Sobre la retòrica a les Històries de Tucídides

Sobre la retòrica a les Històries de Tucídides I.- L'objectivitat del discurs historiogràfic de Tucídides i el paper dels discursos. Autenticitat i valor literari. Sembla del tot fora de lloc que vulguem oferir aquí notícia, ni que fos d'una manera molt breu, del valor de les Històries de Tucídides en tant que document rigorós, composat segons un patró metodològic d'una admirable precisió. En canvi, l'aparició de discursos al llarg de l'obra mereix un comentari específic, que no ha de quedar circumscrit a l'establiment d'una justificació d'aquest procediment literari. La utilització de discursos per part d'Heròdot, a més d'haver estat una de molt inferior a la que registrem a Tucídides, si atenem a la freqüència d'ús, està pensada per a unes funcions més aviat secundàries 1. El pare de la historiografia, Heròdot, atorga una gran importància als procediments de dramatització, com s'observa pel tractament de les escenes més emotives i/o significatives; un element bàsic per a aquesta dimensió tràgica de la prosa herodotea el constitueix, com és lògic, el diàleg 2. En canvi, els discursos no destaquen pas per l'adopció de tècniques retòriques de gran aparat, ni per les funcions que han d'atendre al si de les Històries. Just al contrari, Tucídides fa dels discursos una peça clau per a l'exposició de les causes, condicions i conseqüències dels fets, i per la seva simple profusió ja sabem que ocupen un lloc de preferència dins l'obra 3. Tot i el que acabem d'exposar, ja des de Dionisi d'Halicarnàs el judici sobre la vàlua literària d'aquests discursos ha tendit a descriure'ls com la part menys reeixida de l'obra, un bon tros plúmbia i a més a més incomprensible 4. Per les raons que fos, algunes de les quals de difícil esbrinament, el gran crític que va estar Dionisi no va fer 1 Així ho va reconèixer F. CORNFORD, Thucydides Mythistoricus, New York 1969 (= 1907), pàg. 138. Vegeu també P. KLEBER, Die Rhetorik bei Herodot, Löwenberg 1889; M. WUNDT, De Herodoti elocutione cum sophistarum comparata, Diss. Leipzig 1903; E. SCHULZ, Die Reden bei Herodot, Diss. Greifswald 1933; A. DEFFNER, Die Rede bei Herodot und ihre Weiterbildung bei Thukydides, Diss. München 1933; J. WIDARJAK, “De orationibus in Herodotum interpositis”, Meander 18, 1963, 268-277; P. HOHTI, The Interrelation of Speech and Action in the Histories of Herodotus, Helsinki 1976; i J. HENI, Die Gespräche bei Herodot, Heilbronn 1977; H.B. ROSÉN, “Herodotus' Awareness of Rhetoric. The benefit of linguistic analyses for deepening our understanding”, Mélanges I.A. Seeligmann I, Jerusalem 1984, 499-508; N. DEMAND, “Herodotus' Encomium of Athens: Science or Rhetoric?”, AJPh 108, 1987, 746-758. 2 S. SANCHO-MONTÉS, Estudi del llibre I de les Històries d'Heròdot des d'una perspectiva dramàtica, tesi de llicenciatura, València 1994, 95-97. 3 Aquest és el punt de vista, p.e., de S. HORNBLOWER, Thucydides, London 1987, pp. 30-33. 4 D.H. Th. 100-101. Vegeu, més modernament, R. TURASIEWICZ, “Le problème du style de Thucydide”, Eos 78, 1990, 79-89, pàg. 82: Une certaine confusion dans la conception des idées, ce qui entraîne aussi une certaine aspérité et rudesse de style, est surtout spectaculaire dans ses discours. 33 mai justícia al monument retòric constituït per les Històries, més encara si parem compte en el fet que, rera els córpora de Demòstenes i Isòcrates, es tracta de la tercera obra de l'oratòria clàssica, molt més extensa que les de Lísies, Èsquines i resta d'autors. Aquest enfosquiment del Tucídides retòric corre en paral.lel al tòpic de l'escassa importància atorgada al nostre historiador per part de les èpoques hel.lenística i imperial, tot i certa revifalla poc abans de l'edat augústia romana, que encara creixerà als temps següents, d'acord amb l'admiració demostrada per Plutarc, Llucià i Dió Cassi. Així s'ha dit ja des de Strebel, el qual emfatitzava els canvis estètics que haurien posat Tucídides fora dels corrents predominats a l'època hel.lenística 5. La mateixa opinió es pot llegir a Gomme, segons el qual els autors anteriors a Ciceró i Dionisi no s'haurien sentit atrets per Tucídides 6, i no en varia gaire la de Luschnat 7. Ha calgut arribar a dates ben recents fins a ço que Hornblower ha reivindicat bona part del crèdit tucididi, fonamentalment gràcies als testimoniatges, més que més implícits, d'autors com ara Enees Tàctic, Jeroni de Càrdia, Èfor, Cal.lístenes, Filarc i Filist, entre d'altres 8. En aquest sentit, Hornblower reconeix que Tucídides no hauria arribat mai a gaudir del grau de coneixement d'un Heròdot 9, però situa la qüestió en termes molt més justos. Ara bé, l'anàlisi d'aquest estudiós mai no contempla ni la llengua ni l'estil, per la qual cosa té per a nosaltres un interès limitat 10. En fer l'inventari de les possibles causes de la negligència que respecte de Tucídides demostren haver exercit els autors i crítics hel.lenístics, Hornblower n'apunta quatre: la dificultat estilística de la llengua de les 5 H.G. STREBEL, Wertung und Wirkung des Thukydideischen Geschichtswerkes in der griechisch-römischen Literatur, München 1935, pàg. 26. 6 A.W. GOMME, in A.W. GOMME, A. ANDREWES & K.J. DOVER, A Historical Commentary on Thucydides V. Book III, pàg.. 523: The nearly complete silence about Thucydides in what remains to us of ancient writers before the age of Cicero and Dionysius of Halikarnassos (by which time he was established as the great historian) is anyhow remarkable, nowhere ore so than in the pages of Polybios who was of course aware of Thucydides' work (VIII 11.3), and was so fond of contrasting his own scientific and therefore beneficial historical methods with those of others. The silent compliment paid him by Kratippos, Xenophon, Theopompos, and Philistos does not make this less remarkable. I el mateix Gomme encara afegeix, op. cit., pàg. 733: I should have mentioned Theophrastos' statement that Herodotos and Thucydides began a new kind of historical writing (Cicero, Orator, 39). It may be that already in Polybios' time Thucydides was accepted as the great master, and that Polybios takes his supremacy for granted. 7 O. LUSCHNAT, “Die Nachwirkung”, in “Thukydides der Historiker”, RE suppl. XI, 1971, 1085-1354, col. 1266-1297. 8 S. HORNBLOWER, “The Fourth-century and Hellenistic Reception of Thucydides”, JHS 115, 1995, 47-68, cf. pàg. 49, on, a propòsit de les recerques informàtiques, diu amb tot d'encert: 'not mentioned' is not the same as 'not read'. 9 S. HORNBLOWER, op. cit., pp. 47 i 60, cf. pàg. 47: Such transparent and accessible charmers as Herodotus and Xenophon were widely read and known in the fourth century and early Hellenistic periods, in a way that the difficult Thucydides was surely not. 10 Així, p.e., quan S. HORNBLOWER, op. cit., pp. 58-59, estudia la influència de Tucídides sobre Jeroni de Càrdia i li atorga el títol de real successor del gran historiador àtic, fa referència tan sols a qüestions metodològiques, però en cap cas no sabem en quina mesura es pot aplicar aquesta anàlisi a la història de la retòrica o a la de la llengua. 34 Històries, argument que mai ningú no ha posat en dubte; la utilització d'obres històriques més assequibles, en particular la d'Èfor; el bandejament dels aspectes religiosos; i el silenciament de les dones 11. El mateix Hornblower rebutja d'altres dos motius suggerits per F. Millar, ço és, la preferència pels temes universals inspirats per l'actualitat de les conquestes d'Alexandre -argument que nosaltres creiem vàlid- i el sentiment de vergonya despertat en la cultura grega pels esdeveniments de la Guerra del Peloponès (Melos, Platea, etc.) 12. Manca, però, una dimensió que al nostre parer resulta decisiva, i que remet, d'una banda, al discurs de la teoria literària grega de les èpoques hel.lenística i imperial, el corrent preponderant de la qual solia bandejar els autors de l'ἀρχαία Ἀτθίς,i en concret Antifont i Tucídides; d'una altra, a les condicions sociolingüístiques pròpies del període d'expansió de la koiné, que afavorien la utilització escolar de determinats autors -Heròdot, Xenofont a la historiografia; Eurípides a la tragèdia- en detriment d'altres de menys entenidors -els casos de Tucídides i Èsquil són prou significatius-. La conjunció d'ambdues circumstàncies, que en certa mesura formen part d'un mateix fenomen, explica bona part de la menor transmissió del text tucididi, i alhora de la seva influència més restringida, almenys en aparença. La crítica de Hornblower, amb la qual convenim força, coincideix amb els testimonis papirològics més recents, que apunten clarament a una presència important per bé que molt lluny de ser massiva- de les Històries a les biblioteques hel.lenístiques 13, en contra del que havia estat suggerit i donat per segur per força autors. És cert, doncs, que a l'època postclàssica hi ha una circulació menor del text, acompanyada d'una tasca d'edició i difusió que en fa un autor menys lloat i predicat que d'altres. Tanmateix, els discursos de les Històries varen estar objecte d'una immediata 11 S. HORNBLOWER, “The fourth-century”... pp. 63-64. Sobre aquest aspecte, vegeu P. CARTLEDGE, “The Silent Women of Thucydides: 2.45.2 Re-Viewed”, in R.M. ROSEN & J. FARRELL (edd.), Nomodeiktes: Grees Studies in Honor of Martin Ostwald, Ann Arbor 1993, 125-132; G. CRANE, The Blinded Eye: Thucydides and the Invention of History, Lanham 1996, 75-110; D. HARVEY, “Women in Thucydides”, Arethusa 18, 1985, 67-90; N. LORAUX, “La cite, l’historien, les femmes”, Pallas 32, 1985, 7-39; D. SCHAPS, “The Woman Least Mentioned: Etiquette and Women’s Names”, CQ 27, 1977, 323-330; i T. WIEDERMANN, “Thucydides, Women, and the Limits of Rational Analysis”, G&R 30, 1983, 163-170. Sobre el paper atorgat a la dona a les Històries d’Heròdot n’hi ha prou de llegir el clàssic treball de C. DEWALD, “Women and Culture in Herodotus’ Histories”, Women’s Studies 8, 1981, 93-127. 12 S. HORNBLOWER, “The fourth-century”... pàg. 66, n. 86. 13 Cf. W.H. WILLIS, “A census of the literary papyri from Egypt”, GRBS 9, 1968, 205-241, esp. pàg. 217. Les reserves formulades per J. MALITZ, “Das Interesse an der Geschichte: die griechischen Historiker und ihr Publikum”, in H. VERDIN, G. SCHEPENS & E. DE KEYSER (edd.), Purposes of History: Studies in Greek Historiography from the 4th to the 2nd centuries BC, Louvain-la-Neuve 1990, 323-349, pàg. 344, on nega l'existència de papirs dels segles III-I a.C., es veuen contestades pels reculls més exhaustius, cf. S. HORNBLOWER, “The fourth-century”... pàg. 63, n. 74. El mateix s'ha de dir respecte de la hipòtesi que els llibres I-IV haguessin gaudit d'un major coneixement, cf. J. MALITZ, op. cit., pp. 342 ss., cf. O. BOUQUIAUX-SIMON & P. MERTENS, “Les papyrus de Thucydide”, Chronique d'Égypte 66, 1991, 198-210, pàg. 198. 35 admiració. El mateix Hornblower ha indicat la gran influència que exerciren sobre l'autor de la Retòrica a Alexandre 14. Sabem també que Demòstenes, per exemple, va imitar de prop l'estil tucididi, segons que ja va observar Blass 15. Els continuadors de la recerca aristotèlica sobre la retòrica, com ara Cal.lístenes, també varen tenir com a referent constant els discursos de Tucídides. La inclusió de Tucídides dins el canon dels historiadors, fora de tot dubte 16, li ha garantit una continuïtat fins a l'època moderna que comparteix amb tan sols deu autors més. El primer estudiós modern que ha acarat la qüestió de l'objectivitat històrica dels discursos, pel que fa a la comprensió del caràcter de cadascun dels personatges que els pronuncien, ha estat Auffenberg. La seva valoració no deixa lloc al dubte, en afirmar amb claredat la capacitat del nostre historiador per reflectir tant la psicologia col.lectiva que aflora a les assemblees, debats i reunions de les Històries, com aquella que ens ofereix el retrat dels grans protagonistes de l'obra: Teutiaples, Pagondas, Estenèledes, Arquídam, Bràsides, Cleó, Alcibíades, etc. 17. Alguns d'aquests personatges reclamen una atenció aital, que en diríem arquetips, similar a tantes figures dramàtiques de l'escena atenesa de la segona meitat del segle V a.C. 18. Tanmateix, Auffenberg limita l'atenció de Tucídides al pla moral, mentre que llengua i estil haurien estat idèntics al llarg de tota l'obra 19. Com ho veurem tot seguit, aquesta ha estat laformulació d'un tòpic que s'arrossega fins als nostres dies. També Blass ha abundat en la uniformitat de la llengua dels discursos de les Històries, que només es diferencien entre si per petits detalls estilístics 14 20. En els S. HORNBLOWER, Thucydides, pp. 47-50. Fr. BLASS, Die attische Beredsamkeit III, Hildesheim & New York 1979 (= Leipzig 1887), pp. 19 ss., 87 ss., 142 ss., i 154; G. RONNET, Étude sur le style de Démosthène dans les discourrs politiques, París 1951, pàg. 53, centra la influència tucidídia en els discursos més antics. 16 Cf. L. RADERMACHER, RE 2, 1919, col. 1873-1878. 17 L. AUFFENBERG, De orationum operi Thucydideo insertarum origine, ui historica, compositione, Krefeld 1879, pàg. 14: Ut populorum naturas orationibus Thucydides optime explanauit, optime non minus eius elucet ars in singulis uiris summis ipsorum contionibus depingendis, ita ut, cum raro suis uerbis eos describat, tamen intimam hominum naturam sentiendique rationem perspiciamus, quam insignem eius in moribus exprimendis artem antiqui iam admirati sunt. Sed non omnium quas loquentes facit personarum ingenia Thucydides pari studio repraesentat, sed nonnullarum naturae orationibus uix extremis lineis adumbrantur etc. 18 L. AUFFENBERG, op. cit., pàg. 15, on esmenta l'ardoresa jovenívola d'Alcibíades i l'enginy senil de Nícies. 19 L. AUFFENBERG, op. cit., pàg. 18: Una enim eademque in iis [sc. contionibus] in uniuersum apparet Thucydidis dicendi, sentiendi, componendi ratio, unus ubique quasi color sermonis est, id quod unum omnium auctorem euincit. 20 Fr. BLASS, Die attische Beredsamkeit I. Von Gorgias bis zu Lysias, Hildesheim & New York 1979 (= Leipzig 1887), pàg. 242: In Ausdruck und Form sind, wie dies auch Dionysios ausführt, zwischen den einzelnen Reden merkliche Unterschiede, so zwar, dass der Grundcharakter der thukydideischen Sprache überall bleibt, und nur ein Mehr oder Minder von Kunst und Künstlichkeit 15 36 mateixos termes de Blass: ben al contrari, les diferents personalitats dels oradors són exposades tan sols mitjançant els seus pensamientos, i no mai per la seva llengua. Més encara, si un discurso es més artístic i abstrús, o mes senzill i fàcil d'entendre, no té res a veure amb la persona de l'orador; un o altre efecte el produeixen les circumstàncies amb què es manifesta el discurs 21. Un dels millors coneixedors de la prosa grega, Ivo Bruns, ha tractat també la qüestió de la presentació dels personatges per part de Tucídides. Bruns posa en relleu l'objectivitat de la tècnica historiogràfica tucidídia, que mai no es permet el luxe de l'expressió subjectiva, i on les accions dutes a terme per cada personatge són presentades amb un breu apunt sobre les seves motivacions psicològiques 22. L'única excepció es registra a VIII 68, quan Tucídides parla en un to personal de l'orador Antifont, el seu mestre, l'elogi del qual ultrapassa també el que és habitual a les Històries. Tanmateix, Bruns explica aquestunicum pel caràcter inconclús del llibre VIII: Das achte Buch hat Thukydides unfertig hinterlassen. Und so gewähren diese den Antiphon betreffenden Worte einen interessanten Einblick in das unsern Augen sonst entzogene Vorstadium der thukydideischenArbeit, wo sein Material noch als Rohstoff vorlag, wo es noch nicht in die letzte, ales rein Persönliche und historisch Minderwerthige eliminirende Form gegossen ist 23. Aquest és el to de la narració, desproveïda de totes les característiques subjectives presents encara a la logografia jònia i a la prosa d'Heròdot: l'atenció a esdeveniments aliens al tema en si, els motius de caire literari, el gust per l'anècdota, etc. Al contrari, és als discursos on Tucídides hauria incorporat alguns d'aquests elements:Thukydides aber concentrirte sein ganzes künstlerisches Vermögen darauf, zwar nur den Kern der Ereignisse, diesen aber in einem dem wirklichen Geschehen entsprechenden Vollbilde zu geben 24. Sempre segons el mateix Bruns, i en la línia de Blass, l'art retòrica de Tucídides no coneix pas variacions excessives, sinó que es manifesta estable al llarg de tota l'obra, sense que el seu autor aprofiti la gamma de recursos estilístics al seu abast per a diferenciar la lexi pròpia dels diversos oradors 25. nebst den aus dem Gegenstande und der Sachlage hervorgehenden Eigenthümlichkeiten die Verschiedenheit macht. 21 Fr. BLASS, op. cit., pàg. 243: die Individualitäten der Redner dagegen werden nur durch den Gedanken, nicht durch die Sprache zum Ausdruck gebracht. Auch ob eine Rede künstlicher und dunkler, oder einfacher und leichter verständlich ist, hat mit der Person des Sprechers nicht zu thun; die Gegenstände, von denen augenblicklich die Rede ist, bewirken das eine wie das andre. 22 I. BRUNS, Das literarische Porträt der Griechen, Hildesheim 1985 (= Berlin 1896), pp. 2223. 23 I. BRUNS, op. cit., pàg. 23. 24 I. BRUNS, op. cit., pàg. 24. 25 I. BRUNS, op. cit., pàg. 24. 37 El mateix argument es fa recorrent a l'obra de Lamb 26, o a la de Gomme - cinquanta anys posterior a la de Blass- quan defensa l'autenticitat del contingut exposat pels diferents personatges, però admet que l'estil és sempre el de Tucídides 27; ni tampoc no en difereix gens l'opinió de Dover, gairebé un segle més tard: Tots els oradors parlen amb un mateix estil, sense la més mínima atenció, envers el seu origen i entorn cultural, i aquest estil és el d'ell (sc. de Tucídides), particular i sofisticat, guarnit d'una multiplicitat de riqueses lingüístiques els paral.lels més propers de les quals cal cercar gairebé sempre al seu estil narratiu 28. També s'ha recorregut a exculpar Tucídides de todt responsabilitat al respecte, en tant que la uniformitat dels diversos oradors es deuria, segons Finley, a l'escàs desenvolupament de la retòrica contemporània 29. Per consegüent, d'acord amb aquesta línia interpretativa, la caracterització es faria tan sols al pla del contingut, però no pas al de la forma. Malgrat la influència de la teoria que acabem d'exposar, i que constitueix encara avui la communis opinio respecte dels discursos de les Històries, la investigació més recent ha intentat demostrar, per nosaltres de forma convincente, una hipòtesi alternativa. Just al contrari que Blass, Bruns i Dover, d'altres autors han suggerit que Tucídides utilitza recursos retòrics diferents per als diversos protagonistes de l'obra, com a procediment per a atansar-se a la pràctica real de cada personatge. Així ho han fet, per exemple, Cooper, Tompkins, Macleod, Del Corno, Kirby, Allison, Arnold i Francis 30, amb resultats que ens semblen incontestables perquè s'atenen a la obseruatio 26 1-7. W.R.M. LAMB, Clio enthroned. A study of prose form in Thucydides, Cambridge 1914, pp. 27 A.W. GOMME, Essays in Greek History and Literature, Oxford 1937, pág. 160. K.J. DOVER, “The Speeches”, in A.W. GOMME, A. ANDREWES & K.J. DOVER, A Historical Commentary on Thucydides V. Book VIII, Oxford 1981, 393-399, pp. 395-396; All his speakers talk the same language, irrespective of nationality and cultural milieu, and it is his language, idiosyncratic, sophisticated, exhibiting a variety of linguistic abnormalities for which the closest parallels are almost always to be foun in his own narrative style. Més avant, a la pàg. 397, diu encara: There is no good reason to suppose that a Greek, accustomed to the virtual absence of individualization in the language of characters in epic, tragedy, comedy, and historiography of Herodotean type, should be disconcerted by the linguistic uniformity of the Thucydididean speeches etc. També C. SCHRADER, “Tipología y orígenes de la historiografía griega”, in A. LÓPEZ EIRE & C. SCHRADER, Los orígenes de la oratoria y la historiografía en la Grecia clásica, Zaragoza 1994, 81-200, pàg. 117, al.ludeix a la casi absoluta uniformidad estilística [sc. dels discursos], sin que en ellos tiendan a aflorar rasgos individuales, de manera que un ateniense se expresa como un lacedemonio, o Pericles como Cleón. 29 J.H. FINLEY, Three Essays on Thucydiddes, Canbridge (Mss.) 1967, pàg. 116. 30 G.L. COOPER III, Zur syntaktischen Theorie und Textkritik der attischen Autoren, Zürich 1971, pp. 79-81; D.P. TOMPKINS, Stylistic Characterization in Thucydides, Phil. Diss., Stanford 1971, i “Stylistic Characterization in Thucydides: Nicias and Alcibiades”, YClS 22, 1972, 181-214; C.W. MACLEOD, “Form and Meaning in the Melian Dialogue”, Historia 23, 1974, 386-; D. DEL CORNO, “Nicia e Alcibiade all'assemblea. La caratterizzazione individuale dei discorsi in Tucidide”, WJA 1, 1975, 4558; J.T. KIRBY, “Narrative Structure and Technique in Thucydides VI-VII”, CA 2, 1983, 183-211; J.W. ALLISON, “Sthenelaidas' Speech: Thucydides 1.86”, H 112, 1984, 9-16; P. ARNOLD, “The persuasive style of debates in direct speech in Thucydides”, H 120, 1992, 44-56; E.D. FRANCIS, “Brachylogia Laconica: Spartan speeches in Thucydides”, BICS 38, 1991-93, 198-212. 28 38 rigorosa del text. Els avantatges d'aquest plantejament, ja des del punt de vista de la preceptiva literària, no poden ser més atractius: si acceptem que Tucídides modula la lexi dels seus discursos d'acord amb les característiques de cada personatge, no només obtenim un millor coneixement del programa estètic de l'autor; obtenim també una aproximació, ara per la via de l'anàlisi estilística, a la formació intel.lectual, a la psicologia i, per consegüent, tot i les limitacions, a la ideologia de les diverses figures que pronuncien els discursos. Al mateix temps, aquesta lectura dels discursos reforça la redimensió de les Històries com a obra que integra la perspectiva literària de la poesia, en especial de la tragèdia, i que és alhora precursora de l'anomenada historiografia tràgica –a la qual hem dedicat un altre dels capítols del present volum-. Aquesta interpretació de Tucídides, que té un lloc entre els crítics des de Cornford si més no 31, ha conegut en l'actualitat una revifalla important, i s'escau a la imatge d'un autor de complexitat i riquesa superiors al que fins ara se li reconeixia 32. Val la pena de recordar, a aquest respecte, que segons Cornford, el primer crític a formular la teoria de la dimensió dramàtica de l'obra tucidídia, per dramatització hem d'entendre (...) a principle of construction which, wherever it operates, determines the selection of incidents to be recorded, and the proportiosn and perspective assigned them 33. No estaríem tan d'acord, en canvi, amb l'opinió de Cornford pel que fa a la proximitat de la concepció tucidídia del drama a la d'Èsquil 34. Juntament amb la qualitat i la diversitat del color retòric de les Històries, l'altra qüestió que ara hem de plantejar afecta el paper dels discursos dins l'obra. Hem al.ludit més amunt al component d'objectivitat que domina la historiografia tucidídia al pla ideològic; ara bé, al pla literari no hi ha pas un acord unànim al respecte, i precisament a causa dels discursos. Han estat diversos els autors que han cregut reconèixer a Tucídides l'existència d'una contradicció metodològica a propòsit del verisme dels discursos. A partir de l'anàlisi de les idees exposades, i sempre sobre la base de que aquestes responen al pensament de Tucídides, Schwartz suggereix que els discursos varen estar composats en dues etapes diferents, la verista i la idealista, separades per una ruptura radical, solució que més endavant reitera Momigliano 35. Pohlenz i 31 F. CORNFORD, “Mythistory and the Drama”, op. cit., pp. 129-152. Vegeu al respecte A.E. WARDMAN, “Myth in Greek Historiography”, Historia 9, 1960, 403413; H. VERDIN, “Les remarques critiques d'Hérodote et Thucydide sur la poésie en tant que source historique”, in Historiographia antiqua. Festschrift Peremans, Leuven 1977, 53-76; H. FUNKE, “Poesia e storiografia”, QS 12, 1986, 78 ss.; i L. POLACCO, “Una tragedia greca in prosa: la spedizione ateniese in Sicilia”, AIV 148, 1989-90, 21-56. 33 F. CORNFORD, op. cit., pàg. 129. 34 F. CORNFORD, op. cit., pp. 139-149. 35 E. SCHWARTZ, Das Geschichtswerk des Thucydides, Bonn 19292; A. MOMIGLIANO, “La 32 composizione della storia di Tucidide”, MAT 68, 1930, 1-48. 39 Schadewaldt opten per referir-se a un procés evolutiu, encara que amb un mateix resultat: la paulatina autonomia que haurien anat adquirint els discursos en tant que producte literari, i no pas com el documento històric promès per Tucídides, puix que només als dos primers llibres haurien acomplert aquesta funció 36. Al marge d'aquesta discussió sobre si l'autor és o no conscient de les seves limitacions en relació amb el valor documental dels discursos, Patzer defensa una composició tardana del conjunt de l'obra 37. Una altra opció consisteix a acceptar que el propòsit de Tucídides no passava d'una simple declaració d'intencions, sabedor com era de l'extrema dificultad de dur-les a terme. Els discursos, doncs, haurien sorgit de la invenció de l'historiador, més que no dels seus records personals i de la investigació respecte d'altres testimonis. Així ho exposa Grosskinsky, segons el qual Tucídides hauria intentat, en un principi, limitar-se com més millor al criteri del verisme 38. En d'altres termes, els discursos es correspondrien, tot i que només d'una manera aproximada, amb les opinions de cadascun dels respectius oradors; per consegüent, el contingut n'hauria de ser considerat autèntic, per bé que modificat per la reelaboració de l'historiador, arran d'una estratègia global per al conjunt de les Històries. En aquest punt, per als uns Tucídides es limita a fer unes matisacions més aviat lleugeres 39, mentre que d'altres, com Hudson-Williams, Hunter i Connor, defensen que també per a l'expressió del contingut, al pla ideològic, Tucídides és l'únic responsable del text que ens n'ha arribat 40. Per la seua banda, Leimbach elimina de tota relació objectiva un tipus concret de discursos, les arengues, que haurien estat sempre una exclusiva creació de l'historiador a partir d'uns mínims 36 M. POHLENZ, “Thukydidesstudien”, NAGW 1919, 96 ss., i 1920, 56 ss. W. Schadewaldt, Die Geschichtsschreibung des Thukydides, Berlin 1929. 37 H. PATZER, Das Problem der Geschichtsschreibung des Thukydides und die thukydideische Frage, Berlin 1937. 