'en Guillem -i també una mica de la Imma - jo vaig sortir trastocat de la representació de Bérénice que em va semblar increïble, fora de sèrie. Convençut d'haver vist un cop més la millor actriu del món estava molt nerviós, ja que me la trobaria una estona abans de l'espectacle. Havia quedat amb l'Albert Serra a La Maquinista on ell feia una cervesa amb en Narcís de Temporada Alta esperant que la mànager els digués que podien anar-la a buscar. Vam fer un vi amb l'Imma i al cap de deu minuts va arribar l'Albert Serra amb la Huppert i en Lorenzo Chammah, el fill. Ens va presentar com els seus amics. A la Imma com a especialista de la Varda i co-autora de l'exposició i a mi com a crític que havia publicat diversos llibres a França, entre altres coses. Jo li vaig dir que era la sisena vegada que la veia actuar al teatre i que estava commogut, una vegada més. Li vaig explicar on l'havia vist i ella em va dir que ho havia vist tot. Va estar molt interessada per les fotos de la Varda que l'Imma va trobar als anys cinquanta amb Dalí i a Girona. Vam parlar de diverses coses, sobretot del seu començament. I ella ens feia preguntes a veure si havíem vist totes les seves pel·lis -cosa veritablement impossible- em va preguntar si havia vist Storia di Piera, li vaig dir que sí que era de Marco Ferreri i després li vam dir que com s'ho va fer per treballar tant jove a Rosebud, una peli d'Otto Preminger dels anys setanta on feia un petit paper. Ella va fer conya i va dir que tenia dotze anys. L'Albert va treure el tema Heaven's Gate dient que havia llegit una biografia d'en Cimino. Ella li va preguntar que deien d'ella. I l'Albert li va fer conya dient que explicaven que havia tingut una relació amb el director. No ho va afirmar, ni negar, però va dir que al final de la seva vida en Cimino no havia tingut cap operació de canvi de sexe, sinó una transformació apareixent vestit de dona. Ens va explicar que en Cimino l'havia agafada perquè havia vist Violette Nozière de Chabrol i que durant el rodatge, que va durar set mesos, la gran preocupació d'en Cimino era batre a n'en Coppola al seu terreny i quan van veure que havien rodat més preses que Appocalipse Now van fer una gran festa. L'Albert els hi va dir que havia rodat 500 hores per Pacifiction i ella no s'ho creia. Amb l'Albert tenen una gran complicitat i es nota que han sopat moltes vegades junts. Vam parlar de mil pelis i de xafarderies vàries. L'Imma al final del sopar va treure el tema de la Cate Blanchet, amb qui juntes havien fet Les criades de Jean Genet a Austràlia i va parlar de l'experiència, però es va notar que més enllà de si s'entenien o no, hi havia una guerra de dives. No va entrar en massa detalls. Li vam dir que volia fer l'endemà i si volia tornar a sopar amb nosaltres i ens va dir que encantada que després del Truffaut i tornaríem.
Vam sortir del local cap a les 12 de la nit. La mànager ens havia dit que truquéssim al seu xofer particular que la portaria al Carlemany, però ella no en fa fer cas. A la sortida ens vam trobar tots els de la companyia, Van passar per davant del Restaurant Si no fos i la Imma va reservar per l'endemà els sopar. A l'arribar al Carlemany, ens vam acomiadar d'ella i del fill. Abans amb el fill vam parlar del Girona. Havia descobert el Girona quan jugava amb el Paris Saint Germain i va quedar enamorat de l'equip, deia que aquell dia havia jugat millor que els seus. Estava content del 4 a 1 del Girona i sobretot li havia agradat molt com jugava en Brian Gil.
Un cop acomiadats vam anar a fer una copa amb l'Albert al bar de l'hotel. Ells ens van veure i la Huppert va dir que tornaria. Al cap d'un quart d'hora la teníem un altre cop allà amb nosaltres. Vam continuar parlant de pel·lícules. Ens va dir que anava a actuar a Pequin la setmana vinent a fer The Glass Menagerie de Tenesse Williams i després anava a Nova York a fer L'hort dels cirers. Està voltant pel món amb quatre obres de repertori, a més comença a rodar una pel·lícula amb la Ulriche Ottinger -la gran dona cineasta del nou cinema alemany dels setanta- i estava molt contenta perquè era la gran desconeguda radical d'aquella època. Vam parlar de Werner Shroeter i de Malena,. Després ens va explicar algunes coses sobre les pel·lícules que havia vist com a Presidenta del jurat de Venècia. Li agradava molt la d'Almodóvar, però no li agrada la Tilda Sweton com a actriu, diu que és un bluf, cosa que va deixar molt contenta a l'Imma. Va dir que The Brutalist estava bé, però era desigual, va dir que li agradava molt més en Paul Thomas Anderson. L'endemà em va confessar que va ser l'única del jurat que havia defensat Joker 2 que li agradava molt i que trobava en Joaquim Phoenix com un gran actor. Vam parlar de Xile, de Costa Gavras, Missing, la Carmen Castillo i la Imma li va proposar que hauria de venir convidada a la Cátedra Ferrater Mora perquè no hi havia anat cap actriu. Ella va dir que no era cap filòsofa i que l'únic que feia era actuar, fer el que li deien els directors i les directores. Li vam dir si es cansava fent teatre i ens va dir que no, i que podia recordar molt de temps els textos. En el cas de Bérénice deia que s'ho passava molt bé fent variacions en la forma de dir el text en cada versió i que en la que haviem vist dissabte havia portat la declamació de Racine cap a la comèdia de Goldoni.
Ens va preguntar pel Veronal ja que l'endemà al matí volia anar a veure el seu darrer espectacle Vam quedar que l'aniríem a buscar pel Truffaut i ens va dir que La ceremonia era una de les millors pel·lícules de la seva carrera.
L'endemà ja us ho ha explicat en Guillem.... En el segon sopar vam parlar de pel·lícules, del pa amb tomàquet, en Guillem va demanar al cambrer que li portés els ingredients per fer un pa amb tomata i allà mateix li va fer a la Isabelle i a en Lorenzo, una demostració de com es preparava un pa amb tomata, deixant meravellats mare i fill-,... de restaurants de París i ens va dir que li havia agradat molt Alcarràs de Carla Simon, però, en canvi, no coneixia l'Isaki, ni la peli del Bataclan.
Quan parles amb ella a part de veure que ha conegut a moltíssima gent, veus que té curiositat per tot i que no para de veure pel·liculars i està al dia. També vam parlar de Hong Sang Soo, Patricia Mazuy -que el fill no la suportava- i de Godard, que va anar al rodatge de Heaven's Gate per llogar-la, però en Cimino no volia que ningú de fora entrés al rodatge. Quan va saber que qui volia entrar era en Godard, en Cimino va dir que el deixessin entrar però llavors en Godard ja havia marxat. El fill em va donar el seu numero de mòbil i el divendres 6 de desembre quan torni a París l'haig de trucar per què m'ensenyarà els cinemes Action, on hi vaig veure de jove moltes d'Hitchcock, Lubitsh, John Ford i fins i tot Cleopatra.
Ara li tocaria a l'Imma explicar la tercera part.
Àngel Quintana Morraja.
