Matí de la mort

llibre

Les feies mortes

Els morts amics ressusciten en tu

Umberto Saba

Totes aquestes ànimes, tantes, les feies mortes

—desferres de l’oblit, despulles del record—.

Però va haver-hi un temps en què semblaven fortes

les seves mans, i es creien mestresses d’un cor fort,

i feien com les canyes, que, a frec d’aigua, veus tortes

fins que el vent passa i tornen, tot d’una, al vell acord.

A la vinya de l’ésser, es poda les redortes

i l’arrel podereja. Eines de tall: la mort.

Totes aquestes ànimes que va velar la llum,

que ara només són pols, i pol·len groc en l’aire,

i aquell color que, al lluny, es va desfent del fum,

varen xisclar de goig i emmalaltir de febre,

van viure amor i plors. Jo avui les dreço al caire

del meu poema abans no ens colgui la tenebra.

Tens set, i beus,

però és la mort, de fet, qui beu en tu:

tu ets el seu bot, i ets el seu vi.

Tens gana, menges,

i no és sinó la mort qui menja en tu:

tu ets el seu plat, i la seva pitança.

Quan fas l’amor, també és la mort

qui viu l’instant de goig,

lluny de la seva eternitat estèril:

tu ets el seu cor, ets el seu cos,

la mort vesteix la teva pell.

I, quan recordes qui vas ser temps ha,

és sols la mort qui fa memòria.

La mort, però, no que no pot escriure.

Fossar fluent

The grave proves the child ephemeral

W. H. Auden

Ens en anem

¿Ens en anem?, preguntava la mare

als seus dos fills, a la platja, cadells

arrebossats, de cap a peus, de sorra;

i, més que una pregunta, allò era un prec,

un prec dit en veu baixa. Ara el petit

cavava amb una pala, o bé rasclava

la sorra fosca a tocar de les ones

com si llaurés un camp (i era rosada

damunt la terra, el rastre salivós),

i el gran omplia la galleda al mar

i n’abocava l’aigua feta un doll

damunt aquell ciment engrunadís

amb què s’havia de bastir el castell.

Ens en anem, tornava a dir la mare,

ja gairebé sense to de pregunta,

no gens imperativa, amb la veu blana,

com qui posa tres punts rere la frase,

i així tornava a convidar els seus fills

a acompanyar-la, car ja eren les dues

de la tarda, hora de fer un pensament,

perquè el dinar —apuntava— no es fa sol.

Encara no, deia un dels dos, i l’altre:

Un quart... Va: cinc minuts, que ja acabem.

Veig els dos nens, íntimament units

en aquell noble esforç d’alçar el fortí

dels seus dies de joia, encara sense

dolor ni hostilitats —fonaments sòlids—.

Si l’un s’encarregava del fossat

que cerclava el castell, tot ple d’una aigua

enverinada amb cocodrils famèlics

(ho proclamava així una fantasia

probablement apresa de la ràdio),

l’altre aixecava —anava compactant—

el mur massís de la muralla. Okay,

cinc minutets, concedia