38 A. GROSSKINSKY, Das Programm des Thukydides, Berlin 1936 pp. 51 ss. 39 N.G.L. HAMMOND, “The Universal and the Particular in the Speeches of Thucydides”, in Ph.A. STADTER (ed.), The Speeches in Thucydides. A collection of original studies with bibliography, Chapel Hill 1973, 49-59; S. Swain, “Th. I 22, 1 and III 82, 4”, Mn 46, 1993, 33-45; J.C. IGLESIAS ZOIDO, La argumentación en los discursos deliberativos de Tucídides y su relación con la normativa retórica del siglo IV, Salamanca 1995, pp. 25-27. 40 H.L. HUDSON-WILLIAMS, op.cit., pp. 161-163, pàg. 163: in writing the speeches Thucydides' aim was to give expression to the eternal verities of history, rather than to record exactly what the speakers actually said or even what they would have been likely to have said. V. HUNTER, Thucydides, the artful reporter, Toronto 1973; W.R. CONNOR, Thucydides, Princeton 1984; cf. C. SCHRADER, op. cit., pp. 115-117, cf. pàg. 117: Sucede que, en líneas generales, los discursos, en Tucídides, constituyen la expresión del análisis histórico del propio historiador (...), pero de una manera tal que el autor ateniense no opina en forma personal prácticamente nunca, y se sirve de las intervenciones de los diferentes oradores para que sea el propio lector quien, a partir de ellas, extraiga sus propias conclusiones. 40 testimoniatges 41, mentre que d’una manera similar, però estesa al conjunt de l’obra, Hansen conclou que constitueixen una total invenció, de pur extensos com són, i sense cap vinculació amb el que realment va ocórrer, com si haguessin format part principal d’una tècnica de dramatització, d’escenificació dels esdeveniments 42. Les opinions més favorables a Tucídides s'han produït els darrers anys, conforme l'anàlisi dels discursos ha integrat un nombre més gran de dades, externs i interns. Així, Gomme deixa fora de dubte la historicitat dels continguts 43. Igualment, en comparar les idees exposades per Tucídides amb les que llegim a la retòrica de la tragèdia, Finley trobava una relació més gran amb el testimoniatge d'Eurípides, el que parlaria en favor de l'autenticitat dels discursos de les Històries 44. Igualment, Ziolkowski apunta a la continuïtat de Tucídides dins la tradició del λόγος ἐπιτάφιος, que en les seves línies bàsiques hauria respectat tant l'argumentació, com la disposició com, probablement, alguns elements estilístics del discurs pericleu 45. Kirby destaca la meticulositat i claredat que caracteritzen la presentació de les seccions oratòries 46. Hornblower ha estat un dels autors més decidits en el reconeixement als discursos de Tucídides d'una autèntica objectivitat, per bé que la seva intenció de recuperar la realitat mateixa dels parlaments hauria xocat amb la necessitat de limitar-se a una expressió més concisa i estricta 47. El cas concret de les arengues ha estat abordat per Clark, amb resultats favorables a admetre'n l'autenticitat fins a cert punt, un cop s'ha acceptat, tanmateix, que Tucídides n'és el principal autor 48. Un tercer problema afecta l'adeqüació dels discursos a la retòrica atenesa de finals del segle V a.C., una qüestió que es relaciona, alhora, amb la de l'autenticitat: si els discursos són una mera invenció de Tucídides i no tenen el més mínim valor documental, tampoc no hauran de ser objectius al pla literari. Tucídides no s'hauria pas 41 R. LEIMBACH, Militärische Musterrhetorik. Eine Untersuchung zu den Feldherrnreden des Thukydides, Wiesbaden 1985. 42 M.H. HANSEN, “The Battle Exhortation in Ancient Historiography. Fact or Fiction?”, Historia 42, 1993, 161-180. 43 A.W. GOMME, Essays in Greek History and Literature, Oxford 1937, pàg. 160: (...) while the style is Thucydides' own, the contents have historical integrity. 44 J.H. FINLEY, “Euripides and Thucydides”, HSClPh 49, 1938, 23-68, i “The Origins of Thucydides' Style”, HSClPh 50, 1939, 35-84 45 J. E. ZIOLKOWSKI, Thucydides and the tradition of funeral speeches at Athens, New York 1991. 46 J.T. KIRBY, op. cit., pàg. 184: Even in the many speeches he includes, Thucydides seems to have striven, wherever possible, for a high degree of fidelity to what was said. 47 S. HORNBLOWER, op. cit., pàg. 71: Thucydides' aim in speeches, as in narrative, was to record truthfully -to give 'what was really said'; but again there was present an opposite and inconsistent aim, to omit select and concentrate, giving instead 'what was appropriate'. 48 M. CLARK, “Did Thucydides invent the Battle Exhoration?”, Historia 44, 1995, 375-376. 41 molestat a reproduir amb fidelitat la lexi de cada personatge, ans només les seues idees bàsiques, ἡ ξύμπασα γνώμη, com ho hauria reconegut ell mateix 49. Els recursos retòrics a la seua disposició haurien estat, en canvi, de la seua exclusiva responsabilitat, sense que hagués parat compte en la manca d'escaiença amb la lexi de cada orador, ni en l'escàs respecte mostrat envers l'evolució de l'oratòria àtica. Així ho defensen Blass, Croiset, Rittelmeyer i Ros, segons els quals tots els discursos de les Històries anteriors a 427 a.C. són completament falsos perquè fan servir figures gorgianes, Γοργίεια σχήματα, abans que aquest personatge hagués pogut donar-les a conèixer a Atenes 50. Ara bé, una primera qüestió a debatre afecta aquesta pretesa influència de Gòrgies, l'arribada del qual a Atenes el 427 a.C., com a ambaixador de la seva ciutat de Leontinos, a Sicília, hauria trasbalsat el panorama literari, i en especial la concepció de la retòrica. És en aquests termes que ens ho expliquen Diodor de Sicília i Dionisi d'Halicarnàs, el testimoni dels quals ha estat acceptat sense reserves per molts dels moderns 51. D'altres autors, en canvi, refusen que l'arribada de Gòrgies a Atenes condicioni de manera tan absoluta l'evolució de l'oratòria àtica. Just al contrari, sostenen que l'evolució de l'oratòria atenesa exclou una revolució copernicana ex impromptu, per molt notòria que fos l'activitat de Gòrgies des dels inicis de la seva presència a Atenes 52. Navarre, Finley, Romero y López Eire, bo i reconeguent la importància de la 49 Sobre aquest concepte, Th. I 22, 1, vegeu K.J. DOVER, op. cit., pp 394-395. Entre nosaltres, vegeu C. SCHRADER, op. cit., pp. 117-119. 50 Fr. BLASS, op. cit., pp. 34-35; Croiset, Thucydides I, Paris 1886-1887, pp. 104-106; Rittelmeyer, Thukydides und die Sophistik, Leipzig 1915, pp. 36-51 y 93-102; Ros, Die Metabolé (Variatio) als Stilprinzip des Thukydides, pág. 1. 51 Diod. XII 53 i D.H. Lys. 3, notícies recollides per L. RADERMACHER, “Timäus und die Überlieferung über die Ursprung der Rhetorik”, RhM 52, 1897, 412-426, pàg. 418. Vegeu Fr. BLASS, Die attische Beredsamkeit I, pàg. 36. No és pas debades que Blass subtitula la seva monumental obra Des de Gòrgies fins a Lísies. El mateix fan autors moderns com ara Th. COLE, The Origins of Rhetoric in Ancient Greece, Baltimore 1991, pp. 71-74, i, d'una manera encara més notòria, C.G. THOMAS & E.K. WEBB, “From orality to rhetoric: an intellectual transformation”, in I. WORTHINGTON (ed.), Persuasion. Greek Rhetoric in Action, London & New York 1994, 3-25, pàg. 5. G.A. KENNEDY, A new History of Classical Rhetoric, Princeton 1994, pp. 17-18, formula el mateix tòpic, tot i reconèixer que el gran mèrit de Gòrgies va estar només el d'extremar un determinat tipus de dicció davant el gran auditori que era l'Atenes de l'època. Per al cas d'Antifont, el recurs a l'estada de Gòrgies es troba a J. MORRISON, “Antiphon”, in R.K. Sprague (ed.), The older Sophists, Columbia 1972, 108-111, pàg. 108. 52 El mateix Fr. BLASS, op. cit., pàg. 60, reconeix l'existència d'una tradició oratòria àtica; O. NAVARRE, Essai sur la rhétorique grecque avant Aristote, Paris 1900, pp. 102-109, proposa l'estil retòric de Sòfocles com a model de Gòrgies i de la prosa artística atenesa; E. DRERUP, “Theodoros von Byzanz”, Jahr.f.class.Phil. 27, 1902, 219-372, pp. 223-224, destaca l'aportació de Trasímac; E. NORDEN, Die antike Kunstsprosa. Vom VI. Jahrhundert bis in die Zeit der Renaissance I, Darmstadt 1974 (= Leipzig & Berlin 1909), pàg. 29, esmenta la Medea euripídica, datada amb seguretat el 431 a.C.; també limiten la tradcendència de la presència de Gòrgies W. ALY, “Formprobleme der frühen griechischen Prosa”, Philologus. Suppl. 21, Leipzig 1929, pp. 70 i 84, n. 91; J.H. FINLEY, “Euripides and Thucydides”, HSClPh 49, 1938, 23-68, i “The Origins of Thucydides' Style”, HSClPh 50, 1939, 35-84, esp. pàg. 80; F. ROMERO, “Tucídides en la historia de la prosa griega”, in G. MOROCHO GAYO (coord.), Estudios de 42 presència de Gòrgies a Atenes, creuen necessari tot un procés per a la conformació de la llengua de l'oratòria, en especial l'epidíctica, i insisteixen en la impossibilitat de que pogués produir-se ex impromptu el naixement del gènere per la simple arribada d'un presumpte πρῶτος εὑρετής, que tampoc no ho va estar de tots els recursos que en són característics 53. Molt abans de que Gòrgies arribés a Atenes, Heròdot mostra ja el coneixement de les tècniques per a administrar les qualitats de l'estil antitètic, segons que ho testimonia l'ús que en fa als discursos 54. Tampoc no va estar Gòrgies l'introductor de les figures de dicció, puix que el rètor Trasímac en feia un ús abundós 55. Si atenem, doncs, a aquesta interpretació, s'ha de rebutjar la cronologia relativa tardana suggerida per als discursos anteriors al 427 a.C., i s'obre el pas per a l'acceptació de la seva autenticitat. En consonància amb aquesta línia metodològica, els estudis de Moraux, Macleod i Romero, tots els quals prenen com a model la Retòrica a Alexandre, fan per explicar l'oratòria tucidídia en relació amb la situació del gènere a l'Atenes contemporània 56. Més recentment, però, Iglesias ha remarcat la forta relació de l’obra de Tucídides tant amb la Retòrica aristotèlica com amb la del Pseudo-Anaxímenes 57. Tanmateix, cap de totes dues orientacions no ens sembla correcta, en tant que comparans i comparandum no són equiparables en el temps. Quan Luschnat parla del caràcter arcaitzant de la Retòrica a Alexandre, i assenyala els textos tucididis com a exemple de l'antiguitat del model retòric proposat, només empra un discurs circular 58. prosa griega, León 1985, 123-139, pp. 128-131; A. LÓPEZ EIRE, “Literatura y vida pública: orígenes de la oratoria”, in A. LÓPEZ EIRE & C. SCHRADER, op. cit., 11-73, pp. 51-62, i en especial pp. 58, 59 i 62. 53 O. NAVARRE, Essai sur la rhétorique grecque avant Aristote, Paris 1900; J.H. FINLEY, op. cit., cf. n. 19); F. ROMERO, “Tucídides en la historia de la prosa griega”, in G. MOROCHO GAYO (coord.), Estudios de prosa griega, León 1985, 123-139, pp. 128-131; A. LÓPEZ EIRE, “Literatura y vida pública: orígenes de la oratoria”, in A. LÓPEZ EIRE & C. SCHRADER, op. cit., 11-73, pp. 51-62, y en especial pp. 58, 59 y 62. 54 E. NORDEN, Die antike Kunstsprosa. Vom VI. Jahrhundert bis in die Zeit der Renaissance I, Darmstadt 1974 (= Leipzig & Berlin 1909), pàg. 28; J. REDONDO, “Observacions sobre la riquesa estilística de les Històries d'Heròdot”, Itaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica 3, 1987, 37-46, pàg. 42. 55 Així ens ho transmet Ciceró, Orat. XII 39, XIII 40 i LII 175. El còmic Aristòfanes satiritza l'estil trasimaqueu a l'obra Els comensals, fr. 168 Kock. 56 P. MORAUX, “Thucydide et la rhétorique”, LEC 22, 1954, 3-23; C.W. MACLEOD, “Rhetoric and History. Thucydides VI 16-18”, QS 2, 1975, 39-65 (= Collected Essays, London 1983); F. ROMERO, “En torno a los promeios y epílogos de Tucídides”, in G. MOROCHO GAYO (coord.), Estudios de drama y retórica, León 1987, 155-168; “Tucídides VI 16 y la Retórica a Alejandro”, in C. CODOÑER et al. (edd.), Stephanion. Homenaje a M.C. Giner, Salamanca 1988, 149-153; “Sobre las arengas de Tucídides”, Minerva 4, 1990, 93-104; i “Tucídides I 124”, in J.A. LÓPEZ FÉREZ (ed.), Estudios actuales sobre textos griegos, Madrid 1991, 257-270. 57 J.C. IGLESIAS ZOIDO, op. cit., pp. 153-157; “Los discursos de Tucídides y la Retórica a Alejandro: el tratamiento de los temas deliberativos”, Anuario de Estudios Filológicos 20, 1997, 211220. 58 O. LUSCHNAT, “Thukydides”, RE Suppbd. XII, München 1970, col. 1148: Der ganz traditionelle Charakter der Rhetorik des Anaximenes erklärt wie es zu den starken Übereinstimmungen 43 Des de fa ja un segle s'ha posat en relació l'estil de Tucídides amb el de l'orador Antifont, tot recollint una notícia transmesa pels antics que feia l'un deixeble de l'altre 59. D'altres, en canvi, han seguit Hermògenes, segons el qual el mestre de Tucídides havia estat el sofista Antifont, i no pas l'orador 60. No ha faltat qui, com ara Danninger, ha assenyalat el caràcter recent de l'ús del principi de versemblança, que el mateix Tucídides no hauria conegut sinó cap a la fi de la seva vida 61. Tanmateix, sembla molt estrany que el nostre autor no conegués una sèrie de tècniques judicials ben afermades a la pràctica oratòria d'Antifont, del qual hauria estat deixeble, a parer tant de la crítica dels antics com del mateix testimoni palesat a les Històries. D'altra banda, l'anàlisi del text tucididi ja va dur Finley a suggerir que era, precisament, el principi de l'εἰκός el que informava tota la concepció de l'obra 62. Igualment, Gommel admet l'ús dels diferents εἰκότα no només per part de Tucídides, ans també per part d'Heròdot 63. zwischen den dort ausgesprochenen Empfehlungen und denm Verfahren in den Reden bei Thukydides gekommen ist (und umgekehrt kann Thukydides als Beweis für das Alter dieser Empfehlungen dienen). 59 Pel que fa als testimonis antics, arrenquen de Marcel.lí, Thucydidis Vita, text que probablement no remunta més enllà del segle cinquè d.C., però que estaria basat en l'obra de Dídim, crític del segle I d.C., cf. A. MOMIGLIANO, Lo sviluppo della biografia greca, Torí 1974), pàg. 89. Vegeu també J. LEHMANN, Thucydidem in orationibus suis uere habitas minus respicere demonstratur et genus dicendi, quo historicus in illis usus est, cum Antiphontis dictione comparatur, Putbus 1876, pàg. 19: Ex iis, quae et ex Thucydidis et ex Antiphontis orationibus attulimus, satis superque apparet, non pauca esse, in quibus utrius genus dicendi consentiat neque erraveris in hac similitudine coniciens multum valuisse apud Thucydidem auctoritatem Antiphontis. Neque est, cur miremur, discipulum libenter exemplum magistri tenui voluisse. Idèntica argumentació es llegeix a A. NIESCHKE, De Thucydide Antiphontis discipulo et Homeri imitatore, Münden 1885, pp. 27-28. Contra, D.H. Th. 24, on destaca, precisament, l’abandonament per part de Tucídides de l’estil oratori dels seus predecessors per tal d’abraçar, en canvi, els recursos desenvolupats per Gòrgies i els seus seguidors. 60 Així ho féu C. BURESCH, Consolationum historia critica, Leipzig 1886, pp. 86 ss. El passsatge d'Hermògenes és Herm. Frg. A 2. Vegeu al respecte J. REDONDO, Antifont de Ramnunt. Discursos I, Barcelona, Fundació Bernat Metge 2003, pàg. 63. 61 Cf. O. DANNINGER, “Über das εἰκός in den Reden des Thukydides”, WS 49, 1931, 12-31. 62 J. H. FINLEY, Thucydides, Cambridge 1947, pp. 46 ss. 63 J. GOMMEL, Rhetorisches Argumentieren bei Thukydides, Hildesheim 1966, pàg. 80: Nicht nur in den Reden, sondern in der gesamten Geschichtsdarstellung lässt sich die Bekannschaft des Geschichtsschreibers mit der Eikos-Argumentation erkennen. Ibid., n. 1, Gommel reconeix l'aparició d'aquesta tècnica a Heròdot, per bé que en grau molt més moderat. Val a dir també que J. GOMMEL, op. cit., pp. 39-40, indica com l'ús d'aquesta mena d'arguments no presenta un tractament unitari al llarg de les Històries de Tucídides. 44 II.- La tipologia dels discursos de les Històries. Ja des de la crítica antiga, la qüestió dels gèneres retòrics a les Històries ha estat objecte de debat i de controvèrsia. Si admetem novament com a punt de partença els assajos de Dionisi d'Halicarnàs, recordarem la seva insistència pel que fa a la homogeneïtat del discurs tucididi, superior inclús a la uniformitat d'estil de les seccions narratives 64. Ara bé, Marcel.lí ens fa a la Vida de Tucídides el següent comentari crític, que oferim en la seva integritat: Sobre la historiografia en el seu conjunt, alguns han gosat de manifestar que aquest gènere, la historiografia, no és pas del domini de la retòrica, ans del de la poètica. Que no és pas matèria de la poètica es fa evident pel fet que no està supeditat a cap dels metres. Però si algú ens replicava que la prosa no és pas, en la seva totalitat, matèria de la retòrica, com, per exemple, no ho són ni els escrits de Plató ni els de caràcter mèdic, afirmem que la historiografia està dividida en capítols i que remet al gènere de la retòrica; que, en general, tota obra historiogràfica mira cap al gènere forense -d'altres remeten al gènere epidíctic, tot al.legant que fa l'elogi dels qui a les guerres han estat els més destacats-, mentre que, d'una manera ben particular, Tucídides es subjecta a tots tres gèneres, al forense al llarg de tots els parlaments públics llevat del de platesos i tebans al llibre tercer, a l'epidíctic a l'Epitafi, i al judicial mitjançant el parlament de platesos i tebans, que més amunt hem separat de la resta 65. D'acord amb aquest criteri, el qualificatiu de ὁμοειδής no li escaurà a Tucídides. La classificació dels discursos continguts a les Històries tampoc no resulta senzilla als moderns, com tampoc no ho és la determinació exacta del seu nombre. El primer a parlar-ne va estar Blass, el qual va fixar el nombre en quaranta-un, acceptat més tard per Jebb 66. Aquests discursos pertanyen, en els termes definits per Marcel.lí, als tres gèneres retòrics, amb un abassegador domini del deliberatiu -trenta-vuit exemples, inclosos els diàlegs dels platesos amb Arquidam a II 71-74 i el dels melis amb els atenesos a V 84-114-, i només ocasionalment trobem mostres del gènere judicial -dues, organitzades en un doblet a III 53-67, corresponent a les intervencions de platesos i tebans- i de l'epidíctic -una de sola, l'Epitafi pronunciat per Pèricles-. Tanmateix, convé retenir el fet que Blass parla de dos gèneres diferents, els discursos pròpiament dits, eigentliche Reden, i els diàlegs, per bé que dels segons només en 64 διηγήσεσιν. 65 66 D.H. Pomp. 776: ὁμοειδὴς γὰρ οὗτος ἐν πᾶσι, κἀν ταῖς δημηγορίαις μᾶλλον ἢ ταῖς Marc. Thuc. Vit. 41-42. Fr. BLASS, op. cit. I, pp. 231-232. R.C. JEBB, Attic orators from Antiphon to Isaeos, Londres 1893. 45 tinguem, sempre segons Blass, dues mostres 67, la segona d'elles mera versió escurçada dels parlaments realment pronunciats. Val també a remarcar la irregular distribució dels discursos al llarg de l'obra, en quedar-ne a més a més exclòs, segons Blass, el llibre vuitè 68. Aquest estat de coses ha variat substancialment al nostre segle. Cornford va abordar la qüestió, tot oferint-ne una solució ben diferent, articulada al voltant de quatre tipus de parlament: els discursos veristes a càrrec de personatges secundaris, com ara el que pronuncia Arquídam a I 80-86; els discursos idealistes, ben exemplificats per l'Epitafi pronunciat per Pèricles a II 35-46; els discursos dramatitzats, com ara el dels corintis a I 68-71, o bé el discurs mitileneu de Cleó a III 37-40; i, finalment, els discursos emotius, poc veristes, com el que pronuncia Demòstenes a Esfactèria, a IV 10 69. Com és evident, la classificació de Cornford està pensada exclusivament des del punt de vista de la seva definició de les Històries com una obra que constantment opera mitjançant la dramatització dels esdeveniments narrats. Una opció metodològica del tot diferent és la de West, la tipologia del qual arrenca des del punt de vista de l'organització de l'obra, i comprén fins a tres tipus de discursos: a) els discursos dobles, que apareixen al llarg dels vuit llibres; b) discursos complementaris, que es deurien tan sols a les consideracions literàries de l'autor, per tal com no presentarien cap variació funcional ni formal respecte dels discursos dobles, puix que estan pronunciats per un altre orador i estan adreçats a un diferent auditori, però versen sobre el mateix tema 70; i c) els discursos paral.lels, tot entenent com a tals aquells que estan pronunciats pel mateix orador davant d'un auditori diferent, tot i versar sobre el mateix tema 71. Es tracta, doncs, d'una classificació logicista, en diríem potser pragmàtica, que atèn a les condicions en què es produeix el contacte entre orador i receptors. Tanmateix, per a la determinació de la llengua i l'estil dels discursos tucididis, que és el nostre objectiu, aquest assaig de caracterització tipològica no representa cap avantatge, per la qual cosa haurem de procedir ben altrament. Per a la configuració de dels discursos tucididis, West utilitza criteris molt més respectuosos amb l'estil de l'autor i amb les exigències de la filologia. Tucídides utilitza 67 Fr. BLASS, op. cit., pàg. 231. Els diàlegs en qüestió són el de melis i atenesos al llibre V, 84114, i el d'Arquídam i els platesos al llibre II, 71-74, que és, segons BLASS, op. cit., pp. 231-232, el corresponent a una versió escurçada. 68 Fr. BLASS, op. cit., ibid. 69 F. CORNFORD, op. cit., pp. 149-151. 70 W.C. WEST, op. cit., ibid., on en compta dos al llibre I, quatre al II, cap al III, dos al IV, al V i al VI, tres al VII i cap al VIII. 71 W.C. WEST, op. cit., pp. 6-7, on n'esmenta com a exemples I 90, 3 i 91, 4-7. 46 a determinats passatges la tècnica del discurs indirecte, el que West accepta al seu llistat, al costat dels discursos directes i sense cap diferenciació des del punt de vista metodològic 72. Si adoptem aquest punt de vista, el llibre vuitè estaria també disposat per a contenir parlaments, de forma que permetria de besllumar part del que hauria estat la feina compositiva per part de l'autor. Les seccions retòriques no haurien estat desenvolupades com a autèntics discursos, en esdevenir-se abans el decès de l'historiador. Tanmateix, se'ns apareix un altre problema, com és el del nombre d'aquests hipotètics futurs discursos, que sembla excessiu si ens atenem al conjunt de l'obra, com ho explica el quadre següent: I II 19 18 III 9 IV V 20 13 VI 17 VII VIII 9 37 El nombre de trenta-vuit discursos s'allunya del tot de la freqüència habitual a l'obra, tot i que aquesta varia també molt -entre nou i vint discursos, d'extensió també variable-. Si pensava Tucídides a reduir algunes seccions retòriques del llibre vuitè a mers passatges narratius, no sembla que ho poguem saber mai. En qualsevol cas, la recerca de West té no només el mèrit de donar a les Històries una dimensió més uniforme, ans, sobre tot, el d'acostar-nos millor a la realitat de la retòrica tucidídia. La tipologia emprada per West arrenca des del punt de vista de l'organització de l'obra, i comprén fins a tres tipus de discursos: a) els discursos dobles, que apareixen al llarg dels vuit llibres 73; b) discursos complementaris, que es deurien tan sols a les consideracions literàries de l'autor, per tal com no presentarien cap variació funcional ni formal respecte dels discursos dobles, puix que estan pronunciats per un altre orador i estan adreçats a un diferent auditori, però versen sobre el mateix tema; i c) els discursos paral.lels, tot entenent com a tals aquells que estan pronunciats pel mateix orador davant d'un auditori diferent, tot i versar sobre el mateix tema 74. Es tracta, doncs, d'una classificació logicista, en diríem potser pragmàtica, que atèn a les condicions en què es produeix el contacte entre orador i receptors. Tanmateix, per a la determinació de la llengua i l'estil dels discursos tucididis, que és el nostre objectiu, aquest assaig de caracterització tipològica no representa cap avantatge, per la qual cosa haurem de procedir ben altrament. 72 W.C. WEST, “The Speeches in Thucydides: A Description and Listing”, in Ph. STADTER (ed.), The Speeches in Thucydides, Chapel Hill 1973, 3-15, pàg. 4. 73 W.C. WEST, op. cit., pàg. 6, on en compta vuit al llibre I, un diàleg al II, quatre al III, set al IV, tres més un segon diàleg al V, catorze al VI, quatre al VII i quatre al VIII. 74 W.C. WEST, op. cit., pp. 6-7, on n'esmenta com a exemples I 90, 3 i 91, 4-7. 47 Aquesta posició crítica està lluny encara d'imposar el seu parer entre els crítics. Entre nosaltres, per exemple, Iglesias exigeix, per a la consideració d'un discurs com a tal, que estigui fonamentat en una argumentació conforme als models de la retòrica 75. Una altra qüestió per determinar és la de les arengues, que varen estar incloses per Blass i Jebb entre els discursos deliberatius. Ja hem indicat més amunt que Leimbach les exclou del llistat dels discursos, i que Hansen les considera també un mer recurs literari. Aquesta teoria no fa més que reprendre l'expressada fa molts anys per Burgess, segons el qual les arengues s'havien d'incloure dins el gènere epidíctic 76. També Iglesias ha observat com el tractament de les arengues per part de l'autor, pel que fa a la seva articulació dins el decurs de l'obra, les diferencia dels discursos forenses 77. Ara b;e, a un treball posterior fa una distinció entre les arengues que fan parer d'haver estat realment pronunciades i les que suggereixen una sencera creació literària: les primeres pertanyerien al gènere deliberatiu, mentre que les segones pertanyerien a l'epidíctic 78. 75 J.C. IGLESIAS ZOIDO, op. cit., pp. 159-162. Th.C. BURGESS, “Epideictic Literature”, SClPh 3, 1902, 212-214. 77 J.C. IGLESIAS ZOIDO, “Transiciones entre narración y discurso en la Historia de la Guerra del Peloponeso: la posición de las arengas”, Actas VIII CEEC II, Madrid 1994, 233-241. 78 J.C. IGLESIAS ZOIDO, “Las arengas de Tucídides y el problema de su adscripción a un género oratorio”, in M. LABIANO, A. LÓPEZ EIRE & A.M. SEOANE (edd.), Retórica, Política e Ideología: desde la Antigüedad hasta nuestros días I. Retórica clásica y Edad Media, Salamanca 1998, 65-69. 76 48 III.