Personalitat i diferències individuals Christina Yupton

El que no es defineix no es pot mesurar.

I el que no es pot mesurar, no es pot millorar.

1. Introducció
Avaluar significa mesurar. Avaluar la personalitat significa mesurar-la. L’objectiu és elaborar
procediments que permetin obtenir informació de manera organitzada per poder ser interpretada i
servir de base per a la presa de decisions (terapèutiques o no).
L’avaluació és el procés a través del qual l’avaluador realitza l’estudi del comportament del subjecte,
en els diferents nivells de complexitat, i a través de procediments, amb diferents finalitats tant
pràctiques com d’investigació bàsica.

2. Fonts d’informació
Els instruments d’avaluació difereixen en el seu grau d’objectivitat i subjectivitat:
→ Subjectives: la informació que es registra mitjançant la prova NO està tipificada. Els resultats
depenen més del judici de l’examinador, per tant, els resultats poden ser distorsionats pel judici
de l’avaluador.
→ Objectives: la informació que es registra mitjançant la prova està tipificada. Tant
l’administració, com la puntuació i la interpretació són més independents del judici de
l’examinador.
El concepte d’estructura, parlant d’un instrument de mesura, fa referència al major o menor grau de
llibertat que aquest concedeix per respondre.
La estandardització implica la constància, uniformitat de les decisions o procediments que se
segueixen en aplica, corregir i interpretar una prova.

Mesures de la personalitat que no provenen del propi individu sinó d’un altre que és qui l’avalua.
→ Entrevista: és un mètode molt utilitzat. Si no és estructurada la interpretació és més subjectiva.
→ Informe de tercers: entrevistes (familiars, professors, etc.), escales d’apreciació o registres.
→ Observació: ambients naturals o de laboratori. Experts.

En personalitat, gran part de la informació que obtenim prové del propi subjecte.
→ Qüestionaris: tècniques que inclouen un conjunt de preguntes estructurades, ítems o elements
als qual la persona ha de respondre de forma també estructurada (Sí/No; Veritable/Fals; escales
de punts).
→ Autorregistres: són tècniques no estructurades, el material no està estandarditzat i les
respostes s’interpreten segons la percepció de l’observador (més subjectiva).

No estandardització, interpretació més subjectiva, emmascarades. Prova de Rorschach.

Personalitat i diferències individuals Christina Yupton
3. Concepte de test
Dues definicions acceptades del terme test:
→ Genèrica: en la qual es confon entre test, instrument o tècnica d’avaluació.
→ Técnica: instrument de mesura sistemàtic i tipificat, essent a més a més vàlid i fiable.
Una tècnica o instrument d’avaluació pot no estar ni tipificada ni quantificada (estandarditzada). La
concepció de test és més restringida que la de tècnica d’avaluació.
Un test és sistemàtic i objectiu, ja que les condicions d’administració, com la puntuació i la
interpretació han d’estar sistematitzades i han de ser independents del judici de l’examinador. Un test
ha de ser tipificat, disposar de normes de referencia o criteris per a interpretar les puntuacions. També
ha de tenir uns barems, taules de referencia amb el grup normatiu que permet comparar l’individu
objecte d’estudi amb la població a la qual pertany. Finalment ha de tenir una mostra de conducta i
una finalitat predictiva.
Una bona tècnica d’avaluació de la personalitat ha de complir 3 requeriments: estandardització
(normes d’aplicació o correcció), fiabilitat i validesa.

4. Propietats dels tests

És la precisió amb la qual un test avalua, la consistència o estabilitat de les mesures quan el procés
de mesurament es repeteix. Un test és fiable quan obtenim puntuacions similars en condicions
similars d’aplicació. Hi ha diferents situacions que poden significar fonts d’error en l’estabilitat dels
resultats obtinguts. Grau d’estabilitat dels resultats obtinguts:

VARIABILITAT TIPUS DE FIABILITAT

En el temps Fiabilitat test-retest
En el contingut Consistència interna
En el temps i el contingut Paral·lela amb intervals
Entre correctors/avaluadors Fiabilitat interjutges

→ Fiabilitat Test-Retest: s’administra dues vegades la mateixa prova amb un interval de temps,
que pot oscil·lar de dies o anys. El càlcul es fa amb un coeficient de correlació. És útil per
mesurar l’estabilitat temporal. L’inconvenient és que l’efecte de la pràctica pot distorsionar la
mesura (aprenentatge).
→ Consistència interna: consisteix en partir la prova en dues meitats comparables, després d’una
única administració. El càlcul es fa amb un coeficient de correlació (α de Cronbach). És útil per
avaluar l’homogeneïtat del contingut. L’inconvenient es la dificultat de dividir el test en dues
meitats comparables. Tècnica dels parells i senars.
→ Formes paral·leles: consisteix en administrar dues proves equivalents, però no iguals, d’un test.
El càlcul es fa amb un coeficient de correlació. És útil per avaluar la variabilitat del contingut.
Si és amb interval, a més a més s’estableix l’estabilitat temporal. L’inconvenient és la dificultat
d’elaborar formes paral·leles. L’efecte de la pràctica pot distorsionar la mesura.
Personalitat i diferències individuals Christina Yupton
→ Fiabilitat interjutges: consisteix en la correcció del test per diferents persones en un moment
determinat. El càlcul es fa amb un coeficient de correlació. És útil per detectar errors humans
en la correcció i l’objectivitat de la prova (errors aleatoris i sistemàtics).

La validesa fa referència a si un instrument d’avaluació mesura allò que pretén mesurar. Tot test vàlid
ha de ser fiable. No tots els tests fiables són vàlids. És la característiques més important d’un
instrument.
→ Validesa de criteri (concurrent/predictiva): relació entre l’instrument que analitzem i alguna
mesura ja coneguda com a vàlida.
→ Validesa convergent: relació amb constructes similars.
→ Validesa discriminant: no mesura el què no vol mesurar. No relació amb constructes distints.
→ Validesa aparent: sembla mesurar allò que vol mesurar.
→ Validesa de constructe: indica si un test mesura i en quin grau ho fa, un determinat tret o
constructe hipotètic.

Fa referència a la validesa diagnòstica.

→ Sensibilitat: capacitat de detecció de verdaders positius (capacitat del test per a detectar
malaltia).
→ Especificitat: la capacitat de detecció de verdaders negatius (la capacitat del test per a detectar
sans). Probabilitat que una persona sana realment obtingui un resultat negatiu al test.

5. Pèrdua de validesa

→ Biaixos de resposta/tendències de resposta:

o Involuntàries/Voluntàries (simulació voluntària)
o Desitjabilitat social
o Aquiescència
o Tendència a l’alternativa intermèdia (qüestionaris)
o Tendència a les opcions extremes (qüestionaries)
o Efecte reactiu (+ ó -). Efecte terapèutic en un 1er estadi (autorregistres)

6. Construcció d’instruments d’avaluació

La construcció està determinada en gran part, per la perspectiva teòrica de qui genera la mesura.

Primer es deriven les bases racionals a partir de les quals es creu que una determinada dimensió de
la personalitat és important i després es crea un instrument d’avaluació on aquesta dimensió sigui
mesurada de forma vàlida i fiable. Primer què i desprès com (STAI).

Per determinar quins ítems formaran part de l’instrument, s’utilitza un criteri extern, habitualment
grups de subjectes externs, que sobresurten en les característiques psicològiques que s’espera que ha
de mesurar l’instrument (MMPI).