- L'antilogia com a discurs literari. Amb el terme ἀντιλογία la retòrica grega designava un discurs plural, on un mínim de dos interlocutors pronunciava de forma alternativa les respectives argumentacions. L'origen d'aquesta modalitat oratòria podria haver estat l'escola dels rètors -i, per tant, no estaríem gaire lluny dels sofistes-, però sembla més lògic situar-lo dins la pràctica mateixa del discurs judicial 79. Probablement, es tracta d'una fòrmula molt antiga, basada en la presentació de proves que han de fer totes dues parts enfrontades a un judici: testimonis, documents, refutacions, contrarefutacions, etc. Igualment, creiem que la pràctica a què al.ludim deu remuntar, sens dubte, a l'oratòria siciliana, puix que l'antilogia té uns forts lligams amb la teoria del principi de versemblança, τὸ εἰκός, que estableix la culpabilitat o la innocència de l'individu en funció de la lògica interna dels fets. És així com es podia fer la consideració de les raons, avantatges i inconvenients que haurien induït els implicats a actuar d'una manera o d'una altra. Dins d'un estudi força exhaustiu sobre el gènere, De Romilly subratlla des d'un principi la utilitat dels discursos antitètics com a estructura idònia per a mostrar les alternatives estratègiques -ideològiques més que no simplement militars- entre els diferents bàndols o al si de cadascun d'ells, fins al punt que Tucídides se'n serveix de manera sistemàtica 80. Els objectius no es limitarien al del mer lluïment literari, ans caldria comptar-hi també una tendència innata en l'autor envers aquesta mena de raonament lògic 81. Al conjunt de les Històries la utilització de l'antilogia es pot considerar, efectivament, com un dels elements que donen unitat a l'obra, puix que 79 L’adscripció de l’antilogia a un gènere concret no sembla fàcil: H.L. HUDSON-WILLIAMS, op. cit., pág. 165, remet l’antilogia a l’àmbit de l’epídeixi. C. SCHRADER, op. cit., pp. 114-115, en tractar dels discursos a la historiografía herodòtia els divideix en quatre gèneres, epidíctics, forenses o judiciales, antilògics i deliberatius, amb la qual cosa separa ialhora equipara l’antilogia als tres gèneres oratoris. Per la nostra banda, i encara que reconeixemel caire epidíctic de la llengua del debat entre atenesos i melis, creiem que l’orígen del gènere s’ha de cercar al discurs judicial. 80 J. DE ROMILLY, “Les discours antithétiques”, Historie et raison chez Thucydide, Paris 1967, 180-239, pàg. 180. 81 J. DE ROMILLY, op. cit., pp. 215-226. Més endavant (pàg. 238), De Romilly formula una clara funció de les antilogies dins la concepció historiogràfica de Tucídides, per tal de (...) sans quitter pour autant son habituelle objectivité, d'y introduire une analyse plus serrée, dont ses orateurs font les frais, mais dont son exposé tire une clarté accrue. D'altra banda, l'atractiu que per als grecs ha tingut sempre la consideració dels pros i els contres de qualsevol qüestió ha esdevingut un tòpic des de la publicació de l'obra de G.E.R. LLOYD, Polarity and Analogy, Cambridge 1966 (trad. esp. Madrid 1987). A la retòrica, en tant que concebuda com a ciència del debat polític, l'atenció a la refutació dels arguments del contrari ha estat determinant. Una opció consistia a trobar els principis de refutació que d'acord amb la versemblança presentessin la innocència o culpabilitat de l'individu, és a dir, els εἰκότα, com feren Còrax i Tísies; però l'opció, molt més subtil, de capgirar els raonaments de l'adversari, remunta també a l'escola siciliana, recollida més tard pel joni Protàgores, cf. Arist. Rh. 1402 a 16-28 i Pl. Phdr. 267 a i 273 e. 49 apareix de manera habitual 82. Desconeixem fins a quin punt la pràctica mateixa de les audicions posava en contacte Heròdot amb el context del debat i amb les formes mateixes de l’antilogia. Observa amb raó De Romilly que la tècnica de Tucídides és la mateixa que Antifont exhibeix a les Tetralogies 83. Entre les novetats metodològiques, l'estudiosa francesa assenyala com, allà on Antifont es mostra més natural en la presentació de les situacions -com correspon a qui s'ha d'adequar a la pràctica de l'oratòria judicial, per bé que es permeti certes llicències en el plans processal i legal-, Tucídides es complau a barrar el pas a qualsevulga sortida dialèctica de l'adversari, de forma que qui esta en l'ús de la paraula considera totes les opcions, reals o hipotètiques, del seu rival 84. Una altra particularitat de l'adaptació tucidídia de l'ἀντιλογία consisteix a utilitzar un mateix argument amb intencions diferents al si de cada discurs 85. Tanmateix, De Romilly nega que Tucídides faci res per proporcionar al lector una caracterització de les parts enfrontades 86. La integració d'aquest procediment retòric a les Històries devia arrossegar per força tot de recels cap a una forma tan sofisticada de presentar el debat ideològic i polític dels contendents. Una exposició tan brillant no era susceptible d'ésser admesa sense moltes reserves per part dels destinataris de l'obra, que tampoc no eren els oients d'una audició convocada a l'efecte. Tanmateix, si s'accepta que el diàleg dels melis 82 En són exemple, al llibre I, els discursos entre corcirencs i corintis i entre aquests darrers i Pèricles; al II, els discursos de Naupacte; al III, els que hi ha entre Cleó i Diòdot, i entre platesos i tebans; al V, entre atenesos i melis; al VI, entre Nícies i Alcibíades, entre Hermòcrates i Atenàgores i entre Hermòcrates i Eufem; i encara al VII, entre Nícies i els estrategs espartans, a més de sengles discursos indirectes a VII 36 (siracusans) i VII 47-48 (atenesos) que la crítica no sol tractar en comú. Pel que fa a l'absència de l'antilogia als llibres IV i VIII convé de recordar, amb L. Canfora, “Le demegorie e l'ottavo libro”, Tucidide continuato, Padova 1970, 239-240, en primer lloc, que la divisió en llibres no remunta a l'autor (pàg. 239), i que, per tant, no representa un criteri vàlid per tal d'establir diferències significatives entre les diverses seccions de l'obra; segonament, que segons Canfora Tucídides hauria evitat la inserció de discursos de personatges vius (pàg. 240). Encara sobre la unitat del llibre VIII, J.T. KIRBY, op. cit., pàg. 185, en diu: The modern book-division are artificial; what we today call Books VI and VII, together with the beginning of Book VIII, really form an indissoluble monolith of narrative. 83 J. DE ROMILLY, op. cit., pp. 186, on destaca que la tècnica és a Tucídides plus précise et subtile encore, 195 i 202; a la pàg. 195 en diu: (...) Si l'on considère n'importe quelle des antilogies (...) on constatera qu'à des degrés divers toutes présentent bien, dans la disposition, dans l'expression, dans le mode de l'argumentation, les mêmes traits (...) et que ces traits eux-mêmes les apparentent, souvent de façon étroite, aux tétralogies d'Antiphon. També l'art oratòria de Tucídides pertany a l' αὐστηρὰ λέξις, de forma que l'estil la fa semblar-se molt a les Tetralogies d'Antifont, cf. J. DE ROMILLY, op. cit., pàg. 232, on qualifica aquesta art d'arcaitzant. 84 J. DE ROMILLY, op. cit., pp. 196-197. 85 J. DE ROMILLY, op. cit., pp. 199-200. 86 J. DE ROMILLY, op. cit., pàg. 235: (...) Thucydide, en tant qu'historien, a-t-il pour tâche, non pas de nous livrer une réflexion sur les différents points de vue, mais de nous mettre dans les meilleurs conditions possibles pour en juger nous-mêmes objectivement 50 correspon a la darrera fase de la composició de l'obra, caldrà concloure que Tucídides hi veia una via profitosa, al pla literari com a l'historiogràfic, que obria una clara perspectiva de renovació del gènere. En aquest sentit, cal recordar que, segons Kirby, a la fase final de la composició de les Històries Tucídides va optar per la corresponsió més estreta dels blocs de discursos, que formen autèntiques seccions autònomes dins l'obra, alhora que connectades entre elles 87. Una de les particularitats dels discursos de les Històries consisteix en la seva heterogeneïtat, en el sentit que molt sovint Tucídides sembla contaminar gèneres i funcions oratoris diferents, com ho indica Moraux 88. Un exemple en seria el discurs de Cleó, l'inici i la conclusió del qual pertanyerien al gènere forense de caire dissuasorι, conegut com a ἀποτρεπτικόν 89, mentre que una àmplia secció central -Th. III 39, 1-40, 1- pertanyeria al gènere judicial d'acusació 90. 87 J.T. KIRBY, op. cit., pàg. 208: In Books VI and VII, Thucydides further develops the technique of grouping speeches by coordinating one set of speeches with another. 88 P. MORAUX, op. cit., pàg. 23. 89 Així ho recull el Pseudo-Anaxímenes, cf. RaA I 1. 90 P. MORAUX, op. cit., pàg. 8. 51 IV.- La formació retòrica de Tucídides i el seu deute amb la sofística. Resulta un tòpic l'afirmació que la retòrica tucidídia pertany de ple a la cultura sofística, com s'ha dit ja des de Nestle i Rittelmeyer 91. Així, el mateix Rittelmeyer ha indicat mostres de la influència d'Antifont i de Protàgores 92, i Weidauer i Reichenauer han evidenciat amb sengles monografies la importància del discurs mèdic sobre el concepte d'historiografia desenvolupat per Tucídides 93. D'altra banda, des de fa ja un segle s'ha posat en relació l'estil de Tucídides amb el de l'orador Antifont, tot recollint una notícia transmesa pels antics que feia l'un deixeble de l'altre 94. D'altres, en canvi, han seguit Hermògenes, segons el qual el mestre de Tucídides havia estat el sofista Antifont, i no pas l'orador 95. Sigui com sigui, no es pot posar en dubte la proximitat tant del pensament com de l'estil tucididis a les idees i les formes de la sofìstica. Pel que fa a un altre dels tòpics relatius a la formació del nostre historiador, els testimonis dels antics són unànims a l'hora d'acceptar el magisteri d'Antifont sobre Tucídides, per bé que l’època imperial es suscités la disputa sobre si n’havia estat un de sol, dedicat a l’oratòria, o si se n’havia de distingir un homònim dedicat a la sofística 96. Dins d'un marc més ampli, Així, Rittelmeyer ha indicat mostres de la influència d'Antifont i de Protàgores 97. Weidauer i Rechenauer han evidenciat amb sengles monografies la importància del discurs mèdic sobre el concepte d'historiografia desenvolupat per Tucídides 98. Al precedent capítol hem tractat de manera parcial, a 91 W. NESTLE, “Thukydides und die Sophistik”, Neue Jahrb. f. d. kl. Alt. 33, 1914, 649 ss. (= Griechische Studien, Stuttgart 1948, 321 ss.), i Vom Mythos zum Logos, 1940, pp. 369-371. F. RITTELMEYER, Thukydides und die Sophistik, Leipzig 1915, passim. Més recentment, D. TAGLIAFERRO, “La storiografia di Tucidide nella problematica dei sofisti”, RIL 92, 1951, 581 ss. 92 F. RITTELMEYER, op. cit., pp. 53 ss., 92 ss. i 138 ss. 93 K. WEIDAUER, Thukydides und die hippokratischen Schriften. Der Einfluss der Medizin auf Zielsetzung und Darstellungsweise des Geschichtswerks, Heidelberg 1954; G. Rechenauer, Thukydides und die hippokratische Medizin. Naturwissenschaftliche Methodik als Modell für Geschichtsschreibung, Hildesheim, Zürich & New York 1991. 94 Pel que fa als testimonis antics sobre el magisteri d’Antifont, els recull Marcel .lí, Thucydidis Vita 22-23, però no ens n’indica els fonts. També un fragment d’Aristòtil, Arist. frg. 137 Rose proporciona també la dada històrica que Tucídides va estar present durant el discurs de defensa d'Antifont rera el cop d'estat dels Quatre-Cents. Valuoses observacions sobre la imitació de la lexi d’Antifont per part de Tucídides es llegeixen a J. LEHMANN, op. cit., pp. 12-13 i 18; A. NIESCHKE, op. cit., pàg. 7, recorda com ja a l’Antiguitat no hi va haver unanimitat sobre el magisteri d’Antifont. 95 Així ho féu C. BURESCH, Consolationum historia critica, Leipzig 1886, pp. 86 ss. El passsatge d'Hermògenes és Herm. Id. I 6. 96 A l’època clàssica no es dóna, tanmateix, cap impuls analitic. Considerem també que Antifont és l'únic orador citat per Tucídides al llarg de tota l'obra, cf. H. ERBSE, “Über Antiphons Rede Über den Choreuten”, H 91, 1963, 17-35, pàg. 35, el que s’afegeix a les paraules amb què s’expressa per a acomiadar-lo de l’escena històrica atenesa, Th. VIII 68. 97 F. RITTELMEYER, op. cit., pp. 53 ss., 92 ss. i 138 ss. 98 K. WEIDAUER, Thukydides und die hippokratischen Schriften. Der Einfluss der Medizin auf Zielsetzung und Darstellungsweise des Geschichtswerks, Heidelberg 1954; G. RECHENAUER, Thukydides 52 partir tan sols de l’ús dels participis, la qüestió del deute de l’historiador envers l’orador. und die hippokratische Medizin. Naturwissenschaftliche Methodik als Modell für Geschichtsschreibung, Hildesheim, Zürich & New York 1991. 53 VI.- Anàlisi de textos. 1. Tucídides forense. III 37-48, discursos de Cleó i Diòdot. Els discursos de Cleó i Diòdot compten entre les seccions més estudiades de les Històries. Aquesta antilogia destaca, entre d'altres raons, pel fet que presenta per primer cop l'autèntica contrafigura de Pèricles, és a dir, el demagog Cleó. L'un i altre representen, més que probablement, els paradigmes del polític ideal -Pèricles- i del màxim perill per a la ciutat -Cleó. Sembla segur que Tucídides admirava Pèricles fins a l'extrem de fer-ne el seu exemple de bon governant. Des del punt de vista ideològic, les qualitats que la crítica moderna ha suggerit per a la figura històrica de Tucídides, el positivisme ètic i l'intel.lectualisme, coincideixen amb l'etopeia política de Pèricles, amb el qual el nostre historiador ha estat comparat 99. S'ha proposat que no només els plans estratègics de Pèricles, ans també el seu concepte mateix de polis, i el d'Atenes en concret, eren els de Tucídides, que s'hi hauria identificat plenament 100. En canvi, Cleó personifica no tan sols l'exemple de demagog mancat d'escrúpols i, el que és pitjor, d'un sentit de la ciutat, a despit del seu patriotisme i del seu valor personal; és que també hi trobem el probable enemic personal de Tucídides, com es desprén del tractament no gaire objectiu amb què es va ocupar dels fets d'Amfípolis 101. Si Pèricles constituïa el present i l'esperança d'una Atenes pacífica i puixant, gens caracteritzada per l'afavoriment de l'agressió, Cleó només podia arribar a una posició de preeminència dins els esdeveniments de la guerra 102 i, el que més és, rera la desaparició del gran estadista. L'altra figura del debat, Diòdot, ens arriba caracteritzada just de la forma inversa. Mai més no torna a aparèixer a l'obra, tot i la bona imatge que li depara Tucídides, i tampoc no en tenim dades historiogràfiques que permetin de reconèixer-hi una personalitat política dins l'Atenes de l'època 103. Diòdot encarna, però, una sèrie de valors democràtics que en fan digne representant de l'Atenes que Tucídides volia. Per 99 Cf. P. SHOREY, “On the Implicit Ethics and Psychology of Thucydides”, TAPhA 24, 1893, 66-88. Vegeu també J. DE ROMILLY, “L'optimisme de Thucydide et le jugement de l'historien sur Périclès”, REG 78, 1965, 371-373 i 557-575; G.F. BENDER, Der Begriff des Staatsmannes bei Thukydides, Würzburg 1938. 100 Per a l'estratègia de Pèricles, vegeu L. EDMUNDS, Chance and Intelligence in Thucydides, Cambridge, Mss., 1975, pp. 7 ss. 101 Sobre l'etopeia de Cleó, vegeu H.D. WESTLAKE, Individuals in Thucydides, Cambridge 1968, pp. 60 ss. M. BALADINI, “Considerazioni sulle fonti della storia di Cleone”, Historia 1958, 48 ss. A. G. WOODHEAD, “Thucydides' Portrait of Cleon”, Mn 13, 1960, 289 ss. Sobre el tractament de la campanya d'Amfípolis, vegeu A.B. WEST & B.D. MERITT, “Cleon's Amphipolitan Campaign and the Assessment List of 421”, AJPh 29, 1925, 59-69, i C. SCHNEIDER, Information und Absicht bei Thukydides. Untersuchung zur Motivation des Handelns, Göttingen 1974, 12 ss. 102 Cf. Th. V 16, 1, on llegim βίαιος διδάσκαλος ὁ πόλεμος. 103 J. CLASSEN & J. STEUP, Thukydides III, Berlin 1963, pàg. 81 sobre III 41: Über Diodots, dem Thukydides in der folgenden Rede ein schönes Denkmal gesetz hat, ist geschichtlich sonst nichts bekannt. 54 consegüent, l'oposició dels dos discursos que composen aquesta antilogia no es dóna només entre dos plantejaments polítics, sinó també entre dues figures antitètiques 104. Des del punt de vista retòric, Cleó mostra una evident familiaritat amb els recursos de la sofística, malgrat la seva actitud de magnificació dels privilegis de la força damunt la raó i el seu menyspreu per la cultura diem-ne humanística 105. Convé de recordar que el debat mitileneu es produeix el mateix any de l'arribada de l'ambaixada dels leontins, el 427 a.C., però amb alguns mesos d'anterioritat. El parlament de Cleó: trets distintius. La intervenció de Cleó destaca per un ús de recursos aparentment més sofisticats que el de Diòdot. Vegem-ne com a exemple tres construccions, ὡς ἐπὶ τὸ πλεῖον, ὡς amb valor consecutiu i ἐν ᾧ. 1) El sintagma ὡς ἐπὶ τὸ πλεῖον (III 37, 3). Ja és coneguda la predilecció de Tucídides pel sintagma modal ὡς ἐπὶ τὸ πολὺ, que apareix quatre cops al llarg de l'obra 106. Aquest sintagma és desconegut per a Heròdot, tot i que està present, en canvi, als tractats hipocràtics des del segle IV a.C., i per clara influència àtica 107. Al passatge present, ὡς ἐπὶ τὸ πλεῖον constitueix un hàpax força notable. Tampoc no ha de ser mera coincidència que es tracti d'un discurs, ni que ho sigui per boca de Cleó, i en les circumstàncies del cas. 2) La conjunció ὡς amb valor consecutiu (III 37, 5 i III 38, 4). 104 Vegeu al respecte A. Schäfer, De Cleonis oratione quae est in libro tertio Thucydidis, Göttingen 1865; L. BODIN, “Diodote contre Cléon: quelques aperçus sur la dialectique de Thucydide”, REA 2, 1940, 36-52; J. DE ROMILLY, Thucydide et l’impérialisme athénien, París 1947; H.G. SAAR, Die Reden von Kleon und Diodotus und ihre Stellung im Gesamtwerk des Thukydides, Hamburg 1953; P. MORAUX, “Thucydide et la rhétorique: essai sur la structure de deux discours (III 37-48)”, LEC 22, 1954, 3-23; D. EBENER, “Kleon und Diodotos: Zum Aufbau und zur Gedankeinführung eines Redepaares bei Thukydides (Th. III 37-48)”, WZ Luther Univ. 5, 1956, 1085-1160; R.P. WINNINGTON-INGRAM, “Cleon and Diodotos”, BICS 12, 1965, 70-82. 105 F.M. WASSERMANN, “Postpericlean Democracy in Action: The Mytilenean Debate”, TAPhA 87, 1956. 27 ss., pàg. 34; J. DE ROMILLY, “Fairness and Kindness in Thucydides”, Phoenix 1, 1974, 95 ss. 106 Th. I 12, 2; II 13, 3 -discurs indirecte-; V 107; i VI 46, 4 -narració que frega el caràcter de la notícia d'un prodigi-. 107 A. LÓPEZ EIRE, “Algunos aspectos de la lengua de los tratados hipocráticos más antiguos”, in J.A. LÓPEZ FÉREZ (ed.), Tratados Hipocráticos, Madrid 1992, 351-364, pp. 353-355, on esmenta com a exemples Hipp. Art. XIV 75, Aër. V 12 i VI 5 i 12; Epid. I 1, 6; 2, 7 i 10; 3, 18 i 23; Morb. Sacr. 5, 15. 55 A fins a dos passatges del present discurs registrem la introducció de dues oracions consecutives mitjançant ὡς, el que constitueix un jonisme clar per a Thumb 108 . En canvi, la distribució dels usos no tindria a veure segons Kühner i Gerth amb cap diferència dialectal, ans amb una de semántica, reflectida per la sintaxi mitjançant l’ús de conjuncions alternatives 109, el que no sembla la millor explicació ni des del punt vista de la sintaxi sincrónica, ni des del la diacrònica. A la llengua literària l’ús es correspondria amb la lexi d’Heròdot, la de Xenofont o la dels tràgics, mentre que Tucídides s’arrengleraria amb els oradors en fer servir només ὥστε 110, el que tanmateix no és cert. Més acuradament, Hermann recorda com l’ús de ὡς amb oracions consecutives es dóna a l’àrea jònia, i en concret a les illes meridionals de l’arxipélag de les Cíclades 111. Que se’n servís Xenofont no aticitza la construcció, ni de bon tros. A l’oratòria àtica i malgrat les opinions de Kühner i Gerth i de Rosenkranz , el tret es registra ja amb Antifont 112. A parer nostre, som aquí davant d’un dels jonismes de la prosa del ramnusi, curiosament present als discursos realment pronunciats i no pas a les Tetralogies, el que també s’ha de destacar per tal de no crear falses dicotomies 113. I tampoc no és cert que a Tucídides trobem un únic exemple, que per a Kühner i Gerth era el mateix que no haver-ne cap; ni que hi hagi només aquest, com estableix Rosenkranz 114. Al discurs de Cleó es registren dos exemples que tot seguit examinarem 115 . D’un aparent primer passatge Classen & Steup destaquen que es tracta d'un nou 108 A. THUMB & A. SCHERER, Handbuch der griechischen Dialekte II, Heidelberg 1932, pàg. 241. Contra, B. ROSENKRANZ, “Der lokale Grundton und die persönliche Eigenart in der Sprache des Thukydides und der älteren attischen Rednern”, IF 48, 1930, 127-175. pp. 165-166: In älterer Zeit wird man die ursprüngliche Identität von ὡς und ὥστε noch durchgefüllt haben, so daß in der Verwendung nichts auffälliges zu sehen ist; ebensowenig ist der Einfluß der Tragiker anzunehmen. 109 R. KÜHNER & B. GERTH, Ausführliche Grammatik der griechischen Sprache II-1, Hannover 1835, pàg. 563, atribueix la construcció de ὥστε amb indicatiu a la voluntat del parlant d’expressar una realitat derivada de la noció de causa i efecte, mentre que l’infinitiu quedaria reservat a l’expressió de conseqüències que podien ocórrer o no. 110 R. KÜHNER & B. GERTH, op. cit. II-2, pàg. 501: Der Gebrauch von ὡς = ὥστε ist fast nur auf die Verbindung mit dem Infinitiv beschränkt und auch in dieser Verbindung nur bei Herodot, Xenophon und den Tragikern häufiger, während Thukydides (ausgenommen 7. 34, 6 ναυμαχήσαντες ἀντίπαλα καὶ ὡς αὐτοὺς ἑκατέρους ἀξιοῦν νικᾶν) und die Redner nur ὥστε verwenden. 111 E. HERMANN, Die Nebensätze in den griechischen Dialektinschriften in Vergleich mit den Nebensätzen in der griechischen Literatur, Leipzig & Berlin 1912, pàg. 266: Konsekutiv steht ὡς mit Infinitiv inschriftlich in Herakleia und (?) Anaphe, ebenso bei Herodot, Hippokrates, Archilochos und Xenophon. Beide Infinitivkonstruktionen [sc. la final i la consecutiva] haben für jung zu gelten. 112 R. KÜHNER & B. GERTH, op. cit. II-2, pàg. 501 (vegeu la nota 110); B. ROSENKRANZ, op cit., pàg. 165. 113 Antipho I 28, V 63, cf. J. REDONDO, Antifont. Discursos II, Barcelona 2004, pàg. 44, n. 71: La construcció consecutiva amb ὡς i infinitiu és força innovadora en àtic des del punt de vista literari, degut a la influència tant de la poesia com de la prosa jònia. Des del punt de vista de la història de la llengua representa, però, un arcaisme. Antifont se'n serveix dues vegades, aquí i a Sobre l'assassinat d'Herodes § 63. Entre els tràgics, és Èsquil qui hi recorre amb més freqüència, cf. Pe. 458, Su. 945, Ag. 1188, etc. 114 B. ROSENKRANZ, op. cit,, pàg. 165. Aquest hàpax seria Th. VII 34, 6, un passatge narratiu. 115 Th. III 37, 5 i III 38, 4. 56 hàpax 116, i nosaltres com a tal el considerarem també, però per una raó diferent: aquí ὡς certament reemplaça ὥστε, però no pas en la seua funció de conjuncó consecutiva, ans com a partícula, un ús que esdevindrà relativament freqüent als textos retòrics del segle següent 117. D’un segon passatge, en realitat el primer cas que aquí ens interessa, subratllen en canvi Classen i Steup que l'oració consecutiva no s'ha d'entendre com a règim d'un verb exspectandi, σκοποῦντες, sinó d'un verb declaratiu 118: οἱ μὲν γὰρ τῶν τε νόμων σοφώτεροι βούλονται φαίνεσθαι τῶν τε αἰεὶ λεγομένων ἐς τὸ κοινὸν περιγίγνεσθαι, ὡς ἐν ἄλλοις μείζοσιν οὐκ ἂν δηλώσαντες τὴν γνώμην etc. Els uns volen no només aparèixer com a persones més llestes que les pròpies lleis, ans també sobreposar-se en tot moment als qui a cada ocasió s’adrecen al comú, de manera que no hagin de posar al descobert llurs intencions a altres ocasions de més alta volada 119. No hi ha dubte sobre el valor consecutiu de la conjunció ὡς, per bé que la construcció de la consecutiva exigiria un infinitiu que, si manteníem el participi δηλώσαντες com a tal, seria un verb copulatiu del tipus de τυγχάνειν, παρεῖναι, o el mateix φαίνεσθαι de l’oració principal. La complexitat sintàctica de la frase sencera denuncia l’elaboració pròpia de la lexi de l’oratòria. Vegem ara el segon exemple de la construcción d’oracions consecutives amb ὡς a aquest discurs de Cleó: ἡ δὲ πόλις ἐκ τῶν τοιῶνδε ἀγώνων τὰ μὲν ἆθλα ἑτέροις δίδωσιν, αὐτὴ δὲ τοὺς κινδύνους ἀναφέρει. αἴτιοι δ᾿ ὑμεῖς κακῶς ἀγωνοθετοῦντες, οἵτινες εἰώθατε θεαταὶ μὲν τῶν λόγων γίγνεσθαι, ἀκροαταὶ δὲ τῶν ἔργων, τὰ μὲν μέλλοντα ἔργα ἀπὸ τῶν εὖ εἰπόντων σκοποῦντες ὡς δυνατὰ γίγνεσθαι, τὰ δὲ πεπραγμένα ἤδη, οὐ τὸ δρασθὲν πιστότερον ὄψει λαβόντες ἢ τὸ ἀκουσθέν, ἀπὸ τῶν λόγῳ καλῶς ἐπιτιμησάντων· La ciutat atorga a d’altres persones els premis derivats d’uns certàmens talment importants, però ella mateixa en suporta els riscs. I en establir uns certàmens sobre bases deficients en sou responsables vosaltres, que esteu acostumats a esdevenir espectadors dels discursos, però simples oients de les accions, i que per les paraules dels bons oradors examineu en detall els esdeveniments futurs de manera que 116 J. CLASSEN & J. STEUP, op. cit. III, pàg. 67. J. Redondo, “Sprachlich-stilistische Bemerkungen zu den rhetorisierenden Schriften des Hippokratischen Corpus”, in R. Wittern & P. Pellegrin (edd), Hippokratische Medizin und antike Phlosophie, Hildesheim 1996, 343-370, pp. 346-349, per a l’ús a diversos tractats hipocràtics de la primera meitat del segle IV a.C. 118 J. CLASSEN & J. STEUP, op. cit., pàg. 70: ὡς δυνατὰ γίγνεσθαι ist, da zum zweiten Satzgliede nur σκοποῦντες, nicht σκοποῦντες ὡς δυνατὰ γίγνεσθαι ergänzt werden kann, mit εἰπόντων zu verbinden. 119 Th. III 37, 4. 117 57 esdevinguin possibles, i allò que ja ha estat dut a terme, en canvi, ho examineu per les reconvencions dels qui bellament les formulen de paraula, perquè no capteu per l’acció de la visió el fet amb més credibilitat que el que sentiu 120. L’objecció de Classen i Steup s’ha de rebutjar, d’antuvi perquè la funció sintàctica del sintagma ἀπὸ τῶν εὖ εἰπόντων no condiciona en absolut la construcció del participi σκοποῦντες, per la simple raó que εἰπόντων actua com a nom, més que no com a verb; segonament, el verb σκοπέω pertany a la categoria dels qui expressen intenció, propòsit, atès que conjuga les funcions del pensament i la decisió, aquesta darrera d’acord amb un valor pregnant, no pas propi de l’acció expressada, ans del resultat que se’n deriva. Podem assimila aquest verb, per bé que no completament, als anomenats verbs d’esforç 121. Per consegüent, la subordinada consecutiva s’adiu amb el que esperem com a règim d’aquest verb. Als efectes del que aquí ens interessa, constatem la validesa com a oracions consecutives d’ambdós exemples, tots dos registrats a una secció retòrica, la d’aquest discurs de Cleó. La manca d’informació sobre els usos sintàctics d’aquest orador ens impedeixen d’escatir si Tucídides estava reproduint un tret propi de la seua lexi. 3) La clàusula ἐν ᾧ amb valor de conjunció temporal (III 39, 2 i 3). Aquesta clàusula és desconeguda per a Homer, com ho recorda Rijksbaron 122. D'acord amb aquest mateix autor, cal distingir-lo de ἕως -puix que la major part d'autors els hi assignen el mateix valor semàntic- per dues raons: en primer lloc, mentre que ἕως observa una relació temporal d'estricta coincidència amb la seva oració principal, ἐν ᾧ no presenta aquesta restricció; segonament, ἕως expressa un procés del qual depèn l'acompliment del procés del seu verb principal, el que la fa adquirir uns valors 120 Th. III 38, 4. Vegeu com a exemple d’aquesta construcció X. Cyr. II 2, 26 καὶ μὴ μέντοι σκοπεῖτε ὅπως ἐκ τῶν πολιτῶν ἀντιπληρώσετε τὰς τάξεις, ἀλλ᾽ ὥσπερ ἵπποι οἳ ἂν ἄριστοι ὦσιν. Sobre l’estatus de σκοπέω com averb d’esforç i susceptible, per tant, de regir una oració subordinada modal-consecutiva, vegeu M.D. JIMÉNEZ LÓPEZ, “ὅπως tras verbos de intención o esfuerzo en ático clásico”, Habis 25, 1994, 431-449. 122 A. RIJKSBARON, Temporal & Causal Conjunctions in Ancient Greek. With special Reference to the use of ἐπεί and ὡς in Herodotus, Amsterdam 1976, pàg. 139. Val a esmentar que no se n'ocupen ni A. FUCHS, Die Temporalsätze mit den Konjunktionen 'bis' und 'solange als', Würzburg 1902, ni E. HERMANN, Die Nebensätze in den griechischen Dialektinschriften in Vergleich mit den Nebensätzen in der griechischen Literatur, Leipzig & Berlin 1912, cf. P. MONTEIL, La phrase relative en grec ancien, Paris 1963. 121 58 semàntics que acabaran per integrar-la dins les oracions condicionals 123. En canvi, ἐν ᾧ presenta un caràcter resumptiu, per tal com el contingut d'aquestes oracions és sempre conegut pel receptor. Sempre segons Rijksbaron 124, ἐν ᾧ falta a Aristòfanes, Sòfocles, Eurípides i Lísies, mentre que es troba a Xenofont 125. Nega també la seva aparició a les Històries de Tucídides, on només figuraria com a locative relative group: in which 126. L'ús per part de Cleó pot semblar dubtós a III 39, 2, on té un valor semàntic ample, temporal-causal, difuminat dins el conjunt de matisos que pot expressar la funció relativa. No es pot objectar, en canvi, el valor temporal de III 39, 3, que alhora reforça l'anàlisi del passatge precedent. Classen i Steup no s'estan de fer-hi un interessant comentari 127. Un altre ús als discursos es registra al parlament dels corintis, a I 39, 3, i amb un innegable valor temporal també: οὓς χρῆν, ὅτε ἀσφαλέστατοι ἦσαν, τότε προσιέναι, καὶ μὴ ἐν ᾧ ἡμεῖς μὲν ἠδικήμεθα, οὗτοι δὲ κινδυνεύουσι, μηδ᾽ ἐν ᾧ ὑμεῖς τῆς τε δυνάμεως αὐτῶν τότε οὐ μεταλαβόντες τῆς ὠφελίας νῦν μεταδώσετε καὶ τῶν ἁμαρτημάτων ἀπογενόμενοι τῆς ἀφ᾽ ἡμῶν αἰτίας τὸ ἴσον ἕξετε, πάλαι δὲ κοινώσαντας τὴν δύναμιν κοινὰ καὶ τὰ ἀποβαίνοντα ἔχειν. Els exemples, però, sovintegen als discursos (II 11, 6, p.e.). Després de revisats aquests tres punts, convé d'examinar alguns trets més. En primer lloc, l'ús del participi concertat, que ateny els vuitanta-vuit exemples, un nombre molt elevat, i que mereix un comentari específic que farem tot seguit. Cal esmentar també la substantivació de l'infinitiu, de la qual tenim sis exemples (III 38, 1; 38, 2 (bis); 40, 3 (bis); i 40, 7), i l'ús de partícules, de les quals registrem fins a set tipus diferents (οὖν, μὲν οὖν, γάρ, καίτοι, οὔκουν, μὲν γάρ i δὴ καί). Hi destaquen els usos de καίτοι, que a totes les Històries es registra prou sovint, vint-i-quatre cops 128, i 123 A. RIJKSBARON, op. cit., pp. 140-142. Sobre aquest darrer extrem, cf. C.C. WOOTEN, “The Conditional Nature of ἕως-Clauses in Attic Prose of the Fifth and Fourth centuries”, Glotta 53, 1975, 217-222. 124 A. RIJKSBARON, op. cit., pàg. 144. 125 X. An. II 2, 15 i IV 2, 19; Cyr. II 1, 20 i III 2, 3. 126 A. RIJKSBARON, op. cit., ibid. 127 J. CLASSEN & J. STEUP, op. cit., pàg. 66: ἐν ᾧ hebt hier schärfer als gewöhnlich (...) den bestimmten Moment hervor, wo nur die Hoffnung, die Athener in ihrer durch Krieg und Krankheit (...) herbeigeführten Bedrängnis zu besiegen, keine Rücksicht auf Recht oder Unrecht (...), zum Handeln trieb. 128 Th. I 10, 37. 40, 69 i 86; II 39, 60 i 64; III 39, 56 (bis), 58, 62 i 63; IV 18, 60, 61 i 85; V 105; VI 9, 11 i 80; VII 77; i VIII 72. Tots els passatges pertanyen a discursos amb només dues excepcions que comentarem més endavant, i ben interessants ambdues: I 10 i VIII 72. 59 d'οὔκουν, que apareix dotze cops 129. Com a mostra del to retòric adoptat per Cleó, observem que mai no utilitza el genitiu absolut, cuya profusión lastra y afea la fluidez del texto, segons que ja hem dit a un altre lloc 130. L'ús del participi concertat sembla ben definitori, per ell sol, de la dicció de Cleó. Efectivament, hi hem registrat fins a vuitanta-vuit exemples, un nombre elevadíssim 131. Les oracions subordinades no són especialment abundoses: n'hi ha trenta-cinc, disset de les quals són de relatiu, dues completives i quinze adverbials, pertanyents a quatre tipus diferents 132. Pel que fa a l'oració nominal pura, n'hem registrat vuit exemples (III 37, 3 (bis); 38, 2, 3, 4 i 5; i 40 3 i 6), el que representa una freqüència molt alta. D'altres construccions interessen també el nostre estudi. Així, el te emfàtic, que no guarda cap corresponsió ni té, molt sovint, un ús connectiu, apareix fins a tres cops 133, un percentatge molt notable per a aquest tret, de caire poètic; en canvi, l'estil καί, que es relaciona amb un estil col.loquial, es registra d'altres tres vegades 134. Veurem, com a colofó, una altra construcció sintàctica determinant de l'estil oratori, però ara barrejada amb un tòpic, el que nosaltres hem anomenat θαυμάζωτόπος. Es tracta d'una construcció on aquest verb presenta un doble règim, amb un partitiu que indica la persona objecte de l'estupor de l'orador, i amb un acusatiu o, dins el desenvolupament del tòpic, una oració completiva, que indiquen el fet objecte d'aquesta estupefacció; variants d'aquest esquema ho són l'acusatiu per al complement de persona, o l'instrumental de causa, o l'oració condicional. En tenim exemples a Heròdot, però encara sense aprofitar el seu valor retòric, puix que corresponen més aviat a narracions 135. En canvi, la construcció ens apareix ja amb el seu ús retòric a Antifont i a Lísies 136. També en fa un ample ús Demòstenes, i es registra també a 129 Th. I 10; II 11 i 43; III 40, 46 i 113; IV 86; V 30 i 107; VII 48; i VIII 48 i 78. Amb l'excepció, novament, d'I 10, tots els passatges s'encabeixen dins de blocs retòrics: III 113 reflecteix un breu intecanvi d'intervencions a manera de diàleg, mentre que V 30, VIII 48 i VIII 78 corresponen a sengles discursos indirectes, per bé que el darrer cas sigui molt breu. 130 J. REDONDO, “Niveles retóricos en el Corpus Hippocraticum”, in J.A. LÓPEZ FÉREZ (ed.), op. cit., 409-419, pàg. 415. 131 Al paràgraf 37 registrem dotze exemples; al paràgraf 38, vint-i-sis; al paràgraf 39 se'n registren vint-i-set exemples; al paràgraf 40, finalment, en comptem vint-i-tres exemples. 132 Condicionals en són quatre; cinc, temporals, dues, causals; i la restant, final. 133 Th. III 39,2; 39, 3; i 40, 4. 134 Th. III 37, 4; 39, 5; i 39, 6. 135 Hdt. I 155, 2 (parlament); IV 30, 1 i 42, 1; VII 125; i VIII 8, 2 (narració). 136 Antipho I 5 i 28 i IV b 1; Lísies III 44, XII 34, 41 i 86, XIII 49, XIV 46, XXV 1, 30 i 32 i XXXIII 7. 60 Èsquines i Licurg, entre d'altres 137. Tucídides utilitza aquest tòpic en quatre ocasions La presència al parlament de Cleó s’ha d’entendre com una nova concessió a la dicció retòrica, en què l’orador apareix com a summament versat. 138. El parlament de Diòdot: trets distintius. Tot i que de Diòdot tampoc no posseïm, com dèiem més amunt, cap referència històrica que ens permetés de conèixer la seva formació intel.lectual i la seva ideologia, val a destacar també el refinament amb què s'expressa segons que ens el presenta Tucídides. Ara bé, no fa la mateixa impressió de retòrica especiosa i feixuga, aclaparadora, que registràvem a Cleó. Ben al contari, aquí llegim un text força més entenidor, i per això mateix d'aparença més versemblant i persuasiva. Així, els infinitius substantivats falten per complet a aquest parlament, que en canvi sí que registra l'ús del genitiu absolut fins a quatre vegades (III 42, 3; 45, 3; 45, 7; i 47, 3). Hi ha una clara similitud amb la intervenció de Cleó en d'altres aspectes, com ara l'ús de les partícules i el de l'oració nominal pura. Pel que fa a les partícules, se'n registren cinc tipus diferents (μὲν γάρ, γάρ, οὖν, τοίνυν i οὔκουν). Ara bé, si parem compte en el fet que toivnun apareix tan sols cinc vegades al llarg de tota l'obra 139, tornarem a notar la subtilitat amb què Tucídides adorna el parlament de Diòdot amb elements retòrics força significatius. L'oració nominal pura es registra set cops (III 40, 3; 43, 3; 44, 1; 45, 3 i 7; 46, 3; i 48, 2). Hi ha una clara característica de la dicció de Diòdot que l'oposa a la de Cleó: una més gran capacitat de selecció dels recursos retòrics, el que es tradueix en una més gran varietat i, al mateix temps, una qualitat literària més reeixida. Per exemple, el nombre total de participis concertats és de setanta-sis 140, la qual cosa representa una freqüència molt similar a la de la intervenció de Cleó. Ara bé, fa la impressió que Diòdot recorre molt menys a aquest element sintàctico-estilístic, perquè la varietat sintàctica l'afavoreix: Diòdot utilitza fins a quaranta-quatre oracions subordinades; 137 Dem. XVI 14, XVIII 159, XXIV 66 i 111, XXVI 22, XXXVI 28 i 45, XXXVII 44, XLI 14, XLIX 53, LI 2 i 11, LIX 118, Proem. II 2 i XIV 1; Lyc. 135, frg. 11 ed. Burtt. També es registra a Ps.And. IV 13, i a Flavi Josef, AJ I 198 i 501. 138 Th. I 138, 1; III 38, 1; IV 85, 3; i VI 36, 1. Només el primer passatge no correspon a un discurs, però ens ofereix la reacció del rei persa Artaxerxes a la carta de Temístocles, el que l'assimila a la resta de casos. 139 Th. III 45; V 87, 89 i 105; i VIII 53 (parlament breu inserit dins la narració). 140 Al paràgraf 42 en registrem dinou exemples; al 43, nou; al 44, sis; al 45, setze; al 46, quinze; al 47, set; i al 48, quatre. 61 dotze en són de relatiu, un percentatge poc més baix que el de Cleó; dues en són completives, nombre gairebé equivalent al de Cleó; en canvi, les subordinades adverbials pugen a un total de trenta, el que duplica el nombre de Cleó, i a més a més es divideixen en sis tipus diferents 141. De la combinació d'aquests dos usos sintàctics, el participi concertat i la subordinada adverbial, es segueix la superior qualitat del discurs de Diòdot, que incorre menys en la reiteració i es fa més suggestiu per l'oient. Diòdot no defugeix l'ús de recursos oratoris brillants, manllevats a l'epídeixi, com a III 45, 4, cf. Antipho IV γ 2, amb la mateixa estructura ternària, pròpìa d'una prosa molt sofisticada i elegant. Tanmateix, només un cop fa servir el τε emfàtic 142, i també és hàpax l'estil καί 143. Finalment, volíem indicar algunes particularitats sintàctiques d'aquest discurs. En primer lloc, l'ús de la negació μή en comptes d'οὐ, que Diòdot registra en dues ocasions 144. Segonament, la construcció ἑκάστη τις 145, amb un reforç del pronom distributiu que resulta del tot inusual en grec clàssic i fins i tot a la koiné. 2. Tucídides judicial. III 53-59, discursos de platesos i tebans. Aquest debat, també organitzat dins l'esquema de l'antilogia, constitueix l'únic exemple clar de discurs judicial a les Històries. Se n'ha posat en relleu la relació amb la tragèdia 146. Pel que fa a la caracterització d'ambdós discursos, el dels platesos fa semblant de mostrar l'aplicació d'una tècnica oratòria més complexa. El dels tebans destaca, en canvi, per una certa contenció pel que fa a l'ús dels recursos retòrics. Les dades lingüístiques ens poden subministrar alguna informació ben valuosa respecte de cadascun dels discursos. Si atenem al nombre d'abstractes, al dels platesos se'n compten fins a 93, un nombre força elevat, que no desmereix gaire del que havíem observat al debat mitileneu. El discurs dels tebans mostra certes afinitats amb la retòrica desplegada pels espartans al llarg de les Històries. Ocupa, però, una posició intermèdia respecte d'aquests discursos espartans. Així, per exemple, els abstractes sovintegen 141 Divuit d'aquestes oracions són condicionals; temporals i finals, quatre cada tipus; consecutives, dues; modal i concessiva són hàpax. 142 Th. III 42, 2. 143 Th. III 45, 1. 144 Th. III 46, 4 i 47, 5. 145 Th. III 45, 4. 146 J.C. HOGAN, “Thucydides 3. 52-58 and Euripides' Hecuba”, Phoenix 26, 1972, 241 ss. 62 també, però arriben al nombre de 73, inferior al registrat al discurs precedent. D'altra banda, a la intervenció dels platesos destaca l'ús de determinats poetismes, com ara πειθώ, a III 53, 4, hàpax absolut a les Històries, o ὁμοβωμίους, a III 59, 2. Però també al parlament dels tebans registrem usos d'interès; així, a III 62, 3 trobem el compost ἰσόνομον. Els compostos en *ἰσο- provenen del llenguatge de la poesia, i el seu ús a la prosa caracteritza el gènere epidíctic, fora del qual trobaran acomodació, ja a l'època postclàssica, dins l'estil cientifista. A Tucídides no abunden aquestes formacions, de les quals trobem fins a set formes, amb deu registres 147. Segons Hornblower, el discurs dels platesos presenta una organització molt tradicional, més encara si ens atenem a la pròpia pràctica tucidídia 148. En canvi, el discurs dels tebans estaria caracteritzat per una elaboració menys adreçada a l'estímul de les emocions dels membres del tribunal, sinó per una més cuidada planificació de la disposició dels arguments 149. Aquesta és una dada fonamental per a la correcta anàlisi de l'antilogia, i quecompartim plenament amb Hornblower. Segons aquest estudiós els dos discursos compartirien dos trets també dignes d'observació: una gran llibertat en l'ús de temps i modes, originada per la voluntat de revisar els esdeveniments presents a partir de la història passada i de la que se'n podria derivar, aspecte aquest en què estaríem bàsicament d'acord; i la pertanyença al gènere forense, no en cap cas al judicial, qüestió aquesta que haurem de revisar molt a fons 150. El problema de l'adscripció dels diferents discursos a un gènere retòric precís constitueix un dels nostres objectius. El debat platenc, segons Marcel.lí, pertanyia, recordem-ho, al gènere judicial 151, valoració a què nosaltres ens adherim. Un primer indici en aquest sentit ja ens vé suggerit per Hornblower, per al qual, de fet, ha passat desapercebuda la funció retòrica del que ell anomena, molt vagament, the elaborate appeal to tombs and ancestors 152. Que aquesta retòrica basada en els recursos emotius 147 Th. I 6, 4 ἰσοδίαιτοι; I 141, 6; III 11, 4 i III 79, 3 ἰσόψεφον; II 39, 1 i IV 94, 1 ἰσοπαλεῖς; III 21, 3 ἰσοπλατεῖς; III 62, 3 ἰσόνομον; VI 34, 7 ἰσοκίνδυνοι; i VI 37, 1 ἰσοπληθεῖς. Els passatges I 6, 4 -de l'arqueologia-; III 21, 3; III 79, 3; IV 94, 1 i VI 37, 1 corresponen a seccions narratives. 148 S. HORNBLOWER, A Commentary on Thucydides I, Oxford 19972, pàg. 445. 149 S. HORNBLOWER, op. cit., pàg. 444. S. HORNBLOWER, op. cit., pàg. 446. 151 Marcel. Thuc. Vita 42. 152 S. HORNBLOWER, op. cit., pàg. 445. Per a aquesta mena de requeriments dins l'oratòria judicial dels primers oradors, vegeu el nostre “Retórica y política en los discursos de Antifonte”, in J.M. LABIANO ILUNDAIN, A. LÓPEZ EIRE & A. SEOANE PARDO (edd.), Retórica, Política e Ideología desde la Antigüedad hasta nuestros días I, Salamanca 1998, 165-169, pàg. 169: Como consecuencia de esta atención a las normas consuetudinarias propias del derecho familiar y tribal, basado en los vínculos de sangre que proporcionan identidad y cohesión a los clanes, fratrías y demos, pero no a la polis, Antifonte se rige por unos motivos ideológicos claramente conservadores: así, la inocencia de un acusado queda acreditada por el ascendiente de los méritos contraídos por su linaje (V § 77-78); o bien 150 63 no era agradosa a Tucídides, ens ho confirma el testimoni d'Antifont. No és cert, com defensaven Delaunois, Due i Goebel, que el mestre de Tucídides no estigués interessat en aquesta mena de recursos oratoris. Delaunois, certament, va fer per demostrar que Antifont pertanyia a una generació d'oradors encotillats per la doble influència de la sofística i del dret, incapaços de formular els seus arguments amb un caire pragmàtic, amb vistes a guanyar el favor dels membres del tribunal 153. Tanmateix, el nostre autor es mostra molt atent a la descripció d'estats d'ànim, el que evidencia el seu interès per la creació d'emocions i desmenteix, per tant, aquesta interpretació 154. La diferència establerta entre, posem per cas, Antifont i Lísies, rau en el grau d'aplicació d'aquestes tècniques, bàsiques per a l'argumentació lisiana, però només ancil.lars, secundàries, per al ramnusi. Ara bé, per al discurs que ara ens ocupa, el dels platesos, queda clar, en primer lloc, que Tucídides, tot i la seva preferència, com Antifont, per expedients retòrics de caire més tècnic, savia fer-ne ús quan l'interessava; i després, que els recursos adreçats a la generació d'emocions són propis de l'oratòria judicial. La presència de certes estructures pròpies del discurs judicial situen també aquesta antilogia dins de l'àmbit que li escau, en funció de l'ocasió. Així, el proemi de la intervenció dels platesos s'obre amb el tòpic de la indefensió de qui es veu abocat a un litigi sense entendre-s'hi gaire; ara bé, se'n fa un ús molt precís, car l'orador afirma que prefereix córrer el risc d'errar en prendre la paraula, abans que romandre en silenci i a la mercè dels arguments dels altres (III 53, 3). Aquest tòpic precís el trobem al discurs Sobre l'assassinat d'Herodes d'Antifont: 1 ἐβουλόμην μέν, ὦ ἄνδρες, τὴν δύναμιν τοῦ λέγειν καὶ τὴν ἐμπειρίαν τῶν πραγμάτων ἐξ ἴσου μοι καθεστάναι τῇ τε συμφορᾷ καὶ τοῖς κακοῖς τοῖς γεγενημένοις· νῦν δὲ τοῦ μὲν πεπείραμαι πέρᾳ τοῦ προσήκοντος, τοῦ δὲ ἐνδεής εἰμι μᾶλλον τοῦ συμφέροντος. 2 οὗ μὲν γάρ με ἔδει κακοπαθεῖν τῷ σώματι μετὰ τῆς αἰτίας τῆς οὐ προσηκούσης, ἐνταυθοῖ οὐδέν με ὠφέλησεν ἡ ἐμπειρία· οὗ δέ με δεῖ σωθῆναι μετὰ τῆς ἀληθείας εἰπόντα τὰ γενόμενα, ἐν τούτῳ με βλάπτει ἡ τοῦ λέγειν ἀδυνασία. 3 πολλοὶ μὲν γὰρ ἤδη τῶν οὐ δυναμένων λέγειν, ἄπιστοι γενόμενοι τοῖς ἀληθέσιν, αὐτοῖς τούτοις ἀπώλοντο, οὐ δυνάμενοι δηλῶσαι αὐτά· πολλοὶ δὲ τῶν λέγειν δυναμένων πιστοὶ se acude al testimonio de piedad -o impiedad- de los familiares de un difunto (I § 3-6 y29-31, VI § 7-9 y 33-34). El mateix es pot aplicar a And. I 141-143. 153 M. DELAUNOIS, Le plan rhétorique dans l'éloquence grecque d'Homère à Démosthène, Brussel.les 1959, pàg. 31. La idea apareix amb anterioritat a R.J. Bonner, op. cit., pàg. 233: Els logògrafs arcaics varen atorgar una escassa atenció a la descripció de personatges. 154 Vegeu al respecte la citació del Pseudo-Plutarc, Vida d’Antifont I 8: En els seus discursos és precís, convincent, destre en la inventiva, enginyós en les situacions difícils, esforçat a donar raó del que és inextricable, i, endemés, persona que adreça els seus arguments envers les lleis i envers els sentiments tenint com a fita, per damunt de tot, el més escaient (trad. J. REDONDO, Antifont de Ramnunt. Discursos I, Barcelona, Fundació Bernat Metge 2003, pàg. 89). 64 γενόμενοι τῷ ψεύδεσθαι, τούτῳ ἐσώθησαν, διότι ἐψεύσαντο. ἀνάγκη οὖν, ὅταν τις ἄπειρος ᾖ τοῦ ἀγωνίζεσθαι, ἐπὶ τοῖς τῶν κατηγόρων λόγοις εἶναι μᾶλλον ἢ ἐπ᾽ αὐτοῖς τοῖς ἔργοις καὶ τῇ ἀληθείᾳ τῶν πραγμάτων. 4 ἐγὼ οὖν, ὦ ἄνδρες, αἰτήσομαι ὑμᾶς, οὐχ ἅπερ οἱ πολλοὶ τῶν ἀγωνιζομένων ἀκροᾶσθαι σφῶν αὐτῶν αἰτοῦνται, σφίσι μὲν αὐτοῖς ἀπιστοῦντες, ὑμῶν δὲ προκατεγνωκότες ἄδικόν τι, εἰκὸς γὰρ ἐν ἀνδράσι γε ἀγαθοῖς καὶ ἄνευ τῆς αἰτήσεως τὴν ἀκρόασιν ὑπάρχειν τοῖς φεύγουσιν, οὗπερ καὶ οἱ διώκοντες ἔτυχον ἄνευ αἰτήσεως· 5 τάδε δὲ δέομαι ὑμῶν, τοῦτο μὲν ἐάν τι τῇ γλώσσῃ ἁμάρτω, συγγνώμην ἔχειν μοι, καὶ ἡγεῖσθαι ἀπειρίᾳ αὐτὸ μᾶλλον ἢ ἀδικίᾳ ἡμαρτῆσθαι, τοῦτο δὲ ἐάν τι ὀρθῶς εἴπω, ἀληθείᾳ μᾶλλον ἢ δεινότητι εἰρῆσθαι. οὐ γὰρ δίκαιον οὔτ᾽ ἔργῳ ἁμαρτόντα διὰ ῥήματα σωθῆναι, οὔτ᾽ ἔργῳ ὀρθῶς πράξαντα διὰ ῥήματα ἀπολέσθαι· τὸ μὲν γὰρ ῥῆμα τῆς γλώσσης ἁμάρτημά ἐστι, τὸ δ᾽ ἔργον τῆς γνώμης. 6 ἀνάγκη δὲ κινδυνεύοντα περὶ αὑτῷ καί πού τι καὶ ἐξαμαρτεῖν. οὐ γὰρ μόνον τῶν λεγομένων ἀνάγκη ἐνθυμεῖσθαι, ἀλλὰ καὶ τῶν ἐσομένων· ἅπαντα γὰρ τὰ ἐν ἀδήλῳ ἔτ᾽ ὄντα ἐπὶ τῇ τύχῃ μᾶλλον ἀνάκειται ἢ τῇ προνοίᾳ. ταῦτ᾽ οὖν ἔκπληξιν πολλὴν παρέχειν ἀνάγκη ἐστὶ τῷ κινδυνεύοντι. 7 ὁρῶ γὰρ ἔγωγε καὶ τοὺς πάνυ ἐμπείρους τοῦ ἀγωνίζεσθαι πολλῷ χεῖρον ἑαυτῶν λέγοντας, ὅταν ἔν τινι κινδύνῳ ὦσιν· ὅταν δ᾽ ἄνευ κινδύνων τι διαπράσσωνται, μᾶλλον ὀρθουμένους. ἡ μὲν οὖν αἴτησις, ὦ ἄνδρες, καὶ νομίμως καὶ ὁσίως ἔχουσα, καὶ ἐν τῷ ὑμετέρῳ δικαίῳ οὐχ ἧσσον ἢ ἐν τῷ ἐμῷ: περὶ δὲ τῶν κατηγορημένων ἀπολογήσομαι καθ᾽ ἕκαστον. 1 Jo, ciutadans, hauria volgut que la meva capacitat per a parlar, així com la meva experiència en els afers legals, haguessin estat comparables a la desgràcia que pateixo i als desastres ocorreguts. Ara, però, no tan sols acabo d'experimentar aquests darrers més enllà del que és convenient, sinó que també estic més mancat d’aquelles del que fóra necessari. 2 Certament, quan calia que jo patís penalitats en la meva pròpia carn, a conseqüència d'una responsabilitat que no em pertocava, no em va ajudar gens cap mena d’experiència; en canvi, on cal que em salvi tot explicant el que s’ha esdevingut amb l'ajuda de la veritat, aquí em perjudica la meva malaptesa per a parlar. 3 Car, d'una banda, molts dels qui no són capaços de parlar en públic, en haver-se tornat indignes de crèdit quant als fets verídics, ja periren a causa d'aquests mateixos fets, perquè no podien demostrar-los. En canvi, molts altres, dotats per a parlar, que van fer-se dignes de credibilitat en mentir, se salvaren gràcies a això, perquè mentiren. Per tant, en la mesura que hom sigui inexpert en la qüestió d'anar a litigi, cal que s’apliqui més als discursos dels acusadors que a les accions mateixes o a la veritat dels fets. 4 Jo, ciutadans, de debò que no us demanaré precisament el que la majoria dels pledejants demanen, que se'ls escolti, essent com són mancats de confiança envers ells mateixos i alhora segurs d'haver-vos considerat, ja d'antuvi, responsables d'alguna injustícia; car és lògic, almenys entre bons ciutadans, que àdhuc sense aquesta petició hom tingui davant dels acusats l’actitud atenta que els acusadors 65 han obtingut precisament sense cap petició. 5 Per tant, us demano que no solament, si de paraula cometés alguna errada, tingueu compassió de mi i penseu que aquesta errada ha estat provocada més per la manca d'experiència que no pas per l'absència de justícia; ans també que, si res deia amb propietat, cregueu que ha estat dit més a tall de veritat que de talent. Car no és pas just ni que se salvi per mitjà de les paraules qui ha comès una falta amb els fets, ni que per les paraules es condemni qui ha obrat amb rectitud, perquè la paraula és una errada de la llengua, i l'obra ho és del pensament. 6 Es necessari, tanmateix, que qui està en perill de la seva vida cometi qualsevol error en alguna cosa; car no tan sols cal reflexionar sobre el que hom diu, ans també sobre el que se'n derivarà: certament, tot allò que encara es troba en la foscor descansa més sobre l'atzar que sobre la previsió. Per consegüent, és inevitable que tot això proporcioni un fort torbament a qui corre algun risc. 7 Puix que veig, almenys jo, que àdhuc els més destres en l'art de pledejar parlen molt pitjor del que és habitual en ells quan es troben en algun perill; en canvi, quan han de portar a cap quelcom sense perill, estan més encertats. Vet aquí, doncs, ciutadans, aquesta súplica, feta d'acord així amb les lleis humanes com amb les divines, tant segons el vostre criteri de justícia com el meu. En fi, pel que fa als càrrecs de l'acusació, els contestaré d’un en un 155. Igualment, la fi del parlament dels tebans es clou amb una triple impetració (III 67, 6), que reprodueix l'esquema que trobem a les Tetralogies d'Antifont, autèntic manual pràctic del discurs judicial atenès de l'època clàssica: ταῦτα οὖν εἰδότες βοηθεῖτε μὲν τῷ ἀποθανόντι, τιμωρεῖσθε δὲ τὸν ἀποκτείναντα, ἁγνεύετε δὲ τὴν πόλιν. τρία γὰρ ἀγαθὰ πράξετε· ἐλάσσους μὲν τοὺς ἐπιβουλεύοντας καταστήσετε, πλείους δὲ τοὺς τὴν εὐσέβειαν ἐπιτηδεύοντας, ἀπολύσεσθε δ᾽ αὐτοὶ τῆς ὑπὲρ τούτου μιαρίας. Un cop assabentats, doncs, d'això, sigueu valedors del difunt, prengueu venjança en la persona de l'assassí, purifiqueu aquesta ciutat. De debò que dureu tres béns a terme: fareu més escassos els criminals i alhora més nombrosos els qui tenen cura de la pietat, i vosaltres quedareu absolts de la impietat a compte d'aquest home 156 . No resulta gens habitual a la retòrica tucidídia l'ús d'aquestes estructures, probable hàpax al conjunt de l'obra. L'aplicació a aquesta antilogia representa un tret ben significatiu, cara a l'adscripció del text des de la perspectiva de la teoria retòrica. 155 Antipho V 1-7, trad. J. REDONDO, Antifont de Ramnunt. Discursos II, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 2004, pp. 63-64. 156 Antipho II γ 11. 66 Alguns autors, encapçalats per Adam Parry, volen presentar l'antilogia de Platea com una mena d'anticipació del diàleg de melis i atenesos, al llibre cinquè. L'argument principal consisteix a insistir en el dramatisme de la situació -molt semblant als dos casos, certament- i en el recurs a la pietat envers els deures religiosos 157. Val a comentar també com Hornblower veu paral.lelismes entre la retòrica dels platesos i la de determinats discursos de Nícies i dels corcirencs, d'altresdels perdedors de la contesa 158. Si volíem adoptar aquesta perspectiva, hem d'assenyalar una diferència substancial: tot i no prejutjar si cap d'aquestes antilogies o totes dues han estat composades per Tucídides ex nihilo, sense el concurs de cap testimoniatge directe o indirecte, o si, fins i tot, han estat fruit només de la seva invenció, el debat de Platea presenta un tret ben remarcable: l'esment als enviats platesos, Astímac, Asopòlaos i Làcon, fill d'un pròxen dels espartans, Eimnest, ofereix una dada que fa inversemblant la hipòtesi de la invenció; l'omissió dels noms dels èfors espartans, o, si més no, la de l'autèntic responsable de la massacre, el general que comandava les forces d'Esparta, es deu a una manifesta preterició 159. En realitat, el problema del presumpte verisme dels discursos tucididis, tant si ens pronunciem a favor com si ho fem en contra, no impedeix la seva anàlisi com a documents de la història de la retòrica grega 160. 3. Tucídides epidíctic. V 84-114, el debat dels melis i els atenesos. Entre les pàgines més controvertides i més originals de les Històries de Tucídides, el debat entre atenesos i melis ha atret sovint l’interès dels crítics. A continuació ens proposem de verificar la possibilitat de distingir la caracterització dels uns i els altres mitjançant els procediments lingüístics i estilístics emprats per Tucídides. L'antilogia dels melis: característiques i funcions. La secció del llibre V, del capítol al 84 al 114, coneguda amb el nom genèric 157 A.M. PARRY, Logos and Ergon in Thucydides, Diss. Cambridge (Mss.) 1957(= Salem 1981), pp. 190 ss.; R. SYME, “Thucydides”, PBA 48, 1962, 39-66, pàg. 52. 158 S. HORNBLOWER, op. cit., pàg. 445, on esmenta Th. I 26, 3 per als corcirencs i VII 69 per a Nícies. 159 Vegeu alrespecte G. HERMAN, “Nicias, Epimenides, and the question of omissions in Thucydides”, CQ 39, 1989, 83-, que addueix raons derivades de la solidaritat entre membres de les classes superiors, molt a l'estil oxfordià. Cf. S. HORNBLOWER, op. cit., pp. 443-444: These names are surely additional evidence that a real speech was delivered by real people. 160 E.D. FRANCIS, op. cit., pàg. 201: That Thucydides has effectively illumined the opposing attitudes of his speakers by this portrayal of two distinct rhetorical styles does not, of course, necessarily indicate the extent to which these antilogiai reproduce the actual conduct of the debate. 67 de Melis ha captivat l'atenció dels crítics des de molt antic. El primer de qui conservem un testimonitge directe va estar Dionisi d'Halicarnàs, però és segur que una secció tan original hauria provocat els comentaris dels seus predecessors. L'opinió de Dionisi no deixa lloc al dubte: a diferència d'altres discursos, tota la peça resulta de comprensió molt difícil, fins i tot per a especialistes en l'obra tucidídia; a més a més, tampoc no s'escau de dir-ne diàleg, com se'n fa del que sostenen Arquidam i els platesos al llibre II, perquè aquesta espècie oratòria consisteix en l'alternança de discursos, no pas de breus intervencions a l'estil del drama; d'altra banda, com que l'autor no disposava de la més mínima informació directa, la inserció d'aquest diàleg només seria admissible si fos d'acord amb la realitat dels fets; però els arguments dels melis no s'adiuen amb el que se n'esperaria, i a més a més totes les intervencions fan servir una lexi abstrusa, plena d'especiositats i de torçaments de l'expressió i del contingut 161. En conclusió, es tractaria d'una part abominable de les Històries, que no satisfa gens el lector ni des del punt de vista històric, ni des de l'estilístic, ni des del purament ètic. El millor estudiós modern de la retòrica atenesa, el ja esmentat Blass, comparteix amb Dionisi la impressió que Tucídides no ha de ser mereixedor d'un aplaudiment unànim: Offenbar sind die Reden des Thukydides Glanzpunkte des Werks: aud wenige Stücke der Erzählung ist eine gleiche Kunst verwendet, und darum wurden auch sie vornehmlich sowohl von der Verehrern des Geschichtschreibers bewundert, als auch von andern, denen manches als Verskünstelung erschien, vielfach angegriffen 162. Pel que fa a l'antilogia que ens ocupa, a banda reconèixer que es tracta d'un joc literari, no pas historiogràfic 163, Blass subratlla la perfecta adequació de la peça a la teoria retòrica contemporània 164. Els darrers decennis, la crítica a la funció i a la forma d'aquest diàleg dels melis ha insistit en la manca de verisme en què hauria incorregut Tucídides. HudsonWilliams, l'opinió del qual ja hem exposat més amunt, conclou que ens trobem davant d'una pura invenció 165. Kitto s'expressa en termes molt semblants: Tucíides, atret per la 161 D.H. op. cit., 37-41, passim. Fr. BLASS, op. cit., pàg. 235. 163 Fr. BLASS, op. cit., pàg. 234. 164 Fr. BLASS, op. cit., pàg. 242. 165 H.L. HUDSON-WILLIAMS, “Conventional Forms of Debate and the Melian Dialogue”, AJPh 71, 1950, 156-169, pàg. 167: That the dialogue should actually haven take place as Thucydides describes 162 68 sofística, hauria embellit la seva obra amb parts pensades per a la mera satisfacció estètica 166. Hem d'assenyalar que Kitto accepta l'autoria del text, per bé que no entén per què Tucídides, influït per la sofística, s'hauria arriscat a aquesta mena de nou discurs historiogràfic 167. Per la seva banda, Westlake va estar el primer a titllar de superflu l'inseriment, que ell considera posterior i gratuït, de l'antilogia, definida coma separate minor work 168. També Erbse ha posat en relleu la gran distància que existeix entre la realitat dels fets i el contingut del diàleg, el que fa besllumar el caràcter fictici, literari, de l'antilogia 169. Finalment, Canfora, que no debades ha dedicat més de vint anys a l'estudi del text, ha acabat per qualificar-lo d'apòcrif, en tant que hauria estat afegit a les Històries després de la mort de Tucídides 170. Aquest intent d’explicació no deixa de fer un regust de solució maldestra, que entra dins la categoria d’aquelles lectures de l’obra com a producte d’una juxtaposició de criteris d’autor, una antiga teoria on els uns feren intervenir la filla de Tucídides, i d’altres Xenofont 171. Tampoc no manquen els qui defensen la autoria del debat, malgrat l'imponent element literari que la fa tan sospitosa. A aquesta línia s'adscriuen Gomme, Parrry, Macleod i Rokeah sencera 173. 172. Parry qualifica aquesta secció com la més notable dins l'obra El més contundent ha estat Gomme, de qui hem de parar compte en els conceptes següents: The Melian Dialogue does not surpass in lenght two speeches which would have been delivered had the Athenian delegates appeared before the is inconceivable. També la mateixa articulació del debat indicaría el seu caràcter irreal, cf. pàg. 168: (...) The 'eristic' dialogue was confined to ἴδιοι σύλλογοι. 166 H.D.F. KITTO, Poiesis. Structure and Thought, Berkeley & Los Angeles 1966, pàg. 334: A sophisticated piece indeed, and if we suppose that Thucydides did not really compose but merely wrote up what was in his notebooks, adding bits like this from time to time, there is no more to be said, except to wonder why he did it, and to point out perhaps how deeply influenced he was by the new sophistic. Per a Kitto, Tucídides hauria traït el seu programa metodològic, exposat a I 22, 4, el qual excloïa les consideracions d'ordre estètic, cf. pàg. 289: He expected his book to be read and reread, as he himself must have written it, much of it in a style that must have prevented even his contemporaries from reading him easily. 167 H.D.F. KITTO, Poiesis. Structure and Thought, Berkeley & Los Angeles 1966, pàg. 334. 168 D.H. WESTLAKE, Individuals in Thucydides, Cambridge 1968. 169 H. ERBSE, “Argos und Melos im Fünften Buch des Thukydides”, WJA 1, 1975, 59-70 (= Ausgewählte Schriften zur klassischen Philologie, Berlin & New York 1979, 269-283). 170 L. CANFORA, “Per una storia del dialogo dei Melii e degli Ateniesi”, Belfagor 26, 1971, 400-426; Tucidide e l'impero, Bari 1992. 171 Marc. Thuc. Vit. 43. 172 A.W. GOMME, Essays in Greek History and Literature, Oxford 1937; A.M. PARRY, op. cit.; C.W. MACLEOD, “Form and Meaning in the Melian Dialogue”, Historia 33, 1974, 355-400; D. ROKEAH, “τὰ δέοντα περὶ τῶν ἀεὶ παρόντων. Speeches in Thucydides: factual reporting or creative writing?”, Athenaeum 60, 1982, 386-401. 173 A.M. PARRY, op. cit., pàg. 193. 69 Melian assembly. In this instance, negotiations were conducted only with the heads and magistrates of the polis, and they might well have been conducted in dialogue form 174. La polémica és encara molt viva, i els diversos plantejaments no deixen de cercar una explicació satisfactòria. Es reconeix, per exemple, que amb aquest episodi Tucídides fa per mostrar l'evolució de la contesa, que a partir d'aquí entraria dins una nova i decisiva fase 175. Un dels aspectes més valorats per la crítica apunta al caràcter dramàtic del text. Així ho han fet notar Busolt, Cornford, Grote, Parry, Canfora i Cagnetta 176. Efectivament, per a alguns autors Tucídides no hauria volgut rés més que compondre un experiment literari 177. En aquest punt, Hudson-Williams erra de ple, en la nostra opinió, en situar el debat d'atenesos i melis en un context epidíctic molt concret, el de les diatribes dels sofistes 178. No n'estan gaire lluny Cagnazzi i Canfora, autors de diversos estudis sobre el rerafons ideològic del text tucididi, i que coincideixen en la hipòtesi que presenta Tucídides com un apologista i ideòleg, més que no un historiador 174 A.W. GOMME, op. cit., pàg. 394. E. AVEZZÙ TENUTA, Procedimenti paradossali e tecniche della persuasione in Tucidide, Roma 1977, pàg. 30: (...) Nel dialogo dei Melî il paradosso diventa una costante stilistica, quasi che Tucidide intendesse fare dell'episodio di Melo -del resto di poco conto- l'emblema di una fase della guerra 'qualitativamente' diversa da quella, ad esempio, delineata in I 37-43 dai Corinzi. 176 G. BUSOLT, Griechische Geschichte, III-2, Gotha 1904, pàg. 674; M. CORNFORD, Thucydides Mythistoricus, London 1907; D. GROTE, History of Greece VII, New York 1907, pág. 163; A.M. PARRY, op. cit., pàg. 194: It is the only passage in the work which is fully dramatic in form. And it is the most evident example of the artistic composition of the work. The razing of melos, and the selling of its inhabitants into slavery, was not a decisive event in the external history of the War. It is obviously put here for purely dramatic purposes, to show the turn the Athenian intellect had finally taken, and to prepare the way for the Sicilian Expedition, which directly follows. Moreover, the conference was not held in public, and the names of neither the Athenian envoys nor their Melian interlocutors are given. Evidently, Thucydides could not possibly have known what was said on that occasion. The Conference is, far more obviously than any or the other speeches of the History, the dramatic creation of Thucydides. L. CANFORA, “Strutture e funzione del dialogo in Tucidide e in Pseudo-Senofonte”, In AA.VV., La struttura della fabulazione antica, Genova 1979, 27-44, pàg. 27: (...) La singolarità del dialogo tra Melii e Ateniesi consiste nella eliminazione di queste didascalie e nella successione drammatica degli interventi, come in un testo scenico. M. CAGNETTA, “Riforma della dialettica agonale nel dialogo dei Meli”, QS 32, 1990, 159-162, pàg. 161: (...) La pagina tucididea assume qui l'aspetto di un copione teatrale, privo di raccordi narrativi, e, come in un copione, è solo dalle battute che internamente scaturiscono le modalità dell'azione e le intenzioni dell'autore. 177 G. DEININGER, Der Melierdialog, 1939, pp. 138-139, entiende el debate como un artificio de índole sofística. 178 H.L. HUDSON-WILLIAMS, “Conventional Forms of Debate and the Melian Dialogue”, AJPh 71, 1950, 156-169, pp. 164-167, cf. pàg. 164: Some have thought the dorm was due to the influence of drama. The Melian debate is, however, an intellectual discussion. 175 70 179. Des d'una perspectiva estrictament literària s'ha aconseguit de donar alguna llum nova sobre aquest text enigmàtic. Així, Nannini ha aportat un nou element al debat en apuntar el diàleg final entre Aquil.les i Hèctor, just abans de la mort del darrer, com un extraordinari precedent literari del debat que ens ocupa 180. Sigui com sigui, serà millor que ens fem una idea més precisa d'aquest text, com ho farem tot seguit. Tant si el relat és verídic com si obeeix a una estratègia de l'autor, Tucídides hauria seguit la preceptiva retòrica relativa a un determina tipus d'antilogía, basat en la brevetat de les intervencions. Aquesta vessant oratòria es vincula de ple amb el génere epidíctic, per bé que els textos que en coneixem són d'una extensió lleugerament superior. Una part d'aquestes obres s'inscriu dins la retòrica del segle IV a.C., per la qual cosa tenen ara per nosaltres un valor relatiu. A més dels Discursos dobles, que la crítica situa cap al 400 a.C., destaquen una sèrie de tractats hipocràtics, entre els quals cal esmentar-ne tres, Sobre l'art, Sobre els vents, Sobre la naturalesa de l'home i Sobre l'antiga medicina, i que en un treball recent hem datat entre el 390 i el 350 a.C. 181 Ara bé, disposem igualment de dos textos del segle V, la Constitució dels Atenesos del Vell Oligarca i les Tetralogies de l'orador Antifont. Ens caldrà tanmateix definir l'epídeixi en termes equànims car, si fem cas de Perelman i Olbrechts-Tyteca, aquest gènere no té res a veure amb la societat grega contemporània, i sí, en canvi, amb les intencions experimentals de l'autor literari 182. A tall de brevetat, en direm d’aquell discurs que, al pla del contingut, té com a finalitat la de demostrar la vàlua de les opinions de l’orador sense cap subjecció al marc polític o 179 S. CAGNAZZI, La spedizione ateniese contro Melo del 416 a.C. Realtà e propaganda, Bari 1983; L. CANFORA, Tucidide. Il dialogo dei Melii e degli Ateniese, Venezia 1991, i Tucidide e l'impero. La presa di Melo, Bari 1991, 180 S. NANNINI, “La guerra imparziale: Ettore e i Meli”, SCO 39, 1990, 21-31. 181 J. REDONDO, “Sprachlich-stilistische Bemerkungen zu den rhetorisierenden Schriften des hippokratischen Corpus”, in R. WITTERN & P. PELLEGRIN (edd.), Hippokratische Medizin und antike Philosophie. Verhandlungen des VIII. Internationalen Hippokrates-Kolloquiums, Hildesheim 1996, 343370, pp. 367-368. 182 Ch. PERELMAN & L. OLBRECHTS-TYTECA, The new rhetoric. A trratise on argumentation, Notre Dame 1969 (= Paris 1958), pp. 55-56: Aristotle and all theoreticians inspired by him made room in their treatises on Rhetoric, alongside the deliberative and the legal types of oratory, to the epideictic genre. The latter had, unquestionably, asserted itself vigorously. Most of the masterpieces of academic eloquence, the eulogies and panegyrics of a Gorgias or an Isocrates, show-pieces famous throughout Greece, were speeches of the epideictic kind. Unlike political and legal debates, real contests in which two opponents sought to gain the adherence on debated topics of an audience that would decide on the issue of a trial or on a course of action to be followed, epideictic speeches had nothing to do with all that. 71 legal, com s’esdevé amb els discursos forense i judicial, respectivament, mentre que al pla formal es distingeix per l’extremitud de l’elaboració estilística de què es serveix l’autor. La secció que ens disposem a analitzar s’inicia amb una breu introducció (V 84, 1-2) on Tucídides ens presenta les forces ateneses, acampades davant la ciutat de Melos amb el propòsit d’incorporar-la per la força a la Lliga Deloàtica. Abans del començament material de les hostilitats, els atenesos envien una ambaixada amb la finalitat d’aconseguir la rendició dels melis sense cap vessament de sang (V 84, 3). Amb una responsió que abasta el pla lèxic 183 , el paràgraf 114 evidencia el resultat infructuós del debat i l’assalt a la ciutat. Com a corol.lari, els paràgrafs 115-116 contenen el relat dels esdeveniments posteriors, que arriben a la fi següent: (...) Però quan més endavant va arribar un altre contingent atenès, que manava Filòcrates, fill de Dèmeas, quan tot això passava i com que por molt de temps es veien assetjats per la simple imposició de la força, tan bon punt es va produir una traïció alguns d’ells es varen posar del costat dels atenesos fins a l’extrem que decidissin per ells. Els atenesos, doncs, varen condemnar a mort aquells d’entre els melis que varen capturar que tenien edat per prendre les armes, i varen soltmetre a l’esclavatge les dones i els nens; i varen colonitzar el territori, tot enviant-hi més endavant cinc-cents colons 184. A manera d'epitafi, Tucídides no podia ser més explícit. Així doncs, els paràgrafs que contenen el discurs retòric en sí van del 85 al 113. Les intervencions de melis i atenesos no guarden una relació equilibrada: als melis els corresponen unes 70 línies a l'edició d'Oxford, mentre que les intervencions dels atenesos ocupen unes 115 líneas. Des del punt de vista de l’organització del debat, a V 84, 3 Tucídides recorda que els estrategs atenesos, Cleomedes i Tísias, enviaren ambaixadors als melis amb l’objectiu d’establir-hi converses, λόγους ποιῆσαι. Aquesta frase no permet ni deduir ni excloure que la trobada entre els representants d’ambdues ciutats hagués de fer-se mitjançant discursos, tal i com va succeir, per exemple, davant les assemblees d’Atenes i Siracusa (I 31-44 i VI 32, 3-VI 41). Pero aquí a Melos hauria Th. V 84, 3: στρατοπεδευσάμενοι οὖν ἐς τὴν γῆν αὐτῶν τῇ παρασκευῇ ταύτῃ οἱ στρατηγοὶ Κλεομήδης τε ὁ Λυκομήδους καὶ Τεισίας ὁ Τεισιμάχου, πρὶν ἀδικεῖν τι τῆς γῆς, λόγους πρῶτον ποιησομένους ἔπεμψαν πρέσβεις. Th. V 114, 1: καὶ οἱ μὲν Ἀθηναίων πρέσβεις ἀνεχώρησαν ἐς τὸ στράτευμα· οἱ δὲ στρατηγοὶ αὐτῶν, ὡς οὐδὲν ὑπήκουον οἱ Μήλιοι, πρὸς πόλεμον εὐθὺς ἐτρέποντο καὶ διελόμενοι κατὰ πόλεις περιετείχισαν κύκλῳ τοὺς Μηλίους. 184 Th. V 116, 3-4. 183 72 tingut lloc un debat sense auditori ni protagonistes, que s’hauria fet a porta tancada i no pas davant la ciutatania en el seu conjunt. Per aquesta raó els atenesos haurien escollit un tipus de procediment que formalment abreuja el debat, i que en el fons no fa altra cosa que acceptar les condicions establertes pels melis: si un discurs pot arribar a canviar l’opinió d’una persona, la simple exposició dels arguments d’ambdues parts evitarà que dominin el debat els atenesos, considerats mestres de l’art de la retòrica. El contrast de discursos, és a dir, l’antilogía, es modifica en favor d’un debat d’antuvi menys retòric, compost por simples ἀντιλαβαί, ço és, mitjançant un intercanvi d’al.legacions breus. Tant si el relat és verídic com si obeeix a una estratègia de l’autor, Tucídides hauria seguit la preceptiva retòrica relativa a un determinat tipus d’antilogia, basat en la brevetat de les intervencions. Aqeusta mena d’oratòria enllaça plenament amb el gènere epidíctic, ço és, aquell que cerca la demostració d'un argument i la refutació del seu contrari. El propi autor fa una declaració implícita de la naturalesa epidíctica del debat, quan a V 85 queda exclòs el gènere forense ἐπειδὴ οὐ πρὸς τὸ πλῆθος οἱ λόγοι γίγνονται. Som, doncs, molt a prop del debat polític esdevingut a reunions d’uns pocs ciutadans -simposis, heteries, conspiracions-. La Constitució dels Atenesos del PseudoXenofont suposa un exemple preciós de la vessant política de l’epídeixi. Contenim aquest respecte amb dos textos del segle V, la ja esmentada Constitució dels Atenesos i les Tetralogies d’Antifont. L’estil predominant a l’epídeixi del segle V a.C. es el antitètic, com ho podem comprovar als discursos inclosos a les Històries d’Heròdot, així com a les Tetralogies. Hem d’entendre, però, que l’antítesi no opera tan sola mitjançant el recurso constante a una sintaxis basada en la coordinación. Antes bé, les responsions sintàctiques i lèxiques aconsegueixen, a les Tetralogies per exemple, un alt grau de sofisticació mercès a l’ús de la uariatio i a la incorporació de poetismes. La caracterització retòrica d’atenesos i melis. L’anomenat Diàleg dels melis no ha de defugir pas una hipòtesi que la investigació més recent ha fet per demostrar, d’acord amb el nostre parer de manera convincent. A la investigació sobre les Històries, el tòpic estableix que la llengua dels discursos és la mateixa sempre, sense que presentin variacions que distingeixin l’idiolecte dels respectius oradors. Així ho han exposat Blass, Bruns, Lamb, Gomme i 73 Dover 185 . Just al contrari hi ha altres autors que han suggerit que Tucídides empra recursos retòrics diferents per als diversos protagonistes de l’obra, en un propòsit d’acomodar-se a la pràctica oratòria real de cada personatge. Així ho han fet, per exemple, Cooper, Tompkins, Del Corno, Kirby, Allison i Arnold 186, amb resultats que ens semblen incontestables, en haver-se atès a l’obseruatio rigorosa del text. Els avantatges d’aquest planteament, bé des del punt de vista mateix de la preceptiva literària, bé des del de la de la història de l’oratòria grega, no poden resultar-nos més atractius: si acceptem que Tucídides modula els estils dels seus discursos d’acord amb les de cadascun dels respectius oradors, no només obtenim un millor coneixement del programa estètic de l’autor; obtenim també una aproximació, ara per la via de l’anàlisi estilística, a la formació intel·lectual, a la psicologia i endemés, encara que amb limitacions, a la ideologia de les diverses figures que pronuncien els discursos. D’altra banda, aquesta lectura dels discursos reforça la redimensió de les Històries com a obra que rep i alhora integra la perspectiva literària de la poesia, en especial la tràgica, i precursora a més de l’anomenada historiografia tràgica. Aquesta interpretació de Tucídides, operada entre els crítics des de Cornford 187 si no abans, va en l’actualitat d’un important predicament, i es tindrà a la imatge d’un autor de major complexitat i 185 Fr. BLASS, Die attische Beredsamkeit I. Von Gorgias bis zu Lysias, Hildesheim & New York 1979 (= Leipzig 1887), pàg. 242: In Ausdruck und Form sind, wie dies auch Dionysios ausführt, zwischen den einzelnen Reden merkliche Unterschiede, so zwar, dass der Grundcharakter der thukydideischen Sprache überall bleibt, und nur ein Mehr oder Minder von Kunst und Künstlichkeit nebst den aus dem Gegenstande und der Sachlage hervorgehenden Eigenthümlichkeiten die Verschiedenheit macht. Pág. 243: die Individualitäten der Redner dagegen werden nur durch den Gedanken, nicht durch die Sprache zum Ausdruck gebracht. Auch ob eine Rede künstlicher und dunkler, oder einfacher und leichter verständlich ist, hat mit der Person des Sprechers nicht zu thun; die Gegenstände, von denen augenblicklich die Rede ist, bewirken das eine wie das andre. I. BRUNS, Das literarische Porträt der Griechen, Hildesheim 1985 (= Berlin 1896), pàg. 24. W.R.M. Lamb, Clio enthroned. A study of prose form in Thucydides, Cambridge 1914, pp. 1-7. A.W. GOMME, Essays in Greek History and Literature, Oxford 1937, pàg. 160. K.J. DOVER, “The Speeches”, in A.W. GOMME, A. ANDREWES & K.J. DOVER, A Historical Commentary on Thucydides V. Book VIII, Oxford 1981, 393-399, pp. 395-396; All his speakers talk the same language, irrespective of nationality and cultural milieu, and it is his language, idiosyncratic, sophisticated, exhibiting a variety of linguistic abnormalities for which the closest parallels are almost always to be foun in his own narrative style. Más adelante, en la pág. 397, dice aún: There is no good reason to suppose that a Greek, accustomed to the virtual absence of individualization in the language of characters in epic, tragedy, comedy, and historiography of Herodotean type, should be disconcerted by the linguistic uniformity of the Thucydididean speeches etc. Más recientemente, Th. COLE, The Origins of Rhetoric in Ancient Greece, Baltimore 1991, pàg. 105, recull, sense ni tan sols argumentar-la, la mateixa teoria de la uniformitat d’estil dels discursos. 186 G.L. COOPER III, Zur syntaktischen Theorie und Textkritik der attischen Autoren, Zürich 1971, pp. 79-81; D.P. TOMPKINS, Stylistic Characterization in Thucydides, Phil. Diss., Stanford 1971, i “Stylistic Characterization in Thucydides: Nicias and Alcibiades”, YClS 22, 1972, 181-214; D. DEL CORNO, “Nicia e Alcibiade all'assemblea. La caratterizzazione individuale dei discorsi in Tucidide”, WJA 1, 1975, 45-58; J.T. KIRBY, “Narrative Structure and Technique in Thucydides VI-VII”, CA 2, 1983, 183211; J.W. ALLISON, “Sthenelaidas' Speech: Thucydides 1.86”, H 112, 1984, 9-16; P. ARNOLD, “The persuasive style of debates in direct speech in Thucydides”, H 120, 1992, 44-56. Una posició més moderada, que reconeix als discursos de Tucídides algun cas excepcional de caracterització estilística, és la de D.L. KAGAN, “The speeches in Thucydides and the Mytilenean debate”, YClS 24, 1975, 71-94, pàg. 82. També A.M. PARRY, “Thucydides' historical perspective”, YClS 22, 1973, 47-61, pàg. 57, creu mès escaient i còmoda la caracterizació de personatges als discursos que no a les seccions narratives. 187 M. CORNFORD, Thucydides Mythistoricus, London 1907. 74 riqueza de quant fins ara es reconeix. En lo que hace al debate de atenienses y melis, només els primers han merescut algun esment, en el sentit de subratllar el caràcter sofistitzant de les seues intervencions 188. Tan sols Parry assenyala com tant els uns com els altres fan servir la mateixa llengua 189. Obrirrem la nostra anàlisi amb un contraexemple, que mostra el que hauria estat un tractament equilibrat dels mitjans retòrics a la disposició de l’autor. Ens referim a l’ús de les oracions nominals pures, de les quals els melis presenten tres exemples per cinc dels atenesos 190, en proporció molt ajustada a l’extensió de les intervencions d’una i altra part. Si el conjunt de la secció respon a un únic criteri retòric, se n’hauria d’esperar que la resta de trets analitzats apuntés a una repartició similar, equilibrada. La major part, tanmateix, presenta diferències ben evidents en favor o dels uns o dels altres. Començarem per aquells casos en què els melis, tot i la més minsa extensió de llur text, destaquen més que no els atenesos per l’ús dels recursos retòrics més evidents. Així, el nexe τε καί, present a la prosa de millor qualitat literària, presenta vuit exemples per part dels melis, per altres vuit també dels atenesos 191 , el que atorga una major freqüència d’ús als primers. El mateix cas s’esdevé pel que fa a l’ús d’adjectius i participis de gènere neutre en funció de substantius abstractes, amb setze exemples per cada part atenesos 192 193 . A l’apartat de les elipsis, els melis en fan servir tres cops, per dos dels . Fins i tot a un tret tan definitori per ell mateix de la prosa científica i epidíctica com l’infinitiu substantivat, tan car a més a més a l’autor de què ens ocupem, els melis en presenten dos exemples per un sol dels atenesos 194 . Un altre recurs 188 J. CLASSEN & J. STEUP, Thukydides V, Dublin & Zürich 19675, pàg. 207, a la introducció al diàleg dels melis, on, tot seguint Vischer, afirma que das eigentliche Gespräch von Th. freier behandelt ist, die Schlußantwort der Melieraber und die Schlußworte der Athener als rein historisch anzusehen sind. D. PROCTOR, The Experience of Thucydides, Warminster 1980, pàg. 88, proposa que el debat és itself practically a sophistic play on the part of the Athenians. 189 A.M. PARRY, Logos and Ergon in Thucydides, Salem 1981 (= Diss. Cambridge, Mss., 1957), pàg. 194: The usual interpretation of the Conference has the Athenians as ruthless sophists and the Melians as noble heroes, who die bravely in a lost cause. This interpretation is only partly tenable: the Melians speak a language just about as sophistic as do the Athenians. 190 Melis: V 88; 100, i 110, 1. Atenesos: V 91, 1; 101; 105, 4; 109; i 111, 2. 191 Melis: V 86; 96; 100; 104 (bis); 108; 110; y 112, 2. Atenesos: V 91, 2; 99 (bis); 97; 103, 2 (bis); i 105. 192 Melis: V 86, 90 (ter), 98 (bis), 102 (bis), 104 (bis), 106, 107 (ter), 108 i 112, 2. Atenesos: V 97, 99 (ter), 105, 1 (bis), 2, 3 (ter) i 4, 109 (bis), 111, 2 (bis) y 3, i 113. 193 Melis: V 90 (bis) i 102. Ateneso: V 103, 1 i 103, 2. 194 Melis: V 86 διδάσκειν i 102 εἶξαι. Atenesos: V 97 καταστραφῆναι. 75 habitual a la millor retòrica de l’època rau en la construcció d’una perífrasi verbal mitjançant abstractes en *-σις; i doncs, tan bon punt el fan servir els atenesos els hi donen rèplica els melis 195 . Del conjunt de trets que amb la seua anàlisi hem exposat fins ara es conclou, amb una certa sorpresa, que són els representants d’una petita illa dòria els qui s’expressen amb més gran domini dels recursos oratoris. Si atenem ara a un altre tipus de trets propis també de la millor retòrica, observarem, en canvi, que són els atenesos els qui excel.leixen per la varietat i profusió amb què els utilitzen: en primer lloc, en l'ús de termes abstractes els melis fan servir fins a catorze 196 , però els atenesos en sumen fins a vint-i-vuit, just el doble 197 , en proporció superior a la que esperaríem d'acord amb l'extensió d'uns i altres parlaments. L'anomenat optatiu eoli, que per aquesta època té ja un ús estilístic, d'efecte, no apareix pas a les intervencions dels melis, el que tampoc no té gaire importància en tractar-se d'un recurs d'ús limitat, poc freqüent; ara bé, n’hem registrat fins a tres exemples a les intervencions dels atenesos 198 , i això ja és molt notable. També és propi del gènere epidíctic de situar en inici de període pronoms relatius neutres, el que hem registrat tan sols a les intervencions dels atenesos, i fins a quatre vegades 199 . Pel que fa a l'ús de partícules, els melis només se’n serveixen de dos, γάρ i μέντοι, amb un total de quatre registres, tres de la primera, molt més freqüent a tota mena de textos, i un de la segona 200 , mentre que els atenesos n’empren fins a sis, γάρ, τοίνυν, καίτοι, οὔκουν, γοῦν i οὖν, amb un total de dinou registres 201 . D'altra banda, la construcció de φοβεῖσθαι amb infinitiu, emprada pels atenesos, no té més paral·lels que els de la tragèdia 202. Per fi, en l'apartat relatiu a les construccions sintàctiques i a les figures estilístiques pròpies de Atenesos: V 99 διαμέλλησιν (...) ποιήσονται. Melis: V 100 παρακινδυνευσιν ποιοῦνται. V 86 ἐπιείκεια, 88 σωτηρία, 90 τιμωρία, 94 ἡσυχία, 98 ἀσφάλεια, 100 παρακινδύνευσις, κακότης, δειλία, 104 ξυμμαχία, ξυγγένεια, 110 λῆψις, σωτηρία, i 112 ἐλευθερία, τιμωρία. 197 V 87 ὑπόνοια, σωτηρία, 92, 2 ὠφελία, 95 φιλία, ἀσθένεια, παράδειγμα, δικαίωμα, 99 διαμέλλησις, 101 ἀνδραγαθία, σωτηρία, 103 περιουσία, φύσις, 105 εὐμένεια, νόμισις, βούλησις, φύσις, σωτηρία, διάνοια, 107 ἀσφάλεια, 109 ἀπιστία, 111 πολιορκία, σωτηρία, ἀλογία, διάνοια, ἄνοια, αἵρεσις, ἀσφάλεια, i 113 βούλευμα. 198 V 99, 105, 4 i 111, 2. 199 V 103, 2, 107, 109 i 111, 4. 200 V 86 γάρ, 88 μέντοι, 98 γάρ (bis). 201 V 85 γάρ, 87 τοίνυν, 89 τοίνυν, 91 γάρ, 95 γάρ, 97 γάρ, 99 γάρ (bis), 101 γάρ, 105, 1 τοίνυν, γάρ (bis), 2 γάρ, 4 γάρ, καίτοι, 107 οὔκουν, 109 γοῦν, 111, 5 οὖν, 113 οὖν. Destaca poderosament l’ús de τοίνυν, que a totes les Històries no apareix més que dos cops més, III 45, 4 i VIII 53, 3, sempre a discursos. 202 Th. V 105, 3 καὶ πρὸς μὲν τὸ θεῖον οὕτως ἐκ τοῦ εἰκότος οὐ φοβούμεθα ἐλασσώσεσθαι, cf. S. Ai. 254 (lyr.) i E. Io 628 (rec.). Vegeu al respecte R. KÜHNER & B. GERTH, Grammatik der griechischen Sprache II-2, Hannover 1976 (= Hannover & Leipzig 19043), pàg. 398. 195 196 76 l'oratòria, els melis en fan servir només dues 203 , per quatre dels atenesos 204 . A més, aquests últims fan servir sintagmes tan del gust de la retòrica d'aparat com ἐπισταμένους πρὸς εἰδότας 205, o τῆς ἀρχῆς τῷ ἀναγκαίῳ 206. Un altre tipus de recursos no són ni exclusius ni representatius de la retòrica d'aparat, sinó que més aviat es relacionen amb la prosa científica menys literària; es tracta, d'una banda, de les oracions parentètiques 207 i, d’una altra, de les construccions absolutes, i a totes dues són els atenesos els qui superen els melis. Aquests últims tan sols empren una oració parentètica per quatre dels atenesos 208 , als quals corresponen també tres exemples de genitiu absolut per un de sol dels melis 209 . Això vol dir que, com a una probatio a contrario, se'ns revela de nou una gran proximitat dels melis a la retòrica més genuïnament epidíctica. Ara bé, dins encara dels trets propis d'un estil més senzill, pròxim a una lexi col·loquial, n'hi ha que s'acumulen de la banda dels melis: així, els únics casos de construcció paratáctica, per mitjà de καί o δέ, es llegeixen a les intervencions mèlies 210 . Finalment, hem de ressenyar, també per part melia, el reforç V 88 ὁ λόγος ᾧ προκαλεῖσθε τρόπῳ, εἰ δοκεῖ, γιγνέσθω, i 98 πῶς οὐ πολεμώσεσθε αὐτούς etc., al primer cas mitjançant la inserció d’una oració de relatiu i anàstrofe de verb i substantiu, i al segon amb una interrogativa retòrica. 204 Tenim un període antitètico de gran bellesa, digne del millor Tucídides, a V 89. Construcció de signe retòric és la de V 95 οὐ (..) τοσοῦτον (...) ὅσον. A V 111, 3 hi ha paronomàsia de l’arrel *αἰσχ-, cf. αἰσχροῖς, αἰσχύνην, αἰσχρόν, αἰσχύνην i αἰσχίω, el que A. ANDREWES, in A.W. GOMME, A. ANDREWES & K.J. DOVER, A Historical Commentary on Thucydides. IV, Oxford 1970, pàg. 178, qualifica de a remarkable sophistic play. L’al.literació es registra a V 103, 2, ἐπειδὰν πιεζομένους αὐτοὺς ἐπιλίπωσιν αἱ φανεραὶ ἐλπίδες. La figura de la uariatio o μεταβολή apareix a V 89 δικαίως i ἀδικούμενοι, i οὔθ᾿ ὑμᾶς ἀξιούμεν ἢ ὅτι (...) ἢ ὡς, 111, 3 αἰσχύνην i τὸ αἰσχρόν. La figura de la litotes es registra a V 111, 1 οὐκ ἀνεπιστήμοσιν. Finalment, vegeu una altra clàusula de net sabor retòric a V 105, 4 πολλὰ ἄν τις ἔχων εἰπεῖν, cf. Antipho VI 30. 205 Th. V 89. Vegeu el mateix tòpic retòric, d’ús al proemi, a Hipp. Ars I 2: (...) διβάλλοντα δὲ τὰ τῶν εἰδότων πρὸς τοὺς μὴ εἰδῶτας εὑρήματα. 206 Th. V 99. Aquest tipus de construccions caracterizen la prosa dels millors sofistes, cf. Gorgias frg. 6 Diels & Kranz τῷ φρονίμῳ τῆς γνώμης, Antipho II γ 3 τὸ θυμούμενον τῆς γνώμης, cf. Th. II 59, 3 τὸ ὀργιζόμενον τῆς γνώμης. Les preferències de Tucídides per aquest recurs són paleses a II 90, 2, V 9, 6, V 105, 3, V 111, 2 i VII 68, 1. 207 Per a una cabal comprensió de la naturalesa d’aquestes oracions vegeu F. ROMERO, “En torno a los proemiosy epílogos de Tucídides”, in G. MOROCHO GAYO (coord.), Estudios de prosa griega, León 1987, 155-168, pp. 126-127: Como elementos negativos, en la medida que revelan una cierta torpeza de composición, deben ser considerados los paréntesis que en número de trescientos encontramos en Tucídides. Raros en los discursos -unos treinta y siete- tienen normalmente una función lógica, no retórica; casi simpre introducidos por γάρ, δέ, y más raramente por καί. Es en ellos donde aparecen la mayor parte de las sentencias, en tanto que otros observan una notable semejanza con cuadernos de notas o de apuntes científicos, lo que más adelante veremos definido como de carácter 'hipomnemático'. Conviene subrayar, sin embargo, la proximidad de la epídeixis a este tipo de recursos. 208 Melis: V 90 (γάρ). Atenesos: V 85 (γάρ), 91 (γάρ i δέ), 103, 1 (γάρ). 209 Melis: V 112 οἰκουμένην. Atenesos: V 103 σφαλέντων, 111, 4 i 5 δοθείσης, μεταστάντων. 210 V 104 y 110, 2, estil καί; V 110, 1, estil δέ. 203 77 d'un futur per mitjà de la partícula modal 211. Es tracta d'una construcció de gran raresa, potser també d'origen no literari, i que està testimoniada, però, pels millors manuscrits de les Històries. A més de l'estudi dels trets de llengua i estil propis de la retòrica i de la prosa en general, disposem d'altres recursos metodològics per a l'anàlisi del discurs d'ambdues parts, com ara la freqüència de la subordinació i l'ús de determinat lèxic. Si atenem al primer d'aquests testimoniatges trobarem que els atenesos ultrapassen llargament els melis pel que fa a la riquesa i varietat de la sintaxi: per vint-i-nou d'ús subordinatiu a les intervencions mèlies 212 n’hem registrat setanta a les dels atenesos 213. Una diferència aital no s'explica per l'extensió d'una i altra banda, sinó per l'aplicació per part de l'autor d'un molt diferent criteri a la selecció de la tipologia sintàctica: és evident que en boca dels melis s'ha posat una lexi molt més senzilla que la que fan servir els atenesos. En examinar més en detall les dades recollides hom adverteix que els atenesos també destaquen per la major varietat de la subordinació: els verbs subordinats en mode personal es desglossen en setze oracions de relatiu, catorze completives, nou condicionals, quatre causals, dues temporal-causals, una consecutiva, una final i una modal 214 . Per la part mèlia, els divuit verbs subordinats personals corresponen a sis oracions de relatiu, sis condicionals, dues relativo-modals, un completiva, un consecutiva, un modal i una temporal 215 . Pel que fa als participis, els atenesos en presenten catorze de valor temporal-causal, tres de valor causal, dos de valor condicional, dos de valor final i un de valor concessiu 216, mentre que els melis en 211 Th. V 94. També apareix a II 80, 8, VI 66, 1 i VIII 25, 5 i 71,1. Vegeu sobre aquesta construcció W.W. GOODWIN, Syntax of the Moods and Tenses of the Greek Verb, Philadelphia 1992 (= London 1889), pp. 66, 68-69 i 71, i A.C. MOORHOUSE, “ἄν with the future”,CQ 40, 1946, 1-10, on esmenta, entre d’altres exemples, Pl. Apol. 29 c i 30 b, o Phaedr. 227 b. Segons Moorhouse, l’ús posthomèric pertany als registres de la llengua col.loquial. 212 Dels vint-i-nou usos, divuit corresponen a verbs en mode personal i onze a usos de participi. N’hem facilitat el desglossament a les notes propvinents. 213 Dels setanta usos, quranta-vuit corresponen a verbo s en modo personal y veintidos a usos de participio. Véase las notas siguientes para el desglose. 214 V 87, 89, 99, 103 (4ies), 105 (ter), 107, 109 i 111 (4ies), oracions de relatiu; V 89 (7ies), 91 (bis), 105 (bis), 111 (ter), oracions completives; V 85, 87, 91 (bis), 101, 103, 109 y 111 (bis), oracions condicionals; V 93 i 111 (ter), oracions causals; V 85 i 103, oracions temporal-causals; V 109, oració consecutiva; V 85, oració final; y V 113, oració modal. 215 V 88, 96, 98, 110 (bis) y 112, oracions de relatiu; V 88, 98, 100, 104 (bis) i 110, oracions condicionals; V 90 i 108, oracions relativo-modals; V 104, oració completiva; V 96, oració consecutiva; V 98, oració modal; i V 98, oració temporal. 216 Atenesos: V 85 ἀκούσαντες, 89 καταλύσαντες i ἀδικούμενοι, 91 βουλόμενοι, 99 ἐπτρέψαντες, 103 σφαλέντων (GA) i ὄντες, 109 ὄντων (GA), 111 δοθείσης i μεταστάντων (sengles genitius absoluts), i 113 παραβεβλημένοι i πιστεύσαντες, amb valor temporal-causal; V 89 ὄντες i ἐπισταμένους, i 105 εἰδότες, amb valor causal; V 91 ἐπιθέμενοι i 93 διαφθείραντες, amb valor 78 presenten cinc de valor condicional, cinc de valor temporal-causal i un de valor causal 217 .. Cal observar que, un cop feta l'excepció de les oracions de relatiu, la distribució guarda equilibri amb l'extensió de les intervencions de les dues parts: els atenesos destaquen, però, per l'ús d'oracions completives -que per cert s'acumulen a un sol paràgraf, V 89-, causals i temporal-causals, trenta-set del total de setanta, mentre que els melis ho fan pel de les oracions condicionals, fins a onze sobre un total de vint-i-tres subordinades. Un cop més, l'asimetria revelada pel nostre estudi obliga a reconèixer que hi ha d'haver un propòsit responsable d'aquesta desigualtat; en cas contrari, hauríem d'admetre una estranya i perllongada casualitat, i a més a una de les seccions de més gran artifici literari de l'obra. Si passem a tractar de l'ús de termes d'especial significació retòrica o política, trobarem que tan sols els melis al·ludeixen al principi de versemblança, τὸ εἰκός, que citen fins a quatre vegades a l'inici del debat, per només dues dels atenesos, prou més endavant 218 . També el principi de la justícia, τὸ δίκαιον, és invocat a l'inici pels melis en tres ocasions, i en una només pels atenesos, molt avançat el debat 219 . Els atenesos al·ludeixen amb freqüència a la salvació, la seguretat i l'auxili, respectivament σωτηρία, ἀσφάλεια i ὠφελία, nocions referides sempre als melis únics que citen la venjança, τιμωρία 221 220 ; aquests, per contra, són els , i deixen de referir-se a l'esperança, ἐλπίς -en singular o en plural-, tan bon punt en parlen els atenesos 222 . No es tracta, doncs, que per als atenesos pugui definir-se amb un simple ὑπακούειν el que per als melis consisteix, inequívocament, en δουλεύειν, com ja han indicat Classen i Steup 223. Hi ha més contrastos entre uns i altres, com a reflex de l'actitud de cadascú, alhora que de la respectiva situació militar i de tota mena. condicional; V 87 λογιούμενοι i βουλεύσοντες, amb valor final; i V 111 φήσαντες, amb valor concessiu. Hem de fer constar que Romero tradueix V 85 ἀκούσαντες amb valor condicional. 217 Melis: V 86 περιγενόμενοι, ἐνδοῦσι i πεισθεῖσι, 90 σφαλέντες i 94 ἄγοντας, amb valor condicional; V 96 ὄντες i ἀποστάντες, 98 βλέψαντες, i 112 οἰκουμένης (genitiu absolut) y ποιησαμένους, amb valor temporal-causal; i V 112 πιστεύοντες, amb valor causal. 218 Melis: V 86, 88, 90 i 96. Atenesos: V 105, 3 i 109. 219 Melis: V 86 i 90 (bis). Atenesos: V 107. 220 Els atenesos apliquen inequívocament als melis el concepte σωτηρία a V 87, 91, 101, 105, 4 i 111, 2; els melis el refereixen a ells mateixos a V 88, mentre que a 110 els ho apliquen subtilmente als atenesos. Els conceptes ἀσφάλεια i ὠφελία es registren, respectivament, a V 107 i 111, 4, i a V 91. El concepte ἐλπίς el fan servir els melis una sola vegada, a V 102 (bis), i els atenesos quatre, a V 103, 1 i 2, 111, 2 i 113. 221 V 90 i 112, 2. 222 Melis: V 102 (bis). Atenesos: V 103, 1 i 2, 111, 2 i 113. 223 J. CLASSEN & J. STEUP, Thukydides V, Dublin & Zürich 19675 (= Berlin 1862-1878), pàg. 213, a propòsit de V 93 ὑπακοῦσαι, dit pels atenesos i V 92 y 100 δουλεῦσαι, dit pels melis. 79 També l'ús de veus poètiques o retòriques distingeix els atenesos per damunt dels melis 224 : hàpaxs absoluts a Tucídides són λυμαίνομαι i τὸ ἀπειρόκακον 225 primer d'ells té un clar valor religiós, com ho demostra el seu ús a la tragèdia abans que per Tucídides va ser emprat a la prosa per Antifont ἀπειρόκακον es registra a un passatge coral de l'Alcestis 228 227 . El 226 ,i .. El neutre τὸ , i pertany, per tant, a la classe dels poetismes. També són hàpaxs absoluts els termes ῥῆσις i ῥῆμα 229 , propis tots dos d'un context retòric. Altres hàpaxs a les Històries són els substantius διαμέλλησις, νόμισις, παραμύθιον i δάπανος 230. Un altre terme emprat pels atenesos és δικαίωμα, que només es registra tres vegades més a l'obra, i sempre a discursos 231. Els verbs μακαρίζω i περιπίπτω són també sengles poetismes, i encara que no són exclusius dels discursos solen aparèixer a passatges d'expressió elaborada 232. Per altra banda, els melis només presenten dos hápaxs, el substantiu παρακινδύνευσις i el verb ἐγχειρίσασθαι 233 . La diferència entre els uns i els altres resulta aquí, per tant, molt notable. Al nostre entendre, una sèrie d'elements posen en relació l’anomenat diàleg dels melis amb el gènere epidíctic. En primer lloc hem de referir-nos a la llengua utilitzada, amb la riquesa d'oracions nominals pures i d'el·lipsis i l'elevat ús de termes abstractes, entre ells molts de derivats de la substantivació d'adjectius de gènere neutre, a més de determinades construccions sintàctiques rares fins i tot a la prosa literària -la construcció amb futur i partícula modal, per exemple-. Un altre indici de la més gran importància ens el proporciona el propi Tucídides quan, d'una manera progrmática, fa descriure als atenesos la sort de debat que es produirà amb la frase μὴ ξυνεχεῖ ῥήσει (V 85). Doncs bé, el paral·lel per a aquesta expressió es troba a les Tetralogies d’Antifont, L’únic hàpax notable a les intervencions dels melis és el verb ὑποτίθεσθαι, V 90 ὑπέθεσθε. Th. V 103, 2 λυμαίνομαι, V 105, 3 τὸ ἀπειρόκακον. 226 E. Hipp. 1068, Hel. 1099 i Bacch. 354, Ar. Eq. 1284, passatges tots ells on hi ha implícita una pol.lució de caire religiós, cf. R. PARKER, Miasma. Pollution and Purification in Early Greek Religion, Oxford 1983, pàg. 195, n. 24. 227 Antipho V 63. 228 E. Alc. 927. 229 Th. V 85, 2 ῥήσει, V 111, 3 ρήματος. 230 Th. V 99 διαμέλλησις, 105, 1 νόμισις, 103, 1 παραμύθιον i δάπανος. 231 Th. V 97. Es registra també a I 41, VI 79, 2 i VI 80, 2. 232 Th. II 51, 6 i 105, 3 μακαρίζω. Th. I 43, II 54, II 59, 2, II 65, 12, V 14, 3, V 111, 3, VIII 27, 3, VIII 33, 3 i VIII 103, 3 περιπίπτω. Dos d’aquests passatges, II 51, 6 i II 54, perteanyen a la secció de la pesta a Atenes, el to de la qual tampoc no pot comparar-se amb l’habitual de la narració. Un altre passatge, II 59, 2 antecedeix un discurso de Pèricles. Encara un altre, II 65, 12, es trova inclòs dins de l’elogi fúnebre de Pèricles. 233 Th. V 100 παρακινδύνευσις, 108 ἐγχειρίσασθαι. 224 225 80 quan l'orador diu, a un passatge de gran elaboració des del punt de vista retòric, aquest home us demana de manera gens pietosa que accepteu la seva defensa del primer mot a l’últim (συχνῶς) 234 . Aquest valor de l'adjectiu συχνός, propi ben bé de la crítica literària 235, indica clarament que hi ha una distinció entre el discurs continuat, és a dir, el λόγος συχνός o εἷς λογος 236 , i el discurs que opera per parts, καθ ἕκαστον (Th. IV 22, 1) 237. Mostres evidents del magisteri de Antifont sobre Tucídides es reconeixen en el rigor extrem de l'estil, com a exemple del que els antics van denominar, i amb justa raó, αὐστηρὰ λέξις, però també en el rerefons ideològic dominant el debat entre atenesos i melis: una barreja de racionalisme i dramatisme, on el pensament relativitzador de la sofística s'entrellaça amb valors religiosos molt difícils de definir. Prenguem sengles exemples: el concepte de l’ἀκρίβεια, que apareix en vuit ocasions al llarg de les Històries 238 Tetralogies d’Antifont , ha estat posat per Monique Trédé en relació directa amb les 239 . També l'antítesi ὅσιοι πρὸς οὐ δικαίους (V 104, posada en boca dels melis), i per a la qual hom ha proposat un conegut passatge de l’Eutífron de Plató 240 , arrenca també de l'obra de Antifont, i en particular de les Tetralogies 241 . Llengua, estil, concepció literària i rerefons ideològic aproximen el debat a l'Antifont més entregat a l'experimentació i més obert al contrast de diverses formes de pensament. Feta l'excepció de la qüestió que afecta l'autenticitat històrica del debat, és evident que al pla de l'expressió Tucídides va compondre un text que, sense entrar en contradicció amb els principis estètics de determinada espècie oratòria, defineix amb claredat la personalitat dels contendents. Antipho III γ 3. A les Tetralogies hi ha, si més no, un altre passatge on Antifont fa servir un terme tècnic procedent de la crítica literària. Ens referim a III δ 2, on fa servir el terme λεπτόν, subtil. 236 La lectura de los principales códices ἐν ὀλίγῳ, que carece de todo sentido, tiene paralelos en otros textos. Así, en el Corpus Hipocrático vemos también cómo los copistas han procedido a la misma substitución, esta vez del sintagma ἑνὶ λόγῳ, en una palabra, cf. Hp. Reg. 86, 2. 237 Cf. Th. IV 22, 1, respecte de cada punt. 238 Th. I 22, 2 i 3, VII 13, 3 i VII 87, 4 ἡ ἀκρίβεια. Th. V 90, VI 18, 6, VI 55, 3 i VI 82, 3 τὸ ἀκριβές. 239 M. TREDE, “Ακρίβεια chez Thucydide”, Mélanges P. Delebecque, Aix-en-Provence 1983, 407-415, pp. 410-411. Els passatges de les Tetralogies són Antipho III β 1-2, III γ 3 i III δ 2. 240 Pl. Euthyphr. 11e-12e, cf. A.W. GOMME, A. ANDREWES & K.J. DOVER, op. cit., ad loc. 241 Per a l’esment de τὰ ὅσια i τὰ δίκαια, vegeu Antipho I 25, II β 2, III β 2, III δ 10, IV δ 11, V 91 i VI 10. Per a l’aplicació de l’adjectiu ὅσιος a persones que Tucídides presenta tan sols a aquest pasatge vegeu Antipho V 82. 234 235 81 Observació final. Certament, d'un corpus reduït no podem extreure conclusions segures, ates que l'univers de dades a què es redueixen molts d'aquests trets resulta d'una pobresa extrema: quan comptem tan sols amb uns pocs exemples, el factor de l'atzar pot semblar de més solidesa que les raons estilístiques a què hem de remetre la nostra argumentació. Ara bé, quan el conjunt dels trets apunta clarament en una direcció, la hipòtesi de l'atzar s'esvaeix, i ens veiem, en canvi, obligats a plantejar altres solucions. Al nostre entendre, el debat d'atenesos i melis constitueix un exemple més, encara que molt sofisticat, de l'art de Tucídides; ambdues parts són caracteritzades mitjançant recursos oratoris oposats, tendents, d'una banda, a realçar la imatge dels melis, les intervencions dels quals l'autor adorna amb signes d'un evident talent retòric; de l'altra, una anàlisi més profunda mostra que són els atenesos els que manegen un major nombre de ressorts lingüístics i estilístics, enfront de la molt marcada pobresa expressiva dels melis. Així doncs, Tucídides no nega a aquests la capacitat d'igualar-se als atenesos en el noble art de la paraula, el que els atorga una més gran rellevància dramàtica, com a actors d'aquest agon singular dins les Històries 242. Però el fons retòric del debat decanta la balança, com a la realitat de la guerra, en favor dels atenesos, que no són en aparença més brillants que els seus adversaris, però sí més efectius i rics en recursos. M. AMIT, “The Melian Dialogue and History”, Athenaeum 46, 1968, 216-235, pàg. 229, assenyala com des del paràgraf 90 són els melis els qui porten la iniciativa del debat. 242 82 VII. Notes sobre la retòrica lacedemònia a les Històries. Els discursos pronunciats per espartans ocupen a les Històries un lloc molt especial, car es tracta d'un conjunt de textos conformats segons un mateix patró lingüístic i retòric. Així, Tompkins ja va mostrar com quatre dels cinc discursos de menor freqüència d'usos subordinatius corresponen a espartans: Arquídam, Estenèledes i Bràsides representen, doncs, una retòrica diferent de l'habitual a Atenes 243. Ara bé, segons Francis, no es tracta tan sols d'aquest tret derivat de la simplicitat sintàctica, que es registra igualment a alguns discursos de gran elaboració 244. D'altres segells de l'estil lacònic serien, com no, la braquilogia, a més de l'abundor de l'estil repetitiu. Al primer d’aquests recursos ja hi ha una primera referència a Xenofont 245; una segona, força útil per nosaltres, als diàlegs platònics 246, i encara una tercera, ben posterior, a Plutarc 247. Quant a l'estil repetitiu, li hem de reconèixer una llarga tradició dins la llengua literària grega. Aquest conjunt de tècniques harmonitzen l’expressivitat rotunda i simple del llenguatge planer amb la capacitat comunicativa de llengües especials de gran antiguitat, com les que donen lloc a les de la religió i la filosofia, i en general tots aquells discursos amb voluntat didàctica 248. El mateix Tucídides ens ha deixat alguns testimoniatges del que els seus 243 D.P. TOMPKINS, op. cit., pp. 187-188. E.D. FRANCIS, op. cit., pàg. 203, on cita l'Epitafi de Pèricles o l'arenga de Formió. 245 X. Hell. I 1, 23 παρὰ δὲ Ἱπποκράτους τοῦ Μινδάρου ἐπιστολέως εἰς Λακεδαίμονα γράμματα πεμφθέντα ἑάλωσαν εἰς Ἀθήνας λέγοντα τάδε· ‘ἔρρει τὰ κᾶλα. Μίνδαρος ἀπεσσύα. πεινῶντι τὤνδρες. ἀπορίομες τί χρὴ δρᾶν’. Fou capturada una carta enviada a Lacedemònia per Hipòcrates, viceadmirall de Míndar, que deia el següent: ‘Les naus s’han perdut. Míndar ens ha deixat. La gent passa fam. no sabem què hem de fer’. 246 Pl. Leg. 641e τὴν πόλιν ἅπαντες ἡμῶν Ἕλληνες ὑπολαμβάνουσιν ὡς φιλόλογός τέ ἐστι καὶ πολύλογος, Λακεδαίμονα δὲ καὶ Κρήτην, τὴν μὲν βραχύλογον, τὴν δὲ πολύνοιαν μᾶλλον ἢ πολυλογίαν ἀσκοῦσαν, absolutament tots els grecs pensen de la nostra ciutat que és amant de la paraula i generosa en el seu ús, mentre que Lacedemònia i Creta son, l’una amant de la brevetat, i l’altra practicant més de l’abundor de pensament que de la de les paraules. Més esclaridora encara és aquesta explicació de Megil.le, el representant d’Esparta, Pl. Leg. 721e πρὸς μὲν τοῦ Λακωνικοῦ τρόπου, ὦ ξένε, τὸ τὰ βραχύτερα ἀεὶ προτιμᾶν· τούτων μὴν τῶν γραμμάτων εἴ τις κριτὴν ἐμὲ κελεύοι γίγνεσθαι πότερα βουλοίμην ἂν ἐν τῇ πόλει μοι γεγραμμένα τεθῆναι, τὰ μακρότερ᾽ ἂν ἑλοίμην, per part de la manera de fer pròpia d’Esparta, estranger, és la de privilegiar en tota ocasió l’expressió com més breu posible; ara bé, si em convidaven a esdevenir jutge d’aquestes formes d’escriure, sobre quines obres escrites havien d’ésser dipositades a la meua ciutat a parer meu, escolliria les més extenses. Vegeu al respecte A. POWELL, “Plato and Sparta: modes of rule and of non-rational persuasion in the Laws”, in A. POWELL & S. HODKINSON (edd.), The Shadow of Sparta, London & New York, 273-321. 247 Plut. Mor. 513 a οἷον πυθομένου τινὸς εἰ Σωκράτης ἔνδον, ὁ μὲν ἀπροθύμως καὶ ὥσπερ ἄκων ἀποκρίνεται τὸ ‘οὐκ ἔνδον’· ἐὰν δὲ βούληται λακωνίζειν, καὶ τὸ ‘ἔνδον’ ἀφελὼν αὐτὴν μόνην φθέγξεται τὴν ἀπόφασιν· per exemple, quan un demanava si Sòcrates era a casa, ell va i contesta, de mala gana i com sense voler, ‘a casa no’; i si volia parlar com els laconis, tot llevant el ‘a casa’ fa anar la negació sola. 248 Sobre els estils repetitiu i gnòmico-repetitiu vegeu A. LÓPEZ EIRE, “Formalización y desarrollo de la prosa griega”, in G. MOROCHO GAYO (coord.), Estudiios de prosa griega, León 1985, 3763, pp. 44-50 i 58-61. 244 83 contemporanis, ell inclòs, entenien com a usos retòrics propis dels espartans. Vegem-ne els exemples més significats: τοὺς δὲ λόγους μακροτέρους οὐ παρὰ τὸ εἰωθὸς μηκυνοῦμεν, ἀλλ' ἐπιχώριον ὂν ἡμῖν οὗ μὲν βραχεῖς ἀρκῶσι μὴ πολλοῖς χρῆσθαι, πλέοσι δὲ ἐν ᾧ ἂν καιρὸς ᾖ διδάσκοντάς τι τῶν προύργου λόγοις τὸ δέον πράσσειν. No farem contra la nostra habitud més extensos els discursos, ans és ben nostre de no servir-nos de moltes paraules quan unes de poques en són prou, però de moltes, en canvi, quan s’escau de dur a terme amb l’ajut de les paraules el que hem de fer mentre us anem ensenyant allò que és de profit 249. Els espartans, doncs, més enllà del seu recurs habitual a la brevetat, eren també destres en una retòrica pensada per a intervencions extenses a l’estil de les practicades pels oradors atenesos. L’ocasió -ἐν ᾧ ἂν καιρὸς ᾖ, acaba de dir l’historiador- mostra quan s’ha de practicar una oratòria més exigent. En queden excloses les situacions que demanen l’exemple de la història i no pas un exercici de retòrica: τοῖς δὲ Ἀθηναίοις καλὸν εἶναι μετὰ πολλῶν καὶ ἀγαθῶν ξυμμάχων ἀγωνιζομένους μηδενὸς λείπεσθαι, καὶ ὅτι ἐν Πελοποννήσῳ Λακεδαιμονίους νικήσαντες τήν τε ἀρχὴν βεβαιοτέραν καὶ μείζω ἕξουσι καὶ οὐ μή ποτέ τις αὐτοῖς ἄλλος ἐς τὴν γῆν ἔλθῃ. τοῖς μὲν Ἀργείοις καὶ ξυμμάχοις τοιαῦτα παρῃνέθη, Λακεδαιμόνιοι δὲ καθ' ἑκάστους τε καὶ μετὰ τῶν πολεμικῶν νόμων ἐν σφίσιν αὐτοῖς ὧν ἠπίσταντο τὴν παρακέλευσιν τῆς μνήμης ἀγαθοῖς οὖσιν ἐποιοῦντο, εἰδότες ἔργων ἐκ πολλοῦ μελέτην πλείω σῴζουσαν ἢ λόγων δι' ὀλίγου καλῶς ῥηθεῖσαν παραίνεσιν. (…) als atenesos, que estaven contendint al costat d’aliats nombrosos i valents, que els seria honrós de no quedar enrere de cap d’ells, i encara més pel fet que en el cas de vèncer els lacedemonis al Peloponnès farien el seu imperi més sòlid i poderós, per tal com cap altre no arribaria mai a llur terra. Exhortacions d’aquesta mena foren adreçades als argius i als aliats, mentre que els lacedemonis, tant mútuament com al ressò dels cants de guerra que entre ells hi ha, formulaven a homes que eren valents l’estimulació del recordatori de tot allò que tan bé coneixien, perquè sabien perfectament que és molt més rendible la pràctica de les accions sostinguda en el temps que no un elogi bellament pronunciat per un breu temps 250. També sabem pels antics fins a quin punt els espartans feien gala, en aparença almenys, del seu desconeixement de la retòrica, si fem cas del que ens diuen tant autors 249 250 Th. IV 17, 2. Th. V 69, 1-2. 84 de l'àrea dòria com de l'àrea jònia 251. Més subjectiva resulta l'apreciació de Pausànies conforme el dialecte laconi és molt menys musical que els altres, tot i que forma part de la teoria literària de l'època. 252. Tanmateix, Morpurgo descarta el tòpic de la manca de formació literària dels espartans, la cultura dels quals, certament, mostra un gran distanciament envers tot el que sigui propi de les tècniques escriptural i gramatical 253. Insistim en el fet que la retòrica practicada pels espartans no exclou, quan és necessària, una intervenció més extensa. Per exemple, quan les tropes assetjades a Esfactèria intenten obtenir dels atenesos una sortida honorable, pronuncien un discurs que s'obre amb una curiosa petitio principii relativa a l'extensió del seu parlament. S'excusen, diuen, per parlar llargament, fora de l'habitud de la seva polis, arran de l'ocasió en què es troben; més encara, ho fan mitjançant una frase de notable dificultat sintàctica: τοὺς δὲ λόγους μακροτέρους οὐ παρὰ τὸ εἰωθὸς μηκυνοῦμεν, ἀλλ᾽ ἐπιχώριον ὂν ἡμῖν οὗ μὲν βραχεῖς ἀρκῶσι μὴ πολλοῖς χρῆσθαι, πλέοσι δὲ ἐν ᾧ ἂν καιρὸς ᾖ διδάσκοντάς τι τῶν προύργου λόγοις τὸ δέον πράσσειν. (Th. IV 17, 2). Els discursos més extensos no els allarguem contra el nostre costum, ans és propi de la nostra terra no servir-nos pas de moltes paraules allà on unes poques en siguin prou, i de més paraules encara quan sigui l’ocasió de dur a terme amb arguments el que hem de fer mentre ensenyem quelcom d’interès. Al nostre parer, aquí hi ha un ús retòric dictat a partir d'una variant primerenca de la teoria del καιρός -esmentat uerbatim al text- i que ens remet a una τέχνη ben conformada arreu de Grècia. Hi ha una altra intervenció extensa per part dels lacedemonis, la que tè lloc a Atenesa abans que s'iniciï la contesa. És el discurs d’Arquídam -el que segueix, d’Estenèledas, és molt breu 254-, més aviat elaborat i florit, amb profusió al seu inici 251 Vegeu al respecte els Discursos dobles, II 10, a propòsit de la diferència entre jonis i espartans, que honoraven i menyspreaven, respectivament, l'aprenentatge de la gramàtica i les arts per part dels infants. També Isòcrates, Panath. 209, es burla de la incapacitat dels espartans per reconèixer les seves mateixes cartes. 252 Paus. III 15, 2. Sobre la teoria dels estils a les èpoques hel .lenística i imperial, vegeu V. BÉCARES, “Dialectología y crítica literaria griegas”, Minerva 4, 1990, 145-158. 253 A. MORPURGO DAVIES, “Geography, History and Dialect: the Case of Oropos”, in E. CRESPO, J.L. GARCÍA RAMÓN & A. STRIANO (edd.), Dialectologica Graeca, Madrid 1993, 261-279, pàg. 266. 254 Th. I 80-85 i I 86, respectivament. 85 d’usos acurats com el de l’optatiu 255, el relatiu ὅσπερ 256, la interrogació retòrica 257 i la hipòfora construïda sobre l’ús anafòric d’ἀλλά 258. Més endavant, però, l’estil d’Arquídam esdevé més senzill, com ho demostra la presència de la crasi 259, l’oració parentética 260, la parataxi καί 261 i el genitiu absolut 262. S’ha comentat, per part de veus tan autoritzades com les de les investigadores Paula Debnar i Ellen Millender 263, com l’interès dels espartans per una retòrica més elaborada s’incrementa al llarg de les Històries. El discurs d’Arquídam demostra, però, que aquesta perspectiva no resulta satisfactòria. A més de la investigació referida als discursos pronunciats pels espartans, cal analitzar també aquells discursos pronunciats en presència d'ells. Francis ha observat com els usos subordinatius són molt més alts al discurs que els corintis pronuncien a Atenes, que al que pronuncien a Esparta 264. Nosaltres hi hem d'afegir el discurs dels tebans al llibre tercer, ple també de referències a tòpics retòrics espartans 265. Els exemples d’aquest mode s’acumulen al paràgraf inicial § 80 πάθοιεν, εὕροιτε, ἐκλογίζοιτο, amb un quart cas al paràgraf següent, 81 θαρσοίη. 256 Th. I 80, 1 ὅπερ, 83, 3 οἵπερ. 257 Th. I 80, 3. 258 Th. I 80, 4, cf. J.D. DENNISTON, The Greek Particles, Oxford 19502, pp. 10-11. Exemples a l’oratòria de l’època són Gorg. Pal. 7-12, Antipho I 58 i fr. 1a, And. I 148 i III 14-15, tot i que aquests darrers dos exemples són posteriors a la redacció de les Històries. Davant la manca d’una cronología segura per a la Defensa de Palamedes, els ben articulats exemples antifonteus podrien ésser els més antics, i model inequívoc per al nostre autor. No deixa de resultar paradoxal, en aquest sentit, que l’altre exemple d’hipòfora a l’obra tucidídia sigui posat en boca d’un orador de cultura dòria, en aquest cas 5 Atenàgoras al seu discurs davant l’assemblea de Siracusa, Th. VI 38, 5. 259 Th. I 81, 5 i 82, 1. 260 Th. I 82, 1. 261 Th. I 82, 1 καὶ τὰ αὑτῶν ἅμα ἐκποριζώμεθα, amb valor consecutiu. 262 Th. I 82, 2 (bis); 84, 2 i 4; 85, 2. 263 P. DEBNAR, Speaking the Same Language: Speech and Audience in Thucydides’ Spartan Debates, Ann Arbor 2001; E. MILLENDER, “Spartan Literacy Revisited”, ClAnt 20, 2001, 121164;“Athens, Sparta and the τέχνη of Deliberation”, in P. CARTLEDGE & A. POWELL (edd.), The Greek Superpower: Sparta in the Self-Definitions of Athenians, Swansea 2018, 33-60, pp. 264 E.D. FRANCIS, op. cit., pàg. 203. 265 L’anònim orador tebà no només es refereix al paper dels espartans com a alliberadors dels grecs, i al dels atenesos com a esclavitzadors (Th. III 63, 3). Comença, de fet, amb el recordatori de la necessitat de respostes breus i clares, que no obliguen a pronunciar nous discursos (Th. III 61). El seguit d’evocacions de les glòries i fetes passades té com a colofó l’esment a la necessitat de provar la bondat dels arguments amb la pràctica del valor i no pas amb l’exhibició del talent oratori (Th. III 67, 6). 255 86 VII. Notes sobre la sintaxi dels discursos a les Històries de Tucídides. Abans de començar un seguit d'observacions sobre el tema que ens ocupa, la sintaxi dels discursos a les Històries, hem de procedir a fer alguns aclariments d'ordre metodològic. En primer lloc, aquest estudi no es referirà tan sols als discursos, ans també a les seccions retòriques en el seu conjunt. Partirem, doncs, del llistat oferit per West, i que més amunt ja hem valorat. En segon terme, hem de parar compte en l'extensió que aquestes seccions retòriques presenten, pel que fa al conjunt de l'obra. Si seguim els càlculs utilitzats per alguns dels primers estudiosos de la sintaxi tucidídia, que feien servir l'edició de Stahl, amb un total de 469 planes, anotarem un total de 371 corresponents a blocs narratius -un 79% del text- i 98 a discursos -el 21% restant, doncs-. Bo i aplicar un factor de correcció que integri en l'apartat retòric el centenar de seccions que també n'han de formar part, ultra els discursos com a tals, i al qual podríem atorgar una extensió aproximada de 30 planes -al voltant d'un 6%- del text, ens en resultarà un percentatge del 73% per a la narració, del 27% per a la retòrica. Hi ha una més rigorosa categorització de la lexi tucidídia a l'obra de Hornblower, el qual distingeix entre seccions retòriques, narrativa, metodologia i digressions -on inclou les dues arqueologies, I 1-20 i VI 2-5- 266. En segon terme, hem de parar compte en l'extensió que aquestes seccions retòriques presenten, pel que fa al conjunt de l'obra. Si seguim els càlculs utilitzats per un dels primers estudiosos de la sintaxi tucidídia, que feien servir l'edició de Stahl (Leipzig, 1873-74), amb un total de 469 planes, anotarem un total de 371 corresponents a blocs narratius -un 79% del text- i 98 a discursos -el 21% restant, doncs- 267. Bo i aplicar un factor de correcció que integri dins el bloc retòric totes aquelles seccions que també n'han de formar part, ultra els discursos com a tals, i al qual podríem atorgar una extensió aproximada de 30 planes -al voltant d'un 6%- del text, ens en resultarà un percentatge del 73% per a la narració, del 27% per a la retòrica. Sota aquesta perspectiva, el menysteniment amb què molts crítics ignoren Tucídides -com, als seus casos respectius, Heròdot i Xenofont- a les seues monografies i articles sobre l'oratòria clàssica només s’explica o per una estèril comoditat o per la inèrcia amb què es perllonga una idea equivocada, per esbiaixada i curta, de la retòrica grega, limitada a la tribuna de la seu del poder polític o a la de les corts de justicia. L’exclusió de Tucídides 266 S. HORNBLOWER, “The fourth-century”... pàg. 51. Prenem la dada de G. BEHRENDT, Über den Gebrauch des Infinitivs mit Artikel bei Thukydides, Berlin 1886, pàg. 21. 267 87 no representarà cap avantatge per al coneixement de la retòrica grega, ans al contrari 268. 1. Usos sintàctics propis dels discursos de les Històries. L'estudi de la llengua de Tucídides, que en temps recents ha conegut una important i significativa reorientació a partir dels treballs de López Eire 269, ha de donar compte també de les alteracions derivades de la composició i l'estructura de l'obra. Tot seguit examinarem alguns trets -d'entre molts altres de possibles- per tal de comprovarne fins a quin punt són característics de les seccions retòriques. Fins ara només han estat fetes observacions escadusseres, asistemàtiques. A tall d’exemple, Denniston reconeix que la partícula asseverativa i fàtica καίτοι tan sols apareix, llevat d’una excepció, als parlaments 270. Heiny observa igualment com els registres de l’infinitiu amb article atenyen una freqüència d’ús molt més alta a les seccions retòriques que a les narratives 271. A d’altres casos, han estat els editors i crítics els qui han assenyalat, sovint d’una manera implícita, determinada raresa morfosintàctica. A VI 40, 1, el sintagma ἤπερ τὸ τῆς πόλεως πλῆθος ha estat atetitzat des de Krüger a causa de la forma ἤπερ, hàpax a tota la prosa àtica. Però no semblava determinant el fet que el passatge en qüestió pertangués a una secció retòrica o a una de narrativa. El llistat que segueix és tan imperfecte com provisional, però vol tanmateix oferir una breu mostra del que un estudi exhaustiu pot representar. Ens limitarem a fer uns apunts, més que no una anàlisi pormenoritzada de cada tret. Només per a alguns d’aquests usos sintàctics disposem de dades fermes i completes, mentre que per d’altres indicarem tendències que no hem pogut encara contrastar al llarg del conjunt de les Històries. Esperem que aquesta limitació no perjudicarà la força de les evidències, 268 Com a mostra de les aportacions de Tucídides a la configuració d’un discurs historiogràfic a la retòrica, vegeu -a propòsit de l’epipòlesi- O. Longo, “I discorsi tucididei: uditorio indiviso e scomposizione d’uditorio”, MCr 18, 1983, 139-160, pp. 142 i 158-159. 269 A. LÓPEZ EIRE, “Tucídides y la Koiné”, in Athlon. Satura grammatica in honorem F.R. Adrados II, Madrid 1984, 245-261; “Fundamentos sociolingüísticos del origen de la Koiné”, CFC 16, 1980, 21-53. 270 J.D. DENNISTON, op. cit., pàg. 556. 271 S.B. HEINY, The Articular Infinitive in Thucydides, Ann Arbor 1978, pàg. 18. 88 qualsevulga que en sigui. 2. 1. L'infinitiu substantivat. De la construcció d'infinitiu substantivat -representativa per ella mateixa de l'estil de Tucídides- segons els càlculs de Behrendt cal comptar amb dos-cents norantados registres 272, als quals podríem encara afegir els casos constituïts per sintagmes preposicionals. I doncs, d'aquests 292 registres, 140 corresponen a les seccions retòriques, i els altres 152 a les narratives. La mera freqüència d'ús, per tant, és gairebé tres vegades superior a la part retòrica de les Històries. Si reprenem els percentatges indicats més amunt, 140 ítems representa, sobre ca. 130 planes, ben bé un registre per pàgina; en canvi, 152 sobre ca. 440 no ultrapassa el registre cada tres planes. Segons el mateix Behrendt, només algunes seccions narratives fan un ús abundós de l'infinitiu substantivat, com és el cas de la descripció dels efectes de la pesta a II 49-54, o l'elogi a la figura de Pèricles a II 65, 8-10 273; al mateix temps, determinats discursos no recorren gaire o fins i tot gens a aquesta construcció: així, per exemple, el que pronuncia Arquídam a I 80-85, els del debat entre platesos i tebans a III 53-67, o el d'Hermòcrates a VI 76-80, on és hàpax; i els de Bràsides a IV 85-87 i Nícies a VI 20-23, on falta absolutament 274. Val a remarcar que dos d'aquests oradors són espartans -Arquídam i Bràsides-; un tercer -Hermòcrates- és dori de Sicília, i com a hipòtesi podríem acceptar que Tucídides l'ha assimilat a la que els moderns coneixem com a retòrica espartana 275. El debat entre platesos i tebans constitueix l'únic exemple a les Històries de discurs pertanyent al gènere judicial, mentre que la carta de Nícies hauria de ser considerada amb força matisos: es tracta en realitat d'una breu crònica de campanya, que encaixaria dins del gènere epidíctic no literari, és a dir, el reservat per l'exposició més diàfana i planera possible 276. Altrament dit, als discursos deliberatius i a l'epidíctic l'ús de 272 G. BEHRENDT, op. cit., ibid. G. BEHRENDT, op. cit., pàg. 22. 274 G. BEHRENDT, op. cit., pp. 21-22. 275 Vegeu al respecte D.P. TOMPKINS, “Stylistic Characterization in Thucydides: Nicias and Alcibiades”, YClS 22, 1972, 181-214, esp. pp. 187-188; J.W. ALLISON, “Sthenelaidas' Speech: Thucydides 1.86”, H 112, 1984, 9-16; E.D. FRANCIS, “Brachylogia Laconica: Spartan speeches in Thucydides”, BICS 38, 1991-93, 198-212. 276 J.T. KIRBY, “Narrative Structure and Technique in Thucydides VI-VII”, CA 2, 1983, 183211, pàg. 187, es refereix a VII 8, 2 en termes d’un text que des del punt de vista formal és ben bé una 273 89 l'infinitiu articulat esdevé una autèntica σφραγίς de l'estil tucididi. Si passem a veure les funcions i construccions d'aquest infinitiu, observarem que com a subjecte es registra fins a 29 cops, 23 dels quals als discursos 277. D'altra banda, són exclusius dels discursos tot un seguit de sintagmes preposicionals: ἑν i ἐπί amb datiu, amb sis i deu registres, respectivament; ἐγγύς i ἔξω amb genitiu i παρά amb acusatiu són hàpax 278. Just a la inversa, ἕνεκα i μέχρι amb genitiu, amb un dos registres, respectivament, són exclusius de les seccions narratives 279. L'infinitiu final és també exclusiu de la narració -com veurem més endavant-, amb la particularitat que se'n compten fins a dotze exemples 280. 2.2. Els aoristos i futurs mitjans i passius. Ja temps enrera vàrem subratllar el caire innovador de l'ús amb valor mig dels aoristos i futurs en *–θη- 281. I doncs, si examinem a les diferents seccions de les Històries els registres dels verbs βούλομαι, διανοοῦμαι, δύναμαι, ἐνθυμοῦμαι i ἐπιμέλομαι, hi trobarem que un alt percentatge, 24 registres sobre un total de 43, pertany a la dicció retòrica 282. Es confirma, doncs, que aquest fenomen està ben carta, alhora que it functions for all intents and purposes in the narrative as a speech. L’estratègia retòrica de la carta encaixa dins l’esquema dels ‘discursos in nuce’ que West assenyala al llibre VIII, una tècnica que s’estén, doncs, a d’altres llibres de les Històries. 277 G. BEHRENDT, op. cit., pp. 22-23. 278 G. BEHRENDT, op. cit., pàg. 23. 279 G. BEHRENDT, op. cit., ibid. 280 G. BEHRENDT, op. cit., ibid. 281 J. REDONDO, “Sociolecto y sintaxis en la comedia aristofánica”, in A. LÓPEZ EIRE (ed.), Sociedad, Política y Literatura. Comedia Griega Antigua, Salamanca 1997, 313-328, pàg. 320: (...) Cuando Diceópolis parodia a los oradores áticos emplea una retahila de aoristos en -θην con valor medio. Esta innovación, consistente en el empleo de formas claramente pasivas con el valor de las medias correspondientes, tiene en la historia de la lengua griega un origen reciente. Al producirse en época posthomérica la aparición de los futuros y aoristos en -θη-, las correspondientes formas medias siguieron siendo utilizadas con el doble valor, el suyo originario y además el pasivo. Pues bien, ya en plena época clásica nos encontramos con el proceso inverso: formas claramente pasivas -de los temas de futuro y aoristo, por tanto- nos aparecen en funciones de inequívoco valor medio. Todo parece indicar que esta hipercorrección se da en aquellos registros caracterizados por un uso especial de la lengua, que el hablante pretende cuidar en extremo, sin advertir que se incurre en auténticos solecismos. 282 Per a βούλομαι a les seccions retòriques, cf. Th. I 34, 2; II 42, 4; 62, 2; 87, 9; VI 34, 2; 78, 3; VIII 46, 1; i 56, 3; els dos darrers exemples corresponen a sengles casos de discurs indirecte. A les seccions narratives, cf. Th. I 133; II 94, 1; III 2, 1; 113, 6; IV 73, 2; i VIII 87, 4. Per a διανοοῦμαι a les seccions retòriques, cf. Th. I 141, 1; 143, 5; VII 91, 1; i VIII 87, 3 –període indirecte-. A les seccions narratives, cf. Th. I 18, 2; IV 13, 4; VII 40, 5; 47, 3; 74, 2; i 80, 1. Per a δύναμαι a les seccions retòriques, 90 localitzat des del punt de vista sociolingüístic i literari, com a un tret propi d’un nivell de llengua concret, el dels professionals de la paraula. 2.3. Períodes condicionals. La construcció del període condicional caracteritza per ella sola bona part de la història de la llengua grega. L'època clàssica, i amb ella la llengua de Tucídides, no escapa a les posibilitats d'innovació al respecte, per la qual cosa aquest camp dins la sintaxi sembla un dels més adients per als nostres propòsits. El present apartat agrupa, doncs, diversos trets amb el comú denominador de la seua pertanyença a una lexi més literària. Una de les innovacions de la construcció condicional a l'àtic clàssic es centra en l'ús del tema de futur a la pròtasi. Si examinem les diferents opcions per a l'apòdosi temes de present, futur i perfet- comprovarem que, amb certes diferències, tots ells comparteixen l'adscripció a una certa tipologia de llengua més cuidada. Així, el període integrat per futur a la pròtasi i present a l'apòdosi presenta a les Històries trenta-nou exemples, dotze dels quals pertanyen a seccions narratives 283; ja només per aquesta dada en diríem un gir afí a la part retòrica, però encara cal precisar més: set d'aquests passatges narratius presenten un tractament que els diferencia clarament del to genèric de la narració, i els atansen a les seccions pròpiament retòriques 284. En canvi, el període condicional format per un doble tema de futur, tant a la pròtasi com a l'apòdosi, esdevé una característica gairebé exclusiva de dues formes d'estil de prosa, els discursos i els períodes indirectes; només se'n registren comptadíssimes excepcions: una al llibre cf. Th. III 10, 6; 11, 8; IV 98, 3; i V 72, 1 –períodes indirectes tots dos darrers-. A les seccions narratives, cf. Th. I 88; IV 33, 2; 129, 4; V 55, 2; VI 64, 1; 96, 1; i VII 25, 4. Per a ἐνθυμοῦμαι a les seccions retòriques, cf. Th. I 42, 1; II 60, 6; 62, 1; III40, 5; VI 78, 1 i VIII 68, 1, el darrer exemple dels quals correspon al famós elogi d’Antifont, i és, doncs, un nou cas de passatge retoritzant. No n’hi ha exemples a les seccions narratives. Finalment, per a ἐπιμέλομαι hi ha dos exemples també a sengles seccions retòriques, a IV 2, 3, un període indirecte, i al mateix passatge suara esmentat, VIII 68, 1. 283 Th. I 32, 1 i 5; 35, 3; 42, 1; 73, 2; 81, 5; 82, 5; 121, 5; 124, 1; 142, 2; II 64, 1; III 12, 2; 57, 1; IV 85, 5; 87, 3; V 104, 1; 111, 3; VI 18, 3; 34, 2 i 5; 38, 4; 80, 3; 87, 4; 91, 3 i 4; VII 8, 1; i 64, 1 (discursos); Th. III 28, 1; 84, 3; V 14, 4; VI 6, 2; 60, 4; 69, 3; VII 73, 1; VIII 43, 3; 45, 5; 53, 2 i 3; i 91, 3 (narració). Hem inclòs també els casos on l'apòdosi registra l'ús d'una oració nominal pura, que són els set següents: I 32, 5; 35, 3; 73, 2; 81, 5; VI 18, 3; 38, 4; i 69, 3. Tots ells pertanyen a discursos, amb la sola excepció de VI 69, 3, un passatge retoritzant. 284 Th. VI 60, 4; 69, 3; VIII 43, 3; 45, 5; 53, 2 i 3; i 91, 3. 91 IV i dues al llibre V, una de les quals al segon proemi 285. Finalment, l'únic exemple d'apòdosi de perfet pertany també a un discurs 286. Alguns altres períodes sintàctics rars són també exclusius de les seccions retòriques, com són els casos següents: pròtasi en subjuntiu i apòdosi en aorist d'indicatiu, amb cinc casos 287; pròtasi en futur i apòdosi d'optatiu, subjuntiu o infinitiu, amb tres casos 288; apòdosi d'optatiu amb partícula modal, amb només dos exemples 289. Confirmem, doncs, com la varietat sintàctica del període condicional va unida a l'ús d'una llengua literària més elevada, com ho és la que trobem als parlaments i, per extensió, a aquells passatges de més cuidada elaboració artística. A d'altres casos, les seccions retòriques no presenten usos exclusius, però sí una freqüència d'ús molt més alta: així, quan la partícula modal apareix també a l’apòdosi, de manera gairebé regular ens trobem dins la lexi de les seccions retòriques, on registrem aquesta construcció a quaranta-cinc casos sobre un total de cinquanta-nou exemples 290. Igualment, el període obert per una pròtasi de futur d’indicatiu, a les seccions retòriques trobem fins a setanta-dos sobre un total de vuitanta-tres exemples 291; el període format per una pròtasi en subjuntiu i una apòdosi en infinitiu està 285 Th. IV 37, 1; V 26, 2 -segon proemi de l'obra- i 57, 1. La resta de passatges s'agrupen de la següent manera: I 36, 2; 40, 6; 53, 4; 81, 4; 122, 2; 140, 5; 142, 4; III 13, 6; 14, 1; 39, 7; 47, 3; 56, 3; 58, 5; IV 87, 2; VI 80, 4 (bis); 86, 1; 86, 5; 91, 1; VII 13, 1; 14, 3; i VIII 47, 1, als discursos; I 137, 2; III 2, 3; 32, 2; IV 68, 6; 120, 3; V 26, 4; 46, 4; 56, 2; 64, 1; VII 5, 4; VIII 55, 2; 83, 3; 86, 7, i 91, 2, a períodes de discurs indirecte. 286 Th. I 68, 3. 287 Th. I 70, 7; 84, 2; II 24, 1; V 103, 1; i VIII 67, 2. Dos dels passatges, II 24, 1 i VIII 67, 2, pertanyen a sengles discursos indirectes. 288 Th. I 77, 6 (opt.); VI 18, 4 (subj.); VI 40, 1 (inf.). 289 Th. V 81, 1; VI 92, 5. Tanmateix, el tipus de pròtasi d'optatiu amb subjuntiu a l'apòdosi és hàpax a un passatge narratiu, VII 4, 1. 290 Seccions retòriques: Th. I 38, 4; 44, 1; 68, 3; 74, 4; 121, 5; 122,2; 139, 3; 142, 4; 143, 1; 143, 5 (bis); II 60, 7; 62, 1; III 11, 1; 11, 5; 11, 8; 30, 4; 40, 4; 43, 5; 53, 3; 61, 1; IV 10, 5; 63, 2 (bis); 85, 5 (bis); 87, 5; 106, 4; 126, 1; V 8, 3; 87, 1 (bis); VI 9, 3; 10, 4; 11, 1; 17, 4; 18, 2; 34, 5; 52, 1; 78, 4; 91, 6; 92, 5; VII 68, 2; VIII 96, 4 (bis). Seccions narratives: Th. I 9, 4; 10, 1; 11, 2 (bis); II 77, 5; 94, 1; III 75, 4; 113, 6; IV 78, 3; V 73, 1; VI 31, 5; IV 72, 3; VII 71, 3; I VIII 2, 4. Val a dir que corresponen a discursos indirectes els passatges IV 106, 4; VI 52, 1; I VIII 96, 4 (bis). 291 Seccions retòriques: Th. I 32, 1; 32, 5; 35, 3; 36, 3; 40, 6; 42, 1; 53, 4; 68, 3; 73, 2; 81, 4; 81, 5; 82, 5; 121, 5; 122, 2; 124, 1; 137, 2; 140, 5; 142, 4 (bis); II 64, 1; III 2, 3; 12, 2; 13, 6; 14, 1; 32, 2; 39, 7; 47, 3; 56, 3; 57, 1; 58, 5; IV 68, 6; 87, 2; 87, 3; 85, 5; 87, 3; 120, 3; V 26, 2; 46, 4; 56, 2; 64, 1; 80, 4; 86, 1; 86, 5; 91, 1; 104, 1; 111, 3; VI 18, 3; 34, 2; 34, 5; 38, 4; 69, 3; 80, 3; 80, 4 (bis); 86, 1; 86, 5; 87, 4; 91, 1; 91, 3; 91, 4; VII 5, 4; 13, 1; 14, 3; VIII 8, 1; 47, 1; 53, 2; 53, 3; 55, 2; 64, 1; 83, 3; 86, 7; i 91, 2. Seccions narratives: Th. III 28, 1; 84, 3; IV 37, 1; V 14, 4; 57, 1; VI 6, 2; 60, 4; VII 73, 1; VIII 43, 3; 45, 5; i 91, 3. Pertanyen a discursos indirectes fins a exemples, Th. I 137, 2; III 2, 3; 32, 2; IV 68, 6; 120, 3; V 56, 2; 64, 1; VII 5, 4; VIII 55, 2; 83, 3; 86, 7; I 91, 2. Th. V 26, 2 tampoc no correspon a un discurs, 92 testimoniat a les seccions retòriques amb set exemples sobre disset 292; amb pròtasi i apòdosi en imperfet registrem a les seccions retòriques catorze exemples sobre un total de vint 293; amb pròtasi de subjuntiu amb partícula modal i apòdosi d'aorist d'indicatiu, les seccions retòriques presenten set exemples sobre un total de dinou 294. A tots els casos documentem freqüències d’ús que no deixen lloc al dubte. Un esment a banda es refereix a l'ús del participi amb valor condicional com a substitut de la pròtasi 295. Dins els tres primers llibres, els registres documentats a les seccions retòriques en són cinquanta-sis 296, mentre que els registres a les seccions narratives no passen dels dinou exemples 297. Aquesta diferència tampoc no serà casual. Si tenim en compte l’atractiu de l’ús del participi per als conreadors de la prosa d’art 298, es comprendrà molt fàcilment perquè dins la dicció retòrica Tucídides prefereix de reemplaçar les formes personals per aquesta eina sintàctica. 2.4. Prolepsi del relatiu. La prolepsi del pronom relatiu s’inscriu també dins els usos sintàctics propis però en tractar-se del segon proemi de l’obra s’entén que l’autor procedís a embellir el text amb certs recursos retòrics. El mateix s’ha de dir de VI 69, 3. 292 Seccions retòriques: III 46, 3; IV 18, 5; 92, 1; VII 22, 1; 49, 2; VII 72, 3; i VIII 46, 3. Seccions narratives: Th. I 58, 1; III 20, 1; IV 8, 5; 15, 2; 41, 1; 83, 2; V 53, 1; VI 8, 2; 96, 1; i VII 29, 1. Pertanyen a discursos indirectes els passatges IV 18, 5, VI 49, 2, VII 72, 3 i VIII 46, 3. 293 Seccions retòriques: Th. I 37, 5; 38, 5; 68, 3; 122, 2; 143, 5; III 11, 1; 12, 3; 42, 3; 43, 5; IV 126, 1; VI 24, 4; VI 78, 4; i VIII 43, 2. Seccions narratives: I 9, 4; 44, 1; VI 30, 1; 32, 2; VII 10, 1; i VIII 43, 2. Correspon a un discurs indirecte el segon exemple del passatge VIIi 43, 2. L'exemple de VI 24, 4 no pertany a un discurs indirecte, perquè Tucídides hi explica les reaccions dels atenesos rera un parlament de Nícies, però el caire de la situació fa que el nostre autor recorri igualment a expedients lingüístics propis de la dicció retòrica. 294 Seccions retòriques: Th. II 62, 1; III 11, 5; 11, 8; 61, 1; VII 68, 2; VIII 96, 4 (bis). Els dos darrers exemples pertanyen a passatges retoritzants. Seccions narratives: Th.. I 11, 2 (bis); II 77, 5; 94, 1; III 75, 4; 113, 6; IV 78, 3; V 73, 1; VI 31, 5; VII 42, 3; 71, 3; i VIII 2, 4. 295 Per a aquesta construcció hem fet servir, juntament amb les nostres pròpies dades, les recollides per R. LARSON, The Syntax of the Participle in Thucydides, tesi doctoral presentada a la Universitat de Minnesota el 1974, Ann Arbor 1988, pp. 450-465. Larson recull testimonis només dels tres primers llibres, prou indicatius, tanmateix, de les tendències de la lexi de Tucídides. 296 Th. I 33, 1; 34, 3; 35, 1; 35, 4 ; 36, 1 (bis); 36, 3; 38, 4; 40, 2 (bis); 40, 6; 42, 3; 70, 5; 70, 7; 71, 6; 73, 3; 76, 4; 84, 1; 120, 3; 128, 7 (carta de Pausànies a Xerxes); 137, 2 (període indirecte); 140, 1; 140, 5; 141, 1; 142, 8; 143, 5; II 37, 1; 39, 1; 39, 3; 42, 4; 53, 4; 62, 2 ; 62, 3; 63, 3 (bis); 87, 4; 89, 5; 89, 8 (bis); III 3, 3 (discurs indirecte); 38, 1; 39, 4; 39, 6; 39, 7; 39, 8; 40, 4; 42, 3; 42, 4; 43, 3; 44, 3; 46, 2; 47, 1; 48, 2; 54, 2; 58, 3; i 58, 4. 297 Th. I 10, 1; 10, 2; 26, 2; 64, 1; 118, 3 (bis); 139, 1; II 13, 5; 48, 3; 50, 1; 54, 4; 65, 7; 75, 2; 97, 4; 97, 6; III 82, 5 (bis); 109, 1; I 113, 6. 298 L’exemple d’Antifont II γ 2 ens estalvia d’insistir en aquest aspecte. 93 de la lexi dels discursos 299. Es tracta d’un trop que, com l’anàstrofe o l’hipèrbaton, confereix a la frase una alçada literària mitjançant la modificació de l’ordre habitual. Les nostres notes només ens permeten d’indicar que el fenomen és representatiu de la dicció retòrica, però no en tenim les dades de tota l’obra. 2.5. Prolepsi del pronom relatiu en datiu. Reconeixem un tipus especial de prolepsi del pronom relatiu que configura un esquema exclusiu de la sintaxi de les seccions retòriques. La construcció neix de la concordança en datiu de pronom –prolèptic- i antecedent. L’ús resulta talment formalitzat que esdevé una autèntica fórmula, atès que es dóna una lexicalització de la construcció. La registrem amb els substantius τρόποςi λόγος, i sempre a passatges d’inconfusible color retòrica 300. L’única aparent excepció pertany al text d’una carta, redactat en un estil indirecte que depèn tant per la funció com per la forma dels cànons oratoris; el passatge, al llibre VIIIè, s’inscriu dins d’aquell terç final de l’obra on sovintegen les seccions retòriques in fieri 301. 2.6. La conjunció διότι. La conjunció causal i completiva διότι no és gaire freqüent a la primera prosa àtica. És hàpax al Pseudo-Xenofont, a Antifont i a Andòcides, per bé que al primer amb valor completiu 302. L’ús és prou més estès a les Històries d’Heròdot i Tucídides, amb catorze i vint-i-un exemples, respectivament 303. Ja només aquest fet ens duria a proposar una més alta sintonia de l'ús amb la llengua escrita que no pas amb la parlada. 299 N’esmentarem tan sols alguns exemples: Th. I 33, 2 εἰ ἣν ὑμεῖς ἂν πρὸ πολλῶν χρημάτων καὶ χάριτος ἐτιμήσασθε δύναμιν κτλ.; IV 64, 1 καὶ ἧς οὐκ ἄρχω τύχης; 85, 6 ἐπὶ οὓς πρῶτον ἦλθον ὑμᾶς; 86, 5 οἷς τε τοὺς Ἀθηναίους ἐγκλήμασι καταπολεμοῦμεν κτλ.; VI 34, 6 ἐν ᾧ χωρίῳ; VI 89, 6 ἐν ᾧ σχήματι. 300 Amb τρόπος: Th. V 9, 2 i 88, VI 11, 3. Amb λόγος: Th. VI 86, 2. 301 Th. VIII 50, 5. 302 Ps.-X. III 3, Antipho V 3, And. I 133 ἐγὼ ὑμῖν ἐρῶ, διότι οὗτοι ταῦτα νῦν γιγνώσκουσιν. A aquest darrer passatge, διότι depèn d’un verb de llengua, ἐρῶ, però també el sentit del text afavoreix clarament l’anàlisi completiva. 303 Hdt. I 44, 2; II 43, 2; 50, 1; 57, 1; III 55, 2; 74, 1; 132, 2; 156, 2; VI 75, 3; 86 4; VII 197, 3; 205, 1; VIII 112, 2; i IX 7 β 1. Th. I 22, 3; 23, 5; 52, 3; 77, 2; II 61, 2; III 36, 5; 59, 3; 62, 2; 68, 1; 82, 1; 113, 6; IV 11, 3; 47, 2; 62, 4; VI 16, 2; 83, 1; 85, 2; 87, 2; 89, 3; VII 18, 2; i VIII 87, 3. 94 El fet que definim l'àtic antic com a Schriftssprache no ens ha pas d'amagar un aspecte decisiu, dins el pla sociolingüístic: tant la República dels atenesos del Pseudo-Xenofont com els discursos judicials d'Antifont i Andòcides -un cas a part és el de les Tetralogies- estaven destinats a una performance que neix i creix amb la intervenció oral. No es pot pas dir, tout court, que aquest autors rebutgin una dicció col.loquial. Si analitzem en primer lloc els exemples herodoteus, se’n desprèn que dels catorze registres la major part, fins a nou, pertanyen a passatges molt elaborats des del punt de vista estilístic, encara que només dos corresponguin a sengles discursos directes; hi anotem seccions fortament influïdes per la retòrica, d’altres de color paratràgic, etc. 304 De la mateixa manera, a Tucídides registrem onze usos a les seccions retòriques i deu a les narratives 305. Aquestes dades contesten parcialment la hipòtesi de Lillo, el qual recentment remetia l’ús completiu de διότι a l’Umgangssprache àtica 306. Més aviat en diríem un ús propi d'un nivell de llengua retoritzant, literari. 2.7. L'ús prolèptic de la conjunció ὥστε. La conjunció de subordinació ὥστε, que a l'època clàssica és el marcador predominant per a la introducció d'oracions consecutives, no és sinó la romanalla d'un antic díptic correlatiu, on la subordinada apareixia darrera la seua principal 304 307. Hdt. VI 86 α 4 i IX 7 β 1 són els dos casos de discurs directe. A I 44, 2 el passatge es revesteix de l’estil de la tragèdia, estès a la pràctica totalitat de l’anomenat logos de Giges. A III 156, 2 ens trobem davant d’un discurs indirecte i proper també a la dicció tràgica. El mateix si fa no fa es pot dir de la resta de passatges: a VI 75, 3, VII 197, 3 i 205, 1 registrem la mateixa atmosfera de caire religiós, solemne, lligada a la notícia d’un oracle, d’un culte específic i del traspàs d’un personatge, respectivament; a II 43, 2 la dicció adquereix un color retòric, i a III 74, 1 se’ns refereixen esdeveniments també de caire dramàtic i gran trascendència. Només a II 50, 1, II 57, 1, III 55, 2, III 132, 2 i VIII 112, 2 llegim un Heròdot més narratiu i planer. Nou dels catorze exemples s’adscriuen, doncs, a una lexi més elaborada i acurada. 305 Seccions retòriques: Th. I 77, 2; II 61, 2; III 36, 5 –discurs indirecte-; 59, 3; 62, 2; IV 62, 4; VI 16, 2; 83, 1; 85, 2; 87, 2; i 89, 3. Seccions narratives: I 22, 3; 23, 5; 52, 3; III 68, 1; 82, 1; 113, 6; IV 11, 3; 47, 2; VII 18, 2; i VIII 87, 3. 306 A. LILLO, “El uso de διότι completivo en la prosa literaria ática”, in V. BÉCARES, M.P. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ & E. FERNÁNDEZ VALLINA (edd.), Kalon Theama. Estudios de Filología Clásica e Indoeuropeo dedicados a F. Romero Cruz, Salamanca 1999, 101-113. 307 La construcció consecutiva amb ὥστε no arriba a conformar-se plenament fins al segle V a.C., cf. C.J. RUIJGH, Autour de TE épique. Etudes sur la syntaxe grecque, Amsterdam 1971, pp. 47 i 610-612, cf. pàg. 47: Cette nouvelle construction [sc. la de ὥστε com a conjunció introductora d'una or. sub. consecutiva] n'est bien attestée qu'à partir du 5e siècle. Vegeu també F. CLINQUART & L. ISEBAERT, “La théorie de la marque et la syntaxe des consécutives en grec ancien”, LEC 52, 1984, 301-312. Per a la 95 Tanmateix, a l'oratòria és força habitual que ὥστε encapçali el període, una inversió de l'ordre que encaixa dins una construcció sintàctica molt freqüent als discursos 308. El Tucídides retòric registra un ús elevat d'aquest ὥστε prolèptic que a la narració els exemples són força més escadussers 310. 309, mentre Aquest ús prolèptic afebleix moltíssim el valor sintàctic de la conjunció, fins al punt que esdevé més un marcador semàntic i estilístic que no sintàctic; altrament dit, i de manera semblant a com es registra al cas d'ἐπεί, ben estudiat per Rijksbaron 311, aquest ὥστε prolèptic s'integra des del punt de vista funcional dins la classe de les partícules. El fenomen sembla situar-se, d'acord amb els registres que presenta, dins una lexi professional, com ho és la dels historiadors o els metges 312. Pertany, doncs, a l'estil del tractat, amb un to entre literari i professoral. 2.8. Relatius i conjuncions reforçats mitjançant *-περ. A un treball anterior ja vàrem assenyalar l'ús de formes amb *-περ com un tret característic d'una llengua elevada, literària 313. Les Històries reflecteixen igualment aquest ús, que es fa molt més freqüent a les seccions retòriques que no a les narratives. La raó n’és la preferença dels autors per una expressió més reeixida en fer servir formes llengua de la poesia clàssica, vegeu J.L. GARCÍA RAMÓN, “ὥτε und ὥστε bei Alkman und Pindar”, MSS 46, 1985, 81-101. 308 Th. I 124, 1; II 87, 3; 87, 7; III 46, 4; 58, 3; IV 10, 5; 18, 3; V 24, 3; 94. A la narració, Th. V 29, 4. 309 Th. I 124, 1; II 87, 3; 87, 7; III 46, 4; 58, 3; IV 10, 5; 18, 3; V 24, 3. 310 Th. V 29, 4. 311 A. RIJKSBARON, Temporal & Causal Conjunctions in Ancient Greek, with special reference to the use of ἐπεί and ὡς in Herodotus, Amsterdam 1976, pp. 77-84. 312 Vegeu J. REDONDO, “Sprachlich-sitlistische Bemerkungen zu den rhetorisierenden Schriften des Hippokratischen Corpus”, in R. WITTERN & P. PELLEGRIN (edd.), Hippokratische Medizin und antike philosophie, Hildesheim, Zürich & New York 1996, 343-370, pp. 346-349. 313 J. REDONDO, “Sociolecto y sintaxis”..., pp. 316-317: (..) El refuerzo –περ (...) en la lengua hablada no es muy habitual, pero sí en la épica y, en menor medida, en la tragedia. De hecho, podemos leer formas del tipo ὅσπερ en las inscripciones áticas, pero Hermann señala en ellas la ausencia de la conjunción ὅπερ, que sí aparece en Homero y en el jonio de Jenófanes y Heródoto. En Aristófanes buena parte de los registros de ὅσπερ se dan en las secciones líricas, pero también muchos de los ejemplos del recitativo tienen carácter de τρυγῳδία, por decirlo al modo del poeta. Hi fem referència a K. MEISTERHANS & E. SCHWYZER, Grammatik der attischen Inschriften, Berlin 1900, pàg. 237; L.L. THREATTE, A Grammar of the Attic Inscriptions II. Morphology, Berlin & New York 1996, pàg. 776, amb el hàpax ὅσονπερ, testimoniat per un decret de ca. 375 a.C., i a E. HERMANN, Die Nebensätze in den griechischen Dialektinschriften, Leipzig & Berlin 1912, pàg. 227. 96 d’aparença més perfecta que la de les corresponents formes simples. En donarem alguns exemples prou esclaridors: a les formes pronominals, del neutre de singular ὅπερ tenim a les seccions retòriques fins a 26 registres sobre un total de 69 314; sobre 20 del neutre de plural ἅπερ, 7 sobre 17 316. 315; del nominatiu de plural οἵπερ, 6 Totes aquestes freqüències coincideixen a ultrapassar les que esperaríem, atesa la ratio entre unes i altres seccions de l’obra. Tanmateix, és cert que aquesta diferència, per bé que apreciable, no és pas una de molt marcada. Si considerem ara la distribució de la conjunció condicional εἴπερ, la tendència apuntada esdevé molt més manifesta: dels quinze registres, fins a tretze es troben a seccions retòriques 317. Constatem el mateix al cas de la conjunció causal διόπερ, on, sobre vuit registres, set en corresponen a sengles seccions retòriques 318. 2.9. Oracions nominals pures coordinades asindètiques. La sintaxi tradicional anomena acusatius absoluts dos tipus de construccions que trenta anys fa Jean Carrière va encertar a definir amb claredat, i que en realitat responen a dos fenòmens sintàctics del tot autònoms dels respectius orígens i sense cap interrelació posterior 319. Un d’aquests tipus, construït amb la conjunció ὡς, no és en realitat absolut, segons que ho va demostrar el mateix Carrière 320. L’altre, però, segons la nostra anàlisi tampoc no ho és. Es tracta en realitat d’una oració nominal pura 314 Th. I 35, 5; 71, 2; 73, 4; 74, 1; 80, 1; 120, 4; 140, 1; 141, 5; 143, 1; III 59, 3; 62, 3; IV 17, 4; VI 10, 4; 11, 2; 11, 5; 13, 1; 23, 3; 33, 6; 34, 8; 79, 3; 89, 6; 91, 6; VII 12, 3; VIII 61, 2; 72, 2; i 96, 4. Destaca el fet que dinou dels vint-i-sis exemples corresponen als llibres I i VI. 315 Th. II 64, 1; 72, 1; 89, 8; III 56, 1 –lliçó dels còdexs-; IV 64, 1; 118, 4; i VI 78, 4. 316 Th. I 83, 3; VI 36, 2; 89, 5; VIII 48, 1; 66, 1; i 76, 6. Aquests dos últims passatges no corresponen a parlaments, sinó a discursos indirectes que reprodueixen les deliberacions esdevingudes a sengles assemblees. 317 Seccions retòriques: Th. I 69, 1; 70, 1; 77, 6; 124, 1; II 89, 3; III 113, 4; IV 20, 1; 64, 1; VI 14; 21, 1; 38, 4; VII 64, 2; i VIII 92, 10, aquest últim passatge pertanyent, segons que hem indicat diverses altres voltes, a un discurs indirecte. Seccions narratives: Th. IV 55, 2; i V 32, 6. 318 Th. I 71, 3; 120, 3; 140, 1; II 44, 1; VI 84, 2; VIII 50, 3; i 92, 1. Els últims dos passatges segueixen els cànons de la retòrica, tot i no estar formalitzats com a discursos directes. L'únic exemple pertanyent a una secció narrativa és Th. I 130, 2. 319 C. CARRIERE, “L'accusatif avec ὡς: nuances et origines”, RPh 47, 1973, 212-224. 320 C. CARRIERE, op. cit., pàg. 217, on recorda que ce mot conjonctif -sc. ὡς- n’affectait pas une formation absolue; en d’autres termes, c’est sur un accusatif non point figé, mais à fonction normalement complétive, qu’a été appelé à jouer le ὡς des constructions personnelles etc. 97 coordinada asindètica, nucli de la qual és un participi de gènere neutre i nombre singular, que arran d’una falsa interpretació ha esdevingut ‘acusatiu’. Aquesta oració fa parer d’ésser autònoma perquè sovint apareix a l’inici o a la fi del període. D’altra banda, la seua independència sintàctica es veu també compromesa tant pel seu valor semàntic, que la fa equivaldre bé a una oració principal adversativa, bé –a un gran nombre de casos- a una oració subordinada concessiva, com per l’asíndeton, que com a nexe resulta ambigu. La construcció a què ens referim no és exclusiva dels discursos, però sí que sembla més característica de la dicció retòrica que no pas de la narrativa 321. Registrem, fins i tot, una molt notable construcció sintàctica, en què apareixen coordinats un participi absolut i una oració nominal pura 322. 2.10. Oracions parentètiques. Les oracions parentètiques, a qualsevol dels seus tres tipus -introduïdes mitjançant els connectius γάρ i δέ, o bé asindètiques-, també presenten un ús més freqüent a les seccions retòriques que no a les narratives. A un sol discurs en trobem fins a quatre 323. Ha de tractar-se, doncs, d’una eina sintàctica pròpia de la dicció de l’orador, i compartida alhora amb la del metge. Com al cas precedent, a falta d’unes dades completes ens hem de limitar a apuntar el que ens sembla un fet de llengua ben testimoniat. 2.11. Ús de ὥς per οὕτως L'únic passatge en què l'adverbi οὕτως és reemplaçat per ὥς es registra, un cop 321 Exemples a les seccions retòriques: Th. I 124, 1; 140, 2; II 35, 1; III 53, 2; 63, 2; IV 18, 5; IV 19, 2; VI 82, 3. Un exemple notable el trobem a IV 18, 2, on l’oració nominal pura és coordinada. Exemples a les seccions narratives: I 2, 2; 125, 2; II 47, 3; VII 44, 4. 322 Th. III 53, 2, passatge pertanyent a un discurs, i on el règim de τεκμαίρομαι no pot ésser el de genitiu, ni partitiu ni ablatiu. A Th. III 63, 2 –també un discurs- hi ha μεταβολή , però ambdues construcions no hi estan pas coordinades. 323 Th. VII 77, 1 i 2, sengles oracions parentètiques asindètiques; 77, 4 I 6, oracions parentètiques introduïdes mitjançant la partícula γάρ. 98 més, a un discurs 324. Es tracta d'un arcaisme, present tan sols a la llengua de la poesia i molt escadusserament a la d'alguns prosistes 325. 2.12. Partícules. Per la seua pròpia funció sintàctica i semàntica, les partícules tenen el seu lloc més idoni a la llengua col.loquial, però no falten exemples d’un ús molt especialitzat, propi de l’epídeixi. Ja més amunt hem fet referència a l’ús de καίτοι, segons una observació de Denniston. Hi afegirem que la partícula οὔκουν es registra dotze cops a les seccions retòriques, mentre que a les narratives no apareix mai 326. De la mateixa manera, la particula τοίνυν es registra tan sols als discursos, fins a cinc cops 327. Quatre són els registres, també només a seccions retòriques, de la partícula ἤτοι 328. Finalment, la partícula τοιγάρτοι és hàpax, també a un discurs 329. 2.13. Reforç del participi mitjançant ὥστε. L’únic passatge en què registrem aquesta construcció és, precisament, a l’Epitafi que reprodueix la famosa intervenció de Pèricles 330. El caire aïllat de l’exemple aconsella de prendre’l amb molt de reguard, però la singularitat de l’ús mereix una remarca. Tenim la impressió que ὥστε adquireix el valor estilístic de variant literària del simple ὡς, amb la qual cosa resultaria més apte per a les exigències d’un discurs epidíctic. 324 Th. III 37, 5. A Heròdot és hàpax, cf. Hdt. IX 18, 2. Entre els prosistes àtics, a més de Tucídides, només el retrobem a Plató, cf. Prt. 333 a, R. 530 d. 326 Seccions retòriques: Th. I 10, 3; II 11, 3 i 43, 1; III 40, 1; 46, 1 i 113, 4; IV 86, 2; V 30, 3 i 107; VII 48, 4; i VIII 48, 7 i 78. Val a destacar que els passatges V 30, 3, VIII 48, 7 i VIII 78 corresponen a sengles discursos indirectes, mentre que I 10, 3 està integrat dins l’arqueologia, però la clàusula és una d’indubtable sabor retòric: οὔκουν ἀπιστεῖν εἰκός, ἀπὸ τῆς φανερᾶς ὄψεως των πόλεων μαλλον σκοπεῖν ἢ τὰς δυνάμεις etc. 327 Th. III 45, 4; V 87; 89; i 105, 1; i VIII 53, 3. 328 Th. II 40, 2; VI 34, 2; 38, 2; i 40, 1, tots tres passatges al discurs d’Atenàgores. 329 Th. VI 38, 3. 330 Th. II 40, 4. 325 99 3. Usos sintàctics exclosos dels discursos de les Històries. També l'absència d'una determinada solució sintàctica caracteritza, ara per omissió, una llengua literària. En són bons exemples, tant a la poesia hel .lenística de base dialectal doritzant com a la prosa literària dòria, l'evitació constant de sengles usos, el de la partícula modal κα i el de l'aspiració de *-s- 331. La lexi dels dos grans blocs de les Històries, el narratiu i el retòric, també fa palesa l'elecció per part del seu autor d'una gamma molt definida de recursos sintàctics, amb el bandejament d'aquells altres que no l'interessaven. Veurem ara alguns exemples d'usos sintàctics exclosos de les seccions retòriques. 3.1.- El dual. Ultra algun sintagma d'un mínim interès, com ara ἄμφω τὼ πόλεε a V 23, 2, i ἀμφοῖν τοῖν πολέοιν a V 29, 2 -però cf. ἀμφοῖν ταῖς πολίεσσι a V 79, 4-, el dual nominal a les Històries careix de tot interès per l'historiador de la llengua, si no era per l'ús més aviat escàs, sempre reforçat amb l'addició del numeral i molt sovint contradit per la coincidència amb formes de plural. La freqüència i el caire concorden amb l’ús del dual a l’obra d’Antifont. 332 A l'ús genèric del dual per part de Tucídides cal destacar, tanmateix, cinc usos de dual verbal, II 86, 3 διέχετον, III 112, 1 ἔστον, V 59, 5 προσελθόντε i διελεγέσθην, i VII 24, 1 ληφθέντοιν. Val a dir que tots quatre passatges corresponen a seccions narratives. No hi ha cap forma de dual verbal a les seccions retòriques, ni tampoc usos nominals destacables. Sembla convenient de veure-hi un ús que l’autor identificava amb l’Umgangssprache àtica, però no pas amb el sociolecte propi dels rètors. De fet, tant al si de l’obra d’Antifont –de cronologia només 331 Sobre la partícula modal, vegeu les excel.lents observacions de M.T. MOLINOS TEJADA, “Notas sobre la lengua de Isilo de Epidauro”, in J. ZARAGOZA & A. GONZÁLEZ SENMARTÍ (edd.), Homenatge a Josep Alsina I, Tarragona 1992, 97-100, pàg. 100, i “La particule modale κα dans la littérature dorienne”, REG 105, 328-348, passim, esp. pàg. 345). Per a la prosa literària, vegeu A.C. CASSIO, “Lo sviluppo della prosa dorica e le tradizioni occidentali della retorica greca”, AION. Tra Sicilia e Magna Grecia. Aspetti di interzaione culturale nel IV sec. A.C., Nàpols 1989, 137-157, pàg. 139 i n. 5. 332 Per a l’obra oratòria, vegeu J. REDONDO, La lengua…, pp. 94-97. Per als fragments de l’anomenat sofista -no hi ha cap exemple de dual-, vegeu À.F. ORTOLÀ, Edició, traducció i comentari lingüístic dels discursos d’Antifont el Sofista, tesi de llicenciatura, Universitat de València 1998, pàg. 138. Per a Andòcides, vegeu C. PIEDRAFITA, Estudio de la lengua del orador Andócides, Barcelona 1999, pp. 181-182 i 256. 100 hipotètica- com si estenem l’anàlisi a l’obra d’Andòcides, al nostre parer hi ha una clara tendència a l’evitació de l’ús del dual 333. Si comparem aquestes dades amb les d'un altre historiador àtic, Xenofont, trobarem una situació del tot diferent. Als Memorabilia, que estan basats en testimonis orals, compostos fonamentalment per converses entre ciutadans atenesos, registrem fins a 48 formes de dual verbal 334. Es tracta d'una freqüència força alta, que no desmereix gens, ans al contrari, de la que apareix al recitatiu de la tragèdia. Ara bé, si ens limitem a la Història grega, que continua l'obra tucidídia i comparteix, per tant, un mateix gènere literari, registrarem tan sols vuit exemples, i a més a més, pertanyents a només dos passatges 335. Les dades semblen concloents per si mateixes. 3.2. La conjunció concessiva καίπερ. L'ús de la conjunció concessiva καίπερ resulta escàs dins el conjunt de l'obra. En total en tenim divuit registres, catorze dels quals amb participi concertat i quatre amb genitiu absolut 336; destaquen els llibres IV i VIII, amb cinc exemples cadascun, mentre que disposem de dos exemples als llibres primer, tercer i setè, d'un de sol als llibres cinquè i sisè, i de cap al llibre segon. Però si aquesta distribució és un bon tros irregular, tot i que la migradesa de la mostra no ens permet de fer cap conclusió fiable, es manifesta molt més clara la preferència per l'aplicació de l'ús a les seccions narratives, amb quinze exemples 337, en detriment de les retòriques, amb només tres 338. Si la proporció entre unes i altres era de 4 a 1, aproximadament, en favor de les 333 J. REDONDO, La lengua…, pp. 96-97. N’ofereix el llistat E. HASSE, Über den Dual bei Xenophon und Thukydides, Progr. Bartenstein 1889, pàg. 6. Hi destaquen formes com ara 2, 15 ὁμιλησαίτην, 2, 16 ὠρεχθήτην, 2, 25 ὠγκωμένω, 2, 33 ἀπειπέτην i 2, 39 ὡρμηκότε, totes elles d’unes poques seccions del llibre I, que és on es concentren la major part dels exemples, 39 dels 48. Els altres 9 exemples pertanyen al llibre II, I no n’hi ha cap als llibres III i IV. 335 X. HG IV 4, 7-8 ἐπιχειρεῖτον, διαδύντε, ὄντε, ἐγενέσθην, εἰσηγαγέτην, ἀπεδειξάτην, ἐλεγέτην i V 4, 19 συνηπιστάθην, cf. E. HASSE, op. cit., pp. 5-6. 336 Th. I 140, 1; III 79, 3; IV 10, 3; 39, 3; 41, 3; VI 85, 2; VII 75, 4; 77, 7; VIII 40, 1; 40, 3; 63, 3; 68, 4; 96, 1; i 96, 4, amb participi concertat. Th. I 21, 2; III 79, 3; V 46, 1; i VIII 56, 4, amb genitiu absolut. S'ha de remarcar des del punt de vista estilístic la μεταβολή de III 79, 3. 337 Th. I 21, 2; III 79, 3 (bis); IV 10, 3; 39, 3; 41, 3; V 46, 1; VII 75, 4; VIII 40, 1; 40, 3; 56, 4; 63, 3; 68, 4; 96, 1; i 96, 4. 338 Th. I 140, 1; VI 85, 2; i VII 77, 7, totes tres amb participi concertat. 334 101 narratives, l'ús de καίπερ sembla acostar-se un xic més al model de llengua de la narració. 3.3. La construcció final de l'infinitiu articular mitjançant el genitiu. Aquest sintagma d'infinitiu, reconegut com un dels més típics de la prosa tucidídia, no és tan freqüent com podria semblar 339. Al conjunt de les Històries està registrat tan sols a tretze passatges, i encara a algun d'ells amb força problemes textuals 340. De tot aquest seguit d'exemples hem de remarcar l'absència del tret als discursos, com ja va estar observat per Coppola 341, tot i que hi ha un sol cas en què es documenta a un discurs indirecte 342. La distribució resulta novament irregular en extrem, puix que aquesta solució sintàctica falta del tot als llibres tercer, quart, sisè i setè, mentre que es registra dos cops als llibres primer i cinquè i tres al vuitè; en canvi, al llibre segon en tenim sis exemples. 3.4. El reforç del participi mitjançant ἅτε. El reforç del participi, ja sigui concertat o absolut, mitjançant l’acusatiu adverbial fossilitzat ἅτε, esdevingut una mena d’adverbi de mode, es troba només a les seccions narratives. L’ús, de caire col.loquial, presenta tan sols set registres a les Històries, però no mai a un discurs ni a cap passatge acolorit amb els recursos i figures de la dicció retòrica 343. Monteil va assignar a aquest ús una funció poètica 339 344, que les Cal esmentar sobre aquesta construcció l'estudi de L. GIL, “Sobre el origen y evolución del genitivo del infinitivo articular griego con valor final”, Em 21, 1953, 48-58. 340 Th. I 4; 23, 5; II 22, 1 i 2; 32; 75, 1 i 5; 93, 4; V 27, 2; 72, 4; VIII 14, 1; 39, 4; i 87, 3. Aquest darrer passatge presenta τοῦ només com a uaria lectio. 341 C. COPPOLA, “Il τοῦ con l'infinito libero in Tucidide”, Vichiana 9, 1980, 21-45, pàg. 38, n. 39: Il costrutto non si trova mai in un discorso diretto, benché Tucidide faccia ampio uso dell'inf. art. in genere, soprattutto nei discorsi. 342 Th. V 27, 2. 343 Th. IV 94, 1; 130, 6; V 72, 1; VII 44, 5; 58, 4; 85, 3; i VIII 52. Per a arrodonir la indicació, val a dir que només el primer exemple acompanya un genitiu absolut, la resta són participis concertats. Noteu que la construcció queda exclosa dels tres primers llibres, com remarca R. LARSON, op. cit., pàg. 423. 344 P. MONTEIL, La phrase relative en grec ancien. Sa formation, son développement, sa structure des origines à la fin du Ve siècle a.C., Paris 1963, pp. 243-244. Vegeu també W.W. GOODWIN, Syntax of the Moods and Tenses of the Greek Verb, Londres 1899, pàg. 342; F. KÜHNER & B. GERTH, Ausführliche Grammatik der griechischen Sprache II, Hannover 1976 (= Hannover & Leipzig 1895- 102 dades al nostre abast no confirmen, ni al gènere de la historiografia, ni al de la tragèdia, per citar-ne dos tan sols 345. 4. Conclusions. La primera conclusió que hem d’extreure d’aquestes notes subratlla la factibilitat d’una caracterització sintàctica de les seccions retòriques de les Històries. Altrament dit, hi ha una sintaxi pròpia del Tucídides rètor. Segonament, creiem també perfectament factible una caracterització sintàctica de la retòrica com a gènere. N’hi ha molt encara a fer al camp de la sintaxi des de les perspectives diacrònica, dialectològica, sociolingüística i, en la línia que aquí apuntem, estilística 346. La dicció retòrica disposa dels seus propis recursos sintàctics. Els que al present article hem identificat no s’esgoten a l’obra de Tucídides, ans es retroben a d’altres oradors. No es tracta, doncs, de la lexi de Tucídides, sinó del gènere de la retòrica. En darrer terme, una tercera conclusió sembla a hores d’ara agosarada, però igualment factible, i en qualsevol cas del tot admissible a títol d’hipòtesi. Ens referim a la caracterització sintàctica de cadascun dels tres grans gèneres retòrics, forense, judicial i epidíctic. Però aquesta qüestió ha de veure’s ajornada per a una ocasió més precisa. 1904), pàg. 97; E. SCHWYZER & A. DEBRUNNER, Griechische Grammatik II. Syntax und syntaktische Stilistik, Munic 19503, pàg. 399. És molt important l’observació d’A. RIJKSBARON, op. cit., pàg. 154, que la construcció amb ἅτε, a diferència del reforç mitjançant ὡς, no emfasitza la posició del parlant –com suggereix Goodwin-, per la qual cosa no caldria esperar-ne un ús remarcable dins la dicció retòrica. 345 S. SANCHO-MONTÉS, Procedimientos de dramatización en las Historias de Heródoto (libros I-IX), tesi doctoral, València 1995, pp. 250-252. 346 Hem dedicat a aquest problema dos treballs precedents, J. REDONDO, “Sociolecto y sintaxis en la comedia aristofánica”, in A. LÓPEZ EIRE (ed.), Sociedad, Política y Literatura: Comedia Griega Antigua, Salamanca 1997, 313-328; i “Sobre l'evolució de la llengua i l'estil de Sòfocles”, Studia Philologia Valentina 2, 1997, 48-61, a més de l’esmentat a la n. 2, “Diálogo y retórica”... COMPROVAR 103 104